A

 ABACÀ m.

|| 1. Casta de plataner que es fa a les Filipines, Índia i Jamaica: Musa textilis; cast. abacá.

|| 2. Fibra tèxtil que treuen de la dita planta i l'empren per tota classe de teixits i principalment per fer cordes per les embarcacions. N'hi ha que en diuen cànem de Manila(Pons, Ind. text.). 

Abacà

En Giacomo va obser­var, damunt l'herba, les anelles i la barra del trapezi, la corda lluent d'abacà, i el va envair una sensació de tedi. El seu pare ho havia comprat aquell any perquè ell també es fes eixut i robust com l'Stefano. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 20.].

ABALTIR v. tr. 

Condormir, endormiscar, ensopir (Segarra, Urgell, Montblanquet, Camp de Tarragona). Per que la nit no pux dormir, no'm pux pausar ni abaltir, Fasset, 213. Els cavalls poch van trigar a suarhi y'ls passatgers a sentirse abaltits, Oller, Pil. Pr. 35. Quan el dia s'abalteix | canta el cucut dalt de l'alzina, Sagarra Caçador. 134—V. esbaltir.

    Fon.: əβəltí (Tarr.); aβalti (Urgell, Segarra).

    Var. form.: esbaltir.

Abaltit

Al vagó havien menjat i begut amb la bóta, havien amanyagat una criatura plorosa, havien rigut i cantat i fins s'hi havia filtrat algun espai de silenci i els cossos s'havien abaltit. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. Pp. 73-74).

Abaltida

Abaltida, es tornà a veure al barranc del capdavall del carrer, i es contemplà amb els braços alçats mentre volava, sense corbs que li ho impedissin, i, des de dalt, observà la resclosa llunyana, mansa, tranquil·la, que li somreia. Avui, però, no la va pas despertar la sirena; era sant Esteve.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 210.).

Abaltit

Durant un instant, Antoni es va quedar immòbil; Ila­vors va badallar i, com si estigués mig abaltit, va dir:

—Salvidiè Ruf... Estás segur que és el teu escollit? [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg.114.].

Abaltit

He estat despert, contemplant l'avanç lent de les estrelles en el seu viatge etern per l'enorme volta celeste. Pels volts de l'alba, per primera vegada des de fa molts dies, m'he abaltit i he somiat. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 463.].

Abaltida

Després d'una hora escoltant els crits d'en Colin, la Frances quedava tan cansada que se n'anava directament a dormir, o s'asseia abaltida en una cadira. Un vespre, mentre estava asseguda en la penombra, la Julia va trucar a la porta, va obrir, va veure que l'habitació estava a les fosques i llavors va adonar-se que la Frances hi era. L'anciana va encendre el llum. Havia sentit com en Colin cridava a la seva mare i això l'havia molestada, però aquell no era el motiu pel qual havia baixat. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 122.]. 

Abalteix

La gelosia que aviva el desig és important i positiva. La gelosia que l'abalteix i el refreda és un desastre. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 184.).

Abaltit

M'he abaltit. Quan estic a punt d'adormir-me em des- vetlla un tren amb un soroll infernal. L'estrèpit envaeix la sala. M'alço del banc astorat. Quin terrabastall! Quina gernació! Centenars de persones al meu entorn. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 111.).

Abaltit

Rose semblava dormitar. Jo, mig abaltit també a estones feia en imaginació la cursa vertiginosa i màgica d'aquells de la cita ençà. I la meva evocació d'ara, evocació que per a un món partit entre la vetlla i el somni, era a penes mem vida, menys real, menys carnosa que els fets mateixos. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 300.). 

Abaltís

Aquest eslovac hauria estat, segons Karl, només a l'aguait que ell, retut de feblesa, s'abaltís un moment, per tal d'estirar cap a si la maleta amb un llarg bastó amb que jugava i s'exercitava durant el dia. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 49.].

ABEGOTERA f. 

Niu de vespes; cast. avispero. Y els pensaments brunzintli y fiblantli pel cervell com un aixam d'avespes foragitades de l'abegotera, Víct. Cat., Cayres 19.

Abegotera

I En Mitus, amb les potències alienades i els pensaments brunzint-li i fibrant-li pel cervell com un eixam de vespes foragitades de l'abegotera, tingué d’asseure’s a mig camí; perdia el cap, les cames li faltaven i la terra trontollava sota sos peus. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 200).

ABELLEROL m.

|| 1. Home que es dedica a la cria d'abelles (Men.); cast. colmenero.

|| 2.   Ocell de la família dels meròpids: Merops apiaster L.; cast. abejaruco. Es de colors vius (blau, verd i groc), bec llarguer i un poc corbat, cames curtes, dits llargs, ales llargues i punxegudes, i coa acabada en línia recta, forcada o un xic rodonenca; arriba a tenir 25 cm. de llargària Fa el niu davall terra; s'alimenta d'insectes, i principalment d'abelles; és un dels grans enemics dels ruscs, i d'aquí li ve el nom. Balla la formiga, balla'l formigol, | ballen les abelles ab l'abellerol, Guimerà Poes. ii, 198.

|| 3. a) Abellerol blau: ocell d'ales blaves, cos bru i el cap blau amb taques blanques; cast. alionín (Labèrnia-S. Dicc.).—b) Abellerol de cua llarga: abellerol més petit que l'ordinari, de cap blanc i negre, ventre verdenc i llom violat fosc; cast. abejaruco de cola larga (Labèrnia-S. Dicc.).

    Fon.: || 2: əβəʎəɾɔ́ɫ (Barc.); aβeʎeɾɔ́ɫ (Massalcoreig); bəјəɾɔ́ɫ (Eiv.); əβəəɾɔ̞́ɫ, bəəɾɔ̞́ɫ (Men.).

    Var. form.: bereiol.

    Intens.:—a) Augm.: abellerolàs, abellerolot [bəəɾulɔ̞́t. Men.]—b) Dim.: abellerolet, abelleroleu [bəəɾulə́t, bəəɾulέw, Men.].

    Etim.: derivat de abeller amb el suf. dim. ol. 

Abellerol

Pit-rojos, pinsans, gaigs blaus, oriols, tàngаres escarlates, corbs, pardals, canyissos, cardenals, merles i, de tant en tant, algun abellerol. Per a tu els ocells eren tan estranys com els estels, i com que casa seva era a l'aire, et semblava que els ocells i els estels formaven part de la mateixa família. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 14.].

ABEURALL m.
|| 1. Menja consistent en una barreja de segó o farina de blat de moro o patates esclafades, amb aigua, i que es dóna als porcs, a les vaques de llet i als vedells (Empordà, Ripoll, Maestr.). Convé dar-les-hi abeurall matí i vespre, o sia aigua ab farinada, Script. xii-1925.
|| 2. Menjadora de porcs, feta de pedra (Espolla, Rabós).
    Fon.: aβewɾáʎ (Maestrat); əβəwɾáј (Empordà, Olot, Ripoll).

Abeurall

Se'n solia anar al pati, on procurava distreure's donant l'abeurall al porc, llançant el gra a les gallines. acariciant les cabres, que donaven llet per a la casa, o netejant els pals del galli­ner. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 215.).

ABIGEAT m. jurispr.

Furt de bestiar o d'aviram; cast. abigeato.

    Etim.: pres del llatí abĭgeātus, mat. sign. 

Abigeat

Els diaris de Sàsser, de Caller, fins i tot els del continent, s'havien fet ressò de l'escàndol, havien parlat de la ruïna de l'illa, i també de l'economia insular que es fonamentava en el pasturatge; i l'autoritat havia intervingut amb lleis ferotges contra l'abigeat, catalogant el bestiar, descrivint-lo en un «butlletí» del qual el pastor havia d'anar sempre proveït. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 30.].

ABILLAMENT m.

|| 1. Acció i efecte d'abillar; cast. atavío. Tota roba feta que será necessaria pera abillament de homens y dones, Tar. preus 129.

|| 2. Objecte bell que serveix a l'ornat d'una persona, vestit, habitació, etc.; cast. atavío. Mirant aquella gran magnificencia dels stats e abillaments que dins la Roca eren, Tirant, c. 64. Ab molt grans abillaments e obratges de perles e de pedres fines, Tirant, c. 394. Sos ornaments, habillaments, anells, manilles, Spill 3076.

|| 3. Art, enginy, artifici. Cascuna [fembra] ab sos abillaments lo tirará e li satisfará Eximenis Lux. 9. 

Abilles

TAPAT: Saloma, que no halem?

SALOMA: Ai, quina gana abilles!

TAPAT: De seguida? (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 221.).

 

ABIM m. 

Abisme; cast. abismo. Hi ha l'abim entre'ls dos, Guimerà Poes. 154. Caure al pregon abim, Verdaguer Exc. 18. A la vorera del abim, Riber Sol ixent 33.—Els diccionaris Escrig-Ll. i Martí G. posem abim com a mot antic; però és un gal·licisme modern (del fr. abîme). En la llengua antiga no hem trobada mai tal forma.

Abim

I ella que ha escollit aquest prisma per a enfocar les seves narracions, no deixa de trobar-hi belleses; ara es tracta d'unes belleses "ferèstegues, d’abim pregon (.. més no per això deixen d'ésser llegítimes belleses, perquè la voluptat del dolor és tan cruel i tan corprenedora com la voluptat del gaudir que tot són voluptats i totes les voluptats tenen el mateix encís". 

Abís  

Estels inútils, inútil campana!

 

Temps mutilat. Negra nit

coratjosa, cendrosa, oliosa, porosa.

Ja en ton falutx de la vela invisible

-funàmbul d'horitzons onejats-

vogues, vagues, divagues

ran l'abís encoixinat

de flames i gebre,

infern de fred dins ulls closos! (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 15.).

Abims

Copsats per negres alçàries,

eixordats de la remor,

anirem avall com l'aigua

per les goles solitàries

plenes d'abims i frescor.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 33.).

 

Abims  

Després del pecat tan gran

ell resta bocaterrosa.

Riquilda és timbes avall,

Montserrat és net de boira,

Fra Gari veu els abims

i les cames li tremolen.

Si prova de redreçâ's cau de mans una altra volta.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 47.).

 

Abis

Zeni volgué precipitar-se dins aquell abis. I s'afanyà a saber fins on havia arribat el ressò de la seva amistat amb Raya. Es llançà al telèfon per saber si Neva li'n parlava. Va córrer a Irma per sentir-li anomenar Raya. (Francesc Trabal. Vals. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 842971555X. 204 p. P. 121.).

ABISMAR v. tr. 

|| 1. Tirar a un abisme; cast. abismar. Yes munten y revenen y arreu volcats s'abismen | en remolí, frissosos, mar sobre mar, al fons, Atlàntida, v. 

|| 2. met. Abatre, derrocar del poder; cast. derribar, hundir. Deu abisma als altius e arrogants, Dicc. Cat. anòn. 

|| 3. met. Abstreure l'ànima en pensaments o afectes molt pregons; cast. abismar. La vida del cel vol viure, | sedeja abismarse en Deu, Aguiló Fochs foll., viii.

    Fon.: əβizmá (Barc., Mall.); aβizmáɾ (Val.).

ABISSAR v. tr.

Abisar. La ss doble que a vegades apareix en els documents antics, sens dubte es deu a la influència ortogràfica del llatí abyssus. La forma abisar, amb s sonora, és una derivació catalana per abís. No solament vençrem los grechs, ans los abissarem e aplanarem tota la Grecia, Lib. de les quatre virtuts, p. 29.—En Llull Rim. 358 trobam un cas de tal infinitiu substantivat: E per ayço aytal hom no pot en grat estar | ans està en pecat assís en l'abissar.

ABISAR v. tr.

|| 1. Afonar, llançar dins l'abisme; cast. hundir. E feren tan gran remor que paria que lo mon deguessen abisar, Tirant, c. 393. Interrogat lo deu Apollo que volia dir aquell pou, respos que, si allí no's metia la pus bella cosa que fos, que la ciutat s'abisaria, Genebreda Cons. 10. Anc que el cel s'abís y la terra s'en entr, s'ha de casar ab Na Marieta, Alcover Cont. 336. Pot venir la mala bufada | i abisar nau i pescadôs, Colom Juven. 99.

|| 2. Esbucar, destruir; cast. derrumbar. Vostra esglesia s'ha abisada, Riber Sol ixent 19. «Abisar una olivera» (un trebolí de vent) (Mallorca, ap. Aguiló Dicc.).

|| 3. met. Arruïnar, esvair. Los càrrechs que abans los opprimien, ara los habisarien, doc. a. 1428 (Misc. Fontserè 372). La inquisició que vostra altesa hi vol introduir [a Barcelona]... es del tot abisar la Ciutat e principat, doc. a. 1485 (Carreras Ciut. Barc. 510). Vos sou virtut que els vicis tots abisa, Trobes V. Maria [103].

    Fon.: əβizá (Mall.).

    Conjug.: regular, com la de cantar.

    Etim.: format damunt abís.

Abismat

Llavors va semblar com si les paraules dels altres ja no li interessessin. Antoni i Lépid van continuar discu­tint sobre noms i, de tant en tant, li demanaven consen­timent. Octavi feia que sí, abismat. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg.111.].

Abissà

L'estudiant va exhalar un sospiri s'abissà en els seus pensaments. Vassilissa, encara somrient, va esclatar de sobte en sanglots, i unes enormes i abundants llàgrimes van rajar-li galtes avall. Amb la màniga es protegia la cara del foc, com si s'avergonyís d'aquell plor, men tre que Lukéria, amb els ulls fits en l'estudiant, va en rojolar-se; la seva expressió va esdevenir greu i tensa, com la de qui guarda un intens dolor. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 89.].

ABLANIR v. tr. 

I. || 1. Fer tornar blan; cast. ablandar. Quant sia tot picat y ben mesclat, si es massa dur, ablaniràs-ho, Robert Coch 27. —a) espec. Operació dels blanquers, consistent a donar suavitat al cuiro doblegant-lo per mitjà d'una peça plana, generalment de suro (Empordà). 

|| 2. Tupar, colpejar; cast. zurrar. «Si no véns de pressa, ta mare t'ablanirà» (Mall.). Lo que mereixeria, que li ablanís ses costelles s'homo, en esser casada, Alcover Cont. 299.

II. met. 

|| 1. Suavitzar, fer minvar la violència d'un mal, d'una passió o afecte; cast. mitigar. No's coué que't do encara forts medecines; mas ara en lo començament te'n daré de leugeres... per ço que't ablanesquen la infladura de la tua malaltia, Genebreda Cons. 51. Ja sortia a passeig, per orejarse, per esbargirse, per ablanir sa pena, Pons Auca 316. 

|| 2. Apacivar, posar en calma; cast. calmar. E lavons lo dit miser Ramon sa ablaní, e mes l'espasa al foyre, doc. ross. any 1409 (Ruscino, i, 145). 

|| 3. Moure a compassió (Labèrnia-S. Dicc.) 

|| 4. Ablanir-se el temps: abonançar-se, fer-se més suau el temps; cast. ablandar.

    Fon.: əβləní (or., bal.); aβlaní (Maestr.); aβlaníɾ (Val., Sueca, Alcoi).

    Conjug.: incoativa, segons el model de acudír.

    Var. form. i Sinòn.: ablandir, reblanir.

    Etim.: format damunt blan.

Ablanir-se

Així sembla que ablania la tia, i per això el senyor Andreu, havent demostrat que i o era pas un home incrèdul i desagraït, pogué continuar :

-De tota manera, aquest home, conduit per la Beata, es ben clar, deu haver vingut perquè algú li ha parlat de mi, i aquest algú ha de ser un que visqui a Franca, i per això dic que només pot ser un : el cosí  d'en Pere Cendra, aquell que se'n va anar a Franca i s'hi casa amb una fran­cesa i ara viu allà, sempre.

La tia l'escoltava amb una certa desconfiança.

-Si em preguntes que pot voler de mi - continua el senyor Andreu - t'hauré de dir que no ho se. Però de vegades les cases de 1'estranger necessiten una persona de confiança en els altres països, i potser el cosi d'en Pere Cendra els va parlar de mi, i ve-t'ho aquí.

Mira la tia, i s'afanya a afegir :

-Gracies a la Beata, es clar.

La tia torna a ablanir-se.  (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 100.).

Ablanir

Jo ja no dubtava de res. Decididament era capaç de tot, Baryton. Crec, d'altra banda, que hauria estat fatal per a la seva raó que m'hagués posat a contradir-lo en l'estat en què s'havia posat. Li vaig deixar uns instants de respir i després vaig intentar tornar-lo a ablanir una miqueta, em vaig arriscar en una suprema temptativa, a reconduir-lo a nosaltres... Amb els efectes d'una argumentació lleugerament capgirada... convenientment lateral... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 485.].

Ablanir

Si les volíem encalçar, les col·locàvem sota la pota d'un llit i saltàvem a sobre per tal d'ablanir la cameta.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294-295.).

Ablanir

La mala alimentació i els refredats mal curats havien predisposat la majoria de les alumnes a contraure la malaltia: quaranta-cinc de les vuitanta noies es van posar malaltes alhora. Es van interrompre les classes i la disciplina es va ablanir. Les poques que estaven bé gaudien d'una llibertat il·limitada, perquè el metge insistia que necessitaven molt d'exercici per conservar la salut: però ni que no ho hagués recomanat, ningú no tenia temps de vigilar-les. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 86.].

Ablamat

Li llançava una llambregada d'ulls, apassionadament, i me n'anava a la farmàcia amb la sang coent i els nervis eriçats. Tot això era per a ella un divertiment, i per a mi, una tortura. Ella tenia altres homes, sense comptar el seu marit, i jo estava ablamat amb les seves flames, que ella no cessava de ventar. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 82.).

Ablaní

I em parlà amb tota humanitat, alhora que amb molta severitat. L'home tenia fama de cruel en aquella època d'agitació social, jo ho sabia, i me li vaig presentar en actitud altívola i freda. Ell s’ablaní davant el meu cas i aconseguí d'ablanir-me. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 174.).

Ablaniren

Fill só d'una selva rude que, de plantes i de flors, a ma infància desditxada donà fortunat bressol; llastimades me bressaven les Dries gentils del bosc, Eco ressonava trista a mon accent llastimós, les més rigoroses feres se ablaniren a mos plors, plors que no mogueren antes d'humana fera lo cor. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 80.).

Ablaní

"I amb lo seu mocador, que abans mullà ben bé a la font d’allí la vora, ablaní un poquet la taula de fang. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 40.).

Ablania

Arribats a l'indret que em deia Circe,

vaig fer com ella m'ensenyà; i, encara

no havien acabat bé de lligar-me,

caigué el vent, la mar tota s'ablania

restant com adormida, els meus plegaren

les veles, i amb els rems bateren l'aigua,

per cap més so ni cap més plec moguda.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 111.).

Ablanir

-Certament, és una cosa molt injusta -va dir el senyor Bennet-, i res no pol absoldre el senyor Collins del pecat d'heretar Longbourn. Però, si voleu escoltar la seva carta, potser la seva manera d'expressar-se us podrà ablanir una mica. [Jane Austen. Orgull i prejudici. (Pride and Prejudice. Trad. E. Preses). Ed. Proa, Barcelona 2ª ed. 1993- ISBN: 8477394482. 422 p. P. 78.].

Ablanir-se

Va guanyar pes i va deixar que els cabells canviessin del ros oxigenat al castany. Sempre havia estat dura, de idees fixes, algú que calia tenir en compte, però ara va ablanir-se. De cop i volta es va convertir en una dona corpulenta que no semblava particularment amenaçant. [Louise Erdrich. La reina de la remoltxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 78.].

ABOFEGAR v. tr.

|| 1. Aturar l'alè, produir ofec (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.). P'els mesos de juny y juliol, que tots estem abofegats de tanta calor y basca com sol fer, Martí G., Tip. mod. ii, 267.

|| 2. Desanimar, fer perdre el coratge (Val.). 

Abofegats

Fea l'exercici neces­sari. em ficava per los barrancs a registrar les abofegats que tenien. gitava'm baix los arbres i prenia la fresca a mon plaer, m'assentava a les fontetes i llegia a la regalada alguns llibrets d'espècies bones i de gust delicadíssim, coses que em feen olvidar tots los altres passatemps i vanes diversions que tant busca i desitja la mal aconse­llada gent. Açó és viure, i no anar abofegats per eixe món. fent lo gasmonyo i plegant los pets a aquells de qui s'espera algun poquet d'honra o interès. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 339.).

ABORRONAR v.

|| 1. tr. a) Produir escarrufament pel fred, l'horror o la por; cast. estremecer. «Fa un fred que aborrona» (Val., Mall., Men.).—b) Horroritzar o produir gran espant; cast. horrorizar, estremecer. No s'hi sol pensar gayre, però a ella l'aborronava, Galmés Flor 139. «La xica s'aborrona de vore el bou» (Val.). No hey ha ningú que no s'aborronàs y tregués pell de gallina, Maura Aygof. 179. Com veren s'espatla tayada, tots quedaren aborronats, Alcover, Rond. i, 251.

|| 2. intr. Treure borrons (el cep o la parra): cast. pimpollecer.

    Fon.: aβoronáɾ, aβoronáɾse (Val., Alcoi); aβoroná, aβoronás (Urgell); əβoroná, əβoronəɾsə́ (Mall.); əβuruná, əβurunáɾsə (Eiv.).

    Var. form.: borronar, esborronar.

    Sinòn.: || 1, escarrufar, esgarrifar.

    Etim.: format damunt borró. 

Aborronava

Quan ja tingué dentadura nova i abans d'anar-se'n al llit la deixava dins d'un got amb aigua en el banc de la cuina, jo evitava mirar-la: aquella cosa rosada i blanca, artificial, no podia ser de debò part de mon pare, però m'aborronava imaginar o veure la seua cara sense dents, cara de decrepitud, premonició de cara de cadàver. Jo vaig acabar el quart curs de batxillerat, vaig iniciar el cinquè i, quan encara tenia tretze anys, vaig començar a estudiar grec: no sabia ni podia saber que el grec m'havia d'acompanyar tota la vida, i que acabaria, moltíssims anys més tard, publicant una versió de l'Odissea. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 327-328.).

Aborron

Ai! M'aborron

quan sent aquest nom, Don Cosme! I lo més ferest de tot.

que a Ciutat no hi queda una ànima dins un dia, lo més dos.

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 126.).

ABRANDAR v. tr.

Encendre intensivament, amb flama creixent. D'un rehinós pi a la teya gegant que el vent abranda, Atlàntida, v. Movible com la flamada | que'l ventijol fa abrandar, Aguiló Fochs 62. D'un nou incendi els cims s'abrandaràn, Maragall Enllà 23. La foguera patriòtica s'havia abrandat en tots los cors, Collell Fadrin. 8. a) met. «Abrandar l'ànima». «Abrandar el foc» (de la discòrdia).

    Fon.: əβɾəndá (Barcelona, Vic, Torelló, Ross.).

    Etim.: format damunt el germ. brand, ‘tió encès’ (REW 1273).

Abrandada

Ningú no té en compte la personalitat. Digue'm: ¿què se te'n dóna a tu si Erènia era adúltera, si en canvi tots els seus ac tes, tota ella traspuava una originalitat? Tota ella, essent una dona com totes les altres, estava abrandada d'una personalitat recòndita, amagada, excepcional. Pensaràs que em contradic; si abans et deia que era com les altres, ara et dic que era excepcional. Bé, ja m'entens: hi ha dones que, essent dones, solament tenen aquesta gran excepcionalitat: d'ésser dones i prou.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 89.).

Abrandà

D'altra banda, la sentimentalitat tempestuosa de la branca revolucionària del romanticisme, plena de pas­sions heroiques, d'esperit de sacrifici i d'altes ambicions, abrandà el cor de les joventuts. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 88.).

ABRAONAR v. tr.

|| 1. Agafar i estrènyer amb els braons o braços. S'enfilen per ses cames i cap amunt p'es cos, fins que tenen sort d'abraonar li es coll, i besades i més besades! Alcover Cont. 270. Ho diuen més especialment en el sentit d'agafar algú per fer-li violència. Entranthi dos jovencells | abraonaven | animals qui forcejaven, Costa Agre 10. L'abrahonaren traidorament y al temps que el jove el tenia subjecte, l'altre... li clavà un punyal, Penya Mos. iii, 236. a) recípr. Aferrar-se per lluitar. D'un bot en Sever l'embesteix, s'abrahona ab lo ca, Bosch Rec. 52. S'abraonaren tot d'una, y lluytaren una estona, Rosselló Many. 153.

|| 2. Agafar i estrènyer algú pels braons (Escrig-Ll., Labèrnia-S. Diccs); cast. abrahonar.

|| 3. Agafar o pendre amb força; cast. arrebatar. En Dionís abrahonà sa palangana de sa carn, Ignor. 73.

|| 4. refl. Llançar-se cap a algú o a un lloc, amb fúria i precipitació; cast. abalanzarse. «El gos se li va abraonar al coll» (Valls.). Me sobra valor per abrahonarme demunt d'ells, Vilanova Obres, xi, 233. Deixà que'l cassador... s'abrahonés al pati per aferrarse a sa presa, Pons Auca 169.

    Fon.: əβɾəuná (pir-or., or., men.); aβɾaonáɾ (Cast., Val.); əβɾəoná (Mall.). En la forma refl.: əβɾəunáɾsə (Barc.); əβɾəunás (Torelló); s əβɾəuná (Ross., Confl.); aβɾaonáɾse (Cast., Val.); əβɾəonəɾsə́, əβɾəonəʦə́ (Mall.); əβɾəunaɾsə́ (Men.).

    Etim.: format damunt braó.

Abraonar

Va sentir que li augmentava la ràbia, la que sempre acampanya la por, i el resultat va ser ferotge. Es va abraonar endavant amb la destral alçada i la va brandar baixa, amb el braç tot esti­rat. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 95.].

Abraonar-se

Al carrer , mentre camina, té por d'abraonar-se damunt la gent. (Pàg. 9)

Por d'abraonar-s'hi, com hauria dit en Flotats. Podia haver-­se quedat quiet, haver-se assegut en un banc, però allò hauria estat una conducta d'evitació. (Pàg. 58)

Ara mateix es veuria amb cor de caminar per tota la ciutat sense por d'abraonar-se damunt cap vianant. Ara mateix faria una funció embalat, arrauxat. (Pàg. 158)

Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs.

Abraonar

El meu germà es va abraonar cap a mi i ens vam fer una abraçada llarga i emotiva. De la resta dels assistents, que eren molts, va brollar un clamor divertit. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 278.].

Abraonar

Tu es va abraonar sobre l'Ignatius, però aquest retrocedí, al llit, fins a la capçalera. Damunt del cap, el Crist crucificat, indiferent al que passava, es mirava els peus.  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 265.).

Abraonant-s'hi  

-Ma boîte! Ma boîte! -va exclamar, abraonant-s'hi. -Sí, ja ha arribat la teva boîte, porta-la a un raconet, genuïna filla del senyor Rochester, es veu que no se'n recorda, que em paga trenta lliures l'any per obeir-li les ordres.»

Ja m'agrada que somrigui -va dir, captant immediatament l'expressió fugissera-, però també que parli. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 145.].

Abraonada

Després d'una última abraonada amb tots dos braços, va baixar del carro i se'n va anar corrent, i juraria així ho crec i així ho he cregut sempre— que rodola- que sense ni un sol botó al vestit. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 88].

Abraonaven

El dia que va dir això estàvem ensinistrant els gossos al costat est de la casa i ens havíem aturat per mirar com s'abraonaven pels rostolls de blat. Tota l'esplanada fins arribar al riu s'havia daurat, i lluïa, i el cel damunt les muntanyes era d'un blau com mai l'havia vist. [Ford, Richard. Dones amb homes (Women with men. Trad. M. Izquierdo). Ed. Anagrama / Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 9788475966878. 238 p. P. 100.].

Abraona

Ell l'encalça, l'abraona

i besa son llavi humit;

ella un instant s 'abandona,

amb el cos mig adormit.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 31.).

Abraonar-se'm

PRINCESA: I, doncs, com has pogut sortir d'allí dintre?

JOAN (sempre somrient). Oh, molt senzillament. Al veure-us arrabassada de les seves grapes l'encantador ha temptat un esforç suprem, i a l'abraonar-se'm, li he tallat el coll d'un cop d'espasa. Lo mateix ha sigut botre el cap en terra que desfer-se el castell com una bombolla de sabó. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 57.).

 

Abraonat

MARIAGNA: Ja ans de venir ell me les vaig tenir amb la noia. al veure que tombava de camí d’un modo que ni ara encara me n dono compte, però això no hauria sigut res. Lo pitjor va ser lo altre. Quan va venir el noi. i es va encarar amb el Silvestre. i es varen pren­dre tots dos la cosa de puntillo .... aleshores. alesho­res, va ser la bona ... , és dir, la bona ha sigut aquest dematí, un cop s'han trobat sols més amunt del pla de Fites i s'han abraonat com dos mastins. Sort en­cara que en Roc s'ensopegava a passar amb els dos traginers de Comabella, que si no, jo crec que es ma­ten. (Petita pausa) Ai! Segimon, jo si que puc ben dir que he vingut al món per a covar un sofriment darrera l'altre! (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 192.).

Abraonant-se

A sota, files d'homes llui­taven cos a cos abraonant-se per terra, manejant ganivets, baionetes, brandant fusells damunt els caps, preses d'un des­esper que produïa sons concertats des del més pregon com els acords d'orgue d'una església. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 277.].

Abraono

M'abraono a la petita caixa forta que en Dilip va instal·lar dins un armariet i introdueixo el codi. La porta s'obre del tot i en trec una pila de fundes de vellut. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 265.].

Abraonaren

Tot de cop, tocà la campana, i tots s'abraonaren devers l'escola. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 55.].

Abraonant-se

Això sí, quina imatge que dóna tota aquesta gent. Els llibreters suant la cansalada al passeig, venent llibres tot el dia i alimen­tant-se amb un trist entrepà, i aquí dalt tot de polítics, empresaris i encorbatats de tota mena abraonant-se sobre el menjar. Quins afamats ... I aquest matí què, heu signat molt? (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 24.).

 

ABRICOT m.:

V. albercoc.

Abricots

Vaig errar per la caserna durant mitja hora. Per fi, cap el menjador maleït, vaig trobar la meua salvació sota la forma d'embolcall blau d'na caixa d'abricots.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 204.).

ABRIGUSSAT

Abrigat

Abrigussat

Amb el bastó fortament agafat amb la mà trèmula, i tot ell abrigussat amb la bufanda, se n’arribà fins al Cortal de la Marquesa. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 206).

ABRIVAR v. tr. 

|| 1. Donar força, impuls o coratge. La febre sacrosanta que abriva el pensament, Costa Poes. 62. 

|| 2. refl. Atrevir-se, gosar. Per so car jo sé que vos sots tan piadós senyor... m'abriu en pregar vos tan longues paraules, Llull Cont. 22, 27. E'l vostre sotsmès se enaga e s'abriva a reclamar vos e a confiar en vos, Llull Cont. 92, 18.

    Fon.: əβɾiβá (Barc.).

    Var. ort. ant.: abriuar.

    Etim.: format damunt el gàl·lic *brivos, ‘força, coratge’ (cfr. el prov. abrivar,it. abbrivare, i els substantius cast. brío, prov. briu, fr. brif, it. brio), REW 1318.

Abrivada

Els mariners, a la bodega, asseguraven els nusos dels cordats protegint tant com podien les mercaderies dels esllavissaments més que probables i, al pont, el capità  es preparava per afrontar el mal temps que ja havia endevinat tot d'una que, en tombar el cap Blanc, observa les primeres tintades vermelles sobre el cel i notà  l'abrivada del vent que ro­lava a nord, enfureint les ones.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg.  143.).

Abrivades

S'eleven a fogueres abrivades,

mouen el fum vermell i la tenebra roja

i empenyen els reflexos de l'incendi.

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 92.).

Abrivades

I això perquè tota llur concepció política reposava en un mecanisme defensiu que, si reeixia a deturar les abrivades de la reialesa, no oferia altra sortida que la d'anar enredant la troca de lleis, privilegis i constitucions, on a poc a poc s'ofegava el sentit de les proporcions polítiques, la subtilesa diplomàtica, la destresa de maniobrar en el moment oportú sense cap. girar revolucionàriament la sort del país. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 72.).

Abrivament

Sempre havia tingut sort i sabia que continuaria tenint-ne. Aquesta fe, inspirada en un tan poderós abrivament, era tan suggestiva per la vivor amb què sovint la manifestava, que podia ser suficient per a l'Anne; però lady Russell ho veia d'una manera molt dis­tinta. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 37.].

ABRIÜLLS m. pl. 

|| 1. Nom de diverses plantes espinoses, que en unes regions es dóna a la Centaurea calcitrapa, en altres a l'Ononis spinosa, en altres al Tribulus terrestris L.; cast.abrojos. Apres pren oronal e abreulls he peu crist e picaho, Micer Johan 420. Té ses cames dessangrades d'ets abriulls y espines, Roq. 53. 

|| 2. Puntes de penya o esculls que hi ha dins mar, on els mariners han d'anar molt alerta a ferir per no danyar la nau; cast. abrojos, arrecifes (Labèrnia-S. Dicc.). 

|| 3. Bolletes de vidre plenes de puntetes com eriçons de mar (id. ibid.). 

|| 4. Instruments de plata o d'altre metall en figura d'abriülls naturals, que es posen al cap de les cadenetes de les disciplines per fer se més mal els qui es disciplinen; cast.abrojos (Un Mall., Aladern Diccs.).

    Var. form.: abreülls, abrulls, obriulls, obre-els-ulls.

    Sinòn.: cadells, queixals de vella, canets, cairells, punxaclaus, rodets, ull de bou.

    Etim.: de la frase llatina apĕri ocŭlos, ‘obre els ulls’, perquè cal tenir compte a no picar-se amb les punxes d'aquesta planta (cfr. el cast. abrojos i port. abrolhos).

Abriülls

Ell, per treure'm de pit els abriülls, / només de Beatriu parlant anava, / dient: "Ja em sembla que li veig els ulls!" (Dant, Divina Comèdia) [Matilde Asensi.

 L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 446.].

ABRUSAR v. tr. 

|| 1. Consumir i destruir per mitjà del foc; cast. abrasar. E passà matant e degollant e cremant e abrusant tro a la Andalosia, Boades Feyts 183. Los Padrers son pera guardar una Casamata y un Creuer y un Carrer, y per matar y abrusar molta gent de prop y per altres coses mes, Artill. 1640, 2. Crema, per abrusar-m'hi, les selves del voltant, Atlàntida, i. «Tot el bosc ha quedat abrusat» (Tremp, Empordà, Vallès, Campmany). 

|| 2. Cremar, produir dolor o ofec per la calentor excessiva; cast. abrasar. «Tinc una set que m'abrusa» (Empordà, Vallès). «Fa un sol que abrusa» (Men.). Estic abrusat de set i vull saltar-me'n a la font, Ruyra Parada 68. 

|| 3. Secar o mustigar les plantes el sol o el fred massa fort, les ventades, etc.; cast.agostar. L'estiu abrusa al entorn | les flors y l'herba novella, Salvà, Poes. 49.Ses gelades tot heu creman y heu abrusan, Ignor. 41. 

|| 4. met. Omplir el cor un afecte intensissim; cast. abrasar. Suspira'l jove fra Anselm | plorant de zel qui l'abrusa, Costa Trad. 73. 

|| 5. Destruir, fer malbé; cast. arrasar. Aquí dins no, que tot m'ho abrusaríeu,Alcover Cont. 435. 

|| 6. refl. Envellir-se i perdre les forces visiblement. «Aquesta dona s'és abrusada molt» (Mall.).

    Fon.: əβɾuzá (Barc., Vallès, Empordà, Bal.); aβɾuzá (Tremp).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Var.: brusar, abrusir, brusir.

    Etim.: probablement d'un verb llatí *brūsiare, metàtesi de *bursiare. En primer lloc, cal fer notar la semblança de forma i la probable identidat d'origen entre abrusar obrusar ‘cremar’, i els seus sinònims fr. brûler, it. bruciare. Les explicacions que intentaren donar-ne Storm (Rom., v, 73), Hatzfeld-Darmesteter-Thomas Dict. (s. v.brûler) i Ascoli (Arch. Glott. It. x, 41), servien per a les formes francesa i italiana, però no per a la catalana i provençal brusar. Més tard, C. Nigra (Rom. xxxi, 515 i ss.) proposà per a totes les formes una sola etimologia bàsica: el llatí brūscu ‘bruc’ amb ses variants vulgars brūstu i brūcu. Segons aquesta teoria, damunt la forma diminutiva debruscu (bruscŭlu o brustŭlu) se seria format el verb *brusclare o *brustlare, del qual vindria el fr. brûler; dels derivats *brūscĕu o *brūcĕu, seria nat el verb *brusiare, del qual vindrien l'it. bruciare i el prov. [i cat.] brusar. Spitzer, Lexik. 45, creia queabrusar i brusir pertanyien a la família del fr. briser, fundant-se en el fet que abrusaren mall. significa també ‘destruir’. No sembla acceptable cap d'aquestes etimologies, ni tampoc la que proposàrem en la primera edició d'aquest Diccionari: la coincidència del significat principal de abrusar amb el de abrasar, ens induïa a creure que abrusar era una alteració de abrasar produïda per la influència d'un mot amb ú, que podria serbrūscu. La solució que sembla definitiva va ser proposada (respecte al fr. brûler) per Niedermann i aplicada al català abrusar per Coromines (BDC, xix, 20). Del verb llatíbūrĕre (var. de ūrĕre, ‘cremar’) es formà un participi *būrsus (en lloc del clàssicbustus), i sobre būrsus degué formar-se un derivat *būrsiare, el qual, convertit per metàtesi en *brūsiare, hauria donat normalment en català brusar i la seva variantabrusar.

Abrusat

Somia aigua, i en despertar-se esbrinà que eren tres quarts de cinc. El llum de la cambra de bany estava encès, i se sentia córrer l'aigua. Mig enutjat, mig abrusat pel desig, Clay s'atansà a la porta del bany, la badà i va veure que Enid s'estava fent un lavatge. [Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 139].

Abrusador

La ciutat es trobava al bell mig del Sud. Els estius eren llargs, i els mesos de fred hivernal ben pocs. Gairebé sempre, el cel era d'un blau resplendent i petava un sol abrusador. Després venien les pluges fines i fredes de novembre i potser més endavant unes quantes glarades, i uns pocs mesos, molt breus, de fred. [Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 16].

Abrusats

Al regne de València auestes idees foren prpalades sobretot entre els frares de la penitència de l'Hospital dels Beguins, fundat el 134 per Ramon-Guillem Català, sota la guia de fra Jaume Just. Alguns d'aquests beguins o begards, després ja de llur mot, foren condemnats per Innocenci VI d'Avinyó, desenterrats i abrusats. Fra Just, penedit, fou condemnat pel bisbe de València a viure emparedat. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 441).

Abrusava

Mantenia obertament allò que s'anomenen relacions normals amb una sèrie de criatures terrestres amb pits de carbassa o de pera; per dins m'abrusava en una fornal demoníaca de concupiscència per cada nimfeta que em passava per davant, que no vaig gosar abordar mai per covarda observança de les lleis. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 21.].

Abrusar­s'hi

Comprenia_ tot i que també ho lamentava, que Joan s'hagués consumit en aquella trampa tan dolça, que just suggeria això, no fer res, no aspirar a res que no fos sentir com passaven els dies lentament, un rera l'altre, renunciar als focs que la vida i el món presentaven a aquell que volia abrusar­s'hi, oblidar tants neguits -encara que se'n generessin tants altres-, tot a canvi de garantir una existència que davallaria lentament cap a la mort, tornant dilatada qual­sevol mesura del temps. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 193).

Abrusat

Se sentia abrusat i nerviós; tot d'un plegat s'aixecà i, a través del passadís fosc, retort i llardós que donava al món de fora, sortí al carrer.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 226.].

Abrusadora

Una atmosfera perfecta, abrusadora però no massa, cálida, gosaria dir. Atreveix-te, Gin, atreveix-te! Rom, brandi, xampany, hi havia de tot. Vaig fer dos glops del rom de l'Step i ja estava borratxa! Vam fer el joc de l'ampolla per veure qui desembolicava primer. [Federico Moccia. Tinc ganes de tu. (Ho vogli de te, trad. M. Ubach i E. Bertran). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1006-9. 572 pàgs. Pàg. 383.].

Abrusar-se

 Ell, però, sabia perfectament que escriure és un pur entreteniment, un pur engany al temps, una pura generositat: «He donat poesia als bornes», però que el que compta de veritat és viure, és a dir, gaudir, estimar, abrusar-se en els diferents focs que el plaer, la intel·ligència i la sensibilitat ens ofereixen. Per a ell tot ja havia esdevingut massa aspre i massa dolorós, tal vegada irreversible. No calia, per tant, continuar fingint.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 67-68.).

Abrusats

L'encís i ensems la confusió es reflectiren també en els rostres de tots els presents: semblava com si tots creguessin impossible i vergonyós de cantar d'aquella manera, tot i que aquelles carones i aquells ulls de nina brillaven abrusats per l'esperança de quelcom més. En mig d'aquells rostres expectants Veltxaninov remarcà el de Caterina Fedossevna, resplendent de bellesa. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 173]. 

Abrusava

Des d'aleshores els músics difunts es reuneixen a mitjanit, al fons de la barrancada, i toquen les seves trompetes; i els pastors, posseïts d'un terror reverencial, eviten aquest paratge. Però hi vam passar a ple dia, lluïa el sol, un vent africà abrusava la terra, i cap so no sortia de les argiles. (Carlo Levi. Crist es va aturar a Èboli. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 55.).

Abrusa

Encara abrusa els meus llavis el foc sagrat que sadollava els teus; aquestes noves i ardents delícies són encara en mon cor. Perdona'm! perdona’m! (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 162.).

Abrusador

Els presoners no són pas més ben tractats que uns esclaus, Cames engrillonades, fuetejats i apallissats arbitrària ment, subsistint a base d'una gasòfia repugnant i immenjable (esmorzar: una barreja de greix, pasta fregida, llard de porc i sorgo), han de saltar del llit a les quatre de la matinada i treballar sense parar fins a les vuit del vespre, homes blancs i homes negres, homes vells i homes joves, tots exhaustos, al límit de la l'resistència, aixafant rocs amb malls en un paisatge erm i abrusador, i pobre de l'home que afluixi o caigui malalt, el fuet és la cura per als que no treballen prou, i ni tan sols l'innocent acte d'eixugar-te la suor del front no es pot dur a terme sense el permís d'un dels guàrdies, i si t'oblides de demanar permís a un guàrdia per fer-ho, una culata de fusell et picarà al rostre i et farà caure a terra. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàgs. 126-127.].

Abrusats

Era l'hora més dolça de totes vint-i-quatre: «el dia havia cremat els focs més ardents» i la rosada ja refrescava els prats assedegats i els cims abrusats. Allà on el sol s'havia post en estat pur, sense la pompa dels núvols, s'escampava una solemne tonalitat púrpura; en un indret determinat, el cim d'un turó, un foc encès cremava amb la intensitat d'un robí i s'estenia al llarg i a l'ample, en matisos cada vegada més suaus, pel cel. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 251.].

Abrusat

LLUISA: Hi ha una amargor en les teves paraules! ABEL (amb fermesa): Em consumia un foc que hauria abrusat la meva ànima. Us he besat i tingut presa dins els meus braços, he vist com la mirada se us encenia, he sentit panteixar la vostra carn i en nom de no sé quins escrúpols m'heu deixat sofrir... (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 123.).

Abrusa   

Reprenem el camí. Tenim fam. Cap poble, encara, cap masia. Al camp no hi ha res per a menjar. I tenim fam. Jo conec moltes herbes més o menys comestibles. Però no veig fonolls ni cosconilles ni lletsons. No hi ha vinya ací. Hi ha garberes enmig del rostoll que esperen l'era o la màquina de batre. Desgranem espigues i masteguem el blat. Masteguem i riem, però això asseca la gola i la set ens abrusa. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 82.).

 

Abrusadora

Feia una calda abrusadora. No eren més de les tres de la tarda. Els vagabunds s'havien escampat a buscar menjar. Els pocs que hi havia a la plaça jeien com gossos sobre llurs parracs. Jo llegia en un extrem, a la banda oposada a l'hotel, per on la travessa un carrer. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 130.).

 

Abrusador

"Jo sé que, per combatre sa malura,

la mà damunt el pols abrusador,

amb llarg desvetllament n'havies cura,

com la mare del fill de son amor.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 88.).

Abrusat

...de tal manera, que l'altre, abrusat per la ira, li dona un cop de culata al costat al temps que l'empentejava. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 52.).

 

Abrusador

Aquella vegada em va semblar que no­més trobaria un refugi de debò en els braços de Genoveva; sí, per dir-ho tot, vaig sentir que en una intimitat il·limita­da amb Genoveva hi trobaria una mena de continuació i d'acompliment d'aquella vetllada esplendorosa i la justa meta de la meva peregrinació a través del guarda-roba del padrí. Sigui com sigui, el cert és que el plaer abrusador i ve­ritablement insòlit que vaig trobar en els pits blancs i ufano­sos de Genoveva escapa a tota descripció. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 67.].

 

Abrusador

I potser aquella passió per la llibertat que envaí tot Europa, bo i escombrant al seu pas totes les manifesta­cions d'absolutisme i tirania que afloraren durant la reacció provocada per la revolució del 1789, no va encendre en cap altre pit un foc més abrusador. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 118.].

Abrusadora

El Martin havia esperat un fill durant molt de temps i l'espera havia estat abrusadora -estava convençut que mai no seria pare d'una criatura. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 231.].

ABSCONDIR v. tr., 

var. ort. per escondir. Amagar, ocultar; cast. esconder. ¡Ay! qui el vol del colom me daria | per volar al verger abscondit, Costa Poes., 74. Jo abscondiré la meva vida | en un recó ben oblidat, Barceló Poes. 140.—V. escondir.

1. ESCONDIR v. tr. 

Amagar, ocultar; cast. esconder. Si com aquell qui stà al bosch escondit, Ausias March, viii. No gose comprar... coses necessàries per la sustentació humana per embotigar-les o ensitjar o altrament escondir pera vendre-las al temps que a ells los aparexerà, doc. a. 1628 (Hist. Sóller, i, 939).

    Fon.: əskundí (or.); eskondíɾ (val.); əskondí (mall.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Var. form.: escondre.

    Var. ort.: abscondir.

    Sinòn. preferibles: amagar, ocultar.

    Etim.: del llatí abscondĕre, mat. sign., probablement per conducte del castellàesconder.

2. ESCONDIR v. tr. ant. 

|| 1. Excusar, disculpar; defensar contra una acusació; cast. excusar, defender. En axí farà honor tot baró qui scondescha lo rey de trahició... La onça près la batayla contra lo leopart e scondí lo rey de trahició, Llull Felix, pt. vii, c. 7. Si offici de cauayler és reptar o combatre traydor, e si offici de cauayler traydor és ascondir-se e combatre leyal cauayler, qual cosa és offici de cauayler?,Llull Cavall. 15 vo. Has vist nuyl cauayler robador qui no s'escondís de robar?,Llull Cavall. 16. Barons, anats al rey Carles..., e sapiats... si és ver que ell los m'haga tramesos ab tals paraules com vosaltres havets enteses; e si ell les vos atorga, escondits-m'en axí com vós vos esconderíets de hun altre cavaller qui us reptàs de fe e de llealtat, Desclot Cròn., c. 99. Si alcun serà reptat en cort per son senyor deuant lo príncep de baia, deu-se d'aquela escondir per juhii, ho per laor d'aquela cort, Usatge 43 (trad. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 290). Lo rey Carles pensà's e dix:—Lo rey d'Aragó..., si'l raptes de fe, com t'és vengut en ta terra sens desafiar-te, ell escondir-se'n ha,Muntaner Cròn., c. 72. E si lo contrari fahie, que sia bare a custum de Catalunya et traydor a fur d'Aragó, de la qual trayció o baria escondir no'm puxa per mi o per contrasemble, doc. a. 1359 (Miret Templers 412).

|| 2. Sostenir; mantenir, defensar allò que s'ha afirmat; cast. sostener. Qualque cosa juren, deuen-ho escondir per bataya, so és a saber per hom de peu,Usatge 56 (trad. segle XIII, ap. Anuari IEC, i, 291). Pus que'l pleyt és començat, lo demanador pot dir, si's vol: No y vuyl re prouar, vaja enant, et escondescam-ho per sagrament; e lo demanat deu jurar et escondir la demanda que no és vera, segons que'l jutge li o escarirà, Cost. Tort. II, xviii,2. Escondir la fe de qualcú: sostenir i defensar la seva llealtat o bona fe. Don Pedro de Exèrica tramès-los ab un porter nostre letres de desmentiments de batalla... e puis mossènyer Garcia de Loriç e aprés mossènyer Gil Roiz de Liori dixeren que eren apparellats d'escondir la fe de don Pedro de Exèrica,Pere IV, Cròn. 231. Posaren davant Nós que havien oyt que'l rey... havia dit que ells lo volien lliurar a carnatge..., e sobre açò escundissen llur fe e fermassen batalles, Pere IV, Cròn. 151. 

|| 3. Excusar de fer o sofrir una cosa; alliberar (d'un mal, d'un perill); cast. librar, excusar. Si yo he por de morir, | no m'o tingats en foylia; | Jesús se'n volc escondir | segons hom, Turmeda Diuis. 28. No's poden escondir que no haien a ferir en terra, Consolat, c. 195. Ira de amador tan poch dura, que no ha obs que s'escondescha, Jahuda Dits, c. 28.

    Etim.: del llatí excondīcĕre, ‘excusar’, forma que apareix ja en documents baix-llatins del segle IX i que ha deixat abundants documents en l'antic francès(escondire) i en el provençal (escondir): cf. Wartburg FEW, iii, 280; Levy Prov. Suppl. Wb. iii, 184-186.

3. ESCONDIR v. tr. 

Treure, foragitar (Rosselló); cast. expulsar.

    Fon.: əskundí (ross.).

    Etim.: pres del fr. éconduire, mat. sign.

Abscondeix

— Jo pens que això és una llei de vergonya. Lo que fa l’Úrsula, d'altres dones ja ho só vist... S’abscondeix un hom per a vestir-se i despullar-se. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 362).

Abscondir-ho

Des d'aquest dia els dos amics no volgueren abscondir-ho i mes. Un dubte terrible els era entrat: si aquesta bogeria s'esgarmava a l'ofici, quines desgràcies no podria fer? (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 86.).

ACACAUAT

Acacauat

I vint centímetres encara més amunt, es presentava al paladar avesat la rara degusta­ció d'un galó trenat una mica acacauat. Tastàrem tot se­guit el xiclet de la baralla, les castanyes de la irritació, els raïms de la còlera i els pàmpols de l'amargura. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 85.].

ACAGONOLLAR

Acagallonaven

Uns canaris encara cantaven en velles gàbies, a dalt d'un munt de paquets heteroclits. Unes maletes suraven entorn dels paquebots. Les carcanades de neveres i de tele visors s'acagallonaven. Tot un món havia naufragat. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 63.).

ACAJÚ

 Acajú

Era tal la vivor de les seves nines d'acajú, que hom diria dues papallones disposades a emprendre llur vol sobre la prada. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 87.).

ACALAR v. tr. 

|| 1. Abaixar, fer passar a un nivell més baix; cast. bajar. Eu tan gran remor sentia | del pont qui's fo acalat, | veus la porta qui s'obria, Turmeda Diuis. 6. Per aquella [corda] se acalà en la cova, Decam., jorn. 4.a, nov. 1.a. E tantes foren les bombardes, darts e passadors que les veles tenien clauades ab lo arbre de la nau, que volgueren acalar la entena... e no pogueren, Tirant, c. 86. 

|| 2. Inclinar, dirigir cap avall (especialment una part del cos); cast. inclinar. De vergonya acalant los ulls y testa, Canigó ix. Els ulls acala amb reverència humil, Alcover Poem. Bibl. 23. Son front acala | rendit lo donzell, Guiraud Poes. 47. Tot anantsen, la Tuyas, hi acalá la orella, Pons Auca 154. «Acala un poc es cap» (Mall.). «Acalar les barres a l'escopeta» (Fortuny Dicc.). a) refl. Inclinar-se, doblegar el cos inclinant-ne la part superior cap a terra; cast. inclinarse, encorvarse, agacharse. Posantse una mà an'el pit, | los catalans fan capada; | los castellans de la cort, | més vincladissos, s'acalan | fent reverencia, Picó Engl. 62. No has volgut acalarte un pich per aplegà sa ferradura; y t'has acalat cent y un pich per menjarte ses cireres, Ignor. 2. 

|| 3. Disminuir l'altura o el gruix de qualque cosa; cast. abajar, rebajar. «Han acalada aquesta costa» (Manacor). «Acalarem es trispol» (Mancor). Per arrassar o acalar las casas, que las arrassen fins allí ahont es estat senyat, doc. a. 1565 (Hist. Sóller, ii, 185). Abian acalat molt lo carrer, doc. a. 1603 (Bibl. Nac. Madrid, MS. 17655). a) refl. Minvar l'aigua d'un pou, d'un riu, d'un safareig, etc.; fer-se avall el gra o la farina d'un sac o d'un caramull; cast. mermarse, menguar. «Aquest pou s'és acalat molt.»«Aquest sac de blat s'acala a les totes» (Mall.). 

|| 4. Tirar l'ormeig dins la mar per pescar (Manacor); cast. calar. (V. calar). 

|| 5. «Lligar, unir, llassar» (accepció antiga segons els Diccs. d'Un Mall., Escrig-Ll., Martí G. i Labèrnia-S.; nosaltres no l'hem trobada a cap document).

    Loc. i Refr.—a) Acalar es cap: empegueir-se, avergonyir-se; obeir; declarar-se vençut (Mall.).—b) Acalar ses ales: abatre's, humiliar-se (Mall.).—c) Tenir mal acalar es gep: no estar avesat o afectat de fer feina (Mall.).—d) «Acala't, i no faràs ombra» (Mancor).—e) «Qui massa s'acala, ho mostra»: vol dir que qui s'humilia més del que convé, cau en la baixesa (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: əkəlá (Inca, Men.); əсəlá (Palma, Manacor).

    Conjug.: regular, segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí calāre <gr. χαλᾶν, ‘abaixar’.

Acalà

Per evitar el cara a cara, malgrat que ell s'ocultava rere una màscara que recordava un heroi grec, ella acalà els ulls. Estava a punt de dir-li alguna cosa però s'hi va repensar. Llambregà cap a l'intrús i abaixà els ulls una altra vegada.  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 251.).

Acalà

-No, no, res en absolut. No hi ha cap paraulota ni un mot de censura en tota la carta.

L'Anne acalà el cap per ocultar un somriure. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 216.].

Acales

Ja riuen les minyones al teu voltant. La flaire

de les faldilles, pèrfida, et deixa un afalac.

I ton esguard acales, més que indulgent. manyac.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 45.).

Acalat

Philip es quedà callat, esblaimat, tot tremolant lleugerament, amb el cap acalat sobre el llibre. La respiració del professor era quasi estertòria. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 79.].

ACLAPLAT

Aclapat

M'hau­ria agradat més que manifestessin amb tanta energia per exigir una "reparació histórica", segons les mateixes paraules del president Mitterrand, i exigissin l'oficialitat de totes les llengües de Franca. Tothom té les seues causes... S'escompixava tot sovint a París i els estudiants no es desanimaven. Aclapat en un cotxe militar amb el meu coronel africà, tenia por que els estudiants ens escometessin  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 324.).

ACARAMULLAR v. tr.

|| 1. Omplir un vas o altre recipient de manera que el contingut sobressurti part damunt les voreres del recipient; omplir fins a caramull (Labèrnia S Dicc.); cast. colmar.

|| 2. Posar moltes coses formant caramull, munt desordenat; cast. amontonar. S'hi acaramullaven els altres [boyets] formant garbera, Galmés Flor 8 Les acaramullava [les bolles de sabó] dins una escudella d'Inca, Penya Mos. 146.

|| 3. Reunir apilotadament; cast. acumular. S'higiene aconseya no acaramullà massa gent, Ignor. 29.

    Fon.: akaɾamuʎá (Lleida, Tremp); əkəɾəmuʎá (Inca, Men.); əсəɾəmuʎá (Palma, Manacor).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt caramull. 

Acaramullar

En Della Royere i el seu enviat van dur en César per la ciu­tat, plena de domassos i d'ares luxosos, decorats sense reparar en despeses per celebrar la seva arribada. Seguint les instruc­cions del cardenal, tothom tractava el fill del papa com si fas un príncep. El van va acaramullar amb presents de plats i bacines d'argent i, en acabat, el van dur a la casa consistorial per gaudir d'una autèntica festassa.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 291].

Acaramullen

S'acaramullen

a glops, a fils,

i el cos despullen dels vells perfils.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 29.).

ACÈDIA f., neol. med.

Desorde mental caracteritzat per apatia i melancolia; cast. acedía. 

Acídia

Em portà a la llibreria Bori, al carrer de Ferran.

Mira-te'l! Mira-te'l!

Feia acídia enmig dels altres llibres esporuguits. Era un volum ample i llarg, de quatre dits de gruix.

- Entrem-hi!

Vàrem demanar el llibre, el fullejàrem, el sospesàrem, el flairàrem amb l'esperit, àvidament. El llom era inexorable. Set pessetes! No les teníem, ni entre ell i jo.

Demà vindrem a cercar-lo. Li prego que me'n guardi un digué l'amic al llibreter. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 189.).

ACERB, -ERBA adj.: cast. acerbo. 

|| 1. Aspre de gust. Per no sperar lum, caygué vert acerb, Febrer Par. xix. 

|| 2. met. Aspre, dur, desagradable. «He hagut de sofrir crítiques acerbes». 

|| 3. met. Crudel, despietat. Temien la furor del Rey e per conseguent la rigor de la sua acerba execució, Curial. Com més acerba és la seva sàtira, més homenatges li fan, Pla Rus. 339.

    Fon.: əséɾp (Barc., Bal.). No s'usa vulgarment.

    Etim.: pres del llatí acerbus, mat. sign.

Acerb

Com agradava a Larch l'efecte d'aquella ampolla de cent grams! L'èter és una qüestió d'experiència i técnica. Aspirar l'èter és acerb però Ileuger; i tot i que l'èter sigui dues vegades més pesant que l'aire, anestesiar amb èter —portar un pacient al pànic d'aquella olor sufocant— és diferent.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 88.].

ACIDULAR v. tr. 

Fer tornar un poc àcid o aspre; cast. acidular.

Acidulat

Tenia raó. El Julie's semblava una capsa de bombons anglesos.la planta baixa, hi havia un restaurant acidulat i, a la planta superior, una desena d'habitacions beix i roses, amb una moqueta gruixuda de flors i unes cortines toves com unes manyoples.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 431.].

Acídula

S’adona que a mesura que s’ha fet gran s'ha tornat més indulgent amb els homes, incloent-hi l'Egudu. És curiós, perquè en altres sentits s’ha tornat més (tria la paraula amb molta cura) acídula. [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 38.].

ACIENÇAT, -ADA adj.

Sabut, entès, prudent. Y quan dáveu consell, serena, aciençada, Barceló Poes. 71.

    Fon.: əsiənsát (Barc.). 

Aciençades

Aquest nacionalisme -o pseudo-nacionalisme- fa un greu mal al Catalanisme. car davant les persones aciençades li lleva serietat, t'omple de ridícul. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 159.).

ACLOFAR v. 

|| 1. refl. Posar-se assegut en terra o altre lloc baix, de manera semblant a així com es posa la lloca per covar. a) En sentit propi, aplicat a gallines i altres animals de ploma; cast. aclocarse. Les gallines aclofades a l'ombra, Pous Empord. 190.—b) per ext., aplicat a persones o a animals de pèl; cast. arrellanarse. Y's torna a aclofar a la butaca, Oller Fig. pais. 55. Ens aclofárem dintre la fondaleta, Ruyra Parada 40. Y el pobrissó de l'animal... s'anà aclofant dessobre el munt de crisantems, Pons Com an., 10. S'aclofà en un tamboret, id. ibid. 25. 

|| 2. tr. Abaixar, ajovar, fer caure de cul en terra (Labèrnia-S. Dicc.). 

|| 3. refl. Afonar-se, venir-se'n abaix violentament; cast. hundirse. De les gentils Hespèrides lo tàlam s'aclofava, Atlàntida viii. Eren dues desferres a punt d'aclofarse per a sempre, Víct. Cat., Ombr. 58.

    Fon.: əklufá (Barc., Vic, Torelló, Empordà, Valls); aklofá (Pla d'Urgell, Tremp). En la forma refl.: əklufáɾsə (Barc.); əklufá s (Torelló); aklofá s (Floresta).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: probablement de kloff-, rel onomatopeica, o d'un creuament aclocar +kloff-.

Clofat 

La calor havia cremat les roses i la tija del roser de la Sierrita tenia un aspecte tot des­pullat; en aquella hora el barri era com un animala clofat després d'una cursa, semblava coronat per un sospir de cansament. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.Pp. 153-154).

Aclo­fava

Aquell tret sens dubte, anava adreçat al cor de l'emperador. Mentre ell es posava dret, el tinent s'aclo­fava. En tota la llargada del front, va despertar-se un enrenou confús i irregular de la fuselleria esparverada i adormida.[Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 12].

Aclofa­va

D'altres vegades, arrossegant els peus, la Lola entrava a l'habi­tació mentre nosaltres estudiàvem el tauler i era una festa veure en Gaston, amb els ulls d'elefant fits a les seves peces, que es posava dret cerimoniosament per donar-li la mà, amollava tot d'una els dits inerts de la Lo i, sense mirar-se-la ni una sola vegada, s'aclofa­va de nou a la cadira i queia al parany que jo havia ordit. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 179.].

Aclofada

I la Marianna es sentia doblement punyida de l'es­querp allunyament d'en Jordi. D'una banda el seu cor s'anguniava de veure's tractada amb tan freda indiferen­cia; de l'altra temia que tota la mudança no vingués d'al­guna malura que rosegava la salut del fill, sense altre senyal que aquella aclofada tristesa. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 48.).

Aclofats

Just quan la cua es començava a acabar, l’Adel va veure un home menut que s’acostava al seu pare. Portava unes ulleres rodones amb la muntura fina i una barba curta i grisa, i tenia unes dents petites que semblaven caps de misto cremats. Darrere d’ell hi anava un nen que devia ser si fa no fa de l’edat de l’Adel. Els dits del peu, molt llargs, treien el cap pels forats de les vambes. Duia els cabells embullats, aclofats i immòbils sobre la testa. Anava amb uns texans encarcarats de fang i que, a sobre, li anaven curts. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 249-250.].

Aclofat

El quarter es trobava al poble de Varces-Alliére vora la carretera de Sisteron, en un paratge força bonic. Al lluny, els turons verdejaven com muntanyes indoxineses. Aclofat entre els massissos del Vercors i deis Écrins, el quarter formava una base ideal per un regiment.de muntanya. Uns quants edificis, moderns i espaiosos més propers a un col·legi que a una caserna tradicional, envoltaven un estadi i un camp de tir. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294.).

Aclofar-se

No va veure cap de les perfeccions que se li assenyalaven, ni de l'home ni del cavall, i va aclofar-se de nou al fons del carruatge després de fer un moviment lleuger amb les celles com per aprovar el seu marit.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 32.].

Aclofar

Deia que necessitava més gresca, que mai no havia sabut viure. Quan ell li va parlar de la seva infantesa de pobresa i maltractaments ella el va omplir de petons, va posar el cap sobre els seus exuberants pits i el va aclofar. I a més, li reia totes les gràcies.  [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 311.].

Aclofada

Nikolas mai no oblida ria aquella tarda encisadora i melangiosa en els boscos de Dafnis, el perfum dels pins i del romaní, els asfòdels, el pastor tocant el flabiol i la vella església del convent aclofada al faldar, justament en el punt on el Camí Sagrat tomba cap a l'antiga Eleusis. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 72.].

Aclofada

Les botines altes li feien una mica de mal, perquè eren noves. Així que el tren sortí de l'andana, Elise es quedà aclofada en el seu seient d'un vagó de tercera i es posà a plorar. Estava esverada de debò, i l'excitació ja no la sostenia. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 252.].

Aclofen

I saber les presències que ens visiten i que ens envolten i que de sobte s'aclofen, es desfan, si és que es poden desfer éssers de tan poca consistència, i saber-se presència estirada damunt el llit acollidor i estranger. I llavors moure una cama i posar-la damunt l'altra, ben juntes, i després escoltar el silenci que fresseja com un riu, i que entra per l'orella, per la boca, pels narius, i esperar, esperar al centre del silenci. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 160.).

Aclofat

Hi ha una platja oberta i dilatada, la corba de la qual es perd en la vaga llunyania. Aclofat a redós d'un petit accident del litoral -un pugentó de gresa esventat amb quatre garrigues, unes figueres de moro i unes atzavares amb la vertical vincladissa- hi ha un barri de pescadors. De vegades aquest barri té una gran població al darrera. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 53.).

Aclofar-se

Però jo no sé com conciliar aquests dos extrems. Re- cordo que de petit m'agradava molt d'estar sol. Aquesta inclinació sempre més ha perdurat en mi. A casa els meus oncles, puix que jo mai no he tingut pròpiament una casa pairal, hi havia un balcó solitari, allunyat del centre de l'edifici, que era grandiós. Aquest balcó guaitava a un carrer estret, ofegat pel mur de l'església, altíssim, sota el qual les cases semblaven aclofar-se. Els capvespres de lluna, aquest mur, de mig en dalt, o sia part d'amunt de l'alçària de les cases, era un gran pany de claror encantada. Jo m'arraulia al balcó, de cara al cel. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 29.).

 

Aclofàvem

Mai no passava res de mal. Quan la torre trontollava, els de dalt ens aclofàvem devers el centre per no caure enfora, i els de sota sabien fer-nos de coixí. De vegades la torre s'esfondrava tan suaument, que produïa un efecte artístic. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 44.).

Aclofat

"El diàleg era un espectacle de la més estranya irrisorietat. Marta havia fet en el vell erudit una impressió tan extraordinària que havia quedat com aclofat. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 208.).

 

Aclofats

Queden tan aclofats que un d'un cop de braç tira teló avall. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 236.).

 

Aclofa

Com la boirina que s'aclofa

             quan ve la nit,

o com la rima d'una estrofa

sense sentit;

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 101.).

Aclofat

«A l'amic que hi tinc», digué Georg cercant els ulls del pare. «Al negoci és tot un altre», va pensar, «ben diferent d'aquest que aquí s’està tot aclofat i amb els braços creuats sobre el pit.» [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 37.].

Aclofada

ES VA PASSAR CINC DIES sencers davant el televisor, mirant en silenci els bancs i hospitals destruïts, els barris comer­cials en flames, les vies de tren i les autopistes tallades. Estava aclofada al sofà, amb els llavis ben tancats i sense respondre a res del que li deia en Komura. No feia ni que sí ni que no amb el cap. De fet, en Komura ni tan sols sa­bia si la seva veu li arribava. [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 13.].

Aclofat

Al mateix moment es va alçar davant meu un vellet jueu, que fins aleshores estava tan discretament aclofat en els seus pellingots, que jo no l'havia vist, i acostant la cara esprimatxada i marcida pels anys i la llarga barba de color blanc argentat i punxeguda com si l'haguessin perfilada amb llima i polidor, va començar així:... [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 105.].

ACLUCALL m. 

Cada una de les dues ventalles del cabeçó, posades una al costat de cada ull de la bístia per impedir-li que miri cap als costats (Tortosa); cast. anteojo.—V.aclocall.

Aclucalls

Què era, es demanava, que creava perill a dins l'harem?

Va pènsar en els alabarders que acabava de deixar, que portaven els cabells llargs com aclucalls. [Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. Pàg. 284].

ACME m., neol. patol.

Inflamació crònica de les glàndules sebàcíes, que es manifesta per pústules isolades o aglomerades que es despleguen generalment a la cara i a les regions escapular i esternal; cast. acné.

    Etim.: pres del gr. ἀκμή, ‘maduresa’. 

Acme

«No us ho penseu dos cops», començava una de les meves columnes, «abans d'apuntar aquestes dates al vostre calendari: l’u de juliol del 1972. Aquests cinc dies seran l'acme de la diversió. Jocs, carrosses, premis a raig. i no cal dir la coronació d'una bellesa local». [Louise Erdrich. La reina de la remoltxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 315.].

ACOLTELLAR v. tr. 

Donar cops de coltell; cast. acuchillar. Preses les sues armes... per acoltellarlo bé si podia, Decam., jorn. 7.a, nov. 8.a. Nicolau Ballester... era tengut per mascarat y es stat acoltellat per la germania, doc. segle XVI (Hist. Sóller, i,882).

    Etim.: format damunt coltell.

Acoltellant 

Al cap de tres minuts, trenta bornes poden ser, a l'altra banda dels murs, acoltellant l'enemic. Deu minuts més tard, n'hi pot haver tres-cents, que són els homes que, la meva torre pot sostenir —va aturar-se en Da Vinci, sense alè. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 383].

ACOMBOIAR 

I. v. tr. 

|| 1. Ordenar combois; cast. convoyar (Aladern Dicc.). 

|| 2. Dirigir una eixida, empresa o viatge (ibid.). 

|| 3. Unir persones o animals perquè estiguin o vagen plegats (ibid.). 

|| 4. Conduir, arreglar una cosa (St. Vicent dels Horts). 

|| 5. Portar el pòndol d'una casa, ordenar i proveir les necessitats d'una família, corporació o ciutat (Aladern Dicc.). 

|| 6. Acompanyar, anar amb un altre. 

|| 7. Obsequiar, tractar bé; cast. agasajar. «Si ve un foraster, enseguida l'acomboien i l'aconviden» (Morella, Xiva). «A este xiquet, sos pares l'acomboien a muntó» (Forcall).

II. v. refl. 

|| 1. Arreglar-se, ordenar-se, proveir-se del necessari (Aladern Dicc.). 

|| 2. Ajuntar-se, unir-se, aplegar-se amb un o més subjectes; cast. juntarse. Al enviudar-se de la primera, s'havia acomboyat ab una valenciana, Pons Auca 23.No la rebutjarien els de ca'l fideuher si s'acomboyés ab la colla, anant-hi mes endressada, Fons Auca 9.

    Fon.: əkumbuјá (Barcelona); akomboјá (Maestrat).

    Etim.: pres modernament del fr. convoyer, ‘acompanyar’.

Acomboiats

Acomboiats per Frederika, Clay i Enid abandonaren el saló.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 149).

Acomboien

Després hi ha una extensió de camps vorejats per sèquies poc profundes però amples, que acomboien una aigua espessa i greixosa, gairebé negra, a la qual es barregen papers, peles de taronja i de plàtan, fragments de escorces d'arbre, fulles seques, un llarg seguici de deixalles sovint arremolinades a les boques del recs que en l'aigua en els menuts bancals verds de trepadella, alts de blat de moro o de tomaqueres que tot just inicien la florida. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 125.).

Acomboiat

TRESONA: No vull que et moguis de casa.

VICENTET: Mireu que si el roben ...

TRESONA(interrompent-lo): Ai! No diguis més això!

VICENTET: Ah! ¿Mai diríeu qui també s'hi ha acomboiat, amb ells? (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 156.).

Acomboiats

S'adreçaven  a l'escola dominical acomboiats per Sally. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 472.].

ACONHORTAR o CONHORTAR v. tr. 

|| 1. Fer espassar la pena a algú dient-li paraules encoratjadores; cast. consolar. La Reyna... pres-se a plorar molt fort, e nos qui erem ab ela conortam-la. Jaume I, Cròn. 22. Molt fortment se clamà lo bou de son senyor e'l cauall lo aconortaua aytant com podia. Llull Felix, pt. vii, cap. 1. Aconhortem qui plora,Salvà Poes. 115. a) refl. Sentir minvar la pròpia pena o aflicció. E conortats-uos d'una cosa, que pus los peus tenits en terra, Rey sots de Maylorques, Jaume I, Cròn., cap. 61. Lo senyor rey de Sicilia... fo molt despegat, mas empero conortà-se'n en tant com ells havien feyt mes que no'ls era estat manat,Muntaner Cròn., c. 250. 

|| 2. Satisfer en la mida justa el gust o desig d'algú; cast. contentar. Ningun amich que venga em desconcerta | si es meu pobre recapte l'aconhorta, Aguiló Poes. 130. Pastora, poch importa | si dus burell o no, | al Comte l'aconhorta | ta veu y ta cançó, Costa Trad. 44. a) refl. Donar-se per satisfet. E la trista de mare se haurà a conortar ab ell, Tirant, c. 3. No va tenir mes remey que aconortarse amb sos vint sous, Ignor. 38. 

|| 3. Donar coratge; cast. animar. Mas lo cardinal... e'ls chrestians de la terra l'en varen molt conortar e li'n donaren gran coratge, Boades Feyts 127. Veyan aquells ferrayats amb un pam y mitx de mànech, que aconhortaven an es mes poruchs, Ignor. 44. a) refl. Cobrar coratge. Barons, aconortatsvos e no us temats, que no es veritat ço de que vosaltres hauets pahor, Serra Gèn. 243. 

|| 4. refl. Conformar-se, resignar-se a sofrir alguna cosa per tal de conseguir-ne o impedir-ne una altra; cast. resignarse. «Me vaig aconhortar de perdre mil pessetes abans que tenir un plet» (Mall., Valls, Urgell). Symeon e Anna aconortarense de restar, puix la voluntat del Senyor era aquella, Villena Vita Chr., c. 80. Aquells qui sols per un delitós menjar se aconorten de perdre la vida, Isop Faules 34.Me'n aconort de totes ses fisconades que'm puguen enflocar, Alcover Cont. 496.

    Refr.—a) «El qui no s'aconhorta, és perquè no vol».—b) «No faces plorar el qui has d'aconhortar» (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: kunuɾtá, əkunuɾtá (pir-or., or., men., eiv.); konoɾtáɾ, akonoɾtáɾ (val.);konoɾtá, akonoɾtá (occ.); konoɾtá, əkonoɾtá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí conhortare, ‘exhortar’.

Aconhorti.

A més, igual la bella ja ha trobat algú vengut de lluny que l'aconhorti...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 34.).

ACOPAR v. tr. 

I. || 1. Cloure una cosa acostant mútuament les seves parts exteriors; cast. cerrar. Especialment: a) Acopar les ales: posar-les acostades al cos, i en sentit figurat impedir el moviment o l'acció. Per aminvarli'l coratge de ferse avant y per acoparli les ales. Obrador Arq. 84.—b) Acopar-se el cor o les ales del cor: desmaiar-se, debilitar-se molt; sentir una opressió en el pit. Des pensarhi ses ales des cor s'acopen, Alcover Cont. 306. Li va caure tan avall,... que sentí ses ales des cor que s'acopaven, y no pogué dir res pus: va rompre en plors...,Alcover Rond. ii, 271.—c) Acopar figues: cloure per la part molsosa les figues grosses, que les havien obertes del capoll fins a l'ull i que, posades al sol, se són assecades. (V. acop).—d) Acopar-se una col o lletuga: aplegar-se les fulles una dalt l'altra, ben compactes en forma de bolla (Mall.); cast. repollar.—e) Acopar-se una flor: cloure's, recollir-se les seves fulles cap al centre. Les flors envergonyides s'acoparen. Forteza Poes. 15. 

|| 2. absol. Cloure la boca per no mostrar les dents o per no esclafir de riure. Hi ha a Mallorca l'expressió: «Acopa, ma filla, no et diran: barram». «Quan vaig veure allò, casi no poria acopar» [de rialles] (Mall.) 

|| 3. Acopar una barrina: cloure un contracte (Mallorca). 

|| 4. Acopar-li: anar-se'n. «En haver acabat aquest solc li acoparem cap a ses cases» (Mall.) Hala a jonyir mules i bous; les entravessen es sac de llevor dalt s'esquena,... i ja li han acopat cap an es sementer, Alcover Cont. 263.

II. || 1. tr., nàut. Fer als taulons la concavitat necessària per encaixar-los a una peça convexa (Un Mall., Escrig-Ll., Aladern Diccs.); cast. acopar. 

|| 2. a) tr. Retallar el brancam d'una planta donant-li forma rodonenca o de copa (García G., Voc. Maestrat)—b) intr. Posar els arbres moltes rames formant una bona copa (Escrig-Ll., Aladern Diccs.).

    Fon.: akopá (Maestrat); əkopá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model cantar.

    Etim.: format damunt copa.

Acopaven

Un a un, dins la sala on ja s'acopaven sens nombre els barons d'Irlanda, entraren, s'assegueren de fila en un mateix rengle, i les pedreries regalimaven al llarg de llurs riques vestidures d'escarlata, de sendat i de porpra. Els irlandeses dejen entre ells: [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 19.].

1. ACORADOR, -ORA
I. adj.
|| 1. Agut, punxegut, que acora. Ne feu ell per son arc satgeta acoradora, Riber Sol ixent 88.
|| 2. Dolorós, que causa intensa aflicció i opressió del cor. Ploren també de pena acoradora, Seidia 186.
II. m.
|| 1. a)   Ganiveta llarga i afuada de fulla, que serveix per matar porcs (Mall.). Amb so clavar s'acorador an es cor des porc, sa sanc s'escampa per tot allò [coll, galamó i cap] i torna aquella carn vermeyenca i negrenca, Alcover Cont 477.—b) Ganivet gros que usen els caçadors de caça major per acabar de matar les bèsties ja ferides; cast. cuchillo de monte (Un Mall. Dicc.).—c) Arma a manera de llança o venable que s'usava més comunament per a la caça major; cast. jabalina.
|| 2. Baldufa més rodona i molt més grossa que les ordinàries, amb un clau molt punxegut, que serveix per acorar altres baldufes (Artà); cast. trompón.
    Fon.: əkuɾəðó (or.); akoɾaðó (occ., Maestrat); əkoɾəðó (Mall.).
    Etim.: format damunt acorar, amb el sufix -atōre.

2. ACORADOR, -ORA
I. adj. Allò que pot esser acorat. «Aquest ganivet no és acorador, està massa rovellat» (Mallorca).
II. m.
|| 1. La part del coll per on fiquen la ganiveta al porc o altre animal (Un Mall. Dicc.); cast. degollador.
|| 2. Escorxador, lloc on maten els animals per al consum públic? «A la parròquia de Sta. Eulària (Palma, 1619) hi havia la font de l'acorador (matadero?)» (Aguiló Dicc.).
    Etim.: format damunt acorar, amb el sufix -atōrium.

Acorador

I la fi no va trigar gaire. El vendaval que havia començat bufant a l'est ja havia arribat a Suàbia. Va anar augmentant d’intensitat fins a adquirir la força d'un tornado i no va amainar fins que, uns dotze anys més tard, Stuttgart era destruïda en tres quartes parts, la medieval Ulm era un munt de runes i Heilbronn un acorador on havien mort dotze mil persones.( Fred Uhlman. L’amic retrobat. Ed. Columna, Barcelona. 34ª ed. 2012. ISBN: 84-8300-946-3. 96 pàgs. Pàg. 75.).

ACORAR v. tr.

I. || 1. Ficar una cosa fins al cor (d'un home o d'un animal). «Ell li va acorar un ganivet» (Mall.). Veiam si tendreu bon pic amb so acorar-le hi [la ganiveta al porc], Alcover Cont. 408. 

|| 2. Ficar una cosa molt endins d'un cos (encara que no arribi al cor). Setanta dues espines | vos anaren acorant | y totes brollaven sang, Alcover Cont. 126. 

|| 3. a) Donar el cop mortal (Tortosa, Alcoi); cast. rematar.—b) Matar.Negligentment | altres devoren | e los acoren | per malandressa [als infants] | lur sanch se vessa | pel meliquet, Spill 9022. Y sé fer de aquella salsa | que'ls braus acora, Coll. Dames 255.—c) A València significa especialment ‘matar amb un cop’. Si't peguen una nyespla y en ella t'acoren, veges què fas después, Martí G., Tip. mod. ii, 134. El pare no isqué d'aquella tràgica nit, acorat per un atac, Valor Aleix 55. 

|| 4. Esvair, aniquilar, fer desaparèixer del tot. «S'han d'acorar les rates» (Morella). «Acora les figues d'eixa cistella» [=acaba-te-les de menjar] (Castelló, València).
II. || 1. a) Abrusar la llenya encesa, fer-la caliu fins al més endins, fins al cor (Mall., Castelló).—b) Ventar al foc de carbó fins a fer-lo tornar ben encès o quasi tot cendra; cast. encandecer, apurar (Un Mall., Dicc.).—c) refl. Abrusar-se fins al més íntim la llenya, el carbó, etc. (Mall.). Coure's lentament però intimament. «Lo botifarrot lo duen a coure al forn dins una cassola amb oli i un paper damunt perquè s'acore més» (Castelló).
|| 2. Acorar una baldufa: pegar-li fort i de punta amb una altra baldufa, procurant ficar el clau fins al cor d'aquella i esmitjar-la (Mall.). Es un càstig que, en el joc de baldufa, s'imposa a la baldufa que perd en una prova determinada. 

|| 3. Repassar el cànem, ja pentinat, amb una pinta de pues molt primes i fines (Badalona); Aguiló Dicc.

III. met. 

|| 1. Afligir molt fondament. Isquem a Deu pacificatz | qui del desig de si veure'ns acora, Febrer Purg. v, 57. Y ab pietat gran que'ls fels cors acora,Passi cobles 42. Altre temor m'acora que jo no't goso dir, Atlàntida vi. Horrible peste la ciutat acora, Guiraud Poes. 15.
|| 2. refl. Fastidiar-se-del tracte molestós de qualcú (Un Mall. Dicc.); cast.encocorarse.
    Fon.: akoɾá (Maestrat); akoɾáɾ (Cast., Val.); əkoɾá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt cor.

 

Acorat

I vet aquí que una tarda en què la seva dona tenia més mal humor que de costum, ell, sentint-se acorat pel poc mirament amb què ella li parlava, agafà el tràmec i s’encaminà cap a una peça que tenia no gaire lluny del poble.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 197).

ACORRENTS adv. (vulg.).
Corrents; cast. corriendo. «Me'n vaig acorrents a veure què hi ha» (Mall., Men.).
    Fon.: əkoréns (Mall.); əkuréns (Men.).
    Var.: corrents, acorrenses (i correnses), acorrensos (i corrensos).

    Etim.: del gerundi corrent, amb -s adverbial i a- prefix modal. 

Acorrentsos

Una arquilla negra amb perfils d'ivori recorda a al·lot que una peça semblant presideix també una cambra a casa de la vídua Sampol a Liorna. Un ca de pastor acu­deix acorrentsos i se li acosta ensumant-lo, just en passar la porta de la biblioteca. Els libres substi­tueixen els quadres en un pany de paret.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 411.).

ACOTXAR v. tr.

|| 1. a) Inclinar, doblegar cap avall; cast. abajar, inclinar. «Acotxa el cap, que la porta és baixa» (Valls). «Acotxa aqueixa rama, que no hi arribo» (Floresta, Massalcoreig). «Maria, acotxa la rama, | que jo te la colliré; | una pera, una mançana | i una flor de taronger» (cançó pop. Tortosa)—b) refl. Acabar se, ajupir-se;

cast. agacharse.«Acotxa't, que saltaré per sobre teu» (Camp de Tarr., Bellpuig, Lleida, Pobla de S., Senterada, Esterri d'A) Y tristos. piulant. s'acotxen [los aucells] en los braços de la creu. Guimerà Poes. II, 197.

|| 2. a) Colgar, ajeure en el llit o jaç; cast. acostar. «Avui m'acotxaré tard» (Balaguer, Tremp). No's donava compte de que fes sis ores desde que's va acotxar, Massó Croq. 75. La titina... té la costum d'acotxarse cada nit dins els ordis primerencs. Rosselló Many. 68.—b) Abrigar, tapar bé amb els tapalls del llit; cast.arropar, arrebujar. «Acotxa't bé; si no, et refredaràs» (Empordà, Puigcerdà, Cardona, Solsona, Torelló, Floresta, Reus, Men., Eiv., Morella). Me vaig acotxar dins el llit fins al coronell. Ruyra Parada 17. Qu'en nits de trons m'acotxava | y ab sos petons me distreya. Guimerà Poes. I, 209.—c) Acostar molt, acomodar. «Les mares acotxen sos fillets al pit per adormir-los» (Maestrat). Acotxar l'infant:posar-lo en bona posició per a dormir (Falset). Ab ses blanques mans me va acotxar la roba del coll, Genís Mercè 52.
|| 3. met. Amagar, ocultar; cast. encubrir. «Acotxar una malifeta» (Llofriu).
|| 4. refl. Avenir-se, concordar-se mútuament dues o més persones; pensar o obrar d'acord (Maestrat).

    Fon.: əkuʧá (pir-or., or., men., eiv.); akoʧá (occ., Maestrat).—En la forma reflexiva:əkuʧáɾsə (Empordà); əkuʧá s (Reus); akoʧá s (Pobla de S, Massalcoreig).
    Conjug.: regular segons el model per cantar. La -ó- és tancada. En eivissenc, la 1.apers. sg. del pres de subj. té tres formes: əkóʒgə, əkóʧigə, əkóʧ.

    Sinòn.: || 1, actoar, acalar; || 2 a, colgar.

    Etim.: difícil d'aclarir. Podria esser d'un llatí *coacticare, derivat de coactare,‘reunir, estrènyer’, que explicaria la forma del mot i al mateix temps els seus significats. Es possible que acotxar en l'accepció || 2 vingui del fr coucher.

Acotxada

Elise no podia parlar, paralitzada per la por i la sorpresa.

-No tinguis por. Tenia molta gana i he baixat al rebost. Després he pensat que m'agradaria veure si feies gaire goig acotxada al llit. Si em fas una escena i despertes algú -que no és probable, perquè els altres són a la mansarda, cauré en desgràcia. I tu no voldràs pas que el pobre Pierre caigui en desgràcia, oi? [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 257.].

Acotxar

No era altre que monsenyor Pedro Cantero Cuadrado, l'arquebisbe de Saragossa que la tardor del 1975 va despullar la Verge del Pilar del seu mantell i l'envià al Pardo per acotxar en Franco en la seva llarga agonia. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 158.).

Acotxaven

La seva amabilitat s'havia fos. I al moment d'anar a dormir, en lloc de donar-nos llits ens portà enganyats, sense advertir-nos, als baixos de la casa, a l'empostissat públic on s'acotxaven captaires i vagabunds. L'endemà vàrem assabentar-nos que el vell cobrava un tant de la beneficència municipal per a tenir aquella mena de dormitori infecte. Quan vàrem adonar-nos d'on érem, l'home ja havia tancat bruscament la porta amb clau. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 54.).

 

Acotxa

Laporta del pentinador se tanca amb una revolada, i l'alcova descansa el senyor Desideri queda a les fosques, i ell, sens respirar, s'acotxa bé i es disposa a dormir. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 61.).

 

Acotxar

Eren les dotze i vint-i-tre minuts. De bon grat, car la petita flama del ciri resultava més sinistra que les tenebres, vaig apagar-la i em vaig acotxar altra vegada, cap i tot. I no diríeu mai el bon consol que pot trobar un home, desvetllat durant una nit atzarosa, en sentir caure un gota compassadament, hores i hores, damunt la teulada que sopluja. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 290.).

Acotxa

(Sa mare inquieta l'acotxa,

cobejosa de tec i de cotxe.) (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 23.).

Acotxar-lo

Volia tapar-lo amb la camisa; no volia veure el Jesús sagnant a mitja nit. Però quan la Lupe va olorar la camisa del gringo, va dir que feia pudor de vòmit de mescal o cervesa, o de cuc mort. Només va estirar el llençol fins a la barbeta del noi americà i va in­tentar acotxar-lo. [John Irving. L’Avinguda dels Misteris (Avenue of Misteries, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 97884417031190. 662 p. P. 208.].

 

Acotxar

De cop i volta es va fixar en una cosa que li va despertar una gran curiositat: aquells llums es movien. Es va fregar els ulls, no s'ho acabava de creure. I va tenir un esglai de mort. Va acotxar el cap esgarrifat i va buscar refugi entre els genolls del que havia de ser el seu mestre, tapant-se el rostre amb les mans.(Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 65).

 

Acotxar 

Va pensar que el temps era com una mola i, per fi, quan va tor­nar d'acotxar la Carlota va dir: no em trobo bé.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.P. 129).

Acotxar

L'últim hivern que la Joana vindria al tros, un vespre, en arribar al poble, del remolc estant vam veure el Bernat pel camí de Baix. Ens va somriure, alcant el brac, i jo em vaig acotxar, fent veure que em buscava alguna cosa als peus. Mira que és guapo, lo malparit!, va comentar ma germana, serrades les dents. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 41).

Acotxa

Falten cinc minuts per a les cinc de la tarda, final de maig, l’última visita del dia està a punt de començar. L’ambient ha refrescat una mica, un sol vermell de primavera s’acotxa entre els faígs joves. En Ted Mundy s’asseu al balcó com una llagosta gegant amb els genolls plegats i el barret inclinat per protegir-se dels últims raigs de sol. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 7.].

 

Acotxar-la

L'Eva té moltes ganes que vingui el pare a acotxar-la i fer-li passar la por, però no vol entrar a l'habitació perquè els pares s'estan barallant i no volen que ella ho sàpiga.(Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 23.). 

Acotxo

[...] en un vestit vell, m'acotxo en la cadira profunda, i m'enganxo al somni que sóc un comandant jubilat en un hotel de província, després de sopar, quan ell sigui, amb un altre de més sobri, el convidat lent que s'ha quedat sense motiu. [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 27].

Acotxat

El francès amb el suèter rosa i el fulard va tornar creuant el restaurant amb un gosset de color de canyella acotxat als seus braços. El gosset bleixava com si estigués esgotat, amb la llengüeta penjant de costat. [Ford, Richard. Dones amb homes (Women with men. Trad. M. Izquierdo). Ed. Anagrama / Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 9788475966878. 238 p. P. 192.].

Acotxava

Bastava una paraula de Joan per a fer-lo tornar a l'instant a la seva quietud d'abans. A les hores s'acotxava a un costat de l'era amb el cap sobre les potes del davant i mirant-lo, com si esperés un lleu senyal del seu amo per tornar a córrer i saltar follament per les eres. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 42.).

Acotxa­va

Cada nit, la Mare Sioux venia a la meva habitació i m'acotxa­va, i s'asseia al llit tot el temps que fes falta fins que jo m'adormia. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 44.].

 

Acotxava

-Quin parell, ¿eh? -va dir, mentre em duia a la meva habitació i m'acotxava al llit-. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 165.]. 

Acotxada

Seia acotxada a l'única butaca del meu pis i em mirava fixament.  [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 47.].

Acotxar

Pavia va cobrir els seients amb una de les mantes que va treure dels paquets de roba, es va treure les sabates i es va acotxar. Gueràssim va tocar els vidres del darrere i li va dir bona nit. Marfa va obrir la porta. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 64-65.].

Acotxat

No tindràs mai les típiques tietes xafarderes intentant sintonitzar la teva conversa des de la seva tovallola, però a la ve­gada no et sentiràs mai acotxat per la gent ni podràs passar desapercebut entre la massa. Aquí et senes sol, no formes parc d'una col·lectivitat. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 34.).

Acotxaré

«Però si fas cara de pànic, bonica. Que has tingut un mal­son? Vine, que t'acotxaré. O vols que ens fem un te?». Peus fre­gant contra el terra. [Jo Nesbø. La set (Tørst, trad. M. Salvany – N. Parés). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 9788475886688. 668 p. P. 275.).

ACRIMÒNIA f.: cast. acrimonia.
Agror, aspresa.

|| 1. Agror de gust. Les unes coses aplauen per llur dolçor... llur agror... llur acrimonia, llur olor graciosa, Agustí Secr. 90. 

|| 2. a) Aspror de geni.—b) Acritud de llenguatge, mordacitat.

    Fon.: əkɾimɔ́niə (Barcelona); akɾimɔ́nia (Val.); əkɾimɔ̞́niə (Bal.).
    Etim.: pres del llatí acrimonia, ‘agror’.

Acrimònia

Les discussions van arribar a una acrimònia tal que, a les dues del migdia, finalment es va decidir que ajornaven el determini fins deprés de dinar, per raonar-ho amb més calma.(Quim Monzó. Guadalajara -Durant la guerra-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 182).

Acrimonioses

Però mentre el seguia en sentit invers pel passadís llòbrec i notava, ara, el pes lleuger del mòbil que li tustava la cuixa, es confessava, malhumorada, contrariada, que la irritació que sentia contra el seu pare s’amplificava amb l’excitació exagerada que li havia semblat endevinar en la veu de la Lucie, i que les observacions acrimonioses que no podia o no gosava adreçar a en Jakob, l’home amb el qual vivia des de feia un any, anaven a clavar-se de dret a l'esquena del seu pare, que la precedia, innocent, encorbat, adipós, pel passadís llòbrec.  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quadrens Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 24.].

Acrimoniosa

Quan en Manille sentia aquella acrimoniosa veu d'espinguet, no es preguntava amb incredulitat com podia ser que la Fanta finalment hagués preferit aquell home sec i desmanegat, agre i queixós?, ¿com podia ser que hagués tornat amb aquell Rudy Descas, que feia temps que havia perdut l'honor?[Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 140.].

Acrimònia

I els inuits. Cada cop que veus un home i una dona asseguts fent un cafè al pati d'un centre comercial, o prenent una copa junts al Johnny Appleseed Bar, o sortint plegats d'una granja de Fore­most Farms sota un sol encegador d'estiu amb un granissat a la mà, i instintivament els endosses la teva interpretació del que deuen estar fent (adúlters, advocat-clienta, excompanys d'insti­tut), el més probable és que estiguis veient una exdona i un exma­rit que mantenen un contacte que tota l'acrimònia del món, tota l'hostilitat, tots els pagaments endarrerits, els enganys, la solitud i les nits en blanc preparant càstigs cada cop més cruels encara no poden evitar o fer inevitable. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 170.].

Acrimò­nia

Al cap d'un mo­ment, el fum dels canons va embolcallar l'escena com esquinçalls de boira i el vent va portar fins a Sherman l'acrimò­nia de la pólvora cremada. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 84.].

 

Acrimònia

En aquell S meridià hi havia, fora del baf habitual, baf d'all, de bé, decés, de dent, d'elf, de gel, d'aquí jo ata­car, de tela, de témer trena d'os de pet de cul, d'errat és­ser ateu, de vell amb tics que es disgrega, hi havia una certa flaire de llarg coll jovenívol, una certa perspiració de galó trenat, una certa acrimònia de ràbia, una cer­ta pudor covarda i restreta tan marcades que al cap de dues hores, mentre passava per davant l'estació de Saint-Lazare, les vaig conèixer i identificar en el perfum cosmètic, fashionable i tailoresc que emanava d'un bo­tó mal col·locar, [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 82.].

ACUBAR v. tr. 

|| 1. Dificultar o impedir la respiració; cast. sofocar. «Fa una calor que acuba» (Mall., Men.). Llavors tant de sol m'acuba | dins l'arredossat baixest, Orlandis Poes. 70. a) refl. Ofegar-se, tenir dificultat per alenar; cast. asfixiarse, ahogarse.«Mos hi acubarem, dins aquesta cambra tan tancada» (Mall., Men.).
|| 2. Fer oi, marejar, fer vomitera. S'olor de tabach l'acubava, Roq. n.o 4.
|| 3. per ext.: Molestar, donar incomoditat o malestar. Aquesta prosa que mos acuba, Roq. 47. 

|| 4. refl. Esmortir-se, perdre els sentits; cast. desmayarse.

    Refr.
—«Acuba't, i moriràs sà»: ho diuen a un qui pretén d'esser graciós sense esser-ho (Manacor).
    Fon.: əkuβá (Mall., Men.). En la forma refl.: əkuβəɾsə́, əkuβaɾsə́ (Palma, Ciutadella); əkuβəʦə́ (Manacor); əkuβaɾsέ (Maó).
    Conjug.: segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí occŭpāre ‘invadir’, ‘omplir’, ‘ferir’, ‘detenir, impedir’ (cfr. Forcellini, Lex. iv, 380). La u en lloc de o s'ha d'explicar per influx d'un altre mot, o per l'origen semierudit de acubar.

Acubava

S'olor de tabac l'acubava; posava canya en es cafè (que agradava claret, a ca-seua) per ses festes anyals; duia guants color de llimona p'es Dijous Sant i anava a Can Soler es vespre de Corpus. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 72.).

Acubada
Volia sentir-li dir pels seus propis llavis tot allò que li havia arribat pels dels altres: que havia estat ella la qui havia reconegut Aina Cortès, acubada i ferida, en braços d'un mariner i ella també qui li havia donat les senyes perquè pogués dur-la a ca seva. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 42.).

Acubors
Només de pensar-hi li agafaven dolors mortals i un baticor pitjor que el que notava després dels acubors dels èxtasis.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 315.).

ACUITAR v.

|| 1. Fer córrer, fer anar de pressa; cast. apresurar, acelerar. Que'l coure deguastaria les humidititatz e acuytaria el benifeyt, Alcoatí 45. Aquell membra lo qual l'animal e l'aucell e lo peix més acuyta, Corbatxo 67. Vers un pur horitzó son vast anhel acuita | els profusos brancatges que frisen per la fuita. Bartra Màrsias 95. a) Encalçar, perseguir (La Seu d'U., ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. intr. o refl. Apressar-se, anar de pressa; cast. apresurarse. Los trobadors a fer dictats acuyten. Ausias March xv. No sé quins són los delits qui'm sostenen, | com no m'acuyt metre lo mon a parl, Ausias March xxxv. L'artista que s'acuyta | a convertir en fruyta | l'amagada llevor del pensament, Cases A., Poes. 108.

    Etim.: V. cuitar. 

Acuïtat

D'una manera o d'una altra, amb una acuïtat o una altra, després de l'experiència apareix la interpretació de l'experiència. No hi ha home en què no tingui lloc aquesta operació. En tots deu ser igualment decisiva. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 604.).

 Acuïtat

Va ser el pare qui, amb l'obstinació de qüestionar-ho tot, amb la precisió de la seva memòria i l'acuïtat del seu sen tit crític (que no ha mancat mai a cap supervivent d'Auschwitz), em va ensenyar a raonar com un historiador. Va ser la mare qui em va nodrir i cultivar, sent exigent amb mi abans que jo sabés que ho volia. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 114.].

Acuitador

Philip de bona gana hauria continuat el viatge, car li desplaïa la idea de tornar al pis, i volia prendre una mica l'aire; però de cop el desig de veure la menuda se li féu acuitador, i somrigué en evocar-la avançant cap a ell fent tentines, tot proferint un crit d'alegria. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 526.].

Acuitant-lo

Va escriure a Upjohn, contant-li les seves necessitats i acuitant-lo a fer nous esforços. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 446.].

Acuïtat

Demés, la considerem exposada a originar múlti­ples errors. Àdhuc escriptors de gran cultura i de gran acuïtat intel·lectius han caigut en l'error de voler distingir la Nació i l'Estat d'aquesta manera excessivament sim­plista. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 112.).

ADCERCÓ m., grafia antiga (Eximenis Reg. 26) 

de atzarcó.

ATZARCÓ m. ant.
Mini; cast. azarcón, minio. En compra de guix adzur adzerquo [sic] e altres colors, doc. a. 1436 (Arx. Gral. R. Val.). Adzercho [sic] ha aytalla conexensa que sia ben vermell e ben prim e ardent, Conex. spic. 12.

    Etim.: de l'àrab az-zarqūn, mat. sign.

 

Adcercó

En el panorama agrícola del país que mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239.).

ADENANTAR v. tr. ant. 

Posar davant. Car hom no deu adenantar | lo petit contra lo major, | a qui pertany tota honor, Llull Rim. 594.

    Etim.: format damunt denant.

Adenantat

En el castell de Tintagel, Gondoine se li havia adenantat: ja, enfilat damunt l'alta finestra, havia clavat la seva vareta d'arç a la cortina, havia apartat lleugerament els dos panys de la roba, i guai­tava al través la cambra ben joncada. D'antuvi no veié ningú més que Perinís; després fou Brangiana, que tenia encara la pinta amb la qual acabava de pentinar la Reina dels cabells d'or. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 74.].

ADESIARA adv.

De tant en tant; cast. de vez en cuando. Tu que vens adesiara | visitar el meu carrer, Barceló Poes. 55.—V. adés, II, || 9.

    Fon.: əðəziáɾə, dəziáɾə (Mall.). 

Adesiara

La imatge del món terrenal i celestial, barrejada adesiara amb components teogònics, apareix reflectida en la més singular de les fantasies; el to hi és volgudament enigmàtic, és l'autèntic to dels visionaris. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 86.].

Adesiara

Portà les ulleres durant tota l'entrevista; i un cop d'ull que adesiara jo havia donat per sota els seus vidres verds havia bastat per a convèncer-me que, per silenciós que hagués restat, el seu son no havia estat pas menys profund durant les set o vuit hores plomoses que precediren immediatament la partença del prefecte. [Edgar A. Poe, Contes, volum I. (Trad. C. Riba) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1991. ISBN: 8485704088. 148 p. P. 72.].

ADIENÇA

Adiença

O els altres éssers se'ns obren perquè hi ha una relació de filiació o d'adiença amb nosaltres i, per consegüent, ens lliuren una substància, el sentit, que és el món de realitat de cada ésser i de cada cosa o bé, per més subterfugis i artificis que fem servir, sempre romandrem al marge de la comprensió del món i dels éssers. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 524.).

 

Adiença

Hi ha una concepció que considera que el saber és adiença. Adequatio. Això vol dir que, en principi, el saber ja ens és fonamentalment lliurat: només l'hem de descabdellar correctament. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 550.).

ADONDAR v.

|| 1. tr. Domar, fer perdre la salvatgia o el mal geni a un animal o a una persona rebel; vèncer, subjectar; cast. domeñar. «Adondar un bou» (St. Hilari SC, Serrallonga). Les aus e les besties qui son salvatges e esquives, adomda hom e fa hom maneres, Llull Cont. 280, 7. En tal manera adondar lo teu cors, que no't gite en lo fanch, Quar. 1413, p. 92. Evitar de dir... adondar per domar, Fenollar Regles 124.

|| 2. refl. Acomodar-se, avesar-se a una cosa que abans era molestosa o difícil. «Adondar-se al treball», «—a viure lluny de casa seva» (Mall., Men., Empordà, Vimbodí). La pobreta se va haver d'adondar a n'allò, Alcover Rond. i, 157. a) per extensió, Acomodar-se en un lloc estret, adaptar-s'hi amb esforç. Una vella, casi seca... s'adondà dins l'encletxa formada entre un marxando gros y una dona polenta, Galmés Flor 110.

    Fon.: əðundá (Barc., Empordà, Serrallonga, Vimbodí, Men.); əðondá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: pres del llatí addŏmĭtare, ‘domesticar’. 

Adondar

Els lectors més interessants de les grans obres no són els qui s'hi dobleguen amb més facilitat. Sovint, els tex tos més decisius contenen massa diversitat, massa disparitat, massa substància per no provocar la confrontació. Les obres màximes no es deixen adondar. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 97.).

ADVERAR v. tr.

|| 1. Afirmar, donar per ver, certificar; cast. adverar. Molt bravament | ab sagrament | ell adverava | lo que'm posava; Spill 1051. No donaria molta fe e crehença en les paraules de aquell encara que ab jurament les adveràs, doc. a. 1464 (Arx. Gral. R. Val.).

|| 2. Demostrar, donar proves (d'una cosa). Si mal he parlat, mon maldir aduera, Passi cobles 23.

    Var. form. ant.: averar.

    Etim.: pres del llatí tardà jurídic advērāre, mat. sign.

Adveris

No et desesperis

si el promès fuig.

Més val que adveris

que era un rebuig.

Llavors l'enuig

tos jorns no agreja,

puix que l'enveja

sense galant,

no et fibla tant. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 19.).

ÀER m. ant.

Aire. Ab l'aer alenam e'ns orejam, Llull Cont. 80. Per aço car lo solell està en l'aer, es illuminat l'aer e la terra, Llull Felix, pt. i, cap. 5. E com s'engendren en l'aer el tro e'l lamp, Metge Somni iii.

    Var. form.: ant.: àyer (Best. i, 120).

    Etim.: pres del llatí aër, mat. sign. 

Àer

"Encara més, alguna forma no es corromp sino per acció de son contrari, o per corrupció de son subjecte o per defalliments de la sua causa. Per acció de son contrari, així com la calor, que es destroueix per acció de fredor; per corrupció de son subjecte, així com destrouit l'ull, se destroueix la virtut visiva; per defalliment de la sua causa, així com la claredat de l'àer, que cessa defallint la presència del sol, que era causa d'aquell. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 39.).

AFAISONAR o AFAIÇONAR v. tr. ant.

|| 1. Obrar (un material). Per tota obra de coure feta, com son poals, olles... e totes altres coses afaysonades del dit metall fetes, Cap. Ord. Drets Gral. 1481, cap. 46.

|| 2. Arreglar, compondre. E aquest sarray affayçonà'ns-ho tan be, Jaume I, Cròn. p. 376.

|| 3. Figurar, imaginar. Que no es cor d'ome qui pogués afaysonar ne afigurar la gloria que ells senten, Llull Cont. 97, 4. Ja hi hauia estat una uegada o dues [a Mallorca], e afayçonaua que la ila de Maylorques tenia tro a CCC miles, Jaume I, Cròn. 47.

    Etim.: format damunt faisó. 

Afaiçonament

El cop pur de la sensació, a l'ull, a l'orella, a l'olfacte, i l'afaiçonament, l'hominització de la sensació a la ment. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 405.).

Afaiçonades

Els trossos vells estaven descolo­rits, apagats, però dia els va envoltar de colors brillants i després encara hi va fer coses cada cop més complicades. Piles de llanes afaiçonades se li anaven aplegant als peus. [Louise Erdrich. La reina de la remoltxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 79.].

AFARAM f.:
V. faram.

FARAM m. o f.: 

V. feram.

FERAM o FARAM (i dial. afaram). f.

|| 1. Conjunt de feres, d'animals salvatges (Plana de Vic, Maresme); cast. salvajina.Ans ho fayan calàpets e serpens e escurpins e vibres e altres males cuques e afaram molt cruels e envirinats, Tuglat (Col. Bof. xiii, 98).

|| 2. Animal salvatge o danyós (Ripoll, Tarr., Tortosa); cast. alimaña. «Aquesta mula és una mala feram». Ah mal afaram! crida el ferrer, Scriptorium desembre 1926.
|| 3. Bèstia fantàstica i espantosa (Tortosa, Maestr., Cast.); cast. fiera, endriago.«Pareixes una feram»: es diu a un qui posa la cara terrible (Benassal). Los amargats teuladins mirant esparverats ad aquells afarams en figura d'home, Pascual Tirado (BSCC, vii, 329).a) fig. Diu que ans de dos mesots eixe afaram d'estrelàs té que pegar-li a la terra la gran empesonà, ibid. viii, 245.
|| 4. Conjunt d'animals domèstics o bestiar menor, com conills, porcs, aus casolanes (Plana de Vic, Balaguer); cast. ganado menor

|| 5. Conjunt d'aus casolanes (Andorra, Olot, St. Feliu de P., Berga, Bagà, Vallès, Penedès, Solsona, Cardona, Camp de Tarr., Conca de Tremp, Oliana, Ponts, Ll., Pla d'Urgell, Fraga, Eiv.); cast. averío, aves de corral. De no anar per ciutat gallines ne altre affaram, doc. a. 1603 (ap. Aguiló Dicc.). Lo que més abunda són caps de faram, com pollastres, capons i algun ànec, Serra Calend. folkl. 297.
|| 6. Au casolana (Massalcoreig); cast. ave de corral.

|| 7. fig. Conjunt de gent dolenta o avalotada (Ripoll, Olot, Plana de Vic); cast. canalla.L'hi esperen amb los númides, arpies i amazones, | feram que foragita de l'Àfrica el desert, Atlàntida viii. La faram de les vehines ab sas andròminas entre mans envoltavan an en Lluís, Pons Auca 48. Si ho diguéssim a tota aqueixa faram de servey, uy! ja ho sabria tothom, Oller Fig. pais. 28. «Les dones són mala feram».
|| 8. fig. Conjunt d'infants, especialment dels qui avaloten, es belluguen molt o fan malifetes (Empordà, Vallès, Penedès); cast. chiquillería. «Aquesta feram tot ho embruta». «Hem sortit a passejar amb tota la feram»: amb tota la mainada (Empordà).
|| 9. fig. Persona que perjudica o molesta (Benavarre, Maestr., Val.); cast. chinchoso.«Eixe xic és més afaram! Tot ho vol fer al'hora!» (Morella). a) Afarams, pl.: nom satíric que es dóna als habitants de Cervera del Maestrat.
|| 10. Herba molt menuda que neix dins el sembrat i se'l menja (Gandia, Benirredrà).May serà sech | ni ayguamoll, | sisca, fenoll, | evols, braçeres, | carts, romagueres, | canyota, gram, | cuca, faram, | si hi naxeran | no hi crexeran,Spill 12518.
    Fon.: fəɾám (Olot, Ripoll, St. Feliu de P., Empordà, Berga, Bagà, Plana de Vic, Pineda, Cardona, Solsona, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Eiv.); feɾám (Pobla de S., Benavarre); faɾám (Andorra, Oliana, Ponts, Balaguer, Ll., Fraga, Pla d'Urgell, Maestr., Val.); əfəɾám (Olot); afaɾám (Massalcoreig, Tortosa, Morella, Cast., Val., Gandia);fɾám (Camprodon, Cardona).

    Intens. despectiu: feramot, afaramot.

    Etim.: probablement del llatí vulgar *fĕrāmen, mat. sign. || 1.

Afarams

Des d'aquell dia, o més concretament des d'aquell mo­ment, el Jaume i el Bernat es van fer inseparables, i el bloc del «què dibuixes» va comentar a emplenar-se, ara ja ho sé, de traços enfebrats que representaven llebres, serps, raboses, perdius i tota classe d'afarams passats per una centrifugado­ra de carbonet. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 47).

AFEIXEGAR v. tr.

Posar (qualque cosa) formant feix (Lleida, Ribera del Sió, Montblanc).

    Fon.: afeјʃeɣá (Lleida); əfəјʃəɣá (Montblanc). 

Afeixegats

Solia esperar durant hores que s'encenguessin però mai no ho feien. Peixos en aquaris. Maies afeixegats ... [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 657.].

AFEIXUGAR v. tr.

|| 1. Fer més feixuc. No féu l'Aparegut revelacions ni comandes. Però és segur que intentarien dur-lo a la Seu i Ell no ho voldria, afeixugant-se a cada passa, Vidal Mirall 68.

|| 2. Carregar, oprimir per excés de pes; cast. cargar, agobiar. El príncep va afeixugar-la de presents escollidíssims, Barat Diari 97. Mes si'ls anys m'afeixugan, Casas Amigó, Poes. 37. Reclamantme obra de misericordia per son cor afexugat d'amor, Vilanova Obres, 238.

|| 3. Molestar, amoïnar (Olot). Perque los obrers... no sien tan vexats y afexugats, doc. a. 1613 (Hist. Sóller, ii, 729).

|| 4. refl. Alenar fatigosament, pantaixar (després d'un gran plor). «Calla, petit; no t'afeixuguis, que estaràs malalt» (Girona, ap. Aguiló Dicc.).

|| 5. refl. Afanyar-se, fer alguna cosa amb precipitació i fatiga; cast. apechugarse.

    Fon.: əfəʃuɣá (or.).

    Etim.: format damunt feixuc. 

Afeixugaven

No hi ha res tan dolorós per a l'esperit humà com la calma mortal -plena d'apatia i certitud, i que priva l'ànima tant d'esperança com de por- que regna després que els esdeveniments s'han succeït amb rapidesa. Justine era morta; ella descansava i jo era viu. La sang fluïa lliurement en les meves venes, però la desesperació i el remordiment m'afeixugaven el cor. La son fugia dels meus ulls i jo vagava com un esperit maligne, ja que havia comès danys horribles, impossibles de descriure, i -n'estava convençut- en cometria molts, molts d'altres. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 79.].

AFICADÍS, -ISSA adj. 

|| 1. Que es fica fàcilment; cast. penetrante. Ab una veueta prima, dolça, tayant y aficadissa com sa fuya de un raó, Alcover Rond. i, 104. 

|| 2. a) Que té el costum de ficar-se en coses d'altri (Mall., Menorca); cast.pegadizo, entrometido.—b) Que treballa amb activitat i sap trobar tots els mitjans i arribar per tot allà on cal a fi d'aconseguir sos propòsits (Mall.).

    Loc.

—Esser més aficadís que un ca de bou. Comparança popular (Marroig Refr.).

    Fon.: əfiсəðís (Manacor); əfikəðís (Ciutadella).

Aficadís

Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 43.).

Aficadís 

Però dejectava el seu tarannà aficadís i la manera com tot ho solia escorcollar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 85.).

Aficadissa

Ocupada en tals pensaments veié dues senyores que avançaven des del saló veí: una era precisament dona Margalideta, tota menuda, aficadissa i temorenca, quasi un insecte. quasi 'una cuca. L'altra, ma­gra i malgirbada -els seus ulls es negaven a creure-­ho-, era Aina Cohen. La indignació la féu tornar una mica vermella, però s'alçà i besà amablement les dues visitants. (Llorenç Villalonga. Mort de Dama. Edicions 62, Barcelona, 1987, 6ª ed. ISBN: 8429717358. 156 p. P. 103.).

AFIDÀVIT m., juríd.

Declaració escrita, firmada i feta amb jurament davant un funcionari autoritzat per la llei; cast. afidávit.

    Etim.: pres del pret. llatí affĭdavit, ‘donà fe’. 

Afidàvit

El detectiu va acon seguir una còpia del certificat de matrimoni del jutjat de pau local, i a continuació va seguir el rastre del tal Billy Joe Barnes, el va trobar treballant de mecànic d'aviació a San Diego, i el va convèncer de signar un afidàvit dient que s'havia casat amb una tal Ann Cutler, que mai no se n'havia divorciat ni s'havia tornat a casar, que senzilla ment havia tornat d'Okinawa i havia descobert que ella havia desa paregut, però que, pel que sabia, encara era la senyora de Billy Joe Barnes. [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 144.].

AFITORAR v. tr. 

|| 1. Ficar la fitora; cast. arponear, fisgar. Devés es mollet afitorà un llop, Roq. 31. 

|| 2. Punxar o ferir amb la punta d'un bastó, una espasa o altre instrument llarguer; cast.hurgar, espetar. Na Catalina... li afitora sa barra d'or an es front des gegant, i tot d'una qu'aquella barra tocà's front des gigant, es gigant cau en terra,Alcover Rond. vi, 282. 

|| 3. refl. Ficar-se dins un lloc estret; cast. espetarse. (Un Mall. Dicc.). 

|| 4. Mirar amb molta d'atenció. «Afitorar la vista» o «—amb els ulls» (Vic), segons Aguiló Dicc. 

|| 5. Afinar, veure una cosa a força de mirar i fixar la vista. A no formar ella un clap ben negre, ni l'auria afiturada, A. Careta i Vidal (Ilustr. Cat., 1904, p. 791).—V.fitorar.

    Fon.: əfituɾá (Vic); əfitoɾá (Mall.).

    Etim.: format damunt fítora.

Afitorar

Durant un moment força llarg, Antoni el va afitorar amb uns ulls sorneguers i llavors va assentir amb el cap, com si hagués pres una decisió:

—Entesos —va dir—. El pots tenir... com a cònsol o com a proscrit. Tu tries.

[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg.114.].

Afitorar

Agripa va parlar sobre Clio, la musa de la història; Mevi va murmurejar en ven alta alguna cosa sobre virilitat i la valentia, i Horaci el va afitorar amb les celles arrufades. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàgs. 236-237).

Afitorar

El meu pare la va afitorar molt seriós iva dir: —En aquest cas, l'Emperador demostrarà el dol propi dels emperadors. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 301.]. 

Afitorar

Em van afitorar amb els ulls ben oberts, i després es van girar i van muntar una conferència com per decidir si m'havia de quedar o no, si havien de fer venir la superiora o els capellans, si era o no era indi o perillós. [Louise Erdrich. La reina de la remoltxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 65.].

AFLONJAR v. tr.

Refluixar, fer tornar flonjo; cast. ablandar, afofar.

    Etim.: format damunt flonjo. 

Aflonjant

-Hauries d'anar a la perruqueria, tresor -l'Oksanka reia aflonjant els cabells de la Zara-. Un color nou i un pentinat decent! [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 38.].

AFOFOLAR v. tr.

|| 1. Reposar suaument una cosa damunt una altra; cast. apoyar. L'avi Sàssola... afofolava el seu caparràs a la falda de la Rosó, Ruyra Pinya, i, 50.

|| 2. Donar a algú la calor de l'estimació; tractar amb intimitat i afecte. «Estava molt trista, i la vaig afofolar una mica» (Olot). «Aquestes dues noies s'afofolen molt» [=són molt amigues] (Olot). «Ella se trobava molt sola, i va arreplegar-se la seva nebodeta per viure més afofolada» (Olot).

    Fon.: əfufulá (Olot, Empordà).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.  

Afofolant

Va oscil·lar una estona, com afofolant bé la testa en la nuvolada, i emprengué una marxa sinuosa. Passava força lluny. Allí un vapor a tota màquina ens hauria semblat immòbil i quasi no s'hauria obirat. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 15.).

1. AFOLLAR v. tr. 

|| 1. Malmetre una cosa, inutilitzant-la de tot o en part; cast. estropear. Deu donar bona fermança que eyl laure be aquela cosa... e que no la pejor ne la afol en re, Cost. Tort. III, ix, xii. Nos veem qu'el forner quan veu qu'el pa crema en lo forn, qu'el ne trau cuitosament e ivasosa per tal qu'el pa no's crem ni s'afoll,Llull Cont. 122, 17. Los àngels adoben ab les coses intellectuals so que los demonis afollen ab les sensuals, e los demonis afollen e malmeten ab les sensuals coses so que los ángels adoben ab les intellectuals, Llull Cont. 152, 23.No han cura del estudi, ans lo lexen tot dia afolar e destruir, doc. a. 1302 (Finke Acta Ar. 922). E axí no ho volem afollar a la derreria, Epist. Pere 143. Ten cobeeyosos som clergues e lecs que nos ne affoylam nostre lig!, Fill senescal 6.Per una cana menys nj mes no se'n afollaria la obra, doc. a. 1404 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238, f. 92). El qui esguerra o afolla un treball emprès sense la expertesa y preparació indispensables, Obrador Arq. lit. 111. 

|| 2. Ferir una persona o animal inutilitzant-li algun membre; cast. estropear, lisiar. «En un puntapeu, t'afolle» (Sueca). «Si t'esverg bleda, t'afollaré» (Santanyí). «Es meu germà és caigut dins es batzerar i s'és afollat» o «s'ha afollada una mà» (Inca). Les mesquines fan-se tantes de medicines que finalment ne vénen a la mort o'n són per tostemps perdudes o affollades, Eximenis Dones 33. Els fa venir mal als nirvis que s'afollen de les mans, Anim. caçar, 6 v. Volgués naffrar e afollar en Berenguer, doc. a. 1468 (Boll. Lul. iv, 27). Vatx llegí d'un que es cartutxo, rebentant, li afollà tota sa mà, Ignor. 9. 

|| 3. refl. Avortar, parir abans que el fetus pugui tenir vida extrauterina; cast. abortar.La reyna era prenyada e havia reguart que no s'afollàs del prenyat, Desclot Cròn., c. 135. Moltes dones prenyades se son afollades, Tirant, c. 90. Quant se afollen | o han parit, | volen lo lit | encortinat, Spill 8310. Amb aquest significat, s'usa afollar o follar a l'Empordà, Tortosa, Maestrat, Calasseit, València, Gandia. 

|| 4. Treure els ocellons o els ous del niu. «Tonet ha follat [o afollat] un niu de caderneres» (Tortosa, Morella, Gandesa). «Anem a afollar nius» (Lleida, Pla d'Urgell, Massalcoreig, Tamarit, Penedès). «No afolleu els nius d'aquests aucells» (Mall.). Que no sie niguna persona que gose matar francolins... ni affollar los nius de aquells, doc. a. 1556 (Catalana, ix, 383).

|| 5. agric. a) Afollar un arbre: tallar-li massa branques (Mancor).—b) Afollar fruita:collir-la abans de madurar (Selva, Caimari i altres pobles de la Muntanya de Mall.).—c) Caure la flor sense haver fruitat (Martí G. Dicc.). 

|| 6. refl. Perdre's prematurament (una cosa), deixar d'existir abans d'esser ben acabada; cast. abortar, malograrse. «Tan refiada que n'estava, i se li follarà» (St. Feliu de G.). «Se li va afollar el casament» (ibid). Si de cada deu llibres se'n follessin nou, que fossin els més dolents, Ruyra Parada 6.

    Loc.

—Follar-se la vaca prenys: sortir malament o no poder-se realitzar allò que s'esperava. Se'ns ha ben follat la vaca prenys, Ruyra Parada 32.

    Fon.: əfuʎá, fuʎá (Penedès, Empordà): afoʎá, foʎá (Lleida, Urgell, Rib. de Cinca, Rib. d'Ebre, Maestrat); afoʎáɾ, foʎáɾ (Val., Sueca, Gandia); əfoʎá, foʎá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Var. ort. ant.: afolar, afoylar, afoyllar, affolar, affollar.

    Sinòn.: I. || 1: espatllar, espanyar, fer malbé, malmetre;— || 2: baldar;— || 3:avortar, esvortar;— || 4: afogar.

    Etim.: del llatí fŭllare, ‘trepitjar’ (significat que es conserva en l'expressió follar raïm): cf. Corominas DECast, i, 47.

2. AFOLLAR v. tr. 

Fer tornar foll; cast. enloquecer. E per aço dix lo saui al foll que ell mateix se afollaua, Llull Felix, pt. viii, cap. 25. Aturauvos—los crida,—Qui us afolla? Qui us fa plorar ab llàgrimes de nin? Guimerà Poes. i, 175.

    Etim.: derivat de foll, ‘boig’.

Afollar

Pensava en moltes coses a la vegada, i li sabia molt de greu no tornar a veure ni acomiadar-se d'Andreu Tres Històries: s´ho passava molt bé escoltant-lo mentre aminaven pels carrers o anaven a afollar nius. (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 65).

Afollat

La fàbrica, els magatzems greixo sos, l'enreixat de la finestra del pati, foren aviat la seva grotesca torre de vori, que tenia per pa rets internes la seva pròpia pell suaument rosa i, a dins, el seu esperit, afollat, tremoladís, com una flama a l'embat de tots els vents. (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 18.).

Afollat

Hem arribat a dalt / del campanar: penjant-nos de les cordes, hem /  tocat a destemps. Hem afollat les ólibes i  / d'altres aus.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 282.).

Afollada

Tot el poble corrent a aquella part, i veient la dona, qui del gran cop que havia donat en terra era tota trencada i afollada, i la criatura que era eixida de son ventre morta, anaren tot seguit al temple, a anunciar les noves a son marit.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 125.).

Afollaven

De llevant, de ponent, del nord i del sud, a través dels boscos, quatre esparracades figures, de feixuc caminar, afollaven les altes herbes i feien cruixir les branques, tot avançant inexorablement i cautelosa, fins a reunir-se al pati del castell. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 258.].

Afollat

Centenars de vegades havia caçat ocells amb paranys de filferro, al vesc, a l'abeurada, a joca i amb escopeta. De menut havia afollat centenars de nius. Havia criat merles, ganfarrons, caderneres, verderols i altres ocells que resisteixen la gàbia. Havia tingut a la meva mà, vius o morts, tota mena d'ocells que viuen o fan estada de pas al Camp de Tarragona. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 62.).

Afollada

La cançó ha mort, la cançó ha mort.

Jo, d'una vella ja afollada

pel pes dels anys, la vaig sentir

ja sense to, a glops, trencada...

I aquella vella es va morir.

Cantant, cantant, nasqué la infàmia,

i descantant, la redempció:

el comte Arnau tenia l'ànima

a la mercè d'una cançó.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 83.).

 

Afollar

¿de què et val afollar tes espigues sens nombre

si et cau una llavor de cada brot que culls?

Quan has passat, el món rebrosta a la teva ombra

i orenetes vivents s'escapen dels teus ulls!

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 118.).

Afolli

Pot succeir. al contrari, que es mantingui en poncella, o que s'afolli i no arribi a esclatar la nacionalitat. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 104.).

AFONAR v. tr.

|| 1. Fer anar a fons; cast. hundir. Puja'l en alt, e natura l'affona, Ausias March lxxxvii. a) refl. Anar-se'n a fons; cast. hundirse. «La barca s'afonà perquè duia massa pes» (Lleida, Pla d'Urgell, Val., Sueca, Alcoi, Alacant, Mall.). Los cossos morts qui en la mar lançauen no's podien afonar dauall l'aygua, Tirant, c. 148. Passen iguals, que's confonen; | dins un abisme s'afonen | de tristor, Costa Poes. 46.

|| 2. refl. Caure (una cosa) desfent-se sobre sos fonaments; cast. derruirse, derrumbarse, hundirse. a) tr., met. Destruir, enrunar; cast. arruinar. «Amb tant de gastar, prest haureu afonat ca vostra» (Mall.).

|| 3. Ficar dins la terra o dins altra matèria, vencent certa resistència; cast. hundir. «Afona bé la rella per llaurar» (Tortosa, Gandesa). «Afonar el morro» per treure el menjar de dins la palla (prov. de Lleida, segons Aguiló). S'afonen en terra los peus del cavall, Llorente Versos, i, 70.

|| 4. Llevar el fon [a una bóta, etc.] (Conflent).

    Loc.—a) Afonar-se de gent: estar molt ple de gent, tant que no n'hi pugui caber més. «Sa plaça s'afonava de sa gentada que hi havia» (Mall.).—b) Afonar-se de crits, de renou, etc.: haver-hi una gran cridadissa o terrabastall (Mall.).

    Fon.: əfuná (pir-or., or., men.); afoná (occ., Maestrat): afonáɾ (Val.) əfoná (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí vulgar affŭndāre, mat. sign. || 1.

Afonava

Era una estona recollida, no entrava quasi mai ningú; per darrera el vidre de la porta, de tant en tant, es veia lliscar una ombra i la botiga s'afonava en el silenci, amb un bategar pausat i sonor de rellotges en camí. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 71.).

Afonat

«És que plana una maledicció~ en aquesta casa? On és casa meva, doncs?» em vaig preguntar amb un nus a la gola quan anava a asseure'm al sofà, però les molles estaven donades i m'hi vaig enfonsar quedant-hi en posició d'afonat; em vaig aixecar i vaig fer posat de tocar el dos. [August Strindberg, La coonació de l’edifici. (Trad. C. Moreno). Fragment revista L’Avenç, núm502, nov. 2023. P. 18.].

AFONYAR v. tr.

Masegar, fer contusió a un cos estrenyent-lo o colpejant-lo fort; cast. magullar. Dintre'l pou de l'abisme pregón tot despenyantse | s'escabellen y afonyen los fronts ennegrehits, Atlàntida ix.—V. fonyar.

    Etim.: var. de fonyar. 

Afonyada

Passa la nit. invisible endolada,

amb la safata d'argent a captar, que

és una lluna rodona, afonyada. l

Ja sol dur com un disc a Ja ma.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 75.).

AFRAU f. 

|| 1. Fondalada o pas estret i no gaire llarg, entre dues muntanyes o penyals (Ross., Ripoll, Olot, Pobla de L., Solsona, Cardona); cast. garganta, hoz. Com llenyatayres ab llurs destrals dintre l'afrau pregona, Canigó xii. Sorpresos per la nit en mig de les afraus pirenenques, Massó Croq. 200. 

|| 2. Contrada, endret; especialment paratge de mal pas o poc poblat; cast.andurrial. «Ve de l'afrau de ponent» (Banyoles, Vendrell). Als devots d'aquesta frau, lloc y terme de Oló, Goigs Vic, a. 1850 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. Paratge de la mar en el qual hi ha certa pesquera o un fenomen determinat (Empordà). Soissos rai! Jo en sé una afrau que hi estan espessos com es cabeis as cap, Ruyra Pinya, i, 18. No s'apartaran gaire [els deufins]. Estem en ses afraus de ses seues pastures, id. ibid. ii, 43. No els emprem mai [els rems de trenta-quatre] sinó per a entrades o sortides de port o per a guanyar s'afrau des vents, id. ibid. 74.

    Var. form.: frau.

    Fon.: əfɾáw (Blanes, Banyoles, Olot, Pobla de L., Solsona, Vendrell); fɾáw(Ripoll, Cardona).

    Etim.: Spitzer Lexik. 9, l'atribueix al llatí *fragum, ‘trencadura’, forma hipotètica proposada en el REW 3481. La forma catalana primitiva seria, doncs,frau, masculí; de fet trobam aquesta forma i gènere en el val. frau (V. frau, art. 2). Per pròtesi de a- se seria format afrau, i usant-se amb l'article l'afrau s'hauria confós amb l'article femeni (l'afrau, la afrau, la frau) produint el canvi de gènere.

Afraus

Sense menjar ni beure va fugir per erms i boscúries, per afraus i comes, plorant sa desventura i demanant a les aus i als vents, a l’herba i a les fonts, al cel i a la terra, que li tornessin el marit; i en oir-la les aus paraven llur vol, el vent udolava, les fonts gemegaven i els arbres s'estremien. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 332.).

Afraus

Per les afraus i les timberes dels sots les batallades s'hi arrossegaven amb ganseria, com si no gosessin enfilar-se rostos amunt ni trucar com sempre a les portes de les cases ensopides, amb aquella cançó de cada festa: Baixa, veí... la missa a oir... baixa veí...! Era tan espessa la boira, aquella matinada, era tan espessa i freda... que talment semblava que la gelor humida que surava arreu hagués glaçat la veu de les campanes. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 96.).

Afrau

La florida brocadadura deis gòtics finestrals; la torre quadrada, mig fortalesa mig mirador, dreta en un cantell   de la casa; l'escut gravat en la clau de l'ampla portalada de mig punt, deien prou la secular arrel d'on venien els Fraginals, la més antiga i respectada de totes les velles fa­mílies d'hisendats que vivien en aquella afrau de muntanya. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 19.).

Afrau

Quan, per als de casa seva i entre els parents i en tata aquella afrau de muntanya, era un pecat abominable dir-se liberal, ell va declarar-se republicá, i féu pública mani­festació de les seves idees, i assistí a tots els actes on se'n parlava, i prengué part en les nombrases conspiracions d'aquell temps, i mirà d'introduir totes aquelles novetats entre la gent pagesa.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 104.).

Afrau

Ara, del pagès primitiu sols en resten el nom i la voluntat. Les forces morals semblen dissipades, si hom no compta amb aquella pregona afrau on sempre resten en potència de redreçament les virtuts ancestrals. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 36.).

 

Afrau

Foren els bisbes en 1813 i els rectors de parròquia en 1821 que obriren les comportes de l'afrau per on, creiem nosaltres, el cristianisme català, com el basc i el castellà, anaven a restar gairebé exsangües. Per a una consciència pregonament religiosa és una forta topada moral sentir-se predicar un esperit de violència i de lluita, oi més si es tracta de defensar una posició de monopoli i de privilegi en l'esfera dels organismes estatals. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 100.).

Afraus

Ell no és caminador. Li'n manca l'hàbit. És un home de la Rambla i del carrer de Sant Pau. Jo em sé tots els camins i caminets de la meva contrada, pas a pas, i les muntanyes i les afraus. Sóc, avui encara, un assedegat de caminar. El dia que perdi aquest gust ja em podran dir adéu. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 101.).

Afrau

Dins les flassades, emborrassat cap i tot, les meves orelles percebien el solemnial repòs de l'afrau nevada. El silenci, un silenci que participava de molts silencis (silenci de palau encanta de ruïnes dins el bosc, de nit freda, d'espai, de boirines, de mon i d'enigma), brunzia en el meu cervell, mantenint-me desvetllat. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 288.).

AFRETURAR v. intr.:

V. freturar. 

Afreturava

El jove mostrà desig de saber com era aquella en- contrada, i que afreturava per ésser-hi rebut i conseguir-hi benaurança. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 96.).

AFRÓS, -OSA adj. 

Horrorós. Deixondintse del somni afrós que'ls perseguia, Caselles Sots 13. Se veya xuclada dins la gola afrosa de la serpent, S. Galmés (Catalana, ix, 188).

    Etim.: pres del fr. affreux, mat. sign.

Com dos poms de roses, apareixien i desapareixien a cada punt, els dos peus, a través del cristall del pont, i, tantost s'acostaven, En Met sofria un minut d'afrosa tortura, tement que un d'aquells peus tan bells rellisqués, passant per sobre d'ell i amb la punta només de la ungleta d'ivori toqués la gran bombolla, que, de tan tibanta, semblava un espill i reflectia tot lo de sa vora.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 42).

Estaven muts, seriosos, tots concentrats en una quietud d’ànimes ja lligades, ja foses per arreu l’una en l’altra... - En Mitus havia quedat arrambat en l'esqueixada, perlàtic, verd, afrós... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 220).

Però, a lo millor de la cabòria, saltava un pastor dient: “Avui só vist a l'Aleix”; i tots alçaven el cap esfereïts, com si, deixondint-se del somni afrós que els perseguia, haguessin de sobte sentit un ressò dels propis pensaments.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 20).

L’horrible curiositat patibulària s'anava arrapant als cors; i fins als menys ferotges s'encomanava, com un mal lleig, l'afrós desig de veure morir un home a l’estreta del garrot. Perquè no eren solament gentussa de mal viure, els homes, les dones, les mainades que, igual que gotes d’aigua, es fonien en la bullenta onada de la multitud; també s'hi barrejaven treballadors honrats dels obradors i les fàbriques, i pacífics menestrals de la ciutat antiga, que com la demés turba, havien corregut al glacis, portats per la pruïja inconfessable d’esborronar-se un xic amb la darrera estremitud del reu. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 154).

Afrosos

En realitat, l'ensenyador de pisos no distingeix en­tre mims o arlequins (vocable insultant de tan alegroi, suggereix substantius afrosos com xerinola) i pierrots (mot execrable, ofensiu, ple d'erres, com una paraulo­ta, rrr...!). (Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1 ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 16.).

1. AFUAR v. tr.

|| 1. Agusar una cosa; aprimar-la o fer-li punta per un cap (Vic, Torelló): cast. aguzar. Ella, afuant més la boca ab una ganyoteta, Vict. Cat., Film, pt. 3.aLes ombres que el sol allarga, eixampla o afua, Foix Estrella 33.

|| 2. Aprimar, rebaixar les vores (d'un tros de cuiro o badana, per exemple; Tarr.); cast. rebajar, adelgazar.—V. afusar (art. 1).

    Fon.: əfuá (Vic, Torelló, Tarr.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: del llatí *affūsare, ‘donar forma de fus’.

2. AFUAR v. tr.

|| 1. refl. a) Arrancar de córrer molt de pressa; cast. dispararse. «A l'arribar al camí va afuar-se, i ja no el vegérem més» (Vall d'Àger, Balaguer). «S'ha afuat per entremig de la gent» (Montblanc). Puja collats al dret, s'afúa per timberes, Guimerà Poes. 192.—b) Tirar se veloçment cap a un objecte o lloc determinat; cast. precipitarse, abalanzarse. A Catalunya i al Maestrat es diu principalment de l'acte de tirar-se els ocells cap a un lloc per fer-hi presa o per posar-s'hi; a Mallorca es diu principalment de l'acte de tirar-se una persona o animal cap a un altre per lluitar-hi o fer-li mal. «El falcó s'ha afuat al colom i no l'ha agarrat» (Massalcoreig, Maestrat). Quant ell [el guió de les grues] s'afua a l'aigua per banyarse, | darrere d'ell voreules afuarse | i en l'aigua totes fer son cabuçó, Seidia 21. El pastor s'hi afuà per soyarli la cara amb la mà bruta, Rosselló Many. 150. Me donaríeu sa culpa a mi, aixó si no vos afuàveu a picades, Alcover Cont. 261.

|| 2. tr. Fer acometre o llançar (qualcú o qualque cosa) sobre un objecte; cast. precipitar. Detenint el cà p'el collar, p'el cas de que fos menester afuarlo a la mòpia, Rosselló Many. 71.

    Fon.: əfuá (Montblanc, Mall.); afuá (Balaguer, Massalcoreig, Gandesa, Morella).

    Var. form.: afusar, afusar.

    Etim.: del llatí *affūsare ‘tirar damunt’, format damunt el participi de affundi, mat. sign. (etimologia proposada i ben explicada de O. J. Tallgren en Neuphil. Mitt. xvi, 70).

Afuàrem

...vaig fer aixecar la Lo i ens vam posar en camí amb pas majestuós i, després, amb una embranzida molt menys majestática, ens afuàrem cap al cotxe.    [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 166.].

Afuo

Jo afuo el meu cor viers I'enduran4a, l'afebleixo vers el desig. Desitjo tant corn un altre, i deixo als meus desigs tanta llibertat i desenfrenament; però això no obstant mai no se m'ha ocor­regut de desitjar ni imperi ni reialesa, ni 1'eminència d'aque­lles altes i senyorivoles fortunes.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 143.].

Afuats

Normalment sóc molt silenciós. A vegades estic irritable. No hi ha pau. No paro de murmurar per dins. (Aquesta paraula, ‘murmurar', és una de les paraules angleses més boniques.)... Ara tinc els sentits especialment afuats, ho percebo tot amb més agudesa. Fa unes quan tes setmanes que menjo poc... una malencolia extrema, però dins meu s'han anat despertant tot de coses estranyes. És com si agafés les arrels d'alguna cosa molt important». [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 162.].

 

Afuat

No sé què m'empeny... El meu cervell està més afuat, però més confós. Sovint tinc la sensació que estic a punt de morir. Ahir a la nit vaig escoltar la 5a Simfonia de Beethoven per primer cop en quasi dos anys. El cos em va tremolar, em vaig es tremir... i vaig plorar. No ho vaig entendre. Com si hagués caigut en el buit.

És una vida solipsista. Sense amics, sense cos... Més tard:

Avui ha passat una cosa bona. Fa més o menys una setmana vaig donar a l’Allen una còpia dels poemes que et vaig enviar. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 197.].

Afuava

El bon marit mai no s'irrità amb mi; ella amb qualsevol excusa li tapava la boca. Afuava la meva exasperació la seguretat que jo em creia tenir que ella em desitjava, ja que sempre estava a l'aguait, a la finestra i a l'hora de passar jo em cridava en veu baixeta: "Puja!" i jo veia de reüll com em llançava un bes, tot fent-me l'ullet. Altres vegades queia als meus peus una flor, que jo no m'atrevia a collir. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 82.).

Afuades

Arriben a les nits que bateguen de foc,

corren per diamants cremats, arena, cendra.

Per les ones roents del paradís,

volen damunt les flames afuades.

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 92.).

Afuats

Philip tenia el costum d'observar les mans de la gent, i les d'Athelny li van cridar particularment l'atenció: eren molt petites. amb llargs dits afuats i belles ungles rosades; tenia la pell molt suau i hauria estat d'una sorprenent blancor de no haver estat per la icterícia. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 462.].

 

Afuava

Encenia la sang i aclaria les idees; envaïa l'esperit de benestar, afuava l'enginy i, alhora, predisposava a apreciar el dels altres; posseïa la vaguetat de la música i la precisió de les matemàtiques. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 354.].

 

AGAFALLÓS, -OSA adj. 

Aferradís, que s'agafa o aferra fàcilment; cast. pegajoso. Es diu en sentit figurat, de la persona que importuna molt amb la seva intervenció o conversa massa insistent (Terrassa, Vic, Torelló, Olot).

    Fon.: əɣəfəʎós (or.).

    Etim.: format damunt agafall.

Agafalloses

Quan va arribar a la quadra dels telers automàtics, l'encarregat del matí la portà a reng de la M. Rosa; ella, en veure-la tan moixa i espantada, somrigué amb afecte mentre li comentava la Lídia m'ha di que la teva mare ja t'havia ensenyat de fer el nus de teixidor, o això està molt bé; tenim molta feina feta. I l'acompanyà a una habitació petita, amb unes parets que no arribaven al sostre, pintades d'un color gris, confús; humides i agafalloses. (Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàgs. 214-215.).

AGAFATÓS, -OSA adj.

Fàcil d'agafar-se, aferradís; cast. pegajoso. | mor, una suor agafatosa, enllardofada, Espriu Lab. 96.

    Fon.: əɣəfətós (or.).

 Agafatós

Per a ella, era un col·lega simpàtic una mica agafatós, una rome­guera sentimental que sempre va poder controlar. Ni em va oblidar perquè mai no vaig existir ben bé per ella enfora deLs límits de Bourg­en-Bresse.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 450.).

AGAMA

L'agama comú o llangardaix de foc (Agama agama) és una espècie de rèptil africà de la família Agamidae propi de l'Àfrica subsahariana d'inconfusible aspecte pels seus vius colors. Ha estat introduït a Florida. (enllaç)

Agama 

Vaig assentir com un agama embogit, li vaig prendre el qüestionari que m'oferia, impacient per treure-me'l del da­munt. Em preguntava quants qüestionaris havia omplert la Yejide durant els dies que s'havia passat a l'hospital amb en Sesan. Les preguntes estaven atapeides en un sol full, com si l'estudiant tractés d'estalviar diners en fotocópies; només d'intentar llegir les paraules em va agafar mal de cap.  [Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàg. 271.].

AGABELLAR v. tr.

I. || 1. Adquirir tota la quantitat possible de mercaderies, per a poder esser l'àrbitre del mercat; cast. acaparar. Moltes voltes se segueixen caresties per causa dels administradors qui agabellen o deixen agabellar les vitualles, Molera, Pron. 1533.

|| 2. Incloure dins una gabella o estany. Les pobres persones que son agabellades en la gabella de Burriana, si tenen necessitat de un almut de sal son forsades de exir de casa, doc. val., a. 1552 (Aguiló Dicc.).

|| 3. Arreplegar totalment una cosa. E que nengun s'en puixa ensenyorir ni ho puixa agabellar, doc. ross., a. 1437 (RLR, xlix, 278). Perque les han agavellades totes [les maduixes] a ca l'enfita-pobres, que diu que té un convit, Vilanova Obres, xi, 149.

II. || 1. Reunir i alçar gent contra algú; cast. levantar. Alcuns fills d'enveja e de iniquitat qui... agabellants costurers e allogats haien feta damnada e reprovada ordinació entre ells, doc. a. 1418 (Col. Bof. xli, 311).a) refl. Unir-se i rebel·lar-se (contra algú). Ab gran furor | enrabiades | agabellades | fort la encorren, Spill 5524. Tots aquells qui se agaballaran contra als administradors, Cap. Sastres y Calçs. (a. 1412).

|| 2. refl. Fer gabella, aplegar-se alguns formant estol; cast. agavillarse. Ni s'agabellan molt amb voltros quant anau p'es carré, perque no volen que los apuntin amb so dit, Ignor. 49.

    Fon.: I || 1: əɣəβəʎá (Barc., Empordà, Solsona, Penedès, Valls); aɣaβeʎá (Lleida); aɣaβeʎáɾ (Val., Alcoi);—II || 2: əʝəβəʎá (Palma, Manacor).

    Var. ort.: alguns han escrit agavellar, però aquesta grafia representa un verb d'origen i significat diferent de agabellar.

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt gabella.

Agabelladora

I sempre m'atabalava amb fotografies i gravats de cotxes nous: la seva dèria pels automòbils era tan agabelladora que me l'en comanà a mi i tot, i ens passàvem hores senceres discutint sobre carrosseries i marques i motors. Fins que no en tinguérem prou de discutir-ho sobre la taula, i ens decidírem a les demostracions pràctiques.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 109.).

AGEMOLIR-SE v. refl. 

|| 1. Arrufar-se de por, de fred o per altre motiu semblant; cast. encogerse. Un gos esporuguit, el torrent..., s'agemoleix sota les cases del carrer, Isern SdP 29.Tantes de viles i tants de pobles que jo havia vist agemolits, agençats o encimellats, Foix Estrella 17. 

|| 2. Arrufar-se moralment, cedir davant la força d'altri, humiliar-se per por; cast.allanarse. «Ell voldria que jo m'agemolís, i jo no el necessito per res» (Empordà, Vallès, Vic, Ribes). A la fi, s'ajamolí la dona jurant no parlarne més, Oller Rur. Urb. 104.

    Fon.: əʒəmulí (or.).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

Agemolir-se

I per això devem concloure que la infestació es produí bé per ordre divina, bé amb el permís diví; que Déu envià els corcs per punir els pecadors desobedients i que els pecadors deuen agemolir-se de por davant la seva fúria i penedir-se de llurs pecats, i pagar el delme com ha estat ordenat. (Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 106.).

Agemolir

Després de la posta de sol, es van embolicar amb les pells i es van agemolir a la vora del foc. Estaven ben tips.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 152).

Agemolit

Agemolit al racó de l'era, prop del seu barracot en el qual dorm de nits i es protegeix de la pluja, el gos compta els dies per mals, cada dia una crosta que s'endureix i una plaga que s'obre, un ull que regalima més o més tros de trencadura. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 74.).

Agemolides

 »Es veien ombres negres agemolides, ajagudes, entre els arbres, recolzades contra els troncs, afer­rades a la terra, mig visibles, mig eclipsades en la débil llum, en totes les postures de dolor, d'aban­donament i de desesperació. [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 30.].

Agemolit

Era jo qui havia de trencar la cadena, com han fet tants i tants. En canvi m'hi he agemolit per manca de voluntat i de valentia. Per conformisme, sí, per conformisme...(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 155.).

Agemolís

Vaig mirar cap a la imponent mansió amb una tímida alegria i vaig veure una ruïna ennegreida.

No calia que m'agemolís darrera el pilar de la reixa! Ni que espiés per les finestres dels dormitoris ansiosa per veure la vida que s'hi agitava dins. No calia que parés l'orella per si s'obrien les portes, ni que imaginés passos per l'empedrat o l'avinguda de grava! [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 463.].

Agemoleixen

Quan s'acosta l'hora

les àvies i els petits s'agemoleixen

al fons de les alcoves;

i al recambró de la higiene

donzelles sospiroses

s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 70.).

Agemolida

Una boirina de color blau fosc es va posar sobre la terra agemolida. Va arribar la pluja, primer només unes quantes gotes, sinistres, com si es resistissin a caure, que s'estavellaven contra el pavi­ment, on deixaven una taca grossa com una moneda d'una co­rona; després, una blanca escomesa de dards esbiaixats. [George Douglas Brown. La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters, trad. J. Marfà). Edicions de 1984, Barcelona, 1999, 1ª ed. ISBN: 97884865540579. 302 p. P. 137.].

Age­molit

Només l'aire era real, i durant vint-i-tres hores al dia jo vivia com si fos un desconegut per a mi mateix, allunyat dels meus antics plaers i costums, un grapat age­molit de desesperació i de por. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 127.].

Agemoleix

i sota el braç s'emmena l'espai com una busca. Jo

sóc al llit i flairo sa cabellera musca.

Devora meu la dona s'agemoleix de por

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 71.).

 

Agemoleixen

el responsori de les boires tristes

que sots avall s'agemoleixen com

un enderroc de noves ametistes.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 15.).

Agemolit

Després de beure'ns unes quantes botelles al capvespre dolç, en Russell no té el cap gaire clar. En Karl ha begut encara més. Mirem cap avall. Està agemolit sota la taula, al lloc on s'ha desplomat, desmaiat, tan pàl·lid i immòbil que busco un mirall i l'hi apropo al bigoti fi i no em quedo tranquil·la fins que el seu alè hi deixa un nuvolet de plata. [Louise Erdrich. La reina de la remoltxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 143.].

AGÈRATS

Agèrats

Un senderó empedrat i vorejat d'agèrats mena a l'emparrat i després serpenteja cap a la rocalla, on hi ha plantades perennifòlies nanes i plantes alpines especialment encarregades a Europa. El jardí de la senyora Flett és exuberant, gran i íntim—anglès pel seu encís, francès per l'ordre, japonès per l'economia—, però també hi ha alguna cosa en el caminoi sinuós, en les corbes dels parterres, en el nan rialler entallat en pedra calcària d'Indiana i en l'inesperat mural amb una Syringa vulgaris esculpida, que denota una intel·ligència inquieta i fins i tot, podríem dir, una certa finor d'esperit. I els gerds; cal mencionar els gerds. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 183.].

AGLAPIR o GLAPIR v. 

|| 1. a) intr. Lladrar el ca amb crits secs, trencats i no gaire forts; cast. latir. E los cans comensaren aglapir deués la dona que sentiren al bosch, doc. segle xiv (Boll. Lul. x, 54). Va sentir la goça que glapia, Massó Croq. 104.—b) tr. Indicar o perseguir la caça o altre animal amb lladrucs secs (Mall., Empordà, Gandesa, Tortosa, Vinarós). Es cans encara no havien glapit, Roq. 9. «He sentit com es ca aglapia una llebre» (Mall.). «¿No m'has vista sa cabrida | estelada morroblanc? | En Fumat meu l'ha aglapida | a's cap d'amunt d'es barranc» (cançó pop. Mall.). Glapir darrere: glapir o lladrar un ca darrere el ca que du la caça agafada (Llucmajor). Glapir per sa ferida:glapir el ca sense veure la caça, sinó seguint el rastre que ha deixat (Mall.). 

|| 2. Motar, parlar; cast. chistar. Ningú glapia; sols les aus a la caiguda del vespre saludaven, Pascual Tirado (BSCC, iv, 33).a) Escometre, moure conversa a qualcú. Se diu especialment del qui escomet una noia per festejar-la. Es bergantells homonejant, aglapint ses atlotes y riguentse de ses juguetes, Ignor. 40. 

|| 3. Agafar (el ca) la caça o el cap de bestiar fugisser; cast. coger, alcanzar. «Aquest canet que has menat, | ¿no el trobes curt de gambals? | Si allarguen ets animals, | no en deu porer aglapir cap» (cançó pop. Mall.). 

|| 4. Agafar alguna persona o cosa fugissera o que era cercada (Mall., Eiv.); cast.coger. Se treuen es fret des peus per aglapir de llevant i de ponent molts d'anyells tenres, Alcover Cont. 101. Si un que may l'han aglapit grumetjant dins cap partit, Ignor. 18.

    Fon.: əɣləpí (Mall., Eiv.); gləpí (Empordà, Mall.); glapí (Gandesa, Tortosa, Vinaròs).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Var. form.: clapir, glatir.

    Etim.: del llatí glattīre, mat. sign. || 1, amb contaminació d'una arrel onomatopeicaklapp- (cfr. l'al. kläffen i el fr. glapir, mat. sign.). Cfr. Th. Braune en Zschr. r. Ph. xx,359.

Aglapir

Cantussava àries tristes, cançons de bressol, tonades populars, segons les estacions, la lluna o els vents. Un any, pel març -era un dia gelat de tramuntana-, vaig trobar-la camí d'es Grau, aferrant-se amb desesperació a L'ombrel·la que el vent amenaçava d'aglapir. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 57.).

Aglapís

No té altra curolla que tornar a ser aquí demà a entrada de fosca per tornar a provar sort. A més, si passés L'Agutzil i l'aglapís amb l'al·lota ferida, du les de perdre.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 34.).

Aglapir

Els crits als quals s'apleguen els dels hortolans, que ara ja no pensen que es tracta d'un joc d'al·lots esburbats, sinó d'uns jovençans dels seus que volea aglapir un contrari, i a les veus de la catèrvola s'u­neixen les rialles d'ells i l'afegitó d'una veu grassa i una altra de prima i flautada, d'una veu d'amo i una altra de missatge i una més de mestressa.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

AGLEVAT, -ADA part. pass. i adj. de aglevar.

|| 1. Que té gleves. «Terra aglevada» (Barc., Bagà, Pobla de L., Solsona).

|| 2. Aglomerat. Dues pesses de terra abans dividides y vuy se troben unides y aglevades, doc. a. 1741 (Aguiló, Dicc.).

|| 3. m. Conjunt de gleves; conglomerat. Un món amb les entranyes més descloses, | un aglevat més viu i més despert, Sagarra Nadal 17. 

Aglevades

És un fet sorprenent i digne de reflexió que cada ésser humà estigui constituït de tal manera que sempre hagi de ser un profund secret i un misteri per als seus semblants. Cada vegada que entro de nit en una gran ciutat, penso solemnement que totes i cadascuna d'aquelles cases aglevades en l'ombra enclouen el seu propi secret; que cada cambra de cadascuna d'elles serva el seu propi secret; que cada cor que batega als centenars de milers de pits que les habiten és, en alguns dels seus pensaments i fantasies, un secret per al cor més pròxim. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 22.].

Aglevada

Quan vaig arribar al lloc on la gent estava aglevada, vaig veure que la terra s'havia esfondrat en un espai d'uns cinquanta metres. Més enllà es veia la boca del túnel, tenebrosa i ombrívola.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 304.).

Aglevat

A la humanitat li havia succeït el mateix que a la resta de la naturalesa: també en aquest regne tot s'hi trobava aglevat. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 13.].

 

AGOITAR v. (dial.):

V. aguaitar. 

AGUAITAR o GUAITAR (i variants dialectals agoitar i goitar). v.

|| 1. tr., ant. Vigilar, esperant d'amagat i amb cautela l'ocasió de sorprendre o agafar algú, o posant els mitjans de fer-li mal en venir l'ocasió; cast. acechar, poner asechanzas. Nostre Senyor li dix [a la serpent]: tu aguaytaràs al taló del hom, Canals Carta, lxviii. Cell qui aguayta los altres falsament..., és comparat a guineu, Genebreda Cons. 185. a) Esperar que passi un conill o altres animals per un lloc on solen acudir, a fi de caçar-los (Mall.). E tresnuytant | van aguaytant | una tal caça, Spill 214.

|| 2. Vigilar, observar per evitar una sorpresa o per descobrir algú; cast. vigilar. Faem armar cinquanta cavals qui guaytassen la host de nuyt, Jaume I, Cròn 259. Ell deu partir ses guaytes que guayten en la nau; Consolat, c. 251. Qui sab be agaytar, e prenent munta e deualla, firent axí com los altros linatges de falcons, Flos medic. 140 vo. Y atalayers en llarga fila | guaytant la mar, Costa Agre terra 179.

|| 3. intr. a) Treure el cap per una obertura o per damunt qualque cosa; cast. asomarse. Desde vistosa finestra | del palau, Almanzor guayta, Camps i F., Poes. 69. May mos manca un balcó per guaytarhi, Ign. 60. Aguaytí a la cascada remorosa, Badenes Cants Rib., 49.—b) Aplicar l'ull i mirar per una obertura petita que permet veure qualque cosa que d'altra manera no es veuria (Mall., Men.). Jo estava goytant p'es foradet, Roq. 44.—c) intr. Deixar-se veure en part [qualque cosa]; cast. asomar. Al cap derré guaytava es sol, Ignor. 44.

|| 4. tr. Mirar (en general). «Jo em goito al mirall» (Ponts). «No me goitis a mi» (Sort). «Mira tu, goita què veig!» (Penedès). «Ell goita dins» (Sta. Col. de Q.). «¡Agoita, que neu!» (Vic). Aguayta com hi aboquen los pols ses nuvolades, Atlàntida, iv. Y de cayre al fadrí aguayta | trobantlo ben plantadet, Collell Flor. 49.

    Loc. i refr.—a) Estar mira i aguaita: estar a la vetla, amb curiositat o amb interés. «Este sempre està mira i aguaita!» (Benassal),—b) «Qui aguaita pel forat, veu son mal fat» (Aladern Dicc.). «Qui aguaita pels forats, veu ses maldats» (ibid.).

    Fon.: əɣwəјtá, gwəјtá (Men.); aɣwaјtáɾ, gwaјtáɾ (Val.); aɣwaјtá (Maestrat); gwaјtá (Pla d'Urg.); guјtá (Barc., Gir., Empordà, Vic, Lluçanès, St. Joan les Ab., Penedès, Men.); goјtá (Pons, Sort, Mall.).—Forma d'imperatiu: gɔ́јtɛ! (Pons); góјtə! (Girona, Llofriu); gwáјtə! (Bal.).

    Conjug.: regular segons el model cantar.

    Etim.: del germ. wahten, ‘vigilar’, ‘observar’. 

Agoita

Em va dir que es deia Rei, el pagès, amb una cara d'allò més vulgar, una boca sense dents i una pell tan seca que la senties car risquejar quan es fregava el nas. Agoita, que no siguis tu el pròxim, em deia. Travessat per un llamp. I reia. Els núvols s'acumulaven en crestes de temporal. Agoita, que no siguis tu el pròxim. El rei dels bojos. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 63.).

AGOMBOLAR o GOMBOLAR v. tr.

I. || 1. Prendre algú per donar-li protecció; cast. amparar. Rebutgeu la majestat asseguda a l'etern soli, perque un rey us agomboli, de supèrbia coronat,Alcover Poem. Bibl. 44. 

|| 2. Cuidar, tenir esment a posar bé algú, a tenir-lo a pler. Una dona aixís vos apedassa y agombola com ningú, Oller Esc. pobr. 25. Ella me'ls agombola tot el dia | i me'ls vetlla de nit, Maragall Enllà 56. 

|| 3. Aconsolar. «Es dia que te n'anares, | tot lo dia vaig plorar; | no em podia agombolar | de sa pena que em donares» (cançó pop. Mall.). Ab mots de bàlsam l'ermità l'agombolava, Costa Agre terra, 148. 

|| 4. Abrigar. L'arbre antic agombola més que el jove, Alcover Poem. Bíbl. 87. «Des que estic amb En Bartola, | ell amb sa neu s'agombola | i a mi me mata de fred» (d'una cançó popular de Llucmajor). 

|| 5. refl. Unir-se de bona voluntat una persona amb una altra per viure plegades o fer se companyia. «Va quedar viuda i s'ha hagut d'agombolar amb sos fills» (Vic, Mall.). «Pobra dona, és tota sola i no té amb qui agombolar-se» (Mall., Men.).

II. Aglomerar, reunir en gran quantitat (Barc., Gir., Banyoles, Olot, Capmany). Els aucells, agombolantshi a milions a l'hora de joch, aixordavan l'espay, Pons Auca 173. Tenebres espesses que s'agombolaven en tots indrets, Víct. Cat., Ombr. 33. Davant de l'estrany espectacle, s'hi agombolaren uns grups, Pla Rus. 127. Especialment: a) refl. Acumular-se els núvols cap a un punt de l'espai. «La tempesta ha fugit; los núvols tots s'han agombolat cap a ponent» (Pla d'Urgell).

    Fon.: əɣumbulá (Barc., Gir., Empordà, Olot, Vic, Torelló, Men.); aɣombolá (Pla d'Urgell); əɣombolá (Mall.); gumbulá (or.).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. En els temps verbals que no porten l'accent damunt la desinència sinó damunt el radical, la o accentuada sona ɔ.

    Etim.: incerta. Es possible que sia producte d'un creuament deacomboiar+consolar (cfr. la forma agomboiar, amb significats molt semblants als deagombolar). El significat II sembla produït per analogia de acumular.

Agombolava

-Seria molt més fàcil publicar des de fora de Nova York -va dir Aeneas, i no era la primera vegada que ho deia. A l'habitació del costat, la Rosalind agombolava el senyoret Duncan, amb molts amanyacs i rialles de la mare i l'infant, tan units. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 422.].

Agombolaven

La meitat dels assistents s'agombolaven, ara, al voltant del piano, tot suggerint noves cançons i cantant.[Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 27.].

Agombolant-la

-Vaig a buscar-la —va dir en Johnny, i va sortir, passant pel costat de la seva exesposa, d'en Colin i de l’Andrew, sense mirar-los.

Ningú no es va moure. La Frances va pensar que si els seus fills no haguessin estat tan a prop, agombolant-la i servint-li de suport, hauria caigut. Tots els rostres de la taula els miraven, ara: finalment havien entès que aquell era un moment molt delicat. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 28.]. 

Agombolaran

La rebran amb molt de gust i la tindran tots aquests dies, i l'agombolaran com si fos llur pròpia filla, com llur pròpia filla!  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 71]. 

Agombolat

Potser és una mica exagerat dir-ne una bellesa perfecta, però no se m'acut cap altra des cripció: una fesomia tan dolça com mai no ha cisellat el clima temperat d'Albió: uns colors de rosa i lliri com mai no han engendrat ni agombolat les humides borrasques ni el cel boirós, justificaven el qualificatiu. No li faltava cap encís, no tenia cap defecte visible; aquella noia tenia unes faccions delicades, uns ulls grossos i foscos, del color que veiem en els retrats més bonics; unes pestanyes llarguíssimes li envoltaven uns ulls fascinants; les ben dibuixades pestanyes, els donaven amplada; el front blanc i llis, li donava serenitat i ressaltava la vivacitat dels altres colors; l'oval de les galtes, fresques i llises; els llavis vermells, saludables i ben dibuixats; la brillantor d'una denta dura perfecta; la petita barbeta amb clotet; una tofa de cabell... [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 395.].

Agombolar

Personalment, m'estimo massa el meu món per a abandonar-lo abans que m'hi obliguin. De debò, ho trobo d'una abnegació formidable per part d'ella: anar-se'n a agombolar orfes, i precisament a Romania! [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 150.]. 

Agombola

Cega i sorda i adormida com soc. Fora, fora. Creixeu, molses. Reproduïu-vos, bestioles, que el tum tum de les vostres potetes em bressola, que el crec-crec de les vostres arrels m'agombola. Que res durarà gaire estona. Cap cosa. Ni la quietud. Ni la calamitat. Ni el mar. Ni els vostres fillets tan lletjos. Ni el terra que aguanta les vostres potes escarransides. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 95.).

Agombolarà

En aparença tot sembla encertat: Hans té qui l'agombolarà, té una dona magnífica, és benvist, l'hostal és lliure de deutes. [Franz Kafka. El Castell. (Das Schloss, trad. L. Solà). Ed. Proa, Barcelona 1989, 2ª ed. ISBN: 8482567896. 316 p.  P. 83.].

Agombolà

L'esment de la força armada va fer efecte i en pocs moments tothom s'agombolà a banda i banda de les barreres, amb la rada trista i el posat sorrut. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 350.). 

 

Agombolo

-No tanta audàcia. Ve't aquí la meva targeta. Us puc fer de padrí, però... Sou jove... Oh! No us repto. A pams!... Us agombolo... agombolo. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 240.).

Agombolaven

L'hostaler, l'hostalera i sa filla eren una família model. Sembla mentida que vivint allà, a la vorera d'un fangal, passant i traspassant per dins la bassa, se trobessin tan nets de lletjura i de pecat! I és que anaven a lo seu, aclucant els ulls per a no veure lo que no volien veure, i s'agombolaven entre si mateixos, feiners, atrafegats com a formigues, tenint al mateix temps negoci d'esperit i aviram. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 32.).

Agombola

Cada bes en cada un té el seu gust propi:

mai he besat a dos d'igual manera,

però a tots dolçament, perquè són dòcils

a l'esguard maternal que a sobre els vola

amb aquell seu imperi ferm i suau.

Ella me'ls agombola tot el dia

i me'ls vetlla de nit, fins adormida,

oh son de mare, que vigiles més

que tot altre vetllar!... Mes, de què plores,

Adalaisa, que et sento dins la fosca?

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 76.).

Agombolar-la

En agombolar-la fins a la porta hi hagué molta commi­seració al seu voltant, i molta simpatia pel pare. Que li recor­dessin l'època del captiveri l'afectava visiblement. Se'l notava agitat mentre l'interrogaven, i aquella mirada perduda o cavil·losa que l'envellia pesava damunt seu com una nuvolada. Quan anava a sortir, els jurats tornaven de fer una pausa i s'expressaren per mitjà del seu president. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 123.].

Agombolar  

No sé si fada o àngel entre perfum de lliris

i alens que par que cerquen un front que agombolar

quan les passions porugues estoguen els martiris

allarga a l'ombra el calze d'ensomnis i deliris

     pel camp de Miramar.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 100.).

 

 

Agombolat

Mai com al beure el vi de l'entusiasme,

sent tan a prop les enyorades ombres.

Com la valzia en un illot caiguda

enmig de Ja rompent, que per a moure

l'ala nafrada i degotant, espera

el raig de la bonança que l'eixugui,

jo me sent reviure, agombolat per l'hora

de calor jovenívola que em; besa.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 93.).

 

 Agombolar

Són  a  la  cuina,  han  començat  parlant  fluix no despertar-lo però de mica en mica s'han anat anant. Fa estona que està despert -un despertar tendre, anticipant la nit-, té els ulls tancats i es deixa agombolar per aquestes veus tan semblants, no una és més jove i més clara que l'altra, perquè amb. anys la veu es va enfosquint. (Maria Mercè Roca. L’àngel del vespre. Ed. Columna, 3ª ED. Barcelona 1998. ISBN: 843005301. 214 p. P. 172.).

Agombolau

ombres qui plorau,

soledat, silenci, qui m'agombolau,

                   parlant a mon cor

                   amb la melodia

                   de tot lo qui mor ...

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 49.).

 

Agombola

Els comiats s'esdevenen en silenci, però amb llà­grimes. Fa fred, tots duen xals al cap. Un avís del barquer trenca els retards; el viatger s'agombola a la proa, s'allunya mirant cap al grup dels qui es queden; de la riba ¡a no es distingeixen els contorns; fa boirina i la barca aborda una nau ancorada; per l'escaleta hi puja una figura empetitida; desapareix; se sent alçar la cadena rovellada que topa con­tra l'escobenc. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 57.].

Agombolat

La seva veu era tan feble que ja semblava venir d'una gran distància. El menut no contestà, però somrigué plàcidament. Se sentia gojós en aquell llit tan ampli i càlid, agombolat per aquells tendres braços. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 15.].

Agombolar

Va abraçar-se amb força al seu coll i mentre li demanava de despullar-la, era ella en realitat qui el despullava a ell; va posar-lo al seu llit, com si ja no volgués deixar-lo en mans de ningú més i com si l'hagués d'acariciar í d'agombolar fins a la fi del món. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 63.].

Agombolada

De tornada cap a casa, vaig veure una gentada agombolada da­vant d'un gran cartell amb una imatge d'un vaixell amb ormeig i velam molt estranys i unes lletres impreses tan originals, que els més savis mai no havien vist una cosa semblant.  [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 103.].

AGONALS adj. f. pl.

Festes que els romans celebraven a honor de Janus; cast. agonales.

    Etim.: pres del llatí agonalia, sign. 

Agonals 

La lírica antiga se'ns presenta assumint els més diversos capteniments envers el món: com a lírica col·lectiva al servei de les religions, com a art de caire social que anima el banquet, també (amb Píndar) com a pregonera de les victòries agonals i, al costat d'això, com a lírica subjectiva (en els eòlics) fins que, amb els alexandrins, la lírica esdevé així mateix un gènere literari, condició que és igualment predominant en la lírica i l'elegia romanes. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 86.].

1. AGOSTAR v. tr.
Cremar i assecar les plantes o fruits per l'excés de calor; cast. agostar. «Lo sembrat s'agosta» (Gandesa) quan, cap allà al maig o abril, s'asseca per falta d'aigua. «Los raïms s'han agostat» quan els grans no creixen per falta d'aigua, devers l'agost (Gandesa). a) fig. Privar de l'energia, de la força vital. Europa, agostada, es lliura a la follia d'adoracions bàrbares, Espriu Anys 152.
    Fon.: əɣustá (or.); aɣostá (occ.); aɣostáɾ (Val.).
    Etim.: format damunt agost.

2. AGOSTAR m. ant.
Moneda procedent d'Itàlia, que s'introduí a Catalunya en el segle XIII i equivalia a catorze sous barcelonins (Botet Mon. 71).
    Etim.: del llatí augustalis, mat. sign. (Botet ib.).

Agostat

Els rínxols grisos, que encara duia penti­nats a la moda dels seus anys tendres, li atorgaven un aspecte estrany i patètic, i cl seu cosset agostat era talment una fulla autumnal que s'enduria la primera forta ventada que bufés. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 150.].

 

Agostat

Li semblava veure les enormes moles de granit que es dreçaven en les antigues ciutats espanyoles, al bell mig d'un paisatge desolat, agrest i agostat pel sol. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 474.].

AGOTNAR

agotnar-se (HyperDic hyper-dictionary) (Catalan)

hyperdic.net

https://hyperdic.net › agotnar-se

Català agotnar-se: 1 sentit verb 1, motion. Sentit, Take a seat / seat / seat. Sinònims, arraulir-se, assentar, asseure's, seure's, seure.

Agotnen

La babeca esbufega ran de cabells. ombres hostils s'agotnen pels murs. llavis sinistres es baden fosca enllà. Ai. com retruny en la nit la burla del dimoni! (Carner, Espriu, Brossa. Teatre. Edicions 62, Barcelona 1981, 1ª ed. ISBN: 8429718001. 190 p. P. 102.).

Agotnaven

Atrinxerats en un gran arc d'assetjament als aiguamolls al sud i l'oest de la ciutat, sis cossos catorzè, vintè, dissetè i quinzè de Sherrnan s'agotnaven en aquells claveguerons a l'aigua... [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 83.].

AGOTZONAR-SE v. refl. 

Posar-se a la gotzó; acotar-se sostenint el pes del cos damunt les puntes dels peus, sense tocar amb les anques en terra; cast. ponerse en cuclillas. Na Magraneta s'agotzona devant sa mala veya, li posa es cap demunt sa falda, Alcover Rond. i, 106.

    Fon.: əɣoʣonəɾsə́, əɣoʣonəʦə́ (Manacor).

    Etim.: format damunt gotzó.

Agotzonar-se

Tot seguit, els soldats poden agotzonar-se als merlets amb les armes a punt, mentre uns altres trenta prenen el seu lloc a la zona d'estacionament. Al cap de tres minuts, trenta bornes poden ser, a l'altra banda deis murs, acoltellant l'enemic. Deu minuts més tard, n'hi pot haver tres-cents, que són els homes que, la meya torre pot sostenir —va aturar-se en Da Vinci, sense alè.[Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 383].

Agotzonats

En cada part important del ball era capaç de veure-hi els complexos crcuaments d'aquells ritmes. Dins el bosc hi havia diversos animals agotzonats en forma de dibuix en trompe-l'oeil. Alguns eren bèsties esgarrifoses que en Yoshiya no havia vist mai. [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 74.].

AGRAMANT m. (gal·licisme)

Classe especial de teixit passamà, en el qual entren vidrets o esmalts imitant l'atzabeja (Pons Ind. text., s. v. agremán); cast. agremán.

    Fon.: aɣɾamán (Tortosa); əɣɾəmán (Barcelona).

    Etim.: del fr. agrément ‘adorn’. 

Agramants

Què vol més? La noia Cuca. ab un adreç de coral

i una torera de gro

tota ab vidrets i agramants. Si cau. quina trencadissa! Tot. de lo més extremat!

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 26.).

AGRANAR v. tr.

I. cast. barrer.

|| 1. Recollir i tirar cap envant, amb una granera, qualque cosa (gra, pols, neu, etc.). Una granereta... pera agranar la cèndra, Martínez Folkl. 26. Donetes qu'agranant treyen ses agranadures defora ran des portal, Ignor. 32.

|| 2. Netejar amb una granera. Escombrador del palau sia nomenat qui lo nostre palau agran, Ordin. Palat. 95. Prengué un ramaç e començà apartar lo fem e agranar vn troç de terra hon la Senyora sigués, Villena Vita Chr., c. 65.

|| 3. met. Llevar violentament una cosa d'enmig, fer-la desaparèixer de pressa d'un lloc. Saltà es vent a llevant i, tant ne vols tant ne prenguis, ho agranava tot, Camps Folkl. ii, 7. Sentí desitjos d'agranar tota aquella materialitat, Galmés Flor 113.

II. || 1. Escampar gra per tal d'atreure els ocells i caçar-los. Ordonam que nengu no gos caçar coloms ne parar ab filats ne agranar en algun loch quantsevol sia luny del colomer, doc. a. 1456 (BABL, i, 392).

|| 2. Alimentar bé de gra els animals (Barcelona, Vic). E fets agranar los porchs selvatges que vinguen en la dita vinya, e fets-hi metre truges qui vagen en amor, per tal que ells mils hi devallen, doc. a. 1389 (Est. Univ. xiii, 351).

|| 3. met. Donar molt de menjar a una persona, alimentar-la bé (Empordà).

    Loc. i refr.—a) Agranar escales amunt: fer una cosa absurda, irracional (Gandesa). —b) Agranar son endret: defensar el seu dret a la possessió d'una cosa (Martí G. Dicc.).—c) «Una granera nova agrena arreu»: vol dir que les coses noves fan més bon servei (Mallorca).—d) «El u per l'altre, i la casa per agranar»: ho diuen dels qui, pretextant que toca a un altre fer una cosa, i aquest pretextant que pertoca a aquells, tots la deixen sense fer (Val.).

    Fon.: əɣɾəná (Mall.: pres. əɣɾén, əɣɾénəs, etc.); aɣɾaná (Lleida, Urgell, Fraga, Falset, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Morella, Vinaròs); aɣɾanáɾ (Cast., Val., Alcoi, Pego, Alacant, Elx); aɣɾená (Balaguer); əɣɾəɾná (Alq. Bl.).

    Var. form.: granar, garnar, agarnar (Menorca).

    Sinòn.: I, escombrar, escombrassar.—II || 1, engranallar, agranallar.

    Etim.: format damunt gra. 

Agranava

Aquell dematí N'Armando, el barber de la canto- nada, s'havia aixecat de bona hora. Obrí la botiga mentre el mosset, qui ja s'havia posat la brusa -la honrada toga del trabajo, com deia el mestre, agranava la carrera i la banyava tirant-hi un parell de regadores d'aigua. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.16.).

AGRASSÓ m. (més usat en pl.: agrassons) 

Planta grossularíea, Ribes uva-crispa L.; cast. agrazón. Es un arbust de 0'5-1 m., molt ramificat, troncs i branques amb agullons, tripartits, espiniformes a la base de les fulles; fulles suborbiculars petites, palmatilobades, de 3·5 lòbuls; flors verdoses o vermelloses, solitàries o geminades, breument pedunculades; calze acampanat, pubescent; sèpals oblongo-obtusos, reflexos tres vegades més llargs que el pètals, trasovats, drets, interiorment peluts; fruit, de la grossària d'una cirera, verdós, groguenc o vermellós, glabre o eriçat. Es fa a la Cerdanya, a Berga, a la Vall d'Aran (Fl. Cat. ii, 420). El fruit és amargant quan és verd; en esser madur és agredolç i serveix de refrescant (Texidor Flora 890).

    Fon.: əɣɾəsóns (or.).

    Sinòn.: gaixives, ribes.

    Etim.: format damunt agràs (pel gust del fruit).

Agras­sons

Un caprici del destí va voler, doncs, que ella es tragués el barret amb el vel, i l'hi posés a ell al cap, mentre ell llancava el seu damunt d'uns agras­sons. A continuació va haver de subjectar-se el vel per la part de baix al voltant del coll de la camisa, i enfundar-se els guants.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 114].

Agrassó

En va triar un i va pagar, pensant-se que comprava confitura d'agrassó, però quan la va provar a casa de la senyora Kehoe, el gust li va resultar totalment desconegut. No estava segura del que era, però li va agradar, perquè emmascarava el gust del pa i de la mantega, de la mateixa s'emmascarava el gust del te i de la llet amb tres cullerades de sucre. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 55.].

Agrassons

-La pobra Louisa hauria sabut apreciar-ho. Philip menjà amb gana. Mary Ann havia cuinat com si fos diumenge, i els servi pollastre rostit i pastís d'agrassons.  [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 279.].

AGRELLA, f. o AGRELLES pl.

|| 1. Planta de la família de les poligonàcies, Rumex acetosa Lin.; cast. acedera, vinagrera. Lo mateix dia aportaran da Políensa sireras agrelles i fonoll mari, doc. a. 1577 (arx. del col·legi de Lluc). Es perenne; té el tronc dret, senzill, estriat, de 3 a 6 dm.: fulles lanceolades amb les orelletes acuminades i paral·leles al peciol; verticils aproximats en raïms afil·les formant panolla laxa; flor blanca; pedicels articulats; els tèpals exteriors regirats i els interiors drets, membranosos, rodonencs, purpurascents, amb callositat escatosa. Se fa abundosament pels prats, cap a Queralbs, Olot i la Vall d'Aran (Costa Flora 216); a Mallorca, conreada en els horts, se fa pel barranc de Sóller (Barceló Flora 403). Conté abundós bioxalat de potassa (sal d'agrelles o sal de graells), en virtut del qual l'empren com a refrescant, antiescorbútica i diurètica (Teixidor Flora 597). També l'empren molt com a amaniment, pel seu gust agre.

|| 2. Planta de la família de les oxalídies, Oxalis corniculata; cast. acederilla, acetosa, pan de cuco. Es anual o perennant; té l'arrel prima, caulescent; tronc 1-3 dm., prostrato-ascendent; fulles alternes, llargament peciolades, amb petites estípules peciolars; flors grogues, petites, en peduncles axil·lars; pedicels fructífers refractats; sèpals lanceolats; estigmes capitats; càpsula dreta, oblongo-pentagonal, de cares acanalades, pubescent (Flora Cat. 393). Es inodora i de gust molt àcid, conté molt de bioxalat de potassa i té les mateixes aplicacions medicinals que la Rumex acetosa (Teixidor Flora 1006). Es fa per muralles, marges i vores de camins, des del litoral als Pirineus (Flora Cat. 394). També es fa a Mallorca, on li donen els noms de aleluia i lujula (Barceló Flora 92).

|| 3. Agrella borda o agrelles de riu: planta de les oxalídies, Oxalis acetosella Lin.: cast. acederilla, acetosilla. Es perenne; acaule; rizoma prim; fulles radicals, llargament peciolades, dilatades a la base, sense estípules; foliols obcordats, superficialment bilobats; flors blanques amb venes rosades; peduncles radicals, uniflors, drets; sèpals ovato-oblongs, obtusos; pètals transovats; estigmes capitats; càpsula ovoide-acuminada. Té les mateixes propietats i usos que les anteriors i se fa a boscos ombrosos i humits: Montserrat, Montseny, St. Hilari, Montsolí, Guilleries, Ribes (Flora Cat. 394), Olot, Cardona (Costa Flora 49).

|| 4. Agrella de fulla rodona: planta de la família de les poligonàcies, Rumex scutatus Lin.; cast. acedera romana. Se fa per pedregars de la muntanya catalana, Berga, Ripoll, Pont de Muntanyana, Vilaller, la Vall d'Aran; floreix pel maig (Costa Flora 316). Té les mateixes aplicacions alimentícies i medicinals que les anteriors,

|| 5. «Agrella d'Indies: vinagrera o vinagrosa: acedera de Indias» (Martí G. Dicc.).

    Fon.: əɣɾέʎə (Cat. fr., segons ALF 954); aɣɾéʎes (València, Maestrat).

    Var.: agrielles, agriguella.

    Sinòn.: || 1, agrelletes, agriguella, vinagrella; || 2, agrelleta, aleluia, lujula, pa de cucut.

    Etim.: derivat dim. de agre.

Agrella

Donàvem menjar a les gallines, acariciàvem el morro dels ponis, colliem agrella pels conills. Els ensenyava el riu i com ho havien de fer per arri bar als bancs de sorra assolellats. Els advertia—amb un ai al cor- dels perills, de les serps, les arrels, els remolins, les sorres movedisses, i els feia prometre que mai, mai, es tirarien a l'aigua. Els ensenyava els boscos de més enllà, els llocs on hi havia bolets, com es coneix la chan trelle borda de la bona, els mirtils silvestres que creixien al sotabosc. Aquesta és la infantesa que hauria volgut per les meves filles.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 30.]. 

Agrelles

El pare va aconseguir reduir la velocitat i es va aturar; corrent pel costat del mur va trobar una d'aquelles fantàstiques petites tanques, i empenyent el ferro rovellat va córrer entre les ortigues i les agrelles per anar a trobar-se... [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 21.].

AGRIR v. tr. (Lacavalleria Gazoph.):

|| 1. «Agrir lo vi, ferlo tornar agre». «Agrir alguna cosa, ferla tornar agre». «Agrirse, tornarse agre».

|| 2. «Agrir a algu, fer pendrer malícia a algu». Vingueren alifacs rebels a la seua pròpia ciència que no agriren tampoc la seua afabilitat, Adlert Salze 58.

|| 3. «Agrir, ó irritar lo dolor». «Lo mal se agreix, lo mal pijora». 

Agrit

El Rei està tan agrit, que mai seran prou dolces. Aquí ve la Seva Senyoria. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 116.].

AGRUNSAR v. tr.

|| 1. Moure d'una part a l'altra repetidament i suaument; cast. mecer, columpiar. Hi havia una hamaca aon agrunsaven a una nena, Guinot Capolls 95. L'oreig dols que agrunsa les líbiques palmes, Llorente Versos, i, 50.

|| 2. refl. Caminar amb moviments repetits de banda a banda.

|| 3. refl., met. Entretenir-se massa en un treball o afer.—V. engronsar i gronxar.

    Fon.: əɣɾunsá (Valls); aɣɾunsáɾ (Val.).

    Var. form.: engronsar, engronxar, gronxar.

    Etim.: d'una arrel gronz, onomatopeia del moviment i de la remor monòtona del bres quan l'engronsen (Spitzer, BDC, xi, 119).

 

Agrunsava

Hi havia molts tarongers, arbres fruiters, i la terra de sèquies i bancals estava coberta d'una barreja d'herbes i flors que el vent agrunsava. Vaig amollar la mà i em vaig llançar a córrer com un boig, travessant les brosses altes, cantant i cridant, palpant i voltant els arbres, fins a cansar-me i caure a terra mirant els núvols, els pardalets i les papallones volant sota el cel...». (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 141.).

1. AGUIAR v. tr.

|| 1. Preparar, disposar bé qualque cosa per fer-ne ús; cast. aparejar, preparar. «Ja tenc tots es trastos aguiats per partir» (Manacor). Estiguem aquí entro a entrada de Setembre en aguiar lo passatge, Jaume I, Cròn. 55. Que'ls aguiarien que'l Castel e la vila retrien a la Comtessa, Jaume I, Cròn. 42. Con cau vaque, aguia los coltells, Jafuda Dits lxvii, 726.

|| 2. Cuinar; coure i preparar el menjar; cast. guisar. Ja vetx que Na Tomasa té unes mans benehides per aguiar, Ignor. 73. «Bon dia: l'amo m'envia, | si no heu aguiat, que aguieu, | que tal vegada tendreu | es missatges a migdia» (cançó pop., Men.).

|| 3. iròn. Malposar; embrutar o desarreglar. «Mira, quines mans t'has aguiat» (Valls, Tortosa). «Quantes taques! quin vestit has aguiat!» (Gandesa).

    Fon.: əɣiá (or., bal.); aɣiá (occ.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Var. form.: aguisar, guisar.

    Etim.: de aguisar, per pèrdua de la -s-.

2. AGUIAR v. tr. (Men.).

Conduir, senyalar a algú la direcció perquè no es perdi.—V. guiar.

Aguiar

Un estol de mariners menjaven melons i llançaven desvergonyes; dos menestrals pescaven llisses a la desembocadura de les clavegueres; a un cornaló del port reposava un esbart de gavines, com solada de flors blanques; a la caseta dels pràctics, tres vells marins tenien tesses solemnials sobre la manera millor d'aguiar llagosta. Arreu se veia formigueig humà. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 393.).

AGUAITACOSSOS m.

«Mirón o descocado en el mirar» (Martí G. Dicc.). Era més guilopo que polit..., escarbacalius y aguaytacosos, Rond. de R. Val. 21. 

Aguaitacossos  

L'u picava de valent. volent-ho tot matar i degollar, perquè era home de fums i li pujava en cinc en tres la mosca al nas. Poro l’atre era més guilopo que polit, en més raboseries que mana la llei, gran escarbacalius i aguaitacossos, trabucant i matu­ter o, fisgó i gaita, hasta ahí pot aplegar. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 342.).

1. AGULLÓ m. 

|| 1. a) Punta de l'agullada; cast. aguijón. Bestia dura o pererosa ha mester esperons o agulló ab que hom la punya per tal que vaja tost, Llull Cont. 135.—b) Agullada; bastó amb una punxa de ferro per punxir els bous i fer-los caminar (Conflent, Gandesa, Maestrat); cast. aguijada. 

|| 2. Part punxeguda de qualsevol cosa. E en neguna de les mazes no avia aguyló, Ordon. Bath. 104. Ordenament de aunes e de canes, e que aunes no ajen aguló, doc. Perpinyà, a. 1310 (RLR, x, 58). Les seves paraules punxaven la meva oïda com agullons de donarda, Espriu Lab. 131. 

|| 3. Òrgan punxegut que certs animals tenen per picar els altres animals; cast. aguijón. Les abelles... puys ab gran vigor punyen alguna cosa ab lo agulló, hi lexen lurs entramenes e moren, Genebreda Cons. 132. Auien aquels serpens molts aguilons [sic] en lurs coes, Gaudal Visió 328. 

|| 4. ant. Punta de punxó (per pendre fruita o altres coses de menjar, en la taula). E un punxor de argent de dos aguyons per meniar confits e mores, doc. a. 1421 (Villanueva Viaje, vii, 79).

|| 5. bot. Punta dura que neix de l'escorça de les plantes i que es pot arrancar sense esquinçar o asclar la fusta; cast. aguijón. 

|| 6. met. Estímul, motiu que impulsa a obrar. E perque seria lagoter lo qui no deu haver pahor ne deu esperar haver res d'altri? les quals dues coses me paren propris agullons de legoteria, Letra Rey. Cost. 350. 

|| 7. Cim agut d'una muntanya (Manacor). 

|| 8. L'agulló del monyo de les dones: rascador (Escrig-Ll. Dicc.). 

|| 9. fig. Acabatall, final d'una cosa, d'una acció (Mall.); cast. remate. «Si no vos basta sa passejada per conversar, en esser a ca nostra fareu s'aguyó» (Manacor).

    Refr.

—«Al bou maimó, li fa poc l'agulló» (Manresa).

    Fon.: əɣuʎú (Ribesaltes); əɣuʎó (Barc., Conflent); aɣuʎó (Gandesa, Maestrat); auʎó (Val.); əɣuјó (Mall.).

    Sinòn.: || 3, fibló; || 5, espina, pua; || 7, cuculla.

    Etim.: del llatí *acūlĕōne, mat. sign. || 1 (REW 126).

Només qui sap de perdre's en l'incert, seguint la brusca, perillosa crida, pot dir-se gran: aquest no troba ja mai més la pau, ans l'agulló tothora l'empeny i res del món no l'acontenta.   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 64.).

AGULLONAR v. tr. 

|| 1. Punxir, ferir amb l'agulló; cast. aguijonar. Sentí qu'el diable lo agullonaua e que li volia cremar la cambra, Eximplis, i, 153. Un arbre hi ha al Cayre | que perfume l'ayre | de mística olor; | a qui l'agullona, | son bàlsam li dona | dels bàlsams la flor, Verdaguer Somni 52. 

|| 2. Estimular, impulsar fortament a obrar; cast. aguijonear. Ja sabeu quin desig us agullona? Alcover Poem. Bíbl. 44. 

|| 3. Molestar amb preguntes impertinents (Llofriu).

    Fon.: əɣuʎuná (Barc., Conflent); əɣuјuná (Llofriu); aɣuʎoná (Gandesa, Maestrat); aɣuʎonáɾ (Val.).

    Etim.: format damunt agulló.

Agullona,

Li era difícil, però, decidir en què havia de pensar primer, si en la lletra de l'administrador, en el canvi de pis o en els comptes que havia de repassar. Es perdia enmig d'aquella allau de preocupacions i continuava ajagut, ara d'un costat, ara de l'altre. De tant en tant, només, se sentien exclamacions trencades: Ai, Déu meu! La vida m'agullona, rebo pertot arreu. [Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs. Pàg. 21] .

Agullonar

Però jo sabia que no necessitaria diaris ni cartes per agullonar el record. M'havia convertit en una nena malcriada i manaire. Egoista. M'agradava ferir els sentiments dels altres. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 217.].

Agullonen

Està fet per a això, i efectivament durant segles, durant mil·lennis ha deixat en el camí els solcs de les seves llantes de ferro, que són com les ferides del seu cansament, del cansament dels bous que el descavalquen empenyent sobre les curtes cames obliqües, dels capatassos que agullonen els bous, i sembla que empenyin i tirin també ells, anomenant-los responsablement pel seu nom (boe porpori, boe montadi!) amb crits que al vespre ressonen per tota la vall. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 27.].

Agullonat

Això em donava als meus propis ulls una superioritat que no hauria tingut si hagués demanat l'almoina agullonat per la fam. La dona aparegué amb una grossa llesca de pa i bocí de formatge. En prendre l'almoina de les seves mans vaig besar el pa, com havia vist fer als pobres de la meva terra, i li vaig donar les gràcies. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 310.). 

Agullona

Estimat lector! Estimat lector, si ets una persona amable i bona, com m'agradaria poder-te agafar la mà ben fort! Com desitjaria ... tantes coses que són del tot impossibles! Hi ha moments en què sento que m'agullona una alegria inexplica­ble, com si pel fet de no tenir res posseís el món sencer. Com si en arribar a aquesta habitació hagués assolit l'avantsala del paradís, i aviat les portes s'obriran i caminaré endavant com una dona que rep el premi a les seves fatigues, per aquells camps i aquelles granges verdejants. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 36.].

AGUSAR v. tr. 

Fer més agut, fer adquirir més punta o més bon tall (a una eina); cast. aguzar. Se va seure en el banch de fusta mentres el ferrer agusava les relles, Casaponce Contes Vallesp. 143.

    Fon.: əɣuẓá (Ribesaltes, Cornellà de Conflent).

    Var. form.: agüar.

    Etim.: del llatí acūtiāre, mat. sign.

Agusés

No sembla que s'encarninés a esdevenir casta per la indiferència del seu marit, o que cerques un altre marit que li agusés l'apetit amb la seva gelosia [i que, resistint-lo, 1'excites?]   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 96.].

Agusava

¿No era potser que el sentiment de culpabilitat li agusava l'enteniment? ¿I havia portat testimonis i deia que eren imparcials i objectius? [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 22.].

Agusats

Hi havia moltes dones, en aquella època, que el temps havia desfigurat horriblement; però no n'hi havia de més te­mible i despietada que aquella que ara se n'anava pels carrers. De caràcter fort i intrèpid, de sentits agusats i sempre a punt, determinada en extrem, amb aquella mena de bellesa que encomana tremp i rauxa a qui la posseeix i s'imposa als altres, una època de torbacions l'hauria enaltida en qualsevol cir­cumstància. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 578.].

 

Agusen

Els vivents de Laudòmia freqüenten la casa dels no nascuts i els inter­roguen; les passes ressonen sota les voltes buides; les pre­guntes es formulen en silenci: i sempre pregunten per ells mateixos, i no pels qui vindran; aquest es preocupa de dei­xar una il·lustre memòria, aquest altre de fer oblidar les seves vergonyes;  tots  voldrien  seguir  el  fil  de  les  conseqüències  propis  actes;  però  com  més  agusen  la  mirada,  menys  eixen  un  traç  continuat;  els  qui  han  de  néixer  a  Lau­a  apareixen  puntiformes  com  granets  de  pols,  sepa­rats de l'abans i dels després. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 144.].

Agusar

Suposo que em sembla absurd. Tot aquest equipament exagerat, amb els carretons tan graciosos, les banderoles i la vestimen­ta pomposa ... La mirada del jugador i la seva manera d'agusar l'orella quan examina la gespa ... Casetes d'aquestes que em moles­ten força.

-La manera d'agusar l'orella? [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 197.).

AHONTAR  

Fer honta, afrontar; cast. afrentar. En totes les maneres que fer podien, lo ahontaven e l'escarnien, Llull Doctr. puer. 8, 7. Que en sa persona o en coses sues lo vuyle aontar o fer mal, Cost. Tort. I, v, 14. No consentí... que fembra neguna fos ahontada ne despullada, Muntaner Cròn., c. 152.

    Var. form.: hontar.

    Etim.: format damunt honta.

—Rei Marc, feu molt mal fet: ¿i no veieu que les sospites d'aquests senyors m'ahonten?   [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 14.].

—Bell rei, sens dubte el teu cor s'enfellonia, i tots quatre en tenim gran dol; però hem de revelar-te el que hem sorprès. Tu has posat el teu cor en Tristany, i Tristany vol ahontar-te. Debades t'ha­víem advertit; per l'amor d'un sol borne, tant se te'n dóna del feu parentiu i de la teva baronia sencera, i ens deixes de banda a tots. Sàpigues, doncs, que Tristany ama la reina: és veritat provada, i hom ja en fa enraonies. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 29.].

Ahontat

—Germà —digué Tristany—, ¿per què el comte Riol ha ahontat així el vostre senyor Hoel?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 82.].

AHUC m. 

|| 1. Crit amb què els caçadors inciten els cans perquè encalcin la caça (V. ahucar|| 1). E al llevar que les llebres faeren, ells començaren a cridar grans crits e grans haucs, Muntaner Cròn., c. 134. No's levà caça... que no fos presa, axí per los grans crits y hauchs que's metien per les gents, Pere IV, Cròn. 371. 

|| 2. Crit gemegós de certs animals (Lluçanès); cast. aullido. El xiscle esquerdat d'una graula propera, l'aúc condolit i tètric d'un mussol, Massó Croq. 116. 

|| 3. Crit fort o estrident i inarticulat (Biar, Cocentaina). Véreu ballar | ab bells tapits, | ahuchs, salts, crits | ab ses vehines, Spill 2658. E los rapaços e altres vilans... ab grans ahuchs e crits prenen sa senyoria per los cabells,Vilena Vita Chr., c. 161. Baumas y afraus aixordan los bramadors ahuchs,Blanch Poes. 17. 

|| 4. Burla feta amb crits i soroll (Val.); cast. rechifla.

    Loc.—a) Estar fet als ahucs: estar acostumat a esser burlat o menyspreat públicament (Martí G. Dicc.).—b) «Gent d'ahuc, gent de trabuc»: refrany que, segons Martí G., Tip. mod. ii, 249, era aplicat als revolucionaris, en temps de les guerres civils.

    Fon.: əúk (Lluçanès); aúk (Val.).

    Var. form.: huc.

    Etim.: V. ahucar.

Ahucs

Llavors sa mare, amb ahucs de follia, li demanà que tan sols corrés a cercar-li el metge, que ella sentia que se n'anava a morir. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 30).

Ahucar

-Els xinesos han travessat el riu Yalu. Centenars de milers de soldats. El nostre exèrcit es retira. Corea s'ha perdut. És una derrota total per a nosaltres. La nostra pri­mera derrota en la història. En Truman i l'Acheson ens han lliurat a l'S talin. Ja he fet prou, de no ahucar aquell homenet del Capitoli. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 613.].

Ahuc

Rumiant, amb una engruna de pensament confós, que dormia en son jaç i que havia pres mala positura, tractà de girar-se de banda; un ahuc llastimer s'escapà de sos llavis. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 37).

Ahuc

Cada vegada que la vaca, enfilant-se pel marge, ficava les potes dins del camp, la dona, sens aturar-se de ballar, llançava aquell ahuc estrany que m'havia cridat l’atenció, i la vaca tornava mansament enrera.   (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 135).

Ahucant

En Mitus, aleshores, de cara a terra, embriac de ràbia i d’impotència, es rebolcà i es mossegà els punys, ahucant com un foll; la ranera li cantava fortament a la gola, com una bèstia que es negués.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 198).

Ahucs

Quan ens acostàvem al picador del Coronel von Dunker sentia una música de jazz, els ahucs dels genets mexicans cridòria del públic. La festa estava segurament al seu ple. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 304.).

Ahucs

TET: Damunt aquest bòria avall, on el reu cabestreja.

IOD: Damunt la cadència i els ahucs. (Carner, Espriu, Brossa. Teatre. Edicions 62, Barcelona 1981, 1ª ed. ISBN: 8429718001. 190 p. P. 119.).

Ahucava

Jo son aquell qui pren l'autobús S, un jorn, i veu babau incontinent fent lo rebec a desgrat que duent trena al capell, en lloc de cinta, i pressa. Tal agençat, lo vailet ahucava - l'alè pudent, lo coll desmesurat - un pelegrí que tenia encolpat que el damnegés tothora que pujava... [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 56.].

Ahucs

Hi va haver-hi un udol procedent dels delegats de sota la tribuna. Després, molts ahucs. Willkie els portaria a la guerra. Willkie era un demòcrata. Willkie era el cavall de Troia de Roosevelt. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 169.].

AICEST, -ESTA pron. dem., forma antiga
de aquest, presa del provençal. Aicestas dues ciutatz, Hom. Org. 7 v. En aicest stat, Febrer Inf. iv, 52.

Aicests

Sí com defès Dieus lo fruit de la rama

que no en mengés lo primer paire nostre,

defín midons al qui per sieus reclama

que en faits ni en dits alguns viltats no es mostre,

ne teme ges de perdre la persona

per far sa honor en muntanya ne plaça;

ez en aicests ella sa amistat dóna,

e-z als volpells ab vergonya els menaça.

(AADD. Obra lírica. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429719318. 156 p. P. 125.).

AIGUACUIT o AIGUACUITA f.

Matèria gelatinosa que se dissol en aigua calenta i serveix per aferrar fusta; cast. cola. Aygua cuyt ha aytal la conexensa que sia ben clara e color d'or e son trossos tan larchs com dos dits e axí amples, Conex. spic. 12. Aygua-cuyt de pex ha aytal la conexensa que sia ben clara com l'or e que sien primetas tauletas, id. 12 v.oPer ous e per draps e per aygua cuyta e per poms, doc. a. 1309 (Boll. Lul. viii, 263).

    Fon.: aјɣwəkúјt (or.); aјɣwəkúјtə (eiv.); aјɣokúјtə (mall.); əјɣukúјtə (men.).

    Etim.: compost de aigua i cuit.

Aiguacuit

Aleshores s'hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de segles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m'alegra- ven la vista els munts, composts i simètrics, de pebre mòlt a cada banda de taulell; els rosaris d'aiguacuit; les traginades plenes de cèrcols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d'eines, a les drogueries. M'agafava de ple una ratxa d'aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d'aiguarràs, d'esperits medecinals i d'espècies fortes. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.20.).

AIGUALÓS, -OSA adj. 

Saturat d'aigua; cast. aguanoso. Coses humides e aygoloses, Cauliach Coll., ll. 2, c. 4.

    Fon.: əјɣwəlós (Vic); əјɣəlós (Empordà); əјɣolós (Mall.); əјɣulós (Men., Eiv.).

Aigualós

Jo seia vorera dels finestrals de la cafeteria università­ria, davant d'un cafè amb Ilet aigualós, maldant per dei­xondir-me una mica abans d'entrar a una classe de gramàtica històrica; la son havia començat a fogir-me a les nits, lle­gia fins ben entrada la matinada per distreure la impacièn­cia que em provocava el meu desvetllament-o que potser n'era la causa- i I' assistència a les primeres classes del dia em costava una feinada de no dir. (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 6.).

Aigualosa

Naturalment ja ha vist d'altres arcs de Sant Martí abans, i sempre s'ha aturat, com fa la gent del camp, per admirar l'espectacle de l'aigualosa iridescència. Al capdavall, al sud de Manitoba no se'n veuen pas tan sovint, d'arcs de Sant Martí, per què puguin passar desapercebuts. Sempre hi ha un o altre que, assenyalant el cel, exclama: “Guaiteu!” I llavors pot aflorar una esperança, una vaga idea d'un imminent cop de sort o almenys un canvi d'humor. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 58.].

AIGUAMOIX m. 

|| 1. Paratge en què la terra està tan saturada d'aigua que hi fa mal anar i mal treballar (Cat., Val.); cast. aguazal, pantano. Ha plogut el dia avans y tot l'ayguamoix es ple de llacunes, Víct. Cat., Cayres 76. 

|| 2. Ruixim, pluja menuda i suau (Vic).

    Fon.: aјɣəmóʃ (Empordà); aјɣəmúʃ (Catllar); awiamóʃ (Pego).

    Etim.: de aiguamoll, canviat l'element final per moix.

Aiguamoix

Arriba a la closa: ha plogut el dia abans i tot l’aiguamoix és ple de llacunes que reflecteixen netament  el blau del cel, mateix que altres tantes llunes d’espill. Les clapes de salzures semblen petits illots i les mates de joncs, arbredes de joguina. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 230).

Aiguamoixos

A Narbona, els romans elevaren un temple a la Tramuntana, destinat sens dubte a calmar el seu desvarieig, però al mateix temps a propiciar-la com una força sanitosa i vital. En països d'aiguamoixos i llacunes febrosenques i pestilencials, com sempre foren l'Empordà i el Rosselló (amb una tendència actual a la baixa), la tramuntana fou considerada una força higiènica i antimiasmàtica. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 36.).

AIGUANAF m. o AIGUANAFA f.

Aigua de flor de taronja, que s'empra com antiespasmòdic; cast. agua de azahar. Ella mateixa, ab sabó almescat e ab aygo nafa, meravellosament lavà Salabeato, Decam., jorn. 8.a, nov. 10.aLes quince [ampolles] plenes de aygua nafa, doc. a. 1653 (Arx. Patr. Val.). Ab l'ayguanaf compost, el codonyat o la ratafia, Girbal Estrella 12.

    Fon.: aјɣwanáf (Ll.); aјɣənáf (Barc., Bagà).

    Etim.: compost de aigua i l'àrab nafāḥ ‘olorós’.

Aiguanaf

- Era el meu fill -bleixava Marieta.

Corrues de bruixes sol·lícites es mobilitzaven i tor­naven amb aiguanaf, til·la, tisanes ben calen tones. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 108.).

AIGUANEIX m. 

|| 1. Lloc on surt naturalment a l'exterior l'aigua d'una font subterrània (Garrotxa); cast.manantial. Vaig saber que fruitar és deixar d'ésser pàl·lida, | vaig ser llavis de terra i sospir d'aiguaneix, Bartra Màrsias 163. 

|| 2. topon. Contrada de la Cerdanya francesa, al coster del Puigmal, devers Err i Sallagosa.

Aiguaneix

"¿Com podia superar l'atracció de la força dels diners? El procés més simple era allunyar-me de l'esfera de la seva influència, això és, de la civilització: anar al camp per menjar arrels i beure l'aiguaneix; anar despullat i viure com un animal.(Fernando Pessoa. El banquer anarquista (O banqueeiro Anarquista, trad. M. Guerrero). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed., Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-7727-551-0. 84 pàgs. Pàg. 47).

Aiguaneix

Incomptables amants s'han besat i s'han abracat damunt la gespa polida dels costers de les muntanyes europees, damunt la molsa vellutada, a la vora d'un aiguaneix avinent i asèptic, damunt bancs rústecs posats a l'ombra de roures amb inicials gravades i a moltes cabanes de moltes fagedes.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 165.].

Aiguaneix

I a continuació vam entrar tots a la cova. Era espaiosa i airejada, amb un petit aiguaneix i un estanyol d'aigua fresca sota un dosser de falgueres. El terra era cobert de sorra. El capità Smollett jeia davant d'un gran foc, i al fons, en un racó dèbilment il·luminat pel tremolor de les flames, vaig distingir unes grans piles de monedes i tot de barres d'or amuntegades formant quadrilàters. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 289.].

Aiguaneix

La Blanca diu, tinc por. I la senyora que sap estibar diu, no tinguis por, i ho diu segura i severa i la Blanca prem. La dona s'agenolla darrere la Blanca i es queda allí quieta, amb les dues mans sota el seu ventre. Un braç per davant, l'altre braç per darrere del cul rodó, blanc i ple de la Blanca. La dona té les mans a l'aiguaneix d'on surt la vida, com si collís raïm, com si fes almostes d'aigua, i ales hores surt el caparró sencer. Respira, respira, li diu, que venen les espatlles. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 23.).

AIGUAPOLL m. 

|| 1. Ou que no està fecundat, que no en neix pollet; cast. huero. Tornar-se aiguapollo Acabar en aiguapoll: acabar en no-res, resultar malament o inútil. La cosa acabà en aiguapoll, com sempre, Pla SB 140. 

|| 2. Pluja molt menuda i espesa (Escrig-Ll. Dicc.).

    Loc.

—Tornar-se aiguapoll: tornar no res, esvair-se, no poder-se realitzar un projecte o una esperança (Empordà, Barc., Vallès, Penedès, Val.).

    Fon.: aјɣəpóʎ (Empordà, Barc., Vallès, Penedès).

    Etim.: compost de aigua i poll.

Aiguapoll

Pel que pugui ser, resigneu-vos a ser víctima, temeu que les afectuoses protestes es tornaran aiguapoll, i que a canvi de la vostra se us pagarà amb una satisfacció tan ploranera com estèril.[Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 64].

AIGUAVÉS m.

|| 1. Coster, inclinació del terreny per on baixen les aigües (Empordà); cast. vertiente. Tot dret per la plana,... tro al cap del aygavers deves Espiran, doc. a. 1306 (RLR, vii, 51). Ni passen los ayguavesos de las serras, doc. a. 1487 (Monsalvatje Not. hist. iv, 210).

|| 2. Coster de la teulada (Mall., Eiv.); cast. vertiente.

|| 3. Rec que travessa un camí (Navata).

|| 4. Part de la casa, que correspon en extensió i en situació a un dels costers de la teulada que la cobreix (Mall.). En Pericot es meu amich ha fet un aygovés nou, Ignor. 34. Les cases mallorquines típiques se solen considerar dividides en dos aiguavessos (l'aigovés de davant i l'aigovés de darrere), corresponents als dos costers de la teulada; en l'interior, l'aiguavés de davant està separat del de darrere per un arc. L'aiguavés de davant és la part de casa des del portal d'entrada fins a l'arc, que sol esser una distància de 21 pam; des de l'arc fins a la paret posterior de la casa, és l'aiguavés de darrere. També hi ha cases de tres aigovessos, que són aquelles en les quals l'espai situat entre l'arc i la paret posterior ve a esser doble que el situat entre la paret anterior i l'arc, i per tant, la part posterior equival a dos aiguavessos; aquestes cases tenen aigovés de davant, aigovés d'enmig i aigovés de darrere.

    Loc.

—Tenir s'esquena a dos aigovessos: tenir gep, tenir l'esquena amb dos pendents (Mall.). Jo ja teng s'esquena a dos aygovessos, Aguiló C., Rond. de R. 8.

    Fon.: aјɣəβés (Empordà); aјɣovés (Mallorca); aјɣuvés (Eiv.).

    Etim.: del llatí aquae versu, ‘girada de l'aigua’.

Aiguavés

→ Aquest llibre és el regal que em faig pel meu cinquantè aniversari. Em sento com si caminés per la cresta d'un terrat -havent pujat ja un aiguavés. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 13.].

Aiguavés

L'obrer català ha dirigit el moviment obrerista a Catalunya, tant en el seu aiguavés moderat, societarista i cooperativista, com en l'altre aiguavés radical, sindicalista i col·lectivista. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 60.).

 

Aiguavés

La gent que aixecà les simples meravelles del romànic i del gòtic es veié posada al davant del món irreal de les columnes salomòniques i dels altars pampallugejants. Aquesta incitació al sentimentalisme superficial agreujà en la massa popular la tendència a esllavissar-se per l'aiguavés del sensualisme i de la passió. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 95.).

AILANT

• https://ca.wikipedia.org › wiki › Ailant

• L'ailant o vernís del Japó (Ailanthus altissima), és un arbre caducifoli de la família de les simarubàcies. A Europa se'l considera com una de les 100 ...

Ailants

...carrer lateral tranquil on hi havia uns quants ailants resistents com els que hi ha plantats a tots els parcs de la ciutat, i el senyor Berman ho sabia perquè va ser ell el que un bon dia va permetre'm que l'acompanyés en una de les visites que cada tarda feia a aquella casa per portar els guanys al senyor Schulz i repassar els números. [E. L. Doctorow. Billy Bathgate (Billy Bathgate, trad. M. Iniesta). Edicions de 1984, Barcelona 2011, 1ª ed. ISBN: 9788492440559. 380 p. P. 83.].

 

AIMIA f. ant.

Dona amada. E fe'm morir per ma cruel aymia, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 122). Cascuna donzela e dona maridada e aymia, Graal 15. Hoint que les lurs aymies haurien si açò seguir volien, Decam., jorn. 4a, nov. 3a. Al que la mort toll la muller aymia | sabran jutjar part de la dolor mia, Ausias March xcii. Què't daré jo, dolça aymia, Verdaguer Idilis.

    Etim.: de l'ant. prov. amia, ‘amiga’, amb la inicial ai- de aimar. 

Aimia

Com al mig de l'hivern la primavera

aixís el cel avui, i el sol i l'aire,

obre de bat a bat balcons i portes

i omple la casa de clarors, aimia.

Glòria dels ulls el cel, del pit les aures

són avui. Fins a cada moment sembla

que han d'esclatâ en verdor les branques nues,

que l'horitzó ha d'omplir-se d'orenetes,

i que s'ha d'embaumar tota la terra.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 17.).

 

Aimia

Jo la prenc per la cintura:

l'estisora va en renou

desflorant tanta hermosura,

fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vímet que creixia

innocent a vora seu

he lligat la dolça aimia

ben estreta en un pom breu.

Aimia

Sabia que no havia de tornar-hi. Fa vint-i-quatre dies que me'n vaig anar a Bourgemaresse amb els meus pares. Sense que ho sabessin, vam travessar la ciutat de l'aimia acompanyats per la cinta de can­çons catalanes de Josep Carreras i ara, a les nou de la nit després de sis hores de tren que he fet més curtes xerrant amb la Leslie, una veneçolana, sec en un taxi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 435.).

AIRINA f.

Airet, aire fi; cast. airecillo. Ulisses de cara a l'airina lleu que bufava de l'est, Bartra Evang. 53.

Airina

Un cant d'amor a la vida, el cant d'una font a l'estiu. He visitat molts restaurants, he llegit moltes novel·les, he aprés noves llengües, però mai no retrobaré aquell perfum d'amistat esvanit per l'airina de l'hivern vora la Mediterrània. Hi vaig sopar cada dime­cres durant dos anys gracies a la generositat del meu amic Drapperi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 250.).

AITAMPOC conj. ant.,

sinòn. per tampoc. Ne aytampoch hi condamna lo appellat, Consolat, c. 20. Ni aytantpoch gosen aportar pells, doc. a. 1384 (BSAL, ii, 191). Lo qual, si jamés no nasch, aytant poch pot morir, Metge Somni, i. Mas aytempoch me mogué lo ferre calt, Eximplis, i, 135.

    Etim.: compost de aitant i poc. 

Aitampoc

"Més avant, tota cosa que per si mateixa se mou és eternal, car null temps se desempara de si, e per consegüent no cessa de moure, car en altra manera morria, com vida no puixa ésser sens moviment, e a totes coses que són mogudes aquella és la font e principi de moure. E saps bé que el principi no ha naiximent, car d'ell ixen totes coses, e d'alguna no pot néixer, ne seria principi, si d'altre era engendrat; lo qual, si jamés no nasc, aitampoc pot morir, car, mort lo principi, ne ell naixeria d'altre ne de si crearia. (Bernat Metge. Lo somni. Edicions 62, 2ª ed. 1986, Barcelona. ISBN: 8429716149. 152 p. P. 40.).

AITANTOST adv. ant.,

sinòn. per tantost. Car aitantost com me venia en volentat de fer nulla cosa, aytant tost la faya, Llull Cont. 70. De continent que's senten inclinar a qualque vici aytantost lo volen posar en execucio, Eximenis, II Reg., 50. E tantost com fo coronat rey de Sicilia, aytantost exi de Palerm, Muntaner Cròn. 63. E quant leua la bolidura aytantost leuala hom del foc, Flos medic. 249.

    Etim.: compost de aitant i tost.

Aitantost 

D'allà prenia naixement una fontana assats plasent, dessús la qual lo rossinyol feia son cant, així com sol, amb clara veu e so tan destre que, cert, en Paradís Terrestre cregui'm estar, o al jardí de les Hespérides, diví. Tant era el lloc bell e excel·lent que em pres meravellós talent de remirar aquell boscatge; mas aitantost com sots l'ombratge m'haguí assegut, entre les flors, d'una son dolça tot mon cos caigué vençut, e m'aparia.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 20.).

AIXA f. || 1. Eina de fuster, composta d'una fulla de ferro acerada i tallant (amb tall de 10 o 12 cm. d'ample) unida amb un mànec de fusta en tal manera que, posant el mànec vertical, el tall queda horitzontal; cast. azuela. L'empren els fusters i boters per desgruixar o tallar la fusta. Los fusters son figurats per la axa; los biguers son figurats per la linya, Scachs 61. Lo obrer no poria obrar sens la aixa, Egidi Romà, II. 1, pt. 3.a, cap. 4.—Hi ha diverses castes i denominacions d'aixes, segons la forma i l'ús que tenen:a) Aixa dreta o aixa plana o aixa de fulla plana: la que té la fulla plana i serveix per tallar llenya en línia recta.—b) Aixa girada o aixa de fulla enrevoltada: la que té la fulla corba i serveix per tallar o desgruixar la fusta donant-li forma còncava.—c)Aixa corba o aixa de tustorrar: la que té la fulla corba i l'empren els boters per tustorrar les testes dels barrils i anivellar el gruix de les peces de dins quan ja estan encercolades (Barc., Tarr.).—d) Aixa de peu: la que té pèna o martellet oposat al tall, i el mànec de devers un metre de llargària (molt més llarg que les aixes ordinàries); la manegen amb les dues mans, i per això en diuen també aixa de dues mans.—e) Aixa de dos caps o aixa de dos talls: eina que té dos talls, un horitzontal i l'altre vertical, i és, per tant, composta d'aixa i de destral.—f) Aixa p'es gel: coltell llarg i estret posat a un mànec, que serveix en els vaixells per tallar el gel (Palma). 

|| 2. Tallant que serveix per rebaixar la part còrnia de la pota de la bístia, abans de ferrar-la (Massalcoreig). 

|| 3. Destral de combat; cast. hacha de armas. Item una axa de armes de una ma ab son manech, Inv. Grau. 

|| 4. Mestre d'aixa: V. mestre.

    Fon.: áʃə (St. Feliu de G., Barc., Igualada, Vendrell, Mall., Ciutadella, Eiv.); áʃɛ(Organyà, Balaguer, Maó, Alaior); áʃa (Oliana, Benilloba, El Pinós, Alguer); áјʃɛ (Sort, Fraga, Tremp, Artesa de S., Lleida); áјʃə (Tarr.); áјʃa (Tortosa, Maestrat, Val., Alcoi).

    Etim.: del llatí ascĭa, mat. sign. || 1.

AIXA! 

Crit que fan els conductors de bísties cavallines per fer-les recular (Cast., Val., Al.). «Aixa arrere!» (Val.). ¡Aix! atràs, aixa, careta!, Guinot Capolls 62.

(Neolític) Els estris agrícoles que s'han trobat demostren el grau de coneixement que tenien del procés de conrear. Amb una aixa que es caracteritza perquè la fulla és perpendicular al mànec, els pobladors desbrossaven el terreny que consideraven òptim per plantar.

(La Draga. El jaciment revolucionari. Pere Puig / Antonio Palomo i Raquel Piqué. Article revista Sapiens, núm.145, agost 2014, pàg. 45).

AIXADELL o XADELL m.

|| 1. Eina que consisteix en una fulla de ferro llarguera que a un cap té tall i a l'altre du un ull per on passa un mànec curt de fusta, i serveix per fer clots no gaire fondos i per arrabassar herbes, manejant-la amb una sola mà (Ribes, Ripoll, Pobla de L., Torelló, Vic, Castellterçol, St. Feliu de C., Pineda, Barc., Valls, Tortosa); cast. escardillo.

|| 2. Eina consistent en una fulla de ferro que enmig té un ull per on passa el mànec, al cap de davant té tall horitzontal i al cap de darrere un altre tall, senzill o forcat, també horitzontal (Olot, Rupit, Sta. Col. de Q.); cast. escarda.

|| 3. Eina que consisteix en una fulla de ferro llarguera que a un cap té tall i a l'altre té un ull per on passa un mànec llarg de devers 80 cm., i serveix per cavar i tallar rels o brossa, manejant-la amb les dues mans (Eiv.).

    Fon.: əʃəðéʎ (Olot, Ripoll, Rupit, Torelló, Vic, Pineda, Barc.); əјʃəðéʎ (Sta. Col. de Q., Valls); aјʃadéʎ (Tortosa); ʃəðéʎ (Ribes, Pobla de L., Castellterçol, St. Feliu de C., Eiv.).

    Intens.: xadellet, xadellot, xadellàs (Pobla de L., Eiv.).

    Sinòn.: || 1, caveguell, aixadella. 

Aixadell

Jo, que he recorregut al llarg i a l'ample tora mena de cambres de malalt, et dic: la teva ferida no és pas tan dolenta. És feta de dos traus d'aixadell en angle agut. Molts s'hi posen de costat i amb prou penes senten l'aixadell com treballa en el bosc, no diguem ja si se'ls acosta encara més.» [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 102.].

AIXALAR v. tr.:

V. eixalar. 

EIXALAR v. tr.

|| 1. Tallar o escurçar les ales a un ocell; cast. desalar. Qui ofega les Hídries, qui els buitres eixala, Atlàntida vi.

|| 2. fig. Escurçar una vela o altra cosa semblant a una ala; cast. acortar. El drap restà lliure d'un cap, aletejant com una au ferida. Per a subjectar-lo..., crec que l'anaren eixalant cobrant-lo de mica en mica des d'un dels extrems fermats, Ruyra Pinya, ii, 80.

|| 3. Separar del formiguer la terra que el volta, per escampar-la (Vallès).

|| 4. fig. Impedir qualcú de remuntar-se, d'actuar com voldria, etc.; cast. cortar los vuelos. Amb aqueix mot m'eixales lo cor, Atlàntida v. Tens raó, Antònia, tens raó; ja l'eixalarem, Ruyra Parada 17.

|| 5. fig. Enganar (Blancafort); cast. engatusar.

    Fon.: əʃəlá (or., bal.); aјʃalá (occ.).

    Etim.: del llatí exalare, mat. sign. || 1. 

Aixalo

SALOMA (a l’orella del Tapat): Ara vindran les dones.

BORDET: Si, que ja és tard. Jo n'aixalo cap a la quer, perquè si ella no ha portat res no sé pas de què halarem.

SALOMA: El mateix te dic. Maleït siga aquell Patracs!. .. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 221.).

AIXAROP o XAROP m. 

|| 1. Beguda que es fa coent sucre amb aigua fins que sia espès i afegint-li substàncies refrescants o medicinals, de les quals pren noms especials; cast. jarabe. «Xarop de cama-roges» (Men.): cast. jarabe de achicorias. «Xarop de codony» (Tortosa): cast.jarabe de membrillo. «Xarop de flor de saüc» (Olot). «Xarop de gers» (Olot): cast.jarabe de frambuesa. «Xarop de les cinc arrels» (Vendrell). «Xarop del ram» (Olot): és purgant; cast. jarabe de espino cerval. «Aixarop del rei»: un dels més complicats i saborosos (Barc., segles XVII i XVIII, ap. Aguiló Dicc.). «Aixarop de magrana» (Empordà, Igualada, Vendrell, Mall.); és bo per curar el mal de coll; cast. oxizacre.«Xarop de malví» (Vendrell): es fa amb suc de la planta Althea officinalis. «Xarop de mèdula de vaca» (Vendrell). «Aixarop de mel i vinagre» (Mall.); cast. ojimiel. «Xarop de móres» (Tortosa, Vendrell): s'empra contra les febres palúdiques; cast. jarabe de moras. «Xarop de poncem» (Olot) o «aixarop de poma» (Alacant): cast. jarabe de sidra. «Xarop de rimes» (Olot): cast. jarabe de grosellas. «Aixarop de taronja» (Mall.): cast. naranjada. «Xarop de xicoira» (Vendrell). «Xarop goma» (Hospitaler Voc.). E si freturavem d'alscuns letouaris et de axarops o de qualsque altres medecines, Ordin. Palat. 88. Temps es que tasts algun poch de axerop dolç que sia preparatiu de la tua cura, Genebreda Cons. 58. Com los exarops e iuleps disponguen les humors, Albert G., Ques. 29. Fins que lo axerob fasa fils, Flos medic. 199. Hi sens exarops donauli vos porga?, Proc. Olives 271. Tot això ben regadet amb aixarop de poncem, Pons Com an., 197. Per beure, resolis y axarops ponsemers, Vilanova Obres, xi, 232. 

|| 2. Beguda excessivament dolça; cast. jarabe. 

|| 3. met., iròn. a) Aixarop de llençol: enllitament per curar-se. «Tu estàs molt refredat; hauràs de pendre aixarop de llençol» (Mall., Men.).—b) Aixarop de pàmpol: vi (Cat.).—c) Aixarop de gaiato (Cast.) o aixarop de reblanir (Mall.):ventim, tupada. «Per curar aquest al·lot, no hi ha com donar-li aixarop de reblanir» (Mall.). «Li han donat aixarop de gaiato» (Cast.). Li pegaren totes en la porta als nasos..., i va aplegar a temar-se alguna presa forçà d'eixaròp de gayato,Pasqual Tirado (BSCC, i, 236).—d) Aixarop de llenga: xerrera fada (Vogel Dicc.).

    Loc.

—Respondre xarop amb canal: respondre fora de lloc (Rojals).

    Fon.: əʃəɾɔ́p (Barc., Vendrell); əʃəɾɔ̞́p (Mall., Men.); aјʃaɾɔ́p (Tortosa); aʃaɾɔ́p (Pego, Alacant); eјʃaɾɔ́p (Cast.); ʃəɾɔ́p (Gir., Olot, St. Feliu de G., Manresa, Igualada, Sta. Col. de Q., Valls, Mall., Men.); ʧaɾɔ́p (Tortosa); ʧeɾɔ́p (Lleida, Borges Bl. i altres pobles de l'Urgell).

    Etim.: de l'aràb. xaráb ‘vi’ i amb epítets especials ‘aixarop’ (cfr. Dozy Suppl. i,741).

Aixarop

Hi havia sopat molt de gust; un plat de tri­pa amb farinetes i amb aixarop per damunt. La llitera i els companys de cella també li havien resultat ben agradables.(Pàg. 18).

Aixarop

El sol despertà Mick ben d'hora, tot i que la nit abans havia vetllat fins molt tard. Feia massa calor per prendre cafè a 1'hora d'esmorzar, de manera que es prepara aigua glaçada amb aixarop i unes galetes. (Pàg. 43)

(Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs.).

Aixaropar-me

Ningú no m'entén el mal,       ni metges ni apatecaris,

sinó una gentil minyona        que l'amor me'n té robada;

me'n té robada l'amor                 el meu cor i les entranyes.

Me n'aní a I'Empordà                  per purgar-me i aixaropar-me,

ni amb purgues ni amb xarops           la salut a mi em tornava.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p.).

AIXIMICAR-TE

Aiximicar-te

SENYOR BIEL (amb posat d’apòstol}. Amics meus: que m'encarin amb aqueix home, a mi, i jo li diré:

"Amic meu: el criminalisme ben entès deu començar per si mateix. Vols sang? Vessa la teva sang. Vols carn? Tu tens carn per aiximicar-te. Sents desig de ferir? Fereix-te tu mateix. Sents fretura de matar? Mata't!" (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 65.).

AIXEC m. 

Acte i efecte d'aixecar. Especialment: 

|| 1. Acció d'eixugar (Pallars Sobirà). Pescar a l'aixec: pescar damunt el llit del riu que prèviament hom ha deixat eixut desviant el corrent (Lluís Rec.). 

|| 2. Acte d'alçar una bístia les anques i les cames de darrere, en sentir-se molestada o en tenir jocs (Mall.). «Es mul li ha tirat un aixec» [=‘una coça’] (Artà). 

|| 3. Alçament de gent, rebel·lió. «Aixec de gent que corre per Catalunya» (Aguiló Dicc.). «Si demà a Plaça no hi ha peix, hi haurà un aixec» (Artà). 

|| 4. Moviment del ball espanyol; engegada de peus que donen en algunes mudances, alçant-lo al més amunt possible; cast. voleo (Un Mall. Dicc.). 

|| 5. Falconada, acte de robar o pendre allò d'altri. «Li han clavat un aixec...!» (St. Vicenç dels H.). «M'han robat les cols; ja et dic que n'han fet aixec» (St. Vic. dels H.). «L'Anton viu de l'aixec» (Valls). 

|| 6. Vegada, tongada en què es fa una o algunes coses. «Ho vaig fer tot amb un aixec» (Mercadal). «Anant-hi més dematí, en podràs sortir amb un aixec» (Mall.).Abans d'emprende obres..., farian una lladriola per replegar tot lo necessari a fi d'acabarles amb un axech, Ignor. 66.

L'Aixec: nom del riu que baixa dels Cortals d'Encamp, també dit Ruissec(Coromines Top. And. 294).

    Fon.: əʃék (Barc., Mall., Men.); əʃéс (Manacor).

    Etim.: derivat postverbal de aixecar.

Aixecs

Els «temes» i les situacions, el caràcter i la història, la tragèdia i la comèdia de la vida, són coses de les quals l'aire, en aquestes condicions, sembla estar acerbament amarat; i per a una ment àvida, davant l'escena humana, de significats i de reveacions, la gran i grisa Babilònia esdevé fàcilment un jardí eriçat d'una immensa flora il·lustrativa. Històries possibles, figures presentables, sorgeixen de l'espessa jungla a mesura que l'observador es nou, agitant-se cap amunt com aixecs esparverats, i abans que se t'adoni s'ha de protegir contra el frec d'ales importunes. Avança com si tingués el cap en un núvol de presències brunzents, especialment durant els primers temps, els iniciadors, els mesos o anys novells i gudament desficiosos, més o menys nombrosos. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 11].

AIXOLL m.

Soll; cort dels porcs; cast. pocilga. Allò era un aixoll..., en Meu no tenia vergonya, Querol Her. 109.—V. assoll.

    Fon.: əʃóʎ (Vendrell, Vilafr. del P., Sta. Col. de Q.); əјʃóʎ (Tarr., Valls).

    Var. form.: assoll, soll.

Aixoll

En canvi, tot lo que el Molí ha perdut en galanura ho ha guanyat la demora que fou dipòsit de gra i palla, hostal esquerp per los qui venien a fer moldre i que n'és avui un mas dels més bells, amb tancadís, hort, estables, cups, olles d'aiguardent, magatzems, aixoll, llenyeres, eres i palleres.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 15.).

AJAGUSSATS

Ajagussats

Llurs rostres exsangües, magres i grocs, semblaven rostres d'invàlids bilio­sos. El capità MacWhirr es fixa especialment en dos d'ells, ajagussats de cara al cel en el pont. Amb els ulls clucs semblaven talment cadàvers. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 28].

AJOCAR v. tr. 

|| 1. refl. Posar-se les gallines o ocells en el lloc on han de dormir; cast. recogerse. La rosa's fa una aucella, sobre'l roser s'ajoca, Guimerà Poes. ii, 127. Dessota la vella gàrgola xericant s'han ajocat [les orenetes], Collell Flor. 141. a) tr. Portar a dormir el bestiar o l'aviram (Barc.): 

|| 2. refl. per ext., retirar-se a dormir un animal qualsevol o una persona; cast.acostarse. «A boqueta de nit, quan les mosques s'ajoquen» (Castelló). Hi volejavan els pensaments com un aixam d'abellas al ajocarse, Pons Auca 228. 

|| 3. Ajaçar-se, posar-se a un lloc per dormir; cast. acostarse. Pensa en sa jaieta que l'havia acompanyat i s'era ajocada no gaire lluny d'ell damunt aquella rama de pi, Alcover Rond. vii, 69. 

|| 4. met., refl. Pondre's (un astre). El sol a poc a poquet s'ajoca, Massó Croq. 95. 

|| 5. refl. a) Agotzonar-se, posar-se amb els genolls doblegats i amb les anques reposant damunt els talons (Empordà, Torelló, Val.); cast. ponerse en cuclillas.—b)tr. Ajupir (Conflent, Arles, Penedès, Maestrat, St. Climent i St. Lluís de Men.). «Ajocar el cap» (Arles).

    Loc.—a) Ajocar-se amb algú: estar-hi en bones relacions, avenir-se molt amb ell (Olot).—b) Ajocar-se amb sol com les gallines: anar a dormir dejorn (Val.).—c)Saber a on s'ajoquen les gallines (Cast.) o Saber a on s'ajoca el dimoni (Val.):esser molt viu, saber moltes coses que els altres no solen saber, referent a certes persones o coses.—d) «Ací està ajocat; agafa-lo del rabo!»: ho diuen al que cerca una cosa per algun lloc on no la pot trobar perquè no hi és (Martí G. Dicc.).

    Fon.: səʒuká (Arles, Conflent); əʒukáɾsə (Gir., Empordà, Garrotxa, Barc., Penedès);əʒukásə (Torelló); aʒokás (Esterri d'A.); aʒokáɾse (Gandesa, Pego); aʤokáɾse(Tortosa, Maestrat, Castelló); aʧokáɾse (Benavarri, Val.); əʒukaɾsέ (Sant Climent i Sant Lluís de Men.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt joc o joca ‘lloc on dormen les gallines’.

Ajoquen

Estava esperant per entrar a la universitat í acabava de trobar una feina de mestre ďescola preparatòria. La ficció que havia llegit em pronosticava papers lluïts: de professor particular a l”antiga mansió de pedra on amb paons que s’ajoquen a les tanques de teix, i on a l’amagatall segellat hom cobreix ossos cretosos; ďingenu beneitó en un excèntric establiment privat de la frontera gal·lesa ple ďernbriacs cepats i de llibertins furtius. (Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 223.).

Ajocar

Ynatsé se'l va mirar i es va ajocar per arreplegar una altra pedra, per si de cas li feia falta rematar-lo. L'ós es va aturar en sec, es va alçar sobre les dues potes, va començar a fer tentines i va continuar acostant-se-li, de nou amb els braços enlaire, ensenyant-li les urpes i cridant, però no pas amb tanta ferocitat. (Pàg. 42).

Ajocar

Es va concentrar en un prat ample d'herbes altes. Es va ajupir, va fer ajocar el gos i, amagada entre l'abundós herbam, Va fer caure mitja dotzena de perdius. (Pàgs. 74-75) (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs.).

Ajoquen

Tota cau, tota s’esberla, les voltes s'obren, s’esquerden les parets, i els ocellots fan niu a les cornises i s’ajoquen pels altars... I no us fa pena, això, fills meus? ¿No sentiu mai veus de remordiment que us cridin: “Vosaltres teniu casa... i Déu no en té. Vosaltres dormiu a xopluc... i la pluja entra a l’església...?” (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 48).

Ajocar-se

Quan els enemics queien a les seves mans, els encadenava en gàbies cada nit, abans d'ajocar-se, es passejava per les masmorres i es delectava amb el seu «zoo» particular. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 93].

Ajoca.

 ...un llac agrest, voltat de negra roca, que enmig de torres de pinars s'ajoca. [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 65.].

Ajocador

Vam entrar als pantans, cap a l'ajocador dels ànecs. Jo era al teu costat, tu t'encarregaves de fer el primer tret, l'havies d'assegurar, mataries el primer ànec i jo ha via d'estar a l'aguait per la revolada, la bandada s'espan taria i volaria, ni tan sols havia d'apuntar, només un tret rere l'altre mentre acompanyava el vol dels ànecs amb el canó.  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 15).

Ajocar-se 

Si alguna de les gallines que s'havien tancat al ponedor no havia post encara, llavors calia ficar-li un dit pel forat del cul (un foradet humit i calentíssim, com si la gallina estiguera enfebrada) i comprovar si realment hi havia un ou a punt d'eixir o si la gallina s'estava allà dins només per ganes d'ajocar-se i perdre el temps. Òbviament, com que els dies d'entre setmana el meu pare era a l'oficina i els meus germans i jo anàvem a escola o a la universitat, era ma mare sobretot l'encarregada de «mirar els ponedors», ja que no sempre era possible confiar en l'ha bilitat de la criada, ni tan sols en el cas que sapiguera escriure els números. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 120.).

Ajocar

Amb sobirana negligència, mamà Belén va ajocar a la carretel·la la seva persona guarnida de pells exòtiques, revifades a còpia d'untures d'oli de "Macassar" del tocador. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 135.).

Ajocat

En nits d'insomni i ajocat en pau,

obro els ulls dintre l'èter tenebrós

que em sepulta religiosament

sota una terra fràgil, sense pes.

 

Sóc un cadàver fresc, lliure de cucs,

que pensa a poc a poc en un futur

lenificat, bé que fugaç i estret. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 126.).

Ajocava

De nit, l'Ocellàs s'hi ajocava

damunt la branca arrodonida.

Cloïa els ulls com un filòsof

dels qui dubten, si encara pensen,

i, modest, confegia somnis

de llibertat assolellada

i ben compartida tendresa,

amb hores d'espera fecunda

i al capdavall un crit de glòria

-il·lús, eixorc, sòpit poeta! (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 64.).

Ajocava

És prou probable que dins dels barracots d'alguns llauradors de les terres grasses que rodegen París, aquell dia mateix, aixoplugats de la pluja, hi hagués car­ros atrotinats bruts de femta i ensumats pels porcs, on l'avi­ram s'ajocava, que el Pagès -la Mort- havia triat ja com a carriots de la Revolució. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 13.].

Ajocaré

Però, em passi el que em passi, no en diré res a en Delamarche i a la Brunelda, treballaré mentre pugui i, quan no pugui més, m'ajocaré i em moriré, i aleshores, quan ja sigui massa tard, veuran que estava malalt i que, malgrat tot, no he parat de treballar i treballar i que m'he matat treballant per ells. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 177.].

Ajocava

Caminaren xano-xano fins al castell i s'assegueren a la terrassa que domina la ciutat. Aquesta s'ajocava, plàcida i acollidora, al fons de la vall, tot al llarg del Neckar. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 123.].

AJOGASSAT, -ADA adj. 

Delitós de jugar i de moure's i córrer molt; cast. retozón, juguetón. Surten tots dos a dar festívols passos | com nins ajogaçats dintre el verger, Canigó iii.

    Fon.: aʒuɣəsát (Barc., Cerdanya, Ripoll, Gir., Llofriu, Vic, Men.); aʒoɣəsát(Mall.).

    Var. form.: enjogassat.

Ajogassada

En quant als homes —no cal pas dir-ho—, l’obsessió cada dia més tirànica. La Guden feia Víctimes d’amor, no sols entre la joventut daurada de gardènies i monocles, sinó entre els barons d’aspecte sever i reposat. Arruixada, expansiva, ajogassada, amiga de festes i de bullícies, va arribar a ésser, enmig de la ciutat bon xic encarcarada a on vivia, l’ideal de la vida fàcil, la capitana endiablada de les sortides joioses, l'ídol victorejat d’un món alegre.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 236).

1. AJOVAR v. tr.
|| 1. Junyir els animals al jou (Gandesa); cast. uncir.
|| 2. Adondar, avesar les bísties a treballar en les feines agrícoles (Barc., Penedès, Valls, Lleida, Tremp, Pla d'Urgell); cast. domar.
|| 3. Avesar (en general); cast. avezar, acostumbrar. No't quexis del treball... | ajova't, o fill meu, son tracte dur, J. Pijoan (Pèl y Ploma, 1902, p. 229). «Sa primeria me venia costa amunt aquesta feina; però m'hi he arribat a adjovar» (Mall.).
|| 4. Subjectar, dominar violentament; cast. subyugar. La Pilar s'engallà tràgicament, ajovà d'una mirada, plena de menyspreu, a sa filla, y seguí resoluda son camí, Oller Pil. Pr., 226. Per a atreure-se'l vers a si pera ajovar-lo a sos desitjos, Pons Auca 222.
|| 5. refl. Amistançar-se (Aladern Dicc.): cast. ajobarse.

    Fon.: əʒuβá (Barc., Penedès); əʒuvá (Valls); aʤoβá (Tremp); aʒoβá (Lleida, Gandesa); əʤová (Mall.).

    Etim.: format damunt jou.

2. AJOVAR v. refl.
|| 1. Ajaure's la gallina damunt els ous, o acotxar-se a terra quan el gall la cobreix; cast. aclocarse (Labèrnia-S. Dicc.).
|| 2. Acalar-se, inclinar-se cap en terra (Aladern Dicc.).

    Etim.: d'un creuament de ajocar + covar.

Ajovar-se

Doncs, quant més en cosa de llibertat tan excel·lent i delicada com és el verb d'un poble, tan transcendental a l'esperit humà i al destí final de la humanitat sencera. ¿Què fóra d'una literatura marcada quasi de naixença amb aquest signe d'esclavitud? ¿Què fora d'un poble que s'acostumés a ajovar-se a semblants càrregues? (Joan Maragall. Elogi de la paraula i altres assaigs. Edicions 62, Barcelona 1985, 2ª ed. ISBN: 8429714288. 208 pàgs. Pàg. 129.).

ALACA f. (castellanisme): cast. alhaja. 

|| 1. Objecte d'or o argent que serveix d'adorn. Com son guardar los grans, alacas y altres coses, doc. any 1747 (Hist. Sóller, ii, 961).

|| 2. met. Persona de molt bones qualitats. Aquest patró... tenia el seu atlot de barca que era una alhaca, un estornell de lo més espavilat y desxondit del mon, Penya Mos. iii, 199. 

|| 3. met., iròn. Persona xereca d'enteniment o de costums, que no és de fiar (Mall.). «Tu lo que éts, una bona alaca». 

|| 4. Fluix, mancat de caràcter, sense energia. Alaca: floxo, cobarde, lâche, poltron, iners, Febrer Dicc.

    Fon.: əláсə, əlákə (Mall.).

    Sinòn.: joia, joiell.

    Intens.: alaqueta.

Alaques

A na Glória mai no li agradaren les alaques, les considerava própies de persones superficials i vanitoses. Supós que aques­tes idees, com moltes d'altres, les hi van inculcar les monges. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 71.).

ALACAIGUT, -UDA adj.

Alabaix; cast. alicaído. Quant ja's veu sense forces, alacaygut, | per cel y mars y terres passeja els ulls, Canigó viii.

    Fon.: aləkəјɣút (or.).

    Etim.: format del part. caigut, precedit del subst. ala. 

ALABAIX, -AIXA adj.: cast. alicaído.

|| 1. Que porta les ales abaixades o caigudes. «Aucell alabaix»; «capell alabaix».

|| 2. Flac, dèbil de forces.

|| 3. Decaigut d'un estat millor de salut, de delit o de riquesa.

    Fon.: aləβáʃ (Barc., Bal.).

    Etim.: format de l'adjectiu baix, precedit de ala. 

Alacaigut

Aquell silenci em va desanimar. Vaig pensar que potser els canvis havien alterat alguns records antics que ell apreciava. En un to força alacaigut, li vaig demanar si es tractava d'això. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 428.].

Alacaigut

Ignorant l'excitació que havia provocat en l'esperit de la seva sogra, pel sol fet de deixar l'escriptori obert la nit anterior, Bekir es llevà una mica alacaigut el matí del dia que havia d'emprendre el llarg viatge. Era una llàstima que els negocis l'obliguessin a ser a Salònica precisament quan el seu fill era a casa, de retorn de l'escola preparatòria. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 209.].

ALACRITAT f.

Delit, agilitat gojosa. Alacritat que es una especia de goig o delectació la qual ve per la conexença que hom té de posseir agilitat, que es disposició en la persona, Egidi Romà, ll. i, pt. 3a, c. 1. Treballa denodadament, y aporta... ab abnegació y alacritat, el seu concurs a l'obra magna, Girbal Oratjol 23.

    Etim.: pres del llatí alacrĭtate, mat. sign. 

Alacritat

-Obeeixo les ordres del meu cap amb molt de gust-va contestar La Venjança amb alacritat, donant a madame Defarge un petó a la galta—. Tu no trigaràs, oi? [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 403.].

 

Alacritat

-El teu error de base -vaig atacar amb alacritat- va ser de casar-te en el teu entorn. [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 120.].

Alacritat

No li va saber gens de greu al·legar aquella excusa, car estava segura que tan sols els havia invitat perquè, obli­gada a romandre a casa per causa d'un fort refredat, lady Dalrymple s'aprofitava de l'amistat tan anhelada pels Elliot i declinà amb gran alacritat aquella invitació interessada'. Ella tenia el compromís de passar la tarda amb una antiga companya d'escola. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 195.].

 Alacritat

Ton pit. clos en el calze del gipó vell, segur

de la secreta força que li prové del seny,

rítmicament solleva la castedat que estreny,

rítmicament atura l'alacritat que el duu.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 33.).

ALAMARA f. 

Fermall compost d'un cordó que s'enganxa a un botó, o bé d'un cordó escorredor que passa dins una anella i serveix per subjectar o adornar una peça del vestit, una cortina, etc.; cast. alamar. Item altra capa de arbatge forrada de bayeta ab alamares, doc. a. 1645 (arx. parr. Savellà). Un llit de camp ab sos pilars y cortines... gornides ab flocadura y alamares blava, doc. a. 1606 (BABL). Don Joan, primé tinent, porte dues alamares, Milà Rom. 147. El capell, que's veu en els escuts d'armes episcopals, es ab forro vert y alamares ab sis borles també de sinople, Gudiol Indum. lit. 20. La forma del maniple es fixa al sigle XVI, fermant-se ab una agulla al braç esquerre sobre l'alba, o passantse per una obertura que deixava son plegat pel mitx, lligantse també per una alamara, Gudiol Indum. lit. 29.

    Var. form.: alamar, alimara.

    Sinòn.: fiador.

    Etim.: de l'àrab al-ʿamára ‘franja’ (Lerchundi Voc. 364).

Alamares

Els nobles i els cavallers empraven en llurs vestits de riques teles - sedes, setins, velluts, tissús, brodats... - tota mena de colors, des del blanc, rosa, or vell i blau cel esblaimat fins al morat i el marró, tot adornat amb galons, brodats, alamares i passamaneries d'or i d'argent. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 48.).

1.   ALAMBÍ o ALAMBIC m. 

Aparell que serveix a la destil·lació i es compon essencialment de tres vasos: depòsit encalentidor, capitell on es congria la part evaporada, i conducte refrigerador on es condensen les vapors; cast. alambique. Lurs cambres e altres lochs secrets trobaràs plens de fornells, d'alambichs, d'ampolles, de capses, e de altres vaxells peregrins, Metge Somni iii. Era plena de fornells, de alembís e de barals, Corbatxo 57. Açò tot sia mès en hun alambí e siali donat foch lent, Micer Johan 408. Per preu de sis alambís ab les cubertes de plom e les caçoles d'aram, doc. a. 1415 (Arx. Gral. R. Val.). Un alembich de aram,Robert Coch 28. Que són poètichs alanbins, Viudes donz. 695. Item un alambich, la cuberta de plom e la cassola de aram, doc. a. 1523 (Alós Inv. cast. 39). Tots los qui tenen alambins o altres aparels de fer aygua ardent,doc. a. 1596 (Hist. Sóller, i, 273).Fra Miquel Agustí (Secrets d'Agricultura, a. 1617, fol 117) descriu així l'alambí: «Són necessaris dos vasos per destilar, que ab vocable comú se poden anomenar Alembic, la hu dels quals es propriament anomenat vas continent, per que rep, y conté la materia que se vol destilar; alguns lo anomenan cos, o vas corpolent, altres carabaça; la altra es vulgarment dit capitell, cap o capell, o campana, en lo qual se ajusta la vapor que se converteix en aygua. Aquest vas te algunes voltes una canal en forma de bec de aucell, per lo qual la aygua destilada degota en una empolla, o altre vas semblant: altres voltes es sense bec, y aço quant se vol usar per circulació». El mateix Fra Agustí descriu i duu dibuixats alguns alambins de diferents formes, dels quals reproduïm en el gravat adjunt un dibuix tal com el duu l'autor citat. L'alambí modern es compon de les mateixes parts, però el conducte refrigerant o condensador sol esser deserpentí, o sia un canó en espiral perquè la condensació, essent més duradora, sia més completa. 

|| 2. Alambí medicinal, segons Nebrija i Torra, és l'herba medicinal dita en llatídragantum. 

|| 3. met. a) Prova minuciosa.—b) Tribulació, penalitat, trifulca. «Abans d'arribar enlloc, vaig passar per tots els alambins» (Vallès). «Passar molts alambins»: sofrir moltes tribulacions (Llofriu).

    Fon.: ələmbí (Barc., Empordà, Penedès, Vallès, Balears); alambík (Ribera d'Ebre, Val.).

    Var. ort. ant.: alanbí, alanbich, alembí, alembic, alembich, alenbí, alenbic, alenbich.

    Plur.: De alambí, alambins (ant. alambís); de alambic, alambics.

    Var. form.: alambri, alambric.

    Intens.—a) De alambí: dim. alambinet, alambinetxo, alambineu; augm.alambinàs, alambinot.—b) De alambic: dim. alambiquet; augm. alambicàs, alambicot.

    Etim.: de l'àrab al-anbíq, i aquest del gr. ἄμβικος, mat. sign.

2. ALAMBÍ m. 

Oficial que intervé en el repartiment de l'aigua de les sèquies per regar (Novelda, ap. Geogr. Al. 1010); cast. alamín.

    Fon.: alambí (Novelda).

    Var. form.: alamí.

    Etim.: de l'aràb. al-amín, mat. sign., amb -b- introduïda per l'analogia dealambí || 1.

Alambinada

El metge va entendre de cop què li passava. Qué l'havia dut a casa el pastor. i va quedar parar de la por. La memòria és una cosa estreta i alambinada. I retorna quan troba un bri de semblant en una altra cosa de la qual renega. (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 74.).

ALAMBINAT o ALAMBICAT, -ADA part. pass. i adj.

de alambinar o alambicar.—a) esp. Es diu de l'estil o manera d'expressar els pensaments amb paraules recercades, artificioses i difícils d'entendre; es diu també de l'obra escrita amb tal estil, i de l'autor que l'ha escrita. Tota aquella fornada de poetes alambicats i preciosistes, Barat Diari 39. El senyor Miquel Utrillo fou un home d'un humor una mica alambinat i d'una presentació alambinada, Pla Rus. 135. 

Alambinat

Per això, un cop passada la primera espera, es va trobar embolcallada per una xarxa de dubtes, i el primer dubte era la mateixa existència de la persona que havia d'esdevenir el seu marit. Aquell home tan alambinat, tan bell, que quan parlava semblava que repetís les paraules d'un llibre invisible, què tenia de comú amb el altres homes? [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 227.].

ALANQUINS m. pl. 

Roba de cotó de bona qualitat, amb lligat de plana i amb l'ordit i trama tenyits de color groguenc ja abans del tissatge; cast. mahonés. Aquesta roba s'usava un temps, per vestits de dona. Ara ja no l'empren, però el poble coneix encara el color d'alanquins,‘groc clar que tira a terra groga’ (Llofriu). Mes destres que l'aranya ordint sos alanquins Bergue Fables 134.

    Fon.: ələŋkins (Empordà).

    Etim.: segons R. Pons (Ind. text.), el mot alanquins és una corrupció de Nankin,nom d'una ciutat xinesa, perquè diu que hi havia un teixit semblant als alanquinsprocedent d'aquella població.

Alanquins 

Eren una barreja a parts iguals de figures magres i figures sinuoses; les unes, els homes, i les altres, les dones, que anaven amb les còfies posades de gairell i cobertes per una tela d'alanquins que els penjava com una cortina per sobre les espatlles.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 193].

Alanquins

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.)

ALARB, -ARBA m. i f.

|| 1. Nadiu de l'Aràbia. A Gerba ha vehins, ço es, Gelinbre e Margam... e de altres barons alarbs, que cascu ha gran poder de cavalleria, Muntaner Cròn. 117. En un castell de un alarp amich llur, id. 252. L'alarb en la torre donà el crit de guerra, Llorente Versos, i, 75.

|| 2. a) Esquerp, salvatge, intractable (Barc., Empordà, Cerdanya). Passà 'ls set calzers d'amargura amb aquell alarb, Pous Empord. 111. No sies alarba: una abraçada i fora, Massó Croquis 49.—b) Que menja amb excessiva pressa, com un afamegat (Blanes). Un grandíssim plat ple de troços de llomello... y en un santiamèn se'l embocaren tot en la garjola, com si foren uns alarbs, Rond. de R. Val. 46.—c) Home vigorós, molt resistent (Manresa). «Aquest és un alarb per al treball».

|| 3. Cada una de les paletes o culleres que van ficades en tota la circumferència de la roda del molí d'aigua, i sobre les quals pega l'aigua i dóna l'impuls per fer giravoltar la roda (Artà, Pollença); cast. álabe.

    Fon.: əláɾp (or., bal.); aláɾp (occ., val.).

    Var. form.: alarbe, alarbi.

    Etim.: els || || 1 i 2, de l'àrab al-ʿarabi, mat. sign. El || 3, potser del llatí alapa modificat per etimologia popular copiant el mot aràbic.

Alarb

De qui no en té, ningú no se'n refia. Deu ser o bé perqué es tracta d'un alarb, d'un llunátic o d'un anarquista. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 130).

Alarbs

Les parets eren pintades al tremp i els ornaments gòtics o alarbs hom els executava amb grisalla, merament decoratius, o bé emmarcaven, a manera de finestrals, vistes de paisatges, marines, monuments, etc. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 63.).

Alarb

Menjaràs i dormirás a casa, governaràs les terres, i esperarem que arribi l'hora de poder-te casar amb la teva estimada, sense que l'alarb del teu pare tel pugui privar. La meva hisenda no és res de l'altre món, encara que molta gent em té per milionari. Pero se'n pot viure regaladament.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 111.).

Alarbe

Jo era atlot que anava fet un alarbe, i ma mare em solia dir cada quinze dies: Hala, a taiar aquest llanado! I ja era partit, de cap a ca N'Armando el perruquer. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.19.).

Alarb

D'adolescent sembla que fou

ple de vigor, amb ulls d'alarb,

envejós, cúpid, dòcil per càlcul

i molt precoç i curiós prop de les noies. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 146.).

Alarb

...mig llauradors. amb el segell de l'alarb imprès en el color de ta pell. en el foc de llurs pupil·les. en l'eixuta rudesa de llurs faccions; arribaven per tots els camins dels olivars, i després el meu poble s'omplia de cançons. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 61.).

ALARIT m.

Crit molt fort, expressiu d'un sentiment intens (de dolor, de terror, de ràbia o d'alegria); cast. alarido. Inclinant les banderes, e donant grans alarits y tirant bombardes en gran nombre feheren reverencia a dit Sr., Ardits, iii, 285 (a. 1519). Entre ays, cridòria y alarit salvatge, Atlàntida (Intr.). De sobte, ab ays planyívols y esgaripar de nina, | vénen vius a punyirli lo cor sos alarits, Atlàntida, v. Al gran alarit que arrenca | tot plorant el comte Arnau, Maragall Enllà 34. Y ofegues de sa boca oberta els alarits, Liost Munt. 61.

    Fon.: ələɾít (or., bal.); alaɾít (occ., val.).

    Etim.: pres del cast. alarido. 

Alarits

El doctor Wyfold s’avergonyí d'ell mateix en adonar-se del que estava pensant. Reggie era un bon noi, summament honrat. Devia haver-se enamorat follament; però, en tot cas, havia de ser un amor cast. El Tirol era el país de les coses xocants. A Londres havien projectat moltes pel·lícules i representat una sèrie d'obres de teatre plenes de minyons amb calces curtes que feien alarits i iodlaven, i de noietes amb davantals blancs que cantaven Salzkammergut. Tot plegat era molt bonic, però la vida en un xalet tirolès era una cosa molt més seriosa que no pas donar se cops a les cuixes amb la mà plana i saltar com cabres salvatges. Els pagesos austríacs, tal com el doctor Wyfold els havia vistos, eren una gent colrada pel sol i pel vent, amb el cap cot de tant de lluitar aferrissadament amb una terra ingrata. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 240.].

ALAZFLOR m. ant.:

ALASFOR m. ant.

Planta ànnua de la família de les compostes: Carthamus tinctorius L; cast. alazor, azafrán romí. S'usava molt, antigament, en tintoreria. Item munten les taffulles del saffrà et del alassor [sic] per les quals paguen los dits moros per taffulla que sembren llll diners (Rendes Rey dellà X.), Col. Bof. xxxix, 120. Item valen les taffulles del saffra et del alasfor qui's fa en lo dit loch, ibid. 122.—V. la descripció i dibuix en l'art. safrà.

    Var. form.: alasflor. La dita terra produeix... grana, pastell, gauda e alasflor e altres diverses herbes pertanyents e aptes per a tintoreria, Eximenis Reg. 30.

    Sinòn.: safrà bord, safrà romi, safranó.

    Etim.: de l'àrab al-aṣfur, mat. sign. (Eguílaz Glos. 97).

Alazflor

En el panorama agrícola del país ue mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239).

ALBAÏNA (i dial. aubaïna). f.

|| 1. Calma, falta de vent que retarda la navegació. E puig faem donar de rems e a navegar com mes poguem e per les albahines, quey stiguem en mar tro lo diumenge seguent, Pere IV, Cròn. 159. E aqui la nau stech an albaina que no avia vent ne's podie moure, Rey Hungr. (Col. Bof., xiii, 76).

|| 2. Aire fi de la matinada (Sóller, ap. Aguiló Dicc.).

|| 3. Brusquina o pluja molt prima i suau (Llucmajor, Sóller). l com estranya aubaïna | poc a poc queia la son, Barceló Poes. 85. Cels d'albaïna que me nevau l'ànima, Bonet Coral 59.

|| 4. Desmai, pèrdua dels sentits (Olot); cast. sincope.

    Fon.: əwβəínə (Sóller, Llucmajor, Olot).

    Etim.: del llatí vg. *albĭcīna, ‘calitja’, ‘cel blanquinós’ (cf. J. Corominas en Misc. Fontserè). 

Albaïna

El Falcó singlava des de Xipre, tan carregat d'or i d'esclaus que havíem prescindit dels galiots, quan ens sorprengué un mar encalmat. No bufava ni una alenada d'aire. Sense remers, estiguérem immòbils, a l'albaïna, durant dues setmanes, fins que un cop de garbí ens apropà a la costa síria. Pere Vassall ancorà la galera en una badia al sud de Trípoli on un rierol desguassa aigües que s'escolen de les serralades atapeïdes de cedres i neu. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 75.).

ALBANS

Albans

Considerava una mica vulgar la ciutat dels antics romans, tot i que trobava una certa distinció tan sols en la decadència de l'Imperi; però la Roma dels Papes despertava totes les seves simpaties i, en els seus mots, exquisidament escollits, s'hi transparentava una bellesa rococó. Escrivia sobre l'antiga música religiosa i els turons albans, sobre la voluptuositat de l'encens i l'encant dels carrers de nit, sota la pluja, quan els paviments lluïen i la llum dels fanals adquiria una tonalitat misteriosa. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 147.].

ALBARDA (i dial. aubarda). f.

I.   Nom que designa, segons les diferents regions, diverses formes d'un aparell que serveix per cavalcar i per dur càrrega sobre bísties de peu rodó. Ab albarda, e sa exarcia de la albarda, Cost. Tort. ix, 7a, 7. Un aibaratar de cavalcar sobre albarda ab botana de drap blau en una peri de li e altre listat, doc. a. 1398 (Hist. Sóller, ii, 44). Descarrega la somera e leuali l'albarda, e ligala a la entrada de la coua, Villena Vita Chr. 84. Mula folgada, | mohina parda, | treta d'albarda, Spill 4384. En lloch de la daurada cella, te veig la oprobriosa y esquinçada albarda, Isop Faules 41 v.oEll ja està tip de traginar l'aubarda, Sagarra Caçador 171. Vet aquí les varietats d'albardes que coneixem:

|| 1.   A Catalunya (Torelló, Plana de Vic, Ripoll) té la forma i parts que van indicades en el gravat adjunt; vet ací l'explicació de les lletres que du el dibuix.—A: És la aubarda pròpiament dita, consistent en un encoixinat que pren la forma del llom de la bístia, i se prolonga, abaixant-se, per ambdós costats. Sol esser de pèl; però les més bones o riques són de llana. Acostuma esser recoberta d'una pell negra d'ovella.—B, B: Els dos arçons, uns arquejats de palla i tela forta, però reforçats en tota llur extensió per un ferro, que n'és la ànima, i constitueixen els límits o vores de l'albarda per davant i per darrera. La barreta de ferro o ànima de l'arçó davanter, se dobla formant una ansa (lletra C) en la part superior, que serveix, tant per fermar-hi la brida o regnes de l'animal, com per aguantar-se amb la mà la persona que cavalca.—D: els cavallets o sobranques, dues corretges bessones que serveixen per sostenir la rebasta, i surten, divergents, de la part superior posterior de l'albarda.—E: la rebasta, forta corretja que rodeja pel darrera les cuixes de l'animal. Així com el pitral priva l'albarda de fer-se enrera, la rebasta la priva de fer-se avant.—F: la cingla, cinyell ample, fet de tela forta, que volta l'albarda i el ventre de l'animal, perquè estiga collada.—G: el pitral, que és una brida de corretja ampla i resistent, que rodeja el coll de l'animal, i colla l'albarda per la part davantera, perquè amb el moviment no es faci enrera. Del mig del pitral (en els guarniments complets) sol penjar un apèndix, com un medalló, fet de cuiro, o de tela fornida de pèl, per via d'ornament.

|| 2.   Al Baix Aragó i Ribera d'Ebre, l'albarda es compon de: a) coixins, que són de llana ensacada i és la part que està directament en contacte amb l'esquena de l'animal; b) cavalló, format de dos arçons o mitjos cércols de fusta, units per un tros de cuiro farcit de palla; c) la pell, que va sobre el cavalló i és on cavalquen o posen la càrrega (Calasseit). Fermada amb una corda a l'albarda, va la tafarra. En el Regne de València (comarca d'Alcoi) és semblant a la que acabam de descriure; els arçons, però, s'anomenen capçals.

|| 3.     A Menorca, l'albarda era com una cadira de tela bastida en fusta amb peanya i braços, que es posava de través sobre una bístia per cavalcar-hi les dones; cast. jamuga. Avui ja no s'usa. N'hi havia de dues classes: una encoixinada per a les senyores, i una de tela llisa per a les pageses. A Catalunya existeix un aparell igual o molt semblant, però no en diuen albarda, sinó silló.

|| 4. A Mallorca no diuen albarda, sinó aubardà (V. albardà, art. 1). A la comarca de Tremp i a altres regions catalanes, l'albarda té la mateixa forma que a la Plana de Vic, i té dues denominacions: albarda sellera (per cavalcar) i albarda bastera (per portar càrrega). Al Penedès també hi hem trobat l'albarda de càrrega, semblant al bast.

II. || 1. Gec massa llarg (Penedès).

|| 2. Llenca de llard (Bulbena Dicc.); cast. albarda.

|| 3. met. Homo grosser, rústic, pesat i brut; zamarro (Un Mall. Dicc.).

    Loc. i refr.—a) Albarda sobre albarda: ho diuen per ridiculitzar les coses repetides sense necessitat (Martí G. Dicc.). Del cast.: albarda sobre albarda.—b) Posar l'albarda o Fer portar l'albarda (a qualcú): carregar-lo o abusar de la seva paciència.—c) Merèixer una albarda: esser molt ignorant o desmanyotat (Martí G. Dicc.).—d) Eixa albarda, per a un atre ase!: ho diu el qui no vol fer un treball feixuc (Martí G. Dicc.); cast.: A otro asno con esa albarda.—e) Rodar (a algú) l'albarda: cansar-se o fastidiar-se d'una cosa (Martí G. Dicc.).—f) Portar l'albarda davall de la panxa: dur o fer una cosa al revés d'així com cal (Urgell, Segarra).—g) Esser com lo ruc del Pla, que, encara no veu l'albarda, ja es posa a suar. Ho diuen d'un qui no va de feina (Urgell).—h) Que dolent és es burro, que no pot estrenar una albarda! Ho diuen els joves que no es volen casar amb una viuda (Llofriu).—i) Al qui no vol albarda, bast: ho diuen per expressar la mala sort d'una persona, que, no volent una cosa, l'ha haguda de sofrir molt (Gaià). Equival a l'adagi cast.: Al que no quiere caldo, dos tazas.—j) Qui no pot haver-les amb l'ase, les heu amb l'albarda. Refrany (Manresa).—k) ¿A on anirà s'ase, que no dugui aubarda? Vol dir que en tots els estats de la vida cadascú sofreix les conseqüències de les seves qualitats (Menorca). Equival al cast.: ¿Dónde irá el buey, que no are?—l) Llaurar, cosir i fer albardes, tot és pegar puntades: ho diuen d'aquell qui, per falta d'intel·ligència o d'examen, confon coses diverses (Martí G. Dicc.). Es pres del cast.: Coser y hacer albardas, todo es dar puntadas.

    Cult. pop.—A Cabanes (prop de Castelló) hi havia el costum de cremar una albarda a la porta de la casa d'una xica que el promès hagués deixada després d'esser fetes les amonestacions per casar-se.

    Fon.: əɫβáɾðə (Barcelona, Conflent, Vallespir, Cerdanya); aɫβáɾða (Esterri d'A., Pont de S., Calasseit, Val.); aɫβáɾðɛ (Sort); əwbáɾða (Solsona); əwβáɾðə (cat. or., fora Barc.); əwβáɾðə, uβáɾðə (Empordà, Menorca); ambáɾðɛ (Sueca).

    Intens.:—a) Augm.: albardassa, albardota.—b) Dim.: albardeta, albardó, albardeua, albardetxa, albardiua.

    Etim.: de l'àrab al-bardaʿa, que Bocthor tradueix per ‘bast replè per un ase o mula’ (Dozy Gloss. 66).

Albarda

-Mon pauvre vieux -va resumir el metge del batalló- no ets bo per a sella ni per albarda. Només pots fer el servei...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 299.).

Albarder

Els pares de la mare eren petits menestrals que no te nien ni un duro, i els meus avis paterns, els que no vaig tenir, vivien en unes condicions encara més precàries, ell albarder, ella cosidora, tots dos sense feina en el París tèrbol dels anys 1938-1943. Pel que fa als tutors del pare, eren artesans de la pell, graduats del carrer, del taller i del sindicat; tota la vida havien viscut en un piset de dues habitacions amb lavabo al replà de l'escala, al carrer Saint Maur, a la mateixa distància de la plaça de la Repú blica i del metro Ménilmontant. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 119.].

Albarda

S'agradava de repetir: "Qui ha de ser ase de càrrega. del cel li plou l'albarda ... i també:

"Quan neix l'ovella. etc." (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 124.).

ALBAT (dial. aubat).

I. m.

|| 1. Infant mort abans de l'edat de la raó. E major pena hi hauràn los homens descreents e desconexents que los innorants, e majors penes sostendran los homens innorants que los albats, Llull Cont. 59. Atrobí tres lits de morts, dos grans per cossos e lo terç per albat, doc. a. 1436 (Miret Templ. 570). Al costat de la caxeta blanca del albat, Girbal Pere Ll., 230.

|| 2. Soterrament d'un infant mort abans de l'edat de la raó. «Tocar aubat» (Balaguer). «Tocar a albat» (Alacant). Altre creu de plata mes petita que servex per los albats, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 863).

|| 3. per ext. a) Infant que no és arribat a l'edat de la raó. Com si fossin albats pels quals la vida s'obrís totjust, Víct. Cat., Cayres 35. Deu estar a l'agonia | cualque verge o cualque albat, Riber Sol ixent 61.—b) Baület blanc per portar-hi els infants morts. «Tenir els peus grossos com dos aubats» (Aguiló Dicc.).

|| 4. met. Innocent, beneitó, persona de poca discreció (Olot, Empordà).

II. || 1. Llin. de Val. i Tarr.

|| 2. topon. Nom d'un molí de prop de Benifassà.

    Loc.—a) Fer un aubat, de qualcú: veure'l morir, esser-li sobrevivent (Porreres).—b) ¡Quin albat hauràs fet per ahí! Ho diuen suposant que qualcú ha fet un disbarat (Escrig-Ll. Dicc.).—c) Morir-se (o anar-se'n o quedar) amb la creu dels albats: morir-se fadrí (Val., Bal.). «Anar-se'n u en la creu dels albats: S'aplica este modisme tan popular i corrent en la comarca d'Alcoi, als que mòren fadrins o giquets encara, tant d'un sèxo com del altre, a quins per lo regular s'els he pòsa mortalla, ataut y creu blanca» (Martí G., Tip. mod., I-b, 8). Aquestes fadrines veyardes qu'han quedat per ties y contan romandre amb sa creu d'ets aubats, Ignor. 25. Li assegur que en no ser ab ella no me casaré may, y m'hauràn d'enterrar ab la creu dels aubats, Penya Mos. iii, 22.—d) Quedar-se amb sa creu d'ets aubats: quedar aturat de conseguir alguna cosa (Mall.). Ell si vols arribar a cap [neula] i no éts llest de mans, te quedes ab sa creu d'ets aubats, Alcover Cont. 529.

    Fon.: əlβát (Barc., Elna, Puigcerdà); alβát (Andorra, Tortosa, Alacant, Alcoi); awbát (Lleida, Balaguer, Oliana, Pla d'Urgell, Falset, Priorat); əwβát (Olot, Valls, Vendrell, Camp de Tarr., Mall., Men., Eiv.); uβát (Eiv.).

    Intens.—Dim.: albaet (Val., Gandia); aubatet (Tarr., Bal.).

    Etim.: del llatí albātus, ‘vestit de blanc’, perquè els infants morts són amortallats de blanc i posats dins baül blanc, en significança de la innocència baptismal. En l'alta Edat Mitjana es deien albati els batejats de fresc, fins que se llevaven l'alba o vestit blanc que era l'emblema de la puresa (cfr. Du Cange Gloss. Niort, i, 160 i 161)

Albat

Fins i tot per uns moments va penedir-se d'haver tornat a la casa on s'havia fet gran, peró, de la mateixa manera que era conscient que hi havia actituds de la mare que no podria disculpar, en aquell moment també va tenir la confirma­ció que Matilde era del tot íncapac de comprendre, com un albat, algunes decisions, algunscamins que ella havia pres.  (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàgs. 78-79).

Albats

Els monachicchi són els esperits dels albats, és a dir de les criatures mortes sense haver estat batejades. Aquí n'hi ha molts, perquè generalment els pagesos triguen bastants anys a batejar els fills. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 146.].

ALBENA f.

Planta oleàcia, Lawsonia inermis (Bulbena, Vogel Diccs.); cast. albena o alheña.

    Etim.: pres del cast. albena <llatí albēna, ‘mena de raïm’. 

Albena

Per contra, és evident que la seva cabellera espessa i fosca, amb reflexos d'albena, és tenyida. Cuyler Goodwill descriu de grat, a qualsevol que tingui l'amabilitat de preguntar-li-ho, com es van conèixer, ell i Maria: en una marisqueria de Nàpols, on ella treballava de cambrera. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 119.].

ÀLBER o ALBA [escrit també albe] i AUBE m. bot.
|| 1. Arbre de la família de les salicínies: Populus alba L.: cast. álamo blanco. Se fa molt alt (fins a 30 metres); té el tronc dret amb l'escorça blanquinosa; fulles ovals orbiculars, anguloses o dentades desigualment, verdes per damunt i molt blanques tomentoses per sota; peciol rodonenc. Floreix pel Febrer. Per una taula d'alber e trossos a ops dels telers, doc. a. 1309 (Boll. Lul., viii, 269). Ordenàveu que les vostres marjals e llocs ergullosos fossen plantats de olms, de verns, d'àlbers e de xops, Eximenis Reg. 29. En compres de fusta de carrasqua albers holms pi, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.). Com canya vana, | popul, chop, alber | qui fruyt no fan, Spill 6167. Las Jàssenas dels edificis grans de ordinari son de fusta de albe per ser fusta lleugera y fort, y si està en lloc sec que no la toque la aygua es de grandíssima durada, Gil, Hist. Nat. xi. De la ginesta a una alba hont nia l'oriol, Atlàntida, vi. Els camps travessats de recs blaus, que un rengle d'albes acompanyen de tant en tant, Llor Laura 174.
|| 2. a) Àlber blanc: V. àlber || 1.—b) Àlber gavatx: arbre de la família de les salicínies: Populus pyramidalis Roz.; cast. chopo lombardo. V. poll gavatx.—c) Àlber cotoner: V. àlber || 1.—d) Àlber negre: arbre de la família de les salicínies: Populus nigra L.; cast. álamo negro. V. pollancre.—e) Àlber ver: V. àlber || 1.
    Fon.: áɫβə (Barc., Vallès, Costa de Llevant, Conflent); áwβə (Tarragona, Montblanc, Valls); áwβe (Solsona, Lleida, Urgell, Ribera d'Ebre).
    Plur.: àlbens; albes; aubes; àubens (Artesa de S., Falset).
    Sinòn.: || 1: arbre blanc, abre-poll, albà, mosquiter, mosquitera, poll, poll-auba, xop blanc.— || 2: b, poll gavatx; d, pollancre.
    Etim.: del llatí albărus, que es troba en un glossari com a nom d'un arbre (ap. Corpus Glossariorum latinorum, ed. Goetz, iii, 264), i segons Meyer-Lübke devia significar el mateix Populus alba (Arch. lat. Lex. Gr., xiii, 49). Sobre els representants de albărus en gal·lo-romànic, cfr. W. von Wartburg en ZRPh, xli, pàg. 184.

Àlber

L’àlber dels camps, que vós heu anomenat la 'torre de Babel', car no sabíeu o no volíeu saber que es tractava d'un álber, fimbra novament sense nom, i l'hauríeu d'anomenar 'Noé quan anava begut'.» [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 179-180.].

ALBERGA f.

|| 1. Dret que tenia el senyor medieval, d'albergar-se amb son acompanyament a la casa del vassall per temps determinat o de cobrar un impost equivalent a l'albergatge; cast. albergaje. Donent anuatim ad ipsum abbatem alberga cum duos ssocios et unum armigerum, doc. any 1024 (GIMLC, i, 76). Recognicio de illa alberga quem debet abere comes in Terraz: Arnaldus Garriga alberga a tres miles e a tres escuders et duos sextarios de ciuada, doc. segle XII (BABL, vii, 108). In manso de Boscherons, pro alberga I miger de ciuada et llll garbes de ciuada et l fex de palea, doc. d'Arles, a. 1168 (RLR, iii, 289). Statuim encara, que nos, o Fills nostres, Procuradors, Veguers, o altres qualsevols Officials nostres, senas, albergas e acaptes no exigescam... sino en aquells Locs en los quals nostres antecessors antigament aquellas acostumaren rebre e haver. Pere III, a. 1283 (Const. Cat. 474). El dret d'alberga, com altres servituds i mals usos, fou abolit pel rei Ferran II (el Catòlic) l'any 1486. Ni tampoc los dits senyors pugan compellir los dits Pagesos a vsos appellats cussura, enterca, alberga, menjar de balles, Pragm. Cat. 130.

|| 2. Llin. de Barcelona.

    Etim.: com alberg, del got. *hariberga, ‘tenda de campanya’. 

Alberges

Som capaços d'empassar-nos, en pocs minuts, un quilo de préssecs, nectarines, alberges, albercocs, cosa que crea tensions amb els altres pa res, perquè la fruita l'hem comprada amb la caixa comuna. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 78.].

ALBIRACIÓ f. ant.

Contemplació. Gloria qui sia sens fi..., neguns senys corporals, Sènyer, ni negunes sensualitats no hi purien abastar ni atenyer a ella a compendre ni a termenar per vista ni per oyda ni per paraules ni per albiracio, Llull Cont. 99.

Albiradores

– Doncs fora! -Es tragué el capell, s'arrencà la glassa i la llençà al carrer. Veltxaninov veié que el rostre li brillava amb les més albiradores esperances quan tornà a posar-se el capell sobre la testa calba. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 149].

ALBIXER, -ERA m. i f.
«Noticiero; que comunica noticias generalmente poco favorables e inciertas» (Martí G. Dicc.).

Albíxeres

Lexànime Saint-Antoine només havia conegut una setmana exaltant que amorosís la seva petita ració de pa sec i amarg, tant com pogués, amb albíxeres de fraternals abraçades i feli­citacions, que ja Madame Defarge seia com de costum al seu taulell, presi­dint la parròquia. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 353.].

1. ALBÓ m.
|| 1. Espiga verda de la porrassa (Pagesia de Mall., Men.); cast. gamón. Un roquissar travessa ple d'aubons, Aguiló Poes. 212. Carolines amb les soques blaves | !dolcíssims albons pàl·lids d'argent, Sagarra Caçador 232. Un vitrac s'engronsava sobre un albó, Galmés Flor 139.
|| 2. Espiga de la porrassa, sia verda, sia seca (Palma de Mallorca).
|| 3. Roc rodó i blanc (Montseny).
    Refr.
—«Any d'albons, any d'orons» (Mall.); «Any d'albons, any de cavallons» (Mall.); «Any que granen ets aubons, grana es blat» (Men.).
    Fon.: əwβó (or., bal.).
    Etim.: del llatí *albiciōne, mat. sign. (de albucīum, convertit en albicium per canvi de sufix). La forma intermèdia entre *albicione i albó és la variant albeó, documentada en català antic.

2. ALBÓ m.
Començament de l'alba; primeres clarors del sol ixent (Llucmajor).
    Etim.: derivat de alba.

3. ALBÓ
Bosc d'àlbers (Canet de Mar).

Albó

Qui puja la muntanya?

El caragol que treu banya.

El sol s'encén i s'apaga,

albó, romaní, argelaga.

El sol s'apaga i s'encén,

farigola, romeguer.

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 57.).

ALBOR m.

Espècie de peix de riu; cast. alburno (Un Mall. Dicc.).

    Etim.: del llatí alburnu, casta de peix blanquer.

Albors

Feia trampes amb gàbies de saule i fils, i les emplenava de deixalles. Només de tocar un dels fils, la gàbia es tanca va de cop i tota la construcció sortia disparada de l'aigua quan es deixava anar la branca vinclada que hi havia a sota. Calava trossos de xarxa de cap a cap dels petits canals d'aigua que passaven entre dos bancs de sorra. Sempre tenia canyes clavades a les vores, escades amb boles de carn mig podrida. D'aquesta manera vaig pescar totes les penques, tots els albors, tots els cabots, tots els pei xets i totes les anguiles que vaig voler. Me'ls enduia a casa per menjar i mirava com la meva mare els netejava. La cuina era l'únic terreny neutral de la casa, el lloc per les breus treves entre batalla i batalla de la nostra guerra privada.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 72.]. 

ALÇAPREM m.

|| 1. Barra de ferro o de fusta que serveix com a palanca per alçar coses feixugues; cast. alzaprima. Los alsaprems de ferre li tiren y rocassos, Atlàntida, vi.

|| 2. met. Incentiu, impuls poderós; cast. palanca. Aquella fulla... que fou un poderós alsaprem del entusiasme, Collell Fadrin. 29.

|| 3. Fer alçaprem: impulsar cap amunt amb una palanca (Barc., Gir., Ll., Tarr., Maestrat). Agafant l'escarpra l'apuntalà en una cretlla descarnada y feu alsaprem per aixecar el rejol, Víct. Cat., Cayres 99. Ara de cara, ara de gayrell,... ja fent alsaprem ab una cama, ja claudicantli un genoll, Oller Rur. urb., 83.

    Fon.: aɫsəpɾém (Barc., Gir., Olot, Tarr.); aɫsapɾém (Ll., Maestrat).

    Loc.

—Fer alçaprems: fer violència, procurar coses per força. No vullch fer alzaprems, ni guste de ramalloles y marors, Rond. R. Val. 34.

    Etim.: compost dels imperatius de alçar i prémer (cfr. Antoine Thomas en Rom. xliv, 328). 

Alçaprem

Les càtedres a tot estirar, es miren com un alçaprem per a pujar més amunt; a les àrdues tasques que s'imposen se n'hi uneixen mil i mil d'un ordre diferent, i allò que hauria d'absorbir enterament l'home, s'exerceix cuita-corrents i a tall de distracció.[Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàgs. 161-162].

Alçaprem

El feudalisme no superà el pensament comarcal ni la senzilla idea de l'estructura jeràrquica del país. Tampoc la monarquia no fou gairebé mai, entre nosaltres, l'aglutinant intel·lectual que representà per als altres països d'Occident, el lloc de refugi durant les malvestats, l'alçaprem del redreçaments. Si la burgesia catalana no hagués tingut la intuïció del mot nació en el seu sentit modern, si no l'hagués definit mitjançant expressions indubtables i hagués defensat el seu pensament fins a fer-lo entenedor a les classes inferiors del poble, no hauria estat possible que els seus successors del segle XIX copsessin el missatge dels segles i es proposessin de dur a terme una tas ca evidentment superior a llurs forces en un país gastat per incomprensions i recels seculars. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 74.).

Alçapremat

I senti alçapremat son cor per una força desconeguda. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 336.).

Alçapremava

Si cada impuls atàvic t'alçapremava massa,

amb una ermita el domtes que lliga amb ta carcassa.

Si de Ja banda gerda t'hauré fruït com cal,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 16.).

Alçaprem

Després de penjar el telèfon a la Celestine, agafa l'alçaprem de dalt de la nevera, on Pete l'havia desat, també, i tornà a l'habitació dels mals endreços per obrir l'embalatge que li havien enviat el mes anterior des de Florida. [Louise Erdrich. La reina de la remoltxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 149.].

Alçaprem

Tanmateix, un alçaprem mus­culós, negre i pelut, amb un braç que sens dubte furgava sota el coixí i que em va fregar el coll amb la fredor aspra i impac­tant del glaç, em va alertar que cercaven la seva cartera. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 116.].

ALCIÓ m.

Nom erudit i literari dels ocells del gènere Halcyon, pertanyent a la família de les alcedínides; cast. alción. Y nià com alció sobre les ones, Atlàntida, intr.

    Etim.: del gr. ἁλκυὧν, mat. sign. 

Alció

-Coneixeu la llegenda de l'alció? -preguntà Athelny. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 470.].

 

ALCIEREN

Alcieren

E els almogàvers pensaren-se que mes n’hi bagues, e tengren-se per morts e lleixaren­se anar a ells ab les llances e ab los dards; sí que e'ls pri­mers colps llur alcieren ben dotze cavalls e els en nafra ren lo romanent. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 1198-199.).

 

ALCOFOLL o ALCOFOL m. ant. 

|| 1. Antimoni o sulfur de plom; cast. ant. alcofol. Quintal d'alcofol, ll diners, doc. a. 1252 (Capmany, Mem., ii, 21). Item alcofol, lo quintal lll meales, doc. a. 1284 (RLR, iv, 375). Quintar d'alcofoyl, IV dinés, Cost. Tort., ix, 19. Alcofoll ha aytal la conexensa que sien bells trossos e sia bella malla dintra e dafora e que sia rouallat e que no tingua mena, Conex. spic., 11 v. 

|| 2. Polsim molt fi d'antimoni o galena, que les dones empraven per pintar-se els ulls. E en la una part fan estar la serventa, e en l'altra la cabellera, e les polceres, l'alcofoll e les pintures; e ab la ajuda d'aquella comencense a ligar ab mil retrets, Metge Somni, iii. Item VI liures de alcofoll negre, doc. a. 1409 (arx. Col·legi del Patriarca, de Val.).

    Var. ort.: ant. alcoffoll, alcofoyl.

    Var. form.: alcohol, cofoll.

    Etim.: de l'àrab al-kuḥl, ‘galena o sulfur de plom’. Segons Prax en son estudiCommerce de l'Algérie avec la Mecque et le Soudan (Paris, 1849), el significat del mot aràbic «c'est la galène ou sulphure de plomb. C'est à tort que plusieurs auteurs ont traduít le mot cohol par antimoine» (cita ap. Dozy Suppl., ii, 446).

La noia jeia damunt del llit, amb les seves millors gales de vestal, amb els ulls tancats. Duia els cabells, pentinats amb elaborades trenes, recollits amb un passador de malaquita. Potser era per l'alcofoll, però els contorns dels seus ulls semblaven molt foscos, mentre que la pell de la cara gairebé semblava que brillés a la llum del sol que es filtrava per entre els llistons dels porticons. El mocador de gasa que li embolcallava els pits s'acabava en un serrell de borles de fil d'or ben atapeïdes; les cames llargues de la noia estaven enfundades dins uns pantalons estrets d'una mussolina setinada tan fina que era com si estigués nua. Una petita xinel·la daurada li penjava del dit gros del peu esquerre.[Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. Pàgs. 35-36.].

Alcofoll

Es van creuar amb una caravana de nòmades de l’ètnia kuchi, una processó polsegosa de camells que bramaven i d’esquellots que drin.gaven, i una dona amb els ulls pintats d’alcofoll i els cabells de color de blat va somriure a l’Abdullah. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pp. 35-36.].

Alcofoll

La dona em mira de la panxa a la cara i el fosc alcofoll que li encercla els ulls blaus s'estira quan aixeca les celles lluents. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 100.].

 

Alcofoll

Encara és més feixuga, potser, la meva tasca. De la

ferum innoble de llet em ve una basca. Quan la

gibrella miro, l'esponja, l'alcofoll,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 51.).

ALÇURAR v. tr.

Elxaltar, excitar vivament; remoure intensament (Mall., Men.); cast. exaltar, alborotar. S'usa molt com a refl.: De bon matí, remor creixent | s'escampa arreu pe'l campament, | y tota l'host s'es alsurada, Costa Agre terra 123. El jove s'alsurá violentament, Galmés Flor 161. Quantes voltes el plor ha calmades | les veus alsurades | d'un cor sensa pau, Salvà Poes. 18. Y varen veure un flotó | de dones molt alsurat, Alcover Cont. 147. Alçurada ja la seva conciencia, no tenia sossec, Pons Llar 82. Per tenir tanta malícia y dû el cap tan alsurat, Penya Poes. 262. A València consideren que el ponent no duu aigua encara que alçuri la mar, Sanchis Vents 62.

    Fon.: əɫsuɾá (Mall., Men.).

    Etim.: derivat de alçar amb un infix -ur- que no es veu clar d'on ve: potser és pres per analogia d'altura, potser del mot arcaic arsura (del llatí arsura, ‘ardor’).

Alçurat

Cap de Trons pareixia no sentir-lo, perqué no prengué en compte les paraules de Costura que, en­cès i alçurat, repetia a crits: T'ho jur que 1i ho contaré, com em dic Rafel . (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 57.).

Alçurat

El Virrei, alçurat pels esdeveniments, decidí anar a Madrid a demanar ajut a la Reina vella, l'única que en aquelles circumstàncies calamitoses li podia valer. Don Antonio Nepomuceno s'estimà més que el marqués de la Bastida, President del Gran i General Consell, que s'havia ofert a acompanyar-lo, romangués a Ciutat. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 334.).

ALECS

Alecs

L'Albert, en comptes de felicitar-se de tenir una possibilitat de salvació gràcies a la guerra, es lamentava al tren, mirant el paisatge silenciosament. Els gavians competien amb l'exprés. Els alecs rojos, indiferents, pescaven en els estanys. Mossèn Puig havia fet la guerra. Havia vist companys amb els budells, el cap aixafats per les metralladores enemigues. Els turcs eren pagans però sabien disparar tan bé com els austríacs, bons catòlics, per això. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 24.).

1. ALENA f.
|| 1. ant. Arma de punta, que no era admesa en les juntes i torneigs. Yo aytal iur, que... e'l camp no metre coltel ni misericordia: ne alena ne aguylo ne neguna manera d'armes sino aqueles que acustumades son de metre, Ordon. Bath. 57 c.
|| 2.   Eina consistent en un ferro prim amb punxa d'acer i mànec de fusta, que els sabaters i selleters empren per fer a la sola o pell els forats per on ha de passar el fil de cosir; cast. lezna. L'alena de sabater té la punta corbada i amb tall doble. Les que empren els selleters són de dues maneres, una recta i l'altra corba (alena torta, Manacor), i són cairejades, i amb això es diferencien dels punxons, que són cònics. Lo prudent Pastor... près una aguda alena, y traent-li industriosament la espina, lo delliurà [al lleó] de tan mortífer perill, Isop Faules 40 v.
|| 3.   ornit. Ocell de la família de les escolopàcides: Recurvirrostra avocetta Lin.; cast. avoceta. Es de plomatge blanc, fora damunt i darrera el cap i en part de les ales, que és negre; té el cos robust; el coll prim i llarg; el bec llarg, prim i corbat cap amunt (semblant a una alena de sabater) i de color negra; la coa curta i rodonenca, i les cames blavoses i molt llargues. La llargària del cos es de 40 a 50 cm.; és nedador i vola molt lleuger.
    Fon.: ələ́nə (Mall., Ciutadella); əɫέnə (Valls, Conflent); əlέnɛ (Maó).
    Var. form.: alesna, lena, lesna.
    Intens.:—a) Augm.: alenassa, alenota (Mall.).—b) Dim.: aleneta, aleneua.—c) Pejor.: alenetxa (Bal.), alenota (Cat.).
    Etim.: del gòt. alisna, mat. sign. || 2 (cfr. Meyer-Lübke REW 346).

2. ALENA f. ant.
Alè, força; cast. aliento. Levé'm lavors, demostrantme fornit | mils d'alena, que debans no'm sentia, Febrer Inf. xxiv. Com altre flum qui guanya e pert alena, Febrer Purg. xxviii.
    Etim.: del llatí alena (que apareix en les gloses, Corp. Gloss. Lat. iii. 597, 38, segons REW 472), metàtesi de ănhēla, ‘alenament’.

3. ALENA
graf. ant. per Helena (nom de dona). Una corona d'aur ab perles de Sancta Alena, doc. a. 1376 (Miret Templers 559).—V. Helena.

Alena 

L’alena era rovellada de la punxa i no Volia passar llatina; i En Jaume, a cada puntada, maldava, maldava, cloent els ulls i revirant els llavis, fortament estrets. I les embastes de fil d’empalomar s’anaven arrenglerant, l’una al costat de l’altra, fent una filera una mica garella, però tota neta i vistosa, sobre la ronya colrada del collar. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 221).

ALEPÍ, -INA 

|| 1. m. i f. i adj. Nadiu d'Alep, o pertanyent a aqueixa ciutat de Síria. Gales Alepines, y de Romania, val lo quintar vint lliures, Tar. preus 115. 

|| 2. m. Casta de tela composta de seda i llana, que es fabrica a la ciutat d'Alep; cast. alepín. Podrà dur faldilles de alepí y mocador de sol y-ombra, Víct. Cat., Cayres 192. 

|| 3. Alepi de la reina: teixit de llana semblant a l'estamenya, però molt més fi.

    Fon.: ələpí (Barc.); alepí (Val.).

    Etim.: de l'àrab ḥalabí, ‘d'Alep’.

Alepí

— No hi és per la voluntat, que hi és per les fiances. — Ja hi pot deixar el bleix, si son cabal creix! — Prou sabia on l’amorrava, la cuca de la Paula! — Mal fat la puny! Podrà dur faldilles d’alepí i mocador de sol i ombra...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 290).

ALERÇOS

Alerços

Tu em recrimines perquè cada relat meu et transporta just al bell mig d'una ciutat sense parlar-te de l'espai que s'estén entre una ciutat i l'altra: si el cobreixen mars, camps de sègol, boscos d'alerços, aiguamolls. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 153.].

ALETA

II. Fer l'aleta. || 1. En sentit propi, significa: a) Aturar-se un ocell de moure les ales mentre vola, i sostenir-se en l'aire sense aletejar: cast. cernerse. Ja un verdum feia l'aleta sobre el ram, Ruyra Parada 63.—b) Fer cert moviment amb una ala, els galls i altres ocells, en senyal de carícia; cast. requebrar. «Valga'm Deu, quina polleta | que n'és sortida a ballar! | Quants de pollastres hi ha | qui li farien l'aleta!» (cançó pop. Men.). || 2. Alçament de mà que fa, com a salutació, l'enxaneta dels Xiquets de Valls, quan és al cap d'amunt del castell humà. A vegades, en lloc de fer l'aleta, tira el mocador del cap com a senyal de triumf. L'Enxaneta arribava al cim, les gralles senyalaven el toc d'aleta, i un xardorós aplaudiment ressonava, Ramon Vaca llet 81. || 3. Moviment de mà, molt seguit i curt, que fan els qui fan volar grues (estels), perquè la grua se sostingui en l'aire (Valls). || 4. Colp de taló que peguen en terra els balladors, a certs temps del contrapàs. Aleta a esquerra y blinch a dreta,... que el ball va s'arrencant, Alman. Ross. 1922, 23. || 5. En sentit figurat, significa fer la bona, anar a qualcú davant i darrera amb bones paraules i ballar-li l'aigua davant, a fi d'obtenir-ne qualque cosa; més especialment, un home festejar una dona, fer-li mostres d'amor. «El pastor l'aleta em feia | i el pastor l'aleta en fa; | per més que em faci l'aleta. | mai me parla del casar» (cançó pop. Llofriu). Se li ocorregué a n'en Marcilla matar un xich l'aborriment fent l'aleta a la pobra Tula, Oller, Pil. Pr. 268. || 6. Fer aleta (una nau). ant. Fugir? Lo bergantí de la terra farí primer y la fusta de moros tantost feu aleta y sobrevingué la barca dels regoseus y jenovesos y posaran la dita fusta y fregata en mig, Entrev. Eyv. a. 1562.

IV. Aleta d'aire: moviment, vol de l'aire. «No fa una aleta d'aire»: es diu a l'estiu, quan fa aquella calor ensopida (Llofriu).

    Fon.: əlέtə (pir-or., or.); alétɛ (Lleida); aléta (Tortosa, Maestrat, Castelló, Val.); ələ́tə (Mall., Ciutadella); əlέtɛ (Maó).

    Intens.—a) Augm.: aletassa, aletota.—b) Dim.: aleteta, aleteua. 

Aleta

-Saps prou bé que no soc una matrimoniera -li deia lady Russell-, per tots els recels que m'inspiren les previ­sions humanes. Solament vull dir que si el senyor Elliot es decideix a fer-te l'aleta i tu l'acceptes, estic segura que se­ríeu molt feliços. Pot ser que algú consideri més convenient una altra mena d'unió ... Però jo crec que aquesta podria ser d'allò més venturosa. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 198.].

Aleta

Li semblà que els mots se li quedaven estranyament travats a la gola, però, això no obstant, les pronuncià. Ara li agradava molt la senyoreta Wilkinson, i la seva conversa el fascinava, però no podia imaginar-se ningú fent-li l'aleta. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 154.].

ALEZANS (cavalls)

Nekhliúdov va contestar que pujava tot seguit, tornà el paper a la cartera i se n'anà al salonet de la seva tia. Mentre hi pujava, per una finestra de l'escala va veure un parell d'alezan de Marieta que estaven aturats al davant de la casa.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 354.).

ALFÀBIA

|| 1. Vas gran de terra cuita o de pedra, envernissat per dins i a vegades per defora, amb la part d'enmig (ventre) molt més ampla que la de baix (cul) i que la superior (boca), sense coll o amb coll molt curt, i sense anses o amb anses molt petites (Mall., Men.); cast. tinaja. Serveix per tenir-hi oli, aigua i altres líquids, la xuia del porc salada, etc. N'hi ha de diferents grossàries; ordinàriament l'alçada és de 40 cm. fins a 1'60 m. Les que tenen menys de dos palms s'anomenen aufabietes o aufabions (Mall.). Vuyt alfabias buydes de stima vuyt dobles, doc. a. 1388 (Boll. Lul., xi, 183). Vna alfabia oliera de tenor de LX quartans d'oli... Item dues altres alfabies olieres cascuna de tenor de XXX quartans... Item vna alfabia verda per tenir vi de tenor de XI quarters, doc. a. 1434 (Boll. Lul., iii, 285 ss.). Item quatre alfabies de tenor de XV quartans cascuna plenes de oli, doc. a. 1493 (Boll. Lul., vii, 419). Item una alfavia de terra per tenir farina, Inv. Grau, a. 1489. S'afica dins una aufàbia que tenia dins la casa, Alcover Rond. v, 2.a ed:, 76.

|| 2. topon. Muntanya i alqueria situades prop de Bunyola (Mall.).

    Fon.: əwfáβi (Mall.); əwfǽβi (Felanitx); əwfáβiə (Ciutadella, Eiv.); əwfáβiɛ (Maó, Alaior).

    Intens.—a) Augm. aufabiarra, aufabiassa, aufabiot, aufabiota, aufabiel·la (Eiv.).—b) Dim.: aufabieta, aufabieua, aufabiel·la (Mall., Men.), aufabió, aufabiona.—c) Pejor.: aufabietxa.

    Sinòn.: cantra, gerra, tenalla, tina.

    Etim.: de l'àrab al-ẖābya, mat. sign. (Lerchundi Voc. 783).

Alfàbies

Dins les alfàbies, l'oli verjo tenia el mateix color de melassa que la imaginada cabellera, llarga i pesada al tacte, que a estones sospitava rossa, i d'altres creía de vernis fosc.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàgs. 25-26.).

Alfàbies

Han desenterrat les alfàbies, escorcollat els amagatalls, remenat els calaixos. Tot quant pugui ser de profit ha estat triat: els doblers, l'or, les joies. Les dones han cosit butxaques i butxacons, han afegit folres d'estam a les faldetes.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 179.).

ALFABIS

Alfabis

Mots que surten desos llavis,

de genolls són obeïts.

Té les unces dins alfabis,

en soterranis humits.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 34.).

ALFANGE m.

Sabre curt i corbat, amb tall a una sola banda i dos talls a la punta, que usen els guerrers alarbs i d'altres pobles orientals; cast. alfanje. Ab gran brio prengué la seua espasa o afilat alfange y li tallà el cap donant-li moltas alfanjadas, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 760). La major part de las armas petitas com son escupetes, pistolas, cartuxeras y alfàngers, doc. a. 1781 (Rev. Men., xix, 179).

    Var. form.: alfanc (Canigó, v).

    Etim.: de l'àrab al-ẖánjar, ‘punyal corbat’ (Kazimirski), «culter, vel culter magnus» (Freytag, ap. Eguílaz Glos. 159), «terciado puñal» (Pedro de Alcalà, ap. Dozy Suppl. i, 407). 

Alfanges

Els mamelucs encara no el mataven i jo vaig decidir esperar, sa i estalvi al pont del Falcó. Amb llances i alfanges obriren un clot a la sorra. Hi entaforaren Vassall, dret, i el colgaren fins al coll. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 75.).

1. ALFARDA f.: cast. alfarda.

|| 1. ant. Tribut que pagaven al Rei d'Aragó els moros que eren sos vassalls. Com es alarif dels moros e per ço com ajuda cascun any a la alfarda que paguen al senyor Rey, Rendes Rey (Col. Bof., xii, 283). Item val la alffarda quels moros del dit loch donen cascun any tro a ll milia solidos, Col. Bof., xxxix, 125.

|| 2. Dret que té l'arrendador de l'aigua de les sèquies, de cobrar un tant per faneca de regadiu (Torrent de Cinca).

    Etim.: de l'àrab al-farḍa, ‘col·lecta’ (R. Martí Voc. 154).

2. ALFARDA f. ant.

Peça de vestit que portaven les dones en l'Edat Mitjana, i els cobria el tors; cast. alfarda. Adoba'm l'alfarda que no'm cobra tant los pits, Metge Somni iii. Yo só qui compre | alfarda, treça, | listada peça, | bell drap de coll, Spill 2155. Vna alfarda sotil ab los caps negres, doc. a. 1459 (arx. parr. Sta. Col. de Q.).

    Etim.: de l'àrab farda, ‘cadascuna de les dues peces que formen un tot’, ‘la meitat d'una camisa de cotó’ (Dozy Suppl. ii, 251). Vegeu Corominas DECast, i, 112.

Alfarda

En un territori trapezoïdal delimitat per una línia que anava des d'Alzira fins al mar i des de Biar fins al mar, els mudèjars pagaven l'alfarda per llurs terres de regadiu. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 153).

ALGARAVIA f.: cast. algarabia. 

|| 1. ant. Llengua aràbiga. Faem-los fer carta en algarauia de creença a .j. alfaquin nostre, Jaume I, Cròn. 118. Lo dit moro parlà algarauia e no'l pogueren entendre, Eximplis, ii, 343. 

|| 2. Llenguatge o escriptura inintel·ligible. Parlant Josep algaravia, | semblà ne bechs de pardal, Canç. Nad. 69. Conversa una algaravia | apresa en es continent, Roq. 16. 

|| 3. Cridadissa confusa de molta gent. Mes son parlament ofega | del poble la algarabía, Seidia 98.

    Fon.: əlɣəɾəβíə (Barc.); alɣaɾaβía (Val.); əlʝəɾəvíə (Palma).

    Etim.: de l'àrab al-ʿarabíya, ‘la llengua aràbiga’.

Algaravia

L'algaravia no tenia possibilitat de sobrepassar la indigència rutinària dels residus condemnats a esclavitud. Tot i que en el segle xv, i ni tan sols en el XVI, el concepte de «llengua oficial» no podia tenir l'abast que modernament ha adquirit, les premisses objectives jugaven a favor del català. (AA. DD. De les germanies a la Nova Planta. Història del País Valencià vol. III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2935-6. 416 pàgs. Pàg. 223.).

ALGEPS o ALGEP m.

Sulfat de calç hidratat, compacte o terrós, fràgil i de color blanc, que es troba en capes dins la terra; cast. yeso. De forns de rajoles, teules o algepç, Cost. Tort. i. 1. Algeps rosega e beu lexiu, Spill 4754 a) espec. El mateix sulfat, calcinat i reduït a pols, que s'empra en la construcció, remullant-lo per fer ne una pasta que, assecant-se, recobra la duresa primitiva (Val.). Encara que Deu va criar los homens del mateix fang pot ser que a la pasterada de Sidoro li posara una mescleta de algep, Pascual Tirado (BSCC, viii, 248).—b) Algeps cru o en pedra (Martí G. Dicc.): algeps sense calcinar.—c) Algeps mort: cast. yeso mate (Martí G. Dicc.): «yeso blanco muy puro, que matado, molido y amasado con agua de cola, sirve como aparejo para pintar y dorar y para otros usos» (Acad. Dicc.).

    Loc.

—Dormir més que l'algep: esser molt dormidor (Castelló de la P.).

    Fon.: alʤéps (Alcoi, Sanet, Elx); alʧéps (València); alʤép (Castelló, Maestrat); alʒép (Pego).

    Var. form.: argeps, algés.

    Sinòn.: guix.

    Etim.: de l'àrab al-jabs, ‘el guix’ (<gr. γυψος). La forma algep és una reducció de algeps a una forma més característica del singular, per haver-se interpretat algeps com un plural.

Algeps

Els dialectalismes léxics hi són prácticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germá Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), en la tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aillats de foilues verbals incoatives en -isc, própies del catalá occi­dental (servisca / servixca / serveixca). (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392).

Algeps

...després jo tota la vida renunciant, quina olor fre da de fumat i de cendra mullada devia fer Sant Joan aquell matí, l'olor d'humitat encara li queda, i la fredor blanca per dins, tan torrada i humana i valenciana com és aquesta església per fora, i per dins no, quina pal·li desa d'algeps sense pintar, de color queden només les restes de l'Apocalipsi de sant Joan pintada en les al tures...). (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 154.).

1. ALGORFA f. 

|| 1. ant. Terrat. E que y hauia mes de .cc. algorfes per la orta les pus beles que hom pogues trobar, Jaume I, Cròn. 318. Algorfa o terrat: contignacio(Nebrija Dict.). 

|| 2. Cambra o falsa en el pis més amunter de les cases (Baix Maestrat); cast.desván. 

|| 3. Habitació situada entre els baixos de la casa i el pis principal (Palma de Mall.); cast. entresuelo. Es succés ha ressonat per botigues, algorfes y fins y tot entrades y pisos, Roq. 24. En el portal feya un replà d'aon partía una escala estreta qui pujava a una algorfa;... del metex replà, devallant sis graons, entraven dins un soterrani, Galmés Flor 115. 

|| 4. Sala o terrat per a recollir-hi i conservar-hi grans (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: alɣóɾfa (Maestrat); əlɣóɾfə (Mall.).

    Var. form.: algolfa, angorfa, golfa.

    Intens.—a) Augm.: algorfota.—b) Dim.: algorfeta (doc. a. 1577).

    Etim.: de l'àrab al-ġurfa, ‘cambra’, ‘terrat’ («cámara donde dormimos, cámara como quiera», segons P. de Alcalá; «solarium» segons R. Martí Voc.; «chambre du premier étage» a Alger, segons Beaussier Dict. 471).

2. ALGORFA f. 

Garrofa; cast. algarroba (segons Escrig-Ll. Dicc.).

    Etim.: de l'àrab al-ẖarrub, ‘garrofa’ (Eguílaz, Glos. 178).

Algorfa

Tot i que la Coixa li havia aconsellat que passés el matí fent estacions per les capelles dels voltants, s'estima més romandre al casalot, amagat a l'algorfa, on rarament entrava qualcú, que veure's obligat a fer com que resava. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 255.).

ALGUATZARA

Alguatzara

Barcelona e en per la plaja ab gran goig e ab gran alguatzara. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 331-332.).

ALI

Ali

En Karl va tenir sort que la persecució tingués lloc en un barri obrer. Els obrers i els policies no fan ali. En Karl corria pel mig de la calçada, perquè és on trobava menys obstacles i ara i adés veia obrers que s'aturaven a la vorera i se'l quedaven mirant tranquil·lament, mentre el policia els llançava el seu «Agafeu-lo!» i, tot corrent (es mantenia prudentment a la llisa vorera), estirava constantment la porra cap a en Karl. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 162.].

ALÍFER, -ERA adj., neol. poèt. 

Que té ales; cast. alifero.

Alífers

Senyor de grans alífers que planaren / damunt l'Olimp o bé damunt les terres... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 133.).

Alifares

Per a ells, que passen l'estona entre prostitutes i alifares, muntanyes d'or; per a tu, que exposes el pit a les batalles, una almoina, una moneda de coure. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 238.).

ALIMÀRIA f.: 

V. alimara (primer art.).

1. ALIMARA o ALIMÀRIA f. 

|| 1. Foguera que serveix de senyal; cast. alimara. E dix nos... que si'l combatien que faria dues alimares, e en açò poriem conexer que'l combatien, Jaume I, Cròn. 312. Lo rey d'Arago feu fer huna alimara... E les gents de la terra qui veren aço, estigueren se aquella nit en llurs llochs, Desclot Cròn. 139. Lluny, molt lluny... s'arbora, rogenca una fogata... Lluny, molt lluny també... fulgura altra alimaria..., Girbal Oratjol 276. Hom cala foc a la llenya, s'eleven les flames de l'alta, ben visible alimara, Villangómez Any 79. 

|| 2. pl. Il·luminació feta amb molts de llums, per senyal de festa; cast. luminaria.E foren fetes alimares per Ill jorns... per la nova qui vench de Sicilia com lo Senyor Duch havia haut Palerm a ma sua, Ardits, i, 28 (a. 1392). Tothom el vespre dega fer alimares de fochs e falles enceses per terrats e per los cloquers e per les fustes, doc. a, 1395 (Boll. Lul., ix, 130). Se'n faeren les noces... e foren feytes ab gran alegria... e faeren moltes alimaries e fochs e balls, Boades Feyts 243. 

|| 3. Jocs, festes, moixonies; cast. caricias, fiestas. No't fies gens ab hom de dues cares | que't tracte mal e't fa grans alimares, Cançon. Univ. 303. «Espera, faré quatre alimares an es boix» (Eiv.). 

|| 4. pl. Demostracions exagerades d'espant, admiració, protesta o altre sentiment, amb moviments i crits excessius (Mall., Ross.); cast. aspavientos. Aqui pla n'hi ba'be da crits y d'alimaris, Saisset Un poc... 10. Fassis pas tants alimaris, dona! Casaponce Cont. 140. 

|| 5. Fer alimaris: fer ganyarotes, carusses ridícules. 

|| 6. Alimària de coral: «branca de coral que té els branquillons acopats, apinyats, amatats (Bagur)» (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əlimáɾəs (Mall., Eiv.); əlimáɾís (Ross.).

    Var. form.: animara, allimària.

    Etim.: de l'àrab al-imara, ‘senyal’ («signum» ap. R. Martí Voc.). La formaalimària prové de alimara amb contaminació o influx analògic de llumenària.

2. ALIMARA f. 

Alamara; cast. alamar. Un tern cumplit de lama de plata, flors y brancam de or, galó, alimares y flocadura de or fi, doc. mall. a. 1852 (Hist. Sóller, ii, 701).

    Fon.: əlimáɾə (Mancor, Mall.).

    Etim.: de alamara, amb influx analògic de alimara (primer article).

Alimàries

Hi ha grans alimàries al Palau. El senyor Rei pren muller per terça volta i el reialme es capgira per terça... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 337).

Alimares

Barcelona ja n'anava plena, les alimares enceses als principals edificis de la ciutatanunciaven l'arribada de l'hereu. Era l'antítesi del rei velli malcarat. Un príncep jove, culte i refinat portava il·lusió i esperança enuna època convulsa. El dilluns es va viure una autèntica bogeria. Carles va entrara la ciutat pel portal dels Frares i va tenir una rebuda digna d'un rei. (Anna Sáez i Àngel Casals. La guerra civil catalana (1462-1472). Rev. Sàpiens núm. 184, agost 2017. Pàg. 28.).

ALIRET m.

Esgarip, crit estrident; cast. alarido. Menjant y bevent... se n'hi anaven tots els mals-de cap y li venien tals alirets que ni que tingués a la frega de vint anys, Víct. Cat., Ombr. 70. ¡Amb quins alirets les saludàrem! Ruyra Pinya, i, 25. Ja no és un crit, és un xiscle d'horror que profereix la Laura, un aliret exasperat, Llor Laura 293.

    Fon.: əliɾέt (or.).

    Etim.: onomatopeia del crit estrident (cf. Corominas DECast, s. v. alarido). 

Alirets

Actual ment, el públic estava embafat d'enamorats que festejaven en els balcons tirolesos, i d'alegres minyons amb calces curtes, de cuiro, donant-se cops a les cuixes amb la mà plana i llançant alirets salvatges en la Schuhplattlertanz. Valia més no tocar el tema d'Àustria. Hauria d'anar-se'n més enllà, potser cap als Balcans. No. Ja s'havien escrit massa novel·les sobre aquelles regions. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 99-100.].

ALLERAR o ALLEERAR v. refl.

Atrevir-se; cast. osar, atreverse. Negú no's deu allerar a malvoler ne a malparlar de dones, Eximenis Dones, ii vo (Aguiló Dicc.). De aquell temps ensà los francesos no s'alleren de matar llurs mullers adultres, id., c. 58 (ibíd.). Si los setglars veen viure axí carnalment als ecclesiastichs, ne prenen fort mal exemple e ne son fort escandalizats e se n'alleren a fer pijor, Eximenis Angels, 41 (ibíd.). A gran escàndol del poble, qui n'a fort mal eximpli e se n'aleeren a fer semblant, Eximenis Dones 235.

    Etim.: derivat de lleer (<llatí lĭcēre). 

Allerament

Apreciava els lli­gams familiars i l'honor de la família, sense caure en l'orgull o la vanitat; vivia amb l'allerament d'un home de fortuna, sense ser balafiador, i sustentava idees pròpies respecte a les qüestions essencials de la vida, sense desafiar l'opinió d'altres en res que es relacionés amb el decòrum. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 181.].

ALLISADA f.

|| 1. Acte d'allisar; cast. alisada. «Li he donat una allisada perquè fes més goig» (Mall., Men.). Venga bones pentinades i allisades de clenxa, Rond. Eiv. 55.

|| 2. met. Reny, fregada d'orelles (Cervera, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: əʎizáðə (Barc., Bal.).

    Intens.: allisadeta, allisadota.

Allisada

Eren uns dits grossos, i la persona a qui pertanyien també era un noi gros, i per més amable que pogués ser, també tenia geni, un geni que en Ferguson havia vist diverses vegades al llarg dels anys, l'última de les quals quan en Tim­merman havia tombat en Tommy Fuchs perquè li havia dit cregut de merda, el mateix Tommy Fuchs que els seus detractors coneixien com a Tommy Fucks,* (* fotre) i en Ferguson no tenia ganes que en Timmerman li fotés una allisada com la que havia fotut a en Tommy Fucks. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 168].

Allisada 

Que el director l'hagués acusat d'escampar propaganda comunis­ta també era inqüestionablement un problema gros. Però ¿algun d'aquells dos problemes era prou greu per ser considerat un destret? Havia d'oblidar que havia estat a punt de plorar després de l'allisada al despatx del senyor Jameson, havia d'oblidar que havia continuat con­tenint les llàgrimes mente havia tornat a peu fins a casa.  [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 179].

ALLIUM

Allium és un gènere de plantes monocotiledònies de la família Alliaceae tot i que algunes classificacions l'ubiquen en la família Liliaceae.

Tant l'all com la ceba i el porro, entre moltes altres plantes, hi pertanyen.

El gènere Allium consta d'unes 1.250 espècies essent un dels gèneres amb més espècies del món.

Són plantes perennes bulboses que formen compostos químics (principalment sulfòxid de cisteina) que els donen una olor i gust característics.

Les espècies d'Allium es distribueixen principalment per l'hemisferi nord sota climes temperats (com per exemple l'Allium triquetrum, a la mediterrània) però com a excepció també es troben en l'hemisferi sud com és el cas d'Allium juncifolium (aXile) i Allium sellovianum (a Brasil) mentre a l'Àfrica tropical hi prospera Allium spathaceum.

Les plantes d'aquest gènere arriben a una alçada màxima de 150 cm la flor forma una umbel·la al capdamunt d'una tija sense fulles. La mida del bulb varia des de 2 cm a un màxim de 10 cm. (http://ca.wikipedia.org/wiki/All

Allium

El sol del mes de juny havia fet desaparèixer el jardí. L'allium exhibia les seves esferes rosades i les abelles i els borinots rondaven la blavor de l'espígol i el groc de l'herba de Sant Joan.(Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàg. 68).

AL·LOGEN

Optimot, consultes lingüístiques - Llengua catalana gencat.cat https://aplicacions.llengua.gencat.cat › llc › AppJava

El mot al·logen significa 'originat fora del lloc actual'. Per exemple: Una llengua al·lògena. En canvi, el mot halogen fa referència a qualsevol element del ...

Al·lògens

Els grups al·lògens de nova formació o de formació re­cent produïts pels corrents migratoris d'ara no poden exi­gir la plenitud dels drets nacionals oficialment recone­guts. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 149.).

ALMANCO adv. 

Almenys, com a mínima cosa; cast. al menos. Tinga mes habilitat, o almanco tanta, Ordin. Univ. 1596, f. 38. Han de esser nats almanco a mig juny, Agustí Secr. 159. Los demanava que almanco elegissen dels qui l'havien seguit, Rúbr. Bruniquer, i, 99. Almanco te costarà cent ducats, Torra Dict.

    Fon.: əɫmáŋku (Ceret); əɫmáŋko, əwmáŋko (Mall.); əɫmáŋku (Men.); almáŋko(Alguer).

    Var. form.: almancos. La forma almanc, que duu Bulbena Dicc., no existeix.

    Etim.: grafia aglutinada per al manco (=menys).

Almanco

Envejava l'artífex de l'edifici i pretenia, si no emular-lo amb l'execució de la custòdia, almanco que algú el recor­dés, de la mateixa manera que ell recordava Sagre­ra, pels mèrits de la seva obra. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 41.).

ALMANJANEC m.: 

V. almajanec.

ALMAJANEC o ALMANJANEC m. ant. 

Màquina militar per tirar pedres; cast. almajaneque. Era la mateixa màquina anomenada manganell i almanganell. Dels textos catalans que en parlen (el principal és la Crònica de Jaume I) es dedueix que l'almajanec era diferent deltrabuquet (així trobam escrit «envià-y un trabuquet e un almajanech», Jaume I, Cròn., cap. 69); però sembla que no era distint del fenèvol (així, en el cap. 16 de la mateixa Crònica, una mateixa màquina és anomenada almajanec i fenèvol). En resum, era una màquina de moviment parabòlic, composta d'una palanca de braços desiguals sostinguda per dues cuixeres i que a un cap duia un contrapès i a l'altre una fona que contenia la pedra que s'havia de llançar. E aduxeren la testa d'Infantilla a nós a la ost, e faemla metra en la fonda del almajanech, e faemla gitar dins en la uila, Jaume I, Cròn., cap 70. E faem aqui un almanjanech que tiraua a la torra del Endador, id. ibid., 16. Fórem aquí tornats ab l'almagenech e ab ració per a VII dies, id. ibid., 200.—Per completar la descripció, V. fenèvol i manganell.

    Var. form.: almayanet (Havia dos gins, lo un apeylat almayanet, Marsili Cròn., c. xxiv).

    Etim.: de l'àrab almanjanīq, «trabuco, ingenio, pertrecho para tirar» (Pedro de Alcalá), «machina» (R. Martí Voc.).

Almanjanec

De manera que el rei també va decidir, a instàncies d'Ei­xemèn, que els havien de donar una bona lliçó. La noticia s'escampa com el vent i l'almanjanec va quedar enllestit cap a la primavera i, tan bon punt el van haver provat, l'exèrcit es posa en moviment. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàg. 162).

ALMANGRE f.:

V. almangra. 

ALMANGRA o MANGRA (amb les variants almànguena, almàngara, almànguina). f.
Peròxid de ferro aluminós; mescla natural d'alúmina i terra amb òxid vermell de ferro; cast. almagre, almazarrón. Almangara ha aytal la conexensa que sia ben vermella e que no y aia terra e que sien trossos lissos, Conex. spic., 12. Degen dar linyoles almàngana barrines et altres coses, doc. a. 1390 (Col. Bof. viii, 417). Lo mallorquí scriví ab almanguera en la lonja, Francesc Eximenis (Boll. Lul., ii, 352). L'almànguena son la pura sanch sua | ab que l'a marcada del seu gran senyal, Passi cobles 15. Trobaràs en la paret tres ralles d'almànguena, Curial, iii, 139 (ed. Els N. Cl.). Hi hajen de posar... sis lliures de almangre, doc. a. 1584 (Hist. Sóller, ii, 184). Almangra val lo quintar vna lliura vuyt sous, Tar. preus 108. Cabeys de fum d'estampa,... galtes d'aumàngara y tapa-rabos de vert de persiana, Maura Ayg. 120. Com si li traspués la sang o l'haguessen ruixat ab mangra, Pons Auca 19. Aixina com d'almànguina en les emblanquinades, carregue el còs de beguda, Pascual Tirado (BSCC, ii, 46).
    Fon.: almáŋgɾa (Val.); máŋgɾə (Barc., Gir., Igualada); máŋgɾɛ (Lleida); əwmáŋgɾə, əwmáŋgəɾə (Mall., Men.); almáŋgena (Val.); almáŋgina (Maestrat, Castelló); awmáŋgina (Tortosa); umáŋgɾə (Men.),
    Etim.: de l'àrab al-maġra, mat. sign.

Almangre

Allà dalt, en les terrades, hi tenia escaires, compàs, pedra llapis, almangre i guinyola. Tenia rajoles preparades i un rellotge d'arena per a les comprovacions del temps amb la declinació de les ombres. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 259.).

Almangre

Allà dalt, en les terrades, hi tenia escaires, compàs, pedra llapis, almangre i ginyola. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 126.).

ALMAT

Almat

Mai no vam tenir cap mena de distanciament o disputa car, encara que érem ben diferents de caràcter, entre nosaltres cada dissemblança ens feia més harmònics. Jo era més almat i reflexiu que la meva companya, encara que el meu temperament no era tan complaent com el d’ella. La meva capacitat d'aplicació era de més llarga durada, però mentre durava no era pas tan severa com la d’ella. Jo em delia per investigar els fets relatius al món actual i ella s'ocupava a seguir les creacions dels poetes, tan subtils. Per a mi, el món era un secret que volia descobrir; per a ella era un buit, que omplia amb gent que ella mateixa imaginava. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 30.].

ALMESQUÍ m., més usat en pl., almesquins.

Planta amaril·lidàcia: Narcissus Jonquilla; cast. junquillo oloroso. Té les fulles estretes, semicilíndriques i acanalades; les flors són daurades i molt oloroses, amb la corona quatre vegades més curta que els segments del perigoni. El nom almesquí sembla que s'usa als Ports de Tortosa (Masclans Pl. 44).

    Etim.: de l'àrab al-maskí, ‘almescat’ (Eguílaz Glos. 221).

Almesquí

Havien bandejat 1'adjectiu groc i de­ien jonquille (almesquí). No portàvem un uniforme sinó una tenue com els mariners. La fanfara no tocava sinó que sonava i teníem la sang verda. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

Almesquí

Feia vent de ponent: venia dels turons, que feien olor de bruci d'almesquí; el cel era d'un blau puríssim; el rierol baixava pel con gost, era ple de les aigües de les pluges primaverals i s'escolava cabalós i clar, captant els rajos daurats del sol i les tonalitats de safir del firmament. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 437.].

ALMODÍ o ALMUDÍ m. ant.

|| 1. Mesura equivalent a sis cafissos; cast. almudí. Per preu de set almodins e hun cafis de calç, doc. a. 1430 (Arx. Gral. R. Val.). Per raho e preu de quatre almodins de calç, doc. a. 1446 (mateix arx.).

|| 2. Casa on estaven depositats i eren venuts el blat i altres cereals; cast. almudín. Prest la meteren dins l'almudí, Spill 3485. Aprés de exit, de aquell celestial almodí de bethleem, Anòn. Confess.

|| 3. Impost sobre els cereals. Poden valer les escampadures del almudí del blat... tro a DCCC solidos, Col. Bof. xxxix, 143.

    Etim.: de l'àrab al-mudí, ‘certa mesura de grans’. Cfr. Eguílaz Glos. 240.

Almodí 

Així, atorga a la vila de Morelia una placa i un terreny per tenir mercat, a més d'establi-hi l'almodí i el pes («Saragossa, 2 nones de maro de 1256»), dóna a Joan de Mora un pati a Morvedre perquè pugui edificar («Tortosa, 12 calendes de maig de 1257»), atorga llicéncia a Arnau de Romaní per obrir dues finestres a la muralla de Valéncia («Lleida, 4 calendes de setembre de 1257») o confirma la llicéncia donada a Pere Sane perqué pugui construir un hospital al grau d'Orpesa («Lleida, 1 calendes de setembre de 1257 »). AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 458.).

ALMORRATXA o MORRATXA f. 

Cànter de vidre o de metall amb molts de brocs i sovint amb adorns de diferents colors, que serveix per tenir-hi aigua d'olor; cast. almarraza. En els balls antics de festa major, a la Costa de Llevant, els pavordes designaven les donzelles que havien de ballar, tirant-los aigua d'olors amb l'almorratxa. Encara es conserva a la mateixa comarca el «ball de l'almorratxa», a l'acabament del qual tiren enmig dels balladors una almorratxa, que es trenca i escampa l'aigua olorosa que conté. Item una almorratxa ab sa cuberta... Item una almorratxa de domas menys de soll [=sol]... Item una almoratxa de domas blaua vn poch daurada, inv. a. 1412 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Una almorrarxa blava de vidre, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada, Vic). El fadrí major la n'ha treta en dansa, | el mitjanseret porta las morratxas, | el mes petitet ayguaros tirava, cançó pop. (Milà, Rom. 268). [Lo Rosselló] apar una almorratxa descomunal que vessa | per sos cinch brochs de vidre cinch rius d'aygues d'olors, Canigó, vi.

    Fon.: əɫmuráʧə (Lledó, Canet de Mar); muráʧə (Canet de Mar, Lloret de Mar); əɫməráʧə (Gir.).

    Var. form.: almaraixa, almaratxa, almarratja, almarratxa, marraixa, marratxa, borratxa.

    Etim.: de marraixa (<àrab maraxxa, i amb l'article al-maraxxa), mat. sign., amb contaminació de morro.

Almorratxes

Per això els càntirs, els fusos, les almorratxes, els garrots, les bigues, les reixes, els collars del bestiar, els jous i les cadires han rebut signes que estúpidament anomenem decoratius; signes que per als materials que es treballen per acumulació, com la ceràmica i el vidre, són bàsicament escissions o barbotines, i per als que es treballen per eliminació, com la pedra o la fusta, són incisions o buidats. Per aquests fets, la tècnica condiciona l’estil. (Alexandre Cirici. L'Escultura catalana. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788477275787. 160 pp. Pàg. 16.).

Almorratxa

mates de bronsa encén, reflex d'atàvica

almorratxa.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 102.).

ALOC m., bot.

Planta verbenàcia, Vitex Agnus-castus L.; cast. sauzgatillo. Es un arbust de dos metres d'alçada, olorós; té les fulles peciolades, palmades, amb cinc o set folioles lanceolades, enteres, tomentoses blanquinoses per davall; les flors són blavoses, moradenques o rosades, petites, amb el calze tomentós de cinc dents triangulars i la corol·la bilabiada; els estams sobresurten; el fruit és rodó, petit, de color negre vermellós. Se fa per marges i llocs humits de la regió mediterrània (Baix Empordà, Costa de Llevant, Barc., Mall., Men.). L'aloc, els boixos, a l'ombra de l'auleda, Espriu Lírica 19.

    Fon.: əlɔ́k (St. Feliu de G., Llofriu, Píneda, Mataró, Calella, Barc., Men.); pl. əlɔ́ks (Lluçanès).

    Sinòn.: agnocast, alís, pebre foll d'Espanya.

Aloc

Mentre examinava aquella escena amb un esporuguiment inexplicable, vaig reparar en el fons d'un passadís la figura esvelta, grave i melangiosa de la meva mare. Tota traspostada i esblanqueïda, la simpàtica dama vingué cap a mi, m'abraçà i estampà en mon front un llarguíssim petó. Sos llavis eren freds com una flor d'aloc mullada per l'aigua-ros del novembre. Sos ulls grossos i serens expressaven una tristesa incomprensible. Jo em posí a plorar en sos braços... mes no sabia pas per què. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 12.).

ALPESTRE adj.

Pertanyent als Alps; cast. alpestre. L'alpestre munt d'on Peloro's trencà, Febrer Purg., xiv, 32. Com en las valls alpestres se veuhen també las imponents allaus, Bosch Rec. 185.

    Etim.: pres del llatí alpestris, mat. sign. 

Alpestre

Com un illot alpestre fistonejat d'escumes,

de la florida et voltes que de migjorn ens ve.

Els glops de marinada pentines i perfumes:

així la terra nostra és orejat verger.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 16.).

ALTERCACIÓ f. 

Discussió forta; cast. altercación. Per tolre altercació o questió que per vos..., poria esser feta als confrares,doc. val., any 1392 (Col. Bof. xl, 370). Sobre la altercació qui es entre vosaltres e alguns de la Ciutat, doc. mall., a. 1451 (Boll. Lul. ix, 265). E apres moltes altercacions los juheus respongueren, Villena Vita Chr., cap. 70. Per totes e qualseuol questions o altercations que... poguessen vertir, doc. a. 1539 (arx. mun. de Montblanc).

    Var. ort. ant.: altercatio.

    Etim.: pres del llatí altercātiōne, mat. sign.

Altercacions 

Com a casa en tot temps lliure, de fàcil accés i acollidora de tothom (car mai no m'he deixat induir fins a fer-ne una eina de guerra, en la qual em fico de mes bona gana com més ilunyana es del meu veïnat), la meva casa ha merescut prou afecció po­pular, i fora ben difícil d'atacar-me a la meva tort; i considero una obra mestra meravellosa i exemplar que encara sigui verge de sang i de saqueig, enmig d'una tan llarga maltemp­sada, de tants canvis i altercacions veines. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 151.].

ALTERÓS, -OSA adj.
|| 1. Que té molta altària; cast. alto. «Aquest campanar és ben alterós!» (Men.). Montanyes que desde ací semblen dominades per l'ample i alterós Canigó, Verdaguer Exc. 58. Les parets son enterament verticals i alteroses, Butll. C. Exc. Bages, abril 1924. a) nàut. Molt alt d'obra morta; cast. alteroso. La nau de Tirant era molt major e mes alterosa que neguna dels moros, Tirant, c. 86.
|| 2. Situat amunt; cast. elevado. «Aquí dalt esteim massa alterosos» (Men.). «Aquest camí està molt alterós» (Penedès). Per l'alterosa espinada del gegant de Galatzó, Riber Sol ixent 6.
|| 3. Que manifesta orgull; cast. altivo. ¿Com el vos figurau a un homo com aquest...? ¿L'imaginau alterós, emparpalat, parlant a poch a poch?, Roq. 10.
    Fon.: əɫtəɾós (Barc., Manresa, Penedès, Mall., Men.).
    Intens.: alteroset, -eta; alterosot, -ota; alterosíssim, -íssima.
    Etim.: derivat de alter o altor.

Alterós  

A les cinc del matí, cops a la porta amb rebombori, John, el seu marit, s'aixeca d'un salt i pren el fusell, i el fort ressò dels peus descalços de Roscoe, deixondit de sobte, des de l'altre costat de la casa: Mattie es va posar la bata a corre-cuita, dis­posada per a l'alarma de guerra, però amb el cor encongit que a la fi hagués arribat, i va baixar volant les escales per veure a través de la porta oberta, a la llum del fanal, al peu de l'escali­nata del pòrtic, els dos cavalls que treien el baf per les illades, el cap alterós, els ulls enfurismats, i el cotxer, un moreno jove carregat d'espatlles, fent gala d'una paciència impertorbable en circumstàncies com aquelles, i la dona dreta dalt del seu carruatge, que no era sinó la tia de Mattie, Letitia Pettibone de McDonough, el rostre d'anciana sumit en l'angoixa, els ca­bells embullats, la dona sovint tan primmirada, la viuda d'upa que pràcticament dominava la vida social d'Atlanta, dreta dalt del seu vehicle, talment la bruixa funesta que havia d'es­devenir. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 9.].

ALTILOQÜENT m. i f.

Que parla amb altiloqüència; que és dit amb altiloqüència; cast. altilocuente. 

Altiloqüent

El dia del llançament del llibre, a Chicago, el Less era entre bastidors i va sentir les paraules amb què el presentaven (“Sisplau, donem la benvinguda a l'altiloqüent autor de Calipso, aclamada per la crítica...”) i va sentir l'aplaudiment plorós de les potser vint o trenta persones de l'auditori -aquell presagi fatal, com les gotes de pluja fosques que taquen la vorera abans de la tempesta- i li va tornar a la memòria la retrobada amb els seus excompanys d'institut. [Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 42.].

ALTRESÍ

adv. que encapçala cada una de les peticions que s'exposen després de la principal, en els documents oficials; cast. otrosí.—Duen la forma altresí els diccionaris Saura, Aladern, Escrig-Ll., Martí G., Amengual i Ferrer P.; però la forma que tenim constatada documentalment és atresí. 

Altresí

I és també sàvia cosa fruir-la de des que comença, per això com s'esbrava i molt prest no en queden sinó baixos i escolims, qui mai us donaran la delitosa sabor dels primers dies. Altresí deveu entendre que la més avorrible cosa és senectut mal portada i no saber capir l'instant en què natura imposa a l'home i a la dona gentil la convinença de deixar el bell món sense regust ni fent riure, ans bé deixant-hi recances i enyoraments de la seva presència i per això aquells antics filosops que es deien epicurians, ensenyaren que deu hom deixar noblement tota follia de joventut abans que arribi la vellesa, i això mateix ho mostra el poeta anomenat Ovidi Nassó. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.21.).

ALULEA o LULEA (escrit també aluleia i luleia). f. 

|| 1. Crits i rialles de befa o d'alegria; cast. chacota. Y fent aluleya, truyet y bogiot, Penya Poes. 107. Arreconaven amb gran lulea es bigalot, Alcover Cont. 68. 

|| 2. Cridòria o xerradissa forta; cast. chacota. Dir això y sentir una gran aluleya va esser tot ú, Penya Mos. iii, 207. 

|| 3. Befa descarada; cast. chanza, rechifla. De lo sant no s'en ha de fer lulea, Ignor. 18. Es sa luleya de tothom, Aurora, n.o 261.

    Fon.: əlulέ̞ə, lulέ̞ə (Mall.).

Alulea

Però fins que no senten la veu del més agosarat -Així n'apren­dreu, xuetons de merda! -no comença l'alulea de crits, insults i provocacions.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 213.).

1. ALUM m. 

|| 1. quím. Sulfat doble d'un metall trivalent i un altre monovalent capaços de cristal·litzar en octaedres regulars amb dotze mol·lècules d'aigua de cristal·lització; cast. alumbre. Ordinàriament es dóna el nom d'alum al sulfat doble d'alúmina i potassa, que s'empra principalment com a mordent en la tintoreria i com a càustic en la medicina; cast. alumbre común. «Alum tot plom, aquest val més. Alum de rogua [=roca], aguest es bo. Alum de ffulla, aguest es bo. Alum de bogía, aguest es bo. Alum de alcudia, aquest es bo... Alum cordat, aquest es àuol» (Conex. spic. 37 ro i vo). Les principals varietats d'alum, són: a) Alum de roca: alum fus en la seva aigua de cristal·lització i deixat refredar; cast. alumbre de roca. Alum de Roqua ha aytala conaxensa que sien bells trossos e clas e que no y aia terra, Conex. spic., 11 v. —b) Alum cremat o alum calcinat: alum deshidratat per l'acció del calor; cast. alumbre calcinado.—c) Alum de ploma:sulfat d'alúmina i ferro, que té la forma de fibres capil·lars de color blanc grogós, llustre nacrat i gust metàl·lic; cast. alumbre de pluma. Alum de ploma a aytal la conexensa que sia canonat e que sia ben plomós e luent e que no tinga altra mena, Conex. spic., 12 v.—d) Alum sucreny: mescla artificial d'alum i sucre, que s'empra com astringent; cast. alumbre zucarino. Carga d'alum cuquereyn [errada, per çuquereyn], Cost. Tort. IX, x, 10. Carga d'alum sucteny [errada, per sucreny], doc. any 1252 (Capmany Mem. ii, 20).—e) Alum lupany: Alum lupay ha aytal la conexensa que sia granat e ben branch e que no y aia terra,Conex. spic., 11 v. (en el fol 5 de la mateixa obra és escrit alum lupany).—f)Alum blanc, o alum cru, o alum romà: noms moderns de l'alum comú, o sia el sulfat alumínicpotàssic.—g) Hi havia diversos noms de l'alum, segons el, lloc d'on procedia: alum de Bolcan, doc. a. 1287 (RLR, iv, 374);alum d'Alap, doc. a. 1300 (RLR, iv, 381);alum de Civitavetxa, Tar. preus 107; etc. 

|| 2. a) Excrement de ca, emprat en la indústria de pellaires per adobar la sola (Tarr., Valls); cast. canina.—b) Mescla d'aigua amb excrement de gallina o de colom, que s'empra per adobar pells (Igualada, Reus).—c) Clot o tina on posen l'aigua mesclada amb gallinassa o colomassa per dissoldre-hi aquests excrements i emprar després el compost per adobar pells (Igualada, Reus).

    Loc.

—Blanc com un alum: ho diuen d'una cosa molt blanca, i principalment de la roba ben neta (Llofriu).

    Fon.: əlúm (or., bal.); alúm (occ., val.).

    Etim.: del llatí alūmen, mat. sign.

2. ALUM 

Llin. existent a Barc., Manresa, Mataró, Girona, Blanes, Llambilles, etc.

Alum

Tot aquest sistema pivota entorn de l'activitat de Barcelona com a mercat exportador, en un entrellat molt complex de relacions que Carrère ens descriu així: les espècies importades del Llevant serveixen per pagar la llana d'Aragó, que es revén als venecians, a canvi dels ducats necessaris per comprar les espècies, o que s'intercanvien a Gènova per alum i pastell destinats a la producció a Catalunya de draps que s'exportaran a ultramar, o que es canviaran a Sicília per sucre destinat a Flandes.(Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 80.).

Alum

Dalt del cap de la pagesa, l'oca, blanca com un alum, treia el llarg coll de la panera i l'estirava cap an En Mitus, obrint el bec i enrampant la llengua, com si volgués bordar-lo o li fes mofa; i l'home i la dona caminaven tranquil·lament, cadenciosament, i cridant a qui podia més. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 203).

ALQUENA f. ant.

Arrels de la planta Lawsonia inermis, que, reduïdes a polsim i dissoltes amb aigua, s'empraven com a cosmètic i principalment per tenyir els cabells i les celles; cast. alheña. Abunda en diversitats de grans, així com de forment, ordi,... pèsols, tremussos, arròs, alquena, adcercó, Eximenis Reg. 25. Alquena ha aytal la conexensa que sia ben verda e ben prima e molta, e si uols ueura si es fina, destrempala ab holi, e deu tornar vermella, e si no no uall res, Conex. spic. 13 v. Preneu... vna liura d'alquena e vna liura de oli, Dieç Menesc. ii, 40. Ja surt la forma alquena en Cost. Tort. IV, xv, 24.

    Etim.: de l'àrab al-ḥanna, ‘la planta Lawsonia inermis’.

Alquena

L'alquena i l'arròs en són dos exemples típics. Planta tintòria la primera, arribava a València des de zones del regne com la vall d'Alfàndec (Valldigna), i es produïa massivament a l'Horta en 1327, segons es desprèn d'unes ordenances reguladores del garbell del producte ue porten aquesta data.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 189).

1. ALZINAR m. 

Bosc d'alzines; cast. encinar. Los abets son los cedres del Pirineu,... alzinars y pinedes los diuen reys, Canigó, v. 

    Fon.: əɫziná (pir-or., or.); aɫziná (occ.); əwziná (bal.).

    Intens.: a) Dim.: alzinaret, alzinaró;—b) Augm.: alzinarot, alzinaràs.

    Sinòn.: aulet, carrascal.

    Etim.: format damunt alzina amb el sufix -ar.

2. ALZINAR v. tr. 

Alçar, posar en sentit vertical; cast. alzar, erguir. Va alzinar-se tant com pogué, alçant el cap, botint el pit, Ruyra Parada 28. Algunes vegades alzinaven més de mig cos sobre la mar, drets, encirats, Ruyra Pinya, ii, 42.

    Etim.: format damunt alçar (amb influència de alzina).

Alzinava

El castell s'alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d'enginys de guerra; i la seva torre mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d'atzur. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].

Alzinà

S'alzinà, s'eixugà les mans al davantal i n'allargà una a Philip. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 467.].

 

Alzinat

A Philip li va cridar l'atenció la seva manera de posar: quan muntà a la tarima, es va plantar fermament sobre tots dos peus, amb els punys closos i el cap alzinat en un gest desafiador; aquesta positura posava de relleu la seva esplèndida figura; no tenia ni un gram de greix, i els seus músculs es perfilaven sota la pell com si fossin d'acer. La testa, ben formada, apareixia coronada per una tofa de cabells arranats; duia una barba breu, els seus ulls negres eren grans i tenia unes celles molt espesses. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 256.].

AMANÓS, -OSA adj. 

Manejadís, fàcil de manejar (Cat., Val.); cast. manejable. «És més amanós un tamburet que una cadira» (Tortosa). «Això és una cosa molt amanosa» (Penedès). «Un llibret més amanoset» (Cast., Val., Gandia).

    Fon.: əmənɔ́s (Panadés); amanós (Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Gandia, Ador).

    Intens.: amanoset, -eta; amanosíssim; -ima.

    Etim.: format damunt la loc. adv. a mà.

Amanosa

De primer Protàgores féu algunes postures, dient que era una tesi mal amanosa; però després es conformà a respondre. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 156.].

AMANYAC m.

|| 1. Marruqueig de colom o de tórtora; cast. arrullo (Labèrnia Dicc.).

|| 2. Cançó per adormir els infants; cast. arrullo (Labèrnia Dicc.).

|| 3. Manyagueria; cast. caricia. Tots aquells amanyacs l'esveren, Maurette Aiguat 74. 

Amanyac

En aquest nou muntatge, el director barceloní fa una lectura intel·ligent i original del text, transformant- lo en una cançó de bressol. De fet, el primer quadre de Yerma s'inicia, precisament, amb un amanyac que il·lustra el somni que té la protagonista i que ens revela el seu veritable anhel (apareix un pastor que porta un nen en braços). (Martí Gallén. Lorca, sota l’arena d’una cuneta. Art. Revista L’Avenç 497, gener 2023, p. 50.).

Amanyacs

-Seria molt més fàcil publicar des de fora de Nova York -va dir Aeneas, i no era la primera vegada que ho deia. A l'habitació del costat, la Rosalind agombolava el senyoret Duncan, amb molts amanyacs i rialles de la mare i l'infant, tan units. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 422.].

AMANYAGAR

amanyagar trans.

1. Fer tornar manyac.

2. Tractar algú amb notable amor i tendresa.

3. acariciar   https://ca.wiktionary.org/wiki/amanyagar

Amanyagava

La dona li besà els ulls i amb les seves mans menudes i primes li amanyagava el cos per sobre la camisa de dormir de franel·la blanca. L'estrenyé fort contra el seu cos. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 15.].

 

AMÀS m. ant.

Reunió, arreplegament. No's fa amàs de gent per entrar ni damnificar el Regne, doc. segle XV (Aguiló Dicc.).

    Etim.: postverbal de amassar (art. 1).

Amàs

Aquesta resta de coqueteria es feia fins i tot perdonar per una indolència graciosa. El con junt de trets, l'amàs de coses petites que fan una dona lletja o bonica, atractiva o desagradable, només poden ser indicades, sobretot quan, com en el cas de la senyora d'Aiglemont, l'ànima és el lligam de tots els detalls i els dóna una unitat deliciosa.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 125.].

Amàs

Davant les portes obertes del graner hi havia alguna cosa a terra que no va poder evitar mirar. Es va negar a creure que allò que hi veia era un viscós amàs d'extremitats humanes am­putades. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 33.].

AMATRONADA

Amatronada

Si la Grace hagués estat jove i bonica, hauria pensat que un sentiment més tendre que la prudència o la por influïen el senyor Roches ter en favor d'ella, però, poc agraciada i amatronada com era, costava de creure. Tot i amb això -vaig pensar-, la seva joventut devia ser contemporània de la de l'amo. La senyora Fairfax em va dir que feia molts anys que vivia a Thornfield. No crec que hagi estat mai bonica, però potser té un caràcter original i fort que li compensa la falta d'atractiu personal. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 172.].

AMBLA

Ambla

En aquest instant, vet aquí que ve al Iluny, davallant lentament la sendera, a l'ambla d'un petit palafré negre, Denoalén, seguit de dos grans llebrers.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 73.].

AMBLÉS

Amblés

Amb això no vull dir que amblés, com de fet fan alguns mamífers, com ara els gats i els camells, que mouen les dues potes d'un costat abans de bellugar les altres dues. [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 26.].

AMBROSIA f.

Menjar dolcíssim que era l'aliment dels déus, segons la mitologia grega; cast. ambrosía. Riuen les Gracies y se sent l'efluvi d'alta ambrosia. Costa Horac. 23.

    Etim.: pres del llatí ambrŏsĭa (< grec ἀμβροσία), mat. sign.

Ambrosia

La Batalla del Turó de l'Hamburguesa, l'Operació Apache Snow a la valí A Shau, i la Batalla de Binh Ba a la província de Phuoc Tuy. Aquests van ser alguns deis noms que van arribar del Vietnam durant les setmanes prèvies i posteriors al moment de la graduació de tots tres a la universitat, i mentre es preparaven per visitar l'oficina de recluta­ment de Newark (en Howard) i la de Whitehall Street a Manhattan (en Noah i en Ferguson), tant en Howard com en Noah van consultar metges sobre malalties imaginàries que esperaven que els donessin la classificació de 4-F (no apte per al servei militar) o d'1-Y (apte per al servei militar, però només en casos de máxima urgència), cosa que els estalviaria haver de marxar al Canadá. En Howard tenia al·lèrgia a la pols, a la gespa, a l'ambrosia, a la palma d'or i a altres pol·lens suspesos en l'aire durant la primavera i l'estiu (pol·linosi), però el seu metge, comprensiu i contrari a la guerra, li va escriure una carta assegurant que també tenia asma, una malaltia crónica que podia garantir una exempció médica a en Howard o no. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 878.].

AMERAR o AMARAR v. tr.

I. Posar en remull una cosa fins que el líquid la penetri; cast. empapar. Per calç, per arena... e obrir los solaments amerar la terra e totes altres coses, doc. a. 1408 (Miret Templers 450). Les ameren ben amerats dins pega. Alcover Cont. 506. Una onada de sang amarà la meva vista, Pons Com. an., 72. «Estic amerat de suor» (Cat., Val., Bal.). «L'hort és ben amerat d'aigua» (Llofriu).—Especialment: a) Amerarvi o altre liquid: mesclar-hi aigua. La aiga pren la color del vi amerat, Llull Cont. 311, 12. En lo anap del vi amarat son mesclades totes les parts del vi e de la aygua, Llull Felix, pt. x, c. 2. Que begats de l'aigua... o del vinagre bé amerat,Eximenis Terç, c. 355. Lo vi amarat és molt més subtil per la subtilitat de l'aygua.Albert G., Ques. 14. Si volrà beure lo vi dexauloy beure, empero ameraulo vn poch ab aygua, car si beuia lo vi fort seria perillós de embriagar lo animal, Dieç Menesc. i, 15.—b) Amerar cànem, o lli, o altres plantes filamentoses: posar-les en remull i tenir-les-hi alguns dies perquè reblanesquen i sia més fàcil de separar el bri de la canya (Cat., Bal.); cast. enriar, macerar. Tot li o be canem entre amerat e no amerat, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 130). Lo garde de tota pudor de palla ni de bassa on hom amare li, so es banyar li, Flos medic. 125. Per amerar el cànem, després de segar-lo en fan manades lligades amb joncs, formant amb cada deu manades un cavalló, que es ferma amb un vencís, i fermant després uns cavallons amb els altres per formar la pila (Mall.); tiren la pila dins l'aigua de la mar o d'un safareig o riu, la carreguen de pedreny perquè no suri, i la tenen en remull sis o set dies (Cat., Bal.). Quan el cànem està prou reblanit, diuen que és cuit, i el treuen de l'aigua; si mentre cou el remenen o el deixen sense aigua, principalment durant la bullida dels primers dies, el cànem s'escalda, és a dir que es pertorba l'operació fins a l'extrem que el bri no es pot separar de la caramuixa (Cost. Cat. ii, 67). A algunes comarques, com l'Empordà i la Segarra, ameraven també ginesta, i empraven el bri d'aqueixa planta per filar i teixir. A Mallorca també ameren càrritx, tenint-lo dins la mar devers tres setmanes (Alqueria-Blanca).—c) Amerar calç: posar la calç en remull per ferla bullir i fondre; cast. apagar, ahogar.—d) Amerar rajoles, teules, etc.: posar-les en remull i tenir-les-hi algun temps, abans d'emprar-les (Cat., Val., Bal.).

II. met. Omplir completament (parlant de coses immaterials); cast. bañar. La soleyada que amarava el badiu de llum. Pons Auca 301. Els arbres s'amaraven de frescor,Rosselló Many. 230. El dia de la festa... s'amerà d'alegries, Galmés Flor 79.¿Recordes, però. com corríem, amarats de sol, xops de suor...? Espriu Lab. 90.

    Fon.: əməɾá (pir-or., or., bal.); ameɾá (occ., Maestrat); ameɾáɾ (Cast., Val., Al.).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. En les formes que duen accentuat el radical, en occ. i val. i part. del bal. conserven el so de e (jo amer, tu ameres); ara en or. i part de bal., molta gent ha convertida la e en a (jo amar, tu amares).

    Etim.: incerta; probablement d'un verb llatí *emerare, ‘treure la puresa, fer impur’ (aplicat al vi mesclat amb aigua), compost damunt mērus, ‘pur’, amb el prefix privatiu e-, segons Corominas DECast, i, 191-192. L'etimologia macĕrare, proposada en la primera edició d'aquest volum primer del nostre Diccionari, no té justificació en l'aspecte fonètic.

Amerava

La inquietud amerava totes les expectatives, i no tan sols les projectades des de la dreta: serem capaços, es preguntaven conspicus gurus de l'esquerra, serem capaços de governar amb un mínim decòrum? (Guillem Frontera. Palma, una ciutat fallida i externa. Art. revista L'Avenç núm. 400, abril 2014, pàg. 6).

AMIGUÈVOL, -OLA adj. 

Amical; cast. amistoso. En aquella mena de divorci amiguèvol que havia dut,Víct. Cat., Cayres 43.

Amiguèvol

La Maca, en notar les primeres esmes del canvi, havia arrufat la cara. Ella se sentia perfectament tal com estaven aleshores, en aquella mena de divorci amiguèvol que havia dut, creia ella, la malaltia. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 213).

AMITGER m. 

|| 1. Cultivador d'una possessió rústica que va a mitges amb el propietari (Mall., Men.); cast. aparcero. Envià un missatje... amb ordre de dir a s'amitjé que no llevàs d'era, Roq. 32. 

|| 2. Post llevadissa que es posa alguns centímetres part damunt la solera de la barca de forner, paral·lelament a la solera i a la tapadora, de manera que divideix en dos departaments sobreposats l'interior de la barca (Manacor).

    Fon.: əmiʤé (Mall., Men.).

    Etim.: format damunt la locució adverbial a mitges.

Amitger

L'amitger sí que hi era i el fill petit de l'amo era a punt d'arribar.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 133.).

AMOCAR

V. mocar. 

Amoca

De tal modo lo fa estar de Rosaura l'hermosura que si això prest no s'atura no sé a on hem de parar. Ja sospira, ja s'amoca; ja corre, ja està aturat, ja el veureu embocatxat, badant més d'un pam de boca. Cada instant fa una postura: ja està assegut; ja està dret; qualque volta fa l'uiet; mes sempre fa sa criatura. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 208.).

AMODOIXONAR v. tr.

Posar a boldrons, reunir en budoixos (Empordà?). S'era arremolinat, amodoixonant-se en masses plomisenques, Pons Empord. 34. 

Amodoixonant-se

Tot aquell núvol gris que precedia la gropada s'era arremolinat, amodoixonant-se en masses plomisenques que s'encastellaven l'una dessobre l'altra, com remogudes per fortes oposades corrents. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 384.).

AMOIXAR v. tr. 

|| 1. Passar la mà suaument per l'esquena d'un animal per amansir-lo o per mostrar-li afecte (Cat., Bal.); cast. acariciar. ¿Y mos anyells?... què hermosos ¡ay! de veure, què flonjos d'amoixar! Atlàntida, vi. 

|| 2. Tocar amb suavitat la cara o el cos de qualcú, en demostració d'afecte o simpatia (Cat., Bal.); cast. acariciar. 

|| 3. Tocar suaument (coses insensibles); cast. acaricíar. Los peus li amoixen hordi pastís y flors del camp, Atlàntida, vi. 

|| 4. Dir o fer a algú coses agradables, tractar-lo bé, per tenir-lo content o per induir-lo a fer qualque cosa; cast. halagar. Mostrar-los-han enganar blandén e amoxan lurs marits e lurs amichs per tal que furtivament los donen ço que han, Arn. Vil. i, 128. Nines moltes me amoixen | tement diffama, Coll. Dames 236. S'afanyaria per ella, l'amoixaria, la contemplaria, Pons Auca 179. 

|| 5. intr. Afluixar, amansir-se, perdre la força o la irritació (Cat.); cast. aflojar. «Noi, com amoixa! Perd les agalles!» (Lleida, Olot). 

|| 6. refl. Embriagar se (Palma).

    Loc.

—«Amb una mà rapa i amb s'altra amoixa»: ho diuen de qui té el geni variable o de qui és hipòcrita (Manacor).

    Fon.: əmuʃá (Barc., Gir., Olot, Vic, Empordà, Men.); əmuјʃá (Tarr., Valls); amoјʃá (Ll.); əmoʃá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. La o, quan és tònica, és ó.

    Sinòn.: acaronar, afalagar.

    Etim.: format damunt moix.

Amoixa

Li amoixa els cabells, amb unes carícies llargues i pacients, tal com li agrada a la Masooma. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 66.].

Amoixar-li

En lloc de respondre a la meva pregunta, m'envolta amb el braç dret i enfonsa la cara a les meves costelles. Començo a amoixar-li els cabells i, en sentir el seu cos tremolant contra el meu, de cop entenc el que ha volgut dir-me. Per un moment tinc un ensurt terrible, llavors  noto una onada de ràbia que em travessa, però quan l'onada passa, ja està. La ràbia deixa pas a la llàstima i m'adono que si em poso a renyar-la puc perdre la seva confiança per sempre.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 205.].

Amoixava

Al principi no em vaig adonar que havia deixat d'exposar la meva nuesa davant seu amb tanta naturalitat com abans. Em despullava i em vestia al lavabo. Quan els amoixava, procurava no tocar els meus nens a les parts que igualment no tocaria, excepte quan els rentava, però ara ja no ho feia ni després d'una dutxa o una banyera. És espantós, però no ho puc descriure d'una altra manera: mentre rentava els meus fills era com si tingués el senyor Tiberius al costat, vigilant que feia amb els dits. [Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 165.].

Amoixant-la

JULIANA: I no has fet res? No li has preguntat res? I per què no m'ho deies. (Amat no respon. Ella continua, a punt de plorar): Per què no la portaves, sense enfadar- t'hi, amoixant-la, entre els teus braços. (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 64.).

Amoixar-lo

-No me'n parli; a mi, jo em crec que fins m'ha fet perdre gana. No me'l puc treure del pensament; tan manso, tan falaguer! A mi i an aquesta, mai en la vida ens havia fet res. An seu pare, que no sabia amoixar-lo, sí que una o dues vegades l va picar. Me pensava que ens lo matava; perquè va rebotre gàbia per terra, que no sé com no el va desgraciar. Miri-se'l... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 52.).

Amoixar-li

Si per amoixar-li la cua penjanta

m 'inclín a la jove. ella se decanta ...

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 22.).

AMOLLAR v. tr.: cast. aflojar, soltar.

I. Deixar anar, disminuint l'atesament. Amollar-se un arbre: abaixar-se de les branques per l'excés de fruita o per altra causa (Mall.).—Especialment: 

|| 1. nàut. a) Deixar sense subjectar un estrai o una burda, per donar-li pintura o quitrà (Mall.).—b) Deixar anar la vela fins que tingui el moviment necessari per pendre el vent com cal (Costes de Llevant i de Ponent). 

|| 2. Fer tornar moll o fluix. «Amollar-se el vi»: esbravar-se (Tortosa). 

|| 3. met. a) Cedir, minvar d'intensitat (Falset, Valls).—b) Cedir, deixar de mantenir una imposició de la voluntat. «En vista que anava a perdre, va amollar» (Empordà, Valls, Barcelona, Urgell, Lleida, Tortosa, Mall., Men.).—c) Cedir, deixar de cobrar a algú una part d'allò que havia de pagar. «Vos amollaré dos cèntims, perque sou vós» (Men.).

II. Deixar anar una cosa que es tenia agafada. «No amollis la corda, o si no, caurà tot» (Barc., Valls, Val., Mall., Men., Eiv.). «No amolle la gran obra!» (Castelló). No es mou ni pipelleja, ni amolla el pal que porta, Alcover Poem. Bíbl., 74. Es fàcil que ses àncores amollun, Ruyra Pinya, ii, 71.

III. Deixar anar una cosa que es retenia. Però en canvi amollen coets y bombes,Pons Llar 48. Especialment: 

|| 1. Posar en llibertat. Es dissaptes, en mollar, [en deixar la feina], molts troten tot es camí, glosada mall. (Llevant, 11-3-1922). La Mort... digué an es jay: “Amollaume, y no vos diré res”, Alcover, Rond. iv, 123. 

|| 2. Baixar una corda o altra cosa que es té agafada i es deixa anar pel seu pes. Es capità, mentres amollava corda, la va estendre com qui calar una aumadrava,Ignor. 2. Los diu que li llevin es claus [al Sant Crist] i que l'amollin a poc poc, fins que ès abaix, Alcover Cont. 188. 

|| 3. Dir (una cosa que es retenia o que s'havia de retenir). Quant prou hagué mirat, amollà aquesta pregunta, Roq. 3. Aquell missè que... amollà un discurs ple de lleys y de retòriques, Ignor. 17. Mesclam termes raros y forasters y los amollam a lo millor sense temermosne, Penya Mos. iii, 216. Mira quina idea que m'ès venguda!—Veiam, amolla-li! Alcover Cont. 2. 

|| 4. Expel·lir l'excrement o una ventositat (Tortosa, Mall., Men.). 

|| 5. Donar diners o fer altre obsequi (Mall., Men.). 

|| 6. refl. Adquirir agilitat o facilitat per expressar-se o per fer alguna cosa; deixar l'empegueïdura o altre motiu d'aturament (Mall., Men.). 

|| 7. refl. Dir mentides, exagerar (Tortosa). 

|| 8. refl. Arrancar a córrer. «Va amollar-se el cavall i en menos d'una hora va arribar al poble» (Tortosa).

    Loc.

—«Som mullers, i hem d'amollar»: ho diuen les dones per significar que han de cedir encara que tinguin raó (Llofriu).

    Fon.: əmuʎá (pir-or., or., men., eiv.); amoʎá (occ., Maestrat); amoʎáɾ (Val., Cast., Al.); əmoʎá (mall.); amuʎá (alg.).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. En les formes en què l'accent recau damunt la o, aquesta és ɔ́.

    Etim.: del llatí *admŏllĭare, ‘afluixar’.

Amollava

Van pujar al carruatge, i de seguida el cotxer va amollar les regnes a les cavalleries i van sortir en direcció a Reus. (P. 65) Va caminar per l'estació, Joanet no amollava la mà d'aquell home que ja considerava amic seu. (Pp. 68-69) (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp.).

Té un feble per les xerroteries sobre la vida privada dels poetes i narradors d'Amèrica del Sud; quin un va fer banyut a quin altre; quin poeta i diplomàtic va patir, de jovenet, una malaltia venèria que el va deixar calb com una titina i a més va treballar en secret per la CIA... però sospit que m'amolla aquestes xafarderies il·lustrades sobretot amb el propòsit d'aigualir admiració que jo hagi pogut expressar cap un o un altre. [...] (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 7).

Amollar

Tot gravat a punta de ganivet. Els noms vulgars de tots dos sexes, els seus perfils; l'única igualtat entre classes socials, pena. I els cape­llans som menys iguals que els altres, va amollar bai­xet.  (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 217).

Amollava

Vestit de clergyman i amb la jaqueta oberta, el seu gran cos de pagès llombard es deixava veure a uns quants quilòmetres de distància. Va posar cura a portar-me fins a les dependències de la Secretaria d'Estat, a la primera planta del Palau Apostòlic, pels llocs més pròxims al recorregut dels turistes i, mentre m'explicava que seríem rebuts en persona per Sa Eminència Reverendíssima el cardenal Angelo Sodano (amb el qual, pel que semblava, l'unia una estreta i vella amistat), amollava somriures amplis a dreta i esquerra corn si desfilés en una Processó provinciana del diumenge de Resurrecció. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. :. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 16.].

Amollava

D'altres vegades, arrossegant els peus, la Lola entrava a 1'habi­tació mentre nosaltres estudiàvem el tauler i era una festa veure en Gaston, amb els ulls d'elefant fits a les seves peces, que es posava dret cerimoniosament per donar-li la mà, amollava tot d'una els dits inerts de la Lo i, sense mirar-se-la ni una sola vegada, s'aclofa­va de nou a la cadira i queia al parany que jo havia ordit. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 179.].

Amolla

 -El meu general diu que amb vosaltres, de manera que ho farem amb vosaltres -gruny Franco. I per enllestir el tema, amolla encara un altre proverbi de la reserva aparentment inex­haurible-. Els amics deis meus amics. són els meus amics.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 180].

Amollarem

I bo i dient això em vaig aixecar com per anar-me'n; però jo aixecar-me, Càllies, amb la dreta, m’agafa del braç i l’esquerra per aquest mateix mantell, i diu: 

–No t’amollarem pas, Sòcrates, perquè si tu te’n vas, la conversa ja no serà interessant. Et prego, doncs, que restis entre nosaltres; perquè el que és jo, a ningú escoltaria amb més gust que a tu i a Protàgores. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 159.].

Amollar

 —Ah, sí... vaig fer algunes trucades. I he hagut d'amollar ja saps.Qué és el que sé? No, no ho sé... —El Paolo s'asseu al Qué has hagut de donar? [Federico Moccia. Tinc ganes de tu. (Ho vogli de te, trad. M. Ubach i E. Bertran). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1006-9. 572 pàgs. Pàg. 383.].

Amollar

La policia, la policia... —Amb energia:— D'aquí a una hora faré la denúncia: és el temps que et queda per amollar els quartos.   (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 243.).

Amollia

I, de mica en mica, amollia el cor de Marc. Però els deslleials vingueren a l'encontre i digueren:

—Rei, escolta el consell que et donem en lleialtat. Hom ha dit mal de la reina; sense raó, t'ho concedim; però, si Tristany i ella tornen a entrar plegats a la teva cort, hom en parlarà de bell nou. Deixa més aviat Tristany que s'allunyi un quant temps; un dia, sens dubte, el tornaràs a cridar.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 62.].

Amollar

L'Anatole, regrillat, va amollar una frase en afrikaans que va alegrar al proveïdor. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 83.).

Amollava

A en Ferguson tant li feia. No volia tenir res a veure amb cap d'aquelles dues noies, tal com no volia tenir res a veure amb el pare de l'Schneiderman, que malauradament hi anava a sopar si fa no fa un cop al mes, i que amollava tota mena de bajanades sobre la política americana, sobre la guerra freda, sobre els treballadors de la neteja de Nova York, sobre la física quàntica...  [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 236].

Amollés

Com que tenia tantes ganes d'aprendre aquella nova habilitat, va acudir al seu pare i li va demanar els diners per comprar-se una màquina d'escriure, i va aconseguir convèncer el profeta dels beneficis perquè amollés els pistrincs amb l'argument que a la llarga en necessitaria una i que els preus no serien mai més baixos del que ho eren en aquell moment, i d'aquesta manera en Ferguson es va procurar una nova joguina per jugar, una Smith-Corona portàtil, sòlida i de disseny elegant,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 279].

Amollar

Alguns textos tenien poques línies, i d'altres, sobretot els spoonerismes i els malapropismes que tant m'agradaven, consistien en una ola frase. Chilled greaseburger en lloc de grilled cheeseburger, per exemple, que vaig pronunciar durant el primer any d'institut, o la involuntàriament pro funda i gairebé mística afirmació que vaig amollar a l'Edith durant una d'aquelles enverinades discussions conjugals: «Si no m'ho crec, no ho veig».  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 14.].

Amollar

Spears la va agafar pel canell i li va parlar de la manera més curiosa i candida.

-Les dones necessiten la companyia d'altres dones —va amollar després d'una breu i educada conversa sobre el temps—. És un gran consol, riure una mica, fer una mica de safareig inofensiu. El Taller de Costura o la Unió de Mares..., i a més, senyora Flett, tinc entès que vostè era membre del Club Femení de Gimnàstica Rítmica, que solia prendre gust a passar una tarda en alegre companyia. La meva dona mateix em va dir que la recent xerrada sobre les missions xineses va ser distreta i edificant. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 21.].

Amollant

A més, era respectable... i no volia tenir cap tracte amb aquell vell, amb aquell rodamón inútil que hauria pogut ser el seu pare. Es va posar a empènyer-lo amb força, traient el pit com un paó reial esventrat, i llavors el va dur al policia blanc que hi havia plantat al carrer, amollant una llista d'acusacions inventades a aquell confessor blanc, com volent dir: és per culpa d'escòria com aquesta que jo tinc mala reputació. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 221.].

Amollar

Robinson tenia molts defectes, però era, normalment, un noi sensible. Dins del seu cor, únicament per la veu, va comprendre que calia comportar-se i no amollar grosseries. No anàvem ben vestits, certament, però de totes maneres, ben nets sí que hi anàvem i decents. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 444-445.].

Amollar

Tan sols el senyor Green i, a tot es tirar, la Klara es mostraven una mica animats i de tant en tant trobaven motiu per a amollar una rialleta. Quan el senyor Green es posà a parlar de negocis, el senyor Pollunder trobà la manera de ficar-hi cullerada unes quantes vegades, però aviat plegava i el senyor Green, al cap d'una estona, quan menys s'ho esperava, li havia de donar un toc d'atenció. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 48.].

 

Amollés

Aureli va endevinar la seva intenció, es va abocar pel parapet cridant i indicant a Batià amb gestos amplis que amollés l'amarra i salpés, i va llançar cap avall la corda perquè no tingués dubtes que per allà ja no baixarien. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 176.].

Amolla

Si no es treu un català de polleguera — la qual cosa, com veurem immediatament, no és pas difícil —, adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable, el seu egoisme d'ésser privilegiat per la natura. L'estètica, en aquests moments, ens ofega. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 219-220.).

Amollava

Una corda, lligada per fora a la part de darrere del cotxe motor, pujava fins a l'extrem de dalt de la ballesta, que era una verga metàl·lica amb una molla o ressort a la base i una rodeta acanalada, com una peti ta corriola de pou, que corria en contacte amb el cable de la catenària, i més d'una vegada un graciós o bromista dels que viatjaven entre els dos vagons amollava la corda, estirava, i la verga de ferro saltava dreta i se sentia el crit «se n'ha eixit la ballesta», crit amb el qual el vehicle perdia velocitat ràpidament i provocava un murmuri general de protesta, els renecs del cobrador i el conductor, una frenada estrident i una breu atura da fins que un dels dos empleats agafava l'extrem solt de la corda i tornava a posar en contacte la rodeta amb el cable. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 45.).

Amollar 

Hi havia molts tarongers, arbres fruiters, i la terra de sèquies i bancals estava coberta d'una barreja d'herbes i flors que el vent agrunsava. Vaig amollar la mà i em vaig llançar a córrer com un boig, travessant les brosses altes, cantant i cridant, pal pant i voltant els arbres, fins a cansar-me i caure a ter ra mirant els núvols, els pardalets i les papallones volant sota el cel...». (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 141.).

Amollen

Els pagesos no amollen mai els diners.

Rares vegades, certament. Però, si no amollen els diners, posen la seva firma al peu de documents que serveixen als altres per a obtenir-ne. I, això, ho fan amb una sorprenent, inexplicable facilitat. Els pagesos no us donaran mai una trista pesseta; no us la donaran ni ara que una pesseta no és més que un tall de paper cobert d'un engrut microbià; però es deixaran robar cent duros amb la més atabaladora puerilitat. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 116.).

 Amolla  

Ordenada, callada, amiga de la netedat... Ja té el seu geniot que fa valguer quan una contrarietat la posa de mal humor i, com son amo també té lo gènit fort, ne resulten a voltes baralles, botades, moros a la costa; mes, sempre és lo senyor Vicen que amolla. Les paus se solen fer davant d'una grasalada d’arròs a la marinesca, que la Ramona n'és l'àliga. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 26.).

 

Amollava

Ja el batejaren tot seguit, al nen, pos li un nom ben cristià; mes ningú els hi treia el rosec de sobre aquella gent senzilla que, quan feia postures al noiet, com çava rient i acabava posant la cara apesarada, arribant cops a haver-se-les de valent per si el ficarien a la borderia quan l'un amollava l'altre no, perquè al capdavall tots dos l'estimaven força, an aquella pobreta criatura. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 90.).

 

Amollit

Enutjat i tot, li semblà que aquella atenia raó, es sorprengué de veure's tan amollit, i s'apodera d’una ànsia irresistible de rescabalar-se, com si hagués as una veritable baixesa. "Ell calçotes? (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 119.).

 

Amollava

I, a tot això, el caminer se posà dret i l'altre no amollava la clau, sempre estrenyent i estirant. No volia amollar; havia tancat, com els cans de bou, i la N'Armando ingressà a la presó d'Inca, després de lo que havia passat, i el jutge començà a instruir diligències. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 59-60.).

 

Amollar

-“I allà on el camí es bifurcava, Ignasi va amollar les regnes de la mula; si l'animal seguia el moro, Ignasi mataria l'infidel” -va dir en Juan Diego. Hauria pogut explicar la història amb els ulls tancats. [John Irving. L’Avinguda dels Misteris (Avenue of Misteries, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 97884417031190. 662 p. P. 102.].

Amollar

El seu anell va amollar el meu nus, va res- pirar ben fondo i va dir:

-Han matat aquell home. L'han esmicolat a trets. [Ford, Richard. Dones amb homes (Women with men. Trad. M. Izquierdo). Ed. Anagrama / Empúries, 1ª ed. Barcelona 1999. ISBN: 9788475966878. 238 p. P. 124.].

 

Amollat

Era el ressopó, en les nits de festes assenyalades, després del ball, durant el qual, ja mig begut, hauria amollat impudícies a l'orella de totes les noies: era per les revetlles de Sant Joan, per les festes d'agost o per Carna­val; era a la nit de Nadal vibrant de simbombes, de gui­tarres i de cançons. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 218.).

Amollen

Els crinoïdeus dels nostres dies, que venen dels antics lliris de mar, s'arrapen a terra, quan són joves, amb l'ajut d'un pe­duncle. Després, quan són més grans, amollen, s'emancipen, i neden i grimpen a l'aventura per les costes. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 329.].

Amollen

Totes i cadascuna d'elles em fan una llambregada subreptícia i informativa i amollen un breu comentari desagradable, com si en realitat jo fos una dona. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 402.].

 

Amolleu

JOAN: A mi, a mi! No hi ha un instant a perdre! Vinga aquest corn! (Corre a despenjar el corn de la panò­plia, que es passa al coll, i es lliga la corda del pou entorn del cos.) Jo baixo en aquest pou: amolleu corda fins que sentiu el corn; llavors hisseu. Tant com no faci senyal, amolleu sempre. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 47.).

 

Amollar

Quan va entrar a l'avantsala, Mattie Jameson es va aixe­car i.en veure Emily, va amollar el primer que li va venir al cap. Vostè no és la filla del jutge Thompson de Milledgeville?, va dir. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 102.].

 

Amollat

Havien d'omplir els buits que hi havia, la re­volució no duia una càmera a sobre i s'havien de trobar tots els paisatges, els espais, els pobles i els homes que pogues­sin il·lustrar la proesa, ens va dir corn si fos un discurs que hagués amollat en moltes ocasions abans de deixar-lo anar a Korasevo, aquells fulls que es trenquen de tant obrir-los i tancar-los. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 192.].

 

Amolla

Car, una tal mena de gent, hom se'ls fa de seguida seus si els amolla una qualsevol petitesa, això prou que ho sabia Karl de son pare, que tot repartint uns quants cigarrets es feia seus els empleats més baixos amb qui tenia tracte comercial. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 49.].

Amolla

Potser encara existeix i la puc visitar. Continuo amb les misèries d'en Barney, ara acaba de deixar anar una sonata de pets, al bar d'un hotel, aprofitant que la conquesta d’avui s esta retocant el maquillatge al bany: després sabrà que és de pagament i que si no amolla no hi ha servei. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 14.).

 

AMOLLONAR v. tr. 

Senyalar amb mollons o fites (Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); cast. amojonar. Los feels asenyalen lo camp e l'amollonen mostrantho als cauallers, Sum. Bat., cap. 25.

    Fon.: amoʎoná (Tortosa, Maestrat); amoʎonáɾ (Cast., Val.).

    Etim.: format damunt molló.

Amollonar

Amollonar les etapes d'una cronologia és sempre una tasca forra complexa, en la qual l'historiador s'arrisca a enganar-se per tal de posar límits -conceptuals, a més- a un continu decurs. Agustín Rubio reix d'una temptativa compromesa, i el segle resta estructurat en tres fases, a bastament aconseguides, fruit d'una rigorosa analisi histórica, abans que de deduccions mentals, i d'un plantejament globalista on cap factor és menyspreat. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 18).

 

AMORETA f. (dim. afectuós de amor)

|| 1. Amor suau. No us donaré yo'l ram que no'm deu l'amoreta, Milà Rom. 175.

|| 2. Persona amada. Que la teva amoreta l'han de combregar, Milà Rom. 263.

|| 3. Paraula amorosa; cast. piropo. Ja li deus haver dit alguna amoreta de les teves, Vilanova Obres, xi, 219. Y amoretes van y venen y's descapdella el festeig, Collell Flor 47.

    Refr.—a) «Molts te fan ara amoretes, que de ta pell farien tiretes» (Marroig Refr.).—b) «Rialletes fan amoretes» (Marroig Refr.).—c) «Qui tira pedretes, tira amoretes» (Empordà, Men.); «Qui tira festetes, tira amoretes» (Pineda).

    Fon.: əmuɾέtə (Vic, Empordà, Barc.); əmoɾə́tə (Mall.); əmuɾə́tə (Ciutadella). 

Amoretes

A les envistes del poble, ens vam creuar amb un floret de noies i els vam tirar amoretes marcides i marcials.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 297.).

AMURA f., nàut.: cast. amura.

|| 1. Part posterior de la proa, on les taules o planxes del forro exterior comencen a corbar cap a la roda.

|| 2. Part rodonenca de la proa, part damunt la flotació, des de la messa de guarnició de triquet fins a la roda.

|| 3. Cap de corda o aparell que s'empra per tenir atesat cap a proa el puny d'una vela.

    Fon.: əmúɾə (or., bal.); amúɾa (val.).

    Etim.: del cast. (<it.) amura, mat. sign. 

Amures  

I just després de la posta de sol, quan ja havia enllestit tota la feina i me n'anava cap a la meva llitera, em va venir de gust menjar una poma. Vaig pujar a coberta. Els guaites eren a la banda de proa, tots alerta per si descobrien l'illa. El timoner vigilava l'orsa de la vela i xiulava molt baixet; no se sentia res més, tret del brunzir de l'aigua contra les amures i els costats de la nau. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 99.].

Amura

-Què és això? Una bufada de vent? -Parlava molt més alt que Jukes no l'havia sentit parlar mai- Per l'amura. Perfecte. Encara se'n pot sortir. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 100.].

AMUSC, -USCA adj. ant. 

Bru. Hi havia bolsas vermeyas, blavas, amuscas, verdas, grogas, doc. eiv., segles XVII i XVIII (ap. Aguiló Dicc.). V. amusco.

AMUSCO adj. ant. 

Bru, terrós fosc. Altre [capa] de satí de flors amusco ab passamà de or, doc. a. 1692 (Hist. Sóller, ii, 882).

    Etim.: pres del cast. amusco, mat. sign.

Amusc

Les calaveres vesti­des amb túniques de color amusc fan giragonses i es antorcen al voltant de l'al·lot i l'escarneixen amb jutipiris i befes. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 319.).

ANABLEP

anableps Anableps sp (nc.) m Ictiologia

Gènere de peixos de l’ordre dels ciprinodontiformes, d’uns 30 cm, de forma allargada i color groc verdós; tenen els ulls grossos i d’una estructura especial que els permet de veure alhora a l’aire i a l’aigua quan neden arran de superfície amb la meitat de cada ull submergida i l’altra meitat fora de l’aigua.

Viuen a les aigües dolces i s’alimenten de petits artròpodes. Són propis de l’Amèrica tropical. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/anableps

Anableps

Presumiblement, en aquests moments el seu vestit blau revesteix el cau d'alguna famí lia de gossos salvatges. Una infermera corpulenta es dedica a fer paperassa en un racó i les ulleres bifocals li donen l'aspecte d'un anablep, aquell peix que hi veu a la vegada per sobre i per sota de l'aigua. El Less deu haver fet soroll: la dona gira el cap i crida en malaiàlam. [Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 250.].

ANADURA f. ant.

Temps emprat per anar a pas ordinari fins a certa distància; cast. espacio. Aquella carrera tendrà mil anys d'anadura en alt, Llull Gentil 276. Quan eren de fora e hauien estat a anedura d'una legua o de dues, tornauensen a les tendes, Jaume I, Cròn. 82. E nos abraçats ab l'altar ploram tant fort e tant de cor que per anadura d'una gran milla no'ns poguem partir d'aquel plorar ni del altar, íd. ibid. 451.

    Etim.: derivat de anar.

Anadura

...no dominar ni la velocitat, ni l'anadura, ni la finalitat de la cursa. Era una sensació anàloga a la que sofria en aquell moment: la vida se li escapava, ja no la tenia controlada, i els cavalls negres de la dispersió, de la mandra, de la luxúria i del dubte emportaven la seva quadriga cap a la mort, en un galop infernal. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 180.].

Anadura

No fa gaire vaig veure a l'escalinata fins i tot un uixer d’allò més ximplet, i de mirada pròpia de tot pobre diable as­sidu a les carreres, que es quedava embadalit mirant l'advocat, men­tre aquest, aixecant amunt les potes, pujava graó a graó amb anadura retrunyent damunt el marbre. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 97.].

ANAFIL o NAFIL m. ant.

|| 1. Trompeta de canó recte; cast. añafil. E els sarrains hoiren que les trompes tocauen,... e tocaren tantost lur anafil, Jaume I, Cròn. 176. Serà cridat per la uila ab l'anafil, Ordenacions de Valls, a. 1299. Los moros feyen grans alegries sonant tabals, trompetes e anafils, Tirant, cap. 24. Ells feriren en l'estol dels moros ab l'esclafit tan gran de les trompetes e anafils e botzines e crits, Tirant, cap. 403. Ja l'anafil diu: «Ta, ta, ta, | aquest es qui del mon sen va, | e fuig. A Deu!», Ausiàs March cxxvii.

|| 2. Sonador de trompeta recta; cast. añafilero. E hi menam trompadors e tabaler e nafil e dolsayna, los quals vestim tots de reyal, Muntaner Cròn., c. 295.

    Etim.: del persa-àrab an-nafīr ‘la trompeta’. 

Anafil

E quan venc que els francesos hagueren dreçades e acostades les escales al mur e viren que negú no els ho defenia, cuidaren-se que aquells de llaïns se'n fossen fuits amagadament la nit traspassada e van pujar ab gran goig per les escales amunt. E quan n'hac pujats en les escales de trescent cinquanta en quatre-cents e foren ja bé al mig lloc, En Ramon Folch féu tocar l'anafil, e los de llaïns van gitar les llebreres damunt dites per les escales avall e llevaren-les així e buidaren-les,... (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 345.).

ANAMORFOSI f., neol.: cast. anamorfosis.

|| 1. bot. Degeneració que modifica sensiblement l'aspecte d'una planta.

|| 2. fís. Deformació de la imatge d'un objecte, formada a través d'un sistema òptic.

    Etim.: pres del gr. ἀναμóρφωσις, ‘degeneració’. 

Anamorfosis

Però ells creuen el que diu Scott, la seva paraula és d'or o més aviat de dòlars; el meu marit té el talonari.

-La seva ment crea imatges que són quimeres, anamorfosis. Entén aquesta paraula?

L'insult i la condescendència formen part de la cura? [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 129.].

ANAP (escrit també enap). m. 

|| 1. ant. Vas per beure. Per escudeles e anaps e vernigats, doc. ross., a. 1284 (RLR, iv, 376). En negú loch fassa obrar ni sostena en son poder obrar copa, ni anap, ni calis, ni alcuna altra obra d'argent, doc. a. 1296 (RLR, v, 93). Als juglars veem que son donats cavalls e palafrens e enaps d'argent, Llull Cont. 118, 26. Covenria que i fos menjar e boure e enaps e escudelles, Llull Cont. 311, 7. Lo sotsreboster portar sia tengut e anaps e copes e altres coses al beure necessaries, Ordin. Palat. 91. En loch de copa de argent suplia un xich anap de fust foradat, Alegre Transf. 71. Tant vos aprofitaria com fer un clot en l'arena e ab un anap foradat buydar tota l'aygua de la mar, Tirant, cap. 281. Item un anap de vidre ab un sobrecop e un brocall, doc. a. 1412 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un anap de fust gornit dargent, doc. a. 1426 (Congr. Hist. 749). Item un anap gran d'argent ab sol daurat o per la vora, ab bolles al sol..., pesa un march, una onça e mija e sis argenços, doc. a. 1435 (arx. mun. d'lgualada). Item ja cetre e ja nap [=una nap per un anap] de fust, doc. a. 1461 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Item setze anaps de bruch, doc. a. 1529 (mateix arx.). Item ja nap de aram per rentar les tones, doc. a. 1504 (mat. arx.). 

|| 2. Tros de plat de pagès (devers la meitat d'un plat) que els terrissers empren com a mida per fabricar els plats (La Bisbal).

    Var. ort. ant.: enap.

    Etim.: del germ. hnapp, mat. sign.

Anap

No, no era vi: era la passió, era l'aspra joia i l'angoixa sens fi, i la mort. La criatura omplí un anap i el presenta a la seva mestressa. Ella begué a llargues gorjades, després l'abasta a Tristany, que el buida.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 22].

ANASCOT m. 

Tela prima de llana que serveix per fer mantells i hàbits monàstics; cast. anascote.—Duen el mot anascot molts de diccionaris catalans moderns; però el prengueren del castellà.

Anascots

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.).

ANCON

Ancon

Dementre n'està jugant

li envien una carta

diguent que la Lindaflor

els moros la n'han robada.

Jo hauré la Lindaflor

ancon sàpiga matar-me.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 132.).

ANDÀ m. 

|| 1. Barrera de quatre o cinc metres de llarg, formada de tres barres horitzontals unides per barrerons verticals, i que, posada al costat d'altres barreres semblants, serveix per formar la pleta (Cerdanya, Ripoll, Vall d'Àneu). La cabra hi corre traspassant l'andà que tanca el corral, Scriptorium, març 1926. Les ovelles y cabres, la major part apletades; pero les cabres tan aviat son adins com afora perque frissoses salten els andàs, Catllar, 25-xii 20 

|| 2. Tancat transportable, format de barreres juxtaposades, dins el qual tanquen el bestiar de llana en la nit perquè afemi la terra (Puigcerdà, Ripoll, Empordà, Pobla de L., Lluçanès, Berga, Sort, Boí, Tremp). 

|| 3. «Andans per a traginar fems» (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əndá (pir-or., or.); andá (occ.).

    Pl.: quasi per tot formen el plural andàs. Sols hem trobat la forma andans en el Dicc. Aguiló, que no n'indica la procedència.

    Etim.: potser del llatí *ambĭtānum (derivat de ambĭtus), ‘camí lateral o de circuït’; també és possible que sigui efecte d'una masculinització de andana.

Andàs

En aquell moment, a la carena, retallada contra el cel encés, es va veure una figura, ben bé com el ble negre al mig de la flama d'una cande­la. Tot d'una es va moure i va comentar a trafeguejar amunt i avall ­traginant unes carcasses rectangulars travessades pels mateixos rajos del sol. El seguia una figura més petita de quatre potes. La silueta més alta era la d'en Gabriel Oak; la petita, d'en George; i els objectes transportats eren andàs per fer cledes (Pàg. 114).

Andàs

En prova de reconciliació, la Bathsheba havia concedit a la seva dama de companyia una setmana de festa perquè anés a visitar la seva germana, que era casada amb un pròsper fabricant d'andàs i menjadores i vivia en una alegre avellaneda de prop de Yalbury que sem­blava un laberint. (Pàg. 229).

[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs.].

ANDAMIS

andamis | enciclopedia.cat https://www.enciclopedia.cat › andamis / Manera de caminar una persona.

Andamis

Andamis: Sembla un barbarisme i no ho és. Però, esclar, tampoc té el sentit del mot castellà que tant s'hi assembla. Com indica l'arrel anda-, ve d'anar, i vol dir la manera pròpia de caminar de cadascú. Quins andamis que gastes! A Pau Vidal li agrada tant que l'ha posat a totes les traduccions d'Andrea Camilleri que ha fet. (Diari Ara Laura Serra, Diari Ara, 26/03/2023).

ANDESITA

L'andesita és una roca ígnia volcànica de composició intermèdia. La seva composició mineral comprèn generalment plagioclasa, piroxè i/o hornblenda. Sovint hi estan associats biotita, quarsos, magnetites i esfena. El feldspat és absent en aquesta roca. El seu nom deriva dels Andes, serralada muntanyosa paral·lela a les costes de Veneçuela fins a la Patagònia. L'andesita presenta colors del negre al verd segons la seva constitució.

Pot considerar-se l'equivalent extrusiu de la diorita plutònica. Com les diorites, l'andesita és característica de les àrees de subducció tectònica en marges oceànics marins, com la costa d'Amèrica del Sud.

La classificació d'andesites pot refinar-se segons el fenocristall més abundant. Per exemple, l'andesita olivina es diu d'aquesta manera perquè l'olivina n'és el seu principal mineral. (Viquipèdia)

Andesita

Amb prou feines ens podíem creure que hi érem de veritat. Tot i que el lloc es podia resumir en dues paraules: una muntanyeta de terra vermella amb quatre esglaons de pedra que donaven a una porta d’andesita verdosa tan simple i sense ornaments que bé podria haver sortit de qualsevol fàbrica moderna de maons, Al nostre voltant el camp era ple de matolls alts just fins al filat espinós que envoltava Tiwanacu. Forçant una mica la vista, darrere el filat es distingien els camions i autobusos que circulaven per la carretera. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàgs. 289-290.].

ANDOLA f. 

|| 1. Lloc indeterminat per on tresquen (Val.). «Per eixes andoles»: por esos andurriales (Aguiló Dicc.). Les ombres travessen ermots i andoles, s'enfilen per barrancs i marges, Espriu Anys 115. 

|| 2. met. Córrer l'andola: anar d'ací i d'allà sense fer res de bo (Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); cast. andar a la gandaya. 

|| 3. Pesseta (en el llenguatge vulgar de Barc., Vic, Llofriu, etc.). Cada dissabte m'ha pujat la roba neta i alguna endola de tant en tant, Corominas Presons 171. 

|| 4. Embotit de cotnes de cansalada i un poc de magre (Alcoi). Pregant-vos... nos façats apparellar andolles e botons de moltó, doc. a. 1391 (Est. Univ. xiv,146). Us pregam e manam que'ns trametats d'aquexes viandes qui aqui se apperellen, es a saber: ventos de socera, sobressades, verines, salsici, callo, andoles, quasi cavalls e andoses, doc. reial, a. 1403 (Anuari IEC, v, 523).

    Fon.: əndɔ́lə (Barc., Vic, Llofriu); andɔ́la (Val.); andóla (Alcoi).

    Etim.: incerta; sembla de la mateixa arrel de andar, andana, etc. Segons Corominas DECast, i, 207, és probable que vingui de l'àrab ġandura, ‘dona elegant i malfeinera’, fora de l'accepció || 4, que considera relacionable amb el fr. andouille.

 Andoles

Em rodava el cap de tant intentar trobar algun sentit a tot allò. Volàvem sense paracaigudes per un cel ple de turbulències, i ens faltava molt poc per caure en picat i estavellar-nos contra el terra. Com redimonis s’havia ficat en Daniel en una història com aquella? Què feia e meu germà, el meu sensat i quadriculat germà, vagarejant per aquelles andoles? [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 184.].

ANDRONA f.

|| 1. Carreró o passadís estret entre dues cases per donar-los claror i passatge. L'escala que vos manàs fer en aquel endrona qui es el [=en el] palau de Santaeulalia, doc. a. 1302 (Geogr. C. Barc. 416). Una casa qui antigament solia esser cuyna del spital... ab la part que li pertany en la androna que es detràs lo dit spital, doc. a. 1407 (Ordin. Hosp. 74). Entre la casa de la dona e la casa d'un seu veí havia un carreró que hom apella androna, Decam. ii, 45 Lo carrer den Malla vé a ser una androna llargaruda que separa dues rengleres de cases, Vilanova Obres, ix, 7. A Ciutadella hi ha el carrer de ses Andrones.

|| 2. Conducte subterrani per on se'n van les aigües sobreres o brutes (Val., Alcoi); cast. albañal.

    Fon.: əndɾónə (Barc.); andɾóna (Val.).

    Sinòn.: || 2, albelló.

    Etim.: del llatí andrōna, ‘espai entre dues cases’, ‘passadís entre dos murs’ (cfr. G. Bertoni en ZRPh, xxxv, 67). 

Andrones

La remor de llur cursa era cada vegada més propera. Ni vam tenir l'instint de separar-nos. Com un sol home, sense consultar-nos, ens ficàvem per les andrones, sense saber on acabaria la nostra boja fugida. (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 46.).

ANECOIC

anecoic -a - Diccionari d'otorrinolaringologia Termcat  https://www.termcat.cat › diccionaris-en-linia › fitxa

Que no té eco ni reverberació sonora.

Anecoic

La KGB va fer construir una enorme funda per al mauso­leu de Lenin. Una funda feta de material anecoic de prime­ríssima qualitat, a dins no s'hi sentia res de res. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 102.].

 

ÀNEGA f. 

Àneda femella (Cat., Val.).

    Fon.: ánəɣə (Llofriu)., Barc.); ánəɣɛ (Torelló); áneɣa (Elx).

    Etim.: feminització de ànec.

ANEGA f. (Cast.): 

V. anet.

1.   ANET m. 

Planta de la família de les umbel·líferes: Anethum graveolens L. (Cat., Val.); cast. eneldo. Donats delme de la menta et del anet et del comí, Evang. Palau, 25. Oli de camamilla o de anet, Cauliach Coll., ll. 2, d. 1a, cap. 5. Se fa pels terrenys de conreu de la regió mediterrània i meridional de Catalunya (Flora Cat. iii, 36). A Mallorca en diuen ànec i a bandes de Catalunya anega.

    Etim.: del llatí anēthum, mat. sign.

2. ANET 

|| 1. topon. Riu que rega el terme de St. Climent Sescebes (partit judicial de Figueres). 

|| 2. Llin. existent a Barcelona.

    Etim.: segons Montoliu Noms fluv. 25, d'un llatí *amnētu, derivat de amnis, ‘riu’; però és un origen improbable; segurament cal cercar un origen pre-romà.

ÀNET m. 

Àneda. Ni fassa comprar... perdius ni ànetz ni folges ni todós, doc. ross., a. 1275 (RLR, iv, 358). Que null hom no gos cassar ni matar naguns anets en naguna ribera en nagun engin sots pena de X liures, e si pagar no'ls porá que perda lo puny. Empero en assò no son entesos falcons cassadors de ribera, doc. mall., a. 1392 (N. Terra, gener 1928). Anssungia de gallina e de ànet, Cauliach Coll., ll. 4, d. 2.a, cap. 7.

    Var. ort. ant.: ànad (Et inter ochas et anads VII. et decem gallinas, doc. a. 1100 (BABL, vi, 389).

    Etim.: del llatí anăte, mat. sign.

Anegues

[Jo voldria saber quin art era el dels perses, tan anti­gament i a la naixença del luxe, de fer-se vent i ombra a llur guisa, corn diu Xenofont.] M'agraden les pluges i el fang, corna les anegues. El canvi d'aire i de clima no m'afecta pas; qual­sevol cel m'es el mateix. No m'alteren sinó els trasbalsos in­terns que produeixo en mi, i aquests m'ocorren menys quan viatjo.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 200.].

Anet

Els que no sentim cap emoció especial davant d'un plat de pedra grisa de dos metres de diàmetre, a no ser que la cagadeta que hi ha al bell mig (ornada, és clar, amb una branqueta de julivert o d'anet) valgui mínimament la pena. (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-085-1. 214 pàgs. Pàg. 169.).

Anet

L' Aliide va asseure's a la taula i va oferir a la Zara rodan­xes de cogombre, que havia barrejat amb anet i nata agra, i també amanida de cogombre en conserva i cogombres en vinagre. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 65.].

ANEROIDE adj., neol.

(Baròmetre) en el qual es mida la pressió atmosfèrica per la deformació d'una capseta metàl·lica dins la qual s'ha fet el buit; cast. aneroide.

Aneroide

Damunt la llitera, a la paret, hi havia un rellotge aneroide. S'hi atansà, va encendre un altre llumí, i descobrí la cara pal·lida de 1'altre instrument mi­rant-lo des de la mampara, fixament, evidentment no gens disposat a donar-li per la banda.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 95.].

1.   ANET m.

Planta de la família de les umbel·líferes: Anethum graveolens L. (Cat., Val.); cast. eneldo. Donats delme de la menta et del anet et del comí, Evang. Palau, 25. Oli de camamilla o de anet, Cauliach Coll., ll. 2, d. 1a, cap. 5. Se fa pels terrenys de conreu de la regió mediterrània i meridional de Catalunya (Flora Cat. iii, 36). A Mallorca en diuen ànec i a bandes de Catalunya anega.

    Etim.: del llatí anēthum, mat. sign. 

Anet

És alquimista. "Converteix la patata en pebres vermells pe­lats que s'havien deixat amb oli, llimona i all. En cogombres amb anet confitats amb vinagre al sol. En embotits fumats al pati. Somriu amb ganes. [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 219.].

ANFRACTUÓS, -OSA adj., neol. 

Tortuós, que té trencadures i giravolts; cast. anfractuoso.

    Etim.: pres del llatí anfractŭōsus, mat. sign.

Anfractuositats

—El vaig visitar quan el van posar en venda —va continuar ell—, però vam dubtar de mudar-nos-hi. Ara me'n penedeixo...

fer un breu somriure i va recuperar el seu posat. Era molt alt, auster. Els trets de la cara eren molt marcats, escairats, amm anfractuositats. [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 40.].

Anfractuositats

Amb el guàrdia estabornit i lligat, Mendoza i Julieta van agafar sengles teies de la foguera i van il·luminar la paret de roca. Però era llisa i lluent, sense a penes esquerdes ni anfractuositats. (Francesc Puigpelat. Romeu i Julieta. Segona Part. Ed. Fanbooks, 1ª ed. Barcelona, 2014. 178 pp. Pàg. 87).

Anfractuositats

Una altra flexió i t'afrontaves amb la part més difícil de l'ascensió. Valent-se de les anfractuositats, pervenies fins a la plataforma on passava l'escala d'emergència.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 174.).

Anfractuositats

Després, de Vouvray fins a Tours, una població de vinyaters viu a les anfractuositats espantoses d'aquest puig esparracat. En més d'un punt hi ha tres pisos de cases, excavades a la roca i connecta des per escales perilloses tallades a la pedra mateixa. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 27.].

Anfractuositats

En els platjars es dóna seguit; en els penya-segats és intermitent, i les anfractuositats del coster el determinen d'una manera clara. El meu amic Hermós de "Bodegó amb peixos" l'anomenava vent penyal -vent de la penya, per dir-ho clar. Els rius, les rieres i les rieretes el donen a cor què vols. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 33.).

Anfractuositats

En tu actuen una acumulació inacceptable de fets. d'esdeveniments, de visions i de realitats damunt els quals tu no tens cap poder, però que et modelen, com les ones del mar afaiçonen la pedra que ja no recorda roca d'on procedeix, i que esdevé còdol llis, sense anfractuositats ni arestes, però que nogensmenys encara és pedra, pedra cada vegada més reduïda, nucli, cosa. Però és això un jo, una persona, una individualitat? (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 428.).

 

ANGOR (ANTIGOR)

Angor

Hassan Bekir estimava aquella ciutat. L'estimava per moltes raons, principalment per la seva bellesa, per la seva situació al peu de les muntanyes, amb la badia blava i el gran golf que s'obria cap a l'est. De totes les ciutats de l'orient, llevat de Constanti noble, era la que contenia més monuments de l'angor, especialment de l'edat mitjana. ¿No era allí on havia anat l'apòstol sant Pau, per visitar els seus esti mats tessalonicencs? [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 393.].

ANGORFA f. 

El pis més amunter de la casa (Tortosa, Vinaròs); cast. desván.

    Loc.

—Esser més fréstec que un gat d'angorfa: esser molt feréstec (Vinaròs).

    Fon.: aŋgóɾfa (Tort.); aŋgóɾfɛ (Vinaròs).

    Etim.: de algorfa, per canvi de prefix (cf. alcolla ancolla, algerra angerra, etc.). La comparança «esser més fréstec que un gat d'angorfa» és un cas curiós d'etimologia popular: per un gat d'Angora han format un gat d'angorfa.

Angorfa

Aquesta és l'altra. Tot comenta de la manera més inno­cent: «tu que ets arquitecta...», i a partir d'aquí ja hi pots anar posant els complements més rocambolescos: ja em di­rás si són maneres, una finestra que no tanque bé; si puges a l'angorfa notaràs l'escalfor del tubo de l'astufa; veuràs que anquet anxufe no hi ha corrent. I aleshores sempre és el ma­teix: No, és que jo faig equipaments, rehabilitacions, peritat­ges. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 131).

ANGUILEJAR v. intr. 

Caminar o moure's amb successius canvis de direcció com les serps i les anguiles; cast. serpentear. Per un cap veig Coma Armada. per altre el riu que anguileja desde Caralbs a Ripoll, Canigó vi. Perque es reo... no s'escap, ni sisquera puga anguiletjà, Maura Aygof. 174.

    Fon.: əŋgiləʒá (Barc.); aŋgileʧáɾ (Val.); əŋgiləʤá (Mall.).

    Etim.: format damunt anguila.

Anguilejar-li

Posant-se dret, les cames semblaven anguilejar-li, i allargà el braç per a aguantar-se amb un matoll: sobre la foscor de la bardissa, sa mà llarga i esblaimada era talment una mà de cera de les que duia la gent a la capella de les prometences: de tan blanca, fins feia una mena de resplendor difús.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 28).

ANIMORAT

Enamorat.

Animorat

Mal haja, tornaré a dir qui té ganes de servir senyor qui està animorat. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 207.).

ANÒMIA

20. Peixos cartilaginosos - Club d'Immersió Biologia https://www.cibsub.cat › biofamilia

Anomia ephippium · Antalis vulgaris · Antedon mediterranea ... Octocorall · · Opistobranqui · · Peix cartilaginós · · Peix òssi · · Planària · · Poliquet.

Anòmies  

Una petita guia molt ben feta, editada per l'editorial Ouest-France, que havia comprat al Super U de Saint-Nicolas-le- Bréhal, m'havia revelat la dimensió del fenomen de la pesca a peu, com també l'existència de certes espècies animals com els galateids, els màctrids, les anòmies i les escrobiculàries, sense oblidar les tellerines, que es cuinen a la paella amb una picada d'all i julivert. [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 179.].

ANORC

Definició d' anorc, significat d' anorc en català - Diccionari invers

dilc.org

https://dilc.org › anorc

anorc. Que no té testicles. Consulta anorc al: Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans · Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana.

Anorcs

ATAC: ... I Bigtan i Teres. capitans anorcs de la guarda del rei. determinaren de matar Assuerus. el sobirà se­nyor. l Mardoqueu. un captaire que seia a la gatzo­neta, de dies i de nits, al pòrtic i al cancell del palau. (Carner, Espriu, Brossa. Teatre. Edicions 62, Barcelona 1981, 1ª ed. ISBN: 8429718001. 190 p. P. 116.).

ANSA f.

I. Agafall de forma circular, semicircular o d'altra figura corba o closa, posat a un objecte per fer-lo més fàcil d'agafar; cast. asa. Estava en un bastó a la paret per la ansa penjat un gavadal, Alegre Transf. 71. Una caldera... menys de ança, doc. any 1410 (Alós, Inv. 11). Com d'urna grega se contorna l'ansa, Costa Trad. 56.

II. Cosa semblant a un agafall de figura corba o closa. «Posar els braços en ansa»: posar-se amb el colze separat del cos i amb les mans unides a aquest.—Especialment:

|| 1. Peça plana de ferro que té un clot enmig, dins el qual balla la punta de gla, substituint així la nadilla dels molins antics (Manacor, St. Llorenç des C.).

|| 2. Cada una de les anelletes que formen la malla d'una bossa de plata (Mall.).

|| 3. a) Ansa del coll: la primera vèrtebra cervical, i per extensió la regió del coll situada prop de la dita vèrtebra i que és on s'uneix el cap amb l'espinada; cast. nuca. Pegà un esclat que n'hi havia per romperse s'ansa des coll, Ignor. 36.—b) Anses del coll: els dos nervis prominents que hi ha un a cada costat del coll (Tremp).

|| 4. Ansa de paner o ansa paner: corba semblant a l'el·lipse i formada per tres segments de cercle, que s'empra en la construcció d'arcs, voltes, etc. (Mall., Men.). Una entrada antiga amb archs d'ansa-pané, Roq. 41.

|| 5. Ansa: joc infantil que consisteix a posar-se en renglera i girar-se d'esquena d'en un en un, al compàs d'una cançó (Tortosa).

|| 6. Contraarquet que es posa a un arc-botant, per reforçar-lo (Mall.).

    Loc.:—a) Dur [una cosa] ansa per ansa: dur-la entre dos, agafant l'un una ansa i l'altre l'altra.—b) Pendre-ho per s'ansa que crema: pendre-ho tort (Mall., Men.).

    Fon.: ánsə (Rosselló, Conflent, La Bisbal, St. Feliu de G., Banyoles, Vic, St. Vicenç dels H., Solsona, Cardona, Vilafranca del P., Valls, Selva del Camp, Organyà, Oliana, Linyola, Mall., Ciutadella, Eiv.); ánse (Gir.); ánsɛ (Bagà, Berga, Sort, Tremp, Ponts, Balaguer, Artesa de S., Ll., Falset, Gandesa, Vinaròs, Maó); ánsa (Senterada, Massalcoreig, Tortosa, Morella, Castelló, Val., Alcoi, Pego, Alguer).

    Intens.:—a) Augm.: ansarra, ansassa, ansota.—b) Dim.: anseta, ansetxa, anseua, ansó, ansona, ansarrina (mall.), ansiua (val.).

    Var. form.: nansa.

    Etim.: del llatí ansa, mat. sign. 

Ansa

Els anava a oferir els meus serveis quan de cop i volta donaren ordre a la nostra galera d'anar a fer quarentena en una ansa propera, a l'abric, a un salt d'un petit poblet destinat a això, al fons d'una badia tranquil·la, a dues milles a l'est de Nova York. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 

ANTÍFONA f.

Versicle que resen o canten abans i després de cada salm; cast. antífona. Ajudantlos a cantar e a legir psalms, liçons, responsos, antíphones, Llull Blanq. 4.

    Fon.: əntífunə (Barc.); antífona (Val.); əntífonə (Palma).

    Var. form. ant.: antífana (Sants Ross.); antífena (Llull Blanq. 53; Eximplis, i, 205; Tirant, c. 266).

    Etim.: pres del llatí ecles. antiphōna, mat. sign. 

Antífona

L'antífona era interminable, i calia estar-se tristament dempeus mentre era cantada; un no podia sentir el monòton sermó, i li semblava que tenia formigues al cos, perquè havia de quedar-se quiet quan desitjava moure's. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 97.].

ANTINÒMIA f., neol.

Contradicció de les lleis; cast. antinomia.

    Etim.: pres del llatí antĭnŏmĭa (< grec αντινομία), mat. sign. 

 

Antinòmia

Per què hem de ressuscitar ara una antinòmia doctrinal? (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 67.).

 

ANTIPARA o ANTIPARRA f.
|| 1. Espècie de calça de cuiro o de roba, sense peu, que es lliga a la cama i la cobreix del genoll fins al turmell; cast. antipara, polaina. Les gents de Macina qui'ls vaeren tan mal enropats e ab les antipares en les cames e abarques en los peus, Muntaner Cròn., c. 64. Castellans axí meteix, de Juli Cesar en sà, anaven ab les lurs antipares e ab caperonichs, Eximenis Dones 44. Un perell d'antipares de drap burell, doc. a. 1440 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Unas antiparras de moltó, doc. a. 1700 (arx. parr. de Felanitx). Els pagesos de Tortosa i Mallorca duen antipares per treballar en el camp i defensar-se de la humitat, del fang, d'esgarrinxades, etc.
|| 2. pl. Ulleres de batre (Olot, St. Bartomeu del G., Manresa, Lleida).
|| 3. Ulleres, en general (Empordà, Barc., Mall., Val.); cast. antiparras.
    Fon.: pl.: əntipáɾəs (Manresa, Mall.); antipáɾes (Tortosa); əntipárəs (Olot, Llofriu, St. Bartomeu del G.); antipáres (Lleida, Tortosa, Val.).
    Intens.: antiparetes, antiparotes, antiparasses, antiparons.
    Sinòn.: || 1, antiparons;— || 2, cucales, clucales.

Antipara

L'antipara de la cama dreta se li havia deslligat de dalt. i la cama, feble i esquifida, havia quedat al descobert. Ensopegà amb les vetes, que li penjaven: caigué bocaterrós, i, abans no s'ai­xecà, estigué maldant una llarga estona. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 344.).

ANTOSTA f.

|| 1. Paret prima de rajoles unides amb guix o morter, que sol separar una habitació d'una altra en l'interior d'un edifici (Lleida, Fraga, Tremp, Vall de Boí, Ribagorça); cast. tabique. N'encontro el gloriós St. Juan; | l'encontro dins una sala. | dins una sala molt gran; | les antostes són de vidre, | la sala n'ès de cristall, cançó pop. de la Vall de Boí (Canigó, nota 1.a al cant I). L'Elvira no sabia que l'antosta que ara les separava s'hagués tornat una muralla, Virós 92.

|| 2. Espècie de paret prima de maons o de fusta que, posada de cantell, serveix per aturar el pas de l'aigua per una obertura o canal (Camp de Tarr.).

|| 3. Post o pedrís prim que va unit horitzontalment a una paret o armari i serveix per posar-hi atuells de cuina, llibres o altra cosa (Pallars, Puigcerdà, Ripollès, Pobla de L., Lluçanès, Plana de Vic, Vilafr. del P.); cast. anaquel. Hi ha també la bastera, o sia una antosta grossa en la que hi posen el bast, l'albarda i algun estri, Scriptorium, abril 1925.

    Fon.: əntɔ́stə (Ripoll, Vic, Lluçanès); əntɔ́stɛ (Pobla de L., Vilafr. del P.); əntóstə (Camp de Tarr., segons Montoliu); antɔ́sta (Pont de S., Vall de Boí); antɔ́stɛ (Ll., Tremp, Fraga).

    Sinòn.: || 1, embà; || 3, lleixa, palmà, pinte.

    Etim.: segons Corominas DECast, i, 223, d'un verb *antostar que vindria del llatí ante + obstare, ‘oposar-se, posar-se davant’. 

Antostes

Amb ell portant-me a collibè i duent una de les nostres maletes petites sota el braç, i Peggotty traginant una altra maleta petita, vam anar fent giragonses per carrerons sembrats de serradures i de petits monticles de sorra, i vam passar per davant de gasòmetres, de fàbriques de cordes, drassanes, tallers de demolició, tallers de calafatament, antostes d'aparellament, ferreries i una gran escampada de llocs per l'estil, fins que vam anar a parar a la planura monòtona que jo ja havia vist des de lluny; quan Ham va dir: «I heus aquí casa nostra, senyoret Davy!», vaig mirar en totes direccions fins on m'allargava la vista, per sobre la planura i mar enllà, però de casa no en vaig poder distingir cap. [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 52.].

ANTULL m.

Judici o desig vehement i no raonable (Eiv.); cast. antojo. «Li ha tornat venir s'antull de fer això» (Eiv.). Dientli que les fembres per antuyll volien combregar, Eximplis, i, 125. Car totes van | ab grans entulls, | pompes, ergulls | vanes despeses, Spill 7631. Per sos entulls | no'ls plau oyr | ni obeyr, Spill 14748.

    Fon.: əntúʎ (Eiv.).

    Etim.: del llatí *ante ŏcŭlos, ‘davant els ulls’. 

Antull

França s'havia preocupat més per competir en la incipient aviació, i Rússia per la seva banda, encara estava tocada per la desfeta contra els japonesos de l'any 1905, per la revolució subsegüent (la del famós cuirassat Potemkin) i pels nombrosos problemes polítics als qual s'enfrontava un tsar encara absolutista que feia i desfeia la Duma (parlament) al seu antull. (Sebastià Bennasar. Submarí a estribord!. Art. revista Sàpiens, núm. 143, juny 2013, pàg. 72).

Antull

He procurat que el desig no em fes patir i així com quan algú té gana el que ha de fer és menjar i no pas des­mentir l'antull o entretenir-lo amb elucubracions, jo he mirat de satisfer aquestes exigències genitals que m'han assaltat a deshora. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 175).

ANUSAR v. tr.

Lligar amb nus (Cat.); cast. anudar. La tradició anusant la cadena de les generacions, Agustí M.a Gibert (Catalana, i, 11).

    Fon.: ənuzá (Vic, Tarr.); anuzá (Balaguer, Tortosa); anusá (Tamarit de L.).

    Var. form.: anuar, anugar, nuar. 

Anusareu

PRIVAT: Coloms del meu colomar, esventeu-vos, sepa- reu-vos, que l'esparver no us trobi junts. Trenqueu la conversa, que anusareu al vespre. La mestressa i el Llucià acaben de sortir de casa la vila... (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 156.).

ANYENC

Diccionari.cat  https://www.diccionari.cat › GDLC › anyenc

anyenc | anyenca. Accessory. Etimologia: de any. Body. adjectiu Que té molts anys. Obra. Gran Diccionari de la llengua catalana ...

Anyencs

Les perspectives dels voltants, entre les quals ressalta Charmouth, amb les seves elevades eroles i extenses planures i, més encara, la dolça i apartada badia, coronada d'obscurs penyals, on els fragments de roca jacents sobre l'arena converteixen aquell paratge en el lloc ideal per observar els moviments de la marea i per lliurar-se a la plàcida contemplació; els boscatges de l'alegre llogarret d'Up Lyme i, sobretot, Pinny, amb les verdes esquerdes entre les roques d'aspecte romàntic, on els arbres anyencs i els vergers exuberants denoten el pas de moltes genera­cions d'ençà que els primers al·luvions prepararen el sòl per a aquella vegetació, tot això configura uns paisatges tan meravellosos com ho poden ser els tan famosos de l'illa de Wight. Solament visitant una i altra volta aquests indrets hom pot arribar a apreciar el valor de Lyme. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 48.].

AOMBRAR v. tr. ant.

|| 1. Posar a ombra. A les quals ombres s'aombren los homens quant fa gran calor Llull Arbre Sc. ii, 191. Dejús lo qual Arbre... puscam estar aombrats, Llull Arbre Sc. ii, 309.

|| 2. Enfosquir. Y la vista ahombrada | de studiar, Coll. Dames, 214. Els llavis dolorosos, els ulls aombrats per l'insomni, Llor Laura 198.

|| 3. Astorar, esglaiar de por o d'admiració (Nebrija Dicc.); cast. asombrar. Vaig restar com aombrat d'un llamp, Ruyra Pinya, i, 162.

    Etim.: del llatí ădŭmbrāre, mat. sign. || 1. 

 

Aombrà

Pocs mesos passaren entre el començament i el desen­llaç d’aquella relació; però el dolor de l’Anne tingué molta més durada. La malenconia de l’amor contrariat: aombrà totes les il·lusions de la seva joventut i, com a efecte definitiu d’aquell sacrifici passional, quedà agostada la seva ufanor i va fugir l’alegria del seu esperit. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 38.].

 

APARRACAR v. tr.

|| 1. Adobar la roba rompuda, posant-hi parracs (Girona, Vic, Gironella, Solsona, Cardona, Barc., Salou); cast. remendar.

|| 2. Tupar, donar pallissa (Barc.); cast. zurrar.

    Fon.: əpərəká (or.).

    Etim.: derivat de parrac. 

Aparracar

Li donà un mastegot; ella semblà complaguda, però ell no. Després Clay agafà una flassada i a les fosques devallà les escales fins a la sala d'estar. Sense encendre el llum, s'embolicà amb la flassada i s'ajagué al sofà. Decidí fer veure que encara dormia i que estava somiant, però els sorolls del wàter, d'una portada, de passes travessant el dormitori a sobre mateix, feien que fos impossible de pretendre que no estava sinó ben despert, amb una vida que calia aparracar.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 139.).

APEIXAR v. tr.

|| 1. Alimentar abundantment (Gir., Barc.). Li reduiran, de segur, el menjar, perquè l'apeixavan, Espriu Lab. 86.

|| 2. Pasturar el bestiar a pastura d'altri (Alg.).

    Fon.: əpəʃá (or.); apaʃá (alg.).

    Var. form.: apeixir, afeixir.

    Etim.: de péíxer, per canvi de conjugació.

Apeixava

L'avi arrossegava l'avet abatut fins a casa dels senyors, i allà el guarnien. Qui més s'hi escarrassava era la senyora Olga Ignàtevna, la preferida de Vanka. Quan encara era viva Pelagueia -la mare de Vankami servia de cuinera a casa dels senyors, Olga Ignàtevna apeixava el nen amb confits de fruites i, com que no tenia res a fer, el va ensenyar de llegir, d'escriure, de comptar fins a cent i fins i tot de ballar la quadrilla. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 65.]. 

A­peixaven

Uns quants, potser més en­certats i entesos, que de les conseqüències del part. El cas és que s'ha mort. El que patirà la mare, po­breta! De segur que li reduiran el menjar. Perquè l'a­peixaven. Figura't: a més del fullatge, tot un diari cu­bell de llet per enfortir-la, durant la lactació." (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 106.).

 

Apeixats

-L'art -prosseguí dient Cronshaw, amb un gest alat de la mà- no és més que un refugi que s'han inventat els homes genials, un cop ben apeixats de menjar i de doncs, per tal d'escapar del tedi de la vida. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 216-217.].

APELFAT, -ADA adj.

(Teixit) que, sense esser vellut, és pelut, amb aspecte semblant al de la pelfa; cast. afelpado. Immensos cortinatges blavosos i apelfats | qui amagau al darrera abims entenebrats, Barceló Poes. 31. 

Apelfats

Sabia que podia trobar-me'l per casualitat, però no me l'imaginava pas canviat. Encara el veia com el noi de pit de toro, veu suau, ulls burletes i cabells apelfats. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 80.].

 

APELLOFAT, -ADA adj.

Aquests apellofats encaminaren l'última bromera d'en Nab, Espriu Lab. 39. 

Apellofats

- Espereu! -va dir la Trinquis-. Sóc, és cert,molt favorable a la funya. Sabeu, però, amb qui bes­canvieu conceptes? Una senyora, ep!, una senyora. Aquests apellofats varen encaminar ! l’última bro­mera d’en Nab , considereu! (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 54.).

APERDUAMENT m.
Acte de perdre's (Vic).

Aperduament

Era impossible que l'amistat entre aquells dos homes hagués sofert un aperduament tan afrontós. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 209.].

APETIT m.: cast. apetito.

|| 1. Tendència natural a la satisfacció de les necessitats o dels desigs. Axí com l'ome qui ha appetits naturals a menjar, a veer, e en axí dels altres senys. Llull Arbre Sc. i, 157. La qual forma e materia han apetit la una a esser en l'altra, Llull Felix, pt. iv, cap. 1. Si no refrena en si lo apetit de la gola, Canals Carta, cap. 24.

|| 2. Desig instintiu de prendre aliment sòlid. Ab fina conserva que mou l'apetit, Proc. Olives, 682. Jo tenia bon apetit quant me so posat en taula, Lacavalleria Gazoph.

|| 3. Desig fort, capritxós, que solen tenir les dones prenyades (val.); cast. antojo.

|| 4. A son apetit: a son gust. Viurer a son apetit o a sa fantasia, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: əpətít (or., bal.); apetít (occ., val.).

    Etim.: pres del llatí appĕtītus, mat. sign. 

Apetit

"La primera manera de combatre a favor de la llengua és conèixer-la de debò, en tots els registres", diu Vidal. I una és a través de les paraules. A vegades es condemnen mots perquè semblen castellanismes quan, en realitat, existeixen però no en el sentit que li suposem, com ara indicció (que surt al llibre), apetit o fatxada. Però Pau Vidal convida a no quedar-se només amb les paraules. "Qui es queda només amb la parauleta es queda amb el que és folklòric, i llavors passa l'efecte quelcom, que és contraproduent. Perquè tu vas vestit de cada dia amb el teu xandall i llavors dius la parauleta de l'avi i és com si et posessis la corbata. I això és pitjor. Perquè una llengua funcioni ha de ser expressiva, harmònica, coherent", adverteix. (Diari Ara Laura Serra, Diari Ara, 26/03/2023).

APODÍCTIC, -ÍCTICA adj., neol. 

Que no pot esser discutit perquè es funda en una demostració evident; cast. apodíctico.

    Etim.: pres del llatí apŏdictĭcus, mat. sign.

Apodíctiques

De més a més, moltes de les afirmacions científiques de Turró quedaven sotmeses a rectificació pel mateix progrés de la ciència, això havia d'aixecar suspicàcies entre els acostumats a les formes apodíctiques de pensar. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 128-129.).

APOPTOSI

L'apoptosi és una forma de mort cel·lular programada (MCP) en els organismes pluricel·lulars. Inclou una sèrie d'esdeveniments bioquímics que porten a una morfologia cel·lular característica i a la mort. En termes més específics, es tracta d'una sèrie d'esdeveniments bioquímics que duen a una varietat de canvis morfològics, incloent-hi blebbing, canvis en la membrana cel·lular com ara una pèrdua de la simetria i l'ancoratge, un empetitiment de la cèl·lula, fragmentació del nucli, condensació de la cromatina, i fragmentació de l'ADN cromosòmic (1-4). Uns processos d'expulsió dels vestigis cel·lulars, el resultat dels quals no malmeten l'organisme, distingeixen l'apoptosi de la necrosi. 

Apop­tosi

Si tot això es pot reduir a un problema metabòlic, a un mitocondri erràtic, a un error en l'apop­tosi, llavors l'arreglarem. Juntes trobarem el camí de la re­dempció. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 276.].

APORIA

És una argumentació que busca demostrar una teoria volent demostrar que l'anterior és falsa. (Aporia significa "sense camí"; poros és camí en grec). Hom explica que l'aporia és una de les "eines argumentals" de la dialèctica.

Aporia

Josep Ramoneda deia que ens trobem en una 'aporia', és a dir una "dificultat lògica insuperable", quan s'oposen legalitat constitucional que esgrimeix el govern espanyol i la legitimitat democràtica que defensem la immensa majoria dels catalans.(Josep M. Muñoz. Artur Mas. El navegant constant. Entrevista. revista L'Avenç núm. 400, abril 2014, pàg. 24.).

Apoda

-Senyor professor, em perdonará que interrompi el curs del vostre curs. Quan una ha llegit el pensament del gran Hegel, ens apareix una apoda irrefragable. Com és possible formular l'inici de l'atom d'un pensament autònom?  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 234.).

Apories

I les necessitats dels turistes són poques, sempre les mateixes: per tant, les apories són rares, i el gairebé-no-entendre's fins i tot pot ser divertit com un joc. [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 88.]. 

Aporia

Jo no trobo que la mort tingui res de plàcid, és una enemiga íntima des de fa massa temps: no- més puc concebre que després de molts patiments i com- bats inútils un s'abandoni als braços de l'enemic, i se'n conformi, com una solució a l'aporia atroç. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 180.].

APORRINAR v. tr.

|| 1. Ferir amb un bastó (Labèrnia Dicc.); cast. aporrear.

|| 2. Molestar, amoïnar (Cast.); cast. molestar. «Calla, no m'aporrinis més» (Solsona, Cardona, Vic, Reus). Ell s'hi divertia aporrinant a cada un que sortia del joch..., M. Genís (Catalana, i, 431).

|| 3. Maltractar de paraula (Penedès, Camp de Tarr.).

|| 4. Fer malbé (Martorell).

    Fon.: əpuriná (or.).

    Etim.: derivat de porra amb sufix intensiu, provocat tal vegada pel sufix de amoïnar. 

Aporrinar

Apa, home! Que a Itàlia us varen aporrinar perquè havíeu robat un pinyol de magrana! Ets un roda-soques, i no un viatger de debò. Us preneu més franqueses amb els senyors i les persones honrades que les que us per meten el vostre naixement i els mèrits de la vostra heràldica. No sou digne d'una paraula més; si no, us diria poca-vergonya! Us planto. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 61.].

APOTEGMA m., neol.

Sentència breu i aguda; cast. apotegma.—V. apoftegma. 

Apotegma

-Un mot de pura nissaga. Serveix fidelment la nostra fantasia. L'apotegma final, per ventura no us preserva? Jo mateix aviaré la carta. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 241.).

Apotegma

La defensa de l'essència mística i guerrera de la llengua castellana que la feia escaient per parlar amb Déu. La pertinència de la gramàtica guerre­ra de Nebrija, la llengua companya de l'imperi, com un apotegma contemporani. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 240.].

APOZEMA m., neol.

Infusió de substàncies vegetals amb addició de medicaments; cast. apocema.

    Etim.: pres del gr. ἀπóζεμα, ‘decocció’. 

Apòzema

Fa una setmana em va agafar per beure-me'n mitja botella i avui encara no es pot dir que m'hagi refet del tot. ¿Quina mena d'apòzema hi fica, a aquest brevatge? ¿És petroli, el que hi afegeix per donar-li cos, o aiguardent de tercera? En una paraula, vostè fabrica una metzina! Compte amb la llei!-. Aquestes paraules deixaven de pedra el meu pare, que era un bonàs, incapaç de discussi­ons violentes. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 13.].

 

APUIG

Apuig

—No, Tristany, no hauríeu hagut d'adreçar-me aquesta requesta. Jo sóc sola en aquesta terra, sola en aquest palau on no m'estima ningú, sense apuig, a la mercè del rei. Si li dic un sol mot per vós, ¿no veieu que em poso en arrisc de mort vergonyosa? Amic, que Déu us protegeixi! El rei us odia a tort. Però, en tota terra on aní-reu, el Senyor Déu us será un amic veritable.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 34].

Apuig

Per exemple: apoyo, appoggio i appui són els prolongaments espanyol, italià i francès d'un appodiu del llatí vulgar; el català no sabem que posseeixi el prolongament d'aquest mot, que hauria estat apuig; ara bé, no ens és permès, mentre no constatem l'existència d'aquest mot en català antic o en algun dialecte, de substituir el castellanisme apoio pel mot apuig amb el pretext que aquesta hauria estat la forma que hauria pres el prolongament del mot appodiu en el cas d'haver persistit en català. (Pompeu Fabra. La llengua catalana i la seva normalització. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429715568. 188 p. P. 161.).

AQUELA

Etimologia: v. akela

femení ESCOLTISME En el mètode escolta de la primera etapa, cap, educadora dels infants.

Aqueles

Vam caminar pels voltants, vam cantar cançons vora el foc. Les nostres aqueles, que apreciaven particularment l'obra d'Hugues Aufray, ens van ensenyar Le bon Dieu s'énervait dans son atelier i Santiano.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 60.).

AQUILOTAR v. tr. 

Emmorenir la pipa a força de fumar-hi; cast. aculotar. Ni's treya dels llabis l'aquilotada pipa, Oller Bogeria 10. a) per ext., s'aplica a qualsevol objecte que ha pres un color fosc. L'illa de Saint-Louis, amb els seus grans palaus senyorials i aquilotats, Pla Rus. 102.

Aquilotats

Tocat de ben jove per aquest estrany verí, insistent i definitiu, de les lletres s'embrancà en l'aventura literària atret per dues seduccions contraposades: la màgia tan ferma com misteriosa de la llengua dels seus avantpassats i els frenesís revulsius dels seus contem­poranis que volien, no se sap fins a quin punt ingenus o divins, calar foc als vells i aquilotats temples de l'art per edificar galeries profundes i incertes als paisatges de la ment humana i per descobrir caires inversemblants a la realitat. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 100.).

Aquilotar-los  

Quan al poble es va saber que havia agraït aquest present, tothom va córrer a regalar-me os sets d'aquests, foradats o per foradar; i jo també vaig començar a aquilotar-los, amb perseverança, fumant els meus pobres cigars de Roma tot anant amunt i avall pels carrers del poble. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 206.].

Aquilotat

Un dia anava per un camí amb un pagès i trobarem les parets d'un cementiri vell, aquilotat, ple d'herbes, amb uns xiprers afuats i alts, carregats d'una xerradissa d'ocells.

- Aquest cementiri és bonic...que jo vaig dir-li.

Si senyor, és bonic. Però què vol que li digui?... No us agraden els cementiris?

Home! Si, dels cementiris, se'n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S'hi ha d'estar massa estona, i això els fa perdre una mica. Dels cementiris, se n'hauria de poder sortir cada quaranta o cinquanta anys per veure el país i anar a prendre cafè... Llavors serien, em fa l'efecte, molt més bonics... (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 148.).

Aquilotada

I tinc el record d'uns braços que m'estrenyien, de les meves galtes mullades per unes llàgrimes que jo no havia plorat, d'un bes que va causar-me una estranyesa molt gran, mentre em feia recular l'acre alenada que sortia de la boca negra i aquilotada del mestre.

D'aquell dia ençà vaig ésser el noi de la Història Sagrada. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 28.).

AQUISSAR v. tr.

|| 1. Incitar un gos perquè envesti (pir-or., or.); cast. azuzar. Per traure'l de la pleta los gossos li aquissaren, los gossos lladradors, Canigó iv.

|| 2. Envestir (es diu dels gossos, i per ext., d'altres animals o de l'home). Abaix, com un goç que se li aquissa | L'aygua amb sos brams fa cruixir les afraus, Jampy Lliris 51.

|| 3. met. Irritar molt, exasperar (or.).

    Fon.: əkisá (Oleta, Illa del Tec, Puigcerdà, Girona, Llofriu, Barc.).

    Sinòn.: abordar, abornar, abuixar, acanissar.

    Etim.: probablement derivat de quis, nom que es dóna als gossos per incitar-los. 

Aquissaven  

Mes quan el Nen Jueu patia els set calzes d'amargura era aquells dies que nostra mare la Iglésia consagra a la passió. mort del Redemptor. Cada any els veia acostar-se amb un es rament tan gran que talment s'enfebrava. Fins un cop la Ma Rosa, que era dona de molta espigna, emprengué a l'alcalde què hi posés remei; si n'hi posà va ser pitjor que la malaltia, què aquella mateixa tarda, que era el Dijous Sant, ella e veure entrar, al noiet, perseguit per tota la brivalla, entre els hi anava per capdanser el xicot de pèl roig i seguits tots d’ell per alguns homes fets que els aquissaven, rient, mals cors, de batuda. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 92.).

Aquissada

Nomeneu-me l'home de mal humor que és prou brau per amagar-lo, per suportar-lo tot sol, sense torbar la joia dels que l'envolten! :O fóra més aviat el mal humor un despit produït pel nostre desmèrit, un desplaer de nosaltres ma teixos enllaçat a una enveja aquissada per la follia d'una vanitat? Veiem homes feliços que no ens deuen gens de llur joia i això ens és insuportable". (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 47.).

Aquisses

Si la veïna

té més que tu

-tumbaga fina,

penjoll que lluu-

emprèn i digues

a ses amigues:

-No sap ningú

d'on treu les misses.

I així els aquisses. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 19.).

Aquissades

Allà dalt. a Amposta, encara es conservava el record d'una nit d'hivern que les feres. aquissades per la fam, arribaren a les mateixes portes del poble. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 49.).

Aquis­sar

El propietari era un Senyor despietat, que feia passar gana els serfs, que feia servir els nens per aquis­sar els gossos, que matava les dones i les nenes així que te­nia massa gent dins de la hisenda i no els podia vendre, si no hi havia qui podia parir, no hi hauria nous naixements. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 206.].

ARAGALL m. 

|| 1. Petit corrent d'aigua produït per la pluja recent (Segarra, Penedès). 

|| 2. Clot llarguer, produït pel corrent d'aigua d'una ploguda forta (Lleida, Pla d'Urgell, Vilaseca de Solcina). 

|| 3. Corrent impetuós del riu per una pendent (Balaguer). 

|| 4. Bolet de l'espècie Hygrophorus irrigatus (St. Celoni). 

|| 5. Llin. de Barc.

    Fon.: əɾəɣáʎ (Vilafr. del P., Maldà); aɾaɣáʎ (Lleida); aɾɣáʎ (Balaguer); əɾəɣáј (Berguedà).

    Var. form.: saragall, xaragall, sargall.

    Etim.: desconeguda. Balari, Oríg. 127, l'explica per l'arrel ar- (del llatí arāre ‘llaurar’) sufixada amb -eg-: aregare ‘obrir un solc o rec en la terra’, i afegint-s'hi el sufix -all s'hauria format aregall. Aquesta explicació no és convincent, encara que no és absurda en principi. La forma aragariis que es troba a documents dels segles X i XI, i les formes aragalio i aragalium que surten en el segle XI, són llatinitzacions de aragall que no aclareixen l'etimologia d'aquest mot. Montoliu Noms fluv. 20 opina que aragall és resultat d'una metàtesi del mot hipotètic *agarall i que aquest ve d'una forma llatina (també suposada) *aquaracŭlu, derivat de aquarium o *aquare ‘lloc d'aigua’; però aquesta teoria encara és més inconsistent que la de Balari. Sembla segur que per a explicar l'origen de aragall cal partir d'una arrel pre-romana arg- o arag- (cf. Corominas DECast, i, 259).

Aragall

Ja quasi estaven, la Glòria acabava de revisar els plà nols, només havien d'anar fins on moria el camí i podrien tornar cap a can Bosch. Quan han tornat a pujar al tot ter reny, ningú no ha dit res, només en Ricard ha demanat si havia de trencar cap a un lloc o cap a un altre, i en Climent ha anat avisant si venien pendents o si el terra era fals. Ha estat allà dalt que en Ricard ha enrasat els baixos en un aragall, entre dues aigües, hi havia tanta cendra   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 125).

ARBORAR v. tr.

I. nàut. Proveir una embarcació dels arbres corresponents, posant-los en el lloc i posició que pertoca; cast. arbolar. a) Arborar a plom o en candela: posar els arbres verticalment (Barc.).—b) Arborar amb caiguda: posar els arbres amb un poc d'inclinació (Barc.).

II. || 1. nàut. Alçar angularment una cosa, recolzant en ferm un de sos caps i hissant l'altre fins que quedi en la posició que convé, com es fa amb un arbre de barca, una càbria, etc.; cast. enarbolar. Perque no sabria ballar ab tal so | ni menys arborar en larbre lantena, Proc. Olives 780. a) absol. E tantost arboraren e callaren e feren vela, Desclot Cròn. 129. Mogué's vent..., e encontinent fem arborar e metre veles alçades, Pere IV, Cròn. 132.

|| 2. Alçar una cosa amunt i verticalment (Cat.). Donaren son combat e arboraren scales per la muralla, Tirant, c. 379. Prengué a sa mà lo estandart Real... y aquell arborà y alsà en alt, doc. any 1620 (Bofarull Mar. 109). Rei vol dir la tirania que arbora un llamp per fuet, Alcover Poem. Bíbl. 44.

|| 3. refl. Alçar-se molt amunt Y se la admira [a la mare de Déu] arborant-se al cel a ser coronada de gloria, Serra Cal. folkl. 273. Talment un flam de Purgatori | qui s'arboràs en mig dels vius, Colom Juven. 122.

|| 4. Encendre amb flamarada intensa. «Arborar un munt de palla», etc. (Aladern Dicc.). a) met. «Tinc una set, que m'arbora» (Barc.). M'arborava la cara, m'oprimia la conciencia Oller Fig. pays 112.

|| 5. Irritar molt, inflamar d'una passió intensa (Empordà, Barc., Valls, Tarragona); cast. sulfurar. «Joan se va arborar quan va veure que no li feien justícia» (Valls). En Mitus, en mitj del moment fosch, s'arborà y llençà una paraulota, Víct. Cat., Cayres 15.

    Fon.: əɾβuɾá (or.); aɾβoɾá (occ.).

    Var. form.: arbolar.

    Etim.: del llatí vulgar *arbŏrāre, mat. sign. || 1. 

Ar­borà

Així, la lluita per I llibertat nacional aparegué com una qüestió de dignitat i d'honor. Davant la baixesa dels pobles caiguts i enjovats que perdien les més nobles característiques socials. els patriotes sentiren vergonya i ràbia, i un foc intern els ar­borà el cor. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 127.).

Arborava

La mare feia de cosidora a casa: un cartell pintat a mà i plantat a la cruïlla on el camí trencava cap a casa nostra anunciava: «costura i re­tocs». I tot i que el pare, quan deia les pregàries amb nosaltres abans d'anar a dormir, ens feia agrair a Déu que tinguéssim prou aliment, el fet és que jo sovint passava una gana que m'arborava, i molts vespres el sopar que ens esperava a taula consistia en una llesca de pa amb melassa. A casa, dir menti­des i llençar el menjar sempre van merèixer càstig. [Elizabeth Strout. Em dic Lucy Barton (My name is Lucy Barton, trad. E. Tallada). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 9788415835844. 222 p. P. 19.].

ARBREFORC m. 

Fer l'arbreforc: posar-se amb les mans en terra i tot el cos descansant verticalment damunt elles, amb les cames eixancades o cap amunt (Cat.); cast.tenerse la tela. Anar a la Mare-Balena, fer l'arbre-forc en qualsevol aresta,Víct. Cat., Mare Bal. 12.

    Fon.: aɾβɾəfóɾk, aβɾəfóɾk (or.).

Arbrefoc

En Queló tenia vint--cinc anys, era barbamec, com una noia, i per una punta de cigarret hauria fet l'arbrefoc una hora seguida.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 45).

ARBRISSALL

Arbrissalls

Mitja tarda devia ésser quan arribà a la torrentera. Una rampa desigual, plena de roques i arbrissalls, baixava fins a trobar el torrent sec, a uns cinquanta pams de fondària, i cap a la meitat d'aquesta rampa, entre el torrent i el pla terrer, s'obria un trau negre, que des del cim semblava una boca de pou enrondada d'argelagues i romegueres. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 37).

ARBRISSÓ m. 

Arbust, arbre petit i tendre. No hi havia arbre ni arbrissó, Ruyra Parada 36.

    Etim.: derivat de arbre amb els sufixos -ís + -ó, o tal volta pres del fr. arbrisseau.

Arbrissons,

Burden bleixava fatigosament quan a l'últim abastà el seu lloc habitual al capdamunt de les trinxeres. Sota els arbrissons, s'assegué en un penyal ribetejat de molsa.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 48).

ARBUIXELL m. 

Arbust petit. Encalçat pels espardenyes, s'esmuny enmig d'arbuixells, Espriu Cançons 87.

Arbuixells

El cantó oposat del nostre carreró abrupte oferia un espectacle desuet. Un Packard gros i llampant s'havia enfilat pel pendís del jardí de la senyoreta Del davant en­vestint de biaix la voravia (on havia caigut, feta un garbuix, una flassada de viatge escocesa), i hi estava clavat, sota el sol resplen­dent, amb les portes obertes com ales i amb les rodes del davant enfonsades en una platabanda d'arbuixells. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 98.].

1. ARCÀ, -ANA adj., neol. 

Secret, ocult a l'enteniment; cast. arcano. Perdona'ns i somriu, arcana providència, Torres Poes. 60.

    Etim.: pres del llatí arcānus, mat. sign.

2. ARCÀ m., neol. 

Cosa secreta, molt oculta a l'enteniment; cast. arcano. Volent sebre l'arcà | que un tros de carn ocultava, Ruiz Poes. 31.

    Etim.: pres del llatí arcānum, mat. sign.

Arcà

... l'encantament. M'endinso per un canvi / de les coses en ànima, i és pròxim / l'inconegut. Tota averanys, aquí,  / la veu del bosc, amb no fullosa parla / d'arrels diu foscament l'arcà. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 83.).

ARÇÓ m. 

|| 1. Arc de fusta que hi ha davant i darrera de la sella i del bast, i que serveix d'ànima a aquests ormeigs; cast. arzón. Aportava deu cadenes clavades al arçó,Desclot Cròn. 83. Porien per molt reuessar rompre 'ls arçons, Somni J. Joan 1592. Quand lo caualler... sera tret de la sella penjant en los arçons o estreps,Menaguerra Cav. (ap. Ribelles Biblgr. 439). 

|| 2. Cuiro que cobreix l'empallada del coixí de parell (Sta. Col. de Q.). 

|| 3. Peça sortida, situada a cada costat del teler de mitges, entravessada amb la premsa (Aladern, Labèrnia Diccs.).

    Fon.: əɾsó (pir-or., or., bal.); aɾsó (occ., val.).

    Etim.: del llatí *arciōne, mat. sign. || 1.

Arçons

—Bell germà —respongué el munter—, ¿què faig jo que et pugui sorprendre? Sí, tallo d'antuvi el cap d'aquest cervo, després partiré el cos en quatre quarters que portarem, penjats als arçons de les nostres selles, al rei Marc, nostre senyor. Així ho fem i així, d'ençà del temps dels més antics munters, ho han fet sempre els homes de Cornualla. Si tu, però, coneixes algun costum més lloable, mostra'ns-el: pren aquest ganivet, bell germà, i nosaltres l'aprendrem volenters de tu.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 65.].

Arçons

—Bell germà —respongué el munter—, ¿què faig jo que et pugui sorprendre? Sí, tallo d'antuvi el cap d'aquest cervo, després partiré el cos en quatre quarters que portarem, penjats als arçons de les nostres selles, al rei Marc, nostre senyor. Així ho fem i així, d'ençà del temps dels més antics munters, ho han fet sempre els homes de Cornualla. Si tu, però, coneixes algun costum més lloable, mostra'ns-el: pren aquest ganivet, bell germà, i nosaltres l'aprendrem volenters de tu. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 3.].

Arçons

I com pogué, féu girar el seu rossí cap a un bosc molt espès, prement amb els esperons els seus costats i aguantant-se a l'arçó; el rossí, sentint que el punyien, corrent, se l'enduia bosc endins.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 398]. 

Arçó

Es reien de la por de monsieur de Moirod, de la seva mà prudent, que a cada instant saltava per aferrar-se a l'arçó de la sella.  [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 128.]. 

Arçons

A cada encontre, s'hi queda ven dos o tres genets, ara d'ells, ara nostres. I els seus cavalls deslliurats, amb els estreps bojos i lluents, galopaven buits i davallaven cap a nosaltres de molt lluny amb les se ves selles d'estranys arçons, i els cuirs frescos com els de les carteres de primer d'any. Era als nostres cavalls que venien a ajuntar-se, amics de seguida. Quina sort! Nosaltres no que no hauríem pogut fer el mateix! [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 37.].

ARDAT m.

Multitud d'animals o de persones (Gir., Olot, Empordà); cast. bandada. S'agrumaven totes les criatures de la sala com un ardat de mosques, Víct. Cat., Sol. 148. Un ardat de parroquians, gent de poc llustre, Ruyra Parada 151.

    Fon.: əɾðát (Gir., Olot, Empordà).

    Etim.: derivat del germ. herda ‘ramat’ (REW 4112).—V. ardada. 

Ardat

Es produí una pausa. Rex no sabia què dir. Ell tenia els seus punts de vista sobre la revolució nazi, sobre els manipuladors de la psicologia de les masses i sobre tot l'ardat de demagogs que tocaven el tambor del patriotisme; però, com que era estranger, tenia molt compte a no deixar que se li escapés ni una sola paraula de crítica. Havia tingut ocasió de veure com el virus actuava en la sang d'alguns dels seus amics alemanys més assenyats. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 129.].

Ardat

La ira el dominà, tot mirant-se. Se sentí degradat per l'ús que aquell ardat de folls havia fet d'ell, del seu somriure, destinat a fer empassar a tothom els seus plans. I, mentre ell mirava aquella cara que ha via estat la seva, la cara reia amb desvergonyiment, fins que el dominà un odi irreprimible contra aquell pallasso d'uniforme, ben plantat, de pell bronzejada i de dentadura perfecta, i sentí l'impuls de fer alguna cosa en contra d'ell. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 364.].

ARDENTOR f.

Ardor intensa; cast. ardor. Ab l'ardentor de les lluminaries, M. Roger (Ilustr. Cat. 1907, p. 27). No sentir mai més aquella gran set que li crema la boca, l'ardentor dels polsos, Llor Laura 304.

    Fon.: əɾðəntó (Empordà, Gir., Barc.); aɾðentóɾ (Val.).

    Etim.: derivat de ardent. 

Ardentor

Vaig sentir que l'ardentor del petó m'abocava riuades de flames a les venes

i que la felicitat podia més que la meva vida.  [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 98.].

1. ARDIT, -IDA adj. 

|| 1. Atrevit, que no té por; cast. ardido, atrevido. Molt fo ardit [lo diable] quan el uolia tentar aqel seinor qi es seinor de tot lo mon, Hom. Org., f. 6. Molt son ergullosos e ardits tots aquells qui's cuiden que vos, Sènyer, vos dejats humiliar, Llull Cont. 92. Elles son ardides en aquelles coses que volen obrar deshonestament, Metge Somni iii. Ja sé qu'ardida avansa la gran familia humana, Maura Aygof. 29. 

|| 2. Es diu d'un home vell que es conserva robust i florit (Ros Dicc.). 

|| 3. met. (aplicat a coses inanimades) Que té una intensa expressió de vida o de força. «Fa un sol ben ardit» (Deià). L'antic castell que dreça encara sa torra alta i ardida, Massó Croq. 84. Y jo que he resseguit aquest torrent ardit, Riber Sol ixent 79.

    Refr.

—«Val més petit i ardit, que gran i ase» (Mall.); «Més val petit i ardit que gran i ase; i ase per ase, més val gros que petit» (Ciutadella).

    Fon.: əɾðít (or., bal.); aɾðít (val.).

    Intens.: ardidet, ardidot, ardidíssim. «P'es puig de Randa i Aubenya | s'hi fan d'aquells homonets | petitons i ardidets | que són més forts que una penya» (cançó pop. Llucmajor).

    Etim.: del part. pass. de ardir < germ. hardjan, ‘enfortir el coratge’ (REW 4042).

2. ARDIT m. 

|| 1. ant. Empresa, acció atrevida, especialment acció de guerra; cast. empresa, hazaña. Aquí uenrà tot nostre estol, e aquí porem fer bon ardit a qual part nos uuylam, Jaume I, Cròn. 58. Los homens qui son en guerra..., les coses que'ls esdevenen en lurs ardits e en lurs asauts..., Llull Cont 218. 

|| 2. a) Estratagema, pla d'operacions guerreres que un bel·ligerant realitza o es proposa realitzar per vèncer l'enemic; cast. estratagema, ardid. Els parents e'ls amichs de don Pero Ferrandes qui eren ab nos, enuiauenlos a dir tot l'ardit de la ost, Jaume I, Cròn. 16. Que nuyll hom... no gos fer negun ardit saber als enemichs, Ordenacions segle XIII (Anuari IEC, i, 271).—b) Ficció, enginy per enganyar: cast. ardid. Enganats de les falses paraules de Pau, qui era hom de gran ardit, e com a grech que'n era hauia les lurs maluaduries enganoses, Boades Feyts 82. 

|| 3. ant. Notícia dels fets d'altri, comunicada d'un tercer. E sabrem ardit que seran uenguts a gran flaquea, Jaume I, Cròn. 131. Nos estan en Girona haguem ardit que'n Ferrando... era mort, e rebem aquel ardit en gran despagament, Jaume I, Cròn. 552. Com haiam haut novellement cert ardit que..., son axides quatre galeras, doc. a. 1400 (Hist. Sóller, ii, 49)."

|| 4. Ufania, vigor, energia vital (Maestrat). «Esta criatura té un ardit per a tot!» (ibid.).

    Fon.: əɾðít (or., bal); aɾðít (occ., val.).

    Refr.

—«Dels amics se'n treuen els ardits»: vol dir que sovint els amics abusen de l'amistat i són traïdors (Llofriu).

    Etim.: de ardit (art. 1), substantivat. El significat || 3 s'explica per la locució dir l'ardit o fer saber l'ardit = ‘revelar els plans guerrers de l'enemic’; fàcilment dir l'ardit prengué el sentit de dir la notícia.

3. ARDIT m. ant. 

Moneda que valia dos diners i estava en ús en els segles XVI i XVII; cast. ardite. De tal manera, que setse sisens fassen un real Cathala, y valgan tant com vint y quatre diners o dotse ardits dels de la fabrica antigua, doc. a. 1653 (Botet Mon. iii, 531).

    Refr.—a) «Si tens un ardit per vil, mai arribaràs a mil» (Cat.).—b) «Home desdit no val un ardit» (Cat., Mall.).

    Etim.: desconeguda En el baix llatí dels segles XV i XVI surt arditus i ardicus com a nom d'una moneda francesa. Alguns atribuïen l'origen d'aqueix nom al sobrenom Hardi de N'Enric III de França, suposant que aquest rei hauria introduïda per primera vegada aquella moneda; però no sembla probable aquesta identificació de noms, car el mot arditus no es troba abans de l'any 1409, mentre que N'Enric le Hardi visqué en el segle XIII (cfr. Wartburg FEW, i Corominas DECast, i, 256).L'Agnés deixa els diners sobre el taulell de fusta aspra.

Ardit

-Són seixanta-quatre rals d'ardit -fa l'home. L'home desapareix amb la butlleta, regira alguna cosa i tor­na uns moments més tard, amb un objecte a les mans. deixa sobre el taulell. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 284).

ÀRDUAMENT adv.

D'una manera àrdua; cast. arduamente. 

Arduosos

-Els camins de l'humorista són molt arduosos -sentencià greument el jove. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 203.].

AREC, -EGA adj.

Que s'empra per llaurar o per les altres feines agrícoles; cast. aratorio. Tot lo bestiar arech, e vedels e polins qui segueixen lurs mares que aren, doc. a. 1307 (RLR, vii, 57). Totas bestias menudas e grossas..., o sian aregas o no, o convinents a laurahó o no, ab struments arecs, e ab sos jovets, Drets sup. 77. a) (Animal) adondat i apte per als treballs agrícoles (Mall.).—b) (Animal) mal arec: bístia repròpia, que no s'adonda a la feina (Mall.). Per picar tots los poltres mal aregs, «Unicorn», 43 v.o (ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: əɾéс (Manacor); əɾék (Artà).

    Etim.: postverbal de aregar. 

Arecs

Anaven i venien en fileres irregulars a través d'un baf escarlata. Entre aquestes formes atrafegades, algunes portaven a més un puntet negre sobre l'esquena, eren les mares que venien també a traginar els sacs d'arecs amb els seus fills com a feix suplementari. Em pregunto si les formigues poden arribar a tant." [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 146-147.].

ARECA

Areca és un gènere de plantes amb flor de la família Arecaceae.

N'hi ha unes 50 species d'aquest gènere. Són palmeres amb troncs erectes i prims. Es troben a les zones tropicals del món.

L'espècie més coneguda és la palmera d'areca (A. catechu), la nou de la qual es mastega junt amb la fulla de betel, hidròxid de calci, clau d'espècia i, sovint, tabac, costum molt popular a l'Àsia del sud i del sud-est. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Areca)

Areca

La matrimoniera va endevinar la causa del seu turment. Era una dona astuta, ja gran, que mastegava nou d'areca i portava un braçalet d'or....[Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. Pàg. 262].

Areca

Tant els bornes com les dones es feien trenes. Feia l'efecte que menja­ven tot el dia, però tan sols mastegaven nous d'areca. Tenien les dents tacades i pels llavis semblava que haguessin estat bevent sang, però només era el suc de les areques. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 414.].

ARENY m. 

I. || 1. Terreny cobert d'arena; cast. arenal. Tot bon terreny | luny de l'areny, | bon regadiu | de font o riu | mogué, laurà, Spill 13426. 

|| 2. Tros de jaç de riu o de riera cobert d'arena i còdols procedents de les crescudes de l'aigua (Gir., Empordà, Bassella); cast. rambla. Berenguer d'Altarriba regent la sal nostra del areny de Cardona, doc. a. 1357 (Monsalvatje Not. Hist. xii, 469).

|| 3. Lloc on neix una petita font o corrent d'aigua (vora el Montserrat, segons Cost. Cat. ii, 68). 

|| 4. Vorada de riu o de riera, que es planta d'arbres i canyes, però no es conrea; és per enfortir la terra i evitar que l'aigua se l'emporti (St. Vicenç dels H.).

II. topon. 

|| 1. L'Areny: lloc on fan la fira del bestiar, i que està situat a la vorera de l'Onyar (Gir.). 

|| 2. Areny: poble situat dins la província d'Osca, en la partió d'aquesta amb la de Lleida, a la vorera dreta del riu Noguera Ribagorçana, prop de Benavarre. La gent de llengua castellana l'anomena Arén. 

|| 3. Castell de l'Areny: poblet agregat al municipi de Garrigars (Alt Empordà). 

|| 5. Arenys de Mar: vila situada a la vorera de la mar, 39 qm. al NE. de la ciutat de Barcelona. 

|| 6. Arenys de Munt: vila situada a 3 qm. al NO. d'Arenys de Mar.

    Fon.: əɾέɲ (or.); aɾéɲ (occ.).

    Etim.: probablement d'una forma llatina arēnium o arēnĕum (derivat de arēna), ‘lloc d'arena’. Arenium és un nom de poble antic d'Itàlia. El Castell d'Areny (II, || 3) sembla que es pot identificar geogràficament amb el Castro Adalasinde que surt a un doc. de 1017 (cfr. Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 11; Aebischer Topon. 9); però encara que l'origen del nom del castell fos el nom propi Adalasindo, l'evolució del nom s'és feta sota la influència del substantiu areny. El nom d'Areny de Ribagorça apareix escrit antigament Arinio (a. 823), Aregno (a. 1055) i Arenn (a. 1165), formes citades per J. Coromines en RLiR, xxiii, 44.

Areny

Jo resto enmig de la paüra de l'ona que l'areny tortura  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 53.] 

Areny

Aquest és el camí: pel recremat areny, / he sentit el cruixir de la neu en el bosc;... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 102).

ARGELAGA o ARGILAGA f.

Planta lleguminosa i molt espinosa. Tot l'aparell | es ginjoler, | garauller | e gavarrera, | de romaguera | e de argilaga, Spill 8475. Com haguessen aplagades moltes rames e romagueres e argilagues, Genebreda Cons. 63. Te du flors tot herbey, tota rama, | fins el betzer y l'argelaga adusta, Costa Hor. 73. S'anomenen argelaga aquestes espècies de plantes:

|| 1. La Calycotome spinosa L.; cast. aliaga, aulaga negra, erguen, retama espinosa. Arbust de branques acanalades, espinescents a la punta; les fulles són caduques, trifoliades; les flors són grogues, laterals, solitàries o en feix de dues a quatre; el llegum és negre, lluent i aplanat. A Catalunya es troba en els paratges àrids i arenosos, i és comuna en els boscs i torrents del litoral, Vallès, Empordà, etc. (Flora Cat. ii, 34); a les Balears es fa molt pels llocs muntanyosos i per les garrigues. A Tarragona i al Vallès en diuen argilaga marina. (V. bàlec).

|| 2.   L'Ulex europaeus L.; cast. aliaga, aulaga, tojo. És un arbust que es fa d'un a dos metres d'alçada, verd cendrós, de tronc dret, pilós, molt ramificat, amb espines llargues i fortes; les fulles lanceolades-linears; les flors són grans, solitàries o geminades, de calze pilós amb nervis prominents; el llegum és molt pilós i més llarg que el calze (Flora Cat. ii, 31). Es fa per llocs estèrils i arenosos, a Catalunya i al País Valencià.

|| 3.   La Genista scorpius DC (Vallès, Ll.); cast. aliaga. És un arbust que es fa alt de cinc a vuit pams, de tronc dret, molt ramificat i espinós, de branques estriades, glabres, amb moltes espines fortes; les fulles són unifoliades, lanceolades, breument peciolades; les estípules espinescents, flors ordinàriament geminades en fascicles axil·lars pauciflors sobre les branques espinoses formant llargs raïms; el llegum és linear, comprimit, lanceolat, ascendent, glabre i polisperm (Flora Cat. ii, 41; Costa Fl. 54). Es fa pels erms, marges i llocs calisso-argilosos àrids, per bona part de Catalunya.

|| 4. L'Ulex parviflorus Pourr. (Gibert, Fl. Tarr. 19); cast. aulaga morisca. (V. gatosa).

|| 5. a) A Tortosa la gent distingeix l'argilaga vera i l'argilaga borda.—b) A Mallorca distingeixen l'argelaga blanca, la groga i la negra, fixant-se en la diferència de color de les flors.

    Loc.—a) Esser una argelaga o tenir més punxes que una argílaga, o esser amorós (o pacífic) com una argelaga: tenir el geni molt aspre (Cat.). «És tan agradosa com una argelaga»: ho diuen d'una dona de mal gènit (Borén).—b) «Això em dóna tant de gust (o «me fas tanta gràcia») com si em passessis una argelaga per l'esquena»: ho diuen per expressar desgrat (Calaf).—c) Esser pitjor que caure dintre d'una argelaga: esser molt mal (Ripoll).

    Cult. pop.—a) L'argelaga s'empra principalment com a combustible; amb una argelaga encesa socarren el porc mort, per pelar-lo (Tremp, Calaf).—b) L'argelaga es diu també genesta del dimoni (Llofriu), perquè hi ha aquesta llegenda: El dimoni, com va veure que Déu havia feta la preciosa i daurada ginesta, volgué fer-ne d'igual, i li sortiren les flors semblants a les de la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga.

    Fon.: əɾʒəláɣə (Puigcerdà, Gir., Llofriu, Sant Feliu de G., Centelles, Barc., Llucmajor, Migjorn-Gran, Eivissa); əɾʒəláɣɛ (Pobla de L., Torelló, Sta. Col. de Q.); aɾʤeláɣɛ (Ll., Tremp, Fraga, Artesa); aɾʤeláɣa (Perles, Pobla de S.); əɾʒəláʝə (Manacor); əɾʒiláɣə (Penedès, Vendrell); əɾʤiláɣə (Tarragona); aɾʒiláɣɛ (Falset); aɾʤiláɣa (Tortosa, Morella, Benassal, Castelló, Alcoi); aɾʧiláɣa (Val.); aɲʤiɫáɣa (Benilloba); aɲʤeláɣa (Ador, Pego).

    Sinòn.: || 1, bàlec, gatosa blanca, gatosa marina;— || 3, garrover del diable.— || 4, gatosa.

    Etim.: de l'àrab espanyol arjilāqa, mat. sign., que es troba documentat en un manuscrit del Mosta'ini segons Dozy Gloss. 372, i que és adaptació d'un mot pre-romà (ibèric? basc?) que devia esser *aielaga o *agelaga, segons que ha raonat eruditament Corominas DECast, i, 329-331. 

 Argelagues

Les dones sanglotaven com ovelles ferides. A l'arribada a l'ermita... no es pot contar...! les noies besaven la terra al pas de la Verge, els homes, trepitjant les argelagues, veien amb goig rajar la sang dels seus peus nus... i nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, amb el gran pes, no podíem avançar entre l'espessor de la gentada... (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 23.).

Argelagues

A l'Iglésies, per tal com l’estimàvem com un company, li desitjàvem que no tires per a patriarca, i amb això li mostràvem un gran amor. car el nostre esperit no sentia els patriarcats, sinó que estava decidit a tirar pel camí esquerp i costerut, que és aquell camí vorejat de tota mena de perills, aquell que porta cada passa més amunt, entre cingleres abruptes i balços, argelagues, arços i tota mena de coses enemigues... (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 198.).

Argelagues

No hi ha casa de jornalers, per pobra que sia, que no tingui la seva vinya a la muntanya. Casi tots són emfiteutes que paguer lo terç i quart a l'amo d'aquelles serres, abans incultes, cobertes de pedregam, alzinalls, argelagues i garrolles. Això té la divisió de la propietat; això és lo que fa la riquesa de nostra terra, que totes les províncies d'Espanya deurien imitar. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 24.).

Argelaga

Qui puja la muntanya?

El caragol que treu banya.

El sol s'encén i s'apaga,

albó, romaní, argelaga.

El sol s'apaga i s'encén,

farigola, romeguer.

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 57.).

Arge­lagues

Les cam­panes havien tocat alarma; els homes, armats amb for­ques, garrots i escopetes, s'afuaren cap al pont del raval, davant de les runes de les velles muralles, i aixecant arge­lagues enceses, rebutjaren el ramat famèlic fins al gar­roferar. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 49.).

Argelagues

Allò era la vida senzilla, aquella per a la qual estava fet, a la qual tenia dret i en la qual esperava que acabessin els seus dies, entre les pedres fredes, els rierols, els penyals, els pantans, les fites, les argelagues i els cedres gronxats pel vent de la seva pròpia naturalesa ensopida; allà, en el seu refugi mig escollit i mig predes­tinat al qual s'havia escapat després de mig enviar-ho tot a cagar. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 270.].

Argelagar

-Això està molt bé -assentí el senyor Watson-. Estarà bones mans. Aquí avançarà com el foc a l'argelagar. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 50.].

ARGUE m.

Ormeig consistent en un cilindre de fusta o de ferro que, rodant per mitjà d'un mànec transversal, fa d'eix a una corda que s'hi enrotlla i serveix per moure coses feixuges; cast. cabrestante, árgano. Els mariners empren l'argue per treure les barques de la mar a l'escar, per hissar l'àncora, etc. En moltes premses antigues d'oliva, de cera, etc., la llanterna es posa en moviment per mitjà d'un argue (Val., Mall.). Els pagesos empren un argue per pujar la palla, quan fan el paller (Elx). De palanques, vasos o arguens presos o logats, Consolat, cap. 233. Posarense cent homens al argue e començaren molt fort a vogir, e ab la força del argue fon fet tan prest..., Tirant, c. 92. Y quantes m'an tirat ab argue de prechs e paga!, Coll. Dames 240. Item un argue ab dos libans trencats, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Una gicota forta y tesa com un argue, Martí G., Troços 111.

    Fon.: áɾɣə (Empordà, Barc., Manresa, Mall., Men.); áɾɣe (Maestrat, Cast., Xerta, Val., Pego, Elx); áɾʝə (Palma, Manacor).

    Pl.: argues; ant. àrguens.

    Etim.: del llatí *argănum (var. de orgănum), ‘eina’.

Argue

El capitá MacWhirr havia comencat per treure's l'americana i penjar-la d'un argue del vapor que personificava totes les darreres millores. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 13].

Argues

Tot es comença a tornar a veu re molt senzillament, molt durament. Els argues aquí, les palissades de les drassanes allà i carretera enllà resulta que tornen de més lluny encara els homes. S'infiltren dins el dia sutzós en petits grups esmaperduts. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 559.].

Argue

Però Aureli ja era a la roda de l'argue i Batià es va posar de seguida al seu costat. L'engranatge estava embussat per l'òxid, però la força del gegant va desbloquejar-lo amb un cop sec. La persiana va pujar i l'aigua es va precipitar a l'interior amb fragor de cascada. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 124.].

ARITJOL

Planta de la família de les asparagínies-esmilàcies: Smilax aspera L. (Empordà, Rib. d'Ebre); cast. zarzaparrilla. Y aritjols y ridortes li guarnexen, Canigó xii.

    Var. form.: arínjol, arígenc, aríngel, aritja.

    Fon.: əɾíʒuɫ (La Jonquera, Santa Pau, Verges); aɾíʒoɫ (Gandesa); aɾíʤoɫ(Freginals); əɾíɲʒuɫ (Tamarit de Mar, Pont d'Armentera, Joncosa); əɾíʒəŋ (Llofriu);əɾíɲʒəɫ (Eiv.).

    Etim.: incerta. La variant balear aritja era considerada per Forteza Gram. 41 com a procedent del llatí *aridĭca, derivat de arĭda, ‘seca’; però sembla poc probable aquest origen.

Arítjols

Caminaven entre ortigues i esbarzers. Riu avall, la vegetació es va anar fent més variada; les farigoles, els romanís i les roses silvestres baixaven pels pendents fins arran d'aigua i es barrejaven amb els arítjols, les malves els caps d'ase; també hi creixien llentiscles i ginjolers i, de tant en tant, es veien alguns tamarius, que anunciaven la proximitat del golf de Tàrent.(Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàg.  242.).

Arítjol   

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

ARLOT m. ant. 

|| 1. Home vil, de mala vida; cast. arlote Davant una taverna on havia ajustats gran re de tafurs e de gulliarts e de arlots los quals bevien en la taverna e cantaven e ballaven, Llull Blanq. 76. Ab consentiment de arlots e de gent vil de la vila se'n entrà layús, Pere IV, Cròn. 233. N'arlot, pus així sots orat,Metge Fort. 79. a) Rei Arlot: oficial que hi havia a València en els segles XIII i XIV, encarregat del regiment dels bordells i de governar les dones públiques. En Pere IV suprimi aqueix càrrec dia 6 de març de 1337, per llevar els grans abusos que els reis-arlots cometien (V. el decret de supressió, ap. Col. Bof. viii, 184 ss.). 

|| 2. Noi; cast. muchacho. Com nos veu fer obres de minyons e de arlots,Eximenis Angels, 70 v.o (Aguiló Dicc.). E com trobà | sant Agustí | aquell fadrí | riba la mar | volent buydar | l'aygua en un clot, | li dix: Arlot, | que penses fer?, Spill 15482. 

|| 3. D'arlot: de galop; cast. a galope. E isquem trotan e d'arlot contra alí on hauia estada la batayla, Jaume I, Cròn. 60.

    Var. ort. moderna: al·lot.

    Etim.: l'origen de arlot és avui desconegut; trobam formes paral·leles en el prov. arlot, fr. ant. herlot, cast. arlote, it. arlotto, ingl. harlot, però per explicar-ne l'origen ens veiem limitats a suposar una arrel arl- o harl-, probablement d'origen fràncic: cf. M. Delbouille en «Etymologica Walther von Wartburg» 167-185.

 Arlots

I jo, ¿per què t’acuso d’haver trencat dos vots, / si jo n’he trencat vint? / El més perjur sóc jo, / per què he actuat amb tu tal com fan els arlots; / la fe posada en tu, l’he perdut de debò.[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 347.)].

Arlot

DUC

Oh bandit! Un arlot, un alcavot! El mal que fas cometre és el teu viure! Imagina't el que és omplir-te el ventre i abrigat-te l'esquena amb el mal guany d'un vici infecte! Tu mateix, confessa-ho, d'un contacte bestial i abominable jo bec i menjo i em vesteixo i visc! [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 82.].

ARMALLADA f. 

|| 1. Ormeig de xarxa que es cala a fons, no gaire lluny de la costa, vorejant el roquisser (St. Feliu de G.). 

|| 2. Passades de malla gran i de fil gruixut de cànem retort, amb què es reforcen les vores de les peces de xarxa (Pons Ind. text.).

    Fon.: əɾməјáðə (St. Feliu de G.).

    Etim.: potser compost de art mallada.

Ar­mallada

Van acostar-se a l'aigua i van ajudar a treure alguns ferits del mar: tots sortien tremolant, en estat de xoc; també els que no tenien ferides visibles. tina nava explo­sió va provocar una onada que va arrossegar més gent a l'aigua. La Donata es va agafar a temps al mart d'una ar­mallada abandonada sobre el moll, però va quedar xopa per l'onada. (Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàg.  297.).

ARMANAC m. 

|| 1. Almanac (Rosselló): cast. almanaque. a) Fer armanacs: fer escarafalls, queixes exagerades, sense fonament. Dones, tout roussagàn paquets, cistells y sacs, | feyen qui sap couan d'armanacs, Saisset Pa la gen fis 14. Tothom fa pas tan d'armanachs per passar d'un mun al altre, Casaponce Contes Vallesp. 60. 

|| 2. Betzol, home grosser (Rosselló). Jo vos diré... que seu un gros armanach, Alm. Ross. 1923, p. 44.

    Fon.: əɾmenák (Rosselló).

    Etim.: de almanac, per canvi de l'al- en ar- (com en provençal armana).

Armanacs

-Es pas la pena de mentir, de fer armanacs. Fa més de deu dies que te segueixi. Te tracassis pas. Diré pas res a dingús, ni an al pare. En aqueixos darrers mesos, sun après quelcom. Cap causa, per noble que sigui, justifica pas un assassinat.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 124.).

ARMENT m. ant. 

Ramat de bestiar; cast. ant. armento. Per aquell furt que fraudulentment feu | del gran arment qu'el hagé per vehí, Febrer Inf. xxv. Els pobles que fumegen com arments arraulits, Bartra Màrsias 132.

    Etim.: pres del llatí armentum, mat. sign.

Arment

L'arment que posseïa / vaga flotant cap per avall pels aires. / El corral está buit.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 155.).

Arments

On? -A Britània. A la meva pàtria. És bonica, saps? És una illa tota verda amb ciutats boniques i camps fèrtils, boscos majestuosos d'alzines gegantines, de faigs, de blades que en aquesta època aixequen al cel els braços despullats, com gegants que tracten d'arribar a les estrelles. I praderies, molt vastes, pastura de ramats i arments. Aquí i allà s'alcen monuments grandiosos, enormes monuments de pedra en forma de cercle el significat dels quals només coneixen els sacerdots de la religió antiga, els druides. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 197.].

ARMERIA

Armeria és el nom botànic d'un gènere de plantes amb flors. El gènere explica amb centenars d'espècies, moltes d'elles natives del Mediterrani, menys l'Armeria maritima, que apareix distribuïda al llarg de les costes de l'Hemisferi Nord.

(Viquipèdia)

Armèries

La Sylvia mai no duia vestits; ara portava els seus texans més vells, per al viatge. Va recollir-se els cabells amb un fulard, cosa que va fer que s'assemblés a la Rebecca, amb el seu mocador. Va seguir el camí que li va indicar la Rebecca, que es va retirar a la cuina. A banda i banda del camí, hi creixien hibiscos, baladres i armèries, totes plenes de pols, però amb aspecte de ser cadascuna al seu lloc, enmig d'una calor seca i sota un sol de justícia, amb un cel sense un sol núvol. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 237.].

ARMIL·LAR adj. f., neol.

(Esfera) formada de cercles que representen les principals divisions que es consideren en el firmament; cast. armilar.

    Etim.: format damunt el llatí armilla, ‘anella’. 

Armil·lar

La bola feta d'esbarzers tenia la forma d'una esfera armil·lar. La dona retratada té una capçana, com moltes d'altres que duen però, però en aquest cas el mocador és d'un gris platejat i, ara més que mai, sembla una corona, potser perquè el que sosté té, també, un simbo­lisme més directe. El caràcter d'esfera s'accentua amb la distància. [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 259.].

1. ARMOLLES f. 

Tenalles planes per agafar carbó o brases (Mall.); cast. muelles, tenazas.

    Loc.—a) «Els ferrers escriuen amb ses armolles»: es diu volent significar que els ferrers fan pagar més que no val, car les armolles tenen dues cames, i escrivint-hi fan dues retxes en lloc d'una.—b) Escriure amb ses armolles:escriure amb molt mala lletra o amb moltes d'errades (Manacor).

    Fon.: əɾmɔ̞́ʎəs (Manacor, Palma).

    Var. form.: esmolles, molles, molls, armolls, aumolls.

    Etim.: de esmolles, per conversió de la s en r (cfr. birbe per bisbe).

2. ARMOLLES f. pl. 

Planta de la família de les quenopodiàcies: Chenopodium Bonus Henricus (Cat.); cast. anserina, buen armuelle. Té el burcany acanalat, que es fa fins a 80 cm. de llargària; les fulles són triangulars, onades; els raïms són curts, en panolla terminal.

    Etim.: var. de armolls, art. 2.

Armolles 

Però la tragèdia aparegué minuts després quan Aixa, per defensar-se d'una d'aquelles envestides sobre el mugró dret, perquè el ca s'havia aixecat sobre les potes de darrera, agafà les armolles de la foganya i intentà descarregar-les sobre el costellam de la bèstia enfureïda, que, en veure's atacada, aferrissà els ullalls i arrabassà d'un mos el mugró de l'esclava, que caigué a terra sanglotant de dolor. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 278.).

ARNETA m. i f.

Persona que obra cautelosament procurant que un altre no se n'adoni (Barc.). Si t'hi vinch, arneta, esca del pecat!, Vilanova Obres, iv, 250.

    Fon.: əɾnέtə (Barc.).

    Etim.: dim. de arna, art. 1. 

Arneta

A la presó, hi regnen la pau i el silenci. Les parets que l'envolten no deixen passar la veu de la temptació. Hi estàs a recer, arneta, dels mortals afalacs de la llum, tant si és del sol com de les bombetes. [Alfred Polgar, La vida en minúscula (Kleine Schriflen. Trad. M. Lobo). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1998. ISBN: 8477271909.142 p. P. 100.].

1. ARPEIG m. 

Acte d'arpejar; cast. arañadura.

    Fon.: əɾpέʧ (Barc., Maó); əɾpə́ʧ (Ciutadella).

2. ARPEIG m., 

sinòn. de arpegi.

    Fon.: əɾpέʧ (Barc.); əɾpə́ʧ (Ciutadella).

Arpegiaven

A mà dreta, uns grans edificis esglaonats pujaven cap a El Biar. A mà es querra, la badia d'Alger i, en primer pla, els arbres del parc i els darrers immobles de la Rue Michelet, que encara arpegiaven amb el vent una petita cançó francesa. Les dones boniques no escassejaven. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 29.).

ARQUEGETA

Exèrcit romà d'Orient - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure  https://ca.wikipedia.org › wiki › Exèrcit_romà_d'Orient

Companyia Catalana d'Orient. Quarter general, Constantinoble ... Hoplitarca o arquegeta - comandant de tots els cossos d'infanteria en un gran exèrcit.

Arquegetes

Pertanyen al grup a què fem referència aquells herois mítics que són en  part déus ja esvaïts, fills de déus, abstraccions geogràfiques i polítiques, etc., i en primer lloc els herois epònims i els arquegetes d'un poble com a representants mí- tics de la seva unitat. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 224.].

ARQUIMESA f.

Moble compost d'una taula i un cos superior amb molts de calaixets o enfonys per tenir-hi papers i coses valuoses; cast. arquimesa. Que'ls havia dit sa S. que li donassen la clau. que'ls prometia que la tindria dintra sa archimesa y no la daria a ningú, Ardits, iv, 275 (a. 1555). Una arquimesa ab peu o armari baix, ab sa tancadura y claus, doc. any 1594 (Boll. Lul. xx, 18).

    Etim.: del cast. arquimesa. 

Arquimesa

Dintre l'arquimesa no en té de més ric

la ideal princesa

de qui sou amic.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 75.).

ARRAÏMAR v. tr.

|| 1. Reunir a raïms o en forma de raïm; cast. arracimar. Els badocs... tenen una tendència funesta a arraïmar-se, Carner, Bonh. 23.

|| 2. Collir els raïms tardans (Biar); cast. rebuscar.

    Fon.: ərəimá (Barc.); araimáɾ (Val.). 

Arraïma

I la gent ve disfressada! De la CIA o del KGB. I tenim música temàtica, i actes temàtics, com vostè. -El Less torna a mi rar cap a la gent que balla, i la que s'arraïma a prop de la barra. Amb gorros de pell i insígnies amb el martell i la falç; amb barrets de feltre i gavardines; li sembla que n'hi ha que van armats. [Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 148.].

Arraïmen

Aquesta nit no he dormit. Gairebé a entrada de fosc, ens hem refugiat a uns cent metres de la platja, en una petita gruta on s'arreceren les escasses barques pesque­res d'un poble sense nom, les cases del qual, amb la teu­lada de palla, s'arraïmen al vessant d'un petit turó que s'alça terra endins, a un quilòmetre encara no. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 431.].

ARRAMASSAR v. tr. 

|| 1. Agranar, arreplegar amb ramassos allò que han tirassat (Horta de Val.). 

|| 2. Arreplegar; cast. arrebañar, acaparar. Penjava el llum d'una estaca y's posava a arramassar las peças, Casellas, Sots 211.—V. ramassar.

    Fon.: ərəməsá (pir-or., or., mall.); aramasáɾ (Castelló, València, Sueca).

    Etim.: format damunt ramàs.

Arramassar

A llavors penjava el llum d’una estaca i esposava a arramassar les peces... Però, així que tenia la robeta als braços per a traginar-la a un altre lloc, s'adonava tot d'un plegat que també plovia a la porxada... i, com que allí tenien la mica de mestall per l'any, i a primer. Allò era un matament... una congoixa semblanta l’agonia de la mort! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 106).

ARRAMBATGE m.

|| 1. Construcció de paret en la partió de dues finques que pertanyen a propietaris distints, cada un dels quals ha de pagar part de dita construcció; dret d'edificar arribant a la casa d'altri servint-se d'una paret d'aquesta; cast. medianería.

|| 2. Pedrís a on pugen per poder-se posar més fàcilment dalt una bístia (St. Joan de S.).

|| 3. Envestida, aixabuc, renyada forta (Empordà, Mall., Men.); cast. trepe. Si les hagués declarades [les meves intencions], me n'hauria dut algun arrambatge que no m'haguera agradat, Ruyra Par. 15. «Son pare li ha donat un arrambatge de cent mil dimonis» (Mall., Men.).

|| 4. Tenir mals arrambatges: tenir mal gènit, esser mal de tractar (Mall., Men.). Na Tonina té p'els fadrins mal arrambatge, Aguiló Poes. 184. Per pò de sa mare, que tenia mals arrambatges, Roq. 2. Un homo forsarrut i de dolents arrambatjes com en Massot, Alcover Rond. ii, 287.

|| 5. Arrambatge de ventre: mal de ventre fort (Eiv.).

    Fon.: ərəmbáʤə (Empordà, Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: derivat de arrambar. 

Arrambatge

I amb en Robinson fora, en Karl ja es veia capaç d'afrontar el cambrer major amb molta més tranquil·litat i potser aquesta vegada se'n sortiria amb només un arrambatge, encara que segurament fort. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 129.].

Arrambatge

Jo també l'escridassaria, vaig pensar al taxi. De fet, tampoc no he escridassat mai ningú, ni tan sols els meus fills. Quan les coses es compliquen, em refugio en la fredor. Fredor, calma, cridar no m'escau. Però pot ser em podia esforçar i clavar-li un bon arrambatge, això potser faria impressió al senyor Tiberius. Fatalment, però, malgrat la ràbia que sentia pel seu comportament inacceptable, m'havia tranquil·litzat una mica. És evident que es tracta d'un sonat, vaig escriure al meu diari. [Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 52.].

Arrambatge

Em van clavar un arrambatge davant tota classe i també al consell de l'associació escolàstica. Volien expulsar-me també dels pioners. Els pioners, el Komsomol, aleshores eren coses serioses. Fins i tot vaig rompre a plorar. Malgrat que aleshores no tenia rimes al cap, només fórmules. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 383.].

Arrambatge

-No. L'he demanat al senyor Perkins, i me l'ha negat. Si se us acut d'escriure-li per dir-li que he vingut, el director em clavarà un bon arrambatge. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 101.].

ARRANAR v. tr.

|| 1. Tallar una cosa ran de la superfície d'on surt; cast. cortar a raíz, a cercén. «Los corders han arranat l'herba del bancal» (Tortosa). S'hi escarrassà fins a arranar-s'hi las unglas, Pons Auca 14. Comensant la feyna d'arranar-li el pèl, Saderra Cas. 60. Va elevar els seus dits manicurats però d'ungles arranades, Soldevila Moment 79.

|| 2. Segar ben ran de terra, sense deixar palla al rostoll (Empordà, Rib. d'Ebre). Jo só el pagès que arrana les herbes del camí, Guimerà Poes. 222.

|| 3. Posar una cosa ran d'una altra. Per sobre vostra testa la dalla ja s'arrana, Collell Flor. 3. «Avui hi ha bromes arranades a la muntanya» (Gir.).

    Fon.: ərəná (pir-or., or., bal.); araná (occ.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt ran.

Arrana

L'altre defecte d'aquest costum és que escampa una idea de reacció homogènia que ens infantilitza i arrana la riquesa de matisos de la diversitat emocional del Camp Nou. (Sergi Pàmies. Confessions d’un culer defectuós, Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 9788416367597. 165 p. P. 87.).

Arranats

La seva condició era així intermèdia entre els senyors i els pagesos: te nia, a la vegada, les maneres i la pobresa dels uns i dels altres. El noi era intern en un col·legi de religiosos, a Potenza, i ara era a casa per les vacances. Silenciós, dòcil i afable, marcat per l'educació religiosa, amb els cabells arranats i el vestidet de col·legial cordat fins al coll. (Carlo Levi. Crist es va aturar a Èboli. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 57.).

ARRAP m.

|| 1. Ferida superficial feta amb les ungles o amb un altre instrument agut; cast. arañazo. Alsant lo front ple de arraps, Llorente Versos, i, 201.

|| 2. Discussió o conversa breu, com de passada (Mall.); cast. refregón.

|| 3. Voler-ne un arrap: voler insistir en una cosa, especialment en una discussió o provatura (Mall., Men.). Jo, en que sia petit y roí, hi voldria un arrap ab vós, Alcover Rond. ii, 30. «Deixa que el vegi! Jo en vui un arrap, amb ell» (Men.).

    Fon.: aráp (Maestr., Cast., Val., Xàtiva); əráp (Mall., Men.).

    Intens.: arrapet, arrapot.

    Sinòn.: esgarrapada.

    Etim.: postverbal de arrapar. 

Arraps

Li vaig dir que me'n volia anar d'allí, que no aguantava la vista i la pudor, i ell em va dir mariquita: li vaig respondre, em pegà un colp de puny en la cara i, com que mai no he sigut eficaç ni en boxa ni en lluita, vaig caure a terra, Rafael se'm va llançar damunt, i vaig arribar a casa de la tia amb la camisa esgarrada, tot brut i amb arraps i senyals a la cara i als braços. L'endemà la tia Maria, vista la situació i la meua tristesa, em va en viar a Tobarra, amb l'autobús verd de línia, a ca la seua germana Josefina. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 307.).

ARRAPINYAR v. tr.

|| 1. Ferir amb les ungles (Mall.); cast. arañar.—V. rapinyar.

|| 2. refl. Pujar agafant-se fort (Vic, Lluçanès); cast. trepar. Tant aviat rebatentse dalt a baix dels marges, com arrapinyantse per les parets y'ls arbres a abastar fruytas o flors, Genís Julita 29.

    Fon.: ərəpiɲá (Vic, Lluçanès, Mall.). A Mallorca diuen més ɾəpiɲá (rapinyar).

    Etim.: derivat de arrapar amb l'infix -iny- pres probablement de rapinya. 

Arrapinyats

...observar els enamorats, que caminaven davant d'ella sense dir-se res, arrapinyats l'un a l'altre. Que de pressa que anaven... Es va aturar. Ni tan sols van girar el cap. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 42.].

ARRAULIR v. tr.

|| 1. Arrufar, encollir (Cat.); cast. encoger. Com si l'arraulís un estrany fret, Pons Auca 120. M'arraulexo dins ma cambra, Guimerà Poes. 280.

|| 2. Acovardir, llevar el coratge; cast. acobardar. Lluny d'arraulirme m'acabavan de remoure'l fel, Oller Fig. pais. 238.

    Fon.: ərəwlí (or.).

    Refr.

—«Qui s'arrauleix, el fret se'l menja» (Manresa).

    Etim.: probablement d'un verb llatí *adrigorire, ‘enravenar’, derivat de rigor, ‘enravenament’ (cf. BDC, xix, 24). 

Arraulir-me

Un llangardaix s'esmuny creuant la paret i desapareix rere les cames blanques dels sannyases. lntento arraulir-me com una bola, però el forat del meu estómac crida quan moc les cames. Aixeco la mirada i els veig la cara a tots. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 131.].

Arraulí

Així i tot, com per protegir-la, vaig passar-li el braç per la espatlla. Ella s'arraulí més.(Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 78.).

Arraulida

Es fica al llit arraulida, el cap tocant-li els genolls, abraçant-se les cames, tapada del tot, escalfant-se amb l'alè. El gos se li ajeu a sobre el cobrellit tan a la vora seu com pot. (Maria Mercè Roca. L’àngel del vespre. Ed. Columna, 3ª ED. Barcelona 1998. ISBN: 843005301. 214 p. P. 70.).

Arraulir

La Junko es va repetir aquelles paraules dins el cap: Quan s'apagui la foguera, t'agafarà fred i et despertaràs tant si bo vols com si no. Llavors es va arraulir i va caure en un son breu però profund. [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 54.].

Ar­raulir

-Mmm -va ser la valoració de la Yurniyoshi. I llavors es va ar­raulir als meus braços per fer una capcinada. Al cap d'una estona em vaig aixecar, em vaig dutxar i em vaig beure una cervesa. Seia admirant el rostre adormit de la Yurniyoshi. Mentre dormia estava maquíssima. [Haruki Murakami. Balla, balla, balla. (Dansu, dansu, dansu, trad. N. Parés – A. Gombau) Ed. Empúries, Barcelona 1ª ed. 2013. ISBN: 9788499307398. 384 p. P. 375.).

Arraulida

De sobte es va sentir un ge­mec. La May Smith. Seia mig arraulida, amb el cos lleugerament inclinat a un costat. [Jo Nesbø. La set (Tørst, trad. M. Salvany – N. Parés). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 9788475886688. 668 p. P. 615.).

ARREBOL

Arrebols

Has vist la rosada aurora en lo crepúscol dubtós brodar de perles los camps, dorar lo cel d'arrebols i ja veus que sa bellesa, meravella en duració, si viu per los raigs de Febo, en los raigs de Febo mor. Volgué lo fill de Climene regir lo carro del Sol, / mes fou son càstig lo llamp i son sepulcre lo Po. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 79.).

 

Arrebol

 ELISA:

dolços parabens. La selva apacible ab coturno breu fecunda esmeraldes i robins floreix; per vestir les plantes fragant rosicler, deuen a ta cara lo color més bell; de nostra ribera humil lo corrent a tos peus tributa perles i clavells; los ocells celebren ab alegres veus de tes dos aurores l'arrebol serè. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 107.).

ARREDOSSAR v. tr.

|| 1. Posar a redòs, a lloc defensat de la intempèrie o dels perills; cast. resguardar. Sos pobles s'hi arredossen com polls baix de la soca, Ruiz, Poes. 11. Derrer baluart hont s'arredossavan sas il·lusions, Pons, Auca 281.

|| 2. Donar redòs, servir de defensa contra la intempèrie o els perills; cast. resguardar. Ab aquells puigs... que l'arredossavan, Alcover, Rond. ii, 158.

    Fon.: ərəðusá (or., men.); areðosáɾ (val.).

    Etim.: format damunt redòs. 

Arredossar-se  

TAMORA

Doncs sàpigues, pobre home melancòlic, que jo no sóc Tamora: ella és la teva enemiga, i jo la teva amiga. La Venjança jo sóc, que del reialme de l'infern he vingut a alleugerir-te del voltor que et rosega els pensaments amb empreses horribles de revenja contra els teus enemics. Au!, vine i dóna'm la benvinguda a aquesta llum del món, perquè parlem de mort i de matança; no hi ha cavorca, no hi ha lloc d'aguait, ni baga obscura, ni fondal de boires on ni el sangonent assassinat ni la violació més fastigosa puguin, porucs, arredossar-se sens que jo els sorprengui i dintre les orelles els xiuli el meu terrible nom, Venjança, el qual fa tremolar al vil ofensor. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 138.].

ARREGUSSAR v. tr.

|| 1. Fer replegar una mànega o peça de vestit damunt ella mateixa, cap amunt (Ribagorça, Olot, Gir., Empordà, Mall.); cast. arremangar, recoger, Aquell bon homonet... sortia defora, s'arregussava es devantal, Roq. 14. Dava gust de veure'l, els braços arregussats i les mans llestes, Ruyra Pinya, i, 42.

|| 2. Fer replegar una cosa damunt ella mateixa (Mall.). Ronçament del pàlpet... accidental és per aregussament de l'uyl, axí com no deu o per nafra o per exida de carn sobirana, Alcoatí 49. «Mira, que amb una punyada t'arregussaré una cella» (Mall.). Un pseudo-rector, per ferlo net, li arregussava s'aparey, Ignor. 67. a) Arregussar ses voreres: recollir amb el tiràs o amb el ram la palla i gra cap al centre de l'era (Porreres).

|| 3. Dur-se'n una cosa cap avant amb un impuls violent (Mall.); cast. arramblar. De sobte l'arregussa un vent abrusador, Alcover Poem. bíbl. 71. En tenir talent, sortia [s'animalot], y s'en anava allà hont veya que havia de fer més matx, y tot ho arragussava, Alcover Rond. i, 55.

|| 4. Repleglar, fer anar molta gent o moltes coses cap a un lloc (Mall.). «Arregussa aquest bestiar cap a sa pleta» (Orient).

    Fon.: ərəɣusá (Mall., Empordà, Gir., Olot); areɣusá (Ribagorça). 

Arregussa

Potser valdria més que m'estirés una estona... S'incorpora i camina cap al divan, on de primer s'asseu i deixa caure les sabates que empeny endins amb els peus; aleshores replega les cames i les projecta sobre el llit amb un moviment de rotació que li arregussa les faldilles fins al baix ventre. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 240.).

Arregussat

El vianant és un home alt i ferreny que va amb una camisa estripada, sense gec ni armilla, amb unes calces curtes plenes de pellingots, arregussat de braços i descalç, i amb un gaiató gruixut a la mà. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 21.).

Arregussà

Obrí la tapa del seu banc i va treure del seu estoig la safata que havia promès tenir llesta  l'endemà. Tot i que hi feia fred, Singer es va treure l'americana i s'arregussà els punys de la camisa ratllada de blau, perquè no el torbessin en la feina.(Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 225).

Arregussant-se

Darrerament. però, havia hagut de claudicar i cantava allò de:

mostrando graciosa

la punta, la punta,

la punta del pie,

arregussant-se la falda i mostrant fins al turmell. Els cràpules que assistien a l'espectacle l'aplaudien fort ferm, degenerant de vegades en un veritable escàn­dol. Dona Obdúlia l'admirava en el "Blanco y Ne­gro".(Llorenç Villalonga. Mort de Dama. Edicions 62, Barcelona, 1987, 6ª ed. ISBN: 8429717358. 156 p. P. 121.).

ARREMOLINAR v. tr.: cast. remolinar.

|| 1. Moure en forma de remolí. La neu allí a l'hivern se arremolina, Canigó ix.

|| 2. Reunir compactament i sense orde. Tants miserables com de nou se arremolinen, doc. a. 1628 (Segura HSC 245). Les pasejadores s'arremolinen pera vore bé els arets, Guinot Capolls 86.

|| 3. Allisar el morter aplicat a la paret (Empordà).

    Fon.: ərəmuɫiná (pir-or., men., eiv.) aremoɫiná (occ.); aremoɫináɾ (val.) ərəmoɫiná (mall.).

    Etim.: format damunt remolí. 

Arremolinava

... no tenia una voluntat educada; ningú no m'havia orientat en cap sentit, però una profunda i vaga quimera arremolinava al meu entorn una polseguera daurada d'esperances, de delits i d'afanys dintre la qual em submergia embriagat. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 138.).

Arremolinar

Quin esglai! Va llançâ un gran crit d'esglai.

Totes les veus de la terra - s'hi van arremolinar;

          pro de seguida

l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa

i els va tornâ a la terra. I digué Arnau:

    "Com s'ha espessit ta figura!

La boca et surt enfora àvida i dura:

    demana per l'infant.

    S'ha deformat ta cintura

i el teu esguard al cel és menys brillant.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 61.).

ARREMORAR v. tr.

Avalotar, commoure violentament i amb renou; cast. alborotar. Despararen al colp moltes bombardes deuers lo camp [dels moros], que tots los moros feren arremorar, Tirant, c. 415. El poble se aremorà en molta manera contra aquells, doc. a. 1481 (Boll. Lul. vii, 352). Enyorança que puja | del fons de l'esperit i tot d'una arremora | als cims del pensament els ocells de l'aurora, Bartra Evang. 139.

    Etim.: format damunt remor. 

Arremorament

La precipitació dels seus pensaments, l'arremorament del cor febril i enardit bregaven contra la resignació. I si, per un ins tant, s'hi lliurava, la seva dona i la seva filla, que sobreviurien, sembla va que protestaven contra el seu egoisme. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 388.].

1. ARRIAT, -ADA adj. (part. pass. de arriar, art. 2): 

|| 1. Posat en moviment. Arriat per set daynes amansides, | allí'ls espera un carro volador, Canigó iii. 

|| 2. Que va de pressa, molt resolt (Empordà). «On me vas tan arriada?» (Llofriu, St. Feliu de G.). 

|| 3. met. Que va ben governat i fa progressos (Cat.). Un bon parament de pagesia, un màs ben arriat y les tres criatures que ja pujen, Víct. Cat., Cayres 70.

    Intens.: arriadet, -eta; arriadot, -ota.

2. ARRIAT m. ant. 

Peça situada transversalment entre el mànec i el ferro de l'espasa; cast. arriaz. En lo pom és fortalesa de la espasa, cor en aquell se sofer lo mantí e'l arriat e'l ferre, Pere IV, Cavall., llei xi. Aquest passatge és traducció d'un de les Siete Partidas, II, 21, que diu: «en la manzana es toda la fortaleza de la espada, ca en ella se sufre el mango, et el arriaz et el fierro» (cfr. Giese Waff. Span. 51).

    Etim.: de l'àrab ar-riyās ‘guarnició de l'espasa’ (cfr. Eguílaz Glos. 288).

Arriat

— Com vulgueu... —contestà En Jaume a la mestressa; i després, amb l'alena apuntada i l’esguard cap a l'escala, rumià per a ell tot Sol—: Encara farà gotjot, quan es refaci, tanmateix; no li’n mancaran pas, d’homes... Quina sort el qui l’arreplegui!... Un bon parament de pagesia, un mas ben arriat... i les tres criatures que van creixent: una nena i dos bordegassos, que dintre cap any estalviaran mosso i criada...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 224).

ARRILAT 

Anar ben vestit 

Arrilat

Em semblà, d'un cantó, molt més agitat, amb una preocupació de semblar un home de cap molt despert, posseït d'un desig de presència i de curiositat, i al mateix temps em semblà molt revellit i arrilat, en certa manera esbravat i desorigat. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 201.).

 

Arrilat

TITUS: Que no hi som.

TARREGADA: Quin xisto més arrilat!

CEBA: Si hi tornes, piro. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 255.).

ARROMBOLLAR v. tr.

|| 1. Arremolinar, replegar violentament (Conflent, Lluçanès, Pl. de Vic); cast. arremolinar. Quant s'arrombolla | pe'l torb de les altures apilada [la neu], Canigó ii.

|| 2. Enrogallar (pir-or.). Y vénen amb la veu arrombollada, Sagarra Comte 32.

    Fon.: ərumbuʎá (Conflent); ərumbuјá (Lluçanès).

    Etim.: format damunt romboll.

Arrombollament

Ell havia volgut estimar-la, però no havia estimat mai res que no fos la idea d'estimar-la, cosa que no era amor sinó una forma d'estupidesa grollera i imperdo­nable, de manera que ja estava bé que marxés amb aquell estudiant de medicina, es va dir, ja estava bé que anés amb aquell futur especialista del cor que Ii tenia el cor robat cap a l'arrombollament de Columbia, ja que el foc continuava estenent-se, i ja era hora que en Ferguson la deixés sortir com un remolí de la seva vida i la deixés anar cap al lloc següent sense ell... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 867.].

ARROP m.

|| 1. Most de raïm, espessit per ebullició i evaporació; cast. arrope. Una olla plena d'arrop, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). Tot açò sia cuyt ab aygua e ab arrop, Cauliach Coll., ll. 2, d. 2a, cap. 2. També es diu arrop el suc de cireres d'arboç concentrat per ebullició i evaporació (Empordà, Costa de Llevant), i en la composició de l'arrop de vi hi solen mesclar altres fruites i hortalisses, com carabassa, figa de moro, pomes, albergínies, pell de taronja, clovella de meló, etc.

|| 2. Suc procedent de la bullida de bresques de mel (Maestr.).

    Loc.—a) Ser com un arrop, o més dolç que l'arrop: esser molt dolç (Val.).—b) Lo nostre fill En Roc, ni és fel, ni vinagre, ni arrop: ho diuen d'un qui és inútil per tota mena de coses (Val.).

    Fon.: ərɔ́p (pir-or., or.); arɔ́p (occ.); ərɔ̞́p (val.); arɔ̞́p (bal.).

    Intens.: arropet; arropot.

    Var. form.: rop.

    Etim.: de l'aràb. ar-robb, mat. sign. 

Arrop

També en venem arrop, aiguardent i malvasia,

i també algun cigarret per veure qui fumaria."

Lo capità ja ha manat que les gafin i les lliguin,

les porten a la presó   de les dolentes que hi via.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 68.).

ARROSSINAR v. refl. 

|| 1. Arrufar-se, posar-se ajupit (Maestr.); cast. encogerse, acurrucarse. 

|| 2. Degenerar, deixar-se anar físicament o moralment (Cat., Val.); cast. arrocinarse. 

|| 3. Enamorar-se bojament (Escrig-Ll. Dicc.).

    Fon.: ərusiná (or.); arosináɾ (val.); arosiná (Maestr.).

    Etim.: derivat de rossí.

Arrossinada

Com tot el barri, aquella placa era arrossinada en plena joventut. Les papereres esbotzades, la brutícia per terra, alguns travessers dels bancs de fusta havien estat arrancats.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 216).

Arrossinades

No són errades, aquestes vides. Ni arrossinades. No són cala­mitoses com vides de burgesos. Són, i no és pas el mateix, sacrificades, immolades.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 169.].

Arrossinat

L'àmplia casa quadrada del 583 de l'Avinguda està tota coberta per una mena de tel de deslluïment. Els mobles, les cortines, les catifes, el trespol de la cuina..., tot s'ha arrossinat durant els anys de guerra. I ara, en la commoció de la postguerra, a tot el món hi ha escassetat de linòleum, encara que es preveu que el problema se solucionarà ben aviat. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 181.].

Arrossinada

L’una molt vella o, més que vella, revellida i arrossinada, asseguda al pedrís, abraçant-se amb les mans los genolls, i els genolls tocant a la barba, responia enraonadora a les preguntes de totes ses conegudes, que s'empenyien per acostar-s'hi a prop. Duia les faldilles i el gipó de blau i granellut saial, amb un mocador caigut al coll -Déu sap de quin color-, que deixava sense governs una tufa de cabells de color de cendra lligats amb un munyoc al cim del cap, en una sola castanya. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 139.).

ARRUFAR

Diccionari.cat  https://www.diccionari.cat › GDLC › arrufar

arrufar · Fer rufes (en alguna cosa); arrugar. · Contreure (alguna part de la cara) fins a arrugar-se la pell. Arrufar el front. · arrufar les celles (o el nas) ...

Arru­fava

Ara bé, la majoria de persones de l'asram eren passa­volants. Això és el que a la Kali Mata li agradava dir. Arru­fava una mica el nas davant d'aquest tipus de gent, els que provaven tot el que el mercat els oferia. Eren promiscus de creences, com amants volubles. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 137.].

Arrufades

El pare no contestà, però esguardà Philip amb les celles arrufades. El seu ànim covava la idea del crim. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 609.].

Arrufada

S'havien creuat més d'una vegada pels camins i al menjador del quibuts, però apa­rentment no li havia fet cap impressió. Una dona petita, decidida i ràpida, i amb la boca arrufada. [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 18.]

 

ARRUFIR v. tr. 

Disminuir una cosa per contracció, fent rues en sa superfície (Rosselló, Conflent, Capcir); cast. arrugar. Si me mires, arrufeixes les cilles, Caseponce Contes Vall. 166. Lo català, arrufint lo nas, veu desaparèixer la teca,Alm. Ross. 1923, p. 43.

    Fon.: ərufí (pir-or.).

    Etim.: de arrufar, per canvi del tipus de conjugació.

Arrufit 

Al mig del darrer pati, una dona caminava amb un nadó. Va acceptar que de La Tocnaye portés l'horrible mainatjó, esdentegat i cappelat, arrufit com una poma. Un guardià va mirar de fit a fit el tinent, que, sense torbar-se, li va tornar la mirada. Per fi va sorgir el fals oncle, sense el qual no podria sortir.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 89.).

Arrufit

El guardià, Clarius Ardisson, vivia a la planta baixa. Filtrava els visitants amb bonhomia. Baixet, amb la pell colrada dels pagesos o deis pescaires, un aire murri de titi, en Clarius havia fet totes les guerres. I potser ni havia sortit de Niça. No calia. Totes les guerres li havien arribat al davant i li havien arrufit la pell.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 210.).

Arrufades

L'esplanada s'anava buidant, com si les arrufades empenyessin la gent fora de la plaça, una gran taca blanca creixia allà on feia només uns instants hi havia tot de vianants i turistes que passejaven o badaven. No se sentia res, un silenci de neu. [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 58.].

Arrufat

Cap al tard, de vegades, també hi anava el pare de l' Andrew, que arribava de Milà a temps per fer un partit. Tenia el front ample, arrufat, i al coll hi duia una tovallola de rus que deixava en un extrem de la xarxa abans de començar a jugar. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 84.].

1. ARRUIXAT, -ADA adj. 

Que té el gènit exaltat i prompte per pendre resolucions fortes (Pallars, Tremp, Empordà, Gir., Lluçanès, Solsona, Cardona); cast. arrebatado, exaltado. Amb aquell arruixat no hi valien predicots, Pous Empord. 107. Tal com ella se la mirava d'arruxada y arreluda, si s'ho ficava al cap, a tortes o a dretes ho faria, Girbal Pere Ll., 88.

    Intens.: arruixadet, -eta; arruixadàs, -assa; arruixadot, -ota. Ella, que era bulliciosa i arruixadota de natural, Víct. Cat., Ombr. 68.

    Etim.: contracció de arrauxat.

2. ARRUIXAT m. 

Ruixat. Prest descarregaria l'arruxat, Penya Mos. iii, 126.

— Tan arruixat com era, tan valent! —clamaven les unes, tot admirades encara del coratge del matador. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 259).

Arruixar

Quan entrava al poble, sortien a rebre’m una colla de nens que cridaven, corrien al costat del cotxe i picaven als paraxocs i a les finestres. Alguns marrecs fins i tot intentaven enfilar-se al Sostre, i jo els havia d’arruixar per por que em fessin una ratllada a la pintura o un bony al para-xocs. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 90.].

Arruixaràs

"Tu no m'esperes pas ! Et creus que obeiré i que no et veuré fins la nit de Nadal. Oh Lota! avui o mai més. La nit de Nadal tindràs aquest paper a la mà, fremiràs i l'arruixaràs amb les teves amades llàgrimes. Ho vull, he de fer-ho! Oh!, que content estic d'haver-me resolt!" (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 147.).

Arrauxat

La balda sorollà, va obrir-se la porta, sonà un bravo! del mestre i la torre es desplomà estrepitosament. Havíem fet molts castells al pati a l'hora d'esplai. Ja en sabíem d'allò més. L'anxeneta gairebé sempre era jo, arrauxat, prim, petit i lleuger. Mai no passava res de mal. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 44.).

ARRUFAR v. tr.

|| 1. Replegar una cosa cap enrera damunt ella mateixa, fent-la menys extensa (Cat., Bal.); cast. encoger.

|| 2. Girar una cosa cap enrera, en contra de la seva posició normal (Maestr.); cast. arrugar, erizar. «No t'arrufes el pel»: no te giris els cabells cap enrera (Benassal). Un estremordiment fret me correch per los ossos e tots los pèls me comensaren arruffar, Corbatxo 19.

|| 3. refl. Retre's, perdre el coratge o la voluntat de resistir (Mall., Men.). Tu te degueres arrufar a un recó dins cateua, amilanat y amagat, Penya Mos. iii, 42.

    Loc.—a) Arrufar el nas (Cat., Bal.) o arrufar el morro (Tarr.): fer una contracció de cara per expressar desgrat o disconformitat. ¿No sents ayre?—preguntà En Lluis a la Pepa, arrufanthi el nas, Pons, Auca 185.—b) Arrufar ses espatles: fer un moviment d'espatles acostant-les al coll per expressar indiferència o por (Mall., Men.).

    Refr.

—«Quis'arrufa, esfred el se menja»; «Qui s'arrufa, té fred de peus»: ho diuen per significar que el qui no té coratge per sortir al mig i vèncer les dificultats, és vençut irremissiblement (Mall.).

    Fon.: ərufá (pir-or., or., bal.); arufá (occ., Maestr.); arufáɾ (val.).

    Etim.: insegura. Segons Diez EWb 227, arrufar seria derivat del germ. hruf ‘lepra’, ‘crosta’, ‘raspositat’; però Meyer-Lübke REW 7424, troba difícil de sostenir aquesta etimologia. 

Arrufada

Un gest momentani del capità Wentworth en sentir aquests mots, un espurneig dels seus ulls brillants i una lleu arrufada dels bells llavis demostraren a l'Anne que, lluny de coincidir amb la senyora Musgrove en els afectuosos desigs respecte al seu fill, probablement havia passat feines i tre­balls per desempallegar-se d'en Dick, però fou un abandó tan fugaç a l'íntim adelitament que ningú que no el conegués tan bé com l'Anne no l'hauria copsat. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 86.].

ARRUPIR v. 

|| 1. Replegar una cosa damunt ella mateixa, fent-la menys extensa (Maestr.); cast.encoger. «Arrupir els muscles»: fer un moviment de contracció de les espatles per expresar indiferència o temor (Maestr.). 

|| 2. refl. Replegar-se una persona o animal damunt si mateix, doblegant l'ossa i els genolls (Cat., Val.); cast. acurrucarse, agazaparse. Pera que las criaturas corressin a arropirse sota las faldillas de las mares, Casellas Sots, 7.L'estrafet, de primer se'l contemplà enfavat, després s'arrupí tot,... i de cop donà embestida per a fugir, Víct. Cat., Ombr. 41.

    Fon.: ərupí (Conflent, Gir., Empordà, Torelló, Pl. de Vic, Solsona, Barc., Sta. Col. de Q., St. Vicenç dels H.); arupí (Torre de C., Tremp, Ll., Tortosa); aropí(Massalcoreig, Maestr., Alcalà de X.); aropíɾ (Val., Sueca, Cocentaina, Alcoi);arupíɾ (Tàrbena).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Etim.: sembla resultat d'un creuament dels sinònims arrufar i ajupir.

Arrupida

Com em delia per abraçar aquests braços i els teus quatre membres cristal·lins i adorables, poltreta arrupida, i prendre el teu cap entre les meves mans indignes i estirar-te endarrere la pell de les temples i besar-te els ulls de xinesa i «Sisplau, deixa'm en pau, ¿vols?» [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 189.].

Arrupeixo

[Diuen que així com la vida no es pas millor quan es llarga, així la mort és millor quan no es IIarga.] No m'allunyo tant de l'esser mort com em familiaritzo amb el fet de morir. M'embolcallo i m'arrupeixo enmig d'aquesta tempesta, que m'ha d'eixordar i arrabassar amb feria, amb una carrega sobtada i insensible. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 197.].

Arrupideta  

He trobat els passeigs arreu fangosos,

sadollats per la pluja de la nit;

els brots tendres brillaven temorosos

al bell damunt del fosc brancatge humit;

i tot d'una, volant a la ventura,

com lleu companya de mon greu afany,

he vist creuar l'espai, balba, insegura,

la primera oreneta d'aquest any.

Jo l'he vista arribar, vola que vola,

fins al balcó del blanc palau discret,

i allí aturar-se arrupideta i sola,

guaitant poruga i tremolant de fred.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 19.).

Arrupir

De sobte, va fer un moviment forassenyat, tan violent i inesperat que Antoinette es va estremir, i, fent-se enrera, es va donar un cop al front amb la paret. Es va arrupir encara més, si és que això era possible, tota tremolosa; però la seva mare no havia sentit res. Va arrencar-se els braçalets, un rera l'altre, i els va llançar a terra. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 69.].

Arrupir

Tant li feia que la despertessin, sempre que encara fos fosc i es pogués arrupir al llit sabent que encara podia fer una altra capcinada. Aleshores era capaç d'allunyar del seu cap qualsevol pensament relatiu al dia que l'esperava. Però si es despertava i ja era clar, sabia que només li quedava una hora o com a màxim dues abans que sonés el despertador i el dia comencés. [Colm Tóibín. Brooklyn (Brooklyn, trad. Ferran Ràfols). Ed. Amsterdam, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788492941056. 238 pàgs. Pàg. 51.].

Arrupida

Però, en degradar el seu fill fins aquell estat d'esporugui­ment antinatural, Gourlay va sentir-se envaït per un fàstic profund pel fet que un fill seu pogués ser tan covard. «Maleït sigui!», va pensar clavant una mirada de desdeny a l'arrupida criatura, «Ni el coratge dels porcs no arriba a tenir! [George Douglas Brown. La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters, trad. J. Marfà). Edicions de 1984, Barcelona, 1999, 1ª ed. ISBN: 97884865540579. 302 p. P. 256.].

Arrupida

Un cop més, els dos espectadors se sobresaltaren quan ell es girà bruscament cap a la filla, d'una manera que alarmava. Però ella seia ben quieta, arrupida contra ell, i només va dir en veu baixa:

-Sisplau, bons senyors, no s'atansin, no parlin, no es moguin! [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 76.].

Arrupir

Aquella nit no va poder dormir. Wilma i ella eren confinades al dormitori del jutge. No li van assignar cap altra estança. Es va arrupir en un sofà. Hi havia incendis a la ciutat. N'era tes­timoni la llum parpellejant i amenaçadora que es reflectia al sostre. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 31.].

 

Arrupits

Justament Laudòmia assigna una residència igualment vasta a aquells qui encara han de nèixer; és cert que l'espai no té proporció amb el seu nombre, que se suposa im­mens, però com que és un lloc buit, envoltat per una arqui­tectura de nínxols i forats i canals i com que és possible atribuir als qui no han nascut les dimensions que es vulgui, pensar-los grans com les rates o com els cucs de seda o com les formigues, o com els ous de formiga, cap inconvenient per imaginar-los drets o arrupits sota cada objecte o mèn­sula que sobresurt de les parets sobre cada capitell o plint, en filera o bé escampats, atents a les obligacions de les se­ves vides futures i contemplar en una veta de marbre tota la Laudòmia d'aquí a cent- o a mil anys, abarrotada de mul­tituds vestides de manera mai no vista, tots per exemple de barragà color d'albergínia, o tots amb plomes de paó en el turbant, i reconèixer en ells els descendents propis i els de les famílies aliades o enemigues, dels deutors i credi­tors, que van i vénen tot perpetuant els tràfecs, les ven­jances, els prometatges per amor o per interès. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 144.].

Arrupia

El tio de la plataforma de l'autobús no ho estava gens quan li ha fotut bronca al del costat amb l'excusa que aquest darrer li trepitjava els peus cada cop que s'arrupia per deixar baixar o pujar viatgers. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 78.].

Arrupit

Clay es va posar dret i li va allargar la mà. Per un mo­ment, Peter va pensar que Clay realment s'havia arrupit. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 577.].

Arrupir-me

Davant d'aquell espectacle esfereïdor, vaig empènyer d'una revolada el batlle de l'illa de Man, però es va tornar a deixar caure al meu damunt com un cadàver, perquè a còpia d'arrupir-me al fons del llit per no molestar-lo, m'hi havia fet un forat i només podia veure què passava per la miqueta de claror que em deixava el seu morro esdevingut més llarg entre les seves orelles dretes i petites. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 116.].

ARTANADA

Artanada

I la Marianna acudí a donar la benvinguda a una nova artanada de parents que desembocava a l'era. Mentres­tant en Jordi i l'Alberta, seguits del pare de la noia, desa­pareixien per l'ampla portalada del casal, enraonant joio­sament, con velles coneixences.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 67.).

1. ARTELL m.: cast. artejo. 

|| 1. Juntura o articulació dels dits. Les sues orelles parien présechs sechs o pansats, e los seus dits e artells sarments ia de dos o tres anys podats del cep, Curial, iii, 98. Los braços fan les rames..., los dits ab los artells són les fulles, St. Pere Pasqual, 7 (ap. Aguiló Dicc.). Aquest és magre d'ungles i d'artells,Sagarra Comte 269. 

|| 2. neol. zool. Cada anell dels que formen els apèndixs (antenes, cames, etc.) del cos dels artròpodes.

    Etim.: del llat. artĭcŭlu, mat. sign. || 1.

Artell

El troba amb ulleres, absort en la lectura d'uns folis. Ha de picar amb l'artell a la porta per aconseguir que aixequi la vista. (Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs. Pàg. 94.).

Artells

En Sasha s'ha tornat a asseure però ha doblegat els genols i els abraça i té els artells blancs de tensió. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 338].

ARTERÓS, -OSA adj.,

sinòn. per arter. La rabosa és molt arterosa, doc. segle XV (Aguiló Dicc.). Es molt ginyós y arterós, Faules Isòp. 42.

Arterosa

Diu que ens hi portarà, que l'ha convidat una tribu de nòmades autòctona. Els homes, que són uns taps de bassa, crien iacs. Si tenim sort, ens portaran per les muntanyes a buscar un fong, una criatura arterosa que parasita les eru­gues, que, un cop infectades, mengen de manera insaciable, alimentant-se de tot el que troben al seu pas per nodrir el fong i construir uns capolls per amagar-s'hi. Però el fong acaba guanyant i s'apodera del cos de la seva presa. El que en queda és el bolet més esmunyedís de tots: el cordíceps. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 186.].

 Arterosa

Vaig lliscar de puntetes cap a la porta i, després d'haver donat una moneda al pobre que hi estava assegut al costat, vaig apostar-me ben a vora seu, darrera la porta. Vaig seure-hi més d'una hora, tot fent potser cara arterosa. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 178.].

ASBEST m., neol. quím. 

Amiant que es presenta en forma de blens; cast. asbesto.
    Etim.: pres del llatí asbestus (<grec ἄσβεστος), mat. sign.

Asbest

El camió fa la volta a l'estable i se'n torna trontollant pel camí. En Petrus i la seva dona desapareixen a dins. Comenta a sortir una columna de fum de la xemeneia d'asbest.

Asbest

L'escola és del mateix estil que la urbanització:  un edifici baix de rajola vista amb finestres d'acer i teulada d'asbest, col·locada en un quadrangle polsós tancat amb filat. F.S. MARAIS, diuen les lletres de la columna de l'entrada, ESCOLA D'ENSENYAMENT MITJÀ, diuenles de l'altra banda.(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàgs. 127 i 176.)

Asbest

I la pols d'asbest -del fibrocement, dels paviments, dels aïllants- també el provoca (càncer). (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-085-1. 214 pàgs. Pàg. 38.).

Asbest

«Na-tu-ral-ment», hi haurà una mica de pols (sense asbest), però menys encara de la que deixaria anar un camió d'escombraries que haguessin robat a Newark (també gràcies a les estimacions clima­tològiques, els índexs d'humitat, més les fibres òptiques, el làsers, etc). [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 361.].

ÀSCARI

(del suahili askari, 'soldat', mot de provinença àrab i persa, també present, amb variants morfològiques, en turc, amhàric, etc.) era el nom amb què es designava oficialment en llengües europees aquells soldats autòctons que formaven part d'unitats "indígenes" al servei de potències colonials a l'Àfrica (sobretot a la subsahariana) durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

El terme s'usava, sobretot, en referència a les tropes "indígenes" negroafricanes dels exèrcits italià, britànic, portuguès, alemany i belga. Emperò, al si de l'exèrcit espanyol el nom d'àscari s'aplicava sobretot als soldats de certes unitats àrabs o amazics del nord d'Àfrica. El mot no fou usat per l'exèrcit francès.

Durant els anys de domini colonial europeu a Àfrica Oriental, els àscaris foren reclutats en gran nombre; tingueren un paper notable en les conquestes de diverses possessions colonials, i posteriorment exerciren tasques de guarnició local i de seguretat interna. Durant les dues guerres mundials aquestes tropes serviren tant als fronts africans com en d'altres, especialment als d'Europa, com succeí, també, amb tropes asiàtiques ("britàniques" de l'ïndia, "franceses" d'Indoxina, etc.). Era característic que les unitats d'àscaris fossin comandades per oficials europeus; per norma general, els autòctons no podien ascendir més enllà de la sots-oficialitat.

Els àscaris tenien uniforme propi, que podia ser d'estil "moresc", d'un pintoresquisme conscient, o bé basat en el de les unitats europees; en tot cas, la lligadura més característica d'aquestes tropes era el fes.

Àscari

Es comentava, per exemple, el valor ďaquest quan en una ocasió antiga, a l’Àfrica de la sabana, va ser atacat per una lleona i es va salvar introduint el braç sencer ala boca del carnívor. Així va donar temps a l’àscari, que va abatre la fera amb dos trets -la qüestió no tenia res a veure amb el difunt Marinetti però per mimetisme de coratges enaltia la seva figura. (Albert Sánchez Piñol. Les edats d’or. Ed.Proa, Barcelona, 2001, 1ª ed. ISBN: 84-8437-260-X. 164 pp.P. 52).

ASCLA f.
Estella grossa de fusta o d'altra matèria sòlida (Cat., Val.); cast. astilla. En la llar cremava una càrrega d'ascles de melis i branquillons secallosos de carrasca,Valor Narr. 19.
    Loc.—a) Esser de mala ascla: esser home de males idees o de mala intenció (Castelló).—b) Bufa-li un ull, que té una ascla!: significa que una cosa ja no té remei (val.).
    Refr.—a) «Qui té tronc, fa ascles» (Labèrnia Dicc.).—b) «Una ascla no fa foc, ni dues tampoc» (Labèrnia Dicc.).

    Fon.: ásklə (Vic, Cardona, Valls, Tarr., Reus, Selva del C., Vinaròs); áskla (Pont de S., Esterri, Massalcoreig, Tortosa, Maestr., Castelló, Llucena, Val.); ásklɛ (Puigcerdà, Sort, Balaguer, Ll., Pradell, Gandesa, Alcoi); áskʎa (Tamarit de la Litera); áskʎɛ (Fraga).
    Etim.: del llatí vg. *ascla, originàriament *astŭla, var. de astĕlla (per canvi de sufix diminutiu), mat. sign.

Ascla

Durant quatre dies, es van succeir les declaracions de diferents ciutadans de Mántua davant d'un tribunal presidit per fra Guillem d'Arden, un monja dominic rapat, ascètic i més sec que una ascla. (Francesc Puigpelat. Romeu i Julieta. Segona Part. Ed. Fanbooks, 1ª ed. Barcelona, 2014. 178 pp. Pàg. 58.).

Ascles

 De tant en tant la Maria m'esperava a l'hora de plegar, i saludava en Manel, que li tornava la salutació amb el cap cot. Sempre igual, a la fàbrica del costat ser raven troncs i esbocinaven les ascles per fer-ne contra placat, més enllà, les filatures s'anaven recuperant de les successives crisis i els talladors de vidre continuaven rat llant i polint vidre i cristalls, ampolles de totes les mar ques, formes i procedències.  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 39).

Asclar

Lliri Pa-pansit. Rigué. Jo li vaig etzibar dos cops de puny i li vaig asclar al crani el test de gessamí. (Francesc Puigpelat. Roger de Flor el lleó de Constantinoble. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2003. ISBN: 8484374890. 336 P. P. 176.).

Asclons

Doncs, cada nit, Tristany, per con­sell de Brangiana, tallava amb art bocins d'escorça i branquillons menuts. Saltava els pals punxeguts, i , havent fet cap sota el pi, tirava els asclons dins la fontana. Lleugers com l'escuma, suraven; corrin amb ella, i dins la cambra de les dones Isolda n'espiava la vinguda.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 31.]

Asclons

I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els es­cuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.101.].

ASCONA f.

Dard o espècie de llança curta que tiraven per ferir a distància; cast. azcona. E con [la verga] serà grossa axí com huna ascona cada brot per si, Palladi 151. Més valdria qu'una ascona em passàs de part a part, Aguiló Poes. 229.

    Etim.: sembla venir del basc azkon, ‘sageta’. 

Ascona

Es en aquests capítols on Desclot parla d'ell per única vegada quan diu, en referir-se a l'ascona que va clavar-se a l'arçó de la sella del rei en _el combat de Santa Maria d'Agost: "E d'açò fa tesurnorn cel qui aço recompte en aquest libre he vahé la cella del rey e lo ferro que'y era romàs" (cap. CLIX). (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 33.).

ASFÒDEL m., neol. bot. 

Gènere de plantes liliàcies, l'espècie principal del qual ès l'Asphodelus albus, que vulgarment es diu aubó; cast. asfódelo. Mira com et volta el triomf dels asfòdels! Espriu Lírica 47.

    Var. pron.: asfodel, amb l'accent sobre la e, es troba usat per escriptors de la primeria del segle XX: Dels hèroes morts qui vaguen pel camp de l'Asfodel,Costa Trad. 175. Les motes d'asfodel feyen olor més bona, Riber Sol ixent 128.

    Etim.: pres del llatí asphŏdĕlus, mat. sign.

Asfòdels

Condueix, benèvol, les ànimes dels morts més enllà de l'oceà i de la roca blanca, de les portes del sol, del poble dels somnis, i les lliura, en el prat dels asfòdels, a la pau de les ombres que les han precedides. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 117.).

ASPERGIAR v. tr.

|| 1. Ruixar els feels amb aigua beneita, abans de començar la missa major (Cat.).
|| 2. absol. o intr. Flastomar (Mall.). ¡No la'm fasses an aquesta! diu es batle, aspergiant, Alcover Rond. i, 171.

    Fon.: əspəɾʒiá (Mallorca).
    Etim.: format damunt asperges.

Aspergis

Fregant, espolsant, netejant bo i silenciosos i recollits per tots els racons del temple, semblava que entre tots tres fessin una cerimònia de purificació mai vista. Venia a ser una mena d'aspergis tot estrany, com un exorcisme per a treure de l’església els mals esperits de la pols, tan cançoners i dormilegues. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 62).

Aspergiria

amb un timó, fogots del bany

l'amiga aspergiria.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 101.).

 

ASPI, m., o ÀSPIA f. 

|| 1.    Bastó de dos a tres pams de llargària, travessat prop dels dos caps per sengles bastonets en direcció contrària l'un de l'altre, als quals s'agafa la fusada de fil per esser reduïda a rams o troques; cast. aspa. I trauesser de fustani e l aspi de auspiar lana, doc. a. 1380 (Bol. Ac. B. L., vi, 471). Item l aspia pintada ab la filosa, Item l aspia de canyes, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).Vna aspia ab mix ram de fil, doc. a. 1565 (mateix arxiu). Bellugant l'aspi el fil capdella, Alcover Cap al tard 4.
|| 2. a) Debanadora, generalment sisavada, per a fer madeixes (Pons Ind. text.)—b) En tintoreria, debanadora semblant a la de fer madeixes però més llarga, en la qual es col·loquen les troques humides de tint o d'adob perquè s'assequin, voltejant-les dins una cambra d'aire calent (Pons Ind. text.).—c) En la màquina de parar, el corró d'aram que es fa baixar dins la pastera, arrossegant l'ordit, perquè el fil absorbeixi la cola (Pons Ind. text.).—d) Aspi de prova o de toc: aspi petit a propòsit per obtenir la quantitat de troquillons que cal penjar en l'aparell anomenat «quadrant» per comprovar el gruix del fil (Pons Ind. text.). 

|| 3. En la filatura del cotó, quantitat de fil equivalent a 30 troques de 500 canes cada una(Pons, Ind. text.). 

|| 4. Persona magra (Val.). 

|| 5. Persona que no pot moure amb llibertat els braços per opressió del vestit (Mall.).
    Loc.—a) Cara d'aspi: cara magra i llarga (Mall.).—b) Més sec que un aspi:molt sec (Mall.).—c) Esser un aspi sense troques: estar molt magre (Barc., Val.).—d) Tenir mals aspis: tenir mal aspecte (Llofriu). Tenir bons aspis: tenir bon aspecte (Llofriu).—e) El vent de l'aspi el refreda (Olot), o Es vent de s'aspi el constipa (Palma): ho diuen d'un que és molt delicat i bo d'emmalaltir.—f) Sentir es vent de s'aspi: sentir bronir molt prop un tret que no arriba a ferir (Palma).

    Fon.: áspi (Ripoll, Olot, Empordà, Rib. de Cinca, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Maestrat); áspia (Xàtiva); áspiɛ (Sueca, Maó, Ferreries); áspiə(Ciutadella).

    Etim.: del gòtic *haspa, mat. sign. || 1 (cf. l'alemany Haspel, ‘debanadora’); vegeu Coromines DECast, i, 305.

Aspi

I a tots al plegat, que és una vergonya ésser ineducat tenint possibilitat per a deixar d'ésser-ho, mantenir-se en estat d'inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l'or no es podrien comprar: que no han de tenir por de veure tota ena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s'hi; que el que es flac de consuetud, el vent de l'aspi l'encadarna, i el que es fort pot afrontar impunement els corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d'enteniment; que la nuesa no es mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena-i sap que no podria defensar-se del més lleu atac- i a més roïnament, morbosament maliciós; car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 189).

ASPIDAR v. tr. 

Foradar i travessar de banda a banda un cos, amb un instrument agut (Mall.); cast. espetar. Los encalsaren fins que tengueren alè, y si no los porían aspidar ab sa llansa, los adormían ab un còdol, Alcover Rond. ii, 104.

    Fon.: əspiðá (Mallorca).
    Etim.: derivat del gòtic spitu, ‘ast’ (V. aspidu).

Aspidará

—Al las, bé ens cal plorar! Tristany, ardit baró, ¿morireu doncs per una traidoria tan lletja? I vós, reina franca, reina honorada, ¿en quina terra naixerà mai filia de rei tan bella, tancara? ¿És aquesta, nan geperut, l'obra de les teves endevinalles? Que no vegi mai la faç de Déu aquell que, havent-te trobat, no aspidará amb la seva ascona! Tristany, bel amic car, quan el Morholt, vingut per robar­nos els nostres filis, prengué terra en aquesta riba, cap dels nostres barons no gosà armar-se contra ell, i tots callaven com si fossin muts. Però vós, Tristany, haveu fet el combat per tots nosaltres, els bornes de Cornualla, i haveu atuït el Morholt; i ell us nafta amb una asco-na, d'on heu cuidat morir per nosaltres. Avui, en record d'aquestes coses, ¿hauríem de consentir en la vostra mort? [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 41.].

ASPIDISTRA

L'aspidistra (Aspidistra) és un gènere de plantes amb flors de la família Asparagaceae, originària de la Xina (A. lurida), la serra de l'Himàlaia i el Japó (A. elatior). Popularment es coneix amb el nom de fulles de portera, fulles de saló o orelles de ruc. Fora de la zona d'origen és una planta ornamental d'ombra, d'interior i exterior, que presenta reproducció vegetativa per rizoma. Resisteix molt bé la sequedat, la foscor d'interiors i l'ombra d'exteriors, on les fulles prenen una brillantor verd oliva molt vistós. https://ca.wikipedia.org/wiki/Aspidistra

Aspidistra

...vaig pujar pel camí de grava i vaig llançar-me damunt: la porta robusta, tacada d'un verd com una fulla d'aspidistra. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 57.].

ASPRIU, -IVA

|| 1. adj. Esquerp; que té una rudesa repel·lent al tracte o al trànsit; cast. áspero. Un homo aspriu com una mula jove, Roq. 16. Ahont fa niu l'esparver | o boten cabres asprives, Costa Trad. 37. Faran el niu per les roques asprives, Carner Sonets 99. Una paraula aspriva | pot eixugar per sempre la font viva | de la maternitat, Alcover Poem. bíbl. 65.

|| 2. Sec, broix, no mesclat ni mitigat amb altra cosa (Tortosa); cast. a secas. A la Font Mala... si hi cau un moltó... al poc rato ja se li han fus les molles, quedant-se en los ossos asprius, Moreira Folkl. 38. En pèl aspriu: bístia que va sense sella ni cap guarniment (Tortosa).

|| 3. m. a) Cereal, sinòn. de xeixa (Puigcerdà).—b) Aspriu mitadenc: casta d'ordi de gra molt prim (Gandesa).

    Fon.: əspɾíw (or., bal.); aspɾíw (occ.).

    Etim.: d'un llatí *asprīvu, derivat de aspĕru, ‘aspre’, mat. sign. 

Aspriva  

Mes ell no hi és encara ... Si el cor és brasa viva,

li bat damunt l'enclusa amartellant-lo el dol,

si amb plors i sang el brufa la tempestat aspriva,

més gran renaix el geni, i més amunt arriba

                 descabdellant son vol.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 100.).

 

ASUCSUAIXAR
Asucsuaixí

Comas ara, no podia perdre asucsuaixí unes ratlles de tanta volada...! Potser Déu Nostro Senyor no li permetria que en Valls es convertís, però, almenys, li feia moltes mercès mentre ho intentava. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 374.)

ASSUAUJAR v. tr.

Suavitzar. Pot hom asuaujar los trebaylats, Llull Gentil 10. Amistat... fa assuaujar tota crueltat, Scachs 37. Mantinent assuauga la dolor, Cauliach Coll., ll. 7, d. 1a, cap. 5. Domdant e assuauyant tro que bé sia acustumat, Flos medic. 116.

    Etim.: del llatí *assuaviare, mat. sign.

Assaujà

I les conseqüències de tot això foren ben diverses, tanmateix. La fiscalitat s'incrementà un cop més per tal d'encarar-se amb les indefugibles exigències bèl·liques. Però, malgrat el que podia semblar, el rei Pere assaujà les seves maneres autoritàries.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 19).

Assuaujar

Va aixecar la barbeta bruscament i la primera reacció, n'estic segur, va ser exclamar que qualsevol persona que ell pogués es­mentar era per definició digna de confianca. Llavors, observant­me, es va assuaujar:

-Tal com a mi m'ha arribat aquesta informació, faRies bé de confiar en Maxie.
[John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 58].

Assuaujar-la
La nau, tailant les onades profundes, s'emportava Isolda. Però, com més s'allunyava de la terra d'Irlanda, més tristament la donzella es planyia. Seguda sota la tenda on s'havia tancat amb Brangiana, la seva serventa, plorava el record del seu país. ¿On l'arrossegaven aquells estrangers? ¿Cap a qui? ¿Cap a quin destí? Quan Tristany s'atansava a ella, i volia assuaujar-la amb paraules dolces, ella s'ir­ritava, el repellia, i l'odi inflava el seu cor.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 21.].

Assuaujar-la

—Tristany, allunya't d'aquest castell; i, quan n'hauràs sortit, no gosis tornar-ne a passar més els fossats ni les barreres. Uns deslleials t'acusen d'una gran traidoria. No m'interroguis: no sabria reportar-te llurs enraonies sense ahontar-nos a tots dos. No cerquis paraules que m'assuaugin; sento que restarien vanes. Amb tot, jo no crec els des­lleials: si els cregués, ¿no t'hauria ja llançat a la mort vergonyosa? Però llurs discursos malèfics m'han torbat el cor, i només la teva partença el calmará. Parteix: sens dubte tornaré a cridar-te aviat, parteix, fill meu sempre car!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 30.].

ASSUT m.
Mur de contenció que atura o desvia l'aigua d'un riu per aprofitar-la en l'agricultura o en la indústria; cast. presa, azud. Pot valer l'açut e l'almudí del dit loch de Alacant cascun any tro a M sòlids, doc. a. 1315 (Col. Bol. xxxix, 112). Al partidor sobirà que és al Azut o demunt lo azut de Vilareal, doc. a. 1346 (Geogr. Cast. 66). En un loch appellat Mislata, hon faeren palliçada en los açuts, Pere IV, Cròn. 286. Puix lo tou de tal açut nunca's pot omplir del tot, Cons. casat 189. Que los vassalls... tinguen obligació de conseruar lo assut y sèquies que stan dins lo terme, doc. a. 1611 (Archivo, iv, 390). Del peu de les congestes fins als assuts de vora mar, Girbal Pere Llarch 142.

    Loc.
—Anar a l'assut: anar a mal viatge; cast. irse a la porra. Donchs vajen los dos al açut, Viudes donz. 461. «Home roig i gos pelut, a l'assut» (Val.).

    Fon.: asút (Castelló, Val., Xàtiva, Alacant, Novelda).

    Var. ant.: çut (Ordin. Cast. 67).

    Etim.: de l'àrab as-sudd, mat. sign.

Assut
A l'altra banda del pont, l'embús de trànsit era encara més compacte, rius de cotxes entrant i sortint que a pe­nes es movien uns metres i els semàfors constantment els retenien com un assut doble retindria dos corrents encarats, Salvador fa molt de temps que no ha transitat amb cotxe pels carrers de Valèn­cia ni de cap altra ciutat i mai s'havia trobat en hores i punts com aquest, és hora punta, comentà Teodor com a cosa evident i sabu­da, però eh no coneix l'experiència d'aquesta forma petita de l'ab­surd, no entén per què tants vehicles han d'eixir pel mateix lloc i a la mateixa hora que pareix que ha d'entrar-ne un nombre equi­valent,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 50.).

ÀSTER

Aster (sinònim Diplopappus Cass.) és un gènere de plantes amb flors en la família Asteraceae a la qual dóna nom. Aquest gènere conté unes 600 espècies d'Euràsia i Nord-amèrica, però des de 1990, per anàlisi molecular, es va decidir que les espècies americanes es traslladessin a altres gèneres. Després d'aquesta divisió queden 180 espècies dins el gènere Aster.[1] El nom Aster deriva del grec i significa "estrella", referint-se a la forma del capítol floral. Moltes espècies són planta ornamental.

Aster amellus és l'espècie tipus del gènere. Les espècies del Nou Món han estat reclassificades als gèneres Almutaster, Canadanthus, Doellingeria, Eucephalus, Eurybia, Ionactis,Oligoneuron, Oreostemma, Sericocarpus i Symphyotrichum, totes dins la tribu Astereae. (https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80ster)

Àsters

D'alguna manera aquella va ser la meva clau. Em van donar una clau... Aquell gest em va transformar Recordo aquell ram... Un ram gran d’àsters. Ara sempre en planto a la datxa. (Som precisament a la seva datxa. Per tot arreu, arbres i flors.) Fa poc vaig tornar a Sibèria.[Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 270.].

ASTOR m.
Ocell carnisser de la família de les aquílides: Astur palumbarius (Cat.); cast. azor.Se fa molt més gros que el milà, al qual s'assembla molt, i s'alimenta de tota casta d'ocells petits. Antigament s'emprava per a caçar. Deus ha creat a hom lo cavall per cavalcar, e l'estor per cassar, Llull Doctr. puer. 3. Statuim que un escuder expert en aytals coses falconer nostre major sia elegit qui de nostres falcons astors e d'altres qualsque quals aucells a cassar deputats cura haja e diligència, Ordin. Palat. 54. Nigú gos traure de la illa sens licència del gouernador astors, esparvés, falcons ne altres aucells de cassa, doc. a. 1396 (Boll. Lul. ix, 146). Vos tenits un aztor qui és bo de perdiu, doc. a. 1406 (Anuari IEC, v, 584).
II. Llin. existent a Barc., Olesa de Montserrat, Gir., Queixans, Figueres, Pont de Molins, Sta. Eugènia, Urtx, Vilamolla, Tarr., Arnes, Canet de Roig, Benigànim, etc.
    Etim.: del llatí acceptōre, ‘aucell rapaç’.

Astor

-Senyor, vós sabeu l'estima que sempre he tingut pel senescal Guillem de Montcada -va dir, finalment, assegut a la cadira que havien disposat davant del rei-. Una estima que sempre he manifestat i que mal no he trencat. Però ell   em va demanar un astor que empro per caçar, pel qual tinc una especial predilecció. Així li vaig dir i ell es va ofendre, fins al punt que ara pretén atacar-me. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàgs. 206-207).

Astors

—¿I qué agafes, gerthi, quan caces la salvatgina de riu? —Agoto tot el que trobo; amb els meus astors, els llops dels boscos i els grans óssos; amb els meus girfalcs, els senglars; amb els meus falcons, els cabirols i les daines; les guineus amb els meus esparvers; les llebres amb els meus esmirles. I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els es­cuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 100-101.].

Astor

-Senyor, vós sabeu l'estima que sempre he tingut pel senescal Guillem de Montcada -va dir, finalment, assegut a la cadira que havien disposat davant del rei-. Una estima que sempre he manifestat i que mal no he trencat. Però ell   em va demanar un astor que empro per caçar, pel qual tinc una especial predilecció. Així li vaig dir i ell es va ofendre, fins al punt que ara pretén atacar-me. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàgs. 206-207).

Astors

—¿I qué agafes, gerthi, quan caces la salvatgina de riu? —Agoto tot el que trobo; amb els meus astors, els llops dels boscos i els grans óssos; amb els meus girfalcs, els senglars; amb els meus falcons, els cabirols i les daines; les guineus amb els meus esparvers; les llebres amb els meus esmirles. I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els es­cuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 100-101.].

ASTRÀGAL m., neol.: cast. astrágalo.

|| 1. anat. Os del peu, situat en el tars, molt prop de la cama.

|| 2. arquit. Motllureta o cordó que, sense esser part del capitell, enrevolta la part superior d'una columna.

|| 3. bot. Gènere de plantes lleguminoses, freqüentment espinoses, del qual formen part les espècies anomenades vulgarment estaca-rossins i coixins de monja.

    Etim.: pres del llatí astrăgălus (< grec ἀστράγαλος), mat. sign. 

Astràgal

Afegeixo un glop d'extractes d'herbes a la seva rutina: arrel d'astràgal i berberina. En tan sols tres dies, el seu cervell resistent a la insulina sembla que estigui més des­pert. Em pregunta com em sento, si l'embaràs em dona algun problema. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 276.].

ATABUIXAR o TABUIXAR v. tr.

|| 1. Fer perdre o pertorbar l'ús dels sentits o de l'enteniment; estabornir; cast. atontar. Donà un gran colp al cap den Joan Paretó, del qual caigué tabuxat, doc. a. 1372 (Hist. Sóller, i, 392). Falsa parlera, | vella velera | m'embabuxà | e'm tabuxà, Spill 2034.

|| 2. Marejar, produir malestar amb rodaments de cap i vòmits; cast. marear. Remembret la molt gran tempestat | en la qual longuament hac estat tabuxat, Llull Rim. 360. Per tal com la mar nos tabuxaue fortment, exim de les dites galees, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 367). Som un poch tabuxats de la mar, doc. a. 1406 (Anuari IEC, v, 593).

|| 3. Marejar, amoïnar amb paraules insistents (Mall.); especialment, a) Excitar amb insistència molesta els treballadors o súbdits perquè es donin pressa en el treball; cast. marear, atosigar.

|| 4. Donar gran molèstia (Mall.); cast. molestar. Beneint sa mà de Déu, que, si d'una banda los atabuixa, de s'altra los agombola, Alcover Cont. 40. «Aquest vent no és fred, però atabuixa» (Manacor).

    Fon.: ətəβuʃá (Mallorca).

    Etim.: derivat de la rel tab- que ha donat origen a molts de vocables de significació semblant a la de atabuixar (atabalar, entabanar, estabornir, taboll, etc.) (cfr. Spitzer Kat. Etim. 23). 

 

Atabuixava

-Oh, per què no et pots acontentar a deixar les coses com estan? Tots els homes sou iguals. Mai no esteu satisfets.

I quan ell l'atabuixava amb les seves exigències, deia: -Però que no ho veus, que és impossible? Com podríem fer-ho aquí? [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 168.].

 

Atabuixaria

Philip es quedà vagament decebut. Pensant que realitzava un acte generós, havia esperat que Monsieur Ducroz l'atabuixaria amb manifestacions d'agraïment. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 120.].

 

Atabuixat

Ficat a la Cripta, atabuixat per les lectures l'home de la paraula de foc, requeia en un escabrós fanatisme. va rebre la resposta del seu col·lega l'Honorable, havia estat d'esclatar-li el pit de la ràbia. L’arquitecte portuguès no existia. era l'altre home? [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 420.].

ATACONADOR

https://ca.wikipedia.org › wiki › Ataconador

Un ataconador és un menestral que tenia l'ofici d'ataconar o adobar sabates velles. Infotaula ocupació Ataconador. Tipus d'ocupació.

Ata­conador

La guerra del catorze el trobà d'ata­conador -i es guanyava la vida. Aquella història passà damunt ell sense enriquir-lo ni, per tant, refinar-lo, i Nabucodonosor va desaprofitar l'ocasió única de poder ser escoltat, només que pels diners, com a home de cultura i de llinatge. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 38.).

 

Ataconar

Potser no era una joguina, posats a dir la veritat. De totes maneres, devia ésser una qüestió de joc. El fet els que, abusant de la meva força el vaig ataconar de valent. (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 64.).

 

 

Ataconava

Amb l'esquerra subjectava fortament la noieta que es debatia com una folla, però sense resultat apreciable. Amb l'altra mà l'ataconava amb tota l'ànima. (Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 32.).

ATANOR

Atanor - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure https://ca.wikipedia.org › wiki › Atanor

Un atanor, en alquímia (també anomenat Piger Henricus i forn filosofal), és un forn usat per transmetre calor a la digestió alquímica, elaborat a fi de ...

Atanor
Taimatsu anava a preguntar pel simbolisme de l'escala però li va sortir una altra pregunta que tenia en ment des de feia estona-

-L'atanor?

Conesa va riure amb ganes.

-Perdonin -es va disculpar i va continuar¨: És aquest és un element que alguns han utilitzat per parlar del Gaudí alquimista. Però, deixant això apart, l'atanor és un símbol del forn de fusió i del forn de coure el pa. Si seguim Jung, ell creia que, encès, representava l'energia vital, i que, apagat, i per la seva forma buida, simbolitza la maternitat. (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. Pp. 219-220).

Atanors

Els alquimistes es passaven gran part de les seves vides tancats als seus laboratoris entre atanors, retortes, gresols i alambins. Buscaven la pedra filosofal, l'elixir de la vida eterna -Boswell va somriure-.[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàgs. 165-166.].

ATARANTAR v. tr.

|| 1. Pertorbar, llevar a algú l'esma, els sentits o l'exercici conscient de ses facultats (Tortosa, Val.); cast. aturdir. «Li han pegat un cop i l'han atarantat» (Val.). l és que la boira t'ataranta, t'atabuixa i et fa perdre l'esma, Valor Narr. 27. 

|| 2. Omplir el cap d'idees desbaratades; exaltar (Barc.); cast. levantar de cascos, atolondrar. Fressejavan las noyas... per si hi hauria o no hi hauria ball, que és lo que més de dret els atarentava, Pons Auca 88.

    Fon.: ətəɾəntá (Barc.); ataɾantá (Tortosa, Maestr.); ataɾantáɾ (Cast., Val., Alcoi).
    Etim.: format damunt taranta.

Atarantat

...s'omplia de l'an­goixa creixent de qui no sap on és ni on va ni com acabará el viat­ge, es trobava travessant rius a gual, en vaixells que no entraven a port, en un camió desballestat amb gent desconeguda, es desper­tava només en part conscient però perfectament perdut i atarantat. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 10.).

Atarantada

Si se n’havia arribat a mostrar, de complaent i tristament astuta, en la seva angoixa, aquella dona dolça i atarantada. Havia continuat comprant roba per a en Sony, i la desava curosament plegada al calaix de la calaixera que havia estat del nen. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 41.].

Ataranta

 l'ombra d'un cabell planyívol m'ataranta i per cenyir l'instint voraç

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 115.).

Atarantat

El van sorprendre els seus ulls, serens i negres; es va aturar com atarantat, sense saber que dir. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 26.].

ATAÜLLAR v. tr.

|| 1. a) Midar a l'ull l'extensió d'un camp (Vilafr. del Cid).—b) Esmar, calcular la distància i direcció d'una cosa per apuntar li (Massalcoreig). «Ataülla-te'l bé, aquell conill, i tira-li» (ibid.).

|| 2. Afinar, veure una cosa que és lluny o que no és fàcil de descobrir (val.); cast. descubrir, dar con (algo). «Que prompte l'has ataüllat!» (Almassora). El seu cor de crestat prou ataülla | que a Terra Santa no hi arriba pas, Sagarra Comte 271. Lo pagés... si encara no ataülla los tres Bordons i les Cabrilles, assegurarà que no és mitja nit, Moreira Folkl. 147.

|| 3. Mirar, observar (Cast., Tortosa, Val.); cast. atisbar. Al vore-se'l entrar per aquelles portes el procurador ataullant-lo el va medir de cap a peus, J. Pascual Tirado (Alm. Val. 1927, p. 24).

    Fon.: atauʎá (Massalcoreig, Tortosa, Maestrat); atauʎáɾ (Castelló, València, Sueca).

    Sinòn.: afinar, guipar, ovirar, aluiar.

    Etim.: incerta; però és probable que sia derivat de tahulla, nom murcià i andalús d'una mida superficial agrària, que segurament ve de l'àrab taḥūla, ‘peça de terra’. 

Ataüllar

A la tarda, Philip decidí d'anar al Luxemburg a veure les pintures, i en travessar els jardins va ataüllar Fanny Price asseguda al banc de sempre. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 222.].

 

Ataüllar

Va ataüllar el rector; caminava lentament de l'escola cap a casa seva, tot conversant amb un noi alt, que Philip suposà que era de sisè. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 606.].

 

ATIFELL m.
Utensili, instrument en general (Val.); cast. enser, trebejo.

    Var. form.: tifell.

    Etim.: de l'àrab tifāl, ‘vas de coll estret’ («gutturnium» segons Freytag, «cruche, pot» segons Kazimirski): cfr. J. Solà Solé, ap. Est. Rom. ii, 108. Spitzer havia proposat (AIL Cuyo, iii, 2) un altre origen com a derivat d'un verb *atifar completament improbable.

Atifellat

El mut es deia Carl. Era un jove descolorit, que treballa­va en una de les filatures. Tenia els ulls d'un color groc pállid, i les dents tan fines i transparents que també sembla­ven de color groc. Atifellat amb una granota que li anava baldera damunt el cos magre i menut, hauríeu dit que era una nina de draps de dos colors: groc i blau. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 213).

Atifells 

Salvador va posar alguns altres objectes a les alforges de la moto, uns quants llibres, un grapat elegit de discos compactes per si de cas enyora certes músiques, i un estoig de toi­lette i un altre amb els pocs atifells de metge de familia, que no són gens complicats ni fan molt de volum; després va ligar la maleta de cuir damunt de les alforges, es va mirar a l'espill per compro­var si la corbata o llaç de papallona está ben dreta i centrada, es posa un anorac blau ciar damunt de la jaqueta, i va traure la moto per la porta del corral. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàgs. 37-38.).

ATORBAR v. tr.: 

V. torbar.

TORBAR v. tr. 

|| 1. Alterar la claredat, quietud o serenitat; cast. turbar, enturbiar. L'aygua de la mar... per lo vent de migjorn és torbada, Genebreda Cons. 55. Saturn e Mars no torben sa gran veu, Ausiàs March lxxv. De por se li torba lo seny y'l çervell, Proc. Olives 2094. Primer begué, | torbà's del vi, Spill 13489. 

|| 2. Alterar el curs normal, l'estat normal d'una cosa; cast. turbar, desbaratar.Pochs són los hòmens que sien en bon estament, segons comparació de aquells qui torben lo món, Llull Int. 310. Per ells són torbades mes oracions,Llull Blanq. 4. Com lo nostre relotge se sie del tot torbat, doc. a. 1377 (Rubió Docs. cult. ii, 183). Diversitat de cogitacions ha torbat y combatut lo meu enteniment, Metge Somni ii. Vengué la reyna e torbà'ls de ses delitoses rahons, Tirant, c. 86. Anà a torbar la festa ab crits, Alegre Transf. 40. El son no et torbarà sang innocenta ni visió cruel, Alcover Poem. Bíbl. 58. Sense torbar la meva agradosa passivitat, Ruyra Parada 18.
|| 3. Immutar; cast. turbar, trastornar. Tota la cort se torbà, Llull Felix, pt. vii, c. 1. Tuyt estigueren torbats, Desclot Cròn., c. 147. E nós veents açò fom fort torbats en nostre cor, Pere IV, Cròn. 81. Fill car molt amat, ¿per què m'has torbat axí ne feta tan gran desonor?, Eximplis, i, 164.
|| 4. Destorbar; interrompre o fer retardar una acció; cast. estorbar. No't bastava prou que haguesses fet callar lo senyor rey..., encara'm torbes Orfeu, Metge Somni iii. Feren tallar e cusir les camises, e feren-les fer un poch largues e les mànegues curtes fins al colze perquè no'ls torbassen en lo combatre,Tirant, c. 57. ¿Com no callau? Molt me torbau, Spill 3992.

|| 5. refl. Entretenir-se, invertir temps en una cosa; invertir més temps del que cal o del que convé; cast. entretenerse, tardar. Vós teniu altre afer y no us podeu torbar en hoir la resposta nostra qui és molt larga, Alegre Transf. 44. A vegades se torben més de tres hores en lo venir de Muro, doc. a. 1898 (BSAL, vii, 312). Menut, no et torbis, Vilanova Obres, xi, 29. No'ns torbàvem a sentir-la murmurar entre dents, Rosselló Many. 201. Mon pare se demana hont me puch haver torbat, Jampy Lliris 45.
    Fon.: tuɾβá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); toɾβá (occ., mall.); toɾβáɾ (val.).
    Etim.: del llatí tŭrbāre, mat. sign.

Atorba 

La cera minva a les atxes i canelobres. Si la funció s'atorba encara una hora més a comen­car, algunes capelles es quedaran a les fosques. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 269.).

ATORROLLADOR (o aturullador), -ORA m. i f. 

Que atorrolla; cast. aturrullador.

ATORROLLAR (o aturullar). v. tr. 

Atordir o confondre algú, torbant-lo de manera que no sap què es fa; cast. aturrullar. Ell, atorrollat, ni tan sols respongué, Casp Proses 39.
    Fon.: əturuʎá (or.); aturuʎá (Tortosa, Maestr.); aturuʎáɾ (val.); ətuɾuʎá (mall.).

Atorrolladora

Aquí, l’hostessa no pot fer com habitualment: passejar la mirada de dreta a esquerra, ni mostrar el targetó a un costat i a l’altre, perquè de passatger només n’hi ha un, i en un únic costat. Fixa els ulls en mi i cada tant desvia la mirada perquè la situació és atorrolladora. A mi se m'escapa el riture. A ella també. (Quim Monzó. Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Ed. Quaderns Crema. 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 8477274088. 215 pp. Pp. 51-52.).

Atorollats

De les bardisses n'eixien els ocells a munions, tot xisclant i xiuxejant, atorollats pel baladreig del cloquer. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 68.).

Atorrolladors 

I, per assegurar-se que no hi porto res, frega amb els dits la part baixa dels pantalons. Després d'això, amb gest amable, em convida a continuar endavant i va cap alpassat­ger següent. Amb un altre detector manual a la mà, una po­licia pèl-roja d'ulls atorrolladors xerra amb l'encarregat de l'escáner.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 111).

Atorrollats

Però l'actitud del seu pare impo­sava encara més que abans: semblava atacat com d'una mena de follia; els seus gestos eren bruscos i atorrollats i la seva mirada tenia una fixesa i una lluïssor esglaiadores. (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 108.).

 

Atorrollat

Enmig de l'agitació i de la confusió, s'havia format ràpi­dament una brigada de guàrdia al voltant dels onze generals. Shcrman, una mica atorrollat, va manar que duguessin Teack a la sala de deliberacions. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 302.].

Atorrollament

En el seu atorrollament va sentir que havia de veure algú. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 86.].

 

 

ATOT m.
En certs jocs de cartes, cadascuna de les cartes que, pel fet d'esser d'un coll determinat, vencen les dels altres colls; cast. triunfo. Quan juguem, és llestíssim a adjudicar-se atots per al seu guany, Espriu Esther 19. a) fig. En els temps de confusió que estem travessant, mai no saps de quin atot hauràs de refiar-te per guanyar la partida, Soldevila Moment 199.—b) Haver fet atots: haver donat de si tot el que podia donar; estar en plena decadència o en la impotència.

    Etim.: aglutinació de la locució a tot.

Atots

«Persèfone, amiga molt benèvola, temps era temps habitual entrant de casa, em va assegurar en somnis que podia arriscar sense perill els meus atots i que trumfaria el joc d'aquest fatu covard», puntualitzava amb nitidesa la memòria de la callada Alcestis.(Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 103.).

ATRABILIS

L'atrabilis, (del llatí atra "negre" i bilis, "bilis"[1]) o bilis negra,[2] segons la fisiologia hipocràtica és un dels quatre humors fonamentals,[3]descrit com un fluid fred i sec, generat per l'arquetip de la terra.[4]

La cultura grega clàssica explicava totes les malalties i els canvis de temperament o "humor" a partir de la influència de quatre líquids corporals denominats humors: la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga. Segons aquesta teoria dels quatre humors proposta per Hipòcrates, un excés de sang provocava comportaments hiperactius (maníacs, en la terminologia actual), mentre que l'excés de bilis negra provocava un comportament abatut, apàtic i un manifest sentiment de tristesa.  El terme bilis negra o μελαγχολια (malenconia, terme format per: μελαγ melag, «negre»; i χολη, khole, «fel, bilis») va passar a convertir-se en sinònim de tristesa. https://ca.wikipedia.org/wiki/Atrabilis

Atrabilis

Era LA MORT. Em vaig imaginar que el fabricant d'aquesta màquina de requisitoris tràgics li devia haver ajustat els mecanismes sota els efectes d'algun atac d'atrabilis o d'un cop de ràbia. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 125.].

 

ATRAPA SOMNIS

Un atrapasomnis o caçador de somnis és un adminicle fet a mà, la base és un cercle fabricat tradicionalment amb fusta de salze, amb una xarxa fluixa en el seu interior i decorat amb diversos objectes (comunament plomes).

Segons la creença popular, la seva funció consisteix a filtrar els somnis de les persones, deixant passar només els somnis i visions positives, els somnis que no recordes són els que baixen lentament per les plomes. els malsons es queden atrapades en el compte (pedra) i l'endemà al matí es cremen amb la llum del dia perquè no es compleixin.

Els atrapasomnis es van originar en la nació nativa nord-americana de Ojibwa. Durant el moviment Pa-Indi en la dècada dels 60 i 70 van ser adoptats pels natius nord-americans de diferents pobles. Fins i tot, van arribar a ser vistos com un símbol d'identificació de la cultura nativa, però, altres nadius nord-americans els consideren com una cosa xaró i molt comercial, en ser fets i comercialitzats per estranys sense major consciència sobre el seu funcionament.

Tradicionalment, els Ojibwa construïen els atrapasomnis lligant fils al voltant d'una argolla circular o amb forma de llàgrima, resultant una xarxa similar a una teranyina.

El atrapasomnis, penjat sobre la capçalera del llit, és usat sovint com un encanteri per protegir els nens dels malsons i de les visions malignes. Els Ojibwa creien que un atrapasomnis filtrava els somnis de les persones: els "bons somnis" passen pel centre cap a la persona que dorm. Els malsons són capturats en la malla i s'esvaeixen amb el primer raig de llum de l'alba.

El també anomenat caçador de somnis es va fer molt popular fora del poble Ojibwa i de les tribus pa-indígenes. En l'actualitat, són fabricats, exhibits i venuts per alguns individus i grups artesans de tot el món, molt pocs dels quals segueix el procés de energització tradicional d'aquest adminicle. (Viquipèdia)

Atrapasomnis

Diumenge a la tarda, vam prendre un te amb croissants a la terrassa del restaurant, que era una sala enorme amb el sostre molt alt i plena de llibreries, amb un atrapasomnis en una paret i una llar de foc de pedra com Déu mana a l’altra. En una terrassa inferior, un home amb cara de dervix i una noia amb una cabellera rossa i llisa jugaven una apàtica partida de ping-pong. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 383.].

ATRESÍ (escrit també atressí). adv. ant.

Igualment, aitambé; cast. otrosí, también. Atresí elex tot om ne qant diz ne fa en est segle tot és uanitat, Hom. Org. 1 v.oDixeren... d'açò clamam-uos-en merçè ab ela ensemps, que o diu mils que nos tots. E en R. de Peralta dix atre si, Jaume I, Cròn. 34. Nuyl temps no ohy parlar del Deu que vosaltres dehits, ne de resurrecció atresí no ohy nuyl temps parlar, Llull Gentil 13. Qual cosa degua fer mercader al senyor de la nau o del leny, e pelegrí atrassí, Consolat, c. 46. Curial féu desplegar son arnès e armà's, e com los cathalans lo veren armat... feren venir atressí lurs arnesos, Curial, i, 37.

    Etim.: del llatí altĕru sīc, mat. sign. (literalment ‘altre així’). 

Atresí

E_rença atresí. e que l'encalçassen, e n'hi hac molts qui eixiren fora de la ciutat, mas la nuit fo venguda e hagren llur consell que no hi acabarien res. que el rei era ja tan ada­vantat e ben encavalcat, e la nuit qui era venguda. que no hi parien conseguir-ne el trobarien. E així tuït desarma­ren-se e tornaren en llurs hostals. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 107.).

 

 Atresí

- En comte, un sots dels majors e dels millors hó­mens de ma terra per noblesa e per riquesa de terra e de gents, e atresí vós a vostre llinatge sots estats atan fins e atan lleials tots temps vers mi e mos antecessors com nenguns altres fossen jamés a llur senyor, e creu. si a Déu plau... (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 301.).

ATUIR v. tr.

|| 1. Rendir, privar de les forces físiques o morals (or.); cast. rendir, abatir, debilitar.Y un podrà atuir-los [als pensaments herètics] quan no han pogut un reguitzell de savis?, Verdaguer Flors 97. Portant aquella vida va contraure la malaltia que l'atuheix, Guimerà Jes. que t., ii, 2.aNo ens calia... sinó afegir llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o atuir-lo, Ruyra Parada 40. La més petita les hi contà que ja havia atuhit al vey de la montanya, Víct. Cat., Sol. 115. Cançats, retornaríem al lluminós estatge | perque la boira fina del dol no'ns atuís, Carner Monj.32.
|| 2. Extingir, anihilar (Ripoll, Vic, Llofriu); cast. matar, borrar. Mira que és ¡ay! un glavi per aqueix cor de mare | l'alletar la fillada de qui atuhí-li els seus, Atlàntidavi.
    Fon.: ətuí (Empordà, Guilleries, Vic, Gir., Vallès, Costa de Llevant, Valls).
    Conjug.: regular segons el model de partir.
    Etim.: desconeguda. Segons Meyer-Lübke REW 9018, ve de tūtāre i és, per tant, germà del cat. tudar ‘apagar’, ‘fer malbé’; però aquesta etimologia no explica el canvi de conjugació ni acaba d'esser convincent en la part fonètica i semàntica (cfr. J. Ronjat en RLR, lxi, 167, i G. Millardet en Rom. xlii, 461). En el n.o 273 del REW s'admet un ètim germ. aftōjan ‘consumir’, per explicar els mots dialectals italians atojare ‘cansar’ (Arezzo) i attuire ‘sotmetre’ (Pistoja); és vivament suggestiva la coincidència de forma i de significat del nostre atuir amb aqueixos vocables, sobre tot amb el de Pistoja. La forma originària aftōjan és donada com a longobarda, i per tant no és probable que sia arribada a Catalunya; però probablement existiria en els dialectes germànics occidentals i podria haver donat origen al nostre atuir. El Dr. Leo Spitzer, en carta particular, ens proposà amb les convenients reserves una altra etimologia: atuir podria esser, segons ell, resultat d'un canvi de conjugació de atuar (aquesta forma existeix a Batea, segons Aguiló Dicc.), i atuar vindria del llatí actuāre ‘acabar’; del sentit de ‘acabar’ al més concret de ‘extingir’, ‘anihilar’, no hi ha més que una passa. La dificultat que es presenta a aqueixa teoria és la unanimitat quasi absoluta amb què s'hauria fet el canvi de conjugació del tipus -ar en el tipus -ir.

ATUÏDOR, -ORA adj.
Que atueix; cast. abatidor. Una tristesa negra, amarganta, atuhidora, Oller Pil. Pr. 55. Y he sentit tot el pes atuhidor del ridícol, Ruyra País pler, 26.

Atuïdora

Clay no podia avesar-se al seus canvis sobtats d'humor, per no esmentar la seva atuïdora dialèctica. Partint d'una premissa falsa, era capaç de bastir un raonament tan lògic que a la fi quasi aconseguia que la premissa semblés certa. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 178).

Atuïda

Narcís 0ller, sense anar més enllà, no fou el gran novel·lista que hauria pogut ésser perquè a la seva precisa arquitectura li manca la gracia verbal necessària. La seva prosa és massa obscura, massa llisa, massa atuïda. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 18.).

Atuïda

I Karl va posar-se a plorar tot besant la ma del fogoner, i va agafar-la, aquesta manassa, gairebé atuïda, i la va prémer contra la seva gaita, com un tresor a que cal renunciar. Lla­vors va acostar-se-li l'oncle, el senador, i amb un lleuger empenyi­ment l'en va enretirar. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 67.].

ATUPAR v. tr.

V. tupar.

FATUPAR v. tr.: 

V. tupar.

TUPAR (o atupar). v. tr. 

Donar cops forts, sia agredint, sia per aplanar o pitjar una cosa (mall.); cast.zurrar, azotar. Lo cor d'ira els esclata | y a l'host traydora atupen, Collell Flor. 77. Y lluita amb les ventades que atupen la ribera, Costa Poes. 43. No poria veure que una veinada atupàs un infantó, Ignor. 56.

    Fon.: tupá, ətupá (mall.).
    Etim.: format damunt tup, onomatopeia del cop sec i violent.

Atupat

Potser el capità es descuidà de parlar-ne, tal vegada la deixà fer en terra com un ca atupat, sense ajudar-la i per això la passà per alt en la seva història. Però no, aquestes càbales no duen enlloc.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 33.).

Atuparen
Una con­versa sobre el temps, el bon temps d'aquella prime­ra setmana de juny que res no tenia a veure amb la de l'any passat, de vents furiosos que arrabassaren arbres, atuparen els fruiters i esbucaren parets i teu­lades, serví per consumir els primers minuts de l'en­contre.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 64.).

Atupada
Tem sobretot la humiliació, tem que no li da­vallin els calçons i els hi llevin i no els hi tornin i així, amb el cul a l'aire, hagi d'anar-se'n cap a ca seva i son pare el recompensi amb una atupada de ca. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

Atupat
Només mirant la mar vella que pastura una nombrosa guarda de xots, sense esment ni esma, es coneix que el temporal prové de fa unes hores i que deu haver atupat de valent. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 236.).

Atuparé

—Cap de moniato, aquel Tu no t'hi facis. Ja l'atuparé, jo!

Vés a rentar-te les mans! (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 40.).

Atupada

Allà, però, a més de desfogar-se, pensa amb dolor en els temps passats, la primera joventut passada amb el duc, que és el seu cosí, un nen ferotge que sovint l'havia atupada però que s'havia fet estimar per ella. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 119.].

ATXIP f

1. Coll. 2. Sort.

Atxip

CIGALETA: Ai, Saloma! Quina mala atxip teniu els de la vostra família! (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 220.).

 

ATZAGAIA f.
Llança curta que empraven els africans com a arma llançadissa; cast. azagaya.Estauen-li tres exortiquins denant ab ses atzegayes, Jaume I, Cròn. 87. Hun Serray feri-lo de huna atzagaya per la cuxa, Desclot Cròn., c. 89. Ab lanses africanes que en altra manera són dites azagayes, Marsili Cròn., c. 34. Una adzagaya de la gineta, Assign. Pr. Viana 261.
    Etim.: de l'àrab az-zaġāya, mat. sign.

Atzagaies

Veient-lo treballar, Ynatsé no va poder evitar recordar el dia que Manyaà va revolucionar la manera de caçar del Clan dels Cavalls, perquè també dissenyava atzagaies. Les atzagaies, una mena de llança curta que feien servir com a arma llancívola, també tenien molta sortida, però cada cop estaven més arraconades per l'arc. Estaven formades per un bastó lleuger prim d'una certa llargada. La punta podia ser de sílex o d'os, i a l'extrem oposat podies portar plomes o no, això depenia del guerrer. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 104).

ATZARADA

ctilc - Corpus textual informatitzat de la llengua catalana iec.cat https://ctilc.iec.cat › scripts › CTILCQConc_Lemes2

[(Tremolosa i atzarada per aquella situació, esguardant amb, ansietat, vers la cuina i subjectant la feina.)] És que corre pressa!... agonitzant?

Atzarada

MARIAGNA: No us hi enfundeu; teniu raó, teniu raó.

SEGIMON: Veig que estàs molt atzarada.

MARIAGNA: Jo lo que veig és que mai se troba lo que una voldria. Ara no em mancaria res per a ser dítxosa.  I veieu? .... tampoc ho sóc. (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 193.).

ATZEBIB m. ant.
Panses; cast. acebibe. Quintal de atzebib, doc. a. 1249 (RLR, iv, 252). Quintal de d'atzebib dos diners, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Item atzebibs, lo quintal un diner, Reua Perp. 1284. Sporta de figues, atzabibs, alum, doc. a. 1295 (RLR, v, 86). Si troba atzebib o encara figues, ell ne deu fer vi, Consolat, c. 145. Figues seques e atçabib, doc. any 1358 (arx. mun. de Barc.). Figues seques e atzabib, e tota altra fuyta secha, doc. a. 1359 (mateix arx.). Docentes [atzembles] qui aportaven figues seques e zabib [sic] e dàtils, Desclot Cròn., c. 76.

    Etim.: de l'àrab az-zabīb, mat. sign.

Atzebib

Els dialectalismes léxics hi són prácticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germá Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), en la tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aillats de foilues verbals incoatives en -isc, própies del catalá occi­dental (servisca / servixca / serveixca).(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392).

Atzibib

E ell menà dues-centes embles qui portaven l'arnès, e altres dues­centes qui portaven figues seques, e atzibib. e dàtils, e malgranes dolces e molts confits. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 152.).

 

ATZEMBLA f. ant.
Bístia de càrrega; cast. acémila. Si los romeus van... ab asembles [sic] carregades de roba, Llull Cont. 113, 5. Que DCCC genets ab dos milia azembles carregades..., Jaume I, Cròn. 423. Lo rey d'Aragó menà docentes adzembles qui aportaven l'arnès, Desclot Cròn., c. 76. E yo doné tots los cavalls e atzembles e carros a aquells qui eren estats de ma companya, Muntaner Cròn., c. 236.Esperants dites hosts e les atzembles e les viandes, Pere IV, Cròn. 164.

    Etim.: de l'àrab az-zāmila, mat. sign.

 Atzembla

-Eixa dona sí que és una bona atzembla. Tota sola den ser capaç d'arrossegar-ne tres o quatre de cop. Tu, d'això, deus saber-ne més que jo, oi?  va preguntar picant l'ullet. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 229.).

Atzembles
Una taxa semblant, o que en formava part, eren els atzembles. Durant les preparacions que efectuà Jaume I per anar a ajudar Alfons de Castella contra una amenaca d'invasió des del nord d'Àfrica, va requisar, sota aquell capítol, 25 animals de cárrega dels mudéjars de Biar, 12 de Quart, 30 de Moixent, 6 d'Onda, 9 de Sogorb, 16 de Sollana i 24 d'Uixó. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 156).

Atzembles

Una hora després, els borbònics han perdut 279 soldats entre morts i presoners, 24 cavalls i 380 atzembles carregades de farina. (El dia a dia d'un miquelet. Els combatents que van fustigar els borbònics a la guerra de Successió. Carla Galisteo / Àngel Casas. Article revista Sapiens, núm.145, agost 2014, pàg. 58).

ATZEROLA f.

Fruit de l'atzeroler; cast. acerola. Etzarola: Aronia, mespilus, Torra Dicc. Sabia salar olives i confitar atzeroles, Riber Miny. 118.

    Var. form.: atzerolla, sorolla.

    Fon.: əʣəɾɔ́lə (pir-or., or.); aʣeɾɔ́lɛ (Ll., Falset); aʣeɾɔ́la (Tortosa); aseɾóla, seɾóla, aʦeɾóʎa, aʦoɾóʎa, soɾóʎa (Val.); əʣəɾɔ̞́ɫə (Mall.).

    Etim.: de l'àrab az-zaʿrūra, mat. sign. 

Atzeroles

De l'aigua sentíem la música dolça,

dintre la piscina guaitàvem els peixos,

collíem poncelles, caçàvem bestioles,

   i ens fèiem esqueixos.

muntant a la branca de les atzeroles.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 47.).

ATZIAC, -AGA adj.
Infaust, ple de desgràcia; cast. aciago. Sota atziagues llunes he obert estretes tombes, Bartra Evang. 40. Els fills atziacs, a l'esquerra, innombrables, ibid. 132.
    Var. ort. ant.: abciach, abziach. Dia abciach per solemnial col, Auziàs March cii. En aquest text, abciach sembla tenir el significat de ‘feiner, no festiu’.
    Var. form. ant.: egipciach.

    Etim.: del llatí aegyptiăcus (dies), ‘dia egipci’, per al·lusió als dies calamitosos de les deu plagues d'Egipte.

Atziac

... la fosca travessia, l'atziac final: / dir-nos adéu, trencar-nos, acabar / sense esperança.   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 152.).

 

 

 

ATZUR m.
Color blau-cel; cast. azul. Deu esser lo camper del dit retaula... d'or fi e fines colors, ço és asur [sic] d'Acre e d'altres colors, doc. a. 1379 (Boll. Lul. xi, 7). En compra de guix adzur adzerquo e altres colors, doc. a. 1436 (Arx. Gral. R. Val.). La ymage vestida de bon e fin assur, doc. a. 1438 (Boll. Lul. xi, 27). Hun stoig atzur de cuyro, Inv. Pr. Viana 130, Adzur d'Acra ha-aytal la conexensa que sia ben prim e alt de color quaix celestina, e prin moltes mostres, e aquella qui és pus celestina e pus ardent uall més. Adzur de alamanya ha aytal la conexensa que aia bella color e blaua e ardent e sia prim, Conex. spic. 13. Es paraula arcaica, que avui no s'usa sinó en llenguatge poètic: Constelacions d'estanys d'atzur y vert, Canigó iv. La neu blanquetja demunt l'atzur, Salvà Poes. 149. Queyen del atzur frenesí y cansament, Carner Sonets 63.

    Etim.: de l'àrab lāzūr, mat. sign.

Atzur 

Llavors es posaren en camí tot conversant, fins que a l'últim ata­laiaren un ric castell. El voltaven tot de prats, de vergers, d'aigües vives, de pesqueries i de terres de conreu. Vaixells nombrosos entra­ven al port. El castell s'alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d'enginys de guerra; i la seva torre mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d'atzur. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].

Atzur

                        Sota Ja immensa

cúpula de blavor a on se miren

els cims més alts de l'heretat, solcada

pel tremolenc atzur mediterrani,

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 91.).

 

Atzur

Oh sol. oh màgic poderós

que. sense filtres ni col·liris,

desfent la garba de ton iris

 l'atzur destries en colors!

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 23.).

AUBA f.:

V. alba, art. 1. 

Auba

MARIAGNETA: Ja canten, els galls? (Respon un altre gall.)

SILVESTRE: Ja es veu enllà el trenc d'auba ... ! (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 210.).

Auba

I en el mateix cas lo etrusc respecte a lo romà: les delicioses pintures funeràries, i l'escultura també funerària dels sarcòfags i urnes, la dels frontons dels temples i les pintures dels vasos; i els mosaics bizantins també són lo mateix i molt més tard, en l'auba del Renaixement, a Itàlia. Giotto, Gaddi, Benozzo Gozzoli, Signorelli, Orcagna... (Joaquim Torres-Garcia. Escrits sobre art. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. IBN: 8429716513. 236 p. P. 116.).

AUBAC m.:
V. obac.

OBAC, -AGA adj.
(Lloc) ombrívol, on no arriba el sol (or., occ.); cast. umbrío. Un locum que uocant ab Obac de Gironella, doc. a. 1072 (BABL, vi, 385). Per lo camí de les sorts del hobach, doc. a. 1342 (BABL, xii, 44). A la entrant del bosch a la part ubaga,Milà Rom. 270. M'oferiren estatges obacs, temptadors, Ruyra Pinya, i, 45. Enllà dels clots obacs, Santamaria Narr. 203.

Obac (escrit també Ubach i Aubach): 

|| 1. topon. a) Poblet de 10 cases agregat al municipi de Fígols d'Organyà (Alt Urgell).—b) Casa a una hora de Falset (Guia Cat. 13).—c) Obac del Clergue: partida de terra en el terme de Montoliu de Segarra (doc. a. 1463, arx. parr. de Guardiolada).—d) Obac dels Masos: partida de terra en el terme de Sopeira (Ribagorça).—e)Obac de Vacarisses: partida de terra a dues hores de Terrassa (Guia Cat. 133).
|| 2. Llin. existent a Barc., Gir., Ribes, Amer, Cassà de la S., Armentera, L'Escala, Bescanó, Cabanes, Lluçà, Cardona, Berga, Igualada, Mataró, Agramunt, Albatàrrec, Anserall, Arbeca, Aristot, Tortosa, El Puig, etc.

    Loc.
—Mirar la part obaga: fer el desentès, distreure's intencionadament (comarca del Llobregat).
    Var. form.: bac.

    Fon.: uβák, əwβák (or.); oβák, awβák (occ.).
    Etim.: del llatí opācu ‘mancat de claror’.

Aubac

-Comencarem aquí a l'aubac, i anirem baixant. Tu es­tén aquet de la punta, que jo vai al mas a buscar el banc. Al cabàs del cotxe hi ha les màquines i els guants de plàstic de ta tieta, si els vols.(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 141.).

AÜCAR v. tr.:

V. ahucar.

AHUCAR o HUCAR v. tr.

|| 1. Cridar «ahuc! ahuc!» Es el crit que fan els caçadors per afuar els cans als conills, quan els cans, sentint l'olor del quest, remenen nerviosament la coa; també, quan fuig un conill de buidada sense que els cans se'n temin, si els caçadors se n'adonen criden «ahuc!» als cans senyalant-los el camí per on fuig el conill, perquè l'encalcin (Manacor, Campos, Campanet, Randa); cast. hucar, jalear. També els pastors criden «ahuc» als cans per fer-los replegar les ovelles (Mall.). «Un pastor ahuca i siula | quan replega es bestiar; | jo sempre m'ho vaig pensar, | que em deies dona per riure» (cançó pop., Mall.)
|| 2. Udolar, fer crits gemegosos els animals o persones (Lluçanès, Mall.). Anava, donchs, aquest desaventurat de Pere, tot jorn per aquesta selva cridant e ahucant e tornant a enrera, creent-se anar avant, Decam., jorn. 5.a, nov. 3.a.

|| 3. Fer fugir a força de crits amenaçadors; cast. ahuyentar. En la cort del rey viu entrar un ca estrany,... e viu que'l rey e'ls cavallers l'aucaren, e los cans d'aquella cort tots lo morderen e'l gitaren del palau, Llull Cont. 108, 13. «Ahucar el falcó»: fer-li crits per espantar-lo (Alcoi). A fi d'esquivar-los [als moixons] de les pastures i veure si, ahucant-los, anirien a caure al nostre parany, Ruyra Parada 67. 

|| 4. Acompanyar o perseguir algú fent-li grans crits, sia per riure-se'n, sia per obligar-lo a anar-se'n o per molestar-lo de qualque manera (Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Sueca, Alcoi, Pego). Neguna persona no gos ahucar ne ferir a negun juheu ne juya, Ordenacions del segle XIV (BABL, vi, 98). Lo ascridaren tots e lo van ahucant e blastomant le hore qal fo nat, Graal 192. Y al qui açò vol agafar | lo ahuquen [los xics] de tal manera, Ros Poesies (Val., segle XVIII). 

|| 5. Esbroncar, afrontar algú retraient-li a la cara les seves faltes (Vall d'Àger). Relliscà una carta, i tots ahucaven el brivall, Espriu Anys 99. 

|| 6. Fer crits amb la veu estrafeta, per divertir-se els disfressats o per cridar-se uns amb altres la jovenalla (Eiv.). 

|| 7. Animar amb manballetes i crits els qui ballen; cast. jalear (Un Mall. Dicc.).
    Fon.: əuká (Lluçanès, Campos, Campanet, Randa); auká (Tortosa, Maestrat); aukáɾ (Cast., Val., Alcoi, Pego); uсá (Manacor); uká (Campanet, Campos, Eivissa).
    Conjug.: segons el model de cantar.

    Etim.: segons REW 4224, d'un verb onomatopeic hūccare ‘cridar’, que té formes parentes en quasi totes les llengües eslaves, germàniques i romàniques (cf. Leo Wiener en ZRPh, xxxv, 454 i segs.). J. Brüch li atribueix com a probable un origen germànic (ZRPh, xxxviii, 694). M. Grammont creu que és format damunt el nom germànic de l'òliba i que originàriament devia significar ‘cridar com una òliba’ (RLR, lx, 101); el nom de l'òliba en ant. alt-alem. és hūuo (cf. Walde LEW, s. v. bubo) i no sembla probable que tal nom sia la font de la forma huc, tan estesa per tota Europa. Més aviat crec que ahucar és una formació onomatopeica damunt ahuc!, crit per excitar els animals.

Aücava

Però llavors l’encarregat dels micros va alçar les mans com per posar pau i va semblar que aücava:

—Juanjo, vostè és metge o no? Perquè aquí l’altre dia ens van fer un curs de com recuperar un malalt en parada respiratòria... (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàg. 42.).

Aücant

Canto / malesa i bardissar, remor d'herba aixafada, i  / els homes aücant, movent els braços vermells. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 207.).

Aücs 

Enmig de les rialles i dels aücs, arrossegant darrera seu la turba acanillado., féu cap al lindar de la porta on, sota el dosser, al costat de la reina, seia el rei Marc. S'acostà a la porta, es penjà la mala al coll, i entra. El rei el velé i digué:

—Vet aquí un bell company; feu-lo acostar.   [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 98-99.].

AUCUBA

El seu nom deriva de la paraula japonesa "Aokiba" que és el nom vulgar que se li dóna al Japó. Quan està coberta de fruits es col·loca davant de l'altar dels déus protectors de la família.

El seu nom científic és Aucuba japonica i els seus noms vulgars: Full d'or, Aucuba, llorer tacat o clapejat. Pertany a la família de les Cornáceas.

Segons uns autors només té una espècie, la Aucuba japonica, segons altres hi ha dos originàries les dues de les zones muntanyoses del Japó i la Xina.

Arbust de fulles perennes de forma lanceolada. Les flors són insignificants. Els fruits de vistós color vermell.

Les Aucubas s'empren per a formar tanques i com a planta aïllada. No és recomanable com a planta d'interior. Viu bé en patis, pòrtics, balcons, en test gran. Molt utilitzada en jardins públics i autopistes per la seva resistència als gasos dels vehicles.

Viu igual al sol, a l'ombra o semiombra. Resisteix el fred però no les temperatures sota zero.

La Aucuba no és exigent amb el terreny , però en una barreja amb una part de torba i una altra de terra de bruc afegides a la terra millora el creixement. (enllaç)

Aucuba

Vaig passar la nit a casa seva i vam dormir junts. L'endemà, quan vaig obrir la finestra, els fruits de l'aucuba brillaven sota el sol del matí. Els rossinyols s'acostaven a picotejar-los i els seus refilets omplien el jardí. El mestre i jo vam contemplar els ocells des de la finestra, l'un al costat de l'altra. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban. Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 212.].

AURIBINYAR

v tr Renegar, cridar

Auribinyar

VEÏNA SEGONA: Què són aquests plors? Vaia una manera d'auribinyar! Què us passa? Què teniu? (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 228.).

AÜRT o URT m.

|| 1. ant. Envestida, acte d'acometre o topar impetuosament; cast. arremetida, topetazo. E així del primer ahurt feu tal loch als seus cauallers,... que ells podien be passar sens empatxament, Curial, ii, 40. E los rebots hereticals baté | ab son ahurt pus vivament allí | on pus grossa resistença vehé, Febrer Par. xii, 101. El triomf de les ànimes que, a força d'aürts, aconsegueixen superar la consistència i l'abrivament de llurs ales, Casp Proses 116.

|| 2. Reny aspre, inesperat i violent (Olot).

|| 3. Èmfasi, vigor. «¡Quin aürt que porta, aquest home!» (Balaguer). «Dir una cosa amb urt»: dir-la amb força, emfàticament (Vendrell).

|| 4. Orgull, presumpció exagerada de la pròpia vàlua o poder. «Tenir molt d'urt»: dur molt d'orgull (Vendrell).

    Loc.

—D'aürt: de cop, amb una envestida vigorosa i col·lectiva. Anar a cercar cauallers e aiustarlos, e tots d'ahurt venir contra un sol caualler, açò'ls paria mal fet, Curial, ii, 64.

    Fon.: aúɾt (Balaguer); úɾt (Olot, Vendrell).

    Etim.: deverbal de aürtar. 

Aürts

O estilògraf de ploma de platina, que ta cursa ràpida i sense aürts traci al paper d'esquena satinada els glíptics alfabets que transmetran als homes d'ulleres llampe­gants el relat narcisista d'una doble trobada de causa autobusilística. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 76.].

AUSBERG 

aus·berg m. (pl.: ausbergs)

1.     Túnica de malles o d'escates per a protegir el cos; a vegades anava amb mànigues i una mena de caputxa (ventalla), o combinada amb el capmall.

Ausberg

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una ramadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'aramadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66.).

 

 Aus­berc

Debades: no pot ferir-lo. Llavors el drac vomita pels badius un doble broll de flames verinoses: l'aus­berc de Tristany s'ennegreix com un carbó apagat, el seu cavan s'abat i mor.[Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 16.].

 

Aus­berc 

Llavors el drac vomita pels badius un doble broll de flames verinoses: l'aus­berc de Tristany s'ennegreix com un carbó apagat, el seu cavan s'abat i mor. Però, tornant-se a aixecar tot d'una, Trisrany enfonsa la seva bona espasa dins la gola del monstre: hi penetra tora, i Ii fen el cor en dos trossos. El dragó engega una darrera vegada el seu crit hor­rible, i mor. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 8.].

AUSINA f.:

V. alzina. 

Ausinar

Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!

Ginebrons balsàmics, estepes i pins;

sitges que negregen sota l'ausinar;

soleiada ardenta que besa el pinar;

ombra esmaragdina del fullatge espès;

càntics de revetlla que arriben al mar,

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 23.).

 

Ausinar

Veu sa figura gallarda

que atravessa l'ausinar,

i els porcellins de la guarda

se deturen de furgar.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 35.).

 

AUTUMNE m. (poèt.)
Tardor; l'estació de l'any que ve després de l'estiu; cast. otoño. Saturnus qui ha major virtut en autumne, Llull Arbre Sc. ii, 109. Lo temps de autumpne, Llull Felix, pt. iv, c. 10. Lo autumpne mostós, Alegre Transf. 12. Uns pescadors en autumne anauen pescant, Eximplis, ii, 392. En lo autumna se mouen, Cauliach Coll., ll. 6, d. 1a, c. 1. E auctumne e hyuern, Dieç Menesc. ii, 108 v.oQue 'ls arbres cobreix en l'hora d'autumne, Pérez-Jorba Poem. 23.

    Var. ort. ant.: autumpne; auctumne; obtumpne (en un codi lul·lià del Arbre Sc.).
    Etim.: pres del llatí autŭmnu, mat. sign.

Autumne

No tenc res més que una memòria plena de fantasmes que, com aquells del darrer autumne nostre, s'amaguen dins les clavegueres i es­panten la son dels nins amb una ganyota ferotge, el gaiato a la má, el sac a l'esquena carregat de fulles mortes. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 132.).

AVIOR f.
Ascendència, sèrie d'avis; cast. abolengo. De tota l'avior nostra tinch ara clar esment, Collell Flor. 37. La veu de l'avior, Costa Trad. 67. Les dones de l'avior, Alcover Poem. Bibl. 17. A vegades és usat com a masculi: Dos germans de mon cotnom procrearen mon avior e mon linatge, doc. segle XVI (Aguiló Dicc.); La llar del abior sagrat, Llorente Versos 123. En el temps de l'avior: en temps antic (Cat.). Venir a algú d'avior (una cosa): venir-li de temps antic, d'atavisme (Mall.).
    Fon.: əβió (or.); aβióɾ (val.); əvió (bal.).
    Etim.: del llatí *aviōrum, ‘dels avis’, gen. pl. de *avius ‘avi’.

Avior

Girant la ullada cap enrera,

guaita les ombres de l'avior,

i de la nova primavera

sap on s'amaga la llavor.

Sap que la soca més s'enfila

com més endins pot arrelar.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 19.).

 

Avior

Forjada al foc de l'avior

on el geni d'una raça

que semblava moridor

forjà el cor i la corassa

d'En Jaume el Conqueridor:

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 61.).

Avior

El Romanticisme, en la seva branca històrica i enyo­radissa, féu girar l'esguard al passat dels pobles, els féu descobrir i estimar els tresors literaris i lingüístics mig soterrats pels segles; els féu presents, amb noves lluïssors, les velles glòries oblidades; els donà l'orgull d'una avior i els féu estimar les institucions pròpies a l'ombra de les quals havien viscut lliures un dia. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 88.).

 

Avior

El Romanticisme, en la seva branca històrica i enyo­radissa, féu girar l'esguard al passat dels pobles, els féu descobrir i estimar els tresors literaris i lingüístics mig soterrats pels segles; els féu presents, amb noves lluïssors, les velles glòries oblidades; els donà l'orgull d'una avior i els féu estimar les institucions pròpies a l'ombra de les quals havien viscut lliures un dia. (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 166.).

AVITARDA f.

Ocell camallarg de l'espècie Otis tarda, gros, de plomatge ros llistat de negre; cast. avutarda.

    Var. form.: avostarda (ant.); avutarda (cast.).

    Sinòn.: pioc salvatge.

    Etim.: del llatí avis tarda, a imitació del cast. avutarda. 

Avitardes

Acabada la cerimònia, el banquet va ser espléndid i no hi va mancar res. Porcs senglars, perdius, conills, pollastres, grues i avitardes regades amb els millors vins procedents dels mo­nestirs, delicadament tractats i fermentats pels monjos; fruita de tota mena,... (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàg. 162).

ÀVOL
|| 1. adj. ant. Dolent, mal; cast. malo. a) Amb maldat moral. Hom per pecat caec en major viltat e en pus àvol disposició que neguna creatura, Llull Cont. 60. Mes-los en gran servitut de ribauts e de àvols gents, Desclot Cròn., c. 58. Neguna fembra que sia publicament diffamada de son cors, o sia àvol de son cors, no gos ceure en lo banch o banchs hon les bones dones ceen, doc. a. 1400 (arx. mun. d'Igualada). Si volets conseguir tost | amor de dones, | totes, les àvols e les bones, | difamarets, Metge Sermó 49. Un àvol hom... havia nom Nouius, Genebreda Cons. 118.—b) Amb malesa física. Aquels lenys que eren àuols d'orçes, Jaume I, Cròn. 58. E puix una gramalla fort àvol e vella, Muntaner Cròn., c. 89. Se feu en la cara nostra una exidura fort àvol e de mala natura, Pere IV, Cròn. 127.
|| 2. m. Figa seca mínvola, que la deixen per als animals (Pollença).
    Var. ort. ant.: auol; aul (Despenen en auls uses los delmes, Priv. Ordin. Valls Pir. 231, a. 1337); aull (Un bot aull, doc. a. 1380, ap. Bol. Ac. B. L. vi, 470).
    Etim.: segons Spitzer Lexik. 26, del llatí habĭle ‘hàbil’, ‘manyós’, que hauria passat d'aquest significat al de ‘enganyós’, i d'aquí al de ‘dolent’. El mateix Spitzer va preferir després l'ètim grec ἄβουλος, ‘imprudent, mal intencionat’ (Rom., lxv, 537-539), opinió que ha estat acceptada per Wartburg (ZRPh, lxviii, 31); Corominas DECast, i, 342 propugna raonadament l'ètim habĭle, que sembla més probable.

AVOL m.
Mal; cast. mal. No més s'usa en l'expressió haver-hi avol (en una cosa); haver-hi mal. «¿Quin avol hi ha en això?—Cap avol» (Reus).
    Etim.: de àvol, amb canvi d'accentuació.

Àvol

No hi ha més àvol ofici

que el de carnívora fembra.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 138.).

 

Àvola

pujol de forment. Passa,

nocturna boirina, àvola

fembra del xal.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 94.).

AVORRERT, -ERTA part. pass. de avorrir, i adj.

«No tinc re més avorrert que això» (Llofriu). El seu pare 'l tenia tant avorrert, Víct. Cat., Ombr. 42.

    Fon.: əβurέɾt (Empordà).

    Etim.: de avorrit, amb canvi de sufix per analogia de participis com obert, sofert, etc. 

Avorrert

I el fill se n'havia anat a morir a terres estranyes com un avorrert, i l'altre... el fill escadusser, el fill de la vergonya... el foraster, era l'hereu, era l’amo de l'amor í del cabal, estava en la casa del llençat, robava l'amor que pertocava al llençat... Redéu, quina coïssor en el cor des pobre Mínguets... I aquella dona, que no havia dit res ni havia temperat la injustícia fins que es veia amb un peu dins de la sepultura!... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 130).

AXORRELAT

axorrellat (tallades les orelles) (www.raco.cat/index.php/CinglesCollsacabra/article/download/.../363376)

      Axorrellat

Va ser la sentència de cent assots, arrossegat Cap per avall fins al mur juntament ab dos hòmens de sa compañia, lladres públichs com ell y afusellat de fusell prop dels restos de l'ingrat y innoble Porredon, altrament dit Io Ros d'Eroles, el qual va ser axorrellat, aportat ab carretó y fet quatre quartos, y las teistas d'ambos lladres públichs, caps de quadrilla, y las testas d'ambos hòmens del dit Tristany, (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 42.).