C

 ÇA I LLA / ÇA I LLA

1. ÇA adv. 

A aquesta part; cast. acá. Actualment és un adverbi que s'usa únicament en combinació amb altres partícules, formant locucions com ençà, deçà, ça i enllà, etc. En la llengua antiga el seu ús era més freqüent i variat. No havia guardat ça ni llà que y pogués veer pobretat, Llull Blanq. 69. Lexats mals homens les armes e lo cauall, e dat ça les robes del caualler, Curial, ii, 7. Los ulls vogia de ça y de llà, Spill 4008. Brincar com un cabirol ça i enllà del caminal, Pons Com an., 10. Se'n a tornar de ça mar, Muntaner Cròn. c. 32. Tant que tots fugiren, qui ça, qui llá, Pere IV, Cròn. 311. De gran temps en ça, Leuda Puigc. 1288. a) ant. Ça entràs o ça atràs o ça enrera: temps enrera. Tolta per lo molt alt senyor rei En Jacme, de gloriosa recordació, ça atràs rei d'Aragó, Eximenis Reg. 17. Frare P. Alquer ça entras prior de Cathalunya, doc. a. 1359 (Miret Templers 410).—V. deçà i ençà.

    Etim.: del llatí ecce hā, ‘a aquesta part’.

2. ÇA ant. 

var. de sa, article femení. Johan ça Vila, corredor, doc. a. 1378 (Segura Hist. Sta. Col. 89). Mossen Riambau ça Corbera, doc. a. 1413 (Col. Bof. xxxv, 96).

Els vinyaters del Rosselló recordaven els vins d'Algèria que els ha vien perjudicat tant. On eren els colonassos, rics com la mar, que estigmatitzava la premsa? Aquesta pobra gent, desemparada, desesperada, no portava ulleres de sol ni vestits made in London. Un començament de fraternitat elemental s'establia. Ça i lla, un som riure, una paraula amable il·luminava l'exili. Els catalans eren gent com els altres. Ni millors, ni pitjors. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 77.).

Ça i lla

Davant les ruïnes de Glanum, l'Alain, sense saber-ho, va pervenir a les mateixes conclusions que el seu pare a Timgad. Si la civilització romana s'havia esvanit com el cadàver d'un pardalet, deixant ça i lla engrunes de grandesa, hom no havia d'afligir-se arran de la desaparició de l'Algèria fran cesa. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 107.).

Ça i lla

De tornada a casa, l'obria, l'esguardava, el flairava i el tornava a tancar. L'obria de nou amb una curiositat punyent. Ça i lla copsava una paraula, una frase; després perdia el sentit de l'oració; després, com qui va esgarriat per un bosc, trobava una clariana, l'alegria durava un moment, i em tornava a perdre entre espessors desorientadores. En fi, jo no sabia el francès. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 183.).

Ça i dellà

En baixaven multituds d'empleats i de dependents, que recorrien apressadament les andanes a corrua feta, alguns en parelles, ça i dellà es veia algun grup de noies, però la majoria anaven sols. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 308.].

CABDELLAR v. tr.

I. || 1. Fer cabdell de fil o corda; cast. ovillar.

|| 2. met. Replegar una cosa sobre ella mateixa; cast. encoger. Prop d'ahont se capdella y descapdella lo contrapàs, Canigó i. Si la sé capdellar en la memoria, Canigó ix. La mar brunzenta descabdellant i cabdellant escuma, Maragall Obres, i, 35. El matador anava dins una llitera tapada, cabdellat pel sofriment, Caselles Mult.128. «El fred ens cabdella» (ens fa anar arrufats, ens arrauleix).

|| 3. refl. o intr. Acopar-se una col fins arribar a fer cabdell; cast. acogollarse, repollar.

|| 4. met. Congriar, acumular continuament (Mall.); cast. amontonar, cundir. Es deutes capdellan interessos, Ignor. 45. «Comprar carn cada dia, saps que cabdella molt, a's cap de s'any» (Mall.).

II. ant.

|| 1. Governar, exercir autoritat; cast. acaudillar, mandar. Dona Sant Esperit consell a la Regina, que capdell lo mon a via de salut, mas hom s'es tant desconegut que no's vol lexar capdellar, Llull Rim. 159. Mossen Joan Ferrandez de Luna capdellava los peons, Pere IV, Cròn. 170.

|| 2. Contenir, aturar autoritàriament d'anar avant o d'executar una acció. Envides lo podien capdellar que no ferís, entro lo compte de Pallars lo va pendre per lo fre, Muntaner Cròn., c. 123. E pensà de capdellar e barafustar los seus, e de fer tornar anrera, id. ibid. 232.

|| 3. refl. Portar-se, regir-se en la pròpia conducta. Que sapia vos com vos cabdelarets d'aqueys seus legats, doc. a. 1325 (Finke Acta Ar. 813).

|| 4. Atreure's qualcú al propi servei, aconseguir agafar-lo per servir-se'n (Martí G. Dicc.).

|| 5. «Enredar a uno, convenciéndole de que le conviene algo, aunque no sea verdad» (Martí G. Dicc.).

    Loc.

—Cabdellar la troca: petar la xerrada (Barc.). Varias parellas arredosadas a l'ombra... hi capdellavan a son pler la troca, Pons Auca 100.

    Fon.: kəbdəʎá (or.); kabdeʎá (occ.); kabdeʎáɾ (val.); kəddəʎá (mall., men.).

    Etim.: derivat de cabdell. 

Cabdellada

Nostre Senyor i la Mare de Déu, la figuera maleïda i els sants Apòstols sestaven amagadets, potser porucs d'aquella fressa que ell feia i que retrunyia en tota la casota. Només allà, al fons de l'altra cambra, veia a sa mare tota cabdellada i fent sempre la ganya estrambòtica.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 33). 

Cabdellat

— Aparili infortunat! — Pobre Aparili! — Sota terra sia, que t'ha fet mal! — Maleïda la bèstia que et fa patir! - El matador anava dins d’una llitera tapada, cabdellat pel sofriment. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 259).

Cabdellar

Però, ella, igual que si no ho sentís, restava somiosa, mústiga, cercant sempre la soledat. Així que veia son pare fora, i distreta l'àvia, s'enfilava cap al bos o bé baixava al torrent, per a cabdellar i descabdellar a soles l'eterna cabòria que la perseguia. S’asseia al peu d'una soca i rumia que rumiaràs.  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 337).

CABERMONI (i ses variants caberboni i cabermòrum). m.
Embull, conjunt de coses desordenades o males de resoldre (Mall.); cast. embrollo, batiburrillo. Arma a ca-seua cada dia un cabermoni, Aguiló Poes. 173. En aquell caberboni, Aurora 269.
    Fon.: kəβəɾmɔ̞́ni (Palma, Manacor); kəβəɾβɔ̞́ni (Inca); сəβəɾmɔ̞́ɾum (Palma); сəβɾəɾmɔ̞́ni (Palma, Manacor).

Cabermoni

Jo no me vui compromet.re­Ni jo manco_ No sé lletra.

i es pot. moure un cabermoni

Per què no ho firma don Cosme? Don Cosme! Santa criatura!

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 164.).

CABESTRE (i sa var. cabreste). m. 

|| 1. Corda que per medi d'alguns nuus forma ramals en diferents direccions, de manera que s'adapta al cap d'una bístia i serveix per subjectar-la en haver-la de menar o en tenir-la lligada; cast. cabestro. Si alcú nafrarà cavall o altra bèstia, home sedent desús o tenent-la en la mà per lo cabestre, Usatges 82. Menava la somera per lo cabestre, Pere Pasqual, Obres, i, 10. En pollí | no gens domat | ni aveat | a dur cabestre, Spill 13119. Y apres donau volta si's vol al cabestre, Proc. Olives 804. Es qui duen mes jonoyeres, van sense dogal ni cabreste, Alcover Rond. i, 170. 

|| 2. Corda que uneix el bou del molí de vent amb el cap de cada antena (Mall.).

    Loc.—a) Menar qualcú pel cabestre: menar-lo subjecte, no donar-li gaire llibertat per evitar que surti de la llei o de la rectitud moral (Mall.).—b) Anar sense cabestre: tenir completa llibertat, no estar subjecte.—c) Posar a qualcú el cabestre damunt l'esquena (Mall.) o tirar-li el cabestre a sobre (Empordà):atorgar-li tota la llibertat.

    Refr.

—«A bèstia solta no li cal cabestre» (Val.).

    Fon.: kəβέstɾə (pir-or., or.); kaβéstɾe (occ., val.); kaβɾéste (Pont de S.); сəβɾə́stə(Palma, Manacor); kəβɾə́stə (Ciutadella, Inca, Sóller); kəβɾέstɛ (Maó).

    Var. form.: cabrest és una forma usada per Ramon Picó i Campamar (Ilustr. Cat. 1887, 184), però sembla obeir a exigències de la versificació.

    Etim.: del llatí capĭstru, mat. sign. || 1.

Cabestre

El marit de la Carmen? Un autèntic cabestre, un sabatot que, un cop acabada l'aventura de la dona amb el sastre, ... (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 195.).

CABET m. 

|| 1. Cap petit (val.); cast. cabecita. Lo sanct chiquet... baixà lo cabet axi com pogué, Villena Vita Chr., c. 62. Aquell cabet bullidor se adorgué, Pascual Tirado (BSCC, ii, 378).

|| 2. Peix de la família dels tríglids: Trigla aspera (Val.). És petitet, de devés 8 cm. de llargària, i té el cap molt voluminós i cuirassat. 

|| 3. Canonet de ferro o d'altre metall que es posa al cap d'un cordó perquè pugui passar fàcilment dins l'ullet o perquè serveixi d'adorn (Val.); cast. herrete, cabo. 

|| 4. pl. Cara posterior de les teules que es veu des del carrer mirant a la teulada (Escrig-Ll. Dicc.). 

|| 5. pl. Deixalles de seda que es produeixen en filar-la (Escrig-Ll. Dicc.).

    Fon.: kaβét (Cast., Val., Gandia, Al.).

    Loc.

—Tindre cabet de tartana: tenir el cap a les onze (València).

    Etim.: derivat diminutiu de cap.

Cabet

El monument, doncs, del marquès de Campo era de pedra grisa clara color caca d'ocell, i de bronze gris fosc les figures, allà dalt de tot el marqués vestit amb casaca fins al genoll, casaca o xarnberga o paletot o com es di­guera aquella peca de roba del segle XIX, i damunt un abric gaire­bé fins als peus, espès folrat de pell, com si València fóra una ciu­tat de freds extrems nord-europeus, portava l'abric generosament obert protegint una xiqueta deliciosa el cabet de la qual li arriba a la cintura, València al Primer Marqués de Campo,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 144.).

1. CABIRÓ m.

|| 1. Biga mitjancera o relativament petita, especialment cada una de les que van col·locades de través damunt les jàsseres per sostenir un sostre o teulada (pir-or., or., occ., val.); cast. vigueta, cabrio. De conchis et cabirons menutz, doc. Perpinyà, de mitjan segle XIII (RLR, iv, 367). Qui tal ni prena e trasca del dit bosch... cabirons, monals o cayratz, doc. Perpinyà, any 1308 (RLR, viii, 52). Primo costa un cabiro pera alçador al dit moli, doc. a. 1412 (Arx. Gral. R. Val.). De llates y cabirons li'n bestrau una palmera, Verdaguer Fug. 70.

|| 2. Soca de pi que serveix per seure, dalt el trispol de les habitacions (Valls).

    Fon.: kəβiɾó (pir-or., or.); kaβiɾó (occ., val.).

    Intens.:—a) Aum.: cabironàs, cabironot.—b) Dim.: cabironet, cabironiu.

    Etim.: del llatí capr̄ĕōne ‘biga de teulada’ (derivat d'una forma *caprĕus resultat d'una regressió de caprĕŏlus ‘cabirol’). Cfr. REW 1650; Jud Altr. Wortg. 65.

2. CABIRÓ m.

Cairó, rajola gran quadrada (ho diuen a Reus, segons nota del nostre col·laborador Miquel Ventura).

Cabirons

D'altres portaven al coll dos cabirons clavats de través, a tall de creu feixuga que els macava les espatlles. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 247.).

CABOIXÓ

Arts decoratives  Pedra preciosa polida però no tallada (enllaç)

Caboixons

Hi duia de tot, quadres a l'oli, ametistes, munts de canelobres, riuades de tuls brodats, caboixons, copons, animals dissecats, armadures i ombrel·les... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 49].

CABOT m.

|| 1. Cap gros (val.); cast. cabezón, cabezorro.

|| 2. Granota jove, que encara té coa i alena per brànquies (St. Feliu de G., Alacant, Artà, Pollença, Sóller); cast. renacuajo.

|| 3.   Larva de moscard, que té forma llarguera amb un cap relativament voluminós i se cria per dins les aigües embassades (Mallorca, Menorca).

|| 4. Insecte de la família dels libel·lúlids: Libellula depressa L. (Mall.); cast. caballito del diablo.

|| 5. Ocell de la família de les hirundínides: Cotyle riparia (Mall.); cast. golondrina de ribera. És negre per damunt, blanc per la panxa i per davall el coll; sembla molt a l'oronella, però és més petit; menja insectes i fa el niu de fang en els racons de paret, davall les volades de teulada i dins encletxes de penya. L'orenella, la valsia y el cabot pareixen moretons, Rosselló Many. 73.

|| 6.   Peix de la família dels gòbids, de diverses espècies del gènere Gobius (bal., alg.); cast. gobio, capitón. Cabots... se vena a 12 diners, doc. a. 1518 (BSAL, xxii, 252). L'espècie més coneguda amb aquest nom a Mallorca i Menorca és el Gobius minutus, peix blanquinós, d'esquena plomada, ulls grossos i cap rodó. A Menorca s'anomenen també cabot les espècies Gobius auratus, G. geniporus i G. paganellus. Endemés hi ha les següents denominacions especials: a) Cabot berruvès: el Gobius fallax (Men.).—b) Cabot d'alga: el Gobius Jozo L. (Men.).—c) Cabot de roca: el Gobius niger i el Gobius guthatus (Men.).—d) Cabot inglès: el Gobius cruentatus (Men.).—e) Cabot mocós: el Gobius longiradiatus (Men.).

|| 7. Cabot amb banyes: peix de la família dels cal·lionímids: Callionymus belenus (Men.). És petitó, de sis a vuit cm. de llargària; és de color verd d'oliva per damunt, amb taques groguenques-vermelloses, i pel ventre és blanquinós; en el cap té dues banyetes blaves i movibles com dues tremolitges. Els pescadors diuen que aquest peix se sol tapar d'arena deixant només descobertes les banyes, i que els altres peixets prenen les banyes per esca i s'hi tiren, i el cabot els engoleix.

|| 8. Cabot xuclador: peix de la família dels gobiesòcids: Lepadogaster Gouanii (Men.). És petit, de cinc a vuit cm. de llarg, amb el cap aplanat i la superfície inferior del cos també aplanada i guarnida d'un òrgan adherent cartilaginós.

|| 9. Anguila cabot: anguila de dimensions intermèdies entre les de la pollegral i de la mitjana (Mall.).

|| 10. Blat cabot: casta de blat que es fa molt alt (Mall.). Blat cabot no'n tenc per vendre, Alcover Cont. 455.

|| 11. Cabot: llin. existent a Alacant, Andratx, Arenys de Mar, Argentona, Barc., Benidorm, Bunyola, Dénia, Marratxí, Mataró, Palma, Relleu, Vilajoiosa, etc.

    Fon.: kəβɔ́t (or.); kəbɔ̞́t (bal.); kabɔ̞́t (val.); сəbɔ̞́t (Palma, Manacor, Pollença); gabɔ́t (Alguer).

    Intens.:—a) Augm.: cabotàs, cabotarro, cabotot.—b) Dim.: cabotet, cabotel lo, cabotetxo, caboteu, cabotí, cabotingo, cabotengo, cabotiu (val.).

    Etim.: derivat augmentatiu de cap.

Cabots

Calava trossos de xarxa de cap a cap dels petits canals d'aigua que passaven entre dos bancs de sorra. Sempre tenia canyes clavades a les vores, escades amb boles de carn mig podrida. D'aquesta manera vaig pescar totes les penques, tots els albors, tots els cabots, tots els peixets i totes les anguiles que vaig voler. Me'ls enduia a casa per menjar i mirava com la meva mare els netejava. La cuina era l'únic terreny neutral de la casa, el lloc per les breus treves entre batalla i batalla de la nostra guerra privada. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 72.].

CABRES

Cabres

De tant en tant, els meus hàbits em provocaven inconvenients mèdics (una dosi de gonor­rea, un cas de cabres), però res que em tingués fora de circulació gaire temps. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 220.].

CÀBRIA f.

|| 1. Màquina per alçar coses molt feixugues, l'armadura de la qual consisteix en tres bigues inclinades i convergents en la part superior, on va penjada una politja per on passa la corda, i aquesta s'entortolliga a un torn situat abaix; cast. cabria. La cabria ab tot son forniment, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). La qual pedra stava sotz una cabria gornida ab tres ternals, Ardits, iii, 203 (a. 1507).

|| 2. Aparell compost de tres bigues inclinades i convergents en la part superior, on va penjada la romana per pesar (Mall.); cast. cabria.

|| 3. Barra que a la part superior té un braç perpendicular i amb moviment giratori, que serveix per treure els grans perols del foc (Banyoles).

|| 4. Corró troncocònic de fusta, de 10 a 20 cm. de llargària, que té quatre o sis canals per llarg, en les quals entren els caps que s'han de trenar per formar una corda; cast. alcachofa, galapo.

|| 5. Aparell de retòrcer a mà, semblant a la roda de corder, però més potent, per obtenir fils o cordes amb torsió forta.

|| 6. Combinació de barres de fusta, damunt o entre les quals està situada la manxa de la fornal en les ferreries (Palma).

|| 7. Cadascun dels quatre reforços d'ullastre que van de la roda a la part anterior de l'abre del molí de vent (Sineu). V. bastaix.

    Etim.: del llatí caprĕa, ‘cabirol’, ‘sarment’ (Cfr. F. Krüger en Misc. Alc. 524).

Càbries

Del poble estant, enlairat en una ribera costeruda, se'n veia la carcassa enreixada i, en temps de boira i en dies serens d'hivern, quan les fines càbries de ferro i tots els boscos del voltant eren coberts de gebre, oferia un quadre pintoresc i fins i tot fantàstic.. Del poble estant, enlairat en una ribera costeruda, se'n veia la carcassa enreixada i, en temps de boira i en dies serens d'hivern, quan les fines càbries de ferro i tots els boscos del voltant eren coberts de gebre, oferia un quadre pintoresc i fins i tot fantàstic.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 123.].

CABRIDELLA f.

|| 1. dim. per cabrida; cast. cabritilla.

|| 2. Planta de l'espècie Aster tripolium (Masclans Pl. 67). 

Cabridells

Quan el cos frueix amb aquesta pau, amb el goig de moure's, d'actuar, i els sentits boten com cabridells juganers, l'ànima no hi és indiferent, sinó que s'amara de la joia dels sentits i la transforma en joia espiritual. Si el món ja era bell quan he sortit a treballar, però amb bellesa tintada, de malenconia i d'adolorida dolçor, ara és bell i joiós, de color de festa. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 183.).

Cabridella

¿No és dol, Senyor, que en veure una donzella

elàstica de gest com una cabridella

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 110.).

CABUSSÓ o CAPBUSSÓ m. 

|| 1. Acte de ficar de cap sota l'aigua (or., occ., val., eiv.); cast. chapuzón, zambullida. Y ab ell a cabuçons va riu avall, Canigó xi. No em cansaria mai de contemplar els capbussons d'aqueixes bèsties joguineres, Ruyra Pinya, ii, 43. 

|| 2. Acte de caure de cap i fer la volta (or., occ., val., eiv.); cast. voltereta. Després que el llamp del cel els hagué fet caure a capbussons del cim de son orgull, Verdaguer Exc. 18. 

|| 3. Envestida, acte d'escometre o de llançar violentament contra algú o alguna cosa (Eiv.); cast. embestida «S'aferraren i es petit li pega cabussó!» (Eivissa). 

|| 4. Envestida, fort impuls donat a una cosa per acabar-la (Eiv.). «Que acabareu de sembrar, avui?—Li darem un cabussó o prop li farem» (Eivissa). 

|| 5. Nom de diverses espècies d'aus aquàtiques palmípedes de la família de les podicípides (or., occ.); cast. somormujo. Són principalment les espècies Podiceps cristatus, P. arcticus i P. rubricollis. Se veuen nedar els capbuçons, ànecs boscatans que, com diu bé son nom, se capbucen dintre l'aigua... per a sortir un tros més enllà, Verdaguer Rond. 48.

    Fon.: kəβusó (Valls, Pla de Cabra, Eiv.); kaβusó (Ll., Massalcoreig, Tortosa, Pego); kəβəsó (Selva del Camp, Eiv.); kəbbusó (Campmany, Olot, Torelló, Lluçanès, Llofriu).

    Etim.: derivat de cabussar o capbussar.

Cabussó

 —Ai, mare —va gemegar la Jillsy tipa, com si ja s'hagués posat impa­cient—. Sona tan cert —va cantussejar, i el mot «cert» va sonar com el crit d'un cabussó volant sobre un llac a la nit.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 326.]. 

Cabussots 

—Cert, quan m'abelleix de cagar per forests, sé agafar amb els meus llebrers les grues que volen pels núvols; amb els meus seüssos els cignes, les oques beiges o blanques, els tudons; amb el meu arc, els cabussots i els bernats pescaires!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 100.].

Cabussots

No era tant per la seva propia experiència o pels seus propis problemes, sinó per l'ambient del centre durant la llarga nit que va passar desperta. L'aire dens hi penjava com un gran pes, el riu inquiet empestava a mort, els plors dels nadons eren més misteriosos que el crit dels cabussots, i també hi havia mussols, i algú que feia pipí, i algú donant voltes. Sentia una máquina de lluny (la máquina d'escriure i un crit d'un altre edifici, un sol udol llarg (segurament havia estat Melony. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 155.].

CACLUC

Cacluc

La ma­re que els va parir! Quin perfil! El senyor Pepet sempre els hi compra els ossos de genoll de vedella. Cacluc! Doncs la meva cama... No s'ho poden ni imaginar. Per no parlar d'altres parts, s'entén..., hec..., ui... No entenc quina manita m'han agafat, els fills de puta. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 59.).

CADAF m. 

Recipient fondo, de terra, de vidre o de metall, amb brec i una ansa, que serveix per tenir i abocar aigua o altre líquid; cast. jarro. En fer forma de cadaf de terra, Llull Cont. 310, 15. Lo capella entrassen dins e bech aygua ab un cadaf de terra,doc. segle XIV (BSAL, x, 56). Un cadaf de aram, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 417).Dos cadafos de aram, doc. a. 1476 (Hist. Sóller, ii, 1003).A Mallorca es diu especialment del recipient que serveix per beure vi a les tavernes i cellers. A Mallorca i Eivissa s'aplica també el nom de cadaf al pitxer que els mestres de cases empren per tirar abeurada a les parets. A Menorca es diu cadaf tot recipient que tingui la forma que hem descrita, tant si serveix per beure com per tenir l'aigua del rentamans o per altres usos. Antigament el nom de cadaf designava també una mesura d'oli, equivalent a vuit maquiles o a la vuitena part d'un cànter. En lo canter ha VIII cadafs, y en lo cadaf ha VIII maquiles, y en la maquila ha VIII onces, Cost. Tort. IX, xv, 3. Avui aquesta mesura es diu cadap (Tortosa).—a) Es Cadafos de Pòrtol: nuvolades grosses, en forma de fum d'encens, que des de Palma es veuen a la part de llevant i són senyal que l'endemà plourà (Mall.).

    Fon.: kəðáf (Inca, Sóller, Artà, Men., Eiv.); сəðáf (Palma, Manacor).

    Intens.:—a) Augm.: cadafàs, cadafarro, cadafot.—b) Dim.: cadafet, cadafetxo, cadafel·lo, cadafeu, cadafí, cadafó, cadafonet, cadafoneu.

    Etim.: de l'aràb. qadaḥ, mat. sign.

Cadafs

Les arts decoratives estaven molt esteses entre els musulmans d'al-Andalus que havein heretat les tradicions de la menestralia d'Orient. A diversos museu i col·leccions es conserven nombrosos objectes de ceràmica (especialment al Museu de Ceràmica de València), rajoles, socarrats, plats, escudelles, pitxers, setrills, cadafs, gibrells, safes, gerros, plates, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 382-383.).

CADARN m. 

Refredat; cast. constipado, catarro. En axí com les nuus embarguen los ulls... e cadarn embarga les odors, Llull Cont. 365, 2. Jo he haut cadarn ab un poch d'escalfament, doc. a. 1374 (Roca Medic. 84). Tres mals no són plants: flux de ventre, cadarn e mal de cap, Libre de tres, 100. Encara dura sa tossina y es cadarn aplegat sortint de matines, Ignor. 29.

    Refr.—a) «Qui no pateix de febre, pateix de cadarn»: vol dir que tothom té malalties o molèsties (Urgell, Segarra). D'una persona que sempre té un mal o altre, solen dir: «Quan no té febre, té un cadarn» (Portell).—b) «Sa carn fa carn, i es peix fa cadarn» (Mall.).

    Fon.: kəðáɾn (Ribes, Ripoll, Olot, Portell, Llofriu, Bagà, Lluçanès, Solsona, Biniamar, Campanet, Llucmajor, Mancor, Porreres, Selva, Eivissa); kaðáɾn (Bonansa, Pont de S., Senterada, Artesa, Falset, Gandesa, Val.); сəðáɾn (Manacor, Llucmajor).

    Etim.: del llatí catarrhus, mat. sign.

Cadarn

La topada amb el pare, de conseqüències traumàtiques, es va veure reblada per la mort d'en Jaume mesos després, víctima d'unes febres desbocades per un cadarn epidèmic. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 26.).

Cadarn

...un moment més del que era convenient retinguda entre ditet i ditet pubescent pen­saya la Polidora quan no podia dormir, Púnica mà de la seva vida, encara jove, com una empanada sobre el pit quan agafes una galipàndria, marona, com una mare balena, ai, com el po­pet que va pujar a l'autobús fent ventosa a la part de dins de la cuixa i que no havia gosat confessar al pescador, un home tan amatent, que el meu cadarn és més avall, mare, no és de nas, i el mal que jo tinc bé prou que me'l coneixeu, si bé aquell home, un pescador de congres que es deja senyor Alfonso,.. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 22.)

Cadarns

El whatsapp de la classe traurà fins a la Setmana Santa.No aguanto l'alè de neoprè del pare informàtic, ni el Nenuco que es posa l mare del Pol en quantitats desinfectants. Son uns motivats. Tornaran els polls i els cadarns. (Adrià Pujol. Gener. Els barcelonins, 1. Art. revista L'Avenç 419, gener 2016, pàg. 13.).

CADOLLA o CODOLLA f. 

|| 1. Clot format en la penya per l'aigua, i en el qual s'arreplega l'aigua quan plou (Pla d'Urgell, Horta, Ulldemolins, Calasseit, Maestr., Val., Al.); cast. cucharro.Tenia al capdevall un subsol dens i ferm com el soler d'una cadolla, Valor Aleix 27. 

|| 2. Cavitat craneana, considerada com a òrgan de les facultats intel·lectives (Val.); cast. cacumen. Ficar-se una cosa en la codolla: apendre, ficar-se en el cap (Val.). 

|| 3. topon. a) Cadolla: poblet agregat al municipi de Senterada (Pallars).—b)Barranc de la Cadolla: nom d'un barranc situat prop de Benassal (Maestrat).

    Fon.: kaðóʎɛ (Pla d'Urgell); kaðóʎa (Calasseit, Tortosa, Maestrat); koðóʎa(Tortosa, València, Albaida, Bocairent, Alacant).

    Etim.: segons Menéndez Pidal (RFE, vii, 25), del llatí cadŭcŭlus, diminutiu decadus ‘olla’; però aquest origen és poc probable, i per ara hem de considerarcadolla d'origen desconegut (cf. Corominas DECast, i, 574).

Cadolla

El ge­gant, un hoMe de metre noranta i cent vint quilos, l'avi, en aquella època, una aigua, també, un animal verge, poderós en­cara, invencible, quan la nena va haver assentit tàcitament, un emmudiment que ara, ja, crosteta sobre l'emmudiment més gran, té, que per tothom fa cadolla, cel·la de bresca... etcétera, què n'hem de dir, un emmudiment i prou, així..., després d'u­na nit blanca i casta en ofrena d'oració al pare que ja no la po­dria veure casada i amb fills, acabat de morir l'endemà de les noces, el menjar que va sobrar de l'àpat gairebé...(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 14.).

CADUCEU m., neol. 

Bastonet recte amb dues ales al cim i amb dues serps entrellaçades, que és el símbol del comerç i de la pau; cast. caduceo. El Nunci alat olímpic apar, vibrant amb ímpetu son caduceu, Caimari Poem. const. 87.

    Etim.: pres del llatí caducĕus, mat. sign.

Caduceu

Dels anells de l'animal, embullats com un nus mariner, emergia el tirs de Dionís, el déu grec de la vegetació i el vi, i el caduceu d'Hermes, el déu missatger. (Pàg. 391)

-Bé, ja només falta el kerykeion* d'Hermes -va dir Farag, mentre s'hi acostava. 

(*Caduceu. Vara coronada per dues ales i amb dues serpents entrellaçades. Era el símbol del déu Hermes, missatger dels déus.) (Pàg. 425)

[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs.].

Caduceu

El Merce­des vermell del caduceu s'esvaeix en el trànsit a tota velocitat cap al sud en el seu horitzó, una casa victoriana de pastor protestant a la platja de Cape May, o una suite de jugador empedreït al Bally. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 231.].

Caduceu

L'oficial va reparar en la insígnia de la solapa de Stephen, el caduceu del departament,... [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 269.].

CADÚFOL m.

V. caduf, art. 1.

1. CADUF (i ses variants cadup, cadúfol, catúfol, gadúfol i gatúfol). m.

|| 1. Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l'aigua i abocar-la per regar; cast. arcaduz, canjilón. Per gerras e per cadufs, doc. mall., a. 1316 (Bordoy Hist. Felanitx, i, 267). Per obs de fer cadufs a la nora, doc. val., a. 1486 (Arx. Gral. R. Val.). Treballaven en va ab cadufos sens fons d'umplir un safareig, Alegre Transf. 36 bis. Portaua per diuisa rodes de cenia ab los cadufs tots d'or e foradats al sòl, Tirant, c. 186. Dava voltes a sa cini fent gemegar ses rodes i degotar els cadúfols, Rosselló Valldem. 19. El rest qui du l'aigua pouada i sos catúfols mal rodons, Colom Tres tar. 55. 

|| 2. Canonada d'obra que va per davall terra i condueix l'aigua bruta de les latrines a la claveguera (Lleida) o l'aigua del riu a la sèquia (Horta de València).

    Loc.

—Semblar un cadúfol: esser un infant molt petit i bellugadís (Llofriu).

    Cult. pop.—A l'Empordà és molt coneguda aquesta endevinalla: «Set que van, set que vénen; set que a les parets se tenen; set que pugen, set que baixen; set que pesquen, set que bresquen, i set que estan a l'aiga fresca». Són els catúfols de la sínia.

    Fon.:kəðúf (Mall., Men., Eiv.); kaðúf (Gandesa, Ulldecona, Vinaròs, Benassal, València, Alcoi); kaðúp (Tortosa); kəðúfuɫ (Reus); kaðúfoɫ (Morella, Benassal); kətúfuɫ (Empordà, Maresme, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Camp de Tarr.); katúfoɫ (Ll., Val.); gəðúfuɫ (Reus); gətúfuɫ (Reus); kaúp (Guardamar).

    Intens.:—a) Augm.: cadufàs, cadufarro, cadufot.—b) Dim.: cadufet, cadufeu, cadufó.

    Etim.:de l'aràbic kaduz ‘cànter’, amb -f produïda per contaminació de cadaf.

2. CADUF o CATÚFOL m.

Idea desraonable, pròpia d'un cervell debilitat o caduc; cast. chochez. «Aquest vell ja fa catúfols» (Empordà, Olot, Vic, Costa de Llevant, Camp de Tarr.). «Sa padrina ja fa cadufos» (Mall., Eiv.). Espera a fer llimosna per quand ja fará cadufos, Aguiló Poes. 158. O quin caduf! ¿Que vos ha trabucat es seny? Alcover Rond. ii, 199. Ca! ca! Això son cadufos, l'amo, Rosselló Valldem. 82.

    Fon.:fe kəðúfos (Mall.); fe kəðúfus (Eiv.); fe kətúfuls (Empordà, Garrotxa, Vic, Costa de Llevant, Camp de Tarr.).

    Etim.:de caduc («fer caducs»), amb contaminació de caduf art. 1 i de sa variant catúfol.

3. CADUF, -UFA adj.

Bajà. «Vaja una dona més cadufa!» (Palma).

Cadufos

Basta llegir sa Bíblia... A més, en Cap de Trons és vell i està malalt. Diguem que l' ángel és fruit des seus cadufos. S'aparició és menti­da, aixó és ben clar, ningú no la creuria. No cal do­nar-li importancia, però ets fets que desencadenà són molt greus.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 69.)

CADÚFOLS

COM CADÚFOLS DE SÍNIA, LOS UNS VÉNEN LOS ALTRES SE'N VAN. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 215.).

Catúfuls

Esclato de riure, i de cop ja ho entenc tot.

-Ai, és que li hai comprat un inalàmbric i es fa un em­bolic, jo diría que ja txotxege una mica.

-Txo-txeja? Quécollons és, aixó de txotxeja? Repapie­ja, fa catúfols!

-Qué són; catúfuls?

-No saps qué és fer catúfols, la mare que em va parir, i saps qué vol dir txotxeja? Si aquesta paraula només hauria de servir per escopir closques de pipes, bah, bah.

Aquest ja és més el Bernat que conec.

-Ei, a mi no te'm posis txulo, eh? 

(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàgs. 265-266)

Catúfols

Anna va explicar llavors que el seu germà continuava a la masoveria del mas, que la mare havia mort, però que el pare, tot i que encara es podia valer, ja anava molt xacrós i feia catúfols.

(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 38).

Catúfols

En Nasi meditava. Amb la vara creuada darrera l’esquena i passada per les anses dels braços i amb el sarró prenyat de pa i vi, amb l'aire indiferent de costum, anava avall, avall, darrera les ovelles, sense adonar-se de res i fent voltar, hala, hala, els catúfols del pensament. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 95).

Catúfols

Vaig pujar a la llibreria de la FNAC, situada a l'antiga seu del diari Le Progres, i vaig fullejar diccionaris. Quan trobaria el temps d'estudiar seriosament el rus? M'havia promés de saber la llengua de Ler­montov a tall d'adeu a la meua intel·ligència abans de fer catúfols.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 389.).  

Catúfols

-¿Perquè faci catúfols?

-No pressuposem res fins que no ho puguem dir segur.

Escolta, aquest vespre no faig res. ¿ Vols que et passi a veure? -No, però gràcies de totes maneres. [Mordecai Richler. El cas d’en Barney Panofsky. (Barney’s Version, trad. X. Pàmies). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 9788477275459. 522 p. P. 499.].

CAERA

https://ca.m.wiktionary.org › wiki › caera

caera. Llengua · Vigila · Modifica. Contingut. 1 Català ... caera f. ‎(plural caeres). (mallorquí) forma alternativa de casera ‎(«rusc») ...

Caeres

Guaitava una estona el molí de sang. Seguia avall i s'aturava en la cínia. Atravessava tot l'hort amplíssim, fins a la tanca. Allà s'asseia en un pedrís, vora les caeres de l'eixam. Les abelles li volaven entorn. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 259.).

Caeres

Guaitava una estona el molí de sang. Seguia avall i s'aturava en la cínia. Travessava tot l'hort, amplíssim, fins a la tanca. Allà s'asseia en un pedrís, vora les caeres de l'eixam. Les abelles li volaven entorn. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 127.).

CAFARD

Cafard

Una maleïda tarda, al Hoggar, en ple desert, em va sortir a trobar. Érem una cinquantena de perduts, el cafard ens enfollia, gairebé no teníem aigua. Abans mai no havia reparat en ell. Almenys no d'una manera par­ticular, i sorgia de sobte, com si arribés en qualitat de protector meu. Em va oferir la seva ració de lí­quid, i el cafard i l'agraïment feien que l'acceptés. (Salvador Espriu. Ariadna o el laberint grotesc. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. 1983. ISBN: 8429716734. 154 p. P. 74.).

CAFETONEJAR

Cafetonejar

Vaig dormir fins a Lió. L'hospital militar Desgenettes, situat al bar­ri   Grange Blanche, trist i popular, em va semblar deliciós. El sentinella va deixar-me sortir i entrar sense demanar res i vaig cafetonejar al bar de la cantonada. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 298.).

CAFICALL

Caficall 

Jo, jo tenia la nàusea, aquella nit, a causa de l'olor d'Acqua di Selva, de la mà  de Fouquet sobre 1'espatlla de Carmen i del lleuger caficall del cotxe americà que feia la sensació que no anava per la callada, sinó que derivava sobre l'aigua. Gairebé no se sentia el soroll del motor. [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 126].

CÀFILA f.

|| 1. ant. Caravana. Atrobà en una cafila sis millia camells carregats de sal, Llull Blanq. 88, 2. Dels quals deig esser pagat ab la caffila dels mercaders, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 184).

|| 2. Conjunt de gent, especialment en mal sentit (Camp de Tarragona, Tortosa).

|| 3. Conjunt desordenat (val.). Una ollaça de condumio que tenia una cafila de coses, Rond. de R. Val. 47.

    Etim.: de l'aràbic kafila, mat. sign. || 1.

Càfila

Encara s'esperaven molta estona brunzien davant l'entrada... Des de quatre o cinc-cents metres de distància en sentia el rum-rum... Jo no piulava!... No treia el nas... Se m'haurien llançat a sobre d'estampida!... M'haurien esquareterat!... Fins a les set del vespre encara n'anaven venint... I aquell fastigós, dins el seu soc, encara devia estar clapant... Si no era que ja havia fotut el camp... en sentir aquella càfila... per la portela del carrer...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 308].

CAFÍS m. 

Mesura de capacitat, equivalent a vint-i quatre barcelles, que encara està en ús al Ribagorça, a Tortosa i a València per mesurar cereals i calç; cast. cahiz. Emina de forment qui es un cafiz de Valencia, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Cafiç contingue e haia en si sis faneques, Furs Val. Que L cafules no eren sino dues jouades de Ualencia, que no fan sino XII cafices de sembradura, Jaume I, Cròn. 498. Caffiç de forment deu esser de XXV barcelles rases, de ferre a ferre; pero de tot Juyn, de forment nouell se mesura a barcelles corrents; e dona hom de forment e d'ordi, XXIIII barcelles de blat noueyl per caffiç,Cost. Tort. IX, xv, 13. Trames-me... C cafisos de civada e C quintars de farina,Muntaner Cròn., c. 236. Nos donaren mil caffiços de forment, Pere IV, Cròn. 179. Un cafis de Valenchia... basta a Malorqua a III quintars e mig. Lo caffis de Tortossa son XXV barcellas, Conex. spic. 38-39. A la ribera del Noguera Ribagorçana s'usa el cafís principalment com a mesura de calç, i equival aproximadament a tres quintars. En el Maestrat i a l'Horta de València, actualment és considerat el cafís de cereals com equivalent a dotze barcelles.

    Etim.: de l'aràbic qafiz, mat. sign.

Cafissos

Qui conreava què, qui collia més cafissos de cigrons i qui duia al mercat més arroves de safanòries. Quan va quedar servit amb Orio­la, aleshores em va escometre amb Cartagena, les meuques del port i les tavernes...(Alfred Bosch. Inquisitio. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-664-0770-0. 432 pàgs. Pàg. 202).

CAGACALCES m.

Home molt covard (Empordà, Vallès); cast. cagón, gallina.

    Fon.: kaɣəkáɫsəs (or.). 

Cagacalces

-No aniràs enlloc, Erik -va dir la dona més jove-.

Déu meu, que n'ets de cagacalces.

-Però, amor meu, el cotxe ... [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 117.].

CAGADUR m. 

Home ric i avar (Mall.); cast. tacaño.

Cagadur

Nen polidíssim, la gloria de la família, sense llàgrimes ni baves ni candeles; morenet i grassó, tocat de la gràcia maníaca de les grans pecadores reprimides, com sa mare. Tancat i rebec com un cagadur; una inflamació de tripes va estar a punt de endur-se'l al canyet quan tenia sis mesos —sort d'un fàrmac alemany, que reputarem cronològicament nazi.(Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 50.).

CAGAFERRO m. 

|| 1. Escòria de carbó i metall cremat; cast. mocos de herrero, cagafierro. Preneu oli etany e cagaferro, Anim. casar 36 vo. 

|| 2. Planta de la família de les umbel·líferes: Conium maculatum L. (Val.); cast. cicuta mayor, cañerla. És molt verinosa. 

|| 3. Cosa eixarreïda, sense humor (Men.). «Aquet pa és cagaferro». 

|| 4. Cagaferro qui està damunt: joc d'infants que s'hi juga d'aquesta manera: un al·lot assegut aguanta entre ses cames el cap d'un altre; damunt aquest en puja un altre, i el pacient ha d'endevinar qui és que li ha pujat damunt; si ho endevina, el que ha anomenat el substitueix a parar; si no ho endevina, n'hi puja un altre, i si no endevina qui és aquest, se n'hi enfila un altre damunt els dos anteriors, i així van acaramullant-se fins que de massa pes es deixa caure (Sencelles).

    Fon.: kaɣəfέru (pir-or., or., men., eiv.); kaɣafέro (occ., val.); сaɟəfέ̞ro (Palma, Manacor, Pollença); kaɣəfέ̞ro (Inca, Artà, Sencelles); kaɣafέri (Ribagorça); gagafέru (Alguer).

    Etim.: del llatí caca ferri, mat. sign. || 1.

Cagaferro

Un terrissaire de la placa de Sant Agustí Vell va oferir una variada composició d'olles, cassoles, testos i altres estris tots plens de plantes i flors i, al fons, apareixia, com en un gran mosaic fet de petxines, trossos de vidre de colors, palets i cagaferro, un gran calze de majòlica groga, adornat amb raïms i espigues, i enquadrat en un marc de gàbies amb ocells cantaires peixeres de vidre amb peixos vius.  (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 234.).

CAGALL m.

Covard, home pusil·lànime (Empordà); cast. cagón. Si el cagai del nebot tingués sang en les venes, Víct. Cat., Ombr. 95.

    Etim.: derivat de cagar.

Cagall

Quan era petit, la televisió francesa era potser la millor del món amb la BBC. Ara és un «cagall de monina», per parlar com el meu avi Montalat: comparable als pitjors canals comercials espanyols.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 123.).

Cagalls

Si bé en Clerc no desdenyava el mam, podíem considerar l'adju­dant-chef Caugan com un campió. Una nit, havia sopat amb en Clerc en un restaurant de Les Halles. Una vella deixava el seu ca defecar pel carrer. Cansat de trepitjar tants cagalls de ca, en Caugan donà un cop de peu violent a la bestiota i l'envià amb un xut a l'altra punta del carrer.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 376.).

CAGAMIQUES m. i f. 

Avar (Cat.).

Cagamiques

No ho sé, seria menys xocant que ens cobressin el doble o el triple per ingressar un miserable xec i que multipliques­sin per deu o per cent la comissió de manteniment. Però cobrar-nos els segells... S'ha de ser cagamiques.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 237).

CAGANDANES o CAGANDANCES m. 

Home que es mou molt i aparenta energia, però que és fluix de caràcter i no fa res d'importància (Cast., Val.); cast. chisgarabís, cagandando.

    Fon.: kaɣandánes (València); kaɣandánses (Castelló).

    Etim.: compost de l'imperatiu de cagar i del substantiu andanes.

L'esperit revolucio­nari de la Laura comença a buscar.el seu lloc en els cartells enganxats de matinada per coordinadores, associacions i col•lectius del barri del costat, però el Nel no se li presenta com el millor acompanyant: Que ja m'he dutxat, coliflor. Doncs si tu no véns jo passo, cagandanes. Sigui com vul­gui, tots els matins l'estudiant està per estudiar i tots els vespres sopa a casa, cosa que fa suposar a l'Anna que la cunyada encara no está disposada a saltar-se el toc de queda de la responsabilitat.(Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 92).

CAGANIU o CAGANIUS m. 

|| 1. L'ocellet més petit d'una nierada (or., occ., val., bal.); cast. gurripato. 

|| 2. El porcellí més menut d'una ventrada (Mall.); cast. guarino. 

|| 3. El fill més petit d'un matrimoni (or., occ., val., bal.); cast. tato, redrojo, benjamín. Es caganiu riguent, Ignor. 6. Ella, s'hereu, sa nina y es caganius partirian a les deu, Maura Aygof. 123. (En aquest significat s'usa també com a femení, aplicat a la nena més petita d'una família. Arrima't, la caganiu, ma Paulineta, Berga MT 23). 

|| 4. El nen que, jugant a pans d'ordi, quan estiren, ha amollat (Sencelles). 

|| 5. Planta de l'espècie Polygonum alpinum (Meranges, ap. Masclans Pl. 68). 

|| 6. pl. Habitants de Darnius. És un nom despectiu que els donen els nadius dels pobles veïns.

    Fon.: kaɣəníw (or., mall., eiv.); kaɣaníw (occ., val.); kaɣaníws (Arbeca); kaɣəníws (Empordà, Mall.); kaɣaɾníw (Priorat, Gandesa); kəɣəɾníw (Tarr.).

    Etim.: compost de l'imperatiu de cagar i del substantiu nius.

Caganiu

La cosa arriba en el millor moment, la petita Jindriska, la caganiu dels Novák, ar­riba corrents, molt contenta, segur que de l'escola, i té gana, a Txecoslovàquia dinen d'hora. [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 274].

Caganiu

-Sense alcohol? Què coi focs, caganiu?

-Ha estat una tarda molt llarga -li dic.

-Ho sabies, que de jove vaig treballar en un còctel-bar? (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 67.).

CAGARULLA f. 

Cagarrita.

    Fon.: kəɣəɾúʎə (Camprodon, Rupit, Collsacabra).

CAGARRITA f. 

Bocí petit d'excrement, especialment el de forma rodonenca o cilíndrica produït per bèsties petites (val.); cast. cagarruta.

Cagarulla

Doncs bé, fa un quaranta anys van passar una temporada a Londres i les van presentar a la Cort amb el cap carregat de plomes d'estruç i l'aspecte d'una cagarulla de gat.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 109).

CAGULLA

Cagulla

Quan em vaig presentar, va demanar-me si sabia rus. En aquell temps no havia estudiat la llengua del meu avi patern i li vaig dir que no. No se'm va acudir res de millor que precisar que, si més no, dominava el català. Em mirà amb el menyspreu d'una reina per una cagulla de feda.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 371.).

CAIO, CAIA adj.

Bonic, escaient, agradable de veure (Amer, St. Feliu de G., Lluçanès); cast. lindo. «Quina noia més caia!»«¡Mira, quin coll més caio!»«Goiti quina lletra més caia!»

    Fon.: káјu (Empordà, La Selva, Lluçanès, Barc.).

    Etim.: probablement del cast. gayo. 

Caio

Jo aprofito que totes dues, amb la boca ben badada, callen, per carregar el cotxe, i els faig adéu amb la mà. Encara sóc a temps de sentir la Rita que diu:

-Ai senyor, aquest xicotàs tan caio, si encara saluda com quan era petit!

Així que entro, sempre corro a obrir totes les portes, les finestres, perquè l'aire net penetri a tot arreu. Obro la nevera i trec tot el que em va sobrar la setmana passada. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 15.).

CAIRAT 

|| 1. adj. Quadrat, que té quatre caires; cast. cuadrado. Atrobaren en la cequia vella hun cano cayrat, Codi Çagarriga 119. La ciutat de Babilonia fou cayrada, Scachs 96. 

|| 2. m. Biga relativament petita per a sostenir sòtils o teulades (Rosselló, Conflent, Empordà, Rupit, Gir., Camp de Tarr., Priorat, Men.); cast. vigueta, cuadral. De qualibet saumata de postibus et de cayratz, doc. segle XIII (RLR, iv, 368).Cabirons, monals, o cayrats, o pertxes, doc. a. 1308 (RLR, viii, 52). Item XXVIIII cayrats de fust, doc. a. 1504 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Per no tocar en els cairats am la testa, Pous Empord. 170. 

|| 3. Planta de l'espècie Fagopyrum sagittatum (V. blat negre).

    Loc.

—Caure cairats de punta: presentar-se grans dificultats.

    Fon.: kəјɾát (pir-or., or., men.).

    Var. ort. ant.: quayrat (Aguda quayrada be, Jaume Scrivà, ap. Cançon. Univ. 231).

    Etim.: del llatí quadratu, mat. sign. || 1.

Cairats

Era un home inflexible. A la casa pai­ral d'Estaon hi havia imposat la llei marcial, una tirania que es veia reforcada per la submissió malaltissa de la mare de l'Eulália a les decisions del patriarca. No hi havia dissensió possible sota aquells cairats. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 25.).

Cairats

Les obres de la pobra església, les podem fer a terralló. Jo faré venir un mestre o dos de l'Ametlla, però vosaltres m'heu d’ajudar en aquesta obra santa d'aixecar el temple de Déu... Els qui teniu pinedes podeu dur cairats per a les bastides; els quius esteu vora del cingle podeu fer camins de pedra fins aquí; a la pujada de l’Uià hi ha prou pedra de calç per a poder-ne fer unes quantes cuites; de baix de Mariera del molí es pot pujar la sorra que faci falla...(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 50).

CAIRELL m. 

|| 1. Caire; cast. canto, borde. Des de un cayrell de timba penjada sobre el riu,Atlàntida ii. 

|| 2. ant. Projectil de ballesta, de mànec més curt que les sagetes i que tenia el ferro de forma piramidal amb arestes convergents a la punta; cast. cuadrillo. Com en Guillem té la ballesta e hi posa lo cayrell, Llull Cont. 268, 12. Ballesters deuen hauer tots los cayrells que trobaran, Consolat, c. 39. Era mort de hun cayrell que li vench de la ost, Desclot Cròn., c. 118. Ells gitaven tants de cayrels que quax lo cel tolren a hom de veer, Muntaner Cròn., c. 227. 

|| 3. Planta de la família de les poligonàcies: Polygonum convolvulus L. (Cat.). 

|| 4. pl. Planta de la família de les trapàcies: Trapa natans L. (Cat.); cast. castaña de agua, abrojo acuático. 

|| 5. pl. Planta de la família de les zigofílies. Tribulus terrestrís L. (Cat.); cast.abrojos, espigón, mormagas.

    Loc.

—De cairell: V. gairell.

    Fon.: kəјɾéʎ (or., bal.); kaјɾéʎ (occ., val.).

    Etim.: del llatí quadrĕllu, ‘quadradet’.

Cairells

L'instint va fer que es llancés a terra quan una segona fletxa va tornar- a segar l'aire i, mentre cridava els seus guardes, va rodolar per veure d'on provenien els cairells.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 353].

CÀIRON

Chyron pron. [càiron]

1. Empresa nord-americana de productes per a televisió. Els subtítols que proporcionen sembla que en alguns àmbits (del camp audiovisual) s’han convertit en genèrics (sinònim de subtítol). Per exemple: «traduïx el chyron». (Se'n va parlar en Zèfir-juny 2001).

2. Anna Amat va trametre la resposta de Núria Barba (Zèfir, agost 2003):

1. Fa vint anys quan tv3 va començar, les màquines tituladores que es van comprar a la casa eren de la marca chyron (que es pronuncia «càiron»)... d'aquí que, amb aquelles coses de l'argot televisiu i la tonteria col·lectiva, es passàs a denominar per part del realitzador [càiron] cada vegada que es demanava que aparegués el rètol en pantalla per tal que la persona que operava la màquina punxés el rètol.

1. La cosa va anar degenerant i fins i tot als scripts els redactors van acabar escrivint aquesta paraula per assenyalar el que s'havia d'escriure com a nom i càrrec, subtítol, pastilla amb logo, etc. (tot allò que apareix incrustat en pantalla). Per extensió, les persones com jo que fem aquesta feina, vam passar a ser denominades [caironites] o [caironitos] (segons el sexe).

2. Cap als noranta van comprar una altra màquina de marca pesa, però la cosa estava tan arrelada que vam continuar amb el mateix nom! I actualment hem tornat a les màquines generadores de caràcters o tituladores de la marca Chyron.

3. Aquesta paraula es va inventar, doncs, a tv3, però als altres canals locals, regionals, als estudis de Gestmusic a Mediapark (Tele 5), etc., de Catalunya, ens consta que van adoptar aquesta degeneració del llenguatge i també utilitzen aquesta paraula. Penseu que molta gent que va arrencar aquesta canals/productores s'havia format a tv3, hi havia fet pràctiques, etc.

4. Però, compte!, que això només es diu a Catalunya, no aneu pas a tve fent servir aquesta paraula perquè no entendran res. La paraula correcta per denominar el chyron és rètol i nosaltres estem contractats a tv3 amb categoria d'operadors de caràcters. Als rotlles de sortida del programa, de vegades però, ens posem sota el càrrec de «titulació» o bé «operador de caràcters», les dues coses són vàlides.

5. Si voleu buscar la paraula com a concepte definit, en els diccionaris d'audiovisuals en català encara no hi apareix (en canvi el càrrec d'operador de caràcters o la màquina tituladora o generador de caràcters sí), però sí que la podreu trobar definida en diccionaris en anglès, que es diu caption (de fet, en alguns canals fan servir el terme anglès, segons em consta).

2. Amb tot, segons comentaris de Xavier Rull (que havia trobat cairon a la televisió d'Andorra) i d'Odile (que troba la indicació del rètol, en una transcripció d'una sèrie americana, amb el terme «CHYRON»), sembla que el terme tenia alguna extensió més enllà de tv3. (ENLLAÇ)

Càiron

Un càiron (aquella línia de subtitulat que passa per la part baixa de les pantalles, d’un costat a l’altre) explica un cop i un altre que es tracta del «primer partit des de l’atac terrorista». Per començar hi ha una pregària. Tots els jugadors mantenen el cap baix i les gorres al pit. Un jugador dels Mets s'eixuga una llàgrima. Un altre plora sense dissimular. (Quim Monzó. Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Ed. Quaderns Crema. 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 8477274088. 215 pp. Pàg.124.).

CALABROT m. 

Corda molt gruixada que serveix per amarrar o remolcar barques grosses; cast.calabrote. Amb calabrots i veles estirades, Sagarra Caçador 166.

    Loc.

—Llançar un calabrot: donar una mà d'ajuda, prestar auxili. Si tu o un altre com tu no li llensa un calabrot ben fort, Oller Pil. Pr. 377.

Calabrot

Tot seguit, va manar a un únic mariner de cadascun dels galions que fos bon nedador que agafés el calabrot i s'acostés fins a la platja per lligar-lo a una de les oliveres cargolades que s'alineaven. en terra ferma.[Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 397].

Calabrots

«Quina persona més noble!», exclamaràs. Ho és; en canvi, però, com que ha passat tota la vida dalt dels vaixells, amb prou feines si sap d'altra cosa que no siguin sogues i calabrots. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 17.].

Calabrot  

Tres dies després, cap al vespre, una gran nau onerària va entrar al portet i el capità va fer un crit als descarregadors tot llançant-los el calabrot. Des de popa el timoner va llançar una altra corda i la barca va ancorar. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 165.].

CALABRUIXA f.

|| 1. Barralets, planta de les espècies Muscari comosum i Muscari racemosum (Empordà, Vallès, Barc., Tarr., Eiv., Mall.); cast. guitarrillo, nazarenos. (V. barralet, || 2). Les calabruixes de flor moradenca, Isern SdP 23.

|| 2. Planta de la família de les liliàcies: Ornithogalum narbonense L. (Vayreda Flór.). Té les fulles linears, acanalades; les flors blanques amb retxa dorsal verda, disposades en raïm llarg, i les bràctees agudes amb punta llarga.

|| 3. Planta de l'espècie Allium paniculatum (Penedès, ap. Masclans Pl. 68).

    Fon.: kələβɾúʃə (or).

    Sinòn.:— || 1: barralets, claus de Nostre Senyor;— || 2: pipius blancs. 

Calabruixa

l jo m'aveso al tràngol dels núvols, mentrestant, i

els trons, la calabruixa, em van endormiscant.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 71.).

CALABRUIXADA f.

|| 1. Caiguda copiosa de calabruix; cast. granizada. Un niu... mitj destrossat del vent, plujes y calabruixades, Rosselló Many. 127.

|| 2. met. Conjunt de coses que cauen copiosament; cast. granizada. Per parar sa calabruxada de lletjures que li han tirat demunt, Ignor. 25.

    Fon.: kələβɾuʃáðə (or., bal.); kalaβɾuјʃáða (occ.).

    Intens.: calabruixadassa, calabruixadeta, calabruixadota.

Calabruixada

Explicava el seu instint de subordinació; descrivia la reina de la caera, protegida de forta corassa, gran de cos i esplèndida d'hermosura; contava sos terribles combats, entre eixams diferents, en què es ferien i queien com si fos una calabruixada, i ses emigracions col·lectives, aferrades totes en forma de mànega com una falanx antiga. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 260.).

Calabruixada

Explicava el seu instint de subordinació; descrivia la reina de la caera, protegida de forta corassa, gran de cos i esplèndida d'hermosura; contava sos terribles combats, entre eixams diferents, en què es ferien i queien com si fos una calabruixada, i ses emigracions col·lectives, aferrades totes en forma de mànega, com una falanx antiga. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 129.).

CALAFATAR v. tr.

|| 1. Ficar estopa i pega dins les juntures de les barques perquè no hi entri l'aigua; cast. calafatear. La cocha faya aygua molta, si que per dos lochs o per tres ne trayen de l'aygua..., e calafatauen ab estopa tot ço que podien, Jaume I, Cròn. 104. Dues arroves de stopa de calafatar... per obs de adobar una carava, doc. a. 1415 (Arx. Gral. R. Val.). Estopa de calafat per calafatar galeras, Rúbr. Bruniquer, v, 250.

|| 2. Tapar amb estopa o paper les juntures de les bótes perquè no vessin (Barc., Tarr., Mall.); cast. cazumbrar.

|| 3. Estrènyer les juntes de les pedres d'una paret amb esquerdes vives, a cop de martell, amb bon morter (Mall.).

|| 4. ant. Soldar la unió de dues peces de metall. Li prometeren pagar mig quintar del plom qui haura mester per calafatar les barres [del reixat], doc. a. 1434 (BSCC, vii, 286).

    Etim.: segons Meyer-Lübke REW 4663, del grec tardà kalaphatein, mat. sign.; però en l'àrab espanyol hi havia la forma ḳalfaṭa amb el mateix significat (R. Martí Voc. 163), i sembla probable que aquest mot sigui el vertader origen de calafatar i del substantiu calafat. Sobre la possible procedència del mot aràbic, vegeu Corominas DECast, i, 583. 

CALAFATEIG m.

Acte de calafatar; cast. calafateo.

    Fon.: kələfətέʧ (or.); kalafatéʧ (val., alg.); kələfətə́ʧ (mall.). 

Calafateig

-Doncs mira, noi: jo sí que en faré un trago; necessito un bon calafateig, Jim, perquè s'acosta mala mar. I, parlant de mala mar, ¿tu saps per què em va donar aquell mapa, el doctor, Jim? [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 248.].

CALAMINA f., neol. 

Silicat de zinc hidratat; cast. calamina. Saturyo ab ses raels e ab lus colans e sucre e pedra calamina, Micer Johan 416.

Calamina

Als barris turcs d'amiant i calamina, que tant li recorden a en Mundy la seva infantesa, no hi venen llibres d'estudi ni raquetes d'esquaix, sinó figues, paelles de coure, halvah, sandàlies de cuir i pantalons de lona de color groc. L'arorna de jeera, de carbó i de xai rostit donen la benvinguda al perdut del Pakistan. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 60 ].

CALANCA

Etimologia: de cala

femení GEOMORFOLOGIA Cala estreta, de parets escarpades, acabada en cul-de-sac.

Calanques

Tots els fondals del globus, en definitiva, eren farcits de cofres inviolats, de galions atapeïts de diamants... Hi havia pocs estrets, poques calanques, golfs, badies o desembocadures que no mos tressin damunt el mapa algun botí espaterrant!... molt fàcilment ensurable a partir d'uns quants centenars de metres!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 337.].

1. CALANDRA f. (pir-or.):

V. calàndria.

2. CALANDRA f.

Màquina composta d'alguns cilindres tangents amb moviment de rotació, que serveix per setinar teles o paper; cast. calandra.

    Etim.: del fr. calandre, mat. sign.

Calandra

Al principi, tot era viu. Els objectes més petits estaven dotats d'un cor que bategava i fins i tot els núvols tenien nom. Les tisores caminaven, els telèfons i les teteres eren cosins germans, els ulls i les ulleres eren germans. L'esfera del rellotge era una cara humana, cada pèsol del teu plat tenia una personalitat diferent i la calandra del davant del cotxe dels teus pares era una boca somrient plena de dents. Els bolígrafs eren zepelins. Les monedes eren platets voladors. Les branques dels arbres eren braços. Les pedres pensaven i Déu era a tot arreu. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 9.].

CALÀNDRIA (i ses variants calandra i calània). f. 

Ocell de la família de les alàudides: Melanocorypha calandra Boie. (pir-or., or., occ., val.); cast. calandria. Té devés un pam de llargària; el bec gros i robust, l'esquena pardosa amb taques de color més clara, els pits de color rovellós i el ventre blanquer; és de costums semblants als de l'alosa; té el cant sonor i agradable i aprèn d'imitar el cantar d'altres ocells. Y pe'l balcó posaven calàndries y pinsans, Costa Trad. 45. La cugullada y lo calandre fan tirolí, Alm. Ross. 1922, 18.

    Loc.—a) Cantar com una calàndria: cantar molt i amb entonació agradable (Cat.).—b) Xerrar com una calàndria: xerrar molt (or.).

    Fon.: kəlándɾiə (Ross., Conflent, Vic, Vallès, Costa de Llevant, Barc., Camp de Tarr.); kalándɾiɛ (Ll.); kalándɾia (Tortosa, Maestr.); kəlándɾi (Empordà); kəlándɾə (Rosselló); kalánia (Massalcoreig).

    Etim.: del gr. κάλανδρα, ‘espècie d'alosa’. (Cfr. Diez EWb 77).

Calàndries

La roba estesa, molla, / festeja encara Julieta, / que ja no hi és. I les calàndries, on?  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 122).

Calàndria

Carles-Frederic, conegut com a Carlov, la Morsa, el Rus, el Soviet Suprem, Nabiu Roig, el Carlov de les Rimes, el de la ceba, Mirtil, Raymond Poulidor, etcétera, etcétera, reposa en un racó d'un cementiri modernista d'un modernisme de segona fila, on potser la seva família porta flors per Tots Sants i on una calàndria canta de tant en tant. Davant la là­pida del qual, un dia o altre passa un jove que es pregunta quina mena d'home fou, aquest Carles-Frederic, de nom pompós.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 183.).

Calandri

Una immensa onada d'ensopiment cobria la maresma: ni una gavina, ni un calandri, ni un d'aquests bitxacs encuriosits que tan sovint us contemplen gronxant-se sobre un tany, interrompia la quietud del paisatge simplista i malenconiós. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P.276.).

Calàndries

CIGALETA: Vine, que tindrem tenda per nosaltres dos. Jo et cantaré tot el dia, i sentiràs cantar com calàndries... (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 227.).

CALÀPOT m.: 

V. calàpat.

CALÀPAT (escrit també calàpet). m. 

|| 1.   Animal amfibi de la família dels bufònids: Bufo vulgaris; cast. sapo. És semblant a la granota, però més gros, ple de tubèrculs per damunt l'esquena i les cames, i amb els ulls molt grossos; és d'aspecte repulsiu, i la gent inculta li atribueix qualitats malèfiques i el considera verinós. Placia a Deu... que de la pols isquen serps e calapets e vermens, Pere Pasqual Obres, i, 193. Un Cervo va més que un esturs, e més un calapet que una formiga, Serra Gèn. 279.Serp ne llangardaix ne calàpat no hi lleixa, Eximenis Terç, c. 499. Un calàpet de maravellosa granesa trobà, del qual exia inextimable pudor, Decam., jorn. 4a, nov. 7a. E com veus lo calapet o çapo dones gracies a Deu, Eximplis, i, 271.Animals ponsoñosos y verinosos, com son serps y calapots, doc. a. 1628 (BSAL, vi, 39). Com un galàpat monstruós, Ruyra Parada 51. 

|| 2. En el teler de mà, cada una de les dues peces de fusta per a recolzar-hi la seiedora, en la part interior del teler i en forma fàcilment ajustable d'alçària i inclinació, per aconseguir la posició que va millor al teixidor en asseure's damunt la seiedora. 

|| 3. En la màquina de segar, és una gafa de ferro amb un pern que serveix per subjectar el bracet de la serra i evitar que surti (Llucmajor). 

|| 4. Peça de ferro doblegada amb dos colzos, que serveix per subjectar les barres de les bandes del carro (Felanitx).

    Loc.—a) Tenir uns ulls com un calàpat: tenir els ulls molt oberts o prominents (Empordà).—b) Buidar-se com un calàpat: tornar molt magre, especialment per diarrea (Empordà).—c) Estar més inflat que un calàpat: estar molt energullit, molt satisfet de si mateix. La mala reyna... estava mes inflada que un calàpet, creentse sa dona mes guapa, Alcover Rond. i, 104.—d) Trobar davall cada terròs un calàpat: trobar dificultats o mala sort per tot (Mall.).—e) Esser com els calàpats, que només veuen allà on boten: esser curt d'enteniment, no fixar-se en les coses (Mall.).

    Cult. pop.—El calàpat és animal que habita a llocs humits. Sempre vol aigua, i la gent diu que quan canta, diu: «Un raig! Un raig!» (Cat.). El cant del calàpat és considerat senyal de pluja.—A la Muntanya catalana hi ha la creença que tenir un calàpat penjat cap per avall a l'embigat del corral, és molt bo per guardar les ovelles de coixera.—Vulgarment és considerat animal verinós; diuen que en molestar-lo, s'infla i llença verí. També és creença prou estesa que, si el calàpat pixa als ulls de qualcú, el deixa cec (Cat.). A Mallorca, es diu als infants que, si maten un calàpat, a la nit els anirà a orinar dins l'orella.—A Catalunya creuen que el calàpat ennarta la mustela i se la menja (Gomis Zool. 370).

    Var. form. i sinòn.: calàpot, galàpat, galapat, escalàpat, esgalàpat, escalàpot, esgalàpot, grapal, gràpau, grapaut, gripal, gripau, galipau, garipau, sapo.

    Fon.: kəlápət (Campmany, Mall., Men., Eiv.); kəláput (Llofriu, St. Feliu de G.);gəlápət (Rocabruna, Camprodon, Ripoll, Olot, Perafita, Rupit, Viladrau, Pineda, Vendrell, Valls); gəláput (St. Feliu de G.); əskəláput (Gir.); əzɣəláput (Rabós);əzɣəlápət (Campmany); əskəlápət (Blanes); galápat (Pobla de S.); galapát (Sort, Senterada, Tremp); gɾəpáɫ (Illa del Tec, Puigcerdà, Martinet, Pobla de L., Bagà, Prats de Ll., Solsona); gɾapáɫ (Organyà, Oliana, Artesa de S., Balaguer, Tàrrega);gɾəpáw (Ribesaltes, Cornellà de C.); gɾapáw (Sopeira, Vall d'Àneu); gɾəpáwt(Oleta, Arles); gɾipáɫ (Balaguer, Cervera); gɾipáw (Berga, Vic, Olot, Llofriu, Pineda, Vendrell, Reus); gəlipáw (Vic, St. Feliu de C.); gəɾipáw (Vic, Bigues, Sta. Col. de Q.); sápo (val.).

    Intens.:—a) Augm.: calapatàs, calapatarro, calapatot (men. calapot).—b) Dim.: calapatet (men. calapet), calapató (men. calapó), calapatetxo (men.calapetxo), calapateu (men. calapeu).

    Etim.: desconeguda; probablement d'una forma pre-romana hispànica*calappăcu, que devia significar ‘tortuga’ (com el cast. galápago), segons Corominas DECast, ii, 620-623 Aquesta teoria implica la separació originària decalàpat i del seu sinònim gripau, al qual s'atribueix origen germànic (de krappo,‘ganxo’: cf. G. de Diego Dicc.).

Calàpot

Allò era una prova de com anaven els negocis de la República. Boradilla acabà per sentir compassió d'aquell al·lot esquàlid, de cabells de color calàpot i morro caigut, per on semblava que d'un moment a l'altre llenega­ria la bava.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 338.).

CALAPORTAL o CARROPORTAL m. 

Conjunt de coses que embalumen molt (Bal.); cast. balumba.

    Fon.: kaləpuɾtáɫ (Men., Eiv.); сaləpoɾtǽɫ (Felanitx); сaropoɾtáɫ (Manacor).

Calaportà

¿On eres amb tot el calaportà de paperam? No saber-ho, no estar-ne segura, m'omplia de tristor. Si almenys tingués al­guna nova teva! No volgueres la meva adreça. Romperes el paper en què te la vaig donar apuntada i et tapares les orelles quan, camí de casa, te la vaig repetir. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 38.).

1. CALAR v. tr.

I. || 1. Baixar, passar a un nivell més baix; cast. bajar. Com ell se vaé calar la sanch per la cara, Muntaner Cròn., c. 275. Per les arqueres calarensen tres que foren morts, Pere IV, Cròn. 199. A qui li plau obre y cala lo pont, Trobes V. Maria 196. Farem calar mes la cortina, Somni J. Joan 128. Puiassen en lo alt ayre de on altra vegada torna calar, Alegre Transf.

|| 2. Inclinar, dirigir cap avall; cast. bajar, inclinar. Los caps calant trists se'n tornaren, Spill 14147. Y calant baix los ulls, Alegre Transf. 67. Y perque yo no puch calarme a vosaltres, acostauvos y alçau-vos de puntes per poder-me besar, Alegre Transf. 78.

II. || 1. Tirar dins l'aigua un art de pesca, un ormeig, un escandall, etc.; cast. calar. No es empero gens pauruga en darse al gual ni en calarse l'ascandal, Coll. Dames 726. Una barca pescadora, calant per treure bon peix, Costa Agre terra 162.

|| 2. ant. Abaixar les veles. Tenien per bo que faessen calar..., que si no ueurien-nos de la terra, Jaume I, Cròn. 57. L'armada del Rey... sens calar vela... hi poguera esser entrada, Corbatxo 72. Aturau e calau les veles, Decam., jorn. 5.a, nov. 1.a

|| 3. ant. nàut. Navegar prop de la vorera. E d'Estrangol calarense en Calabria, Muntaner Cròn., c. 105. Acordaren los capitans de calarse al port de Contestinoble, Pere IV, Cròn. 299. Passat lo temps... jo'm calaré en la costa, doc. a. 1452 (BSAL, ix, 333).

|| 4. Tenir una fondària determinada la part submergida del buc d'una nau dins l'aigua; cast. calar. «Aquest llagut cala molt poc». Nostra barca,... esvelta, lleugera, calava dos travessos de dit, Bosch Rec. 322.

|| 5. Tenir una capacitat determinada un recipient de líquids. Una tona qui pot calar VII sestés, doc. any 1432 (ap. Aguiló Dicc.).

III. || 1. Penetrar un líquid dins un cos; cast. calar. a) refl. «Lo paller se curulla amb bolló perquè no s'hi cali l'aigua» (Ll.).—b) tr. «L'aigua cala la paret». La freda pluja... degota en pau de la teulada, calant la terra assaonada, Ferrà Rosada 14.

|| 2. Descobrir; veure o comprendre una cosa que estava amagada o que era difícil de conèixer; cast. calar. Ho va pensar bé i va calar lo que més li convenia, Pascual Tirado (BSCC, v, 273).«A aquest home ja l'he calat» (he descobert les seves intencions o la seva manera d'esser).

|| 3. Tenir calat algú: tenir-lo en observació, vigilar-lo per evitar la seva acció, per fer-li mal, etc. (Segarra, Urgell). «El mestre em té calat»: el mestre em du de cap de llista, em vol mal, m'avorreix.

IV. || 1. Aplicar, posar a un lloc determinat; cast. poner, meter. «Per què t'has calat la gorra?»«Han calat tots els plats dins l'armari» (Cat., Bal.). «L'amo En Nofre, ¿com no em dau | un poc de tabac en coca | per calar-me'l dins sa boca, | que tenc es molí qui em rau?» (cançó pop. menorquina). a) Calar foc: encendre amb gran flamarada; cast. pegar (fuego). «Han calat foc al bosc». «Avui calarem foc al forn». Se calà foc a un depòsit de palla, Aurora 227. Les cobrírem de troncalla... i ens preparàrem a calar-hi foc, Ruyra Parada 37.—b) Pegar, donar un cop violent (Mall., Men.); cast. pegar. «Mira que et calaré una clotellada!»

|| 2. v. pron. Menjar-se, engolir (Les Garrigues, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Mall., Men.); cast. zamparse. «Se cala el pa que és un gust» (Borges del C.). «Em calaré un plat de sopes» (Granyena). «S'ha calat un bon plat de carn» (Valls). Com se'n calàs una gran tassa, ell begué'n massa, Spill 1550. Agafar aquella escudelleta de brou i calarlase tota amb una tímbola, Alcover Rond. vii, 30. «Noi, com calava!»: com menjava! (Montblanc).

|| 3. Empassar-se, creure una mentida (Tarr., Val.); cast. tragarse. Pero el papà se creu que jo m'ho cale. Vol enganyar-me i sóc jo qui l'enganya, M. Thous Llorens (Qaula, 1928, n.o 4).

|| 4. refl. Posar-se, començar a fer una cosa (or., bal.); cast. ponerse, echar. «Ens hem calat a jaure davall un arbre» (Lluçanès, Camp de Tarr.). «Tot amb u es calà a fer un tro» (Eiv.). Me vaig calar a corre, Genís Narr. 206. Tothom se calà a riure, i elles més empegueídes, Alcover Rond. vii, 36.

|| 5. Atabacar (Menorca); cast. burlar, chasquear. «M'has ben calat, aquesta vegada!» (Ciutadella).

V. Treure fils o fer forats en una roba per al seu adornament; cast. calar.

    Fon.: kəlá (pir-or., or., bal.); kalá (occ.); kaláɾ (val.); сəlá (Palma, Manacor, Pollença).

    Sinòn.:—I, abaixar.—III. || 1, abeurar; || 2, afinar.—IV. || 1, 2, 4, 5: clavar, fotre, envelar, envergar, entimar.

    Etim.: del llatí chalāre (<gr. χαλᾶν), ‘abaixar’.

2. CALAR v., forma ant.:

V. callar.

3. CALAR

|| 1. adj. Pedra calar: pedra calcinosa (Pla de Barc., Maestr.); cast. piedra calar. Pedra calar, sens mans tallada, Spill 13904. A la Ribera d'Ebre es diu pedra de calar. Per cadira buscavem una pedra de calà, Serres Poes. 42.

|| 2. m. Terreny o lloc calcinós (St. Feliu de Llobregat); cast. calar.

    Etim.: probablement del castellà calar, mat. sign.

CALCEDÒNIA (i sa var. ant. calcedoina). f. 

Mineral compost de quars i d'òpal, translúcid i de color blau o grisenc, molt usat com a pedra d'adorn; cast. calcedonia. En l'altra ma portaua un paternostres de calcedonies, Tirant, c. 60. Hun altre pom a forma d'ou appellat calcedoyna,Inv. Pr. Viana, 137. Item un gra de calcedonia, doc. a. 1528 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

    Etim.: del llatí chalcedonia (petra), ‘pedra de Calcedònia (ciutat de Bitínia’).

Calcedònia

Quan el rei Marc sabé la mort deis enamorats, pass á el mar, i, vingut a Bretanya, féu obrir dos taüts, l'un de calcedònia per a Isol­da, l'altre de beril·le per a Tristany. S'emporta en la seva nau cap a Tintagel llurs cossos morts.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.110.].

Calcedònies

Els núvols en garlandes lluint tornassolats

avancen cap al sol amb fines cerimònies

petjant de l'hemisferi safirs i calcedònies

com belles dames i galants aparellats.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 30.).

CALCETERIA f.: cast. calceteria.
|| 1. Ofici de calceter.
|| 2. Conjunt de peces fabricades pels calceters.
|| 3. Obrador o conjunt d'obradors on treballen els calceters.

Calceteria

Ningú no s'havia atrevit mai a dir-li que les seves observacions eren una ximpleria, i en Sospirs estava rumiant una àcida resposta, en la qual potser podria inserir una velada referència al comerç de calceteria, quan, amb la seva habitual impetuositat, el senyor Perkins l'atacà en forma ultratjant. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 76.].

CALCIGAR v. tr. 

|| 1. Posar el peu damunt una cosa, per caminar-hi o per sostenir-s'hi; cast. pisar. Lo rey... calcigà e correch a sa guisa e a sa volentat Nauarra, Desclot Cròn., c. 130. Lo dit senyor rey no cessaua de brocar per lo dit camp, axi que tot lo calcigà, Muntaner Cròn., c. 90. La terra que calcigam era herma, Pere IV, Cròn. 371. Se n'anaren ab passos suaus calcigant les herbes rosades, Decam. i, 151. No calcigueu carts ni sarces, Cons. casada 96. Per via no calcigada he duyt en va l'esperit, Aguiló Fochs foll. 116. 

|| 2. Esclafar o pitjar una cosa amb el peu; cast. hollar, pisar, pisotear. Cadeg prop de la uia e fo calcigad, Hom. Org. 2 vo. Los dits mercaders... calsiguen e dampnagen les pestures, doc. a. 1386 (Hist. Sóller, iii, 285).a) Esclafar el raïm amb els peus (val.); cast. pisar. 

|| 3. met. Oprimir, humiliar o menysprear; cast. hollar, pisotear. Les persones virtuoses... seran sotsmeses e calcigades per los malvats, Genebreda Cons. 176. Es senyora del mon e gosa calcigar ço que'ls richs adoren, Villena Vita Chr., c. 218. Tota Spanya | fon calsigada | e disipada, Spill 7207.

    Fon.: kəɫsiɣá (Empordà, Girona, Mall., Men.); kaɫsiɣá (Esterri, Gandesa, Tortosa, Rossell, Alg.); kaɫsiɣáɾ (Val., Al.). Les regions que citam són aquelles on hem constatat l'existència actual de calcigar com a vocable viu. A moltes altres comarques no s'usa ja aquest mot, però quasi pertot l'entenen. A Mallorca té poca vitalitat; els ollers de Pòrtol tenen l'expressió calcigar fang, i alguna persona vella de Llucmajor empra encara la paraula calcigar en sentit més general. A Menorca l'ús de calcigar és freqüentíssim.

    Sinòn.: trepitjar.

    Etim.: segons Montoliu (BDC, iii, 40), del llatí *calcĭcare, mat. sign. || 1, derivat de calx ‘taló’.

Calcigat

... tot minva, tot mor, calcigat /  pel ritrne feixuc de les hores.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 63.).

Calciguen  

I les mans fetes de carn de lliris, i les ungles perlades, i la boca carmesina, i les celles traçades com per la ploma de sapient escrivà i la gola i els dos ponsins suaus, i els cabells ben olents i ufanosos, ¿gosaríeu a veure-ho quan se malmeten i calciguen o fugen que- dant tota la bella disposició del cos així com garba de serments? (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 99.).

CALÇOBRE m.

Crostes o polsim que cau del referit de les parets (Empordà, Garrotxa, Gir.). Rossegant el calsobre que els soterra, Pons Empord. 197. De vegades es desprenia un gran tros de calçobre de les parets, Pla Rus. 107.

Calçobre

Allí mateix, una d'aquelles fulles grasses i sucoses, tallada al cop segur d'algun pastor malinquiet, havia arrelat ja en el calçobre com el planter més ufanós en l'horta més fecunda. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 269.).

CALEM

Calem

Pensàvem que se n'anava, però sembla que no... Arrenca com una fusada interplanetària i aquest pioc que vol engegar amb la tercera. Ens calem? Ai, no, cremat! En una baixada! Ja és Iluny.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 409.).

CALÈNDULA f.

Planta de diverses espècies del gènere Calendula, de la família de les compostes, i principalment l'espècie Calendula officinalis, de flors grogues o de color taronja; cast. caléndula. 

Calèndula

¿Va tenir l’amo una mirada capa la seva verdadera filla? I tant! Si tinc els seus ulls de calèndula i els pòmuls sortints i m'hi assemblo més que aquests esquifits que li va donar la seva senyora esposa, els germans primer i segon. Jo, amb la pell blanca com un clavell. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 14.].

Calèndules

Ara, cada cop que venia a casa seva, l'avi s'havia de familiaritzar de nou amb el pati de roures esquifits, els llits de calèndules, el cotxe rovellat que havia estat la seva casa de jocs i també la meva, els pocs muntijols de patates i les tiges de ruibarbre que l' Aurelia seguia culti­vant. [Louise Erdrich. Remei d’amor (Love medecine, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1988. ISBN: 8477270317. 272 p. P. 24.).

 

CALESSELL

Calessell

Sir wíllíam I la seva filla Maria, una noia de caràcter alegre, però tan capbuit com el seu pare, no tenia res a dir que valgués la pena de sentir-se i Elizabeth se'ls escoltava gairebé tan complagu­da com escoltava els grinyols del calessell. [Jane Austen. Orgull i prejudici. (Pride and Prejudice. Trad. E. Preses). Ed. Proa, Barcelona 2ª ed. 1993- ISBN: 8477394482. 422 p. P. 177.].

CALESSÍ m.

Carruatge de la mateixa forma que la calessa, però més petit; cast. calesín. 

Calessins

Els carrers eren un for­miguer. Tanmateix, per a algú que observés la processó d'ho­mes i carros i portacanons, brecs, calesses i calessins de dos ca­valls, era evident que no era un exèrcit que estava en marxa, sinó una civilització desarrelada, com si la tota la humanitat s'hagués posat en camí, dones i nens negres caminant penosament vora els seus carrets de mà, o tirant, com bous, dels seus carretons de dues rodes, i ciutadans blancs del Sud amb els seus elegants carruatges grinyolant de sobrecàrrega amb em­balums i mobles escadussers. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 223.].

CALESTRÓ

Calestró

La padrina Jeanne vivia a casa seua. Després de dos atacs de feridura, havia perdut el calestró. No conservava cap memòria immediata. Va riure molt quan va veure com arribava uniformat. Durant tota la setmana, vaig provocar la rnateixa hilaritat abans que m'instal·lés a París.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 310.).

 

CALFAR v. tr.:

V. escalfar. 

Calfava

També tenia en una gran quadra buida on hi havia hagut dos cavalls perxerons, i un garatge amb dos cotxes ja fora de servei: un Renault dels anys trenta, amb el morro acabat en forma de bec punxegut, i un cotxet de dos places d'una edat semblant, descapotable, blanc, amb rodes de radis com rodes de moto, un vehicle esportiu juvenil d'un temps remot, que jo (en l'única visita que hi vaig fer, en companyia del meu germà gran) no era capaç d'imaginar ocupat per aquella parella amb aspecte d'ancians, asseguts, quasi immòbils dins d'una els rentava els cabells amb sabó perfumat i aigua calenta, retallava una mica i recomponia la trossa blanca de la tia. Després, jo contemplava amb temor com la pentinadora calfava al foc uns ferros en forma d'estenalles o pinces estranyes i llargues i els aplicava als cabells de ma mare que, miraculosament, no tan sols no es cremaven sinó que amb la pressió prolongada dels ferros calents s'anaven quedant ondulats i bellíssims: una altra mostra, una més, dels misteris privats de les dones. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 254.).

Calfats

L'únic lloc que em desperta sovint records tebis i amables és el que en dèiem «el despatx», única habitació amb finestra al carrer, que tenia una part de despatx, en efecte, amb la taula d'oficina on de vegades treballava mon pare o estudiava algun dels meus germans, i una altra part de saleta d'estar, amb dos balancins i una taula camilla on fèiem els àpats els mesos d'hivern i al voltant de la qual, amb els peus i les cames calfats pel braser, passàvem les hores llegint o estudiant, jo fent els deures, la meua germaneta aprenent a llegir i ma mare fent calça o ganxet, apedaçant roba o sargint calcetins amb l'ajuda d'un gran ou de fusta, o bé cosint, al costat de la taula, amb la màquina Singer de pedal, i llavors jo mirava amb atenció concentrada el moviment vertical velocíssim de l'agulla, i mai no entenia com era possible que el fil quedara cosit amb tanta pulcritud en la tela, de la mateixa manera que no comprenia, i en els anys posteriors no he pogut mai comprendre, que el ganxet de ma mare, que ella manejava quasi mecànicament entre els dits, acabara formant amb el fil d'un cabdell sanefes i fulles i flors delicades, com un misteri profund que no he pogut mai penetrar. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 160.).

CÀLIBA

Càliba

-Oh, Déu meu! —el va interrompre Ambrosi acostant a la fulla els dits tremolosos—. Oh, Déu meu! L'espasa càliba de Juli Cèsar! Sempre he pensat que es va perdre fa segles. Però com l'has trobada? [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 158.].

CALICÓ m. 

Roba blanca de cotó, més ordinària que la percala, que s'usava antigament, i de la qual encara recorden el nom les dones velles (Empordà, Tarr., Maó). Hi entrava també la llana | en robes d'us casolà; | mes no la columbriana, | ni calamandria ni pana, | calicó ni jaconà, Ballester Gloses ciutadanes (Rev. Men. xviii).

    Etim.: del francès calicot, mat. sign.

Calicot

-Oh... No sabia que l'havia duta! -va dir Sue ràpidament-. No volia dur-la. Aquí n'hi ha una altra n'agafà una de nova absolutament llisa, de calicot vulgar i de color cru. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 363.].

Calicó

I diver­ses vegades per setmana arribava una caravana de la 'costa amb productes comercials: un calicó bri­llant i lletgíssim que et feia esgarrifar només de mirar-lo, rosaris de vidre a un cèntim el quart aproximadament, horribles mocadors de cotó es­tampats.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 52.].

Calicó

Va viure així amb mi durant tres setmanes, el pollastre, passejant, seguint-me com un gos, cloquejant per qualsevol cosa, des cobrint serps pertot arreu. Un dia de molt avorriment me'l vaig menjar. No tenia cap gust, amb la seva carn destenyida al sol igual que un calicó. Potser va ser ell el que em posà tan malalt. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 195.].

Calicons

Els tèxtils indis, i sobretot les teles impreses i els calicons blaus, fan furor a Europa i arreu del món. Al començament del XVIII, un 80 % dels tèxtils intercanviats pels comerciants anglesos per esclaus de l'Àfrica Occidental eren fabricats a l'Índia, i aquesta proporció arriba a ser del 60 % a finals d'aquell segle. [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 63.].

CALIGINÓS, -OSA adj. 

Ple de calitja; cast. caliginoso. Les vapors del caliginos ayre, Alegre Transf. 22. L'ayre que no sia caliginos als ulls, Albert G., Ques. 53.

    Etim.: pres del llatí calĭgĭnōsus, mat. sign.

Caliginós

Tot plegat em provoca una asfixint sensació d'angúnia, de tristesa, de malestar en cada un de tots els interminables minuts d'aquest capvespre pàl·lid i caliginós de setembre.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 53.).

Caliginosa

Una tarda boirosa i caliginosa, el senyor Lorry seia al seu escripto ri, i en Charles Darnay, dret al seu costat i inclinat sobre la taula, con versava amb ell en veu baixa. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 263.].

CALIUER o CALIVER m. 

Caliu abundant. Somniaven un bon caliver de garbons, Víct. Cat., Ombr. 22.

    Fon.: kəliwé (Llofriu); kəliβé (Puigcerdà, Pla de Barc.).

En Nasi feia cara de tres déus i sentia un caliver dins del pit. Tan encès estava que ni li venia cap pensada de les que era sempre pròdig son cervell per a revenjar-se dels que l’ofenien. Només una idea se li clavava en ell com un clau, i la traduïa en aquesta forma... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 98.).

Caliver 

- És el caliver de la foguera que t'enlluerna. Si no, veuries la vall i les muntanyes com negades en una mena de claror lletosa. Talment les veus i no les veus, igual que a vegades passa en somnis.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 68.).

CAL·LA 

f. [BOS] [AGA] Planta del gènere Calla, de la família de les aràcies, de fulles ovades i flors agrupades en un espàdix més petit que l’espata que l’envolta, plana i blanca per sobre, sovint cultivada en jardineria.

(IEC)

Cal·les

L'església estava adornada amb dos rams immensos de cal·les i margarides, col·locats a banda i banda de l'altar, i amb dotzenes de còpies en miniatura dels mateixos rams, al costa de cada banc. (Paolo Giordano. La solitud dels nombres primers, La solitude dei numeri primi, trad. Anna Casassas. Edicions 62, Barcelona,2ª ed., 2009. ISBN: 978-84-297-6193-1. 312 pàgs. Pàg.199.).

CALMÀS m.

Xafogor de l'atmosfera; temps molt calent, ofegador (Ross., Conflent, Vallespir); cast. bochorno. Cum feya un temps pesat, un calmàs que donava congoixa, Casaponce Cont. Vall. 13.

    Etim.: derivat de calma.

Calmàs

A l'estiu del 1987, una nit que feia calmàs (mai no he patit de la xafogor com als vells edificis de París), em va trucar el cantamanya­nes. Era a París i volia veure'm. Vam caminar vora el Sena.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 336.).

CALOIOS

Caloios

Finalment es va acomiadar... Em va dir que fes bondat... Va seguir el cartell indicador... Tot aquell rodal era ple de caloios... Hi havia paios que rondinaven perquè entre tots dos, xerrant, els barràvem el pas... Me'n vaig haver d'anar... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 138].

CALRADA f. 

|| 1. Afluència de sang a la cara per efecte de la calor excessiva, de l'empegueïment, etc. (Mall., Men.); cast. sonrojo, sofocón. No ey ha qui no senta la calrada pujarli al front, Aguiló Poes. 214. La calrada del sol i del rubor que la sufoca, Alcover Poem. Bíbl. 56. 

|| 2. Xafogor de boira que no deixa passar l'aire, en els dies bascosos de l'estiu (Mall.); cast. bochorno. Tant canta que se rebenta d'alegria, ab la calrada de l'estiu,Penya Poes. 9.

    Fon.: kəɫráðə (bal.).

    Etim.: contracció de calorada.

Calrada

Jo havia de marxar i recollia a la cuina. De sobte el vaig veure ocupant la porta mirant-me sense dir re i la sorpresa m'arrancà una calrada de l'estómac cap a les galtes, mira tu. (P. 198)

Estava segura que el Daniel mai no li hauria ofert escriure un article. De sobte es va adonar que la Sierrita era a baix i se la mirada, notó una calrada que li crema­va les galtes i baixá de seguida. (P. 235)

(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.).

Calrada

Però tot això va ésser fet i dit i sense que ningú ho sospités; tot passà com una calrada d'un segon. La vanitat i l'ambició pogueren més que res i agafà la clau inglesa, resolt a tot, a dur-se'n mitja mandíbula si era precís. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 58).

CALUIX m.

|| 1. Tija, tronc d'una planta, especialment de les plantes d'horta (Empordà, Maresme, Urgell, Tortosa); cast. troncho. No tenia mes esma que el caluix de bruc tendre que es retorç en cremar-se dintre la llar, Ruyra Pinya, ii, 213.

|| 2. Brotada tendra que comença a sortir de la terra a les primeres pluges (Mall.). Treu caluix tota llavor, Obrador Arq. lit. 13.

|| 3. Tronc de la cama-roja, i la mateixa planta tendra quan encara no té fulles (Manacor, Artà). «¿Vols-me dir, cama-rogera, | quines cames-roges dus? | —Jo duc unes cames-roges | d'un pam i mig de caluix» (cançó pop. de Manacor).

|| 4. Cop violent donat amb la mà o amb instrument contundent per fer mal (Mall.). Donar caluixos: tupar, donar llenya.

|| 5. Beneitot, curt d'enteniment (Llofriu).

    Fon.: kəlúʃ (Empordà, Mall.); kalúʃ (Urgell, Tortosa). 

Caluix

Un caluix revingut, tallat a flor d'aigua, servia d'estaca a en Carxofa, per a amarrar el seu bertrol. Era en un raconet de la malesa, i un hom no concebia pas una cosa més introbable en tota la capa de la terra. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 279.).

CAMAFEU m.

Figura esculpida de relleu damunt una pedra preciosa, generalment de fons obscur; cast. camafeo. Un camafeu cap de moro o de gentil en pedra d'agata, doc. a. 1356 (Rubió Docs. cult. i, 174). Un altre anell d'or en que ha una pedra engastada apellada camafeu, Inv. Pr. Viana, 126.

    Etim.: d'origen desconegut; se suposa que ve d'una forma *camahaeus, mat. sign., però s'ignora de quina llengua procedeix. 

Camafeu

Mantenia la cara rígidament de perfil, amb un mig somriure que li immobilitzava la boca com a la talla d'un camafeu, però girava les espatlles a l'objec­tiu. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 35.].

CAMAIOT m.

|| 1.   Farciment que es fa de carn magra i sang del porc, mesclada amb espícies i posada dins la cotna de la cama i cuixa del porc (Mall., Eiv.); cast. pernil. També es sol dir camaiot el farciment que fan dins el coll del porc, de manera que se solen fer cinc camaiots de cada porc (Vilaf. de B., Llucmajor). Després d'omplir de pasta la cotna, cusen les voreres i ho couen dins la caldera.

|| 2. Cama gruixadota i mal feta (Palma).

    Fon.:сəməјɔ̞́t (Palma, Manacor, Llucmajor); kəməјɔ̞́t (Inca); kəməɔ̞́t (Porreres).

Camaiots

A sa mare, Quitèria, li feien molt d'oi aquells animals que anaven a lloure i truiejaven tot el dia pels carrers de Ciutat, i per això procurava que a ca seva no hi entrés ni sabia, ni camaiots, ni sobrassada...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàgs. 307-308.).

CAMÀLIC m.

Home que té per ofici transportar a braços o damunt l'esquena els equipatges o altres coses feixugues (Cat.); cast. faquín, mozo de cuerda. Cap camàlich de la riba suava com ell, Pons Auca 92.

    Fon.: kəmálik (Gir., Vic, Barc., Tarr.); kamálik (Gandesa).

    Etim.: de l'àrab ḥammāl, mat. sign., a través del genovès, segons Corominas DECast, i, 125. 

Camàlics

Ena treu el cap per la finestra oberta del compartiment; ell és a sota, a l'andana, molt a prop de la via, destorbant els camàlics, que ha d'esquivar contínuament quan en passar li criden «atenció!». [Alfred Polgar, La vida en minúscula (Kleine Schriflen. Trad. M. Lobo). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1998. ISBN: 8477271909.142 p. P. 23.].

Camàlic

l'estol de cabres que remugar

el captaire que simula una marfuga,

i el camàlic gruixut,

de cara jovial.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 108.).

Camàlic

...la República de les mans. amb la mateixa facilitat que un camàlic pot treure les sabates a una criatura de bolquers"(?). (Antoni Rovira i Virgili. Nacionalisme i Federalisme. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718621. 234 p. P. 58.).

Camàlics

«Que alta!», va dir-se, i, encara que no hi pensés, que calia anar-se’n, fou empentejat de mica en mica fins a la barana de bord per la creixent multitud de camàlics que li passaven a tocar per tots costats. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 45.].

CAMALLOT

masculí

Embotit elaborat farcint la cotna de porc i altres parts de l'animal amb carn magra, sang i espècies, tot cuit a la caldera.

Camallot

No cal dir que, segons les predileccions gastronòmiques o l'origen regional del taxista que l'hagi de dur, la botifarra pot ser substituïda per un botifarró, una baldana, un blanquet, un bisbe, un camallot, una salsitxa, un bull, un fuet, una sobrassada, una llonganissa o un xoriço, tots ells enormes i inflables i que, a més, permeten col·locar-hi, en el lloc de l'etiqueta, algun anunci que ajudi a arrodonir la setmanada, posem per cas. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 168).

CAMÀNDULA f. 

|| 1. pl. Raons fútils, coses insignificants (pir-or., or.); cast. camándulas, tonterías. Lo que pretenia ab les seves camàndules... era empènyerlo y tancarlo fora de la veritat, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 217). 

|| 2. pl. Barreja de confits de toda classe, grossària i color (Ripoll). 

|| 3. Persona gemegadora per vici, que sempre es queixa sense motiu (Vic, Montblanc).

    Fon.: kəmánduləs (pir-or., or.).

    Etim.: de Camàndula, nom d'una orde monàstica fundada en el santuari toscà perCamàndoli. En castellà antic, camándula significava ‘rosari d'una o tres desenes’, i en pl., ‘hipocresia’, ‘explicacions hipòcrites o fútils’ (Corominas DECast i, 609).

Camàndules

Trobava que el doctor Fran Lasorda era un camàndules, un hipòcrita de tres cares. Una afable amb els pacients, una de més esquerpa amb els metges i una de tanoca llepaculs amb els poderosos.(Xavier Bosch. Eufòria. ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-459-2. 320 pàgs. Pàg. 160.).

Camàndules

Ah! Però no eren brames serioses, eren camàndules, rondalles de la vora del foc, Ganes de tocar campanes!... Vivíem dins una urna i així havíem de continuar! Per sempre i com fos! I que no se'n parlés més!... Era la llei del més fort!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 219.].

Camàndules

-Ai! Ferdinand! Veig que tot això li sembla ben anodí... Paraules innocents, camàndules extravagants com n'hi ha tantes... Aquesta és la seva conclusió, pel que sembla... Només això, oi?... Oh imprudent Ferdinand! Deixi'm al contrari posar-lo convenientment en guàrdia contra aquests errors, només aparentment fútils! [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 465.].

CAMANÚ, -UA adj. 

Que va descalç de peu i cama. Tot espitregat i cama-nu, Busquets, Del Montseny.

Camanú

Camanú i embolcallat el cos amb un paltó esfilagarsat que temps enrera van donar-li, esperà, consumit per un neguit quietós.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 34.).

CAMBAJÓ m. (gal·licisme)

Pernil (pir-or.). Els mussurts hi han embolicat lo cambajó, Massó Croq.

    Fon.: kəmbəʒú (Ross., Conflent, Vallespir, Capcir).

Cambajó

L'estiu, preparava una ampolla vestida, és a dir una am­polla gelada coberta d'un drap per a conservar la frescor més temps. Dinàvem cap a Tolosa. Unes llesques amb un cambajó celestial. A cada ciutat pujaven soldats que feien mala cara. A les parets de les fà­briques vora les estacions encara es llegien moltes pintades de feia deu anys. Paix en Algérie.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 156.).

Cambajó

El lingüista de Sant Cebrià hi presentava la llengua normativa, bo i acollint tots els mots regionals nostrats genuïns. Hi vaig retrobar el català dels meus avis, depurat dels gal·licismes amb paraules com cambajó, casot, llucet, singlantana, pa d'ou, llaca prohibides al dic­cionari de ]'Institut d'Estudis Catalans. Me fa por que sigui el darrer a emplegar aquests localismes ja que els col legues, tot i que reivindiquen públicament les nostres variaras per marcar bé als diaris i a l'ho­ra de la veritat escriuen sempre en un català molt normatiu.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 203.).

CAMBROT m.

Cambra petita (Rosselló, País Valencià); cast. cuartito. Ho havia pogut veure en un cambrot de la part darrere de casa seua, Valor Aleix 92.

Cambrot

Els Mailleux vivien a l'Square du Portugal, al quart pis. Sovint en Jim -el ca d'en Benoit- blanc i negre, traucava a la finestra i, des­esperat, cridava l'amo. Volia passejar i sortir d'aquest cambrot on s'avorria tant.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 243.).

CAMBUIX o GAMBUIX m. 

|| 1. Cobricap de tela fina que portaven les dones i els infants de mamella, aquelles per subjectar-se els cabells, i aquests per tenir el cap dret; cast. capillo, cambuj. Dos gambuxos de minyons obrats, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un gambux de seda stimat per una doble, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 214). Set gambuxos ab quatre vells del minyó doc. a. 1538 (González Sugranyes, Hist. grem.ii, 96). Vn ganbuix de dona molt vsat, per quinse dines, doc. a. 1566 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). «Maldament no duga randa | ni floquet en es cambuix, | sols que ella siga gallarda, | de la resta me n'afluix» (cançó pop. Manacor). 

|| 2. Cercle o celatge que envolta la lluna en dies tempestuosos (Mall.). 

|| 3. f. Dona esburbada, de poc enteniment (Mall., Men.); cast. farota. «Ets una cambuix!»

    Loc.—a) Treure's es cambuix: barallar-se fort les dones (Mall., Men.).—b)Perdre es cambuix: perdre el seny, adelerar-se o deixar-se dur d'una idea fixa (Men.); cast. perder la chaveta.

    Fon.: kəmbúʃ (Mall., Men., Eiv.); gəmbúʃ (Olot, Empordà, Solsona, Barc.); gambúʃ(Pla d'Urgell).

    Intens.: cambuixet, cambuixot.

    Etim.: de l'aràbic espanyol kanbūx, ‘vel que duien les dones’ (cfr. Dozy Dict. vêt. 390).

Cambuixos

Es pentinaria els cambuixos, no li donava temps de ren­tar-se el cap. Escolliria una camisa de randes i se ficaria al llit, la bata als peus per posar-se-la tot d'una que sentís trucar el timbre. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 66.).

Cambuix

La boja emmudeix uns instants i, a grapades, lluita contra el vent que d'una revolada 1i ha pres el cambuix. Esther s'hi acosta i quan va a posar-1i una mà so­bre l'esquena per concluir-la cap avall, l'emprén contra ella a unglades i mossegades.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 196.).

Cambuix

- I ara per què la vos n'enduis! -s'exclamava rabiosa-. Per què me la preniu, filla meva estimada, dolça... Quin mal ha fet? -giscava i plorava mentre s'estirava el cambuix i anava fora corda avalotant el casal i demanant a les altres meuques que sortissin a ajudar Beatriu. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 298.).

CAMEJAR v. intr.

|| 1. Moure repetidament les cames; cast. pernear. Es posa a bracejar i camejar amb dolç moviment, Ruyra Pinya, i, 143.

|| 2. Caminar ferm; cast. patear, patullar. Na Margarida... prou camejava, prou de valent s'hi feya per a poder anar al mig sisquera de la rua Verdaguer Jov. 166. a) usat com a tr.: Camejar un assumpte: fer els passos necessaris per resoldre'l (Val., ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: kəməʒá (or.); kameʒá (occ., Maestrat); kameʧáɾ (València); kəməʤá (bal.). 

Camejava

Singlotava i camejava, però no es podia moure. I tant que havia crescut, collons. [Jo Nesbø. Sang a la neu (Blod pa snø, trad. L. Segarra). Ed. Proa, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 978847588354. 172 p. P. 79.].

CAMELINA

 La Camelina sativa, o simplement camelina és una planta de la família de la col (Brassicaceae). És originària del nord d'Europa i Àsia Central i també es troba silvestre als Països Catalans. Probablement s'ha anat dispersant com una mala herba en el conreu del lli. (Viquipèdia)

Camelina

I, encara, cérvols, cérvoles, cabirols, daines, porcs senglars, llebres, conills i tota altra salvatgina; cabrits, anyells, vedells, moltons, bous, i moltes al tres viandes, tant rostides com bullides o en pasta, amb moltes i diverses espècies i salses, com salsa blanca, salsa negra, salsa grisa, camelina, pebrada, vinagre, verdjus, salsa verda, mostalla, naps, alls, cebes, cols, por ros, espinacs, lletugues, taronges i moltes al tres guises de salses, segons que a cada mena de carn es pertany. Així mateix dels peixos: esturions, salmons, truites, llampreses, pelaies, rogers, raps, barbs, escorpes, turbots, congres, mabres, lluços, carpes, perques, tenques, savoges, crancs, anguiles, i moltes altres i quasi infinides viandes i maneres de peixos, grossos i menuts.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 59.).

1. CAMETA f. dim.

de cama.

I. Cama petita, en general; cast. piernecita.

II. especialment:

|| 1. La part més prima de la cama, compresa entre el ventre de la cama i el peu (Empordà). Caçar a la cameta: caçar perdius encalçant-les corrents fins a cansar-les (Mall.).

|| 2. La part de sabata situada més amunt de l'empena i que cobreix part de la cama (occ., or., mall.).

|| 3. La part de la mitja que va des que s'acaben les minvades de cama fins a partir peça (Llofriu).

|| 4. pl. Pantalons interiors de dona, estrets i justos de baix, que s'introduïren quan entrà la moda dels mirinyacs (Val., ap. Geogr. Val. i, 323).

|| 5. Forat més estret que el coll de l'odre, que és per allà on treuen l'oli de dins l'odre (Mancor).

|| 6. pl. Conjunt de dos llistons de fusta de poc gruix, disposats en forma de X, que usen els blanquers per aguantar inclinada la post de ferrejar (Igualada).

|| 7. El fil de cotó doblat a dos caps, però sense torsió, que usen els fabricants de vetes com si fos un sol fil, i que reben ja preparat en la dita forma, del mateix fabricant de filats (Barc.).

|| 8. a) Conjunt del suro, pèl de cuca i ham, que forma part del guarniment de la canya de pescar (Barcelona).—b) Cadascun dels trossos de pèl de cuca que van fermats al palangre d'esparralls o d'altres peixos, fora congres, i que serveixen per sostenir els hams (Vinaròs).

|| 9. Pal de fusta, acabat en forma de Y, on s'aguanta l'antena (Costa de Llevant, Costa de Ponent, ap. Amades-Roig Voc. naveg.).

|| 10. Cameta de perdiu: bolet de l'espècie Hygrophorus turundus (Masclans Pl. 70).

    Loc.—a) Cametes ajudeu-me! (Cat.), o cametes amigues (Mall.), o cametes treisme d'aqui! (Men.): es diu per denotar l'acte de fugir precipitadament.—b) Tirar cameta: tenir semblança amb qualcú (Palma).—c) Fer la cameta: fer entrebancar algú (val.); cast. echar la zancadilla.—d) Fer cameta: posar en contacte la cama amb la d'un altre, per fer-se senyes secretament, per acaronar-se, etc. (Palma).—e) Portar cametes al coll: portar un xiquet eixancat damunt les espatles (El Pinós).

2. CAMETA f.

Barra de fusta corbada que forma part de l'arada i va unida per un cap amb el camatimó i per l'altre amb el dental; cast. cama, garganta. Per llaurà s'ha menesté reya, dental y cameta, Ignor. 65.

    Fon.: kəmέtə (pir-or., or.); kamétɛ (Ll.); kaméta (Tortosa, Maestr., Val.); kəmə́tə (Mall., Ciutadella); kəmέtɛ (Maó).

    Etim.: derivat de la rel gàl·lica camb-, ‘curvatura’.

Cameta

Si les volíem encalçar, les col·locàvem sota la pota d'un llit i saltàvem a sobre per tal d'ablanir la cameta.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294-295.).

CAMFORER m. 

L'arbre del qual s'extreu la càmfora; cast. alcanforera.

CÀMFORA f. 

Substància sòlida, blanca, d'olor forta i aromàtica, de gust amargant i ardent, que s'obté de l'arbre Laurus camphora i s'usa molt en medicina; cast. alcanfor. A refredar tota luxuria... sapies que es molt bona cosa que aies una onza de camfora, e sia destemprada ab vin blanch e ab such de soletrum per egual mesura, e apres sia'ls-en donat per tres matins, MS Klag. segle XIV, 11. Canfora, val la lliura dos lliures, Tar. preus 110.

    Fon.: káɱfuɾə (or., men.); káɱfoɾa (val.); káɱfoɾə (mall.); káɱfuɾa (alg.).

    Etim.: de l'aràbic kafor, mat. sign.

Camforer

Mentre els ocells agitaven les fulles del camforer i l'arbre remorejava «Vine, vine!», vaig decidir que aquella nit aniria a la taverna d'en Satoru. La temporada de les faves s'havia acabat, però segur que el taverner tindria llavors de soja verda. Els ocellets continuaven piulant entre el fullam. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban. Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 167.].

CAMOSINA adj. f.

Poma camosina: camosa (or.); cast. camuesa. S'hi cria borrissol envellutat com los préssechs y'l color sanitós de les pomes camosines, Vilanova Obres, iv, 141. 

Camosina

Ara va poder veure que el seu capell era de color d'espígol i, en contrast, la seva cara semblava una poma camosina. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 638.].

CAMPANELL m.

Campaneta. De totes les branques pengen a sarrells flochs de roses blanques y blaus campanells, Ruyra País pler 37. 

Campanel·los

Atenció!, que en esta sala ostenta lo primorós, la gala dels entremesos, la pompa dels balladors. Campanel·los abultats, caïdes de dos en dos, mudances a reguitzell, cabrioles a trompons. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 139.).

CAMPANYOL, -OLA adj.

Campestre. Lo governador estava llavors explicant... lo plan de la festa campanyola, Oller Vilaniu 208.

    Etim.: de l'it. campagnuolo, mat. sign. 

Campanyol

Tots ens hem preguntat si en Riba es banyava. L'Obiols, al qual li agrada de pintar el mar amb Venus indecises i tritons respectuosos, ha dit, ell, el crèdul, amb aire campanyol i convençut, que no. Quan en Riba, valisa en mà, ha arribat a Begur, on alguns l'han anat a rebre, tots titil·làvem. Hem hissat la bandera al pal de la balconada i, amb sordina, hem cantat l'himne. En vesprejar, quan ullpresos per la malenconia terrosa del sol colgat soldejàvem un pescador perquè ens cantés unes tendres melodies populars mentre jugàvem a la morra, algú ha engegat un disc amb sardanes, i amb les dues o tres noies pescadores, severes i robustes, que integren el veïnat, les hem ballades en un cap de la terrassa. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 128.).

CAMPÀNULA f. 

Gènere de plantes de la família de les campanulàcies; la flor d'una de les dites plantes; cast. campánula. Per caminois de cap al tard amb fràgils | petúnies sensibles i campànules, Llompart PM 80.

    Etim.: pres del llatí campanŭla, ‘campaneta’.

Campànula

... les primeres, l'adornament consistia, generalment, en una fruitera col·locada al mig, de pisa, porcellana o cristall, en forma de vas ample amb peu o de fontana de diferents pisos o plates, que tenia al capdamunt una mena de campànula per a posar-hi flors. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 141).

Campànules

Sense pretensions ni categoria de jardí, moltes cases tenien un pati o celobert amb un brollador al mig, cobricelat per una armadura de ferro enramada de llessamí, parra, lligabosc, meravella o campànules, tot voltat de testos. Jardinets íntims, sense perspectiva, que, si no eren prou grans per a passejar-hi, convidaven al repòs i a l'evasió, per uns moments, de la vida d'estudi i de gabinet. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 42).

Campànules

Sentia la fascinació d'aquell indret. Copsava allò que tenia de sagrat aquella solitud: els meus ulls gaudien de l'horitzó de turons i planes i dels colors salvatges que la molsa, les campànules, l'herbei esquitxat de flors, les falgueres lluents i els suaus espadats de granit, donaven als turons i a la petita vall. Aquests detalls tenien el mateix significat per a mi que per a elles: una font pura de gaudi. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 381.].

CAMPIDES

Campides

En les llars menestrals, no les més humils, la decoració es simplificava i es reduïa a allò més estricte, per donar vida a la uniformitat de les parets campides de color ocre, carbassa, verd cendra, verd poma, blau cel o vori. L'ornament consistia a pintar, al volt de cada pany de paret, un bordó senzill o doble, una greca, o bé una franja, de dibuix més complicat, sobre motlle a la trepa, i donar al sòcol, alt d'uns quatre pams, l'aparença de jaspi. Si la casa era neta i endreçada i els mobles, les cortines, els quadres, la vaixella posada a la vista i tota la resta que formava el parament de la llar estaven disposats amb gust, la mateixa simplicitat ho harmonitzava tot tan bé, que no envejava pas res a la residència senyorial més luxosa. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 63).

CAMÚS, -USA adj. 

|| 1. (Nas) curt i aplanat; cast. romo. Havia de corferir a la Pauleta tantost tragués son nasset camús, Víct. Cat. Cayres 201. a) ant. Gos de nas curt. E fets que'l lebrer e camús venguen, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 376). Diuersos pels de camusos alans, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 107).

|| 2. ant. Beneitot, curt d'enteniment; cast. tonto, bobo. E gir-li les faldes en sus, si que no parega camús, Fasset, v. 1238. 

|| 3. Tornar-se'n camús: quedar enganyat, anar-se'n sense poder obtenir el que es proposava; cast. salir trasquilado, llevarse chasco. Pens que haguera vanament treballat, e me'n fora tornat camus, Curial, ii, 33. 

|| 4. Llin. existent a Alacant, Alcàntara, Benejama, Biar, Mirra, Villena, Xàtiva, etc.

    Etim.: probablement del fr. i prov. camus, mat. sign., l'origen dels quals és molt discutible (cfr. Meyer-Lübke REW, 3a ed., no 1555).

Camús

Una dona voluminosa, de cabells grisos, desendreçada, amb el nas gros i camús i uns ulls petitons darrere unes ulleres de muntura negra... [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 189.].

Camús

No creguessis pas, estimat Guillem, t'ho prego, que volgués al·ludir-te quan tractava d'insuportables els homes que ens exigeixen resignació contra el destí inevitable. No imaginava pas, en veritat, que tu poguessis ésser d'aquesta opinió. I, en el fons, tens raó. Solament, escolta, estimat! En el món no es presenta gaire el poder decidir en sí o en no. Els senti ments i la manera d'obrar s'acaren tan diversament com un nas aquilí a un de camús. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 59.).

Camús

No m'acabo de recordar on treballava. Era italià, de manera que no pot haver estat aquí o al Pav. ¿Al Colony? És estrany. El veig clara ment- un home torrat com una nou, amb un nas camús preciós, cabells oliosos i les barres més ben formades que mai he vist-, però no veig on el veig. [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 129.].

 

Camussa

També era allí un dels sequaços de Winchell, i va reconèixer el noi dels Hopkins; va pagar li a David una copa i va dir-li que li podia arreglar una cita amb qualsevol de les noies que veia allí, només que en triés una. I David, el pobre imbècil, va dir que la pèl-roja camussa i mamelluda li anava de primera. Així que el sequaç de Winchell li envia una nota, i a l'alba David es troba recargolant-se a les urpes d'una experta Cleopatra.  [Truman Capote. Pregàries ateses (Answered Prayers: The Unfinished Novel. Trad. J. Ainaud). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 847727021X. 160 p. P. 141.].

Camusa

Si hagués d'ésser sincer, diria que els diners han tingut una clara tendència a acostar- m'en forma curta i un xic camusa. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 183.).

Camús

Era una cara d'un color lleugerament rosat, amb un i de forma ametllada, el nas recte i camús, així com    vermell de coral, d'allò més ben dibuixada, superior de la qual, arquejada i onejant, s'hi veia, proporcionada i sinuosa d'un bigotet que  dibuixat amb un pinzell. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 13.].

Camús

-¿Què et sembla? -diu en Mike entre dents. El nas camús i pigat li ha empal·lidit amb el fred, i les ninetes petites li brillen es­perant una aprovació. L'elegant conjunt de negocis que duu -bla­zer i sabates cares- el fan semblar indefens. M'he fixat que al trau de la solapa llueix una minúscula bandera nord-americana. Un de­tall més. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 55.].

Camús

La seva cara és bruna, el nas una mica camús deis costats, el cabell molt fosc, amb uns rínxols esborrifats sobre el pols dret; l'orella perita, ajustada, però li'n veig la molla fins a la base, ja que soc ben a vora seu. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 19.].

1. CANANA f.

Cinturó que conté molts d'estoigs per portar els cartutxos; cast. canana. Tots duyan la filosa, la canana y un sarró, Collell Flor. 109.

    Etim.: pres modernament del cast. canana (<aràb. kināna ‘buirac’).

2. CANANA f.

Espècie de calamar (Vendrell). V. canada.

Canana

Hi ha molts de peixos que tenen el seu ersatz, el seu suc- cedani; la canana és el succedani del calamars; el gall és tersatz del llenguado; hi ha una infinitat de varietats de la llissa, la majoria de les quals no valen res; però la llissa de galta roja i la llissa roquera poden, en determinats moments de l'any i sempre amb una mica de bona voluntat, és dar, ésser comparades amb el llobarro excels. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 63.).

Canana

Vingué un dia, però, que els anys començaren a pesar-li i que ja no clapia quan l'amo s'ajustava la canana. Només calava d'esma i molts animals débil o fins i tot ferits se li esmunyien. Se li va anar escurçant la vista, enterbolint l'oïda, confonent l'olfacte. Ja no sortiria més a cagar.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 74.).

CANAVERA f.:

V. calavera. 

Canaveres

Les oliveres capejaven amb tremolor xaruca; la fullaca dansava boja arrossegada pel vent amb xerroteig de canaveres. Na Fàtima i Na Bauçana s'abossaven dins l'ombra creixent, sos- traient-se a l'esguard gelós del vell Galatzó. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 397.).

CANÇONEJAR v. intr.

Obrar amb indolència, amb poca activitat (or., occ.); cast. hacer el remolón. Ja sap lo que té que fer, qu'axò de cansonejar y fer l'estaquirot a la porta ho fa per casa meva, Vilanova Obres, iv, 26.

    Fon.: kənsunəʒá (or.); kansoneјá (Vall d'Àneu). 

Cançonejant

-Teniu milions a l'abast de la mà, idiotes, i esteu aquí cançonejant! Seríeu més rics que el mateix rei si ho trobéssiu i, sabent que és a prop, encara us quedeu aquí encantats. Ni un sol de vosaltres s'atrevia a plantar cara a Unai a agafar la direcció equivocada i va passar corrent davant meu, cap al poblet, mentre cridava:

-Johnny, Gos Negre, Dirk—i altres noms—, no po deu abandonar el vell Pew, companys... No el podeu abandonar! [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 24.].

CANDIS

Candis

"-Bah!... Aquest professor és simplement un guillat, com tants n'hi ha en el seu ram. Una espècie de neòfit de l'energumenisme, sense transcendència apreciable...

"-Aquests són els pitjors, perquè són els més candis... (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 204.).

CANILLA f. 

Conjunt de gossos de caça (Empordà, Garrotxa, Vic); cast. jauría. Se movien les llebres en folla carrera empaytades per la canilla, P. Vayreda (Catalana, x, 290).

    Fon.: kəníʎə (pir-or., or.).

    Etim.: del llatí canīlĭa, mat. sign.

Canilla

-S'animaven entre si. Probablement per això) ho fan junts. Corn els gossos d'una canilla.(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 225.).

Canilla

La canilla famolenca, descalça i ronyosa que un dia el va sepa­rar, apedregant-lo, de la Torva, s'hi presenta de nou en formació compacta. «Dóna'ns alguna cosa per menjar!», u demana el cori­feu, els ulls clavats en terra. I ell li pregunta per la Torva. «¿La Juana? Ja no hi és, aquella. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9. 428 pàgs. Pàg. 380.).

Canilla

El rei es torna a redreçar sobre els estreps... És el més lorgue de tota l'horda... Xiula... Crida... Aplega la canilla al seu voltant Branda per damunt de la corona aquell gran tros de carnum. Li llença amb tota la força... ben lluny, al fons de la fosca... Va a caure al mig de l'església... Al centre de la gent arrupida... Tota la gosada salta bramulant, es llança en totes direccions... Els alans a dreta i a esquerra esquincen... degollen... arrenquen... Hi ha un pànic terrible.  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 120.].

CANONAT 

|| 1. adj. Que té canonades (tara del drap). Tot drap qui sera trobat canonat o ab collades, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 309).

|| 2. m. Conducte fet de canons; cast. tubería. Passa molt ran un canonat de ferro que condueix es gas, Ignor. 2.

Canonats

Les noies se n'apoderaren, i tot era contemplar enten­drides els cinc ocellets mig canonats, que piulaven deses­peradament, badant a tot badar la boca.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 77.).

CANONET m. dim. 

per canó. Canó petit (en general); cast. canuto. Especialment: 

|| 1. Cadascuna de les cel·letes d'una bresca (Santanyí.) 

|| 2. Canó per empeltar. Morer se empelta de escudet y de canonet, Agustí Secr. 46. 

|| 3. Peça de vidre, de metall o d'altra matèria, en forma tubular, que serveix per guarnir vestits; cast. cañutillo. Un fil de canonets d'or en lo qual hi havia cent noranta huyt canonets d'or, Inv. Exarch. 

|| 4. Joc de nois (Val., Mall.); cast. chito. Per jugar-hi, posen un canó de canya dret en terra, i damunt ell posen una moneda perhom tots els jugadors; amb una altra moneda tiren des de certa distància cap al canó, i el jugador que el tomba guanya totes les monedes que hi havia damunt.

Canonets

Quan he desat la paella gran, m'ha vingut el regust metàl·lic d'una truita d'escarxofa, i també l'olor de socarrim de quan la mama cridava Maccàtxins!, seguit d'un terrabastall de fogons. Quan he encapsat l'olla a pressió, florejada com de fireta, m'ha envaït una ferum mental de mongetes i cigrons, i també l'escalfor de sol de migdia a través d'una cortina de canonets. No sé quan la devíem treure. Els dies de vent, els canonets de plàstic verd,vermell i groc picaven com ungles llargues contra la porta del safareig. Al temps de calor ens feien pessigolles als genolls cada vegada que la partíem, enjogassats. Els dia que la Pili venia a fer la neteja, la cargolava sencera fent un nus estil Bob Marley perquè el terra de la cuina s'eixugués més ràpid. Quan pujava la senyora Amparo a xerrar amb la mama, jo en trenava i destrenava les tires de cara els geranis perquè es pensessin que no les escoltava. (Marta Rojals, Amb un Manley blanc, tot l'abecedari en ventall. Art. Revista L'Avenç, núm. 400, abril 2014, pàg. 10).

CANTATRIU f.

Cantant de teatre o concert; cast. cantatriz. ...El públic gros seguia admirant, en l'adorada cantatriu,... Caselles Mult.103.

    Etim.: pres del llatí cantātrīce, mat. sign. 

Cantatriu

Max era el més gran de nou germans. El seu pare era pagès. La seva germana segona era una cantatriu de l'Òpera de Viena. A la seva família hi havia una vena de talent artístic. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 354.].

CANTUSSOL m.

|| 1. Melodia llarga i no gaire forta (Mall.). Bressant-se en l'harmonia del seu propi cantussol, Alcover Cap al tard 34.

|| 2. Precs insistents i amoïnadors (Mall.). No s'atura en tot lo dia de ferme es cantussol fins que tornau, Ignor. 13.

    Fon.: kəntusɔ̞́ɫ (Mallorca).

    Etim.: derivat de cantussar. 

Cantussol

El primer tauló i el segon, el refugi anava agafant forma. L'Ingel reia, l'Aliide somreia, el cantussol del Hans transme­tia bon humor. Van desenganxar els llistons vells del sostre i del terra i els van col·locar a la paret nova. Van fer prou fo­rats de ventilació, al sostre hi van fixar un tub que prenia aire de les golfes. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 138.].

Cantussols

Sentí les mans de Martin als seus pits, deslligant les tires de roba ara xopes de la seva llet vagament dolça, i intentà treure-se'l del damunt. Martin la tranquil·litzà amb paraules i cantussols amb veu baixa, com si ella fos un animal espantat, i un cop es quedà quieta altre cop li posà el nen sobre el pit. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 57.].

CANUSIR

Institut d'Estudis Catalans - IEC

https://dlc.iec.cat › results › txtEntrada=canusir

canusir. v. intr. [LC] Els cabells, tornar-se blancs. Comparteix. Institut d'Estudis Catalans. C/ del Carme, 47. 08001 Barcelona.

Canusir

A la una, va sonar una campana per a anunciar que era l 'hora de dinar, i Philip va trobar tots els hostes de la Frau Professor reunits a la sala. Fou presentat al seu marit, un home alt de mitjana edat, amb un gran cap ros, que ja començava a canusir, i uns dolços ulls blaus. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 109.].

 

CANYA-XIULA f.

Planta gramínia de l'espècie Phragmites communis, que és una espècie de canya primeta que es fa a llocs aigualosos (Cat.); cast. carrizo, cañete. 

Canyes-xiules

La casa és d'aparença discreta, una torre de finestres tancades i de reixa generosament oberta que convida endinsar-se pel jardí frondós on creixen pins, eucaliptus palmeres, donardes, ginesteres i lilàs entorn d'un bassall on l'ombra retalla nenúfars, canyes-xiules i joncs. El caminoi que mena a l'edifici és de sorra fresca i molt negra ple de peuades breus entre les quals es barregen senyals de soles més amples i els menuts clots que ha deixat un bastó de punta gruixuda, de goma. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 192.).

CANYIULA m. i f.

Magre, escarransit (or., occ.); cast. enclenque. Tota la roba li va baldera de tan minso y canyiula, Vilanova Obres, vii, 117.

    Fon.: kəɲíwlə (Empordà, Lluçanès); kaɲíwlɛ (Ll., Urgell, Segarra).

    Etim.: d'una forma llatina *cannībŭla, var. de cannabŭla.

Canyiula

¿A on s'és vist fer b llar lo procurador amb aquella bleda de ta neboda? ¿A on s vist fer brindis, alçar-se de la taula i copejar amb les copes com si fóssim al teatro, i fer llegir versos a aquell pobre jove q semblava un canyiula i tan espantat que feia pena de mirar-se. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 62.).

CANYÀS m.

Malfeiner (Ross.); cast. gandul. Tu éts aquí estifladàs, pensant fora'l que menjaràs; tenes pas bergougna, cagnàs, Saisset Barraj. 8.

Canyàs

A Massy, ja sabia llegir i escriure. Un oculista del casc antic -le vieux Massy- va voler que portés una bena a l'ull dreta perquè l'esquerra, el canyàs, treballés i recuperés un poc d'agudesa visual.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 119.).

CANYELLA f.:

V. canella.

1. CANELLA o CANYELLA (i sa var. ort. ant. canela). f.

I. || 1. Os prim de la cama, i la part més prima d'aquesta (Berguedà, Barc., Igualada, Calasseit, Tortosa, Freginals, Benassal, Vinaròs, Llucena, Castelló, Val., Calp., Mall., Men., Eiv.); cast. canilla, espinilla. Trauli les canelles de tots los quatre peus, Dieç Menesc. ii, 33 vo. Tots los mols de les canelles e de les cames se sanch trahexen, Flos medic. 20. A voltes em fa tenir aigua fins a mitja canella, Massó Croq. 118.

|| 2. Os prim de l'antebraç (Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp, Ribera del Cinca, Mall.); cast. canilla. Quant lo falco o lo oçell, se trenca alguna canyella de la ala o's trenca la ala tota en redó, Anim. casar 73.

|| 3. Nervi del coll (Ciutadella).

|| 4. Tros de canya o bastonet que es posa a un os romput perquè no s'afluixi l'embenat (Empordà).

II. Aixeta || 1 (Alt Urgell, Pla de Lleida, Fraga, Tamarit, Ribera d'Ebre); cast. grifo, espita. Canyella de cup o bota: canalicula, Nebrija Dict. Quant més se beu del doll de ma canella, Guimerà Poes. 135. Y posanthi una fulla per canella, dexava'ls beure en ella, Verdaguer Fug. 45.

III.  Escorça aromàtica i un poc coenta, procedent de plantes dels gèneres Cinnamomum, Canella i Cassia lignea, de color terrós vermellenc, que s'usa com a espícies per aromatitzar i assaborir els aguiats; cast. canela. Carga de canela, doc. a. 1249 (RLR, iv, 247). Indi, canella e vermelo, doc. any 1295 (RLR, v, 86). Dix la canella que estava en la escudella del rey, Llull Arbre Sc. ii, 359. De canyella, III quintars per sportada, Consolat, c. 45. Ab la sabor, suau olor de tal canyella, Spill 11064. a) Color terrós vermellenc, característic de la dita escorça. Aquesta salsa no vol eser molt vermella, mes que sia entre canella e safrà, Flos medic. 209 vo. Dos pitxerets lluents y nans coló de canyella, Ignor. 71. Del morat al canyella, del canyella al groch, Girbal Pere Llarch 143.

IV. Canonet o bitlla petita per cabdellar fil (Lluçanès).

V. Telera de l'arada (Calasseit).

    Loc.

—Sobre tot, canyella, que fa bon brou!: exclamació per manifestar admiració o ponderar una cosa extraordinària (Mall.). Sobre tot, canyella! que fa bon brou. ¡Sa diada del Ram! Aquí si que'n tenim molts, de capítols que retreure, Alcover Cont. 77.

    Fon.:—I. kanéʎa (Esterri, Pont de S., Pobla de S., Sopeira, Calasseit, Tortosa, Benassal, Llucena, Cast., Val., Alzira); kanéʎɛ (Sort, Tremp, Massalcoreig, Sueca); kəɲéʎə (Bagà, Igualada, Men., Eiv.); kaɲéʎa (Freginals, Vinaròs); сəɲéʎə (Palma, Llucmajor, Manacor).—II. kanéʎə (Guissona, Oliana); kanéʎɛ (Organyà, Ponts, Bellpuig, Balaguer, Ll., Artesa, Fraga); kanéʎa (Tamarit, Tortosa).—III. kanéʎɛ (Pradell); kanéʎa (Morella, Benassal); kəɲéʎə (Empordà, Vic, Barc., Inca, Ciutadella, Eiv.); kaɲéʎa (Tortosa); сəɲéʎə (Palma, Manacor).—IV. kənéʎə (Lluçanès).—V. kanéʎa (Calasseit).

    Var. ort.: cayella (Sent Soví 18); quayella (Micer Johan 418).

    Etim.: del llatí cannĕlla, ‘canyeta’.

2. CANELLA f., grafia ant.

de canela (=candela). Com la posaua a dormir en lo lit, estaua ab vna canella en la ma, mirant e contemplant aquella dolçor de cara, Villena Vita Chr., c. 3.

Canyelles

Així que s'assegué a la barana, es tragué les sabates i els mitjons i s'arromangà els camals dels pantalons fins als genolls. Les seves canyelles nues tenien un aspecte rococó, plenes de varius i cicatrius. Igual eren les canyelles del meu pare quan era un home molt i molt vell.

En Kilgore Trout tenia les canyelles del meu pare. Eren regal meu. També li vaig donar els peus del meu pare, que eren llargs i estrets i sensibles. Eren blau cel. Eren peus artistics. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 189.].

Canyelles

Nikolas fou llançat al carrer, amb les canyelles marcades per les puntades de peu del verdulaire.

Nikolas se sentí vexat. Li havia calgut deixar-se besar repetidament, i, dos cops el dia, en pagament d'un menjar infame, havia sortit al carrer amb la panera del verdulaire, cridant: Sika freska! Sika freska!, amb la pretensió inútil de vendre figues als atenesos. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 56-57.].

1. CANYET m. 

|| 1. Paratge poblat de canyes (Mallorca); cast. cañal, cañedo. 

|| 2. Lloc on són soterrades les bísties (Plana de Vic, Vallès, Igualada); cast. muladar. Foren posats en cadeffal... e lo mateix dia foren cremats al canyet fora ciutat, Ardits, iii, 73 (a. 1489). 

|| 3. Sala de l'hospital civil en la qual són exposats els cadàvers de gent desconeguda, perquè el públic els pugui reconèixer (Barc.).

    Loc.

—Anar al canyet: morir-se; met., arruïnar-se (Barc., Tarr.).

    Fon.: kəɲέt (or.); kəɲə́t (mall.).

    Etim.: del llatí cannētum, mat. sign || 1.

2. CANYET m. 

|| 1. Planta arundinàcia: Arundo arenaria (Mall.). 

|| 2. Planta arundinàcia: Phagmites communis (Menorca). 

|| 3. Espècie d'aiguardent de canya (Men.).

    Etim.: derivat diminutiu de canya.

Canyet

Però això era ge­neral. Sant Andreu Alt vivia amb un etern ai al cor, per culpa d'aquesta cinglera tan alta que dic, una cinglera que s'aboca sobre un canyet. També vivia amb la rau-rau de casos, suc­cessos, mal tancats.(Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 23.).

CANYOT m.

|| 1. Canya del panís (Tortosa, val.). Li prometé casarse amb ella al batre'ls canyots, Guinot Capolls 19.

|| 2. Planta gramínia de l'espècie Phragmites communis, que forma canyes primes, fulles nombroses planes i amples, molt rasposes i amb una filera de pèls en lloc de lígula; panolla grossa i espessa, terminal, morada (Mall.). Es fa per terres humides.

|| 3. Planta de la família de les gramínies: Sorghum halepense (Mall.); cast. cañota, millaca. Té les canyes de 0'50 a 1'20 m., fulles verdes-groguenques linears allançades, panolla grossa amb espiguetes juntes, grogues o morades. Se troba en els camps del port d'Andratx i Sóller.

    Sinòn.: || 2, sisca, xisca, senill, senís, canyís, canyet, canyota.

Canyot

Finalment, què sóc per a ella? Un canyot massa manyac, un pas­satemps a voltes agradable, un passerell passiu i apassionat, un colo­mí còmic i acomodatici. Tant li fot que pateixi, que m'endeuti, que sigui la nota de la ciutat. L'important és xuclar-me la sang fins a la fi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 376.).

Canyota

A l'obrador de fumar, les prestatgeries es guerxaven sota el pes dels pots de mel i canyota. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 16.].

CAPALT

capalt. Diccionari de sinònims de català en línia

Softcatalà https://www.softcatala.org/diccionari-de.../capalt/

1. adj dret dreta, encarcarat encarcarada, enravenat enravenada, erecte erecta, ert erta, èrtic èrtiga, immòbil, inflexible, palplantat palplantada, ...

Capalt

Vaig mirar-me'ls tots un a un mentre em treien l'abric i m'espolsaven les botes. Respirant alleugerit, vaig penetrar, capalt, dins !'estanca. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 9.].

1. CAPARRA f. 

|| 1. Dolor fort al cap (Bagà, Vic, Manresa); cast. jaqueca. 

|| 2. Feixugor o enterboliment del cap (Moianès, Val.). Especialment, l'atuïment que agafa el bestiar cabrú i boví quan ha estat moltes hores sota l'acció dels raigs del sol (Merlès, Ripoll). 

|| 3. Malaltia del bestiar de llana, consistent en una espècie de ronya, que es cura fregant fort la pell amb oli de ginebre (Andorra).

    Etim.: derivat augmentatiu de cap.

2. CAPARRA f. 

Paparra (Ll., Camp de Tarr., Maestr., Val., Al.); cast. garrapata. Com un ruch ple de caparres, Martí G., Tip. mod. ii, 161.

    Fon.: kəpárə (Tarr.); kapárɛ (Ll.); kapára (Benassal, València, Cullera, Sueca, Pego).

3. CAPARRA f. 

Tàpera (or.); cast. alcaparra.

    Etim.: del llatí cappari, mat. sign.

4. CAPARRA f.: 

V. caparro.

Caparra

Una obra totalment pietosa i honrosa, potser deureu pensar. I, com reacciona Noè, quan es desperta amb una caparra d'aquelles traïdores del vi novell? Va maleir el que l’havia trobat i va decretar que tots els de Cam passessin a ser criats de la família dels dos germans que havien entrat de cul a la seva habitació. (P. 30)

“Somnis desagradables, malsons suposo. Quan es converteix en malson, un somni? Els meus somnis continuen un cop ja estic desperta. És com tenir una caparra. Els somnis desagradables no deixen avançar la resta de la vida.” (P. 128)

(Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. ).

CAPARRÀS m. 

|| 1. Cap excessivament gros; cast. cabezón, cabezorro. Son caparràs blanc, ses amples espatlles, Ruyra Pinya, i, 45. 

|| 2. Gran talent o intel·ligència; cast. talentazo.

    Etim.: doble augmentatiu de cap.

Caparrás

Ella el veia des de la finestra de la seva habitació men­tre feia els deures. La imatge d'aquell caparrás derrotat sobre les potes li feia sentir un pes sobre l'estómac, com si hi tingués un sac d'arrós. Quan no la veia ningú, li tirava pernil dolc per sobre la tanca, salsitxes de Frankfurt, os­sos que furtava del sopar. (Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 66).

Caparràs

Hi ha un documental d'un artista, en el qual la gent d'un poble miner l'aclama, encantada de la vida, perquè els ha clavat un caparràs de vint-i-cinc metres d'al çada enmig d'un prat. I tu mires el caparràs i pen ses: quina putada. (Julià Guillamon. El tren de la bruixa. Ed. L'Avenç, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416855267. 96 pgs. Pg. 11.).

 

CAPÇANA f.

Cosa posada al cim del cap d'algú. Matent-li una cadena al coll e una capsana d'ayllases al cap, Decam., jorn. 4.a, nov. 2.a. La flama que l'encercla com infernal capçana, Atlàntida vi. Especialment:

|| 1. a) Conjunt de corretges que subjecten el cap de la bístia de sella o de bast (Ll., Benavent, Artesa, Tamarit, Sta. Col. de Q., Benilloba, El Pinós); cast. cabezadas. Regnes de capsanes de cuyr groch, doc. a. 1365 (Rubió Doc. Cult. i, 207). Unes capçanes ginetes de parxe de seda vert, Inv. Anfós V, 156. Una sella de mula guarnida de gambals cingles pitral e capçanes de cuyro negre, doc. a. 1456 (Arx. Gral. R. Val.). Hunes capçanes morisques d'or, Inv. Pr. Viana, 131.—b) Capçana de sa cadena: corretja que puja de la cadena fins darrera les orelles de la bístia (Mall.).

|| 2.   Tortell de roba posada en doble o embotida de borra, que es posen damunt el cap les dones per portar-hi la gerra o el cove, els forners per portar-hi la post, els paletes per dur-hi les gavetes, etc., a fi de no fer-se mal al cap i evitar que els dits objectes caiguin; cast. rodete, cabecil.

|| 3. Roda de trunyelles que es fan les dones amb els cabells damunt el cap (Mall.); cast. rodete.

|| 4. Rodell fet de càrritx o de forcs d'alls, que serveix de coixí per posar-hi les olles o cassoles, sia perquè seguin bé i no s'esculin, sia perquè no cremin la taula en posar les-hi; cast. ruedo.

|| 5. En general, qualsevol cosa que es posa davall una altra per fer que aquesta estigui més elevada o més ben assentada. Fins al major graó de tots, que en la planicie | a alabastrí palau fa de capçana, Canigó ii.

|| 6. Gorra de cop (Rosselló, Vic, Centelles, Sta. Col. de Q.); cast. chichonera.

|| 7. Drap o tovallola que serveix per eixugar-se les mans o per eixugar atuells de cuina (Blanes, Barc., Camp de Tarr., Falset); cast. rodilla. Y a voltes affilen tam prim lo rahor, que fan molt espesses alçar les capçanes, Proc. Olives 420.

|| 8. Bocí de cuiro que es posa damunt els collars de bísties perquè, en ploure, la humitat no faci mal al coll dels animals (Bellpuig).

|| 9. Rodell de roba que les dones es posen a la cintura per recolzar-hi el cànter (Morella).

|| 10. Rotlana d'estopa o pedaç, que posen part damunt la pasta que hi ha dins el poal de la premsa de fer fideus, perquè en pitjar la premsa no quedi pasta pels costats del poal (Manacor).

|| 11. Espècie de capsa rodona de palla d'ordi que tenen els teixidors per posar-hi els canons (Sineu).

|| 12. Conjunt de les branques d'un arbre (Solsona, Cardona, Barc.); cast. copa. Com la capsana d'un pi, Pons Auca 38.

|| 13. Persona caparruda (Sta. Margalida); cast. tozudo.

|| 14. Home covard i poc agosarat (Mall.); cast. mandilón.

|| 15. Esparverany, tumor de la cara interna de la canya de la cama posterior d'un cavall o mul (Men.); cast. esparaván.

|| 16. Mal de cap o refredat que produeix son i lleva les ganes de treballar (Men.).

|| 17. Vessa molt grossa, que produeix son (Men.); cast. galvana.

    Fon.: kəpsánə (or., eiv.); kapsáne (Ll.); kapsána (Tamarit, Tortosa, Maestr., Val.); kəʦánə (Mall., Men.).

    Intens.: capçaneta, capçanota, capçanarra.

    Etim.: del llatí *capĭtiāna, ‘cosa pròpia del cap’. 

Capçana

Una cistella que posa al terra i que deixa a la vista, damunt del cap, la capçana, una mena de corona de draps, on es fa descansar el pes. Ni se n'adona que se la deixa a lloc, la corona de draps.  [Manuel Rivas. Els llibres fan de mal cremar (Os libros arden mal, trad. L. Felip) Edicions 62, 1ª ed. 2006, Barcelona. ISBN: 9788429759143. 526 p. P. 201.].

CAPCER m.
|| 1. Suro gros o aplec de suros, a voltes amb una banderoleta, a voltes amb un picarol, que els pescadors posen a cada cap de les llampugueres, palangres i altres ormeigs de pescar (Cat., Bal.); cast. boya.
|| 2. Porció alta cilíndrica o barrilada immediatament per baix de les galteres del pal d'un llaüt, i a la qual se sol fer la cosidura de la galga quan s'ha de tombar el llaüt (Mall.)
|| 3. Paret d'un edifici capçada pels dos aiguavessos de la teulada (Mallorca); cast. hastial, frontón.
|| 4. Cim, porció elevada de terreny (Mall.). «Un capcer de muntanya».
    Fon.: kəpsé (or.); kəʦé (mall.).
    Etim.: del llatí capĭtiariu, ‘propi del cap’.

Capcer

Un aiguat que no arribaria al continent penjava contra el cel clar de l'est. Vaig donar una ullada de reconeixement a casa meva: les finestres com miralls, petits miradors, cobremurs de coure, un penell al capcer de la teulada. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 13.].

CAPCINADA f.

Moviment del cap, especialment els que es fan quan entra la son (Lluçanès, Vic, Tarr.); cast. cabezada. Y endormiscada, dona Sibila... tornava a donar capsinades, Verdaguer Nerto 20.

    Fon.: kəpsináðə (or.). 

Capcinada

A l'hivern, el matrimoni feia vida al menjador, de manera que amb un foc encès n'hi havia prou, i com que a l'estiu no es decidien a abandonar aquest costum, la sala només l'ocupava el senyor Carey els diumenges a la tarda, per fer una capcinada. Cada dissabte, però, feia encendre la llar de l'estudi per tal d'escriure-hi el sermó. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 25.].

 

Capcinada

Veient que no podria nedar, es va esti­rar sota un para-sol, va demanar un Tío Pepe amb Perrier i va continuar llegint la novel·la de John Le Carré. Quan es va cansar de llegir, es va posar el barret a la cara i va fer una capcinada. Va tenir un somni d'un conill. Hi havia un conill tremolant en un cau envoltat d'una tanca metàl·lica. [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 86.].

 

CAPCINAL m.

|| 1. Capçal, coixí que els treballadors del camp improvisen amb la manta, el jac o altra peça de roba, per dormir en despoblat (Granollers); cast. cabezal.

|| 2. Capçalera del llit (Vic, Os de Balaguer); cast. cabecera.

|| 3. Barra que va d'un costat a l'altre del carro, en la part anterior i posterior d'aquest (Campos, Santanyí, Vilafr. de B.). V. capcional. 

Capcinal

Quan París va caure, el 14 de juny, mossèn Puig va plorar de ràbia. Havia rambolat com un heretge, donant cops de puny a tots el objectes que tenia a l'abast. S'havia acarnissat en el capcinal com si fos el mateix Hitler. Va ficar un carpant contra un dels armaris de ferro de la cambra. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 62.).

CAPCINEJAR v. intr.

Moure el cap; cast. cabecear. Temps ha no capcineges | vana i fatal com el serpent, Carner Ofrena 217. 

Capcinejant

Potser em di ran que només es tracta d'una mena de comèdia que representem per a nosaltres mateixos, una manera de mirar de reüll el comportament humà, una forma de complicitat. Basta pensar com anem pel món fent la rialleta, aclucant els ulls i capcinejant amb resignació o arronsant les espatlles francament astorats! [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 113.].

Capcineig

Me'n vaig a dormir. -On és la teva mare? -Al llit. No suporta el capcineig... --Ah! —va murmurar Max distretament, Bona nit...  [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 170.].

Capcinejant

Capcinejant no serà escàs

llur pol·len onsevulla.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 100.).

CAPCINELL m. 

Extrem superior; cast. remate, cúspide. Y no més surt de l'estanyol enterbolit el capcinell de la corona, Víct. Cat., Cayres 78.

Capcinell

La cara s'enllota en el fang, i només surt de l’estanyol enterbolit el capcinell de la corona... Ha acabat tot. A l'hora de tancar, els bous travessen la passera i lentament, l’un darrera l’altre, emprenen el camí de casa, ventant-se amb la cua i remusquejant per les vores dels camins. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 232).

CAPCIRÓ m. 

|| 1. Cap petit; cast. cabecita. Los moixonets... ajupint lo capsiró, Verdaguer Nazaret 10. 

|| 2. Extrem o punta d'una cosa; cast. punta. S'escorren i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits, Ruyra Pinya, i, 133. 

|| 3. La part superior del cabrestant (Barc.). 

|| 4. Capciró de pa: crostó o cantell de pa (Vic).

    Fon.: kəpsiɾó (or.).

    Etim.: probablement derivat diminutiu de capcer.

Capcirons 

El fill sanglota. Surt de l'habitació, busca el metge. El metge en certifica la mort. Amb els capcirons li abaixa les parpelles. (Quim Monzó. Guadalajara -Vida dels profetes-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 159.).

Capcirons

Guanyaria més del doble i la feina era més descansada: havia de controlar els altres treballa­dors. Bevien vi. Jo tocaya amb els capcirons la lli­bertat. (P. 54)

Després em vaig trobar a la cuina de Las Jaras i eixugava ganivets llargs i esmolats amb por de tallar-me els capcirons dels dits a través del drap. (P. 57)

(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.).

Capciró

Amb el capciró de l'índex es va resseguir les petites arrugues que naixien sota la cella, al punt on s'ajuntaven les parpelles. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 94.).

Capciró 

Glop de conyac. Deixa la copa a la tauleta, amb el capciró dels dits toca delicadament el telèfon com si volgués animar-lo a sonar i es dedica uns minuts a la pipa.  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 73.).

Capciró

Ara. Ara. A poc a poc. A poc a poc, si tenim en compte el forat petit, suau, delicat, fosc, que li fem a la terra negra, a la molsa verda. El nostre capciró primerenc. Diminut. A poc a poc, si tenim en compte el deambular del bosc, els milions de milions de pluges que ens han caigut a sobre, els milions de despertars, de caparrons, de matins, de llums, de bèsties, de dies. Ben vingudes. I recordem el bosc. El nostre bosc. I recordem la llum. La nostra llum. I recordem els arbres. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 41.).

Capciró

Llavors, Tobias, no volgué pas desfer-se de la lletra i amb ella arribà al cancell de la casa número set, del carrer Amplíssim. Premé un botó de vori. El capciró embeinat de l’índex li meres- què una consideració prístina. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 241.).

Capcirons

Mira a l’in­fern de l'americana: encara li queda l'esperança que si­gui en aquesta butxaca interior. I sí que hi és. No, no hi és; és el cervell que s'ha equivocat en desxifrar el missat­ge que li han enviat els capcirons dels dits i ha confós ploma amb encenedor. (Maria Mercè Roca. L’àngel del vespre. Ed. Columna, 3ª ED. Barcelona 1998. ISBN: 843005301. 214 p. P. 11.).

1. CAPELLER m.
|| 1. Qui fabrica o ven capells; cast. sombrerero. Nicholau de Comelles capeller, doc. a. 1378 (arx. mun. de Barc.).
|| 2. adj. ant. (Ocell) avesat a dur capell. Los metets capells als caps axi com los ajats pres, a fer-los capellers, car negun ocell que no sia capeller no val res, Anim. casar, 7 vo.

2. CAPELLER m.
Encarregat del servei d'una capella; cast. capillero.

Capeller

La senyora Carey sovint s'aturava al banc per donar algun missatge a Josiah Graves, el gerent, que era també director del cor, tresorer i capeller. Era un home alt, magre, de rostre lívid i nas llarg; tenia els cabells molt blancs, i a Philip li semblava summament vell. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 33.].

CAPELLERA f. 

|| 1. Dona que fa o ven capells, o muller d'un capeller; cast. sombrerera. Na Camp vidua capellera, doc. a. 1378 (arx. mun. de Barc.). 

|| 2. Capsa que serveix per guardar capells; cast. sombrerera. 

|| 3. Planta de la família de les compostes: Petasites officinalis (Cat.); cast.sombrerera. 

|| 4. Llin. existent a Agullana, Banyoles, Berga, Figueres, Lledó, etc. Hi ha la variant Capelleras (St. Feliu de G., Torroella de Fluvià, Vilabertran, Vilallonga, Vilanant, Viure, etc.).

Capellera

Des del principi la seva teoria havia estat que només li agradava la gent d'empenta; i certament, Hyacinth no havia tingut mai tanta empenta com quan se n'anava a «l'estranger», a la manera del senyor Vetch en el seu temps, amb una capellera. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 296.].

CAPERÓ o CAPIRÓ m.

|| 1. Cobricap que s'usava antigament, que era alt i acabat en punta, i a vegades s'estenia per avall formant una espècie de capeta que cobria les espatles i l'esquena; cast. capirote. Item per caperó, .l. palm e mig de presset vermel, doc. a. 1258 (Soldevila PG 443). Los sastres fan del drap gramalles e mantells e capes e gonelles e cotes e calces e caparons e d'altres vestedures, Llull Cont. 122, 7. Vestia huna gramalla blaua... e hun capiró blau vestit en son cap, Desclot Cròn., c. 104. Los jueus, la sobirana vestidura deuen portar tal que cobre totes les altres vestidures, deu esser feyta axi com capa... redona tota e closa ab caperó, Cost. Tort. I, ix, 3. No gaus portar... en capa ni en manteyl redon, aur ni argent... sino tan solament per lo tayl d'avant e per lo caperó e per les aletes, doc. a. 1306 (RLR, vii, 54). Llavors lo senyor rey gita lo caperó derrera, e dix-li: Senescal, vos conexets-me?, Muntaner Cròn., c. 90. Quels frares... no porten... ni capirons botonats ni longua cugulla, doc. a. 1366 (Miret Templers 363). Adés porten [les dones] capiró en lo cap, adés tovallola, Metge Somni iv. Per tal quels juheus en lo dit regne [de Mallorca] mils sien coneguts, ordonam e manam que daci avant haien a portar e porten lo capero ab la cugulla de un palm, feta a manera de embut e de corn, Ordenacions de Ferran I, a. 1413 (Vilanueva Viage, xxii, 261). Tots anauen ab les cares cubertes ab capirons de caualcar, Tirant, c. 173. Sengles gramalles de dol ab son capiró, doc. any 1485 (BSAL, x, 14). Statuexen e ordenen que dasi avant algu no puxa portar de pare, mare o muller, mes avant de XV dies lo capiró al cap e altres XV dies la gramalla e capiró al coll, doc. a. 1495 (BSAL, ii, 360).

|| 2. Barretina d'espart o estora que es posa damunt les portadores per veremar (Collbató, ap. Aguiló Dicc.).

|| 3. ant. Cobertora de roda d'una embarcació. Ill caperons de fust, de roda de galera, de proha, doc. a. 1465 (Butll. Exc. Cat. xxxviii, 212).

Caperó (escrit també Caparó): llinatge mallorquí.

    Etim.: derivat del llatí cappa (*cappariōne) ‘capa’. En francès, chaperon.

Caperó

Les quals paraules em foren cops de llança, veient-me menysprear per una tan dolenta bèstia com aquest arrocinat i malaurat ase. Mes, per venir a ma intenció, sabent, segons l'Escriptura, que qui sofreix no és pas vençut, deixant tot desplaer i melancolia amb mon caperó, adreci les següents paraules contra l'ase:...  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 39.).

Caperó

Després que els dos escuders hagueren portat dos bons bastons, prengueren el fra menor pel caperó i començaren a batre'l. I com ells hagueren donat al dit framenor cent bastonades, vet el frare predicador qui començà a cridar, dient: "Això basta, senyor, car el framenor només ha demanat cent bastonades". Quan el framenor oi les paraules del frare predicador, digué suplicant, plorant i cridant: "No, senyor!  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 158.).

Caperós

Adones los cavallers francès se tragueren llurs caperós del cap e li volgren besar la mà. mas lo rei non ho vole. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 209.).

CAPFICO m. 

Acte de capficar dins l'aigua (Mall.); cast. zambullida. Perdien el temps per la mar pegant capficos i pescant, Vidal Mem. 61.

    Fon.: сapfíko (Palma); kapfíku (Sóller).

    Etim.: derivat postverbal de capficar.

CAPFICÓ m. 

|| 1. Acte de capficar (Manacor); cast. zambullida, chapuzón. Les fa fer un capficó dins l'infern, Alcover Cont. 72. 

|| 2. Sarment que fiquen dins el lloc on se n'ha mort un altre, fent-li treure el cap per una altra banda perquè posi arrels i creixi (Manacor); cast. acodo.

    Fon.: сapfikó (Manacor).

    Etim.: derivat de capficar.

(...) i vermell era també el Mini Cooper del meu oncle, que agafàvem per anar a pegar capficos a les roques d'Illetes i, sobretot, a Can Pastilla, on estiuejava n'aina Alzamora.(Emili Manzano. L'estiu vermell. Art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 11).

Capfico

Vaig arribar a l'hotel Formentor a mig matí, amb la intenció de pegar un bon capfico abans d'integrar-me en el ramal dels congressistes.(Emili Manzano, Llargueses de Castellet, art. Revista L'Avenç. 398, febrer 2014, pàg. 6)(Emili Manzano, Llargueses de Castellet, art. Revista L'Avenç. 398, febrer 2014, pàg. 7.).

CAPFOGUER m.
Cadascuna de les dues peces de pedra o de metall que estan una a cada costat de la llar i serveixen per sostenir la llenya de cremar o per evitar que el foc s'ofegui (pir-or., or., occ.); cast. morillo. Unum capfoguer ferri, doc. a. 1390 (ap. Aguiló Dicc.). Uns cremals, uns cap foguers uns ferres de tres peus, doc. a. 1420 (BABL, vi, 477). Un capfoguer de ferre ab anells als caps, Inv. Grau, 1489.
    Fon.: kapfuɣé (Conflent, Puigcerdà); kapfoɣé (Organyà).
    Etim.: del llatí caput focarĭum, ‘cap de foc’.

Capfoguers

-No! No seguiré gastant la intel·ligència i la memòria amb aquests romanços! No! -vaig continuar, tot fent força en els capfoguers amb les sabatilles, com si volgués que la meva voluntat constés en acta-, no podran pas dir que un home as­senyat hagi envellit amb les gasetes estúpides d'aquest paduà crèdul, xerraire i mentider, tant com va poder accedir al món de la imaginació i de les emocions! [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 21.].

CAPGIRELL m. 

|| 1. Girada que dóna un cos sobre si mateix tot caient (pir-or., or., occ.); cast.tumbo, voltereta. Començà de rodolar rostos avall. Al segon o tercer capgirell que donà s'esberlà pel mig, Verdaguer Rond. 122. Que l'empenta rebuda el fes anar de capgirells rostos avall, Casaponce Cont. Vall. 76. 

|| 2. met. Canvi sobtat i molt complet; cast. trastorno, trastrueque. Anar de capgirells (o a capgirells): anar fent canvis sobtats.

    Fon.: kabʒiɾéʎ (pir-or., or., occ.).

    Etim.: derivat de capgirar.

Capgirell

Espolsava el cap, s’abraonava amb fúria a la feina, es posava a pensar obstinadament en coses llunyanes, fins resava i tot, amb una porfídia mecànica; mes, després d'esforços portentosos per exiliar-se de sa situació, per sostraure's a sa barrina, d’aconseguir-ho i tot per altra estoneta, el sobtava de nou el capgirell... Quan, rendit, no podent aguantar més aquella brega, amb si mateix, s’abandonava las, sense resistència, com una palla al corrent, hi trobava un benestar letàrgic, anihilador... (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 205.).

Capgirell

Les memòries i els documents parlen, i parlen clar. Fins ara només s'han tingut en compte les gestes d'armes. Avui, examinant les fonts des d'un punt de vista social, es com prova el capgirell gegantí que féu Catalunya en aquell temps. Com entre els altres pobles hispànics, el neguit revolucionari hi prengué en la lluita contra la Revolució. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 206.).

Capgirell

Tindrà un company de pesquera. La Ramona fa uns guisados de peix, uns arrossos a la marinesca que fan ensalivar. Si ve, li prometo, a la novellada, d'anar a la Jonquera a ajudar-li a fer fer-lo capgirell a les per- dius. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 22.).

Capgirells

Ara allarga-la fins a cinc minuts, deu minuts, i et pots imaginar fent capgirells, i piruetes de ball, inesgotable i lliu­re, amb cinquanta mil parells d'ulls pendents de tu mentre flotes al damunt del Camp de Polo a la ciutat de Nova York. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 67.].

CAPGUARDAR v. refl.

Adonar-se d'una cosa més o menys perillosa (Mall.). «Me vaig apuntar soldat | per pegar-la a s'estimada: | i com me som capguardat, | jo mateix la m'he pegada: | ella amb altri s'és casada | i jo fadrí som quedat» (cançó pop. Mall.). «A sa fira som anat, | mirau si l'he feta bona: | he baratada sa dona | amb un siurell, cap per cap; | i quan me som capguardat, | el m'han donat que no sona; | ni tenc siurell ni tenc dona; | capso, com m'han atacat!» (cançó pop. Mall.).

    Fon.: kaggwəɾðá, kaggoɾðá (Mallorca). 

 

Capguardar-se

Allò a l'Anne li serviria per capguardar-se contra sem­blants desenganys al futur i per agrair amb exaltat reco­neixement la benedicció de comptar amb una amiga tan sincerament atenta com lady Russell. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 56.].

CAPIR v. tr. 

Comprendre, veure la raó de les coses (Empordà, Olot, Castelló); cast. concebir, comprender. No capint jo ses lliçons, Verdaguer Somni 156. Per fer capir d'alguna manera lo sublime dogma de la Trinitat, Collell Flor. xxv.

    Fon.: kəpí (or.); kapíɾ (val.).

    Etim.: del llatí capĕre ‘agafar’, ‘pendre’.

Capir

Totes les coses s'han de començar per son començament, i el començament del ruralisme ha sigut, com era natural que sigués, la reproducció de lo més senzill, de lo que oferia més gros relleu i costava menys de veure i capir de lluny: la crosta externa. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 196.).

Capir-ne

A la llum dels famals mullats, l'expressió cadavèrica de Jude era, efectivament, com si veiés gent on no hi havia ningú. De vegades es deturava davant d'una arcada, com si en veiés sortir algú; després mirava a una finestra, com si veiés una cara familiar al darrera. Li semblava sentir veus, les paraules de les quals repetia com si tractés de capir-ne el sentit. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 391.].

Capissà

-Madona, aquí teniu aquests diners i doneu-los al vostre marit quan torni.

La dona els prengué i no capissà per què Gulfard deia això; però es pensà que ho feia perquè el seu company no s'adonés que ell els hi donava com a preu; per això ella digué:

-Ho faré de bon grat, però vull veure quants són.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 573]. 

Capir

El darrer! Lota, no tinc cap sentit pel mot: el darrer! No em dreço ara ací en tota la meva força ? i demà, estès, sense vida, a terra... Morir! ¿què vol dir això? Mira, somniem quan parlem de la mort. He vist morir algunes persones; però l'home és tan limitat que no té cap sentit per capir el començ ni la fi de la seva existència. Ara sóc meu, encara, teu !, teu, oh estimada ! I un moment després... separats, desunits... potser per sempre? No, Lota, no... ¿com puc esvanir-me, jo? (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 161.).

 

Capeixen

Els castellans — d'ascendència transhumant i nòmada, com molt bé els ha definits un d'ells, el professor Carande —  tenen el temps pel temps i no capeixen els valors econòmics sense aparellar-los amb alguna gran màquina general, es digui Honrado Concejo de la Mesta, Casa de Contratación, Reales Fábricas o bé I. N. 1. Estan definits per l'esperit, la mentalitat i el joc polític de la més famosa de llurs institucions: la Mesta. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 47-48.).

CAPISSOLA f. 

Talent, capacitat intel·lectual (Barc., Camp de Tarr., Maó); cast. cabeza, cholla.«Tenir molta capissola».

    Fon.: kəpisɔ́lə (Barc., Tarr.).

Capissola

Ui...! Com demostro que hi ha embolicat vostè? Es necessita el Raimon Xánler, com a mínim! Però tranquil, home! Aquest tiu és un cabrón... Vostè jo, vostè més que jo, que jo conservo la capissola, queda dar? sabem que del cagarro de la carmanyola aquesta del menjador s'espantaria fins i tot un borne de la preparació intel·lectual com és ara el ministre d'Assumptes Exteriors.(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 43.).

CAPITONAR v. tr.

Encoixinar de forma que les dues teles embotides de borra van cosides de distància en distància per alguns punts que travessen l'encoixinat. Lo dormitori de la Rachel estava tapissat de satí rosa; el de l'Emilia de negre, capitonat ab botons vermells, Oller, «La febre d'or», ii, 17 (ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: pres del francès capitonner, mat. sign. 

Capitonat

Aquest matí, Scott ha passat a portar-me unes coses, però no ha volgut pujar a l'habitació. Ens hem quedat a les butaques elefant del vestíbul de la clínica, un no man's land tan elegant i capitonat que sembla el passadís d'un gran hotel parisenc. Estava incòmode i deia bestieses, jo responia amb ganyotes. «En el fons», m'ha dit, “tothom s'equivoca sobre tu i tu amagues molt bé les cartes. Ets un pallasso, el meu petit pallasso particular, un pallasso trist, un pallasso alegre, un pallasso simpàtic, un pallasso dolent. Amb tu, no m'avorreixo mai.” [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 119.].

Capitós

Per a la gent, en canvi, escriure és com una llarga conversa mantinguda amb un mateix, com una confessió davant del mossèn de la família (recordo el presbiteri de Saint-Patrick, tot el rotllo catòlic d'aquell capellà irlandès que feia pudor de fregit, i que jo em marejava per culpa dels gerros de nards del petit altar, els nards i l'oli ranci, el seu perfum capitós barrejat amb el tuf de greix cremat, el cap em rodava, mala parella, em deia jo, unió perillo- sa, em vaig pensar que em desmaiava, que queia al paviment blanc i negre), i per a d'altres, encara, escriure és com jeure davant d'un senyor o una senyoreta Freud. [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 92.].

 

1. CAPMALL m.
Peça que formava part de l'asberc i era a manera de capulla de malles que cobria el cap del guerrer, i damunt la qual es posava el capell de ferro; cast. almófar. Va-li tal colp donar per mig del cap ab la espasa, quel capmall que portava vestit no li valch, que entro a les dents lo fené, Muntaner Cròn., c. 188. XII azbercs, los VI ap capmayls e VI menys de capmayls, doc. a. 1289 (BABL, vi, 62). Ha en la cambra del cambrer l açberg ab cammayl [sic], doc. a. 1299 (BABL, vi, 70). Dos bassinets gornits ab sos capsmays [sic] e caretes. Item una barreta ab son capmay, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 287). Un bacinet ab bavera... lo lo qual fou estofat ab son capmall de tota boca, Inv. Anfós V, 160. Abriga ab lo capmall sa testa bella, Canigó i.
    Etim.: encara incerta. Les formes corresponents en les altres llengües romàniques són el prov. capmalh, fr. camail, ital. camaglio; la forma provençal o la catalana semblen esser l'origen de les formes francesa i italiana (cfr. REW 1979). Segons Diez EWb 79, totes aquestes formes són compostes de cap i malla: aquesta etimologia topa amb la dificultat del canvi de gènere, car de cap i malla sembla que hauria sortit una forma capmalla i no capmall; per això Meyer-Lübke posa emperons a l'acceptació d'aquesta etimologia. Segons J. Brüch (ZRPh, lv, 454), la forma llatina originària hauria estat *capimalium, però sembla una formació bastant artificiosa.

2. CAPMALL m.
El cap posterior del ferro del càvec, oposat a l'aceró (Santanyí).
    Fon.: kammáј (Llombards, Santanyí).
    Etim.: compost de cap i mall.

Capmall

Ja la cuirassa d'aram verge entelen

fils de verdet. i del capmall degota

rovell sanguini, rosegant els polsos

bruns, cadavèrics.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 19.).

CAPMÀS m.

|| 1. ant. Casa principal d'una masia. Declaran los dits pagesos esser obligats e tenguts dar e pagar per cascun capmas sexanta sous barcelonesos..., lo qual cens... imposam sobre los dits pagesos e masos, doc. a. 1486 (Monsalvatge Not. hist. xiii, 313). Ab la prohibissió... de pasturar ni fer pasturar aquells bestiars en lo empriu de las herbas de tots los capmasos se enclouen en dit terme, Canyelles Descr. 125.

|| 2. a) Càlcul aproximat del valor d'un conjunt de coses que s'han de comprar o vendre (or., occ.). Farà un capmàs l'Hisenda, ni el blat ni res arriba, i es quedarà les terres, Ll. B. Nadal (Jochs Fl. 1895, p. 73).—b) Acte de vendre o comprar un conjunt de coses a ull, sense pesar ni mesurar (or., occ.); cast. pancada. Aquesta gent sempre fa un cap-maç. Tant te'n donaran ab dues camises més com ab dues camises menos, Girbal Pere llarch 331.

|| 3. Negoci o assumpte que està a càrrec de qualcú i li ocupa el temps (Mall., Men.); cast. cuidado. «Tenir molts de capmassos»: tenir moltes coses a atendre, estar molt ocupat en diferents càrrecs o assumptes.

|| 4. Espècie de ventalla, generalment de cartó, que es posa davant el foc perquè no molesti amb la seva ardor excessiva; cast. abanico de chimenea (Labèrnia Dicc.).

    Fon.: kəmmás (or.); kammás (occ., bal.).

    Etim.: del llatí caput mansi, mat. sign. || 1. 

Capmàs

-No té cap sentit, mestre Jean-Pierre, que perdem el temps fent un capmàs, ofertes i contraofertes. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 204.].

CAPMASSAR v. refl.

Ficar-se una cosa dins el cap amb massa força; pensar-hi massa; encaparrar-se (Ripollès, Ross.). 

Capmassada

La senyora Clay, però, estava tan capmassada conversant amb la senyoreta Elliot que no sentí el requeriment patern. -No se m'acut a qui us podeu referir, Shepherd; no recordo que hi hagi hagut cap cavaller a Monkford d'ençà de l'època d'en Trent, el vell governador. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 32.].

 

Capmassat

L'Anne comprenia que no tenia cabuda en aquella conversa i, per tal com el capità Har­ville, capmassat a les seves cabòries, no semblava disposat a enraonar, es va haver de resignar a escoltar un seguit de minúcies sense interès, com ara: «En Musgrove i el meu ger­mà en van parlar diverses vegades, de la qüestió;... [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 290.].

Capmassat

Quan entrà, Philip estava capmassat en la lectura del llibre d'oracions, fent visera amb les mans sobre els ulls perquè la seva tia no veiés que havia plorat. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 46.].

1. CAPOLAT

|| 1. adj. (part. pass. de capolar) Tallar a trossets petits; cast. picado, triturado. En un pastis, capolat, trit, d'hom cap de dit hi fon trobat, Spill 1667. a) m. Cosa reduïda a bocins menuts; cast. salpicón, picadillo.

|| 2. adj. Fortament fatigat, sense forces; cast. rendido, quebrantado. Replens de pap y capolats d'alas, Pons Auca 173. 

Capolat

El  partit  no  té  sort,  coincideixen  efectivament  tots  els  diaris.  No  és  que  s'hagin  copiat  les  frases  els  uns  als altres, és que és veritat i no hi ha gaire cosa més a dir: tot apuntava que Nova Entesa faria un paper brillant a Giro­na a les properes eleccions municipals, que són d'aquí a quatre dies. I veritablement no, no té sort: amb la mort del candidat en aquest accident absurd el partit ha quedat capolat, les expectatives truncades, les esperances desfe­tes. (Maria Mercè Roca. L’àngel del vespre. Ed. Columna, 3ª ED. Barcelona 1998. ISBN: 843005301. 214 p. P. 14.).

CAPOLL m.

|| 1. Poncella; la flor abans d'obrir-se; cast. capullo.

|| 2. Ametló o coberta protectora que elaboren les larves de certs insectes, especialment el cuc de seda, segregant un fil i distribuint-lo en totes les direccions; cast. capullo. Capoll mort: aquell en el qual el cuc ha mort durant l'operació de filar-lo. Capoll pixat: el que esdevé tacat per les secrecions d'algun cuc estrany, o sia, diferent del que l'ha construït. Capoll tacat: el que té la seda tacada per haver-se mort el cuc en el seu interior.

|| 3. Tija que uneix el fruit a la branca; cast. pezón. Item sia pres vy uermel e-tres o quatre quapolls de boques de magrana dolsa, Micer Johan 420. Trencant amb un cop de vimella'l capoll [del raïm], Pous Empord. 4.

|| 4. La volva o bolló que cobreix el gra de blat (Sueca, Cullera, Ador); cast. cascabillo.

|| 5. Agafall cilíndric situat al cap d'amunt de la baldufa, que serveix per lligar hi el cordó que s'empra per fer-la ballar (or., bal.); cast. pezón.

|| 6. Extremitat d'un cos llarguer, en general; cast. cabo, extremo. Els ossos, cansats d'anar ballant un al cim del capoll de l'altre. Víct. Cat., Ombr. 23. Especialment: a) Capoll del membre: prepuci.—b) L'extremitat d'un farciment, lligada amb un fil (Mall., Men.). «Capoll de botifarró».—c) Allò que queda després de serrar les bigues de l'arbre (Mall.); cast. cabaco, punta.—d) pl. En els cavalls i egües, els peus, el morro i les crins (Un Mall. Dicc.); cast. cabos.—e) pl. Les peces petites de vestir, com el capell, calces, sabates, etc.; cast. cabos (Un Mall. Dicc.).—f) Capoll de muntanya: el cim d'una muntanya (Castelló).

|| 7. Home molt robust i forçut, o molt superior als altres en algun aspecte (Mall.). «Aquest futbolista és un capoll».

    Loc.—a) Ballar de capoll: veure's obligat a intervenir molt activament en una cosa o a posar tots els mitjans per vèncer dificultats (Mall., Men.). Ballar-hi el dimoni de capoll (en una cosa): haver-hi un gran moviment, una activitat extraordinària o un seguit de dificultats (Mall.). O el dimoni hi ballarà de capoll, o han de sebre per què no m'han volgut donar més claricies, Alcover Rond. ii, 293.—b) Pendre sa figa p'es capoll: pendre les coses en mal sentit, donar-se'n per ofesos (Mallorca). No'n mancan may qu'agafan sa figa p'es capoll, Ignor. 8.

    Fon.: kəpóʎ (or., bal.); kapóʎ (occ., val.).

    Intens.: capollet, capollot, capollàs, capollarro.

    Etim.: probablement d'un mot llatí vg. *cappŭllu, producte d'un creuament de cappĕllu ‘capell’ i de cucŭllu ‘capulla’, segons Corominas DECast, i, 660. 

Capoll

Em van fuetejar; em van fer caure <l'un cavall al galop; em van lligar dos dies al teulat del graner sense menjar ni aigua; em van untar la pell amb mel i vaig haver de suportar despullat la calor de l'agost men­tre un miler de mosques i de vespes se'm passejaven pel damunt; vaig seure tota la nit al mig d'un cercle de foc i el cos em va quedar cobert de butllofes; em van submergir repetidament durant sis ho­res en una tina de vinagre; em va caure un llamp; vaig beure pixum de vaca i vaig menjar merda de cavall; vaig agafar un ganivet i em vaig tallar la primera articulació del dit petit de la mà esquerra; vaig penjar tres dies i tres nits en un capoll entreteixit de cordes, lligat a les bigues de les golfes. [Paul Auster. Mr. Vertigo (Mr. Vertigo, trad. E. Riera. Edicions 62, Barcelona 2000, 1ª ed. ISBN: 9429747214. 254 p. P. 42.].

Capoll

Walsh portava la mà esquerra embenada. Tenia la sensació que era l'afegitó d'un capoll. O potser un vesper. L'embenat de la mà dreta li deixava alguns dits lliures. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 174.].

CAPSERRAT m.

|| 1. Instrument compost de dos regles articulats de manera que es poden posar en angle més o menys obert, i que serveix per midar angles (Mall., Men.); cast. falsa regla.

|| 2. Angle obtús format per dues parets (Mall.).

|| 3. Cap o costat de muntanya tallat a plom de dalt a baix (Manacor); cast. acantilado.

|| 4. pl. Cigarrets gruixats i fluixos que en el cap tenen el paper arruellat (Mall.).

    Fon.: сaʦərát (Palma, Manacor); kaʦərát (Inca, Men.).

    Sinòn.: || 1, sentenella, falsa-regla, falsaesquadra.

    Etim.: compost de cap serrat. 

Capserrat

Abans era l'únic metge que hi havia aquí, però d'ençà que han tractat de convertir això en un balneari de moda, s'ha instal·lat un altre col·lega al capserrat, i la gent rica acut a la seva consulta. A mi només em queden els qui no poden pagar els honoraris del metge. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 627.].

CAPTENIR v. refl.
Obrar, portar-se de tal o tal manera en determinades circumstàncies o envers d'una persona o cosa determinada; cast. comportarse, proceder. Com uos en cabtenriets, doc. a. 1250 (Pujol Doc. 23). En tot quant fa bé se capté, Llull Rim. 256. E yo, per tal que mal no's captenguen de uos, no gos començar neguna re, Jaume I, Cròn. 23. Com se degués captenir en aquell viatge, Desclot Cròn., c. 168. Madona la regina captench-se molt bé de mi, Muntaner Cròn., c. 269. Ara veurem com se captendran aquells, Curial, i, 27.
    Etim.: del llatí caput tĕnēre, ‘tenir cap’.

Captenir-se

El meu pare va captenir-se d'una manera principesca. Se­guint el costum francès, havia entrat a la sala amb el bastó i el barret a la mà. [Thomas Mann. Confessions de Félix Krull, lladre i farsant (Bekenntnisse Felix Krull. Der Memoiren erster Teil, trad. J. Llovet). Ed. Navona, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788419978266. 504 p P. 40.].

Capteniment

Però no ho fan. Hi regna el capteniment senyorial. De tant en tant esclata una riallada estranya, seguida d'unes paraules en turc dels portalliteres amb pantalons blaus que travessen la dringadissa i el carrisqueig característics del menjar i el sobreviure. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 96.].

Captenir-se

Elizabeth va sentir respecte pels seus sentiments i el va trobar més bell que mai mentre els expressava. -Però-va dir ella després d'una pausa-, quins motius pot tenir? Què pot haver-lo portat a captenir-se d'una manera tan cruel? [Jane Austen. Orgull i prejudici. (Pride and Prejudice. Trad. E. Preses). Ed. Proa, Barcelona 2ª ed. 1993- ISBN: 8477394482. 422 p. P. 98.].

Capteniment

La gent se'l mirava malament, corn si aquell capteniment fos in­digne de l'home que s'ocupava dels morts de Sligo. Però ell tenia la rara habilitat de prendre's les coses a la lleugera quan estava al costat d'un nen, i sota aquella llum eixuta es captenia alegrement, com si fos un ximplet. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 19.].

Captinença

Per captinença en l'esperit, de farigola,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 100.).

Capteniment

No hi havia gota de noblesa en llur capteniment, i un tenia la impressió que per a tots ells la vida era una llarga successió de preocupacions egoistes i sòrdids pensaments.  [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 265.].

Capteniment

La princesa San Ferdinando, que havia estat la seva amfitriona, seia a la dreta de l'Atkinson. Això va ocasionar un inci­dent que gairebé va fer perdre el capteniment a la Mary. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 121.].

Captingut

-Sí, ja sé què vols dir. Allò de fer-s'ho venir bé: home, jo crec que no t'has captingut correctament. Després de tot, ella es mereix una explicació. Amb els anys que fa que festegeu ... No és això el que vols?(Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi. Edicions 62, 4ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429710957. 238 p. P. 237.).

Capteniment

- ¿Era el seu capteniment tan singular com la seva manera de vestir i la seva anatomia? [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 67.].

Cap­teniment

D'una banda, la pesta els espantava i els feia més porucs. Les referències en què havien estat educats, el cap­teniment, la mesura, s'esberlaven perquè fallava l'objectiu  principal que tenien, els ideals sobre els quals havien crescut... [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 219.].

Capteniment

En Rafael va fer una pausa, distretament es va passar la mà per la cara gran, la barba desendreçada i el front alt i solcat d'arrugues, proporcionant-me un paisatge humà nu i commovedor, i després va recobrar el capteniment: «Prou, Guili, la pel-lfcula no és sobre mi, és sobre la Vera, recorda-ho sempre». [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 104.].

CAPTIRI m.

Acte de captar o demanar almoina (or., bal.); cast. limosna, mendicidad. Per la dita almoyna e a captiri de aquella han acostumat ajustarse, doc. a. 1585 (Col. Bof. viii, 483). Som un pobre que viu de captiri, Penya Mos. iii, 231.

    Fon.: kəptíɾi (or., bal.).

    Etim.: derivat de captar amb el sufix -iri, que probablement s'ha d'explicar per imitació de saltiri (< psalterium). 

Captiri

Tornava a posar interès quan cantaven l'himne final i el senyor Graves passava el captiri. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 38.].

CAPULLA f.

|| 1. Peça de roba de forma cònica, que va adherida a un hàbit o a una peça d'abric i serveix per cobrir el cap (Mall., Men.); cast. capucha, cogulla. Lo dit abat ab tots los monjes del seu monestir..., meses sobre lurs caps les capulles dels habits, Eximplis, ii, 208. Venen frares, ciri encès y acalada la capulla, Costa Trad. 75.

|| 2. El cap del pop (Mall., Men.); cast. saco.

|| 3. Peça de ferro o de llauna, buida, de forma cònica, que serveix per apagar els blens de les llumeneres (Menorca); cast. apagaluces, apagador.

|| 4. Càpsula que tenen els aglans quan estan penjats a l'alzina (Mall.); cast. caperuza. Si dius que mus sustentam amb ses capulles d'aglà, Sarol Gloses 57.

    Refr.

—«No en vull, no en vull..., ompliu-me'n sa capulla»: es diu d'un qui fingeix no voler acceptar una cosa que en realitat desitja molt que li donin (Mall., Men.).

    Fon.: сəpúʎə (Palma, Manacor); kəpúʎə (Ciutadella).

    Intens.—a) Augm.: capullassa, capullarra, capullota, capullot.—b) Dim.: capulleta, capulletxa, capullel la, capulleua, capullona, capullina, capulló, capulloia.

    Sinòn.: || 1, caperó, caputxa.

    Etim.: probablement del llatí cucŭlla, mat. sign., amb la -c- canviada en -p- per un creuament amb cappĕllu, ‘capell’. 

Capulla

-Afegeix-li una mica de cúrcuma fresca -diu després ella-. Amb un tallet de la mida de la capulla d'un bebè n'hi ha prou. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 22.].

CARALLOT m.

Home curt d'enteniment, beneitot (or., occ.); cast. bobalicón.

    Fon.: kaɾaʎɔ́t (Pont de S.); kəɾəʎɔ́t (Lluçanès, Barc., Vallès); kəɾəјɔ́t (Empordà, Pobla de L., Pla del Llobregat).

    Intens.: pejor.: carallotot (Au, calla, carallotot!, Lluís Rec. 48).

    Etim.: derivat pejoratiu de carall. 

Carallot

Prop de dues hores més tard ja en són de curioses les coincidències es trobava a la Cour de Rome en compa­nyia d'un amic un carallot de la mateixa corda que amb l'índex li assenyalava un botó de l'abric què coi li deu ex­plicar. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 71.].

CARAMUIXA (i sa var. mall. caramutxa). f.

|| 1. La canya o part llenyosa del cànem (Barc., Tarr.); cast. cañamiza, tasco. Un gavel de caramoxes [sic], doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).

|| 2. Espècie de teia de vent que es fa amb les vergues seques del cànem (Banyoles).

|| 3. Tronc sec de la porrassa, planta Asphodelus albus (Mall., Men.); cast. gamón. Un canó de canya ple d'esca de caramutja [sic], Penya Mos. iii, 90.

    Fon.: kəɾəmúʃə (or., men.); kəɾəmúʧə (mall.).

    Etim.: probablement de canemuixa, derivat de cànem, amb un sufix d'origen obscur. Les altres explicacions que s'han proposat (Spitzer Lexik. 54, ZRPh xlvi 617, Brüch en ZRPh, xxxix, 268, i Meyer-Lübke REW 5744 i 8200), tenen escassa probabilitat (cf. M. L. Wagner en ZRPh, lxiii, 524). 

Caramuixes

Els caperronets d'enciam els té enfaixats amb lligacames. Les tomaqueres pengen de tiges gruixu­des cobertes de sang seca i fulles de roure. Falgueres d'espàrrecs_ i caramuixes onegen per tot arreu com cabells. La Mary fa servir qualsevol cosa que tingui a l'abast. S'inclina i lliga els tomàquets amb unes varetes de ferro que em sembla que ha agafat d'una obra en construcció. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 123.].

CARAMELL m.

|| 1. Tros llarguer d'una matèria més o menys sòlida, resultat de la solidificació o espessiment d'un líquid. Esbufegant i escupint caramells de brumera, Víct. Cat., Ombr. 86. Especialment: a) Tros llarguer de glaç; cast. carámbano, cerrión. Las teuladas tenian un caramell de gel, doc. a. 1726 (Hist. Sóller, i, 152).—b) Concreció calcària que penja en el treginat o s'eleva en el sòl de certes coves, procedent de degotissos d'aigua barrejada amb bicarbonat de calç; cast. estalactita (la de dalt), estalagmita (la de baix).—c) Cadascun dels trossos de pasta llargueruts que surten de la màquina capoladora quan capolen el sagí del porc (Men.).—d) pl. Filaments de cànem que cauen en espadar-lo (Mall.).—e) Fil de cera que davalla fusa per la superfície d'un ciri o candela, i que en pendre's hi queda adherida; cast. moco.

|| 2. Fil prim de cànem que s'empra per a diferents usos de pesca (Empordà, Vilan. i G.). El roc..., lligat amb un caramell, ens va servir d'àncora, Ruyra Pinya, i, 35.

|| 3. Bocí de ble molt cremat que ja no fa bona claror (or.); cast. moco. Convensuda de que'ls caramells dels brocs... ja no's revifarien, Pons Auca 11.

|| 4. Fer caramell: fugir les cabres en corrua llarga, en forma de processó (Mall.).

|| 5. Moure un caramell: moure soroll, armar gresca (Val., ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: kəɾəméʎ (oc., bal.); kaɾaméʎ (occ., val.).

    Etim.: del llatí calamĕllu, ‘canyeta’. 

Caramells

Al cap d'un segon, però, l'Smith va intuir el que estava a punt de passar; en Harry havia obert la boca, i de segui­da va veure com el metall li relluïa a les genives. Poc després, en Harry se li va acostar i en va sentir l'alè tebi al coll. Tot d'una, va ser com si uns quants caramells se li enfonsessin a la pell. Quan els maxil·lars d'en Harry es van tancar al voltant de la seva larin­ge, I'Smith va haver de deixar de xisclar; al cap d'un moment, el peu d'en Harry ja tornava a ser sobre la seva mà armada. [Jo Nesbø. La set (Tørst, trad. M. Salvany – N. Parés). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 9788475886688. 668 p. P. 641.).

CARAMULL (i ses variants corumull, cormull, crumull). m.
I. Porció d'un contingut que s'eleva per damunt les voreres del recipient que el conté (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. colmo.—Mesurar a caramull: mesurar sense passar la rasadora, deixant que el gra o altra cosa que es mesura sobresurti de les voreres de la mesura. Fer caramull (un recipient): estar ple amb excés. «Aquesta olla fa caramull». «Sa mesura està a caramull». Plena y a caramull sa mesureta, Roq. 2. a) adjectivat, per supressió de la preposició a: Ple amb excés (Mall., Men.). «S'olla està ben caramull de faves». Un cossi ben caramull de neu, Roq. 7. Com tengué es carro caramull pega cop d'arri an es mul, Ignor. 20.
|| 2. per extensió: a) La part superior d'un paller, disposada en forma cònica (Urgell, Horta de Val., Pego, Mall.).—b) Les pedres que van posades damunt la volta del forn de calç (Eiv.).
II. Munt; conjunt de coses posades unes damunt les altres (or., occ., val., bal.); cast. montón. Triant a ull | lo corumull | dels millors béns, Spill 6968. Y veig guerrers que... combaten damunt ton caramull, Costa Poes. 24. Ompliu llur vinya mustia de raims a caramulls, Colom Juven. 79. Hey havia una escampadissa de estelles y caramulls de llenya, Penya Mos. iii, 174. Dir mentides a caramulls: dir moltes mentides. Especialment: a) El munt de gra que roman enmig de l'era després de traspalar i abans d'ererar (Mall.).—b) Fer caramulls, a la vinya: fer un munt de terra al voltant de cada cep, després d'empeltar-los (Mall.).—c) Esser un caramull de nirvis: esser una persona molt nerviosa (Mall.).
    Refr.—a) «A caramull d'altri fa bon mesurar»: vol dir que tothom és generós per donar coses que no són seves (Mall.).—b) «Allà on hi ha pressa, feis-hi caramull» (Mall.).—c) «No en vull, no en vull, el plat a corumull» (Alcoi).
    Fon.: kəɾəmúʎ (Plana de Vic, Barc., Camp de Tarr., Sóller, Inca, Men., Eiv.); kaɾamúʎ (Pont de S., Pinyana, Cardós, Senterada, Tremp, Balaguer, Lleida, Pradell, Massalcoreig, Tortosa, Cocentaina, Pego, Alacant); сəɾəmúʎ (Palma, Manacor, Felanitx); сeɾəmúʎ (Sineu); koɾomúʎ (Sueca, Cullera); koɾumúʎ (Val.); koɾmúʎ (Pena-roja, Alcoi); kuɾmúʎ (Puigcerdà, Solsona, Cardona); kɾumúʎ (Sta. Col. de Q., Valls, Val.).
    Intens.—a) Augm.: caramullàs, caramullarro, caramullot.—b) Dim.: caramullet, caramulletxo, caramullel·lo, caramulleu, caramulló, caramullí, caramulloi.
    Etim.: incerta. Sembla que s'ha de relacionar amb el català curull, que té els mateixos significats. Segons Meyer-Lübke REW 2243, curull ve del llatí corōlla, ‘coroneta’. El vocalisme d'aquesta etimologia no és gaire clar, car la ō hauria d'haver donat en català ó i no ú; però es pot explicar tal vegada per un canvi de sufix. En quant a caramull i les seves variants, sembla que poden explicar-se com a derivacions del llatí cŭmŭlu, que tenia els mateixos significats que té caramull; s'hauria format el diminutiu *cumulull, i per rotacisme cumurull (forma que apareix documentada en el Thesaurus puerilis d'Onofre Pou, diccionari català del segle XVI), i de cumurull s'hauria format per metàtesi curumull i per dissimilació caramull. Tot això, però, necessita esser estudiat més a fons. No s'exclou la possibilitat d'un origen pre-romà (cf. Hubschmid Karr 37).

Caramull

Provo de tornar a sintonitzar la ment, el cor, de recu­lar en el temps, fins a no fa gaires hores, al caramull de sensacions experimentades en el moment de reveure la. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 89.].

 

CARBÒLIC

El fenol és un compost orgànic aromàtic amb la molècula formada per un anell de benzè en què un hidroxil ocupa el lloc d'un hidrogen, la fórmula molecular és C6H5OH. Malgrat que en la seva estructura conté el grup hidroxi –OH, característic dels alcohols, l'anell aromàtic fa que tengui moltes propietats diferents, per la qual cosa, juntament amb els seus derivats, es consideren una classe diferent dels alcohols de composts químics i se'ls anomena fenols. El fenol s'utilitza per a desinfectar, com a reactiu en anàlisis químiques i per a obtenir resines artificials. https://ca.wikipedia.org/wiki/Fenol

Carbòlic

Un sabó carbòlic que hauria servit per netejar el greix del terra, ell l'agitava dins una tina d'aigua sabonosa on es podia ficar sencer, i es fregava el cos amb una pedra grisa, que des­prés entaforava dins una escletxa a la paret un cop havia acabat -d'on sobresortia com si fos un nas. Tot això jo ho mirava de cua d'ull, girant el cap ràpidament, perquè en aquest sentit era una filla deshonesta, incapaç d'obeir. [Sebastian Barry. L’escriptura secreta. (The Secret Scripture, trad. J. Puntí). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788492440283. 352 p. P. 15.].

CARBONCLE (i ses variants ant. carbonclo, carblonco, caruoncle). m.
|| 1. Pedra preciosa vermella, a la qual els antics atribuïen suficient lluentor per a brillar en la nit com una brasa; cast. carbúnculo. Verge sobre les vergens, carvoncle, robis, esmeragda e saphili de totes peyres precioses, Llull Oracio, c. 5. En lo safir e en lo rubiz e en carbonclo qui son pedres precioses, Llull Sta. Mar. 11, 9 (en un altre manuscrit d'aquesta obra lul·liana apareixen les formes carblonco i corblonco). Ab cors pus clar que relluent caruoncle, Trobes V. Maria 101. Mes amen dels jouens les iouens monjoyes que tots los caruoncles del mon, ni fermalls, Proc. Olives 1236. Robins, carbonclos, Tomic Hist. 113. Com un carboncle en la turquesa, Oliver Obres, i, 94.
|| 2. Tumor virulent, gangrenós, maligne, de color negrós, que produeix ràpidament la infecció total de la sang; cast. carbúnculo. Ensutzen e podrexen la sanch e engendren e multipliquen bubes, carboncles e encara bubes negres, Arn. Vil. ii, 144. Per vna malaltia que ha nom carboncle la qual se fa per superfluitat de sanch, Dieç Menesc. ii, 50.
    Etim.: del llatí carbuncŭlu, ‘carbonet’ i mat. sign. || || 1 i 2.

Carboncles

-Selah, Selabï" -va dir el vell hebreu amb uns ulls bri­llants com els meus carboncles i llançant una mirada circular a tots els racons de l'auditori per assegurar-se que no hi havia cap altre comprador, però anant amb molt de compte que la part inferior del seu cos no intervingués en la inspecció circular de por de gastar la sola de les espardenyes-. Selah, Selah! [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 87.].

CARCABÀ m.

Recinte subterrani on està situat el rodet del molí d'aigua (Ripoll, Bagà, St. Feliu de P., Plana de Vic, Lluçanès, Pinós, Centelles); cast. cárcavo. A dessota la volta grassa del lloc de les moles li explica que hi ha el carcavà on hi raja l'aigua que fa rodar el rodet, Scriptorium, juny 1925.

    Fon.: kəɾkəβá (regions citades).

    Var. form.: càcol, cacau, carcau.

    Etim.: del llatí caccăbus, ‘olla’ (García de Diego en RFE, xx, 353, i Corominas DECast, i, 675). En els documents llatins de l'alta edat mitjana, de Catalunya, el carcabà és anomenat kakaui (a. 924), cakauo (a. 932), cacabos (a. 957), cacauum (a. 964) (cf. Gl MLC, i, 327). 

Carcabà

Tot el molí trontolla de l'aigua del saltant

que fa rodar el ciclopi rodet de cor d'alzina.

Pel carcabà desbota amb ira femenina

i esquitxa les adustes llambordes del voltant.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 38.).

CARDA f.
|| 1. Instrument de paraire, que consisteix en una post amb mànec, folrada de cuiro per una cara i armada d'una multitud de punxes de filferro un poc ganxudes, que serveix per pentinar la llana o el cotó i anar separant la borra de l'estam per tal de facilitar la filatura; cast. carda. N'hi ha de dues classes: carda emborradora, que és la més grossa i serveix per emborrar, o sia, per preparar la matèria per a cardar-la, i carda emprimadora, que és la que serveix pròpiament per cardar. Per la carda, March Rims 76. Dos parells de cardes, les vnes emborradores, les altres emprimadores, doc. a. 1551 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Ferros de lances, cardes de cardar llana, Consolat de Mar, ed. 1518, 102 v.o (ap. Aguiló Dicc.). També es conserva l'ús de cardes formades de cabeces de plantes espinoses, subjectades a un mànec, que serveixen per refinar la roba ja teixida.
|| 2. Màquina guarnida d'un puat que serveix per la mateixa finalitat que el dit instrument, en la filatura mecànica del cotó, llana o jute; cast. carda. Carda d'aigua: la primitiva carda mecànica, moguda amb força hidràulica. Carda de cilindres: la que s'usa en la filatura del cotó i està construïda amb una sèrie de corrons coberts amb el raspall metàl·lic anomenat guarnició, els quals ajuden a la bota o gran corró principal en la feina de fer paral·leles les fibres. Carda de xapons: la que s'usa en la filatura del cotó, construïda amb uns regles coberts amb raspall metàl·lic o guarnició, l'objecte dels quals és el mateix que el dels cilindres en la carda de cilindres. Carda en gros: la que està composta d'una sèrie de corrons coberts amb una espècie de raspall metàl·lic per a estirar i pentinar el jute.
|| 3.   Carda de paraire: planta de la família de les dipsàcies, de diferents espècies del gènere Dipsacus, especialment el Dipsacus fullonum i el Dipsacus laciniatus; cast. carda de cardadores. Té les fulles dentades i la flor morada, i fa unes cabeçoles espinoses que s'empren, reunides i lligades a un mànec, per a cardar llana.
|| 4. El conjunt de ratlles o estries que els bolets tenen en la part inferior del barret (Vimbodi).
|| 5. Flòvia, borrall de neu (Bonansa); cast. copo.
|| 6. Renyada, reprensió forta; cast. carda. Em cauria bona cara de no dir a ma filla quants fan quince y de no donarli la carda que mereix, Rond. de R. Val. 32.
|| 7. Quedar mort de carda: quedar mort instantàniament, en el mateix lloc on ha agafat la malaltia o accident o on l'han agredit (Llofriu).
    Fon.: káɾðə (pir-or., or., bal.); káɾðɛ (Ll.); káɾða (Tortosa, Maestr., Val.).
    Etim.: derivat postverbal de cardar.

2. CARDA adj. f.
Cabra carda: cabra grisa de pèl (Manacor).

Cardes

Segurament ho hauria dit di­rectament, oi? L' Aliide va tornar a agafar les cardes, que cruixien, el foc crepitava, observava de reüll el seu marit, però el seu comportament no era altre que l'entusiasme nor­mal. L'Aliide s'havia espantat per res. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 197.].

 

CARÉS m.

|| 1. Aspecte de la cara de les persones (Vallespir, Empordà); cast. cara, facciones. «Mare i filla tenen el carés ben igual» (Llofriu). «Aquests dos nois, en el carés se retiren» (=s'assemblen). Cal creure que amb vint-y-tres anys d'absencia un home cambia molt el carès, Caseponce Contes 281. Al clar de la lluna | se veu llur carés; | si és hermosa l'una, | l'altra encara més, Ruyra País pler 43.

|| 2. Aspecte, manera (bona o dolenta) com una cosa es presenta a la vista o a la consideració (pir-or., or.); cast. cariz. Aixecava els ulls pera mirar el careç del temps, Pous Empord. 24 Es diu principalment de l'aspecte de l'atmosfera i dels negocis que poden pendre bé o malament.

    Etim.: derivat de cara, amb un sufix estrany (que presenta la variant amb -ís: carís): cf Corominas DECast, i, 687. 

Carés

El coro­nel Wallis no perdia d'ull el teu pare, tot i que aleshores no visitava encara Camden Place; però l'interès que li inspirava el senyor Elliot el menava a vigilar tot el que s'esdevenia a la casa i, quan el senyor Elliot va venir a Bath tan sols per un parell de dies, poc abans de Nadal, el va posar al corrent del carés que presentaven les coses i de les enraonies de la gent sobre la qüestió. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 260.].

CARPÓ (i ses variants escarpó, crepó, cropó). m.

L'os que forma l'extremitat inferior de l'espinada; cast. rabadilla. Ni'n pega garrotada, ni fa petà'l carpó, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 287). Sobre lo crepo ha un altre tall, Robert Coch, fol II vo. ¿Vols tu que'l toch... desobre del cropo?, Febrer Inf. xxi, 101. Agafant amb sos dits ets ossos de s'escarpó y de sa galera, Ignor. 73.

    Loc.

—Tocar el carpó (or.) o tocar s'escarpó (bal.) a algú: tupar-lo, pegar-li per les anques.

    Fon.: kəɾpó (Conflent, Gir., Bagà, Plana de Vic, Barc., Igualada, Vendrell, Sta. Col. de Q.); kaɾpó (Artesa); kɾəpó (Vic); kɾepó (Pont de S.); əskəɾpó (Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: d'un derivat romànic *cruppōne, mat. sign., diminutiu del germànic kruppa ‘rodonesa’, ‘anca’ (cfr. l'antic francès i provençal crepon, francès modern croupion, italià groppone). 

Carpó

(L 'agafa per clatell i carpó i el llença; l'home des­apareix com una fletxa per les bambolines. Les dones arrenquen un gran xiscle i fugen en toles direccions. Els homes queden com petrificats.) (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 23.).

 

Carpó

Diuen que el llit més tou apar greny de llicorella.

Si el meu llit és un bancal. es el meu carpó una rella.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 139.).

 CARRALL m.

|| 1. Escòria de carbó i metall cremat (Camprodon, Lledó, Llanàs); cast. mocos de herrero, cagafierro, escoria. Mentres furgava dintre d'aquelles concavitats negres de carrall, Pere Vayreda (Catalana, i, 438).

|| 2. Cremallot del llum (Molló); cast. pábilo, moco.

|| 3. Concreció sarrosa de les dents (Garrotxa, Plana de Vic, Vallès); cast. sarro.

    Etim.: incerta. En el «Suplement català al REW», n.o 755, hem posat carrall com a derivat del basc carra ‘flama’; però no és segura aquesta derivació. 

Carrall

Se m'acumulen unes plaquetes de caspa a la clenxa. Passen dies sencers abans no em puc rentar la cara. Em passo la llengua per les dents i noto el carrall. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 311.].

CARRAU m.

|| 1. Instrument de fusta amb què els nois fan soroll per Setmana Santa (Pallars, Ll., Balaguer, Igualada, Tarr., Calasseit, Tortosa, Vinaròs); cast. carraca.

|| 2. En l'ofici de blanquer, màquina que fa la feina del merlet; és una espècie de bombo que volta per mitjà d'unes corretges o politges, funciona sobre un taulell i porta a l'exterior fixades i distribuïdes 20 o 24 boixetes. (Igualada).

|| 3. Moixó de cant estrident, que es menja els ous dels altres nius i n'hi pon de seus (Llofriu, Gandesa).

|| 4. Persona molt xerradora, que sempre la senten garlar (or.); cast. cotorra.

|| 5. Xerrameca (or.). Adonantse de que no la escoltaven, havia parat en sec el seu carrau, Oller Rur. urb. 208.

|| 6. Nom satíric que donen als habitants de Passanant els dels pobles veïns.

|| 7. Llin. existent a Barcelona, Masnou, Mataró, Vilassar, etc.

    Fon.: kəráw (or.); karáw (occ.).

    Sinòn.:— || 1, carraca, roncadora.

    Etim.: onomatopeia. 

Carrau

És clar, això que 'un heroi condecorat amb tota la quincalla disponible a Moscou estigui dins d'una ferralla a milers de quilometres d'alçada i donant més voltes que un carrau el dia de matar jueus ... [Francesc Serés. Contes russos. (Trad. A. Maxímovna). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2009. ISBN: 9788477274704. 224 p. P. 123.].

CARRETEL·LA f.

Cotxe lleuger, de dues rodes i de buc poc fondo, amb capota que té molles per plegar-se o desplegar-se fàcilment; cast. carretela. Davallà d'una carretel-la tirada per dos cavalls, Pons Com an., 47.

    Etim.: de l'italià carrettella, mat. sign. 

Carretel·la

Llavors haurà assolida la vostra ambició

la joia faraònica de dominar la cima

i, en vostra carretel·la d'abans airosa i prima,

podreu escalar els núvols per veure l'horitzó.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 35.).

CARRISQUEJAR o CARRIQUEJAR v.

|| 1. intr. Cruixir. Feien carrisquejar asprement el pedregoleig de la carretera, Pous Empord. 194. Carrisquejaren ses dents sobre el ferro de l'eina, Bertrana Cris. 57.

|| 2. tr. Fer cruixir. Querrisquejava les dents, triturant l'ira sorda, Víct. Cat., Cayres 164.

    Fon.: kəriskəʒá (Empordà); kərikəʒá (Girona, Llofriu, Vallès).

    Etim.: onomatopeia, especialment del cruixir de dents. 

 

Carrisqueig

De tant en tant esclata una riallada estranya, seguida d'unes paraules en turc dels portalliteres amb pantalons blaus que travessen la dringadissa i el carrisqueig característics del menjar i el sobreviure. A part d'això, tot és perfecte. [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 96.].

Carrisquejaven

Darrere aquests tres caps, cosa totalment esgarrifosa, s'alçava un cap d'home o d'algun altre monstre, molt més alt que els altres i amb unes fac­cions que, posades a l'inrevés de les nostres, semblava que ha­guessin intercanviat les funcions, els òrgans i el lloc, de manera que en els ulls li carrisquejaven a dreta i a esquerra unes dents estridents com un ferro refractari sota la llima d'un serraller, i la boca desmesurada, amb uns llavis que es recargolaven amb convulsions terribles com les ninetes d'un epilèptic, m'amena­çava amb mirades fulminants. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 116.].

Carrisqueig

Al cap d'un moment, un carrisqueig de potes de cadira va omplir la sala. [Jo Nesbø. La set (Tørst, trad. M. Salvany – N. Parés). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 9788475886688. 668 p. P. 79.).

CARPINS

Carpins

Es va tornar a posar en marxa: la ment li corria més endavant, muntanya amunt, on el camí es rami­ficava entre boscos de faigs i de carpins en senderols que anaven a perdre's per les pastures. Ara li sembla­va que seguia l'ombra d'en Bono, confiat en el seu si­lenci intel·ligent. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 55.].

CARTEL·LA f.

Voluta o altre motiu ornamental curvilini en una peça d'argenteria (Mall.). 

Cartel·les

Mirem ara llurs obres: en totes manca el sentit comú, com producte que són de falsos homes, d'homes malforjats, en què sols hi ha vana presumpció i un sòrdid egoisme com en l'home més vulgar. Mirem llurs obres, mirem el galimaties més insensat: una estàtua que aixafa el pedestal o se sosté miraculosament en la curva d'un adorno inverosímil; rajoles per les parets i pels sostres, baranes de vidre, escuts sense objecte, reixes innecessàries, teulades de ràpida pendent en previsió, d'una neu que no caurà mai, cartel·les que no sostenen res... (Joaquim Torres-Garcia. Escrits sobre art. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. IBN: 8429716513. 236 p. P. 66.).

CASTANYOLA f.
I. || 1.   Planta de la família de les umbel·líferes: Bulbocastanum incrassatum Wilk. (Mall.); cast. castaña de tierra. Té l'arrel tuberosa, el tronc dret i les flors blanques en umbel·les; floreix en l'abril. Els seus tubèrculs són un bon aliment per al bestiar porquí.
|| 2.   Planta de la família de les ciperàcies: Cyperus longus L. (Cat.); cast. juncia olorosa. Les seves arrels, de color rogenca, s'usen com a medicament i com a substància aromàtica.
|| 3. Planta de la família de les ranunculàcies: Anemone coronaria (Mall.); cast. anémona. Té un cep tuberós, del qual surt un tronc acabat amb una flor blava; les fulles radicals, palmades.
|| 4. Aucell de la família dels malúrids: Cisticola schoenicola (Cat.); cast. tintín bolsicón. (V. butzac, || 2).
|| 5. a) Peix de la família dels escòmbrids: Brama rayi Schn. (Tarr., Val., Mall.); cast. castañola, saputa. Es negre, pla, de boca petita.—b) Peix molt lleig, de forma rodona, que només té un ull i no és comestible (Llucmajor).
|| 6. a) Cuc molt semblant a una castanya pelada, que talla les arrels del cep (Oliana).—b) Insecte tou, gros i aixafat, que es cria pels fems (Terrassa).
|| 7. Beneitot, curt d'enteniment (or., bal.); cast. mastuerzo, bobo. Quin castanyolas!—va fer la mare, plorant de riure, Oller Bog. 126. Més valdria que callessis y dormissis, castanyola: has perdut s'oremus, Ruyra Pinya ii, 95.
II. || 1. pl. Instrument de música popular, consistent en dues peces de fusta o d'os, de forma rodonenca, que tenen una cara còncava i que, agitades una contra l'altra, produeixen un so sec i fort que sol servir principalment per a acompanyar danses; cast. castañuelas. Caxa n'an fet de castanyoles | ells de nosaltres, Somni J. Joan 432. Dues dotzenes de musclos grossos que semblen castanyoles, Vilanova Obres, xi, 108.
|| 2. Mel molt tirosa (Martí G. Dicc.); cast. melcocha.
|| 3. Ampolla petita de vidre (Gir.); cast. castaña.
|| 4. nàut. Peça que, combinada amb un pal i l'extrem inferior de la barra de força, comunica a la metxa els moviments de balança que fa la cruseta (del molinet) fent girar la dita metxa i els munyons o tambors per l'espia (Palma).
|| 5. nàut. Castanyola d'amura: peça de fusta o de ferro, col·locada verticalment devés la mitat del vaixell prop de l'amurada, amb una droguera i roldana en el seu cap, i que serveix per a amurar la major (Mall.); cast. castañuela de amura.
|| 6. Peça de ferro en forma de coa d'oronella, que, engastada enmig d'una pedra, serveix per a pujar-la sense lligar (Mall.).
|| 7. Espècie d'ansa que hi ha a un extrem de cadascuna de les bandes de l'anguila de varar naus (Palma).
|| 8. Esclafit que es fa unint fort els palpissos del dit gros i del dit d'enmig i separant-los després amb violència, per acompanyar un ball, per cridar un animal, etc. (Val.); cast. castañeta. Balla y canta fort al so | fent gestos y remanyoles | y en palmes y castanyoles | creu-se qu'ell és y altri no, Flor d'enam. 48.
|| 9. a) Espetec que es produeix amb la llengua i el paladar per a engegar i arriar els cavalls (Barc.).—b) pl. Petament de dents, produït voluntàriament o per tremolor (Empordà); cast. castañeta.
|| 10. Un dels cants que fa la perdiu (Tortosa).
|| 11. Galtada o clatellada (Men.); cast. castaña, pescozón.
    Loc.—a) Alegre com unes castanyoles: molt alegre.—b) Dir es floc amb ses castanyoles: avenir-se una cosa amb una altra, anar ben ajustades (Mall.).—c) Fer sa mitja castanyola: fer la mitja rialla, somriure (Alaró).
    Fon.: kəstəɲɔ́lə (or., bal.); kastaɲɔ́lɛ (Ll.); kastaɲɔ́la (Tortosa, val.).
    Intens.:—a) Augm.: castanyolassa, castanyolarra, castanyolota, castanyolot.—b) Dim.: castanyoleta, castanyoletxa, castanyoleua, castanyoliua, castanyolí, castanyolina, castanyolona.
    Etim.: del llatí *castanĕŏla, dim. de castanĕa, ‘castanya’.

Castanyola

L'home em va ensenyar a arrencar tota una es­pina sencera d'una castanyola. Llavors me la va presentar com una ofrena d'un pretendent. Vaig passar el dit per les punxes de les espines d'aquell esquelet que semblava una pinta de dues cares. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 255.].

CATATÒNIC

catatònic -a adj. Que pateix catatonia. esquizofrènia catatònica f. Esquizofrènia amb predomini de manifestacions catatòniques.

Diccionari General DCT

Catatònic

-Sempre diu que n'hi ha un ocellet, a l'arbre, encara que no l'ha visc mai dingú, però seguim, al del costat del Mario hi tens l'Alessandro, el catatònic, cada carda ve son pare i e' explica coca la pel·lícula, ho fa amb tothom, després ve el meu llit. En aquest cantó hi ha el Mare­dedeu, el que et va calar foc, li diuen aíxins perquè no en saben re, ell no parla, només de cop en quan amb la Mare de Déu. [Daniele Mencarelli. Tot demana salvació. (Tutto chiede salvezza, trad. P. Vidal). Ed. La Segona Perifèria, 1ª ed. 2022. ISBN: 9788419059000. 224 p. P. 24.].

CATÚFOL m.:

V. caduf, art. 1 i 2. 

1. CADUF (i ses variants cadup, cadúfol, catúfol, gadúfol i gatúfol). m.
|| 1. Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l'aigua i abocar-la per regar; cast. arcaduz, canjilón. Per gerras e per cadufs, doc. mall., a. 1316 (Bordoy Hist. Felanitx, i, 267). Per obs de fer cadufs a la nora, doc. val., a. 1486 (Arx. Gral. R. Val.). Treballaven en va ab cadufos sens fons d'umplir un safareig, Alegre Transf. 36 bis. Portaua per diuisa rodes de cenia ab los cadufs tots d'or e foradats al sòl, Tirant, c. 186. Dava voltes a sa cini fent gemegar ses rodes i degotar els cadúfols, Rosselló Valldem. 19. El rest qui du l'aigua pouada i sos catúfols mal rodons, Colom Tres tar. 55.
|| 2. Canonada d'obra que va per davall terra i condueix l'aigua bruta de les latrines a la claveguera (Lleida) o l'aigua del riu a la sèquia (Horta de València).
    Loc.
—Semblar un cadúfol: esser un infant molt petit i bellugadís (Llofriu).
    Cult. pop.—A l'Empordà és molt coneguda aquesta endevinalla: «Set que van, set que vénen; set que a les parets se tenen; set que pugen, set que baixen; set que pesquen, set que bresquen, i set que estan a l'aiga fresca». Són els catúfols de la sínia.
    Fon.: kəðúf (Mall., Men., Eiv.); kaðúf (Gandesa, Ulldecona, Vinaròs, Benassal, València, Alcoi); kaðúp (Tortosa); kəðúfuɫ (Reus); kaðúfoɫ (Morella, Benassal); kətúfuɫ (Empordà, Maresme, Costa de Llevant, Costa de Ponent, Camp de Tarr.); katúfoɫ (Ll., Val.); gəðúfuɫ (Reus); gətúfuɫ (Reus); kaúp (Guardamar).
    Intens.:—a) Augm.: cadufàs, cadufarro, cadufot.—b) Dim.: cadufet, cadufeu, cadufó.
    Etim.: de l'aràbic kaduz ‘cànter’, amb -f produïda per contaminació de cadaf.

2. CADUF o CATÚFOL m.
Idea desraonable, pròpia d'un cervell debilitat o caduc; cast. chochez. «Aquest vell ja fa catúfols» (Empordà, Olot, Vic, Costa de Llevant, Camp de Tarr.). «Sa padrina ja fa cadufos» (Mall., Eiv.). Espera a fer llimosna per quand ja fará cadufos, Aguiló Poes. 158. O quin caduf! ¿Que vos ha trabucat es seny? Alcover Rond. ii, 199. Ca! ca! Això son cadufos, l'amo, Rosselló Valldem. 82.
    Fon.: fe kəðúfos (Mall.); fe kəðúfus (Eiv.); fe kətúfuls (Empordà, Garrotxa, Vic, Costa de Llevant, Camp de Tarr.).
    Etim.: de caduc («fer caducs»), amb contaminació de caduf art. 1 i de sa variant catúfol.

3. CADUF, -UFA adj.
Bajà. «Vaja una dona més cadufa!» (Palma).

Catúfols

-La mare, com solíem dir a l'exèrcit, no fa catúfols. Aeneas va tirar el fum del cigarret damunt d'un cartell de Léger penjat d'una llibreria ombrívola plena de còpies de ressenyes de novel·les recents i llibres de poesia. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 423.].

 

1. CATXO m.
|| 1. Capsigrany (Llucmajor, Pollença).
|| 2. Cap de l'home com a centre del pensament (en sentit humorístic, Manacor). «Dur es catxo calent amb una cosa»: dur-hi idea forta (Manacor).
|| 3. Cop de puny al cap (Alaró); cast. coscorrón.
    Fon.: сέ̞ʧo (Manacor); сáʧo (Pollença, Llucmajor).
    Etim.: sembla procedir de cap amb contaminació del cast. cacho, ‘tros’, ‘estella’.

2. CATXO, -A adj.
|| 1. Ajupit, inclinat cap a terra, abaixat de la part superior, esclafat (Pena-roja, Tortosa, Morella, Benassal); cast. bajo, gacho. «La porta és catxa» (Morella). «El pis és catxo» (ibid.) «Aquest home camina molt catxo» (Pena-roja). Escarbant violentament i amb lo cap catxo, Moreira Folkl. 280.
|| 2. Mut, tranquil (Grandó Voc. ross.). Mut, catxo, ull-près, tothom se pensa..., Berga MT 79.
    Fon.: káʧo (occ., Maestr.).
    Etim.: pres de l'aragonès cacho, cast. gacho, mat. sign. (V. acatxar i catxar).

3. CATXO m.
Joc de cartes que es juga amb la meitat de les cartes des dels sisos fins als reis, o amb l'altra meitat, quedant per aquest orde el valor de cadascuna d'elles i augmentant-se el punt segons es van lligant els colls, i essent el major el de sis o cinc de cadascun. Es reparteixen les cartes d'una en una fins a tres, i en totes es pot envidar; quan lliguen les tres d'un coll, es fa catxo: es diu catxo major el de tres reis (Cat., Mall.); cast. cacho. Que ninguna persona... puga... jugar en dita vila y parròquia de Riudaura joch de daus, catxo y altres jochs prohibits, doc. a. 1743 (Monsalvatje Not. hist. xix, 181). Mai parlen sinó de joc | de caíxo y de girada, | lo dau no falta tampoch, Miquel Ferrando, Vicis, A 10.
    Loc.
—Fer bon catxo: fer-la bona, fer una cosa que no convenia o no es desitjava. «Hem fet bon catxo!»

Catxoi

REI: l bé que sent dos els qui l'heu salvada. a qui la dono?

TOTS DOS: A mi.

REI: Però no estaria pas catxoi casar-la amb dos ho­mes! (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 54.).

CAVALLÓ m.

|| 1. La part principal de l'albarda, que es compon dels dos arçons de fusta i un encoixinat de palla coberta de cuiro (Calasseit). Damunt el cavalló va la pell on cavalquen o carreguen.

|| 2. Crestall o llom de terra entre dos solcs de sembradura o de reguiu, o entre dues taules d'hort (Oliana, Bellpuig, Ll., Pradell, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Maestrat, Cast., Val., Sueca); cast. caballón, camellón. Los quals barranchs eres e cavallons de les dites salines per causa d'alluvions d'aygues eren enrunats e desfets, doc. a. 1470 (Arx. Gral. R. Val.). Fa-hi cavallons | ab alerons, Spill 14798. Un cavalló tort, el farà desfer sense mirament, Pasqual Raval 2.

|| 3. Carena de la teulada (Artesa, Massalcoreig, Fraga, Calasseit, Gandesa, Llucena, Val., Sueca, Alcoi, Pego, Benidorm); cast. caballete.

|| 4. Filera de teules cobertores (Capçanes, Sueca).

|| 5. Munt de cert nombre de garbes (generalment deu) que es forma així com van segant i es deixa enmig del camp per a esser carregat després en haver de garbejar; cast. tresnal. En els documents antics trobam també el mot cavalló amb el significat de ‘feix de palla’. De cols spinachs albergínies de cauallons e de totes altres ortalices sia donada delma, Jaume I, Sent. La pexera que en lo comensament serà feyta de rama e lenyes e cavalons, doc. a. 1315 (RLR, xxx, 274). Decem octo cauayons ordey, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 182). On age garbes ne cauayons, Ordenacions de Valls, a. 1390. XVI cauayons de li, doc. a. 1456 (BSAL, iv, 10). Cent caualons de pala poc més o menys, doc. a. 1461 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Per nou cavallons de palla a raó dos sous y deu lo cavalló, doc. a. 1469 (arx. convent Concepció, de Palma). En pendrem dels cabayons [sic] y també un xich de las garbas, Milà Rom. 329. A quasi totes les regions catalanes s'entén per cavalló un munt de deu garbes; però aquest nombre no és absolutament fix, car també es fan cavallons d'onze garbes (Puigcerdà), de tretze (Pla del Llobregat) i fins de disset (Ordino).

|| 6. Conjunt de deu vencills per a lligar garbes o altres coses (Mall.).

|| 7. Desena; conjunt de deu coses, especialment de figues o altra fruita (Maestr., Val.). «M'hai minjat tres cavallons de figues»=trenta figues (Benassal).

    Fon.: kəβəʎó (pir-or., or.); kəβəјó (Plana de Vic, Empordà, Pobla de L.); kaβaʎó (occ., Val).; kavaʎó (Cast., Al.); kəvəјó (mall., eiv.); kəvəó, kəvó (men.).

    Etim.: derivat de cavall. 

Cavallons

Com si volgués castigar la tendresa que li aflorava a la mirada amb la qual va continuar mirant el fill mentre s'allunyava la pilota contra el pit, l'ombra que lliscava gràcil pels cavallons de la sorra, cap a l'aigua. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 65.].

CAUÇOLS

ENCARA LES REGLES D'ESQUIVAR VOCABLES1 - RACO.cat raco.cat https://www.raco.cat › article › download PDF

per G Colón · 2005 · Citat per 1 — la 'cornell', cauçol 'fonaments', endívia 'escarola' gesmil, fraula, senill, harda, estalzim, rent. 'llevat', solsida 'esllavissada', afonar 'enfonzar', ...

Cauçols

Lo príncep lo re­gardà e viu-lo que no vestí mas una gonelleta ab corda, sens camisa. e fo magre e negre del calor del solei e la barba qui li fo molt creguda, e sos caubells negres e llongs. e portà el cap un capell de cuir tot trepat, e en les cames uns cauçols de cuir, e unes avarques de cuir e'ls peus. E quan lo príncep lo viu així aparellat, meravellàse'n molt e demanà-li quin hom era; e ell dix-li que era almogàver de les gents del rei d'Aragó. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 201.).

CEDA f. 

|| 1. ant. Cèdula, full escrit. Que'n ceda y en llíbre se deuen tots metre, Brama llaur. 245. Quatre cedes de cessions de debitoris, Inv. Exarch. 

|| 2. Llista de noms (Benassal, Pobla de Benifassà). E troba's en ceda esser morts mil e CCXXXIIII hòmens, Tirant, c. 144.

    Fon.: sέða (Maestrat).

    Etim.: del llatí scheda, mat. sign.

2. CEDA f., grafia ant.: 

V. seda.

Ceda

A la cèl·lula bàsica, el municipi, i concretament el de la capitalitat, els Trastàmares buidren de contingut real el sistema de cooptació-atzarós en què s'havia convertit l'elecció anyal dels càrrecs dirigents de l'Ajuntament valencià. I així, per la pràctica de la ceda, els dotze noms, de possibles elegits ciutadans jurats, i els altres dotze, cavallers jurats al cap de la ciutat, que fins aleshores havien estat triats per comissions en base al Consell General,... (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg.25).

CÈFINOS

Cèfinos

El mossèn tornà a pujar al presbiteri seguit dels escolans i observà els bancs del cantó dret de l'església; els homes amb el cap descobert, l'inclinaven, respectuosos. Després mirà cap al cantó esquerre; les dones amb els cèfinos negres de blonda amb brodats a les vores, se'l miraven, expectants. (Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 12.).

CEIBA m. 

Arbre de les Indies, molt gros, que fa unes tavelles plenes d'una mena de llana; cast. ceiba. Ab fulles abrigat de ceiba i palma, Atlàntida iii.

Ceiba

Es van acostar al foc, que Mendoza mantenia encès protegint-lo de l'aigua amb un bocí d'escorça de ceiba. Un esclau negre, nu, mirava les flames en silenci, com si fos mut. (Francesc Puigpelat. Romeu i Julieta. Segona Part. Ed. Fanbooks, 1ª ed. Barcelona, 2014. 178 pp. Pàg. 84).

CEILÀNIES

Ceilànies

Domassos esvaïts, randes clares! Un dia,

no sé com, molt suau, el vell calaix s'obrí:

flors acabades de collir, assutzenes, ceilànies, violetes, nadales

-i un vol de papallons plens de llum a les ales!

(AADD. Poesia. Edicions 62, Barcelona 1987, 4º ed. ISBN: 8429718249. 136 p. P. 128.).

CELATGE m. 

Aspecte del cel; cast. celaje. «Es celatge mos serveix per sebre quin vent ha de fer» (Mall.). Damunt la serra's destaca dels tons deurats del celatge, Massó Croq. 20. Pels celatges carminencs, Maragall Enllà 11.

Celatge 

Tot s'havia fet diàfan, i així l'home que s'enfonsava més i més en l'espiral de tristor va poder veure un llunyà record de la infantesa i se li aparegueren, enlluernadors, el matí, els ocells i el paisatge i el celatge de la vall. (Toni Sala. Entomologia. Edicions 62, Barcelona, 2001. Pàg. 53).

CELIANDRE (i sa var. celiàndria). m. 

Planta de la família de les umbel·líferes: Coriandrum sativum L.; cast. cilantro. Té el tronc dret i llis; les fulles verdes i d'olor agradable, les inferiors amb segments amples i les superiors quasi filiformes; les flors blanques i sense invòlucre, amb umbel·les de cinc a deu radis, i el fruit és globulós i aromàtic. Carga de celiandre, Leuda Coll. 1249.Altra capça ab dos liures mija de celiandre confit, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca, Val.). Perque aprofita menjar aprés del past coses stíptiques com són codonys celiandre magranes o un poch de formatge, Albert G., Ques. 13. De certa part | l'humit si't toca, | la mort te floca | com Alexandre: | quin celiandre | per a lonch ús!, Spill 9726. Draga de sement en la qual sia nasturci e celiandra,Cauliach Coll., ll. 6, d. 2a, c. 7.

    Etim.: del llatí coriandrum, mat. sign.

Celiandre

Es trinxa bé la carn magra i es posa en un atuell pro­fund. S'ajunten, en un platet, la sal, el pebre i la canye­lla. De celiandre i de nou moscada, se n'hi posa ben po­quet, perqué tenen massa aroma. Tot aixó, ben barre­jat, es tira a la carn amb l'ou i el xerés i es pasta bé amb les mans. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 64).

CELIC m., dim. afectuós

per cel. Aquesta ermita és un celic, Víct. Cat., Sol. 62.

CÈLIC, -ICA adj.

Propi del cel; cast. célico. Es la Reina dels cèlichs jessamins, Camps F., Poes. 37. A sos fills, d'un cèlic esdevenir penyora, Atlàntida x.

    Etim.: pres del llatí caelĭcus, mat. sign.

Cèlic

No sé pas si per aquesta contrada hi planen esperits encisers, o si un cèlic deliri s'ha emparat de mon cor; però tot el que m'envolta té un aire de paradís. Un xic abans d'entrar al poble hi ha una font, una font, per cert, a la qual m'hi sento lligat per un conjur semblant al de Melusina amb ses germanes. Baixant un pujolet et trobes, de sobte, davant per davant d'una gruta; i allí, davallant vint graons, veus com l'aigua més pura brolla a través del marbre. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 16.).

 

Cèlica

I què importa que Albert sigui el teu espòs? Espòs! Això fóra, doncs, solament per aquest món... i per aquest món jo faig un pecat estimant-te, volent arrencar-te dels seus braços als meus. Pecat? I bé, ja me'n puneixo, l'he gustat en tota la seva cèlica delícia aquest pecat; hi he aspirat el bàlsam de la vida i el meu cor hi ha xuclat la força. D'aquell moment ençà tu ets meva, meva, oh Lota! Jo passo davant. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 162.).

CELÍSTIA f. 

Claror dels estels. «No cal fanal per anar a casa, perquè avui fa molta celístia» (Valls). | als raigs de la celístia tremolosos, Atlàntida, vii. Cantava ell les celísties i el fill de l'alba ros, Atlàntida, vi. Se fongué com la celístia de l'aubada, Costa Agre terra 140.

    Fon.: səlístiə (Barc., Tarr., Valls, Capdepera).

    Etim.: de celèstia, amb canvi de la e en i per influència de la i postònica.

Celístia

Si s'observava amb deteniment tot aquell rodal, ni que fos a la feble claror de la celístia, es podia apreciar que en Gabriel Oak havia habilitat una part del que se n'hauria pogut dir un rost per al seu gran objectiu d'aquell hivem. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 16].

Celístia

Era tot fosc, espès, negre, com una gola de llop. Les ombres s’havien atapeït amb tanta pressa allí dintre, que embolicaven de tenebres els altars, les capelles, els sants, el presbiteri. La gota de celístia que encara surava arran de les finestres acabava de fer més espessa la fosquedat de baix. Com ànimes en pena, se movien el rector i els jaios dintre la negror, caminant a les palpentes, fins que vora de la pica van trobar un tros de blandó sobre el broc d'un canelobre. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 40.).

Celístia

Va assentir, em vaig aixecar, ella també i, en la claror intermitent que produïa el projector, vaig veure la mirada del mestre que la seguia mentre sortia amb mi de la sala cap a la celístia d'un vespre d'agost. [Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 59.].

Celístia

Com s'havia tornat, aquell home, bon Déu!" I davant de la por a l'escàndol, que era la cosa que més l'estemordia, l'Anneta saltà del llit, de qualsevol manera a la celístia que deixava entrar un mig badat, i sortí al balconet de la cambra. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 123.).

CELLAEIXUT

Cellaeixut

Un diumenge al matí jo anava per un camí de vora el poble. Ja aleshores m'agradava de passejar solitàriament. De sobte, un home, que no vaig veure d'on sortia, em saludà i se'm posà al costat. Era un conco cellaeixut i antipàtic, una mena d'home ferreny, revellit, garrell, retorçat com un cep. Després he sabut que ha practicat la usura. que ha reclamat quantitats que ja li havien estat pagades. Hom li atribueix malifetes repugnants. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 108.).

CELLAJUNT, -UNTA adj.

Que té les celles que es toquen una amb l'altra; especialment, que té les celles unides per una contracció produïda per disgust o preocupació greu; cast. cejijunto. Del pastor que, esquerp y cellajunt, guaytava amb menyspreu an aquelles bèsties, Víct. Cat., Sol. 151. El Sr. Mariano, cellajunt i enfellonit, Roig Flama 126.

    Fon.: sɛʎəʒún (or.). 

Cellajunta

Hi havia aquella forta Assumpta

(que terres lluny era el marit)

que s'adormia cellajunta

i amb una mà damunt del pit.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 80.).

CENTAURA f.

|| 1.   Planta de la família de les gencianàcies: Erythea Centaurium Pers. (or., occ., bal.); cast. centaura menor.

|| 2. Centaura groga: planta de la família de les gencianàcies: Chlora perfoliata Willd. (or.); cast. clora.

|| 3. Centaura major: planta de la família de les compostes: Centaura Centaurium L. (or.); cast. centaura mayor.

|| 4. Centaura beneita: planta de la família de les compostes: Cnicus benedictus (Val.); cast. cardo santo.

|| 5. Centaura pinyera: planta de la família de les compostes: Centaurea conifera (Val.).

|| 6. Centaura raspallera: planta de la família de les compostes: Centaurea salmantica (Val., ap. Cavanilles Observ. ii).

|| 7. Centaura lletrera: planta de la família de les compostes: Centaurea galactites (Val., ap. Cavanilles ibid.).

|| 8. Centaura obriülls: planta de la família de les compostes: Centaurea calcitrapa (Val., ap. Cavanilles ibid.).

    Fon.: səntáwɾə (or., bal.); sentáwɾa (val.).

    Etim.: pres del llatí cĕntaurĕa, mat. sign. 

Centaura

Àdhuc centaura, que fa aquella floreta tan bonica. I avui no puc trobar-ne cap." Remarco quelcom d'anormal en ell, i donant un tomb a la conversa, li demano per que les vol, les flors. Un somriure estrany contrau el seu rostre. "Si no haveu de trair-me -em diu posant un dit sobre la boca— us diré que he promès un ramell al meu tresor." "Ah! això sí que està bé”, li dic. "Oh —respon, té moltes altres coses. És rica." (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 125.).

CENTENER m.

|| 1. Conjunt de cent unitats; cast. centenar. Raquel digué a Moysès que divisís lo seu poble en millaners e centeners, Flavi Joseph, c. 4. (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. Caporal que comandava cent homes de les milícies populars catalanes del segle XVI (cfr. Geogr. Barc. 630).

|| 3. Lligada que es feia a la fi de la troca de cent voltes, nuant-hi el cap per evitar que la troca s'embullàs; modernament, el fil resistent, cordó, corda o veta que es passa entre les espires d'una troca o els fils d'un ordit, per evitar que s'embullin; cast. cuendo. Sens centener | són la madexa, | e joch de flexa | per cego fet, Spill 7800.

    Loc.

—No tenir cap ni centener: estar embullada una cosa, no poder-se resoldre les dificultats (Val.); no tenir solta, estar mancat totalment de discreció (Cat., Bal.). Fundau aquexes beneytures en ximpleries que no tenen cap ni centené, Ignor. 33.

    Refr.

—«Lo que no està en la madeixa, està en lo centener» (Val., Sueca).

    Fon.: səntəné (or., bal.); sentené (occ., Maestr.); sentenéɾ (Val.).

    Etim.: del llatí centēnărĭu, ‘propi de la centena’, ‘que es compon de cent coses’.

Centener

Havia tocat la butxaca de tothom... Els domers de la diòcesi... el sagristà i fins i tot la que llogava les cadires... Li devia més de dos mil francs... I tot mitjançant embolics que no tenien ni cap ni centener... Últimament rampinyava el captiri dels Sagra ments... L'havien enxampat dues vegades... mentre buidava la cai xeta. La dels «Diners de Joana d'Arc», l'havien trobada a la seva habitació, rebentada amb una escarpa...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 347.].

CERÇ m. 

Vent fred de la part de tramuntana, oscil·lant entre el N. i el NO., segons les regions; cast. cierzo. Aquesta casa sta en la fi de Europa e de tot crestianisme vers cerç, Eximenis, I del Crestià, c. 249 (ap. Aguiló Dicc.). En lo temps fret quan corre lo vent cerç millor fa digestió, Egidi Romà, ll. 2, pt. 1a, c. 14. Per lo aueniment del vent cerç les dites nuus se escampen e fugen, Genebreda Cons. 26. Les cordes que el cerç besa són los tres rius, Canigó vi. És conegut el nom de cerç, amb el significat de ‘vent NO’, en el català occidental, part baixa del Segre i del Cinca, Ribera d'Ebre, Maestrat, Castelló i regió alacantina; a Calasseit s'anomena cerç atramuntanatel vent del N.; a Tortosa, Ulldecona, Alcalà de Xivert i Morella sembla que hi ha gent que anomena simplement cerç el vent del Nord, però sempre amb tendència a NO.

    Refr.—a) «Llamp a la marina, cerç a la matina» (Xerta).—b) «El valencià la mou, i el cerç la plou» (Morella).—c) «Cerç de matí, aigua de vesprà(da)» (Val.).

    Fon.: sέɾs (Fraga, Aitona, Vendrell, Calasseit, Tortosa, Ulldecona, Alcalà de X., Morella, Xerta, Biar, Benigani).

    Etim.: del llatí *cĕrcĭus, var. de cĭrcĭus, ‘vent de ponent’.

Cerç

"Saps lo que deia el pare? -pregunta un, de cop-. Que de dalt no en baixa res bo: a dalt només trobarás cerç. I assenten tots, de seguida: "I pagos". ("I els d'astí, què?. El Temps, 2006. Núria Cadenes. 20/05/2014, pàg. 132).

CERCABREGUES (i ross. cercabrega). m. i f.

Afectat de provocar baralles; cast. buscarruidos, pendenciero. Un cercabregues bordeller, Colom Nerto 31. L'exemple d'aquey cerque-bregue, Saisset Pims y pams 18.

    Fon.: səɾkəbɾə́ɣəs (Mall.); sɛɾkəbɾέɣə (Ross.).

    Etim.: compost de l'imperatiu de cercar i del substantiu brega. 

Cercabregues

Quan anava begut era sorollós i prepo­tent i vulgar i cercabregues. [W. Somerset Maugham. Una vil·la a Florència (Up at the Villa, trad, J. De Jòdar) Ed. Viena, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788417998974. 174 p. P. 45.].

CERNC

Cernc

-Ca; just denou mesos. Era mal fet com un motlo de fer llamps. Veis? jo som lletja; idò ell encara me guanyava d'un bon tros... i en es retrato és de lo més guapo i ben fet. Creis-me: estic que no cernc de mon sedàs. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 392.).

CEROLÓS, -OSA adj.

Brut de cerol, i per extensió, brut de qualsevol cosa apegalosa (Mall.); cast. mugriento. Una guiterra embotida y cerolosa, Maura Aygof. 128.

    Fon.: səɾolós (Mall.); səɾulós (Men.). 

Cerolós

Això dictava, ajupida damunt una tauleta il·luminada amb un quinqueret setmesó, la senyora Josepa a sa seua nora Na Pepi Aquesta escrivia ses notes, casi taquigràfiques, a un llibret de comptes cerolós i escantellat, que per espai de vint anys va esser es confident econòmic manetjat pel senyor Pepe, un ex-sergem andalús amansat per la senyora Josepa i refredat a Mallorca fins a quedar-se baldat a una cadira de repòs, més de vuit o deu anys seguits. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 80.).

CERRA f. 

|| 1. Pèl gruixut i aspre, principalment els del porc, de la coa de les bísties cavallines, etc.; cast. cerda. Meteu vna corda de cànem ho de li ho de cerres de la coha del cauall, Dieç Menesc. ii, 41. Tres cedassos, hu de cerres, altre de seda vells, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 419). 

|| 2. Pèl de qualque animal, que els sabaters empren per fer passar el fil quan ripunten amb l'alena (Mall., Men.); cast. cerda. 

|| 3. Cadascun dels pèls d'un pinzell.

    Refr.

—«Mala llana té es porc, que tot són cerres»: es diu parlant de qualcú o de qualque cosa que presenta mals símptomes, i per tant no se'n pot esperar gaire cosa bona (Mall., Men.).

    Fon.: sə́rə (Mall., Ciutadella); sέrɛ (Maó).

    Intens.:—a) Augm.: cerrassa, cerrota, cerrot.—b) Dim.: cerreta, cerretxa, cerreua, cerrona.

    Etim.: del basc zerri, ‘porc’, d'on vénen també els mots castellans cerdo ‘porc’ i cerda ‘cerra’. En el català oriental el mot cerra ha estat substituït per la forma castellana cerda, probablement per evitar l'homonímia de cerra amb serra; en canvi s'ha conservat la forma cerra en baleàric, on l'homonímia era impossible. A propòsit de l'alternància -rr- i -rd- de cerra i cerda, cfr. també el cat. esquerra, cast. izquierda, el cast. barro i aragonès bardo, el cat. marrà i mardà (cfr. G. Rohlfs en Zschr. r. Ph., xlvii, 402).

Cerres

.. i aquel! sentiment d'alegria Ii minvava quan pensava en els motius pels quals dansava el foc: per bullir aigua per escaldar les cerres del cos. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 69.].

Cerres

En acabat, glopeja, posa les cerres sota el raig d’aigua i hi passa el dit gros pel damunt. El deixa al got, al costat de l’altre. (Empar Moliner. T'estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 847727410X. 206 pp. Pàg. 157.).

Cerres

En Harry es va incorporar i es va passar una mà per les cerres del cap. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 97.].

Cerres

Al cap d'un segon, ja hi enraonava animadament. Era un home d'estatura mitjana, amb el cap rodó característic dels teutons i la cara groguenca; tenia uns bigotassos amb pèls que semblaven cerres; duia levita i pantalons grisos, i lluïa una gruixuda cadena d'or. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 302.].

Cerres

Es va passar una mà per les cerres curtes de cabells rossos que li creixien exactament a cent noranta-dos centímetres de les plantes glaçades dels peus. [Jo Nesbø. El ninot de neu (Suømannen, trad. L. Font). Ed. Proa, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788475884172. 510 p. P. 18.].

CERTENITAT f.: 

V. certanitat.

CERTANITAT (i ses var. certanetat, certenitat, certinitat, certalidat). f. 

Certesa. Que sien hòmens conexents, que d'esta cosa vos sàpien dir certanitat, doc. a. 1270 (Capmany Mem. ii, 36). Que major certanetat hom aja per raó que per ymaginació, Llull Cont. 65. Deman qu'el do certenitat, Llull Rim. 494. Per sentiment de manifesta certanitat de la fractura, Cauliach Coll., ll. 5, d. 1a, c. 1. Diu Ouidi que amor no ha deguna certenitat, Tirant, c. 352.Dient açò ab tanta certinitat, que ja li paria esser stat fet, Villena Vita Chr., c. 15. Ja escriurem més llarch com sabrem la certinitat, doc. mall. segle XVII (Alm. Isl. Bal. 1876, p. 123). Tal volta no'n traurian la certenitat y'ls sugeriria duptes, Collell Fadrin. 175. D'axò, sí; de callar, sí que'n tenia la certenitat!,Girbal Pere Llarch 111.

    Fon.: səɾtənitát (Empordà, Plana de Vic, Lluçanès, Solsona); səɾtəliðát (mall., men.).

    Etim.: derivat per certà. La forma certenitat, que apareix tan sovint en la llengua antiga, prové d'una confusió de sufixos; realment, pronunciat səɾtənitát,tant podria provenir aquest mot d'un llatí *certānitāte com d'un *certēnitāte; però parla a favor del primer, el fet d'existir els primitius cat. certà i fr. certain que suposen un llatí *certānu i no *certēnu.

Certenitat

Tan ostensibles són i tan freqüents els espectacles que ofereix l'home de semblants transformacions, que fàcilment se pot heure la certenitat del fet. Mes enquerir com se fa la reencarnació de multituds humanes ja és més dificultós, si no impossible. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 149).

CERVELLINA f.

|| 1. Planta de la família de les compostes: Catananche caerulea L. (or.); cast. hierba cupido. Té les fulles polieriçades, linears; les flors blaves, rarament blanques, en cabeçoles grosses solitàries i sostingudes per peduncles llargs. (Cfr. Flora Cat. iii, 409).

|| 2. Planta de la família de les plantaginàcies: Plantago coronopus L. (or.); cast. cuerno de ciervo. (V. banya de cervo).

|| 3. Suc de cervellina: seny, enteniment (Llofriu).

    Fon.: səɾβəʎínə (pir., or.).

    Var. form.: cerverina.

    Etim.: de cerverina, mat. sign., amb contaminació per cervell. L'expressió suc de cervellina és un joc de paraules que revela la forta influència de cervell damunt aquest mot. 

Cervellines  

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

CÈSSIA

Céssia

Però, que dic? Ai de mi! Céssia, céssia mon rigor, que l’ídol de mon amor no se pot tractar així. No és digna, no, de reinar; no és digna, no, de mon rang qui, ab una tan bella sang, ses mans vol ensangrentar. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 223.).

CIBERCONDRIA

La cibercondria o hipercondria digital és el costum de fer un ús excessiu de la tecnologia per tal de buscar informació sobre malalties de manera constant i, en alguns casos, obsessiva. Es tracta d'una versió digital de la hipocondria. https://ca.wikipedia.org/wiki/Cibercondria

Cibercondria

-Hipocondríac no, ets un hipocondríac amb ordina­dor. Molt pitjor!

Cibercondria, es veu que se'n diu: tendència malaltissa a aurodiagnostícare per interner. És una de les noves ma­lalties digitals, com la nomofòbia -la por de sortir de casa sense el mòbil- o la síndrome de la vibració fantasma, també anomenada síndrome del membre amputat, segons la rumorologia internetera. En el cas de la hipocondria di­gital, els estudis demostren que, quan r'aurodíagnostiques, la majoria de vegades ho fas erròniament, i en cas que l'encertis sempre et situaràs en el pitjor escenari possible: no tindràs la grip, tindràs la grip aviària. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 157.).

CICADÀCIES f. pl., neol. bot. 

Família de plantes gimnospermes tropicals que té per típic el gènere Cycas; cast.cicadáceas.

Cicades

Per contra, aquell lloc fascinant era com un somni de Lovecraft; va recordar una lectura de joventut, un passatge d'una de les obres que més el van impressionar, Les muntanyes de la follia, i li va venir a la ment un lloc subterrani, un vast dipòsit de conquilles i ossos, una selva desconeguda de falgueres gegantines, fongs mesozoics, bosocos petrificats de cicades i palemeres terciàries i angiosperms, espècies extingides del cretaci, l'eocè, el silúric... (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 423)

Han passat el senyal de les ciques. Gairebé s'ha acabat el temps.

-Si haguessin estat blancs, no parlaries així d'ells -diu ell-. Pinxos blancs de Despatch, per exemple.

-No?

-No. No és que ho critiqui, no es tracta d'aixó. Però estàs parlant d'una cosa nova. Esclavitud. Volen que siguis esclava d'ells.

(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 170.).

CICLAMEN m.

Planta de la família de les primulàcies, de la qual és l'espècie principal el Cyclamen europaeum L.; cast. artanita. Stiga-hi pera un dia e puys per cuatre dies ab fulles de cicla [sic], Cauliach Coll., ll. 6, d. 2a, c. 1. (V. artanita).

    Etim.: pres del llatí cyclāmen, mat. sign. 

Ciclà­mens

Vacil·lava a baixar entre els esbarzers frondosos dels marges o pels ves­sants dels barrancs, per anar a buscar móres i ciclà­mens: l'esglaiaven els escurçons, i no en tenia prou si li deia que ja no n'era temps. Es notava que no devia haver sortit mai de casa sense la mare. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 98.].

CIMAL m. 

|| 1. Les branques més altes d'un arbre o arbust (Vic, Borredà, Camprodon, Artesa, Val.); cast. cima. Puja'm amunt, de branca en branca | des d'on lo món com arbre arranca | fins al cimal entre el fruit d'or, Canigó vii. 

|| 2. Cadascuna de les branques principals, que surten de la mateixa soca de l'arbre (or., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Bal.); cast. brazo, leño, rama. «Jo estic damunt un cimal | es més alt de s'olivera; | feis pregàries, amor meva, | que si caic, no em faci mal» (cançó pop. Mall.). Adornar los balcons... ab simals de noguer y de cirerer carregats de fruyt, doc. a. 1827 (Hist. Sóller, ii, 257). O bé esclafats morien baix de cimals asprius | que ab cruixidissa horrenda dequeyen de l'altura, Costa Trad. 191. Llàstima de cimal, en tantes garrofes que farie enguany y està ja esgallant-se!, Guinot Capolls 44. Cimal campaner: la branca gruixada que va molt vertical i surt damunt les altres (Manacor). a) especialment: La branca principal que deixen en els arbres per a dirigir-los, en tallar les altres (Mall.); cast. guía. 

|| 3. Ull o branqueta que neix de la soca o d'una branca mestra, i que du bona força (Mall.). 

|| 4. Tanyada primeta i recta, que fa bon garrot (Menorca); cast. vara. 

|| 5. Extrem o part més prima de la canya de pescar, on es lliga el fil (Men.); cast. rabiza. 

|| 6. Tros de corda prima (Men.); cast. cabo.

II. || 1. m. Cim de muntanya; cast. cumbre. Abaxant dels cimals esplendorosos,Llorente Versos 48. Saben la font viventa qui brolla de la roca | y troven la dressera per arrivâ al cimal, Carner Sonets 34. 

|| 2. adj. Propi del cim; enlairat, encimbellat; cast. encumbrado. Rodoladisses baixen cap a ella | des la roca cimal les correnties, Riber Geòrg. 42.

III. Ploure a cimals: ploure abundosament (Tarr., Benassal, Eiv.); cast. llover a cántaros.

    Fon.: simáɫ (or., occ., val., bal.).

    Intens.:—a) Augm.: cimalàs, cimalarro, cimalot.—b) Dim.: cimalet, cimaletxo, cimaleu, cimaló.

    Etim.: derivat per cima. La locució ploure a cimals no acaba de presentar relació clara amb els diferents significats per cimal; és possible que sigui una alteració per ploure a samals; però cal tenir en compte que a Eivissa es diu també ploure a cimerols i que una pluja forta s'anomena a moltes comarques una ramalada o una ramassada d'aigua, o un ram d'aigua, mots que tenen estreta relació amb els significats primaris de cimal.

Cimal

flux obscur amb un lleu contrapès,  / com si haguessin deixat al seu cimal un / débil buit per entre el Cel termal. Les  /ones tenen un fulgor rojós [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 117.].

CIMADAL m. 

Cim, el punt més alt (Isona, ap. Aguiló Dicc.).

Cimadals

Vam caminar plegats pels cimadals / més alts d'una muntanya que observava, [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 31.].

Cimadals

Modestament, el meu parer és que aquest fou el fet més transcendent del segle XIX, i encara de tota la història recent hispànica. Els catalans donaren per la base el sentit de vertebració i de responsabilitat hispànica que mancava als cimadals polítics. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 164.).

CÍMBAL m.

Instrument musical antic, anàleg als platerets; cast. címbalo.

    Etim.: pres del llatí cymbălu, mat. sign. 

Címbals

¿En què pensava, doncs, el general Des Entrayes en enviar-me així a aquell silenci, tot vestit de címbals? No pas en mi, naturalment. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 43.].

CIMOLSA f., grafia ant.:

V. simolsa. 

SIMOLSA (millor escrit CIMOLSA, que és la forma adoptada en la segona edició del Diccionari Fabra). f.

Llenca que forma el cap de la peça de drap de llana i que sol esser de llana més grossera i de color diferent del de la peça; cast. orillo, vendo, hirma. Lo dit dobler és ligat ab una simolsa groga, doc. a. 1415 (Col. Bof. xxxvi, 304). Caygué-li la liguacama de la calça, ... e era de cimolça, Tirant, c. 77. Spolse sa roba | qui apartar-ne | vol que no s'arne: | prou és simolsa | qui no la spolsa | un' hora al dia, Spill 2815. Les carns té fluxes com cimolses, Somni J. Joan 722. Segons la mamella és fluxa çimolça, Proc. Olives 1200. Als vells espolsadors... ja no els restava ni la simolsa, Pons Auca 13.

    Fon.: simóɫsə (or., bal.); simóɫsa (val.).

    Etim.: del llatí cimussa, que està documentat com a equivalent al grec σειρά, que significa ‘trena’, ‘cordell’, ‘llacet’; en italià cimossa té el mateix significat que el català cimolsa. 

Cimolsa

Quan Philip hi arribava cap allà a les deu, generalment Wharton encara era al llit; aleshores es llevava d'un salt, es posava una bata llardosa i unes sabatilles de cimolsa i, mentre li donava problemes per resoldre, es cruspia un frugal esmorzar. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 111.].

CINGLA f.

|| 1. Corretja o faixa de cuiro o de cànem, de devers deu cm. d'amplària, que passa per davall el ventre d'un animal de càrrega i serveix per a subjectar la sella, bast, albarda o altre aparell (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. cincha. Tota càrrega de cingles... o de cordam, Leuda Puigc. 1288. No'ls tocaria aygua entrò a les cingles, Muntaner Cròn., c. 117. Quinque pesses de singles de roure grosses, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 413). Una sella de rocí menys de cingles, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 15). Trobareu una gran céquia de aygua, que dóna a la mula fins a les cingles, Tirant, c. 96. Un cingla doble de cavall, Assign. Pr. Viana 257. Unes singles de la mula ab les sivelles o caps daurats, doc. a. 1515 (Miret Templers 572).Cingla doble: la que consta de dues faixes de cànem. Cingla trinca: la que consta de tres faixes de cànem i serveix per a les selles de brilla (Un Mall. Dicc.).

|| 2. Faixa d'espart que els pescadors es passen pel cos, a tall de bandolera, i serveix per a estirar les xarxes i traure-les de la mar (or.); cast. faja. A la dita faixa va fixada una corda curta de cànem amb un suro a l'extrem; el qui estira l'art, posant-se la faixa a tall de bandolera, s'agafa a la corda de l'art cenyint-la amb un volt de la corda de la cingla, i així pot estirar fent força amb tot el cos.

|| 3. Beca de col·legial (Saura Dicc.).

|| 4. La «mare» o lloc on es refugien els nins fugitius, en el joc de conillets i en altres jocs semblants (Porreres).

|| 5. Vermellura produïda a la pell per una cinglada (Alguer); cast. cardenal.

    Fon.: síŋglə (pir-or., Barc., Tarr., Bal.); síŋglɛ (Ll., Tremp, Gandesa, Alcoi, Maó); síŋgla (Andorra, Esterri, Pobla de S., Calasseit, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); síŋgʎa (Benavarre); síŋgʎe (Fraga); síŋgɾa (Alg.).

    Etim.: del llatí cingŭla, ‘cinyells’. 

Cingla

Va despenjar un arnès de la paret i, parlant a l'euga amb suavitat, li va posar la testera, la cingla, la cuera, la brida. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 125.].

CINOCÈFAL, -ALA adj., neol. 

Que té el cap de ca; cast. cinocéfalo. Es diu especialment de certes espècies de simis que tenen la cara semblant a la del ca.

    Etim.: pres del gr. κυνοκέφαλος, mat. sign.

Cinocèfals

Pel que sembla, en la iconografia ortodoxa grega sant Cristòfol era originari d'una tribu de gegants o de monstres d'Àfrica que eren anomenats marmaritae. Totes aquestes representacions són conegudes com a cinocèfals.(Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. Pp. 250-251.).

Cinocèfals

Quan va haver desfilat tot el seguici, em vaig tornar a es­tirar pensant en les rareses de la natura, que va escampar espè­cies tan increïbles en fer l'obra de la creació; perquè encara que sovint hagués sentit parlar de la raça d'homes cinocèfals, esmentada per Heròdot, Aristòtil, Elià, Plutarc, Plini, Estrabó i un fotimer d'altres autors, la saviesa, l'experiència i la since­ritat dels quals no admet cap dubte, fins en aquell dia no hi havia cregut massa i mai no m'hauria pensat ni remotament que, a tocar de la desembocadura del Clyde, hi hagués deixat anar una colònia amb una aptitud tan inesperada per als refi­naments exquisits del món civilitzat. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 93.].

CÍNGOL m. 

Cordó amb una borla a cada cap, amb el qual el sacerdot es cenyeix el camis per celebrar els oficis divins; cast. cíngulo.

    Fon.: síŋguɫ, síŋgoɫ (occ., val., mall.).

    Var. form. i sinòn.: cingle.

    Etim.: pres del llatí cingŭlu, ‘cinyell’.

Cíngol

Manco Capac apareixia amb una indumentària elegant. Duia un gran mantell sobre el vestit, un cíngol al voltant del cap subjectat per un ornament sobre el front, sandàlies obertes, llaços sota els genolls i, a les mans, un curiosa ombrella i una llança. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 150.].

CINTRA f.: cast. cintra. 

|| 1. Curvatura còncava d'una volta. 

|| 2. Bastida de fusta que sosté una volta o un arc en construcció, fins que està posada la clau.

    Var. form.: cindra, cíndia, cíndria, cimbra, címbria. Les cíndries dels archs, que són quatre cíndries, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 130).

    Fon.: síntɾə (Barc.); síntɾa (Val.); síndɾə (Barc., Manresa); síndi (Manacor);síndɾia (Val.); síndɾi (Mall.); símbɾa (Val.); símbɾia (Val.); ʃindɾi (Barc.);

    Etim.: del fr. cintre, mat. sign.

Cintrada

Es va imaginar el llarg passadís d'un convent, unes lloses desiguals, unes columnes rodones de pedra blanca, un jardí tancat com una taca verda, una volta cintrada que remet a una altra i a una altra i a una altra.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 70.].

CIRABOTES m. 

Qui té per ofici enllustrar les botes i altre calçat de cuiro; cast. limpiabotas.Establintse ell de cirabotas, Pons Auca 161.

    Etim.: compost de l'imperatiu de cirar i del substantiu botes.

Cirabotes

Han passat anys i no s'han pas perdut del tot aquests singulars establiments, als quals es van afegir, ja fa temps, els torronaires, que començaren per estar-s'hi només la temporada de Nadal i acabaren per romandre-hi tot l'any; els estancs, les administracions de loteries i els cirabotes. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 36.).

Cirabotes

Entre els artífexs 1 promotors del renaixement del Carnestoltes és de llei que posem en lloc distingit Fructuós Canonge, famós prestidigitador i cap d'ala de la indústria de cirabotes.  (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 90.).

Cirabotes

...recuperadora, a través d'un home que venia diaris en una parada de cirabotes, la dona que li duia el dinar, i la filla de la portera de la casa on vivia un policia de la ronda nocturna.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 36.).

CIRCELL m., neol. bot. 

Òrgan filamentós d'origen ramal o floral, que tenen certes plantes i els serveix per agafar-se als cossos veïns; cast. zarcillo.

    Etim.: pres del llatí cĭrcĕllu, ‘anellet’.

Circells

S'hi va llançar tempestuosament es­quivant circells i arbres petits que semblaven eficaços fuets; aquell horne havia estat pixant i es cordava els pantalons tan de pressa com podia.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 147.].

Circells

Se li ha embrutit la sensibilitat. Ha esdevingut un brillant home de negocis, és cert, però ha perdut el contacte amb el seu art, es desespera amb els lànguids circells de l'Art Nouveau, tan de moda, i no sap manejar els nous estris mecanitzats de l'ofici. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 106.].

Circells

Invitava Philip que anés a reunir-se amb ell i la seva família al camp de llúpol de Kent, on anaven cada any a estiuejar, i, per tal de convèncer-lo, expressava diversos bells i complicats conceptes sobre l'esperit de Philip i els cargolats circells del llúpol. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 630.].

CIRINEU 

|| 1. Sobrenom del grec Simó que fou obligat a ajudar a Jesucrist a portar la creu.Simeon Cirineu, Boades Feyts 27. 

|| 2. m. Home que ajuda a un altre en treballs fatigosos; cast. cirineo.

    Etim.: de cireneu, ‘nadiu de Cirene’.

Cirineus

Com que hem estat els primers a arri­bar, ens hem trobat amb el Departament de Lingüística Catalana tancat. Desfem el laberíntic camí que ens du cap al bar. A mitjan correguda, en un cantó del ves­tíbul, Fuster, i els cirineus, ensopeguem amb el seu director de tesi, doctor Fer­rando, que, astut, presenta una indumen­taria de turista mudat, llepat. Després de complimentar, que no asserenar, a l'avui més Joan de la Creu que mai, se'n va, ara diligent, a acabar d'enllestir tot el paperam burocràtic. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 31.).

CITÍSIA

Citísia

Peixia els cignes, retallava les cledes de matolls; a la primavera, tenia cura de les flors de la citísia, dites «pluja d'or» i, més endavant, de les dels saüquers, i les protegia contra mans rampinyaires i il·lícites, i, durant les nits suaus i tendres, alleugeria els bancs, foscos i acollidors, de les parelles d'enamorats vagabunds.[Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 14].

CITRONAT m.

Confitura de poncem; cast. acitrón. Manam que'ns façats prouisió de citronat, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 399). En lo citronat prenien un ganivet e obrien la tallada del citronat al costat e metien-hi lo dit arcenich e realgar, doc. a. 1418 (Puig Pedro de L., 349). Feya fer fresch molt citronat, carabaçat, Spill 2677.

    Etim.: derivat del llatí citrus, ‘llimona’. 

Citronat

Portava la xocolata des. feta amb una pasta farcida de citronat i panses sobre una safata de metall amb les nanses treballades. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 88.].

 

CIVERA (i les var. dial. cevira, civira, xevira, xivira). 

|| 1.   Instrument de transport, semblant al baiard, que en lloc de postissada sol tenir barres de través, paral·leles i un poc separades una de l'altra (i serveix per traginar pedrenys o altres coses sòlides) o bé una pastereta de posts o una bossa d'aloc, de ridorta o de vímens (i serveix per traginar fems o altra cosa poc compacta); cast. parihuela, angarillas. Una civera de fust per traure fems, doc. de Vic, a. 1491 (Aguiló Dicc.). Xivera: manuarium ferculum, Dicc. cat. anòn. Escuren el corral de les ovelles, la cort de les vaques i porcs, valent-se d'unes àrpies i posant-lo dins la xevira el porten a la bassa, Scriptorium, gener 1925. 

|| 2. ant. Graellat del cup. En lo celler se trobaren primo hun cup de doents quantes poch més o menys ab sa ciuera e folador ab cinch cérquols, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 250).

|| 3. Caixa del carro, o sia, tot el carro fora les rodes (St. Antoni d'Eiv.); cast. caja. 

|| 4. Taulell amb dues barres horitzontals paral·leles, que serveix per portar imatges o emblemes religiosos; cast. andas. Hi fou portat lo cap de sant Sever deiús lo pali blau sus la civera en què's porta la custòdia, Ardits, ii,290 (a. 1458). 

|| 5. Civera: llin. existent a Alacant, Alcubles, Almassora, Alzira, Barc., Cast., Dénia, Murvedre, Olot, Val., etc.

    Fon.: siβéɾə (Barc., Igualada, Penedès, Tarr.); sivéɾə (Valls, Mall., Men., Eiv.); siβéɾɛ (Ll., Gandesa); siβéɾa (Tortosa); sivéɾa (Morella); siβéɾɔ (Senterada); səβiɾə (Palafrugell, Llofriu); siβíɾə (Gir., Banyoles, Empordà); ʃəβíɾə (Centelles); ʃiβíɾə (Rupit, Plana de Vic).

    Intens.:—a) Augm.: civerassa, civerota, civerot.—b) Dim.: civereta, civeretxa, civerel la, civereua, civerona, civeró.

    Etim.: es creia que venia del llatí cibarĭa, ‘propia del menjar’ (cf. el francès civière, amb el mateix significat del mot català, i altres formes romàniques, ap. REW 1895); originàriament, doncs, hauria significat ‘instrument per a transportar aliments’. Però recentment J. U. Hubschmied ha refusat aquesta explicació i ha proposat com origen de civera el gàl·lic *dwi-beria, ‘instrument de tragí per a dos’ (cf. Vox Rom., i, 95).

Civera

Te bon joc anant a peu, es diu, de qui mena el seu cavall per la brida; i el nostre Jaume, rei de Nàpols i de Sicília, el qua!, bell, jove i sa es feia portar per tots els paisos en civera, ajagut damunt un mat coixí de plomes, amb un vestit de roba grisa i amb un barret igual, seguit tanmateix d'una gran pampa reial, lliteres, cavalls a ma de tota mena, gentilhomes i oficials, representava una austeritat encara molla i vacil·lant; no es de doldre el malalt que to la guarició dins la màniga.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàgs. 49-50.].

Civera

Amb una inconseqüència tan monstruosa com tot allò que constituïa aquell horrorós malson, el van ajudar a guarir el ferit, i al qual van atendre amb la més gran sol·licitud; improvisaren una civera per transportar-lo i amb tota cura se'l van endur. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 304.].

1. CLAC m. 

So sec d'una cosa que cau, o que es trenca, o de dues coses que topen amb força. «Els clacs del fuet» (Gir.).

2. CLAC m. 

Capell de cofa alta que es pot aplegar i portar-se aplanat davall el braç; cast. clac.

    Etim.: pres del fr. claque, mat. sign.

Clac

El capità tenia les mans a les butxaques i portava el clac molt tirat enrera. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 130.].

CLACAR v. intr. 

Fer un clac o soroll sec, com de dues coses que es topen amb força (or.). Estossegà una mica, feu clacar la llengua, Oller Rur. urb. 96.

Clacava

Una veu clacava dins seu:"Véns massa tard, ja em moro, tallada, a terra de la teva casa hostil, véns masa tard. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 178.].

Claca

Procurava de concentrar-se tant com podia en aquestes divagacions; però quan li arribava a l'orella la conversa del capità Wentworth amb una o altra de les Musgrove, no podia pas deixar d'escoltar, per bé que poca cosa va sentir que fos remarcable. Simplement feien petar animadament la claca, cosa ben natural en una passejada íntima entre gent jove. Ell enraonava més amb la Louisa que no pas amb la Henrietta. Era evident que la Louisa feia més esforços per cridar l'atenció del capità que la seva germana. [Jane Austen. Persuasió. (Persuasion, trad. J. Arbonés). Ed. La Temerària, Sabadell 1ª ed. 2020. ISBN: 9788494320170. 336 p. P. 106.].

CLAFERT, -ERTA adj. 

Replè, reblert (pir-or., Garrotxa, Alt Empordà); cast. repleto. «Les oliveres foranes són clafertes» (Lledó). Era un banquer qui, de diners clafert, fins a altra hora de nit se quedava despert, Caseponce Faules 153.

    Fon.: kləfέɾt (pir-or., or.).

    Etim.: de clafit, part. pass. de clafir, amb canvi de sufix a imitació d'altres participis com obert, omplert, reblert, etc.

Claferts

L'Alain agafava un troleibús de la línia E. Li feia gràcia que un carrer es digués Vidal, tot i ser un nom corrent tant a França com a Catalunya. Estava tan enamorat que ni el molestava la incomoditat dels troleibusos, amb llurs reixes antigranades, claferts d'olors desagradables i barrejades. El camí estreteja va i remingolejava. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 30.).

Claferta

Es justificava dient que, per combatre millor l'enemic, cal conèixer-lo a fons. Vestit amb l'elegància d'un venedor de cotxes de segona mà, els trets fins, els cabells negríssims, amb la cara claferta de grans als llocs estratègics, en Luci en Delmas defensava un ideari polític estrany. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 130.).

Claferta

Les piles de bunyetes cruixents i ensucra­des s'acumulaven dins les paneres i les semals protegides per roba. El dilluns de Pasqua menjàvem la «truita pasqual» claferta de sagí i botifarres per a trencar la quaresma. Els francesos d'Algèria -en dèiem els «potes-negres» en català i Pieds-Noirs en francés- no havien oblidat llurs orígens ibèrics i menjaven mones... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 65.).

Claferta

El dilluns de Pasqua menjávem la «truita pasqual» claferta de sagí i botifarres per a trencar la quaresma. Els francesos d'Algéria -en déiem els «potes-negres» en catalá i Pieds-Noirs en francés- no havien oblidat llurs orígens ibérics i menjaven mones... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 164.).

Clafert

Per dissort, els afers generals de l'Estat espanyol es barrejaren de tal manera amb els propis de Catalunya, que l'evolució normal de la nostra vida política restà interrompuda i recorreguérem un camí difícil, clafert de rescloses i obstacles, d'abrivaments i depressions. Podem imaginar nos que, en circumstàncies ordinàries, la classe dirigent conservadora del país hauria situat la seva acció en un pla reformista, bastant més avançat que el que preconitzà el baró d'Eroles durant la famosa Regència d'Urgell de 1822. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 206.).

CLAFIR v.

|| 1. tr. Omplir atapeïdament (Aladern Dicc.); cast. atiborrar.

|| 2. intr. Esclatar, rompre's per excés de tensió (Cast.); cast. estallar. Empalmava cordes de guiterra clafides per la secor, J. Pascual Tirado (BSCC, vii, 324).

    Fon.: klafíɾ (Castelló de la Pl.).

    Etim.: de l'arrel onomatopeica klaff- (cf. esclafir). 

Clafia

La llum se clafia d'altres matisos. Els monuments més pragmàtics, com l'oficina de correus de la plaça Camille Pelletan, senyorejaven. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 92.).

CLAINA

Claina

Pel que sabem, els Curetes eren, en les tradicions més antigues, dos, en el seu començ joves i ben plantats. Per les escenes pintades a la ceràmica grega, portaven a les esquenes, com a tot vestit, la claina —origen de Phimàtion—, una ampla capa de llana espessa, subjectada sota la barba per un afiblall, per embolicar-se amb ella la resta del cos, com a defensa del fred. No en sofrien pas, sinó que suaven a raig —amb una olor molt agra, és de suposar—, perquè sempre estaven ballant una primitiva pírrica, sota les ordres de la cretenca Rhea. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 15.).

CLAP m.

Petita extensió que es distingeix, per alguna cosa, de la superfície que l'envolta (pir-or., or.); cast. trozo. «En el pinar hi ha un clap d'alzines». «Aquell clap de terra és secaner» (Vic). «El cel està núvol a claps a claps» (Vic). Segueix-se a fita cuberta entrò a la Jusana fita prop lo barranch... e amunt segueix-se entrò el clap que's té ab lo barranch e roman lo clap en ço de conseyll, doc. a. 1328 (BSCC, xiii, 159). La boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, Verdaguer Exc. 48. La negror que l'encapota, claps de sol fan llambrejar, Costa Poes. 83. Disposant-se... a asseure's en un clap d'ombra pera empassar-se las mossadas, Casellas Sots 34.

    Fon.: kláp (pir-or., Empordà, Pl. de Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Camp de Tarr.).

    Etim.: V. clapa. 

 Clap

Les rodes grinyolaven en el matí silenciós. Després passà un minyó que conduïa un ramat de vaques cap a les noves pastures. Una altra parella de bous, junyida al jou, arrossegava una carreta camperola, i l'alè dels animals formava petits núvols en l'aire fred. Després, sobtadament, un clap de sol va travessar la boira i va daurar els cimals de l'espessa pineda. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 386.].

CLAPA

Clapa

Amb l'ànima oprimida, tremolant-li les cames, revestit d'una Suor freda tot ell, s'acostà a la sinistra clapa. Els ceps encara no i feien mig pam de brot, trist, caigut, grogós. An en Tomàs va semblar-li veure, esgrogueït, ert davant seu, el cadavre de tots els somnis d'avenir, de totes les seves il·lusions, mortes de la mort d'aquelles vinyes. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 375.).

CLAPIR v. intr. 

|| 1. Lladrar amb crits secs, com a trencats, el ca que persegueix caça, que encorrala les ovelles, etc. (Ribes, Gir., Barc., Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col de Q., Conca de Barberà, Benassal, Morella); cast. latir, gañir. Lo perdiguer clapint per les escletxes flayra, Guimerà Poes. 196. Clapir de fam: estar molt afamegat (Benassal). 

|| 2. Esser víctima; morir, fracassar en una empresa (Men.); cast. caer. Diuen que «ha clapit», per exemple, un fugitiu que ha estat agafat, un que ha caigut en un perill, el qui ha fet bancarrota, etc. (Ciutadella, Maó).

    Fon.:kləpí (or., men.); klapí (Maestr.).

    Var. form.:glapir, aglapir.

    Etim.:V. aglapir.

Clapeixen

Aixe­car-se quan encara és fosc, quan a fora del llit fa un fred que pela; vestir-se de pressa; calcar-se les botes i cordar-­les fort; fer un esmorzar de pa amb formatge i beure un bol de cafè ben calent; anar de ventre, per sentir-se a gust i lleuger; omplir la cartutxera i el sarró amb les provi­sions; donar menjar als gossos que ja clapeixen perquè saben que per ells avui també serà un dia especial (...) (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàgs. 60-61).

Clapir

El Juliana va clapir com un gos, els pots de la cuina i el cap co­ronat del Sant Crist responien. El cap mirava amunt i tancava la boca, «hum». Les ampolletes hermèticament precintades de la col.lecció de colònies titil.laven com una constel•lació. El nen enfonsava les mans en el lit. Es posava dret d'un salt con­vuls i deixava anar un esgarip.(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 284.).

Clapia

Vingué un dia, però, que els anys començaren a pesar-li i que ja no clapia quan l'amo s'ajustava la canana. Només calava d'esma i molts animals débil o fins i tot ferits se li esmunyien. Se li va anar escurçant la vista, enterbolint l'oïda, confonent l'olfacte. Ja no sortiria més a cagar. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 74.).

Clapia

—Sempre hi ha algú que fa la guitza —va sentenciar en Garp amb solemnitat

—. Hi havia una nena que anava al final del carreró i cridava el gos des de la vorera, però la cadena del gos no arribava fins a la vorera i el gos clapia, i clapia i clapia cap a la nena, que des de la vorera cridava: «Vine, vine», fins que algú abaixava una finestra i Ii bramava que deixés tranquil el pobre animaló.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 198.].

Clapir

El rei la lliura. Ivany la pren i els cent malalts s'empentegen en­torn d'ella. De sentir-los cridar i clapir, a tothom se h fon el cor de lastima; però Ivany está alegre; Isolda se'n va. Ivany se l'emmena. Fora de la ciutat davalla l'oiás seguici. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 45.].

Clapí

El deixaren i se'n tornaren. Sota bosc, el gos clapí, i el bosc re­trunyí tot. De lluny Tristany, la reina i Gorvenal l'han sentit: 

—És Husdent!

S'esfereeixen: sens dubte el rei els persegueix; així els fa desen­cauar com unes feres pels seüssos... S'enfonyen sota un espessorall. Al llindar, Tristany es dreça, amb l'arc a punt. Pera), quan Husdent va haver vist i reconegut el seu senyor, boa fins a en, bellugà el cap i la cua, plega l'esquena, es caragola. ¿Qui velé mai una tal ale­gria? Després corregué a Isolda la Blonda, a Gorvenal, i féu festa .així mateix al cavall. Tristany ne tingué gran pietat. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 48-49.].

Clapit

Va assenyalar-li amb la mà ca a Casterbridge, però el gos devia entendra-la malament, perquè se n'hi va anar amb pas seguit. Un tros enllà, veient que ella no el seguia, va tornar i va fer un clapit. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 304].

Clapit

El nen corria amb el cap enfonsat en el pit pel Padró, pel Sant Jordi, el Sant Esteve i Els Afores o José Antonio. Amaga­va la cara darrere les mans amb por de trobar-se el pare amb el mono blau d'encarregat de torners. On vas, Pepet? Acom­panya ton pare cap a casa, que está cansat. Pero, i el Juliana, i les nits interminables amb els dits dels peus esguerrats per la por? I el clapit del llençol? (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 40.).

Clapits

Però era fidel i llesta, posseïa un agut olfacte i va assenyalar, amb grinyols i clapits, on era colgada la despulla d'Icàrios. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 56.).

Clapir

Tot seguit, ell i la Kari es van col·locar davant de la porta lateral del compartiment posterior. El gos no parava de bordar i de clapir com un desesperat. En Simon va agafar la maneta de la porta i la Kari va fer un parell de passes endavant amb l'esco peta preparada. [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 426.].

Clapint

Es peten de riure en veure'l desaparèixer clapint sota el llit, com un esventrat. És el senyal Res no estimula les dones bufes com el dolor de les bèsties, no sempre es tenen toros a mà. La discussió es reinicia vindicativa, imperiosa com un deliri, és l'esposa qui dirigeix, llançant al mascle una sèrie de crides agudes a la lluita. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 298.].

Clapits

Lo dia de ma arribada fou un dia de festa en casa de mo amic. Me vingueren a rebre a l'estació. La Ramona se carreg ma maleta a coll, mentres jo encaixava amb en Vicenç. Lo conductor del tren féu donar llibertat a mon fidel Black, lo perdiguer, tancat a la gàbia dels gossos. Al veure's deslliurat de sa presó se'n vingué corrent cap a mi enmig de brincos i clapits d'alegria. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 26.).

Clapit

...i quan vaig aixecar el cap i vaig mirar en els seus ulls verds alarmats en la seva por de perdre's se'm va tornar a posar dura i ella va començar a moure's, i aquesta vegada vam anar a l'hora, a la tercera va la vençuda, i vaig descobrir dins seu la veu primitiva, com un ronc somort, un clapit gens sexual, una vegada i una altra cada cop que jo empeny i es va anar tornant tremolós fins a convertir-se en un terreny plany de desesperació i llavors va fer uns xiscles tan estrident que vaig pensar que potser alguna cosa no anava bé i em fer una mica enrere per mirar-la, tenia els llavis tibants sobre de les dents i quan li vaig mirar els ulls... [E. L. Doctorow. Billy Bathgate (Billy Bathgate, trad. M. Iniesta). Edicions de 1984, Barcelona 2011, 1ª ed. ISBN: 9788492440559. 380 p. P. 258.].

 

Clapit  

La tabola espantosa que m'havia molestat fins aleshores va esdevenir una mena de clapit suau i gairebé melodiós, modulat amb una certa coque­teria. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 92.].

 

Clapits

Però a penes vaig tenir temps d'estirar-me a la palla que, per desgràcia meva, em vaig adonar que el lloc on s'havien aplegat els principals llogaters de la meva estança no podia ser gaire lluny, de tant que m'eixordava una barreja confusa d'u­dols, clapits, lladrucs, grunyits, ronxets, crits, murmuris, man­llevats a tota l'escala de la melopea canina, des del baix sonor del mastí de galliner fins a l'agut falset del gos petaner, i que realment feia la peça de conjunt més fabulosa que mai s'ha­gi pogut imaginar en música. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 92.].

CLAPISSA f.

|| 1. Paratge de roques i pedreny, produït generalment per l'acció corrosiva de les pluges i geleres (Pireneu català). Recociant a llambregades els rierals y torrenteres, les clapisses y sots tenebrosos, Oller Pil. Pr. 103.

|| 2. Badall horitzontal i pedregós entre roques planes (Maestrat); cast. barranquera. Viaranys entre clapisses anguilejants y perduts, Llorente Versos 94. La Clapissa: nom d'un caseriu agregat al municipi de Culla (prov. de Cast.).

|| 3. Bolet blanquinós que es cria a la soca dels clops tallats (Bolvir).

    Fon.: kləpísɛ (Cerdanya); klapísa (Maestrat).

    Sinòn.: || 1, mosquera.

    Etim.: derivat de la mateixa arrel de claper, amb el sufix -issa; el mot clapissa és també provençal (cf. Mistral Tres. i, 565). 

Clapissa

L'aigua, a la vora de les timbes, és tan transparent que se distingeixen a prou fondària lo caos de roques despreses del cingle vera clapissa marítima com la del Racó de Gra de Fajol, a Mo rens. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 28.).

Clapissa

Un jorn. de sang vermella tenyint una clapissa,

baixava de l'altura de Teix, llenegadissa,

un jovencell que havia caçat un voltor viu;

a costa de sa vida el davallà del niu.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 28.).

CLAPOTEIG m. 

Acte i efecte de clapotejar; cast. chapoteo. El clapoteig de l'aigua seguí repiquetejant en les rajoles, Víct. Cat., Ombr. 26. Ja no més se sentia el clapoteig dels rems al caure sobre l'aygua, C. Rosselló (Catalana, i, 367).

CLAPOTEJAR v. intr. 

Fer lleus sorolls repetits una massa líquida agitada; cast. chapotear. De cada atuell, que clapotejava en l'aigua, ballant oom una mena de dansa estranya, Víct. Cat., Mare Bal. 17.

    Fon.: kləputəʒá (or.); klapoteʒá (occ.); klapoteʧáɾ (val.); kləpotəʤá (mall.).

    Etim.: derivat de l'arrel klapp-, onomatopeia del soroll d'un líquid remogut.

Clapoteigs

Aquell lloc, a més de fer molta pudor, era fosc com la gola d'un llop. Vaig sentir clapoteigs prop meu. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 367.].

CLAQUERA f. 

Ganes de clacar o xerrar (Centelles). «Tinc una claquera!» (ap. Aguiló Dicc.).

Claquera

¿I per qué ho has fet d'AQUESTA manera? Era molt menuda, tota ella parpelleig i tremolors i claquera, confiada, immutable i ximpleta com un colom de la Steering. La Helen l'anomenava «tap de bassa», però en Garp la trobava atractiva; no li va posar cap nom. La familia Percy li havia fet avorrir els malnoms per sempre més. I a més a més les preguntes de la Cindy ti agradaven.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 145.]. 

CLARÍCIA f. 

|| 1. Claredat. Que'l diamant en l'or pus fi s'encasta, y en un encast relluu ab gran clarícia, Scachs d'amor. Llavors a la claríssia del sol en l'agonia, Guimerà Poes. 199. Sobre la clarícia del cel, Víct. Cat., Sol. 18. 

|| 2. Notícia clara. Y tot per eterna memòria y clarícia, doc. segle XVIII (Hist. Sóller, i, 16). No hem pogut treure clarícia de quin mal va tenir, Roq. 5. No m'han volgut donar més clarícies de sa mula, Alcover Rond. ii, 293. 

|| 3. No haver-hi clarícia: no esser aclaridor, haver-hi gran desorde, no entendre's (Bal.).

    Fon.: kləɾísiə (or., men.); kləɾísi (mall.).

    Etim.: derivat de clar amb el sufix -ícía.

Clarícies

El darrer cop que la van veure tenia catorze anys i duia mocassins blancs (¡rima i tot!). Si en poden- donar clarícies, poseu-vos en contacte amb el xèrif Buller.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 218.].

Clarícies

«La carta també parla de tu; pròpiament, ets l'encarregat de fer arribar de tant en tant clarícies entre el meu superior i jo; per això he pensat que sabies què deia.” [Franz Kafka. El Castell. (Das Schloss, trad. L. Solà). Ed. Proa, Barcelona 1989, 2ª ed. ISBN: 8482567896. 316 p.  P. 28.].

1. CLARIÓ m. 

Pasta de guix i greda, en barretes, per a dibuixar; cast. clarión.

    Etim.: pres del fr. clarion, mat. sign.

Clarions

I tot seguit projectes / desenfonyats de nou, experiments, deliri  / de ser feliç, fressa de clarions / a la pissarra de la vida: / l'aire (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 390.).

CLARISTORI

https://ca.wikipedia.org › wiki › Claristori

El claristori, en l'arquitectura, és el nivell més alt de la nau a una basílica romana o a una església romànica o gòtica. 

Claristoris

L' Ann m'ha indicat com arribar fins al camp de golf cobert on ens hem de trobar. Uns focus de llum voregen el pavelló de caça dels vells plutòcrates i un sender empedrat i sinuós sota uns arbres xops que passa per davant dels edificis de les aules amb teules marrons i claristoris, cadascun amb un rústic senyal baix a la faça­na: «CIÈNCIES». «MATEMÀTIQUES». «GEOGRAFIA l HISTÒRIA». «CINE­MA». «LITERATURA». «EDUCACIÓ SEXUAL». [Richard Ford. Acció de Gràcies. (The lay of the land. Trad. J. Martín). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 9788499307428. 577 p. P. 175.].

CLASTA f.: 

V. clastra.

CLASTRA o CLASTA 

Pati situat a la part anterior o central d'una casa de pagès, envoltat de les habitacions i altres dependències de la casa, com bovals, pallisses, porxades, cotxeria, etc. (Mall.); cast. patio. La moixeta s'assoleya a un reconet de la clastra, Penya Poes. 260. Devant la porta de la clasta, Costa Agre terra 15. Sa clasta des convent: el claustre del convent (Llucmajor).

    Fon.: klástə (Mallorca).

    Etim.: contracció de claustra.

Clasta

I jo vaig dir-li; –No hi anem pas encara, amic meu, perquè encara és molt d'hora; però aixequem-nos, sortim a la clasta, i passejant-nos-hi matarem l’estona fins que es farà clar: aleshores hi anirem. Perquè Protàgores passa la major part del tem a casa; no tinguis por, doncs, que el trobarem segurament... [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 128.].

Clasta

Pareix que en la joventut havia traduït un fragment de les Bucòliques, de Virgili, que féu esculpir modestament a la clasta d'una de les seves possessions. (Llorenç Villalonga. Mort de Dama. Edicions 62, Barcelona, 1987, 6ª ed. ISBN: 8429717358. 156 p. P. 93.).

Clastra

Arriba a Ja clastra, bota de la sella;

escomet els amos. escomet la fiJJa.

         s’asseu devora ella;

         i encar no brilla

         l'estel del matí,

reprèn la tornada del mateix camí.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 22.).

CLAVARI m. 

Persona que té al seu càrrec les claus d'un lloc de confiança, especialment d'una corporació; cast. clavario. Es ordonat que lo clavari dels jurats sie tengut de retre compte, doc. a. 1380 (Col. Bof. viii, 223). A supplicació dels sobreposats e clauaris dels pescadors de la dita ciutat, doc. a. 1387 (BSAL, viii, 283). En Simó Pere | major prevere | féu en clavari, Spill 13797. A Mallorca i al País Valencià es dóna el nom de clavari al president d'una obreria o junta encarregada de regir una confraria i d'organitzar la festa del sant patró. Rumbosos clavaris... bescuits repartien als richs com als pobres, Llorente Versos, i, 182. Els penons ab los prohoms, | sobreposats y clavaris, Penya Poes. 293. També es diu clavari el soci encarregat de l'administració de l'almàssera del comú (Vall de Gallinera).

    Fon.: kləβáɾi (or.); klaváɾi, klaβáɾi (val.); kləváɾi (bal.).

    Var. form.: claver.

    Etim.: pres del llatí clāvarĭu, mat. sign.

Clavari

La prova més evident d'aquesta situació és el seu nomenament -insòlit, ja que es tractava d'un jueu- com a clavari de la ciutat per a l'any 1361-62, precisament en un moment en que creixia la protesta popular davant una pressió fiscal insuportable. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 231).

CLAVILLA f.

|| 1. Peça de fusta o de metall cilíndric o lleugerament cònic que es clava a un forat fet a un objecte; cast. clavija. IIII clavilles de ferre de amplombar, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. xxxviii, 213). Que puga ni baste a fer destenir | les fermes clavilles que tenen la vida, Proc. olives 1847. Un bastonet o clavilla en forma de tascó, Agustí Secr. 186. Especialment: a) Cadascuna de les peces que van ficades als forats de l'arbrer d'una guitarra o instrument anàleg, i a les quals s'enrotllen les cordes per tibar-les. Una viola ab cordes e clavies, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 40)."Una viola gran bona sens cordes ab sis clauilles, doc. a. 1573 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).—b) Un clau de ferro o de fusta que es fica en els forats del camatimó de l'arada per subjectar aquesta amb el jou.—c) Anella que subjecta el cap del fusell dins el botó de la roda del carro (Berguedà, Priorat).—d) Cadascun dels dos claus grossos acabats amb un anell de ferro que ajunten els argollats amb la vara del carro (or., occ.).—e) nàut. Barreta de ferro o de fusta torta, tornejada, en forma de balustre, que, ficada per sa part inferior en un forat del claviller, serveix a bord per a amarrar un cap de maniobra.—f) nàut. Petit cilindre de ferro o de fusta, sense cabota, que es clava a les taules quan es forra un vaixell.—g) nàut. Cadascuna de les manetes amb què es fa voltar la roda del timó.—h)   Bastó ficat a la paret o a un peu de fusta, que serveix per a penjar el ram de fil i aclarir les troques (or.).—i) Cadascun dels bastonets posats horitzontalment a la post d'un penjador, per sostenir la roba penjada.—j) En l'ofici de taper, petit tronc clavat al taulell i destinat a sostenir el carrac quan l'escairen o quan escapcen el tap (Empordà).

|| 2. En la llosa de caçar, s'anomenen clavilles el bastó que amorra al capçalet i el que va de la part superior de la tiba al primer bastó (Mall.).

|| 3. L'arrel mestra del pi (Centelles).

|| 4. Dent més grossa que les altres, o simplement dent molt visible dins la boca (Mall.).

|| 5. Turmell (Gir., Empordà); cast. tobillo. Dos grans rams... davallants per la cama a les clavilles, Cauliach Col., ll. i, d. 2a, c. 8.

|| 6. Peix petit, molt espinós, roginós, de cap gros, que quan és més gros es diu cabut (Freginals).

    Loc.—a) Mostrar sa clavia: riure (Palma). Es qui no més compran L'Ignorància per mostrar ses clavies, Ignor. 47.—b) Estrènyer les clavilles a qualcú: restringir-li la llibertat, menar-lo estret.—c) Afluixar-se les clavilles a qualcú: patir de diarrea (Val.).

    Refr.

—«No hi ha més mala clavilla que la del mateix llenyam» (or., occ., val., bal.). «Clavilla del fust mateix, té mal nom perquè el mereix» (or.). Que no pot ser del mateix fust pitjor clavilla, Somni J. Joan 2936.

    Fon.: kləβíʎə (pir-or., or.); klaβíʎɛ (Ll., Falset, Gandesa); klaβíʎa (Andorra, Calasseit, Tortosa, Maestr., Val.); klavíʎa (Cast., Al.); kləvíə (Mall., Men., Eiv.).

    Intens.:—a) Augm.: clavillassa, clavillarra, clavillota, clavillot.—b) Dim.: clavilleta, clavilletxa, clavillel·la, clavilleua, clavillona, clavilló.

    Etim.: del llatí clāvīcŭla, ‘claueta’. 

Clavillat

Marco Polo fulleia els mapes, reconeix Jericó, Ur, Car­tago, indica els atansadors a la desembocadura de l'Esca­mandre on les naus aquees van esperar durant deu anys el reembarcament dels assetjadors, fins que el cavall clavillat d'Ulisses fou arrossegat amb la força dels cabrestants per la porta Escea. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 141.].

Clavilla

La capçalera de la portada, la silueta negra d'una vella, va quedar a la vista. La Zara va arrencar la clavilla de la ràdio de la paret. El soroll de la nevera es menjava el silenci, els alls queien al bol com rocs, la clavilla cremava a la mà de la Zara. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 104.].

1. CLEDA f. 

|| 1. Clos fet amb llistons, canyes o barres, que serveix per a tancar-hi bestiar (pir-or., or., occ.); cast. redil. Quan les esquelles dintre la cleda s'han dormit, Carner Monj.13. Cada fragment del tancat, format per algunes barres o llistons horitzontals i les respectives barres verticals de sosteniment, es diu andà o barda. La cleda és desmuntable i es pot transportar a fi que les ovelles que s'hi tanquen puguin femar diferents paratges. 

|| 2. Tanca feta amb llistons o canyes per a tenir-hi tancades les gallines (Vallès); cast.corral, gallinero. 

|| 3. Barrera de bastons o llistons per a tancar el portal d'un corral o d'una pleta (Puigcerdà, Ripoll, Pobla de L., Esterri); cast. verja, enrejado, barrera. 

|| 4. ant. Obra de fortificació que devia consistir en un embarrerat de fustes i rama, destinat a detenir l avanç dels enemics o a abrigar-se contra els seus trets. Enuià'ns a dir la nostra companya que lexats nos hauien los mantels, e que y enuiàssem companya que'ls gordassen. E nós uestim-nos nostre perpunt,... e ab IX cauallers d'aquela manera guarnits anam-nos-en a les cledes... E els sarraïns lexaren dues failles enceses de foch prop les cledes que eren un poch denant nós, Jaume I, Cròn. 174.

    Fon.: klέðə (Alt Empordà, Olot, Pobla de L., Ripoll, Berga, Crespià, Vallès); klέðɛ(Puigcerdà, Bolvir, Pl. de Vic); kléða (Vall d'Àneu); kléðɛ (Pla d'Urgell).

    Etim.: del gàl·lic clēta, ‘barrera’.

2. CLEDA f. ant. 

Greda. Carga de cleda IV diners, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Cleda quatuor denarios carga, doc. a. 1249 (Archivo, ii, 402). Carga de cleda, un diner,Cost. Tort. IX, x, 10. Prenets... plantatge consolda maior, cleda argila vermella,Flos medic. 160 vo.

3. CLEDA f. 

Clatellada o altre cop violent (Men.); cast. sopapo, soplamocos, pescozón.

    Fon.: klέðə (Ciutadella).

4. CLEDA 

Llin. existent a Banyoles, Pontós, etc.

Cleda

La família irreal se situa en una cleda d'una manera o altra desactiva el mordent polític...(Núria Santamaria, Polítics, per defecte? art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 65).

Cledes

El seguia una figura més petita de quatre potes. La silueta més alta era la d'en Gabriel Oak; la petita, d'en George; i els objectes transportats eren andàs per fer cledes.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 114.].

Cleda

Durant força estona, no veieren cap casa en tota l'ampla extensió de terres plantades de naps; final-.ment, arribaren a una cleda i hi trobaren el pastor, clavant es estaques de la tanca. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 141.].

Cleda

A la feina, les companyes també van ser molt comprensives. «Millor així», van dir. «Ja sabies que passaria, que podria passar. Tothom t’ho havia dit». I l’abraçaven, perquè finalment havia tornat a la cleda. Ja tornava a formar part del ramat, ja era una d’elles de nou i li donaven càlidament la benvinguda. L’havien estat esperant. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 125.).

Cleda

Sóc una cleda en el serrat, sota el vent de l'altura, ....(Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 89.).

Cledes

L'altra, en canvi, és pertot arreu, certament està dividida i registrada, però la llei és la llei, el fet és el fet, i cap llei no pot impedir al pastor de considerar com a propietat seva tot allò que la seva mirada pot abastar. I no només la terra, sinó les cledes, que són teves en la mesura que ets capaç de defensar-les. Déu està a favor del pagès, no del pastor. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 29.].

CLEDISSA f. ant.

Revestiment de barres i rama que es posava com abric als castells de fust i altres màquines defensives. Lo rey féu fer hun castell de fusta molt gran e alt, e'l comte En Nuno hun altre castell..., e els castells foren cuberts de cladisses e d'altres guarniments, Desclot Cròn., c. 42.

    Etim.: derivat de cleda, art. 1, || 4. 

Cledisses

En aquella saó lo rei fóu fer un castell de fusta molt gran e aut, e el comte En Nuno un altre castell dels dos trabuquets del rei e d'En Nuno que hagren desfeits; e ha­gren moltes escales molt grans per muntar e'ls murs; ea els castells foren coberts de cledisses e d'altres garniments. E mentre estaven així que s'aparellaven de tirar los castells prop del vall, los sarraïns de la ciutat hagren  feit un trabuquet, e trasc en la host dretament vers un gin qui havia nom Arnaldàs, que era molt bo; sí que li trencà l'una cuixa. E el rei fóu manament que hi faés hom tirar lo trabuquet de Marsella tro que N'Arnaldàs fos adobat. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 96.).

CLEMÀSTECS (i les var. clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers, cremalls, etc.). m. pl. 

Cadena d'anelles amples, que va penjada damunt la llar i que a la part inferior porta un o alguns ganxos on es penja l'ansa de la caldera o els llévets de les olles que s'han de posar a escalfar al foc (pir-or., or., occ.); cast. llares. Uns clemascles e un baci,doc. a. 1380, de la Vall de Ribes (BABL, vi, 470)."Uns clamasques de ferre, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 16). Una cadena de ferro que és dit clamascles ab sa mà, doc. a. 1420 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Clamaylls III peses oldanes, doc. a. 1431, Maldà (Est. Univ. x, 130). Uns flamastos [sic] ab ferres léuens, doc. a. 1434 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Uns clamastres de ferre, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada de Vic). Uns ferros de foch e uns clamastes, Inv. Pellisso. Uns clamascas ab sos lévans, doc. a. 1564 (arx. parr. d'Igualada). Uns clamalls de ferro en la cuyna,doc. de Cervera, a. 1789 (Aguiló Dicc.). Y bull, penjant dels calamàstechs, l'olla,F. Agulló (Catalana, i, 67). Les olles monumentals que penjaven sota'ls calamastres, P. Vayreda (Catalana, i, 438). Hi penja dels clamalls una perola amb aigua, Scriptorium, agost 1925. Dels calamàstecs en penjava l'olla fumosa, Massó Croq. 138. Com que de cap manera volia dir-ho, el penjaren als clamais del foc,Scriptorium gener 1925. La gran olla de ferro penjada en els clemàstecs, que comença a arrencar el bull, Ruyra Pinya, i, 105. Els clemàstecs són un objecte muntanyenc i de terres fredes; es troben a tot el territori pirinenc i en general a totes les muntanyes catalanes; baixant cap al S. van desapareixent, i més avall del Camp de Tarragona ja no es troben, fins que, ben entrat el País Valencià, tornen aparèixer dins les muntanyes del Maestrat; en tota la resta del País Valencià és desconegut aquest instrument, i el mateix cal dir de les Balears. La peça que sosté la caldera o l'olla, és una barra de ferro que té de 30 a 40 cm. de llargària i que a la part inferior es converteix en una pala torçuda; sol anomenar-se la cremalla. Aquesta barra té també un ganxo a la part superior, amb el qual es penja a qualsevol de les anelles de la cadena segons l'alçada a què convé tenir el recipient que s'ha d'escalfar. A les anelles dels clemàstecs, de vegades, s'hi penja també la mossa o criada, que és una vergueta de ferro que a la part inferior té dos ganxos oposats, a un dels quals es pengen uns llévens amb una olla, i a l'altre es fa descansar el mànec del cassó d'escalfar aigua, de la paella de fregir, etc.

    Fon.: kləmástəks (Puigcerdà, Ribes, Llofriu, Torelló, Pla del Llobregat, Igualada);kələmástəks (Granollers, Terrassa, Martorell, Pla de Barc., Valls); kləmástɾəks(Collsacabra); kləmástɾəs (St. Joan les A., Banyoles, Collell); kələmástɾəks (Ripoll, Ribes, Olot); kələmástɾəs (Camprodon, Rocabruna, Rocacorba, Rupit, Olot, St. Feliu de P., Gir.); kələmástɾiks (St. Joan les A.); kləmástiks (Sta. Col. de Q.); kləmáʎs(Puigcerdà, Bolvir, Ripoll, Bagà, Gombreny, St. Llorenç de M., St. Bartomeu del G., Solsona, Manresa, Vilafr. del P.); kləmáјs (Cercs, Pobla de L., Castellar de N'Hug, Olost, Bagà, St. Bartomeu del G., Solsona); kələmáјs (Ripoll); kɾemáʎ (Esterri, Bonansa); kɾəmáʎs (Puigcerdà, Ribes, Camp de Tarr.); kɾemáʎs (Andorra, Esterri, Senterada, Pont de S., Organyà, Oliana, Tremp, Vall d'Àger, Tamarit de la L., Tortosa); kɾemáʎʧ (Isavarri, Pobla de S.); kɾemáʎʃ (Sort); kɾemáʎes (Fraga, Tamarit de la L., Massalcoreig); kɾəməʎés (Conflent, Campmany, Darnius, Puigcerdà, Lledó, Reus); kɾemaʎétas (Benavarre).

    Etim.: del gr. κρεμαστήρ ‘penjador, objecte que serveix per a penjar-hi coses’. Vénen directament de la forma grega les catalanes acabades en -àstecs, -astres, -àstrecs. Les acabades en -alls, -alles, -allers, ja suposen un canvi de sufix -āster> acŭlum, que està ja comprovat en llatí per la forma cremaculus que es troba en una inscripció (cf. Th. Ling. Lat. iv). A documents del segle XII es troben les formes llatinitzades cremasclos i cremaculis que revelen el dit canvi de sufix (cf. Balari Oríg. 587). La sufixació romànica degué esser afavorida per l'analogia de cremare, que degué esser considerat com a verb fontal de cremaster. Per a més detalls sobre l'extensió i variants romàniques d'aquest mot, cf. Meyer-Lübke REW 2310, P. Benoit en ZRPh, xliv, 437 i ss., i G. de Gregorio en ZRPh, l, 706.

Clemàstecs

Els crits del miquelet es trepitjaven amb els cops dels clemàstecs de la llar de foc. Havia arrencat les cadenes d'una revolada i el xerric de les politges havia estat esfereïdor. Va trencar vidres, peces de terrissa i tot allò que va poder fins que va agafar la pistola de sobre la taula i la va brandar davant del capellà. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 106.).

Clemàstecs

Afegim-hi les belles obres de forja, d'art popular, dels clemàstecs, els cavallets, el torrapà i els llums de ganxo; l'escampada de casseroles, perols i olles d'aram, paelles, graelles, tallants, mitges llunes, escumadores, canyes i manxes per a encendre i ventar el foc i, en lloc preeminent, la maquinària de l'ast, la greixonera i la casserola monumental per als àpats dels dies solemnes. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 23.).

Clemàstecs

La forja ha permès la captació d’espais buits i lluminosos, amb la llarga tradició de les cadenes, els clemàstecs, les reixes i les gàbies. Les estructures de fusta rarament romanen nues per poder crear espais així visibles. Potser les cadires són l’únic objecte habitual de fusta que posseeix aquest poder plàstic. I tal vegada per això tot poder s’afirma en un tron. (Alexandre Cirici. L'Escultura catalana. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788477275787. 160 pp. Pàg. 14.).

CLEMÀTIDE f., neol.

Nom tècnic de les diferents espècies del gènere Clematis, de plantes ranunculàcies; cast. clemátide.

    Etim.: pres del llatí clematĭde, mat. sign. 

Climàtides

No estava segura que m'agradés. Però vaig mirar de ser forta, d'estar preparada per l'inesperat, i potser per això no em vaig pas esverar el matí que vaig trobar el meu cosí dormint, xop, entre les meves disciplinades climàtides. No el vaig reconèixer, d'entrada, quan el vaig descobrir. Feia vint anys que no el veia. Tenia un braç al voltant d'una maleta i aferrava un llibret. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 153.].

CLISSOS m. pl.

Ulls (en l'argot dels malfactors barcelonins).—V. clissar.

Clissos

Divertit. Del sostre baixava un estol de rèptils que escopien foc... Cap a l'empostissat... Cargolats a les columnes... I a les parets cent para-sols flamejants de vius incendis i, per acabar, un diable a prop de la porta, de mida natural, tot envoltat de gripaus, amb els clissos ben esbatanats per deu mil llanternes...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 134].

Clisso

TAJARINDA: Ningú. Que no saps que fa la papallona?

CISCA: Sí, de papallona; no te'n desfacis! ... No saps que el Tarregada no hi veu de cap clisso?

TAJARINDA: Bé, què vols dir? (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 246.).

CLISTIRI

Clistiri

i amb una rialleta, fent trufa del martiri, per

unanimitat recepten un clistiri.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 52.).

CLITIA

Na mitologia grega, Clície é uma ninfa filha de Oceano e Tétis.[1] Ela se apaixonou por Hélio,[2] que não lhe correspondeu. Sofrendo, Clítia começou a definhar. Ficava durante todo o dia sentada no chão frio com sua tranças desatadas sob os ombros. Assim passaram-se os dias sem que ela comesse ou bebesse, alimentava-se apenas das próprias lágrimas. Durante o dia contemplava o Sol desde o nascente ao poente, era a única coisa que via e seu rosto estava sempre voltado para ele, já à noite, curvava-se para chorar. (Viquipèdia)

Clítia

La nictantes també, sagrada flum, / que perfumant la nit tem el perfum; i /la clítia, el dubte entre molts sols,  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 73.].

CLIVATGE

m

Mineralogia i petrografia

Propietat d’alguns minerals i cristalls de trencar-se, sota l’acció d’un xoc, seguint uns plans determinats, sovint paral·lels entre ells, anomenats plans de clivatge .

És útil per a la identificació dels minerals.

Clivatges

L'efecte de les armes nulcears i la bipolaritat reafirmaren les la primacia de la política, anas que els altres elements presents al sistema de postguerra, com la progressiva liberalització i la globalització dels intercanvis econòmics io l'aparició del Tercer Món com actor de les relacions internacionals. El factor polític va dominar tots els clivatges i fractures presents al planeta tot sotmetent els altres actors, problemes i conflictes als interessos i ambicions dels dos grans. (Rafael Grasa. Cap on va el món?. Art. Dossier El món el 2016, EL Punt Avui, 31/01/2016, pàg. 5.).

CLIVELLA (o crivella). f. 

Clivell, tall estret (or., occ.); cast. grieta. Aplanan... la terra munt bé perque no y haja ningunas crivelles ni fesas, Agustí Secr. 81. Ficar la punxa del coltell en una clivella de la balconera, Víct. Cat., Ombr. 26. O l'endureix i tanca les clivelles,Riber Geòrg. 11. Especialment: a) Tall que es fa espontàniament a la pell.

    Fon.: kliβéʎə (Barc., Vilafr. del P., Camp de Tarr.); klivéʎə (Valls); kliβéʎɛ (Tremp, Pla d'Urgell, Falset); kɾiβéјɛ (Olot); kɾiβéʎa (Senterada).

    Var. form.: clivell, crivell, clevill, clivill.

    Etim.: del llatí *crepĭcŭla, mat. sign. (cf. García de Diego Contr. 149). La masculinització ha donat origen a la forma clivell, i tal vegada per contaminació declavilla s'han produït les formes clavill i clevill.

Clivella

En Gabriel va anar fins darrere mateix, i, inclinant-se sobre la teulada i acostant l'ull a una clivella, va poder veure-hi a dintre perfectament. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 19.].

Clivelles

...anelles invisibles. Respirava / la llum, filtrant-se per clivelles... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 110.).

Clivelles

RC ja fa uns anys que entra –de manera encara lenta perquè hi ha clivelles d’imaginaris culturals i idiomàtics que no es volen reconèixer de manera pública– en aquests feus i el seu amo tradicional, el PSC, n’és molt conscient. Li ha arribat un competidor, que abans no ho era, que es presenta moderat en el flanc econòmic i rupturista en el nacional i que el pretén substituir com a força preponderant com (agafin-ho amb precaució) l’SNP va substituir el laborisme a Escòcia. (Joan Esculies. ERC-PSC: la mare de tots els ous. Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 26.).

Clivellada

I en Karl es posà a plorar mentre besava la mà del fogoner i la hi agafava, aquella mà clivellada, gairebé sense vida, i la premia contra la galta, com un tresor al qual s'ha de renunciar per força. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 30.].

 

Clivells

De la gent del castell uns són morts i altres fugiren espaordits, que no he romasa sinó jo, com sia que Madona Albina, aquella joia, aquell estel que havia alegrat un tàlem de rei, no és ara més que un vas de fetor i una llatzeria, mesella del front a la cintura, que li han caigut els cabells i les pipelles, i el nas se li menja, els ulls se li buiden i el pit té cobert d'escates i clivells sagnants. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 110.).

Clivelles

Però amb tot, malgrat tot,

operem i avancem,

pacífics, potser pusil·lànimes,

però mai resignats

i sempre tossuts,

i obrim cada dia

-importuns, enfadosos, burxons-

clivelles de llum en aqueixa presó

on, al cap i a la fi, respirem;

però l'aire és confús, estantís

d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,

tan injusta, fundada en la por

d'un ordre incivil

que ens esprem a profit.... (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 128.).

Clivella

La mort, però, s'acaba imposant, l'armadura molecular es clivella, el procés de desagregació reprèn el seu curs. Segurament és més ràpid per als qui mai no han format part del món, els qui mai no s'han plantejat viure, ni estimar, ni ser estimats; els qui sempre han sabut que la vida no estava al seu abast. Aquests, i n'hi ha molts, no tenen, com se sol dir, cap recança; no és el meu cas. [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 284.].

Clivellant

Ens adonem, doncs, que la rígida temàtica trobadoresca es va clivellant en alguns punts per a permetre que suri la personalitat del poeta. (AADD. Obra lírica. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429719318. 156 p. P. 11.).

Clivelles

com una oració de mes clivelles,

parla. Senyor, per mi

i proclama les vostres meravelles.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 120.).

Clivellades

Sobre el moble hi havia dues o tres plàteres de porcellana, força clivellades, però de vius colors, i de les parets penjaven algunes obres d'antics mestres espanyols, amb els vells marcs molt deteriorats, però bells; malgrat els temes horribles, els estralls del temps i els mals tractes, posseïen un esclat d'ardorosa passió. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 466.].

Clivellar-se

A l'hora en què comencen de clivellar-se els dits rosats de l'aurora, vaig pujar talment una sageta ràpida en un autobús d'estatura puixant i d'ulls de vaca de la línia S de sinuós trajecte. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 64.].

Clivellada

La Nina somriu. Pel seu somriure i per com la seva cara eixuta i clivellada beu, engoleix la història, em fa pensar que sens dubte és la primera vegada que la sent. [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 13.].

CLÒFIA f.

Clofolla (Escrig-Ll. Dicc.). 

Clòfia

-Saps el caçataurons Quint? -diu el rasres, escopint la clòfia. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 190.).

CLOQUEJAR v. intr. 

|| 1. Cantar fent cloc-cloc les lloques, les gallines que han post, les oques, etc.; cast. cloquear. Pollas y gallinas..., mitg-clucas unas, cloquejant altres, Pons Auca 213. 

|| 2. Fer soroll sec, de cosa dura i baldera (or.); cast. claquetear. Feyen cloquejar els codolets rodons, Víct. Cat., Cayres 72. 

|| 2. Cloquejar el cap: batre el cap, funcionar l'enteniment amb desorde a causa de l'excés de treball, del mareig, del soroll excessiu, etc. (Mall.). «Amb tants de crits me feis cloquejar es cap». Li era entrat un trastorn més que regular, i es cap que li cloquetjava a la vela, Alcover Cont. 134.

    Fon.:klukəʒá (or.); klokeʒá (occ.); klokeʧáɾ (Val.); klokeʒáɾ (Pego, Elx); klokeјá (Sort); klokəʤá (Mall.); klukəʤá (Men.).

    Etim.:derivat de cloc, onomatopeia.

Cloqueig

Vaig sentir els seus ulls fits en mi i quan, al final, va fer aquell cloqueig enciser, em vaig adonar. que els ulls li reien.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 131].

Cloquejant

- En Joan ha entrat a la cuina - explica l'altra tia, cloquejant -, i, ja saps, la canalla, entra i diu : "La tia del costat», diu, .ha arribat ara mateix amb un paquet de pastisseria a la ma», i llavors jo he dit, dic: "Es el seu sant !" , així, corn un llampec. "(Hem d'entrar un moment a felicitar-la", he dit. Però hauràs d'excusar el meu home, que no podrà felicitar-te, perquè arriba molt tard, ell. (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 190).

Clocant

Ningú no veié ni sentí res. A la zona no vivia ningú. En principi, un policia hi havia de fer la ronda més o menys cada hora, però estava clocant en un carreró darrera el magatzem de la Western Electric, a uns tres quilòmetres d'allà. En l'argot de la policia clocar volia dir dormir durant la feina. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 53.].

Cloquejant

Riu mentre sanglota, i nosaltres riem amb ella, amb precaució, sempre cal anar amb precaució perquè no pensi que riem d'ella, i el nostre riure circumspecte sembla que la fa riure, perquè aspira pel nas i riu encara més, potser de desànim, però nosaltres estem amb ella, en Rafi amb una veu de baix que provoca esgarrifances, la Vera cloquejant, i la Nina i jo xisclant ofegades, sem­blem un quartet afinant els instruments abans d'un concert. [David Grossman. La vida juga amb mi. (Ití ha-hkaim-messakbeq harbé, trad. R. Lluch). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2020- ISBN: 9788429778502. 308 P. P. 275.].

Cloquejava

Al pati de la casa hi cloquejava l'lngel, que buscava ai­gua del pou, se li havia desfet la trena i tenia les galtes ver­melles, només portava posada una combinació. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 119.].

 

Cloquejar

...vaig aclucar els ulls i vaig sentir Ja respiració tran­quil-Ja de les vaques a cada casella, les mandíbules que treba­llaven amb calma, el cloquejar de les esquelles, els cruixits de la fusta i una remor nocturna a la teulada que no era el vent, sinó la suma de tots els murmuris amb què Ja nit m'ompliria. I em vaig adormir. [Per Petterson. Sortir a robar cavalls (Ut og staejele hedter, trad. C. Moreno). Club Editor, Barcelona 1ª ed. 2016. ISBN: 9788473292030. 242 p. P. 109.].

CLOQUER m.

Campanar. Als cloquers II senys e II esquelles, doc. a. 1376 (Miret Templers 560). Fo muntat ab àrguens lo dit seny en lo cloquer, Ardits, i, 41 (a. 1393). L'altre portal qui és pres lo cloquer, Salcet Not. 38. És un cloquer i un torreó de guerra, Canigó xi.

    Fon.: kluké (or.); kloké (occ., mall.); klokéɾ (val.). És paraula quasi desapareguda del llenguatge vulgar, però conservada en la literatura.

    Var. ort. ant.: cluquer (Eximplis, 341).

    Etim.: del llatí tardà *cloccariu, mat. sign., derivat de clŏcca, ‘campana’. 

Cloquer

A la segona exposició, Mússorgski en varia la segona part, que repeteix immediatament també amb alguna modificació. La tercera exposició torna a ser com la primera, amb el pedal greu d'una doble octa va sobre la fonamental de l'acord de tònica, un mi bemoll major ampli que augmenta la intensitat sonora de l'instrument. El piano ressona com un cloquer en un dia festiu. La següent secció de l'obra trenca amb la brillantor potent i tímbrica de l'inici, un fragment coral més reduït, a quatre veus quasi canòniques que diuen una pregària intima, com si haguéssim entrat un moment a la capella superior de la porta. «Senza espressione», va escriure el compositor a la partitura. (Joaquim Rabaseda. La porta de Kiev. Art. L’Avenç 492, maig 2022. P. 71.).

Cloquer

en el cloquer mesquí

ressona el primer toc,

un núvol de seti

com un insecte groc,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 19.).

CLORÒTIC, -ICA adj. neol.

Que pateix de clorosi; pàl·lid de malaltia; cast. clorótico. Ombracles versallesos qui renovaren la visió cloròtica dels cicles decadents, Alomar Columna 196. Crema esblaymada com pell de donzella cloròtica, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 418). 

Cloròtic

Quan es presentés l'avinentesa, li oferiria de fer-li un retrat més acabat, i estava segur que això li plauria; el seu rostre era interessant, tenia un perfil deliciós i el color cloròtic de la seva pell exercia una estranya fascinació. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 301.].

CLOTELL m.:

V. clatell. 

Clotell

Vos agafa. i en tres hores vos enfonya

es dos bessons dets uis fins a n 'es clotell

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 129.).

CLÒTXINA f.

|| 1. Copinya (Tortosa, Val.).

|| 2. Vulva (Val.).

    Fon.: klɔʧina (Tortosa, València).

    Etim.: derivat de clotxa (art. 1). 

Clòtxines

Feia un moment un plafó d'informació turística m'havia permès saber que just després de la retirada de les grans marees es podia recollir fàcilment a la sorra o als bassals un gran nombre de botzines, de cargolins, de navalles, de clòtxines, de vegades fins i tot d'ostres o de crancs. [Michel Houllebecq. Serotonina (Sérotonine, trad. O. Sánchez Vaqué). Ed. Anagrama, 1ª ed. 2019, Barcelona. ISBN: 9788433915658. 286 p. P. 165.].

1. CLOVA (o esclova). f.

Clovella; cast. cáscara. Gallina que té fluix de cos, fa los ous sens cloua, Agustí Secr. 151. Ametllas que no tingan la esclova molt grosa, ibid. 50. Girava els llaguts com si fossin cloves de nou, Víct. Cat. Mare Bal. 41.

    Loc.—a) Anar amb el cap dins la clova: anar cap baix, alacaigut (Empordà).—b) Picar la clova a qualcú: renyar-lo, donar-li una reprensió forta (Empordà).—c) Tenir la clova al cul: esser encara molt jove (Empordà). «Aquell, amb la clova al cul, ja se guanya la vida» (Llofriu).

    Fon.: klɔ́βə (Colliure, Empordà, Plana de Vic, Collsacabra, St. Feliu de P.); əsklɔ́βə (Palamós, Crespià); əsklɔ́və (Eivissa).

    Etim.: V. clovella.

2. CLOVA f.

Tros de terra bona, cultivada, tancada de paret (Mall.).

    Fon.: klɔ̞́və (Mallorca).

    Etim.: de closa, per pèrdua de la -s- i inserció de -v- per evitar l'hiatus.

Clova

Vaig estar segura que la Reinette havia fet de les se ves. Només ella la podia haver convençut. Ella en sabia molt, de fer-li la gara-gara. Era freda com el gel, però quan parlava amb la Reinette, tenia la mirada una mica més suau, com si sota la clova aspra alguna cosa es mogués. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 84]. 

1. CLOTXA f. 

|| 1. Closca. La tortuga se recullí dins sa clotxa, Palinodia, n.o 276 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 2. Espècie de copinya de color negrosa (Palma). 

|| 3. Clot de poca profunditat (Solsona, Reus, Maestr.); cast. hoyo. a) Sitja, depòsit subterrani on es guarden les patates (Massanet de C.).—b) Clot petit i rodó que els nois fan en terra i dins el qual tiren diners o la pilota des de certa distància, i guanya penyora aquell que consegueix ficar els diners o pilota dins el dit clotet; això es diu jugar a la clotxa (Gir., Tremp, Urgell, Camp de Tarr.). 

|| 4. Cantó de pa que forma concavitat, en la qual es pot posar el companatge (Camp de Tarr.). 

|| 5. La llar o pedra damunt la qual fan el foc a la cuina (Segarra, Urgell); cast.hogar. 

|| 6. Canelobre que els escolans duen a l'ofici, en lloc de cirial (Falset).—a) m.L'escolà qui porta el dit canelobre (Falset). 

|| 7. pl. Roses de panís (Val.).

    Fon.: klɔ́ʧə (Massanet de C., Gir., Solsona, Barc., Camp de Tarr., Palma); klɔ́ʧɛ(Tremp, Pla d'Urgell, Falset); klɔ́ʧa (Benassal, Val.).

    Intens.:—a) Augm.: clotxassa.—b) Dim.: clotxeta.

    Etim.: probablement del llatí cochlĕa, ‘closca de caragol’.

2. CLOTXA f. ant. 

Túnica. Clocha o manto: Pallium, Clamis, Esteve Eleg. Vna gramalla o clotxa de drap burell, doc. a. 1434 (Boll. Lul. iii, 287). Que no gosassen los preveres aportar... los gipons ne les clotxes ubertes davant ne del tot fesses per lo costat, doc. a. 1452 (BSAL, iii, 151). Entrant en la cambra per pendre la clocha, Villena Vita Chr., c. 63. E cascú portarà espasa e secretament armat, portant sobre les armes clotxes negres, largues fins en terra, Tirant, c. 281.Una clotxa ab ales de burell, doc. a. 1460 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Una clotxa albernia, doc. a. 1557 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Amonesta... totes les persones eclesiàstiques... que d'aquí avant deguen aportar la clotxa closa fins baix als talons y capiró, doc. a. 1562 (BSAL, iii, 151). No gos ni li sie permès per causa de dol portar o gramalla o clotxa o altre vestidura que toc en terra,Const. Cat. 461 (a. 1588).

    Etim.: del fr. cloche, mat. sign. (cf. documentació abundant sobre aquest mot, sota les formes llatinitzades cloca, clocha i cloqua, ap. Du Cange Gloss. ii).

Clotxa

Des de temps immemorials, Ascó celebra la festivitat de Sant Antoni, patró dels animals domèstics, amb les curses de cavalls, rucs i  matxos. El municipi involucra tota la població en els Tres Tombs, la històrica desfilada del bestiar, i també en altres activitats lúdiques pròpies d'una festa major des del dia 15 fins al 18 de gener. Durant les jornades, declarades festa patrimonial d'interès nacional, els visitants podran gaudir de la ballada de jotes i degustar àpats tradicionals, com la clotxa, un pa de pagès farcit que els pagesos menjaven fa segles. (Sant Antoni a Ascó, La tradició més animal. Art. revista Sapiens, núm. 151, gener 2015, pàg. 73).

CLUCAINA f.

|| 1. Fer la clucaina: mirar amb els ulls mig clucs (Cardona, Solsona, Gironella).

|| 2. Fer la clucaina: clucar els ulls, morir-se (Aguiló Dicc.).

|| 3. Fer clucaines: fer becaines (or.); cast. dar cabezadas. Fatigat,... feia clucaines al laboratori, Roig Flama 25.

|| 4. Joc de nois que consisteix a tapar de pols un ou i anar-hi un noi amb els ulls tapats i pegar en terra amb un bastó fins que esclafa l'ou (Vallès).

    Fon.: klukáјnə (Barc., Cardona, Solsona, Gironella, St. Feliu de P.).

    Etim.: derivat de clucar amb el sufix -aina (cf. becaina).

Clucaina

Com que es transmutava en una lluna de coure, era danyada per la humitat. La pluja feia la clucaina a mig camí de ponent. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 370.).

CLUCLULL

clucull - RodaMots

https://rodamots.cat › clucull

22 de jul. 2022 — Està formada amb els dos mateixos monosíl·labs que ullcluc però invertits, i com a significat vol dir 'becaina, dormida curta': clucull.

Clucull

Els mussols dels fils telegràfics ni tan sols es mouen quan passo: hi estan habituats. Havent sopat, vaig al llit. Dormo de deu a onze el primer son, un clucull lleuger. Després em desperto completament fresc i em poso a llegir. He estat -modèstia a part- un lector infatigable. He llegit tot el que m'ha caigut a la mà, però sense ordre ni concert. Resultat: molt precari. Encara ho sóc avui. Encara puc llegir, cada vespre, cent cinquanta planes o més exactament fins a la fatiga física. Els metges m'han aconsellat sempre de llegir menys. "Llegeix coses avorrides!", m'ha dit el doc- tor Alsina Bofill. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 192.).

CLUQUEIG

Cucleigs

Les dues ribes, separades per una bona distància, apareixien cobertes per una vegetació de la qual sobresortien molts arbres alts i frondosos plens d'ocells que volaven en estols d'una capçada a l'altra. Per tot so, només se sentien els seus cucleigs i refilets, i, sobrant, el ressò dels nostres clapoteigs i veus al riu. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 440].

CLUS, -A adj.

Clos, tancat. Que los dits draps... se hagen a fer ab hu de dos pintes, ço és hu clus e altre badiu, doc. a. 1438 (Capmany Mem. ii, 428). Lavors lo cel de sobirana tenebra viu clus, Fiameta 11. Hort clus, Casa daurada, Llorente Versos, i, 65.

    Etim.: del llatí clūsu, mat. sign. 

Clus

Prou rimes fosques o falses,

s'ha acabat el trobar clus!

Força tall i gens de salses!

Heu d'escandir sense calces

i si pot ésser ben nus! (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 140.).

COA-ROJA o COA-ROGINA f.

Ocell de la família dels luscínids, espècies Ruticilla phoenicura (cast. colirrojo) i Ruticilla tithys (cast. solitaria).

    Fon.: koərɔ́ʤə (Mall.); koəroʤínə (Mall.). 

Coa-roja

Un treboli arremolinà la fullaca rossa: li féu modular gemecs galvànics, l'engegà enlaire amb rodament vertical, la rebaté sobre l'arbreda i l'abandonà xiulant. Enlaire volejava qualque fulla amb moviments orbs, com una coa-roja malmesa cercant redòs dins la desolació de les oliveres. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 397.).

COBLE m. 

|| 1. ant. Lligam, unió entre persones o animals; cast. vínculo. E regnaria eternalment e realment sobre son poble ligat en coble, Spill 11726. 

|| 2. Conjunt de dos collars units amb una cadena, que serveixen per a subjectar units dos cans de caça quan van a caçar (Mall.); cast. traílla. Un coble de cadena per un ca, doc. a. 1427 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. Corretja o corda que uneix dues bísties perquè vagin iguals (cast. madrina) i també la corda amb què es fermen dues bísties perquè vagin una davant l'altra (cast. reata).Un... [cavall?] stacat en la paret ab son coble, de pèl roig, appellat leó, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 285). 

|| 4. Parell o petit grup d'animals que treballen junts en la batuda, en tirar carro, etc. (Ripollès, Pobla de L., Borredà). Dexau tots lo treball e replegau los cobles,Alegre Transf. 22. Ve a trobar l'amo per demanar-li si li vol deixar tres eugues que, junt ab la seva, farien un bon cobla, Scriptorium desembre 1926. 

|| 5. L'home que fa rodar el bestiar damunt l'era en la batuda, tenint llurs cabestres (Borredà, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: kobblə (or., bal.).

    Etim.: del llatí cōpŭlu, ‘unió’.

Coble

Era un sagal. Al cap d'un moment va arribar a l'altra banda de la tanca, i a la Batsheba li va semblar, per la veu, que era un dels mossos de la seva finca. Anava seguit d'un trepig irregular de peus feixucs; i, espinat a través del falguerar, a la claror incerta de trenc d'alba la Bathsheba va distingir un coble dels seus propis cavalls, que es van para per beure en una bassa que hi havia a l'altre costat del camí. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 344].

COBRICEL (i ant. cobrecel). m.

Peça de tela estesa horitzontalment i sostinguda per pilars part damunt un llit per a cobrir aquest a manera de tenda; cast. cielo. Per pintar tres cobricels de colors, doc. a. 1569 (arx. convent de la Concepció, Mall.). Un llit de seda groga y encarnada ab cobre cel, doc. a. 1724 (arx. de Montblanc). Un llit de cirerer... y un cobricel de brinet ab randa, doc. a. 1764 (Marjal 1923, p. 28). Li fan de cortinatge i cobrecel, Canigó iii. Un cobricel de veles de barca, Ruyra Pinya, i, 125.

    Fon.: kɔβɾisέɫ (or., mall., men.)

    Etim.: del llatí *coopercĕllum, var. de coopercŭlum, ‘cobertora’. Així explica A. Thomas (Rom. xlii, 453) les formes prov. cobercel i fr. couverceau, evidentment germanes del català cobricel. Però la forma catalana suposa fondes modificacions analògiques, car la simple forma llatina *coopercĕllum hauria donat en català *cobercell; la terminació -èl s'explica per contaminació de caelum, ‘cel’: el mot *coopercĕllum fou interpretat per etimologia popular com a *coopĕri-caelum ‘tapa-cel’, i així romangué de fet agregat a la nombrosa sèrie dels composts de cobrir (cf. cobricap, cobribanc, etc.). 

Cobricel

He triat una espessor de tamarius, he ajuntat les branques flexibles i les he lligades amb dos mocadors. Així he fet un cobricel per aturar la rosada i a sota he estès un llit de branques trencades. He triat les més fines i fulloses perquè el llit fos tou, i encara l'he recobert de pàmpols de cep. Ara he penetrat dintre aquesta mena de cova. S'hi està bé. Però el llit és massa fresc. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 200.).

Cobricelat

Cobricelat d'alzines i de pins i

d'una ombrel·la experta,

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 100.).

Co­bricel

Havia caminat prou per veure l'apagat resplendor taronja, el co­bricel de núvols baixos, il·luminats sobre Williston, quan decidí d'anar fins a casa en lloc de tornar a la ciutat. El vent era suau i hu­mit. Era el cbinook, es digué. [Louise Erdrich. Remei d’amor (Love medecine, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 1988. ISBN: 8477270317. 272 p. P. 12.).

1. COC m. 

Cuiner (Olot, Gir., Barc., Camp de Tarr., Mall.). Un meu coch qui estava en la cuyna, Muntaner Cròn., c. 227. Que'n lo dit hospital haia un coch àbil e suficient en aparellar les viandes, doc. a. 1417 (Roca Hosp. xxxi). Los cochs escorxant un gran ceruo, Tirant, c. 82. M'han dit que cercava un coc, Alcover Cont. 447. 

|| Llin. existent a Anglès, Barc., Bràfim, Palma, Pobla de Lillet, Pobla de Montornès, Sa Pobla, Vendrell, etc. Son Coc: nom d'un caseriu agregat al municipi de Palma de Mallorca.

    Fon.: kɔ́k (or., mall.).

    Etim.: del llatí cŏquum, mat. sign.

2. COC m. 

Residu del carbó de pedra després que, sotmès a una alta temperatura, ha perdut els seus constituents volàtils; cast. coque. Clovea de metla, cock des pobres,Ignor. 28.

    Etim.: de l'anglès cok, mat. sign.

3. COC o COCUS m. 

|| 1. Cèl·lula esfèrica; cast. coco. 

|| 2. Carpel d'un fruit sincàrpic, que se separa a la maduresa; cast. coco.

    Etim.: del llatí coccus, ‘grana de tenyir’.

4. COC m. ant. 

Clatell. Les obres de la ànima pus fortment són en lo cors en uns locs que en altres, axí com voler en lo cor e enteniment en lo front e memòria en lo cog [sic], Llull Cont. 320, 10. Lo cors qui ha lo cor e'l front e'l coc divers en figura e en locs, Llull Cont. 320, 14. Es memòria detràs en lo coc de l'home per ço car és estrument a membrar les coses passades, Llull Arbre Sc. i, 182. Els textos llatins posen occiput allà on els textos catalans posen coc.

    Etim.: probablement del provençal cogot, mat. sign., per regressió.

CÓC m. 

|| 1. Panellet de forma llarguera; cast. panecillo, bollo. Els cochs y les dolces,Penya Poes. 168. En altres es senzillament un coc amb oli, Serra Calend. folkl. 206. La forma, dimensions i ingredients del dit panellet varien molt segons les contrades. A la Cerdanya, els cócs són de farina, llet i ous. Al Pla d'Urgell són com unes coques de pasta molt prima i ensucrada, que en temps primer els nuvis tiraven als nois quan sortien de casar-se, i la canalla cridava: «La boda que no tira cócs, doneu-la als llops». Al Camp de Tarragona, són uns panets fets de farina de moresc amb ous, pinyons i matafaluga. Al Priorat els cócs són de farina amb ous, oli i sucre, i amb un ingredient variable que pot esser arengades, o ceba i pebrines roges, o talls de llonganissa i rovellons, o bé miques de magre de porc, o cireres negretes (Falset); de la mateixa manera, aproximadament, es fan els cócs a Morella. A les comarques de Tortosa i Vinaròs, el cóc és gran, aplanat, de vores retorçades, fet de farina, oli, sucre, ous i vin blanc, i amb diversos additaments com pebrot, espinacs, peix, mel, llet, etc. El cóc de Mallorca és una peça llarguera de pasta bamba, de forma aproximadament semicilíndrica, que es talla a llesques i es bescou per a formar les dolses de bescuit. A Menorca, el cóc és una espècie de llonguet, però més bast, més blan i tirós. 

|| 2. Fulla molt prima de farina, cuita dins un motlo a la flamada i que serveix per a fer hòsties (Mall., Men.); cast. pan. 

|| 3. Bresca (Massalcoreig, Falset, Calasseit, Gandesa, Tortosa); cast. panal Cóc abegoter: la bresca on se crien els abegots (Calasseit) Cóc coster: cadascuna de les dues bresques dels costats de l'arna, que són els dos cócs millors perquè no s'hi fa poll i perquè són tot mel; són més estrets que els altres, però en canvi són molt més gruixuts: s'anomenen també els cócs de l'abeller perquè són els millors (Calasseit). 

|| 4. adj. De forma incompletament rodona (Mall., Men.); cast. achatado. «Aquest anell és un poc cóc; que l'heu esclafat?»«Aquesta pilota no bota bé, perquè és molt coca». 

|| 5. adj. (Metall) que es pot allargar, aprimar o canviar de forma sense rompre's ni desunir-se (Mall.). 

|| 6. Fluixot, mancat de vigor (Mall.); cast. flojo, flaco. «Ets un cóc moll, que sols no tens força per matar una mosca» (Palma).

    Refr.—a) «Per a casos, el món; per a cócs, el forn» (València).—b) «Qui s'aixeca primer, té es cóc més gros» (Menorca).

    Fon.: kók (pir-or., or., occ., val., bal.).

    Intens.:—a) Augm.: cocàs, cocarro, cocot.—b) Dim.: coquet, coquetxo, coquel·lo, coqueu, cocarrí.

    Etim.: masculinització de coca art. 1.

Coc

El confiter, com el coc, el perfumista i el licorista, havia de saber combinar substàncies i elements heterogenis per produir un gust nou; conèixer el dibuix, i àdhuc l’escultura, per tal de crear peces, senzilles o monumentals, però que es fessin admirar per llur bella estructura i que, sobretot, s” aguantessin”; havia d'aprendre, del colorista i del jardiner, la gràcia d'adaptar els tons i distribuir amb encert els motius ornamentals. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 276.).

Cocs

Altrament, en les cases d'alta categoria, es preferien els cocs a les cuineres, com succeeix encara i, sobretot, en els restaurants de primer ordre.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 130).

COCARROI m. 

|| 1. a) Panellet de farina blanquíssima, en forma de corona amb un ou enmig, que es fa a Alguer per les festes de Pasqua. De molts rasers de pa blanch fet a cocorrois, doc. a. 1541 (Arch. Glott. It. ix, 283). Per Pasqua se cou pels minyons lo cocarroy (panutjo am un ou al mitj), Ciuffo Folkl. Alg.—b)Coqueta de pasta de farina, que de tot d'una es fa rodona i ben aprimada, després posen verdura i altres ingredients damunt una banda de la coca i dobleguen l'altra banda damunt aquella, de manera que la coca pren forma semicircular o de mitja-lluna; es confegeixen bé les voreres fent-hi pessics, i després es cou al forn (Mall.); cast. pastel de verdura. N'hi ha dues castes principals; cocarrois de verdura pròpiament dits (que es farceixen de bledes amb panses i pinyons) icocarrois de ceba (en què el farciment és de ceba tallucada, un poc de tomàtiga i qualque talladó de xulla). 

|| 2. nàut. Peça de fusta, de dos pams de llargada per mig pam de gruix, de forma semblant a la de les dites coques de Mallorca, que va fixa per dos perns a les orelles de la botalada i serveix per a facilitar el joc d'aquesta sobre la gorilla (Palma). 

|| 3. Persona inútil, mancada d'energia o d'habilitat (Mall.); cast. emplasto, mueble.

    Fon.: koсərɔ̞́ј (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); kokərɔ̞́ј (Inca, Sóller, Artà).

    Intens.—a) Augm.: cocarroiàs, cocarroiot.—b) Dim.: cocarroiet, cocarroietxo, cocarroiel·lo, cocarroieu, cocarroió.

Cocarrois

A la Riba, entre les roques, els primers que han arribat trien els millors llocs per estendre les estova­lles i es preparen en calma per dinar, truites i cocarrois, a més de crespells.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 180.).

COCCINEL·LA f. neol. zool.

Gènere d'insectes coleòpters, generalment de forma rodonenca i de color brillant, al qual pertanyen, entre altres, els poriols; cast. coccinela.

    Etim.: pres del llatí científic coccinella, dim. de coccina, ‘cosa d'escarlata’. 

Coccinel·la  

-Molt aviat, am... vull dir senyoreta Eyre: suposo que es recorda Jane, de la primera vegada que jo o les tafaneries, la vam informar cia rament que tenia la intenció de posar el sagrat dogal en el meu coll de conco vell, que volia entrar en el sant matrimoni, que volia oferir meu pit a la senyoreta Ingram ben aviat (en una abraçada molt ampla tot sigui dit, però la qüestió no és aquesta, no en tens mai prou, d'un persona tan excel·lent com la meva preciosa Blanche). Tal com E deia... Escolti'm, Jane! No es tombi a mirar les arnes! Allò era una coccinel·la, filleta, «que volava cap a casa».[Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 274.].

CÒDIC m.:

V. codi.

Còdic

Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un còdic, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia hu- mana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells. (Joan Maragall. Elogi de la paraula i altres assaigs. Edicions 62, Barcelona 1985, 2ª ed. ISBN: 8429714288. 208 pàgs. Pàg. 177.).

CODINA f. 

|| 1. Capa de terra dura i compacta, mala de treballar, que apareix dins les terres de conreu o davall aquestes (or.); cast. codina. Lla hon haurà roca o codina no sien tenguts de empedrar, doc. a. 1391 (arx. de Girona). 

|| 2. Palet de riera (Ribagorça, Ll., Pla d'Urgell); cast. peladilla. 

|| 3. Clot en la roca, cocó (Tortosa); cast. cucharro. 

|| 4. Clot fet al camp i cobert de volta de pedra i argelagues, que serveix per a recollir l'aigua de pluja que corre per terra (Tortosa, Ulldemolins); cast. aljibe. 

|| 5. topon. a) La Codina: riera que travessa el terme de Cistella i desaigua al riu Manol.—b) Codina del Magre: masia del terme de Vilanova d'Alcolea (Castelló de la Pl.).—c) Codina mala: roca relliscosa i arrodonida que domina un salt d'aigua de 30 metres, prop de Centelles.—d) Codines: nom de diferents partides de terra en els termes de Bagà, Rocafort, Vimbodí, etc.—e) Sant Feliu de Codines: V. Feliu. 

|| 6. Llin. existent a Agramunt, Alella, Aristot, Artès, Artesa, Badalona, Barc., Berga, Centelles, Maó, Manresa, Olost, Osor, Palma, Reus, Val., Valls, etc.

    Fon.: kuðínə (or.); koðína (Pont de S., Tortosa); koðínɛ (Ll., Balaguer).

    Intens. dim.: codineta, codinoia, codinella.

    Sinòn.:— || 2, codís, palet, mac de riu;— || 3, cocó;— || 4, aljub.

    Etim.: del llatí cotīna, ‘cosa de pedra’.

Codina

Quan t'endinses pels corriols, arbres enllà, amb els gossos flairejant nerviosos un rastre; quan el punt de mira segueix el tudó que vola entre les branques; quan els gossos, esgarrinxats, et duen a les dents la pega mor­ta; quan t'asseus a migdia en una codina a menjar pa i embotit -els animals al redol per copsar el mos que els ti­res- sents el gust de viure. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 62.).

1. CODOLADA f.

Cop pegat amb un còdol; cast. pedrada, cantalada. Comenso a replegar pedres | per poder-la apedregar; | la primera codolada | ja un braç li vaig trencar, cançó pop. catalana (Butll. C. Exc. Cat. xxiii, 185).

    Fon.: kuðuládə (or., men.); koðoládə (mall.).

2. CODOLADA f.

Composició poètica de to popular en què es combinen alternadament els versos de vuit síl·labes rimant amb versos de quatre o cinc síl·labes, i antigament també rimaven versos de set amb versos de tres síl·labes. És forma genuïnament catalana, usada principalment per a la narrativa i la sàtira, i avui en dia s'usa encara entre els glosadors mallorquins. Val a dir que a Mallorca es designen també com a codolades les composicions llargues, segons diu aquella cançó: «Una cançó ben dictada, | de quatre mots està bé; | de cinc o de sis, també; | si en té set, ja és codolada». El poeta Mn. Costa i Llobera, qui emprà el metre i rims de codolada en diferents fragments del seu llibre De l'agre de la terra, en dóna aquesta explicació: «Aquesta forma mètrica tan estesa altre temps per tots los territoris de llenguatge catalanesc, alternant versos de nou i de cinc síl·labes, ara tan sols viu a Mallorca, a on alterna versos de vuit i de cinc... Consemblant a la codolada, però amb versos tots iguals de nou síl·labes, era la forma mètrica coneguda per l'escola de Tolosa amb lo nom per nova rimada i ben estesa en les narracions poètiques catalanes i provençals del segle XIV» (Costa Agre terra, iii). Sobre la importància i ús de la codolada en la literatura catalana antiga, vegi's l'excel·lent estudi de Milà i Fontanals (Obras Completas, iii, 405-440); cf. també A. Pagès en Rom., xlii, 178. Com a mostra de codolada popular mallorquina, vegi's la Codolada del Senyor meu Jesucrist, transcrita per Mn. Alcover (Contarelles, p. 106 i ss.).

    Fon.: koðoláðə (Mall.); kuðuláðə (Sóller, Men.).

    Etim.: segons la plausible opinió de Milà i Fontanals (Obras completas, iii, 405), acceptada per Amadeu Pagès (Rom. xlii, 178), codolada deu venir del provençal caudada o capcaudada, nom que s'aplicava a l'estrofa en què el primer vers rima amb el darrer de la precedent, i el darrer vers rima amb el primer, de l'estrofa següent. Admetent aquesta etimologia, cal suposar, en tot cas, que la influència de còdol haurà produït, per etimologia popular, el canvi de capcaudada en codolada.

Codolada

Solia llegir la nova codolada treta contra els canavalls, o contava com el vespre abans, a hora de completes, darrera Santa Eulàlia, el capellà Farina havia ferit mortalment d'una arcabussada l'Assessor reial, donant-li després l'absolució in articulo mortis, per això com agonitzava i no hi havia temps d'altra cosa. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 130.).

Codolada

Com a extensió d'aquestes investigacions. Milà dedicà alguns estudis a la codolada i les noves rimades ( l 8 7 5) i al teatre medieval ( 1862, 1880. J 895). I, d'altra banda. reprengué l'activitat poètica de la seva joventut. aquest cop pràcticament en una sola llengua: la catalana. (Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 10.).

Codolades  

Per servir als pobres fumants escudelles,

confitar codonyes, adobar gonelles

o guarir les nafres, no hi ha millors dits;

                 canta codolades

   i sap contarelles

   d'alicorns i fades

     i poals florits.

(Joan Alcover. Cap al tard – Poemes bíblics. Edicions 62, Barcelona 1985, 3ª ed. ISBN: 8429716858. 156 p. P. 21.).

1. COFA f. 

|| 1. Senalla de diferents formes, per a tenir o transportar diversos objectes. Una coffa d'aguts taulas, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 413). Una cofa o stoig de palma on havie ll liures dolentes, item un axol petit, doc. a. 1435 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Especialment: a) Mena de senalla baixa, molt planera, de forma circular, dins la qual els mariners posen els palangres (Baix Empordà, Tortosa, Mall.).—b) Senalla molt gran, de forma cilíndrica, forrada de lona, que serveix per a traginar raïms (Vinaròs).—c) Espècie de cabàs planer, de voreres molt eixamplades cap a la boca, a manera de cassola (Peníscola).—d) Senalla de forma cilíndrica, o sia que té les voreres molt verticals i que serveix per a treure terra dels clots (Sineu).—e) Cabàs alt d'espart o de palma que els tapers empren per a posar-hi els taps o carracs i transportar-los en les diverses operacions de llur indústria (Palamós, St. Feliu de G., Gir., Llofriu).—f) Cabàs gran per a transportar carbó (Perpinyà).—g) Mena de cabàs gros que es porta penjat sota el carro i serveix per a dur el menjar de la bístia o qualque utensili del carreter (Barc.). 

|| 2. Plataforma de taulons o de metall, que es basteix al coll dels arbres mestres d'un vaixell descansant sobre les catxoles de l'arbre, i que serveix de mesa de guarnició per als obencs dels mastelers de gàbia i també per a facilitar la maniobra de les dites gàbies i de les altres veles altes; cast. cofa 

|| 3. ant. Manera especial d'embenar una part ressortint del cos. Sien sostinguts los botons ab ligadura de coffa, Cauliach Coll., ll 2, d. 2a, c. 6. Les ligadures... en la boca dels testícols són fetes ab coffa, ibid., ll. 4, d. 2a, c. 7.

    Fon.: kofə (or., bal.); kófa (Tortosa, val.).

    Etim.: de l'aràbic kuffa, ‘senalla’.

2. COFA f. 

|| 1. Còfia, gorra blanca que duen les dones (Ross., Conflent, Capcir, Vallespir); cast. cofia. 

|| 2. Gorreta blanca que duen els infantons (Esterri d'Àneu); cast. capillo. 

|| 3. La part principal d'un capell, dins la qual es fica el cap (Mall.); cast. copa. Lo senyor príncep féu tallar del dit tercenell un palm e mig per adobar una cofa de un elm del dit senyor, Inv. Anfós V, 180. Es sultan du capell sens cofa,Aguiló Poes. 178. Omplien ses cofes des capells, Alcover Cont. 362. 

|| 4. Piló de fusta d'un pam i mig d'alt i del diàmetre dels esportins, que es posa damunt el bassi de la tafona, i damunt ell s'alça l'esportinada (Muntanya de Mall.). 

|| 5. L'endinsada cònica que tenen les clucales a cadascuna de les rotlanes d'espart (Manacor). 

|| 6. Cofa del foc: el lloc de la cuina on fan el foc (Pradell d'Urgell); cast. hogar. 

|| 7. Anques (Men.); cast. posaderas.

    Fon.: kɔ́fə (Ross., Vallespir, Conflent, Capcir); kɔ́fɔ (Esterri); kɔ́fɛ (Pradell); kɔ̞́fə (Mall., Men.).

    Etim.: V. còfia.

3. COFA f. 

Cofa de la neu: la blancor de la neu (Un Mall. Dicc.). V. tofa.

Cofa

Ens pertanyen també unes sandàlies alades, un sac Com de Captaire —kíbisis—, que ningú no aconseguirà mai de veure ple, i una fosca cofa. Potser la paraula quasi inusitada no t’agradarà, si han empresonat el teu cervell i la teva llengua en closes, amb freqüència falsament sòlides, incompletes i nècies tàvegues de l’expressió. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 37.).

Cofat

-¿Veus? En el fons En Manyosa deu estar tot cofat. Això dels enterraments, per a segon qui, no deixa d'afalagar. Enmig de la tristesa que vegis un seguiment lluït, i sobretot que puguis fer anar tanta gent al cementiri, són acte que impressionen i conforten. Jo ho pensava, ¿oi?, quan l'enterràvem: s'ha fet tot el que s'ha via de fer, tots els seus amics havem vingut a acompanyar-lo, tres cotxes plens de corones, que n'hi havia, no sé si us hi heu fixat, de des comunals, tot plegat feia efecte.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 84.).

Cofa

—Vaixell a proa! —va ressonar en aquell moment la veu del mariner de cofa. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 333.].

Cofa

L'escora de la nau feia que els pals quedessin molt inclinats sobre l'aigua, i jo, enfilat a la cofa, no tenia a sota meu res més que la superfície de la badia. En Hands, com que no havia arribat tan amunt, es trobava més a prop del buc i va caure entre la meva posició i la murada. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 228.].

 

COFADURA f. 

Ornament fantasiós. Amb aromes de bell jardi que pren de la natura lo que li val essència i cofadura, Pérez-Jorba Poem. 100.

Cofadura

Aquesta cofadura decaigué quan va desaparèixer la indumentària sumptuosa de les casaques i, amb ella, el capell de gresol o de tres puntes; la moda del barret en forma d'orinal i rodó, de feltre o de xarol, va imposar l'ús dels cabells naturals. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 108).

Cofadura

I, vista la importància que tindria per a la meva reputació l'encàrrec d'una cofadura per a la víctima, us ofereixo les condicions més avantatjoses, tant en el preu com en la forma de pagament ... (Carner, Espriu, Brossa. Teatre. Edicions 62, Barcelona 1981, 1ª ed. ISBN: 8429718001. 190 p. P. 45.).

COFORRA f. 

Mena de gorra que cobreix tot el cap i el clatell fins a les orelles, i la porten les velles i els infantons de mamella (Empordà, Gironès); cast. cofia, gorro. «Es noi d'En Borra, com era petit portava coforra; ara que és grandet, porta casquet» (Llofriu).

    Fon.: kufórə (Empordà, Gironès).

    Etim.: probablement d'un creuament de còfia i gorra.

Coforra

- Te dic que sí. Mira: jo ja duia sivelles als mangots que ella encara anava amb el mocador lligat al braç i la coforra de blavets... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 159).

COFIS 

Fer cofis i mofis o fer cofis-mofis: fer el que es vol d'una cosa, tractar-la sense mirament, sense subjectar-se a llei (or.); cast. hacer mangas y capirotes Aquí no's fan cofis y mofis; lo qui al primer ímpetu posa'ls ulls sobre una noya, ja no la desbanca cap més, Vilanova Obres, iv, 134.

    Fon.: fe kɔ́fizimɔ́fis (Vic, Barc., Tarr.); fe kɔ́fizmɔ́fis (Olot, Centelles).

    Sinòn.: fer trucs i baldufes, fer compares i comares.

    Etim.: cofis sembla contracció de còfies (observi's l'analogia del castellà hacer mangas y capirotes, que també es refereix a peces d'indumentària com la còfia).Mofis no té un origen semàntic determinat; sembla una mera formació imitativa damunt cofis, amb un simple canvi de la consonant inicial; tal vegada en aquest canvi hagi influit la locució fer trossos i mossos.

Cofis

Hi va haver homes que es van posar a baladrejar com orats contra els cofis-i-mofis que fa la gent de justícia.  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 156).

COFURNA f. 

Alberg petit i dolent (or.); cast. tabuco. Dos desenganys lo portaven a establirse en aquella cofurna, Vilanova Obres, iv, 88.

    Fon.: kufúɾnə (or.).

    Etim.: probablement d'un creuament de caverna i urna.

Cofurna

En l'examen de psiquiatria legal, va acabar trobant una referència a un annex que hi faltava -una remissió a una investigació policial datada el 12-03-1991. El número de referència estava apuntat a mà al marge de la còpia que havia trobat en la cofurna dels Afers Socials. Quan va intentar demanar-lo per llegir-lo, va ensopegar amb un problema. La investigació portava el segell de top secret. Li quedava el recurs de formular una demanda al Govern. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 65.].

dels bastiments de les finestres. Silenciós,  / l'home calcula, pren mides al fons de la / cofurna, fosc.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 197.).

Cofurna

S'arreceraren a la casa del padrí. Al cap d'un mes, mamà Belén se n'anà, terres endintre, prop d'una filla molt ben casada segons deia. A en Rodrigo li oferiren lloc en una cofurna del Palau de Justícia tot just va posar entre els dits d'una personalitat molt honorable un magnífic parell de bitllets de Banc sortits de l'herència de la Palmira. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 135.).

Cofurna

Va prémer l'interruptor. Després de rumiar-s'hi uns segons, una llum blava va començar a parpellejar al fluorescent del sos­tre. Quan es va haver estabilitzat, ell i en Wyller van mirar al seu voltant. Un espai quadrangular i sense finestres, de parets des­pullades, amb el terra recobert d'un linòleum entre blau i gris. En Harry es va mirar en Wyller, mentre es preguntava si la visió d'aquella cofurna on li tocaria treballar a partir d'ara faria min­var l'alegria espontània que el jove agent havia manifestat quan en Harry l'havia convidat a formar part del seu equip. Però no li va pas fer aquest efecte. [Jo Nesbø. La set (Tørst, trad. M. Salvany – N. Parés). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 9788475886688. 668 p. P. 286.).

1. COGULLA f.

|| 1. ant. Capulla, cobricap cònic; cast. capucha, cogulla. Los alcavots... discórreguen per la ciutat tots nuus ab açots greus, anant... ab capiró vermell e cogulla groga, Furs de Val. (ap. Aguiló Dicc.). Que'ls frares... no porten... capirons botonats, ni longua cugulla, doc. a. 1366 (Miret Templers 363). Un caperó de bruneta ab sa cogulla, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic).

|| 2. Hàbit de chor, de mànegues llargues i amples, que vesteixen els frares de certes ordes, especialment els benedictins; cast. cogulla. La gonella e la cugulla jamés no les se despullaua tro que del tot eren squinçades, Eximplis, i, 269. Amb llurs cogulles allí trobàrem ses despulles, Canigó ix.

|| 3. Vesta guarnida de capulla molt aguda, que duen els que van a les processons de Setmana Santa (Camp de Tarr.); cast. caperuza.

|| 4. La punta o cornaló cònic de la manta, que serveix per abrigar-se el cap o per a portar-hi coses (or.); cast. cornijal.

|| 5. Tossal que acaba en punta (Camp de Tarr.). La Cugulla de Miramar: cim punxegut de la muntanya de Miramar (Camp de Tarr.).

    Fon.: kuɣúʎə (or.); koɣúʎa (val.).

    Etim.: del llatí cucŭlla, mat. sign.

2. COGULLA f.

Cocó, cadolla (Segarra, Urgell).

    Etim.: de cadolla, amb contaminació de cogulla art. 1.

Cogulla

-Als joves d'avui els agrada el crim! Tot això, Ferdinand, t'ho dic jo, s'acaba al bulevard Aragó! Amb la cogulla posada, amic meu! Amb la cogulla! Pobre de mi! Déu del cel! N'hauré estat responsable!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 292].

Cogulla 

—Necessito una cogulla fosca i una careta negra, res més.

Aleshores es va sentir una dringadissa de vidres al fons del passadís. Fridolin va mirar espantat la cara del que llogava les disfresses, com si aquest estigués obligat a donar-li immediatament una explicació. Però Gibiser també s'havia aturat i buscava a les palpentes un interruptor amagat en algun lloc..., i de seguida una llum encegadora va escolar-se fins a l'extrem del passadís, on hi havia una tauleta parada amb plats, gots i ampolles.  [Arthur Schnitzler. Història somiada (Traum novelle, trad. A. Soler). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 847727231X. 138 p. P. 54.].

Cogulla

Vaig restar passiu a tots els arranjaments, i la gentilesa I l'afecte de la meva estimada Elizabeth no foren capaços d'arrencar-me de la profunditat de la meva desesperació. La promesa que havia fet al dimoni pesava damunt meu com la cogulla de ferro del Dant sobre els caps dels hipòcrites infernals. Tots els plaers de la Terra i del cel passaven davant meu com un somni, i aquell pensament era l'únic que per a mi tenia consistència real. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 135.].

Cogullada

El camp esclata en flors tot és olorós, l'aire és tebi, perfumat. Els pagesos treballen afanyosament en les vinyes, les figueres ja són plenes de fulles. Les acàcies són en flor, sobre aquell arbre, una puput i una cogullada, en la riera, un fil d'aigua... Albes esplèndides, quina quietud i soberana pau! (Joaquim Torres-Garcia. Escrits sobre art. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. IBN: 8429716513. 236 p. P. 124.).

1. COI m.
Hamaca que serveix de llit a bord dels vaixells; cast. coy.

2. COI m.
Cop que peguen a una baldufa tirant-n'hi una altra de punta (Porreres).
    Fon.: kóј (Porreres).
    Sinòn.: poi, coique.

Coi

Havia arribat l'estiu, i el jardiner, un vell pescador, li va teixir un coi i el penjà entre les branques d'un salze. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 48.].

COIÓ m.: 

V. colló.

COLLÓ m. 

|| 1. Testicle; cast. cojón. Coylons de berber qui baylen ab so de tasores, Libre de tres, no 163. Lo remey de aquesta malaltia és castrar lo cauall tallantli los collons, Dieç Menesc. ii, 101. Y, per no n'i ha, colló no n'i resta, Brama llaur. 205. a) Collons de ca: planta de diferents espècies del gènere Orchis, que tenen un tubèrcul dividit en dos bulbs semblants a testicles; cast. salep, testículo de perro. 

|| 2. Home curt d'enteniment o mancat d'energia (Cat., Mall., Men.). «No siguis colló»: no facis beneitures (Mall.). 

|| 3. Collons!: interjecció grossera que s'usa molt per expressar irritació, admiració, entusiasme, etc. Per dissimular la grosseria de tal exclamació, s'han introduït una multitud de variants eufèmiques fundades generalment en l'adopció d'un altre mot més o menys semblant a colló, com és ara culleres, cobrombos, collades, etc. (cf. F. de B. Moll, ZRPh, xlix, 286).

    Fon.: kuʎó (or.); koʎó (occ., val.); koјó (mall.); kuјó (eiv.); kuó (men.).

    Sinòn.: botó, ou, mèrvel, gínjol.

    Etim.: del llatí colĕōne, mat. sign.

Coió

El Jutge de Béns es bellugá inquiet, a punt d'esti­rar la mà cap aquella dolcíssima llepolia que el pare Amengual encara no els havia ofert. Si arriba a ator­bar-se un poc més, ja no els haguera poguts ni tastar. Hauria vengut debades -es digué-. Si seré coió! (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 245.).

COLCAR v.: 

V. cavalcar.

CAVALCAR (i ses var. cabalgar, qualcar, colcar). v. 

|| 1. Pujar a cavall o anar a cavall; cast. montar, cabalgar.—a) tr. Frare no cavalch sella turquesca, doc. a. 1292 (Miret Templers 362). Un savi dix: no vull caualcar bèstia que no la puguen tenir per lo fre, Jahuda Dits lxi. Sols cavalcà ase somer, Spill 13301. Jafet fou el primer home qui caualcà cauall, Tomic Hist. 10. Potro que ell cavalca no s'atura may, Llorente Versos 69.—b) intr. Li hac tremès lo paleffrè en què caualcava, Llull Felix, pt. i, c. 7. Una dona molt vertuosa que cavalcà sobre una bèstia molt pus bella, Llull Cont. 354, 11. E nós caualcam en un rocí, e en Rocafort... trobà una egua e caualcà-hi en es dos, Jaume I, Cròn. 63. Cascú cavalcant en son bon cavayll, Muntaner Cròn., c. 296. Encontram lo dit porter... en un mul cavalcant, Pere IV, Cròn. 89. Caualcà sobre un ginet e fugí, Tirant, c. 12. Gruixat y lleuger pal... demunt el que qualcava sovint el mateix dimoni, Rosselló Many. 159.—c) absol. Lo príncep e lo bisbe caualcauen ensemps, Llull Felix, pt. viii, c. 22. Conué que cauayler caualch e senyoreig, Llull Cavall. 8 vo. Per caualquar e a temps de plúbia, doc. a. 1325 (Miret Templers 363). E cavalcarem tot lo jorn, Muntaner Cròn., c. 89.Aqaste as sela hon tu cavalquist, Graal 75. Mentre saluda, ja cavalcant, la núvia d'Isaac, Alcover Poem. bíbl. 40.—d) intr., per extensió: Anar en vehicle (de qualsevol casta) (Mall., Men.). Jo he colcat en es tramvia pensant que era de franc, Ruiz Nov. 119. 

|| 2. tr. Conèixer carnalment. Quants hi anaven | la cavalcaven | com a publica,Spill 13156. E si caualcaue la mare ho altre egua, Flos medic. 18. 

|| 3. tr. Posar a cavall; cast. montar. E sobre açò caualcaren-lo en son caual,Jaume I, Cròn. 26. E caualcà'l sobre la sua bèstia, Evang. Palau. 

|| 4. tr. ant. Recórrer a cavall. Senyorejam tota la terra e cavalcàvem l'imperi a nostra guisa, Muntaner Cròn., c. 228.

    Loc.

—Qualcar enrera o qualcar damunt sa coa: estar en mala situació econòmica (Mall.).

    Fon.: kəβəɫká (pir-or., or.); kaβaɫká (occ.); kavaɫkáɾ (val.); kwəɫká, kuɫká(men.); koɫká (mall.).

    Etim.: del llatí caballĭcāre, mat. sign. 1.

Colcar

- Ho trobau? Grácies. Si voleu, podeu romandre aquí, anit. Demá, quan anem a vendre, ho podeu aprofitar per colcar... Sa caminada és una mica llarga per vós en aquestes condicions.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 134.).

Colcar

Quan el marqués li envià Bernat, el cotxer, a la carrossa perquè davallés a Palma, la marquesa decidí que no es volia moure. Pretextant una de seves maldecapades grosses, féu entornar el criat  amb l'encàrrec que fos el Virrei qui 1'anés a veure. A ella li era del tot impossible colcar en aquelles condicions. El marqués, a qui la sola menció de maldecaps femenins treia de botador, agafà una enrabiada descomunal. La seva dona era, a més de blaia, una nadala com l'alçada d'un campanar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 344.).

COLGAR v. tr. 

|| 1. Posar dins el llit; cast. acostar. Dixem-li que s'anàs a colgar e que al matí ell parlaria ab Nos, Jaume I, Cròn. 520. Qui sots vós qui en mon lit vos sots colgat? Llull Blanq. 15. E lo rey colgà's ab ella sens llum, Desclot Cròn., c. 4. Ne que'm diguésseu quant yo m'anava colgar: Déu vos do bon vespre, Metge Somni iii. Booz s'era colgat, Riber Solixent 125. 

|| 2. Ajaçar, ajeure en general; cast. acostar. L'onso se colgà a sos peus e los lepava, Vida St. Anthiogo 18. Damunt ses branques s'hi colguen les gallines,Pons Llar 26. 

|| 3. refl. Pondre's el sol; cast. ponerse. Durà tant l'encalç que'l sol fo colgat e la nit fo venguda, Desclot Cròn., c. 166. «Des que surt el sol fins que se colga» (Peralada). 

|| 4. Posar davall terra; cast. soterrar. No té ja mort que mate, ni terra per colgà'ns, Atlàntida ix. Llavors és hora de colgar dins terra el lli fibrós i el bell cascall de Ceres, Riber Geòrg. 17. 

|| 5. Cobrir completament, posar davall, tapar; cast. cubrir. Cau i s'ensorra, el colga sovint l'ona negrenca, Atlàntida vi. Especialment: a) Posar brases davall cendra perquè es conservi el caliu. En ignorades llars colgat lo foch guardau,Camps i F., Poes. 147. Sa molinada qu'estava colgada dins es brasé. Roq. 8.—b) Posar dins un clot o tina de l'adoberia les peces de cuiro, col·locant-les planes i horitzontalment, cobrint-les d'escorça i formant una sèrie continuada de sostres on alternen el cuiro i l'escorça fins que és plena la tina, dins la qual aboquen després l'aigua necessària perquè l'escorça produeixi el seu efecte damunt el cuiro (Igualada).—c) Ficar en terra una redolta fent-li treure el cap un tros lluny del cep perquè formi un cep nou.

    Loc.—a) Colgar-se amb les gallines: anar-se'n al llit molt dejorn.—b) Colgar-se amb un mateix llum: esser molt amics o esser de la mateixa casta, tenir les mateixes qualitats bones o dolentes (Mall., Men.). «No se poden fiar de cap: tots se colguen amb un llum» (Men.).—c) Colgar-les totes: passar fora de casa la major part de la nit (Mall.).—d) Encara no s'ha colgat: es diu per significar que encara no s'ha perdut tota l'esperança o la possibilitat d'una cosa (Mall.).—e) Saber el dimoni on se colga: saber la prima de moltes coses difícils o poc conegudes dels altres (Mall., Men.).—f) Bona nit si et colgues: vol dir «ja està acabat», «ja no n'hi ha pus» (Mall.).

    Refr.—a) «Qui amb mainada es colga, concagat ne surt» (Olot); «Qui amb al·lots se colga, compixat s'aixeca» (Mall.); «Qui es colga amb nins, s'aixeca amb pixerades» (Mall.); «Qui amb al·lots se colga, concagat s'aixeca» (Men.); «Qui se colga amb els minyons, se n'aixeca am el cul cagat» (Alg.). Vol dir que qui es refia de nois en el treball o en altra cosa seriosa, en treu un mal resultat.—b) «Vells i tarats, quan cau la fulla, colgats» (Manresa).—c) «Les errades dels metges, la terra les colga» (Cat.).—d) «No és colgat qui mala nit ha d'haver»: es diu de qualcú que no ha rebut el càstig merescut, però que el rebrà més prest o més tard (Mall.).

    Fon.: kuɫɣá (pir-or., or., Sóller, men., eiv., alg.); koɫɣá (occ., mall.); koɫɣáɾ (val.).

    Etim.: del llatí collŏcare, mat. sign. || 1 (Th. L Lat, iii, 1638).

COLGAMENT m. 

Acte i efecte de colgar. Lo domèstich servey dels escuders de la cambra dins los secrets de nostre colgament, Ordin. Palat. 69. Flums de foch se axecaran del colgament del sol, Flos Sanctorum (ap. Aguiló Dicc.).

Colgament

Llavors el nan féu una lletja bausia. Entrà a casa d'un flequer i u comprà quatre diners de flor de farina, que amaga sota el faldar de la seva túnica. Ah! , ¿a qui s'hauria acudit mai una tal traidoria? En ser de nit, quan el rei va haver sopat i els seus homes es van haver adormit per la vasta sala veïna de la seva cambra, Tristany vingué, com tenia costum, al colgament del rei Marc.   [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 38.].

Colgar-me 

Ja no em recordo on vaig deixar-te en la meva última lletra; el que sé, és que eren les dues de la nit quan vaig colgar-me, i si en lloc d'escriure't, hagués pogut xerrar amb tu, potser t'hauria entretingut fins al matí. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 39.).

CÒLIGA f. vulg.:

V. còlica. 

CÒLICA f.

|| 1. Còlic. Metges tribulen fals testifiquen e que'ls apliquen tenir grans còliques e malencòliques congestions, Spill 5949. Dolor dels ronyons... molt és consemblant a la dolor de còlica, Cauliach Coll., ll. 6, d. 2a, c. 7. Mas còliqua dur ta en pas de smortiments, Obra vells 143. Es mort casi de repente de una còlica Dn. Joachim Oms, doc. a. 1784 (BSAL, xxiv, 36).

|| 2. Evacuació excrementícia molt clara (Urgell). «Aquesta criatura té còlica perquè ha pres una purga» (Pradell).

    Fon.: kɔ́likə (or., mall.); kɔ́likέ (Urgell); kɔ́lika (val.); əŋkɔ̞́likə (mall.); kɔ̞́liɣə, əŋkɔ̞́liɣə (mall.).

    Etim.: forma femenina de còlic. 

Còliga

Com això de mal d'escòliga i això deformigacions

són coses noves per noltros, hem d'estodlar sa lliçó.

En venir es batle, le hi diga, tot quant m'ha contat li cont; le hi esplic pedres menudes, le hi faça comprende tot.

que jo ja confés des d'ara

que som més rústic que un tronc. Vostè serà es nostra mestre.

Ai don Cosme! Per bé molt,

no voldria que tenguéssem

aquest còliga traïdor!

(AADD. Sainets del segle XIX. Edicions 62, 1ª ed. 1979. Barcelona. ISBN: 8429714855. 238 p. P. 127.).

1. COLLEJAR v.

|| 1. intr. Allargar el coll, guaitar (Eiv.); cast. asomarse. «Tenguí s'ocurrència de collejar a sa pescateria».

|| 2. Moure el coll en demostració de desig, d'impaciència, d'orgull, etc. Terç de Isayes | legint veuries | Déu que promet | hon se permet | elles collegen | e senyoregen, Spill 7133 Amb son ossam de torres, que ja l'abís colleja, Atlàntida ix.

|| 3. tr. Engolir, passar-se pel coll; cast. engullir.

    Fon.: kuʎəʒá (or.); koʎeʒá (occ.); koʎəʤá (mall.); kuʎəʤá (men.).

    Etim.: derivat de coll art. 1.

2. COLLEJAR v. intr.

|| 1. Aparèixer la boira damunt un coll de muntanya (Vimbodí).

|| 2. Canviar de direcció el vent que dóna a una era, de manera que obliga a mudar la posició dels colls (St. Joan de S.). «Es vent mos ha collejat».

    Etim.: derivat de coll art. 2. 

Collejar

A aquella senyora, inaccessible al veïnat, tota somriures tranquils i llambregades fredes, no li venia de gaire lluny collejar de cara a l'esbalaïment públic. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 130.).

COLLERAT m. 

|| 1. ant. Criminal que anava de colla amb altres. Hi ha collerat | major traydor | ni robador | en Balaguer | que la muller?, Spill 6950. E de gens braves moltes squadres, cullerats, ladres, saltejadors e robadors, Spill 13142. 

|| 2. Garba de cinquanta canyes (Llofriu). «He portat un collerat de canyes».

    Fon.: kuʎəɾát (Llofriu).

    Etim.: derivat de colla art. 1.

Collerats

L'animadversió popular cap als moros del país tingué com a teló de fons, durant les dues últimes dècades del Tres-cents, la recrudescència de la pirateria barbaresca i de les incursions frontereres de collerats granadins -gent dedicada a la captura i el rapte de cristians per a obtenir després un rescat-, accions que, des de l'interior, presumiblement comptaven amb el suport dels correligionaris valencians dels seus autors.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 250).

1. COLLET m. 

|| 1. Coll petit o graciós; cast. cuellecito. Ab la cadena al collet, Cobles Roca. Era rossa y vermeyeta, cosset prim, collet redó, Roq. 17. Y ella collet tombat,Ignor. 75. 

|| 2. Petit coll de vestit, i especialment el coll postís; cast. cuello, collarín. Dos collets de li cruu e negre per a dol, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). Un collet de domàs usat, doc. a. 1515 (Miret Templers 574). Un collet de vellut negre folrat de fustani, doc. a. 1518 (ibid. 577).Collet de capellà: tireta de roba blanca emmidonada que els capellans duen passada pel coll, davall la sotana. Collet de ruixa: coll fet de puntes frisades (Labèrnia-S. Dicc.). Collet de dalmàtica: peça de tela forta que els diaques i subdiaques es posen al coll damunt la dalmàtica i que per la part de darrera té cert aspecte de capulla. 

|| 3. Tros de badana que es posa lligada amb dos cordills a la xirimina o broc de la bóta de cuiro per a subjectar-la per sa part inferior (Ripoll).

    Fon.: kuʎέt (or.); koʎét (occ., val.); koʎə́t (mall.).

    Etim.: derivat de coll art. 1.

2. COLLET m. 

|| 1. Pujol, elevació del terreny no tan alta com una muntanya; cast. colina.Abunda aquest nom en la toponímia: collet de dalt, nom d'un puig de la província de Girona; Collet de la Salroja, muntanya de la província de Barcelona; Es Colletés el nom d'una muntanyola de prop de Manacor (Mall.). 

|| 2. Pas, petita depressió del terreny entre dues muntanyes (pir-or., or.); cast.collado. Peruadit ad ipsam serram per ipsum collet qui est subtus ipsam mugam, doc. a. 1037 (Balari Orig. 95). Assolí la cima, s'acarrerà per la carena i tramuntà per un collet, Ruyra Pinya, i, 85. 

|| 3. Llin. existent a Argentona, Barc., Granollers, Malgrat, Mataró, La Roca, Valls, etc.

    Refr.

—«Detràs d'un collet n'hi ha molt de bé, que un altre el té»: es diu per significar que realment existeixen les riqueses o les coses que desitjam, però no solen estar al nostre abast (Val.).

    Fon.: kuʎέt (pir-or., or., men.); koʎét (occ., val.); koʎə́t (mall.).

    Etim.: derivat de coll art. 2.

Collet

Ell no ho volia, però ella insistí. — No sies rampellut; és tard i aquí t'hi arreplegaria un aire... Tu sol no ets capaç d’arribar fins al collet... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 201).

COL·LOTGE m.

Conversa, enraonia inconvenient; cast. palique.

    Etim.: del llatí colloquium, amb la terminació modificada tal vegada per influència de rellotge. 

Col·lotge

Gent senzilla i humil, d'un col·lotge directe, poc convencionals, solien acabar les seves llargues conversacions sobre els peixos i la manera de cuinar-los, amb una observació que, indefectiblement, feia un o altre. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 98.).

COL·LOTGE

COL·LOTGE NOSTÀLGIC A L'OMBRA

D'UN TAMARIU

Sóc un noucentista a la vista,

vull dir garantit, dels solvents.

Cerqueu un altre noucentista

al cul-de-sac del mil nou-cents! (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 137.).

COLOBRA f.

Serp no verinosa; cast. culebra. Entre dimonis e colobres e serpents, Llull Gentil 125. Trobà una gran calobra [sic] e fforsàla ab virtut de la crou a que se n'entràs en una balma, doc. segle XIV (Aguiló Dicc.). Prin tu la verga a gita-la en terra... e tornarà colobra, Serra Gèn. 47. Les aus que temen les colobres llargues, Riber Geòrg. 49.

    Etim.: del llatí colŭbra, ‘serpent’. 

Colobra

Vaig tornar triomfant i, malgrat tot, panteixant de cansa­ment i de por, buscava totes les portes, però estaven tapiades o si de cas oferien un pas tan estret que una colobra no hauria gosat lliscar-hi, sacsejava el cordó de totes les campanetes, però totes picaven en va el seu embolcall de suro amb un batall de cua d'esquirol, i cridant, suplicava una paraula, una sola pa­raula. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 117.].

 

COLORATURA

Coloratura, de l'italià colorare (colorejar; intensificar; animar), és la capacitat de la veu lírica d'executar successions de notes ràpides de vegades de forma melismàtica. Ha de poder realitzar-la qualsevol tipus de veu, però normalment s'escriuen per a soprano i tenor, que són les que més agilitat tenen per naturalesa. https://ca.wikipedia.org/wiki/Coloratura

Coloratures

Així, per exemple, van escampar el rumor que Josefina tenia la intenció, si no transigien amb ella, d’escurçar les coloratures. Jo, de coloratures, no en sé res, mai no he observat res de coloratures en el seu cant. Josefina, però, vol escurçar les coloratures, no eliminar-les de moment, sinó només escurçar-les. Segons sembla, ha dut a terme la seva amenaça, però jo no he remarcat cap diferencia respecte a les seves anteriors actuacions. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 170.].

1. COLTELL (i var contell, coutell). m.

I. ant. (i avui literari) Ganivet; eina de tall, consistent en una fulla d'acer relativament curta i posada al cap d'un mànec, que serveix per a ferir o per a treballar diverses matèries; cast. cuchillo. Ab los grans coltells degollaran los moltons, e ab les maces auciuran los bous, Llull Doctr. puer., c. 99. Anarense'n al cap de la casa e meteren mans als coutels, Jaume I, Cròn. 26. Que'm façats retre ma lança e mon dart e mon coltell, Desclot Cròn., c. 103. Un capell catalanesch e cinte e coltell catalanesch, Muntaner Cròn., c. 74. Cinye's un cordó de seda blancha en lo qual no port coltell ne neguna manera d'armes, Ordin. Palat. 275 De colteyll o d'espasa nua, Fasset, 217. Ab lo seu contell se fo ferit, Biblia Sev. 669. Se mès un coltell per lo ventre, Metge Somni iv.Qui traurà coltey [sic] dins els murs de la vila, doc. a. 1415 (BABL, xi, 316). Fené-li tot lo cors axí con ab un coutell, Eximplis, i, 326. Una podadora o altre cultell, Agustí Secr. 96. Branda terrible lo sagrat coltell, Costa Poes. 24. Les classes de coltells que apareixen anomenades més sovint en els documents antics són el coltell de cinta i el coltell de tall: Ab un coltell de tall donà tal a un cavaller francès, Muntaner Cròn., c. 192. Un coltell de tall; altre coltell de cinta, doc. a. 1352 (arx. de Montblanc); Prohibició... de portar armes offensives ni deffensives, sino tant solament coltell de tay o punyal o daga, doc. a. 1398 (BSAL, ix, 147).

II. especialment: 

|| 1. Eina consistent en una fulla d'acer aproximadament semicircular amb un o dos mànecs en diverses posicions, que els basters i corretgers empren per a tallar el cuiro (or., occ., val., bal.); cast. cuchilla. 

|| 2.   Eina d'escloper, a manera de ganiveta un poc corbada, que a un cap té un mànec de fusta i a l'altre un ganxo per a subjectar-se a un banc (pir-or., or.); cast. cuchilla. 

| 3. Eina consistent en una fulla d'acer un poc corbada i amb mànec a cada cap, que empren els boters i els treballadors de fusta en general, per a llavorar superfícies corbes (Empordà, Garrotxa, Gir., Plana de Vic, Barc., Vendrell, Montblanc, Mall.); cast. cuchilla. 

|| 4. Espècie de sabre de ferro o de fusta que empren els pescadors per a ferir el peix en pescar de nit (Calonge). 

|| 5.   Espècie de ganivet que s'aplica a l'arada i serveix per a obrir la terra pel cim i facilitar la penetració de la rella (Gir.); cast. cuchilla. 

|| 6. ant. Cadascuna de les plomes més amples de l'ala d'una au; cast. remera secundaria. Aprés dels comiats venen los coltells qui són majors plomes e son sis e aquestes són dits coltells, Anim. caçar 5 vo. 

|| 7. a) Contell vermell, o simplement contell: planta iridàcia de l'espècie Gladiolus segetum (Mall., Men.); cast. espadilla. Té les fulles semblants a petites espases; la branca s'umpl de floretes rosades; es fa enmig dels sembrats, i quan està en flor és anomenada rossinyol.—b) Contell groc: planta iridàcia de l'espècie Iris pseudacorus (Cat.); cast. lirio de agua, espadilla, espadaña.

    Fon.:—I. (en la pronúncia dels lletraferits:) kuɫtéʎ (or.); koɫtéʎ (occ., val., mall.).—II (en la pronúncia vulgar:) kuɫtéʎ (Tarr.); kuntéʎ (Empordà, Gir., Garrotxa, Pobla de L., Berga, Plana de Vic, Solsona, Barc., Igualada, Vilafr. del P., Vendrell, Llucmajor, Men.); kontéʎ (Alcoi, Manacor, Calonge); kutéʎ (Llofriu).

    Intens.:—a) Augm.: coltellàs, coltellarro, coltellot.—b) Dim.: coltellet, coltelletxo, coltellel·lo, coltelleu.

    Sinòn.:—I. ganivet.—II. || 3, cutxef, passapertuti;— || 5, coltellina:— || 6, remera;— || 7a, espasella, espaseta, gallarets, rossinyols, xucladors;— || 7b, boga, bova.

    Etim.: del llatí cultĕllu, ‘ganivet’. La forma contell ja té el seu precedent en llatí, car l'Appendix Probi ja prescriu: «cultellum non cuntellum».

2. COLTELL m. 

Un Mall. Dicc. tradueix per «espècie de forca per posar es coll dels delincuents», és una forma equivocada; el vertader mot és costell.

Coltells

Aleshores li semblava que cauria sense sentits, de cara a l'herba, els brins de la qual sota la flama del sol s'amplificaven en un raspall de coltells fins. La pell de la dona, d'un to ros, de mel, el coll que s'enfilava fins a la cara amb l'esveltesa d'una delica­da voluta, semblaven vacil·lar rere els llargs raigs que baixant entre els arbres arribaven a la gespa de biaix i feien moure tota la seva figura en retalls preciosa­ment clapats d'un polsim daurat. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 88.].

Coltell

Va amagar el coltell sota el jupetí negre.  (Sebastià Bennasar. Els defensors blancs Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 89.).

Coltells

E aquí los catalans de les galeres del rei d'Aragó, ab llurs coltells al puny, saltaren en aquelles set e així com a hòmens folls qui no guardaven nulla res, anc sol no dubtaren nulla cosa, mas que feriren ab llurs coltells, deçà e dellà, e damunt e davall, a totes parts, de popa tro sus en proa, així que els uns per mort e los altres per nafres mortals, així buidaren aquelles set galeres, que no hi romangueren entre tots car dos-cents hòmens e preseren-los. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 331.).

Coltell

Es passejava amunt i avall tot imaginant amb quin gust se li atansaria una nit ben fosca i li clavaria un coltell al coll, just a frec de la caròtida, per deixar-lo morir al mig del carrer com un gos. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 417.].

Coltellejà

«Wese! », crida Schmar, dret i de puntetes, el brac estirat, el ga­nivet enfonsat fins al manec, «Wese! Debades espera Julia!» I a dreta i a esquerra del coll i encara per tercer cop a la panxa Schmar el coltellejà. Rates d'aigua esbudellades fan un esgüell semblant al proferir per Wese. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 124.].

1. COMA m.

Estat de profunda insensibilitat produïda per una malaltia, ferida o metzina, i del qual és impossible o molt difícil de refer-se; cast. coma.

    Etim.: pres del gr. κῶμα ‘sopor’.

2. COMA f.: cast. coma.

|| 1. Signe de puntuació (,) que serveix per a indicar una separació poc notòria entre dues parts d'una frase. Un escrit sense punts ni comes no fa sentit, Ignor. 50. No mudar punt ni coma: mantenir una cosa intacta, sense canviar-hi res. No llevar ni una coma: no llevar res d'un escrit o d'un parlament, expressar-lo tal com estava concebut. No faltar-hi una coma: esser una cosa perfecta, no mancar-hi res.

|| 2. Interval musical molt petit, equivalent a la cinquena part d'un to.

    Etim.: pres del llatí cōmma, mat. sign.

3. COMA f., neol.: cast. coma.

|| 1. Massa nebulosa que envolta el nucli d'un cometa.

|| 2. Floc de bràctees, brins, etc., que corona certes flors o llavors.

    Etim.: pres del llatí cōma, ‘cabellera’.

4. COMA f.

|| 1. Depressió més o menys pregona i planera en terreny de muntanya (Rosselló, Plana de Vic, Ribagorça, Tremp, Morella, Mall.); cast. nava. In ipsa coma, doc. a. 973 (Bol. Ac. B. L., vi, 350). Si lo sol estén sos raigs sobre los plans e los munts e les comes e les valls, Llull Cont. 93, 21. Que és en la riba del pendent de la coma dels Tors, e davala tro al sòl de la dita coma, e d'aquí va tot dret entro al cap de la coma del cortal d'En Sach, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50). Ficaren fites prop la senda que ua a la coma den Jacme Martí, doc. a. 1328 (BSCC, xiii, 157). E nós estiguem en lo toçal que és sobre la vila..., e lo infant En Pere a la nostra part dreta vers Portvendres, e lo vezcomte de Cardona baix en la coma entre Nós e lo infant En Pere, Pere IV, Cròn. 197. Quan dins la salvatge negror de l'estret | on la coma acaba, sent un eguinar, Alcover Cap al tard 9.

|| 2. Prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura (Alt Empordà, Ripollès); cast. loma. Heu d'anar a tombar aquella coma que's veu d'ací, Massó Croq. 11.El mot coma ha desaparegut del llenguatge viu de moltes comarques; conserva vitalitat principalment en el Rosselló, Alt Empordà, Plana de Vic, Conca de Tremp, Ribagorça, Morella, Mallorca; però a la majoria de regions és un simple fòssil toponímic, això sí, molt abundant: no hi ha quasi cap comarca on no es trobin noms de lloc La Coma o Les Comes o composts amb aquest mot. Donarem notícia dels principals toponímics formats a base per coma. En els territoris pirenencs trobam la Coma de l'Embut (dins la Cerdanya, prop de Puigmal), Coma de l'Orri (en el Conflent), Coma de Vaca (vall molt alterosa entre Núria i Ull de Ter), Coma del Tec (es troba anant de l'Ullat del Tec cap a Oleta), Coma d'Or (devers Lanós i Carlit), Coma ermada (prat delitós prop d'Angustrina), Coma Joan (gran clot rodonenc per on passa un torrent i que es troba pujant de Porté a l'estany de Lanós), Coma Morera (cim de més de dos mil metres allà deçà del Puigmal), Coma pregona (torrentera situada prop de Porté), Coma ermada (gran clotada dominada per un cim altíssim de la serralada que separa el Conflent de la comarca de Camprodon), Coma pedrosa (a l'Alt Pallars), Coma dels caners (muntanyes llises situades al NE. de Gòsol, als estreps de Pedraforca), Coma dels Cortils (coma situada a la serra Pedregosa, aresta separada de les muntanyes de Cadí), Coma dels llops (clotada molt pintoresca en la vall d'Andorra), Coma formosa (coll situat al NE. de Vallfogona), Coma negra (conjunt de dos puigs separats per un esvoranc, més amunt de Camprodon), Coma pregona (lloc situat per damunt de Berga, prop de les costes de la Malesa), Coma tabanera (coma que es troba prop del Pla de les Forques, al camí de Ribes a Cerdanya), La Coma (nom d'una partida de terra del terme de Tírvia), etc. A la comarca de Solsona hi ha també un paratge anomenat Les Comes, i a Cardona hi ha les partides per Coma i Coma bella; a Bagà trobam la Coma d'En Vilar. Prop de Manresa hi ha la Coma de Sant Ponç; al Pla d'Urgell també trobam La Coma i Les Comes com a noms de diferents partides de terra. De l'antiga vitalitat del mot coma tenim abundant documentació referent a la comarca de la Segarra (termes de Guardiolada i Santa Coloma de Queralt) recollida pel nostre col·laborador Mn. Joan Segura dins els arxius parroquials de les dites viles, i de la qual ens plau donar aquestes mostres: Coma de Bonpàs («unum trocium alodii quem habemus in termino de za guardia lada, in loco uocato coma de bompas», doc. segle XIII), Coma del Pou («unam peciam terre in termino de figuerola, a la coma del pou», a. 1277), Coma Ballestera («in cumba balestera, termino ste. columbe», a. 1278), Coma dels Bruns («trocium terre in termino ste. columbe, a la coma dels bruns», a. 1279), Coma de Na Solera («vnum trocium terre ad cumbam de nasolera», a. 1279), Coma de la Bassa («in termino de figuerola in loco vocato coma de la bassa», a. 1299), Coma Sadolla («in termino de Guialmon, in loco vocato coma sadola», a. 1300; «en la partida coma sadolla», a. 1567), Coma d'En Falcó («in termino ste. columbe, in loco uocato coma den falco», a. 1300), Coma d'En Figuera («in termino ste. columbe, loco vocato coma den figuera», a. 1300), Coma Rossella («in termino de figuerola, in loco vocato coma rosela», a. 1300), Coma erma («in termino de zauit [=Civit], in loco uocato coma erma; afrontat in collo septem viarum et in cumba domini de zauit», a. 1300), Coma Conilla («in termino de queralto, in loco uocato coma coniyla, afrontat in quadra dez feriols», a. 1301), Coma Salnera («in termino ste. columbe, in loco uocato coma salnera: afrontat in via qua itur ad codoyn», a. 1302), Coma d'Alda («alodii quem habemus in termino ceruarie, in cumba vocata coma dalda», a. 1302), Coma Saragossa («in termino ste. columbe, in loco uocato cumba saragoza», a. 1302), Coma de Morell («trocium terre nostrum quod uocatur coma de moreyl, et est in termino ste. columbe», a. 1302), Coma escura (Guardiolada, a. 1463), Coma Stors (Guardiolada, a. 1463), Coma d'En Cirera («en lo terme de sancta Coloma en la partida de la Coma den Scirera», a. 1557), Coma Solera («terre trocium in parte dicta coma solera», a. 1559), Coma Grassa («la parada de coma grassa», 1577). En la mateixa comarca de la Baixa Segarra trobam la Coma Pregona (partida de terra entre Maldà i Omellons); Coma En Sastre, Coma En Dolça, Coma En Cervera i Coma de Montgrat en el terme de Tarrés; la Coma Barra i la Coma de N'Alda en el terme del Vilosell; i ja dins la Conca de Barberà, la Coma del Bisbe a Vimbodí, i la Coma Segura en el terme de Blancafort. En el Camp de Tarragona abunden també els toponímics per Coma (Coma de Mas de munt en el terme de Vilaverd, Coma de Barberà en el de Cabra, etc.). En el terme de Gandesa es troben també una sèrie de noms de partides de terra formats amb el mot coma i el nom del propietari respectiu: Coma d'En Pou, Coma d'En Bonet, Coma d'En Rella, etc. En el País Valencià hi ha multitud de trossos de terra conradissa anomenats La Coma (per exemple, a Albaida, a Xàtiva, a Sanet, etc.). A la part muntanyosa de Mallorca encara és viu el mot coma, sense limitar-se a la mera toponímia; i en la toponímia abunda moltíssim el dit mot: Sa Coma i Ses Comes són noms freqüents de possessions; Coma sema és una possessió del terme de Bunyola; a Son Vida (terme de Palma) hi ha sa Coma de sa Font, sa Coma de sa mala petja, sa Coma gran i sa Coma de ses Vaques; a Bendinat hi ha sa Coma de Na Baiana; a Manacor, sa Coma des Revellar; i així molts altres casos, en què sempre el nom de coma s'aplica a un tros de terra que forma concavitat. A Menorca també hi ha Sa Coma (nom d'una possessió de Ciutadella), Coma erma (a Biniatzèn), sa Coma d'En Bonet (a sa Torre d'En Jordi Marc), etc.; però a Menorca el mot coma ja no és paraula viva.—Cal fer esment també dels casos toponímics per Coma aplicats a designar nuclis de població: a) La Coma, poblet del districte municipal de Castell d'Aro (Baix Empordà); b) La Coma, poblet agregat al municipi de La Pedra (Vall del Cardener); c) Coma Juliana, poblet del districte municipal de Massanet de la Selva; d) Coma, caseriu del municipi de Relleu (partit de Vilajoiosa).—Finalment, trobam Coma usat com a llinatge (Agramunt, Alàs, Artesa, Balaguer, Barc., Berga, Gandesa, Igualada, Osor, Palamós, etc.). Hi ha la variant plural Comes o Comas i els composts Comabella, Comerma, Comasema, Lacoma, etc., sobre els quals cal consultar els articles respectius.

    Fon.: kómə (pir-or., or., mall., men.); kóma (Andorra, Esterri, Tortosa, Calasseit, Maestr., Albaida, Xàtiva); kómɛ (Tremp, Ll., Gandesa).

    Etim.: del gàl·lic cŭmba, ‘vall’. Es troben formes paral·leles de coma en una pila de dialectes gal·lo-romànics: francès combe ‘depressió en forma de vall estreta i pregona damunt una altiplanície’, provençal comba ‘valleta’, landès kome ‘duna’, etc. (cf. REW 2386). Ja apareix cumba en documents llatins del segle VII (cf. J. Storm, Rom. v, 175). El procés fonètic cŭmba> coma en català és completament normal, contra el parer de Montoliu qui suposava (BDC, iii, 47) que cŭmba no podia donar en català sinó comba, i que si havia resultat coma era per influència d'una forma *coma procedent de *calma, mot pre-romà amb el significat de ‘altiplanície’; tenim altres exemples de -mb> -m-, com és ara columba> coloma, palumba> paloma, palumbaria> Palomera, cambiare> camiar (ant.), *tumbare > tomar (mall.), etc. La improcedència del procés -mb- > -m- i la suposada ínfluència de *calma han estat refutades per Meyer-Lübke, Das Kat. 48-49.—Una altra qüestió lligada amb l'etimologia és la dels significats de coma en català. Balari Oríg. 111 exposa aquesta opinió: «No debe confundirse la coma, que es cañada, con las llamadas comas en los Pirineos, que son montañas altas, unidas, cubiertas de césped y de grande extensión, en donde no hay peñas ni precipicios y tienen buenos pastos para el ganado, como la coma de Vaca, la coma Lletera, la coma del Orria y la coma de Bassibés. De ellas se habla en especial al tratar de calma o calm en la pàgina 73»; i en aquesta pàgina diu que coma en el sentit de muntanya alta «es tranformación de calma en cauma y coma, como en francés chaume, rastrojo». L'erudit etimòleg català distingia, doncs, un coma ‘valleta o lloc enclotat’ procedent de cumba, i un coma ‘alta muntanya bona per a pastura’ procedent de calma (mot que ell considerava llatí, contracció de calămus ‘canya’, però que estudis posteriors han demostrat que és el calmis gàl·lic); influït per aquesta interpretació, Montoliu ideà la seva teoria sobre la influència de *calma damunt comba, però la distinció del doble origen és infundada. De més a més cal advertir que és inexacte que les comes dels Pirineus siguin muntanyes altes: la coma no és precisament la muntanya, l'elevació del terreny com a tal elevació, sinó un paratge planer, sense pendent o amb pendent suau, sense rocam ni altres accidents abruptes, i per tant és un concepte totalment diferent del de ‘muntanya’, que inclou tota mena d'irregularitats, si bé les comes formen part de la muntanya, com és natural en un territori tan espessament montuós com és el dels Pirineus; del significat de ‘valleta’, que és el primitiu de coma, per la idea de fertilitat que sol acompanyar a la de ‘valleta’ es pot haver passat fàcilment al significat de ‘paratge fèrtil de pastura en la part alta de la muntanya’. La mateixa duplicitat de significats es troba en francès dialectal, car combe significa a uns llocs ‘vall’ i a altres ‘muntanyola’ (cf. Gilliéron Atlas, c. 1351); segons Gunnar Tilander (ZRPh, xlvi, 251) el canvi de significat s'explica així: ‘vall’> ‘els costers o pendents superiors de la vall’> ‘altura, elevació’; i a un altre lloc del seu mateix estudi (ZRPh, xliv, 226) el mateix Gunnar Tilander cita altres casos de significats d'un mot fundats tant en la idea d'elevació com en la de depressió (per exemple el fr. sillon que significa ensems ‘solc’ i ‘elevació de terra feta enmig d'un vall de muralla’, el provençal dogal ‘canal’ enfront del fr. ant. dovau ‘pujolet’, el llatí vg. doga significant ensems ‘el vall’ i ‘vorera del vall’, etc.).

Comes  

La veu de Torador va prosseguint: "Nals i grops, a diferència dels peritots, tenen les bribes blanes i les comes grans, probablement perquè el crum els és inconegut, ja que els peritots no el practiquen en temps de bocadia.... (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 105.).

COMESA f.

Comès (Fabra Dicc.). 

Comesa 

Potser ho hauria fet si el Hans no li hagués donat una comesa: protegeix l'lngel, tu en saps. L'Aliide no podia trair la confiança del Hans, havia d'estar a l'altura. Per això l'Aliide va començar a seguir atentament, amb els ulls i les orelles, les notícies de Finlàndia sobre la guerra, com abans havia fet el Hans. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 124.].

COMPLANTA f.

Conjunt de paraules o exclamacions de dolor per una desgràcia; cast. plañido, lamentación. Féu tanta complanta com si Paris fos mort, | Paris e Viana 25. E d'açò'm ve piadosa complanta, Ausiàs March, lxiv. Per complancta de nostres sotsmesos sovent havem rebuda clamor, Const. Cat. 219. Fou exposat ab gran complangte [sic] que lo arxiver de la taula havia venut lo seu ofici, Rúbr. Bruniquer, i, 96. Sonen trista complanta gralles y corns, Costa Agre terra 112.

    Fon.: kumplántə (or.); komplánta (val.); komplántə (mall.).

    Etim.: derivat de complànyer. 

Complanta

La repreníem a cor, tots, la complanta del retret contra els que encara estan per allà, arrossegant-se en vida, que esperen al llarg dels molls, de tots els molls del món, que acabi de passar la vida, tot fent-hi la viu-viu, venen coses i taronges als altres fantasmes, i informes confidencials, i monedes falses, policia, viciosos, penes, explicant sopars de duro, dins aquella boira de paciència que no acabarà mai... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 405.]. 

Complanta

Al punt que jo m'adormia

Ella se m'ha despertat

tan formosa, tan carnosa,

al coll se m'ha repenjat;

tan vibranta, tan pesanta,

a la terra m'ha fermat;

i amb un aire de complanta

d'aquest modo m'ha parlat:

-Mostra'm el cel en la terra.

Recorda't que m'ho has dit.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 69.).

 

Complanta

MARDOQUEU: l t'enfonsaràs amb marit i bandolers. en xocar amb l'escull d'Israel. Pel to de la complanta. (Carner, Espriu, Brossa. Teatre. Edicions 62, Barcelona 1981, 1ª ed. ISBN: 8429718001. 190 p. P. 110.).

Complanta

-«Get six jolly cowboys to carry my coffin» -va començar a cantar la Lupe-. «Get six pretty maidens to bear up my pall». -Era el moment adequat per a la complanta del cowboy; en Rivera portava dos cadàvers cap a la camioneta.- «Put bun­dus of roses all over my coffin» -va continuar cantant la Lupe-. «Roses to deaden the clods as they fall». [John Irving. L’Avinguda dels Misteris (Avenue of Misteries, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 97884417031190. 662 p. P. 275.

Complantes

Tanmateix calia trencar el silenci i la senyora de la casa va entonar les seves complantes amb melodies conegudes i lletres que no eren noves. [August Strindberg, La coronació de l’edifici. (Trad. C. Moreno). Fragment revista L’Avenç, núm502, nov. 2023. P. 17.]

COMPLECIÓ f.

Acte de completar; compleción.

    Etim.: del llatí complētiōne, mat. sign.

Compleció

Evidentment, hi havia altres decisions per prendre una gran quantitat de detalls importants que encara s'havien d'inventar i introduir en l'escena -per aconseguir compleció i autenticitat, per assolir l'equilibri afegint-hi algun comentari.  [Paul Auster. La nit de l'oracle (Oracle Night, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429759075. 251 p. P. 30].

Compleció

En efecte, l'absència i el buit que vaig experimentar en totes les restes arqueològiques de l'Àsia Menor, de la Magna Grècia i el Peloponès i de l'Àfrica romana, aquestes desaparicions estaven ben ocultes als llibres que ens feien llegir abans de cada treball. Aquells llibres on totes les caselles eren plenes, on hi era tot, tot al seu lloc: a l'investigador se li valora més el discurs de la compleció, que per al lector és més tranquil·litzador que la historiografia del buit. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 151.].

COMPRINGUESSEN / comprinc

de Comprendre - COMPRENGUESSIN

Compringuessen

-Hasta a la pàtria de Mistral. T'imagines la si tuació a la resta del país? Contra els molins de la his tòria, dingús no pot fer res. M'agradaria que ton pare i ton oncle ho compringuessen. L'Algèria francesa, la Provença ideala, fora són mites. Fora compten les realitats...  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 109.).

Comprinc

Vinc pas de l'hort, manyac. Te vaig veure néi xer i te vaig rentar les anques quan eres un mainatge a la trossa. Mira, ets roig com una pebrina. Comprinc pas lo que tenes al cap. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 140.).

CONCERTINA f.

Espècie d'acordió de caixa hexagonal; cast. concertina. 

Concertina

Però aquella nit no hi havia ni una ànima. El silenci era trencat només pel murmuri confús de la ciutat —estesa a baix, plena de vida-, pel clàxon d'algun taxi i, més a prop, pel so d'una concertina que algú tocava en un dels cafès del peu del tossal i que només se sentia quan algun client, en sortir, obria la porta. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 63.].

CONCAGAR v. tr.

|| 1. Embrutar defecant. (Molt usat com a refl.).

|| 2. Acovardir molt.

    Fon.: kuŋkəɣá (or., men.); koŋkaɣá (occ.); koŋkəɣá (mall.); koŋсiɟá (Manacor).

    Etim.: del llatí concăcāre, mat. sign.

Concagà

El qual frare no era massa savi ni massa ignorant, i era d'aquells veient sor Antonieta així adobada, quan n'hagué sabut la raó, s'esvai de la gran dolor, i (parlant amb vostre perdó) es concagà vilanament; per la qual cosa calgué que els frares el rentessin amb aigua freda.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 148.).

CONCASSAR v. tr.

|| 1. ant. Commoure, pertorbar violentament; cast. conmover, agitar. Encara en lo coit se concassen molt los nervis, Albert G., Ques. 45. De spessos e spaventables terratrémols és stada concassada, La fi del comte d'Urgell, 53.

|| 2. Reduir a fragments una substància picant-la amb un piló, etc.; cast. machacar. Sàlvia fresca concassada, Cauliach Coll. ll. 4, d. 2a, c. 7.

    Var. ort.: conquassar.

    Etim.: del llatí conquāssāre, mat. sign.

Concassat

Hem llegit massa llibres di­ferents. Hem visitat massa ciutats. Hem viscut amb massa dones. Hem tingut massa disgustos. C'eravamo tanto amati! Ens estimàvem tant i la vida ens ha triturat, malaxat, concassat i jo, en el meu castell d'il·lusions arruïnat, condemnat a morir sol a L'ombra dels meus llibres, conservador d'una llengua crepuscular, escric a la cuina. Aviat el tramvia de la vida em deixarà a l'última parada. La lluna valsa a la parreguera.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 382.).  

CONCOCTAR

Concoctava

Li concoctava bromes de mal gust a les quals vaig col·laborar de tant en tant. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 323.).

CONCUSSIÓ f.: cast. concusión. 

|| 1. ant. Commoció, agitació forta. Refrenaments e alteracions de las nafras e concussions, Cauliach Coll., II. 2, c. 2. 

|| 2. Guany il·lícit fet per un funcionari abusant del poder que el seu càrrec li dóna.

    Etim.: del llatí concūssiōne, mat. sign.

Concussió

-Això tampoc no ho puc fer -va respondre el general quan Nekhliúdov li va dir que li deixés veure el malat-. És clar que jo no sospito res de vós; però vós us interesseu per ell i pels altres i teniu diners. I aquí tot es compra i es ven! Em diuen que estripi la concussió.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 520.).

Concussionaris

Revela tot el mecanisme del nostre moviment social, i tot amb colors poètics. Es toquen totes les tecles; s'examinen tots els graons de l'escala social. Com davant un tribunal de justícia, l'autor crida a declarar tant el dèbil però viciós magnat com tot l'eixam de concussionaris que l'enganyen; i s'estudia tota la sèrie de dones caigudes. franceses, alemanyes, finlandeses, i tot, tot. amb un realisme palpitant i impressionant. Pàg. 30).

Concussionari 

Era un concussionari nat, d'acord amb la seva teoria, i se les empescava per cobrar suborns dels companys de treball i dels amics, ja que no tenia afers ni peticionaris. Déu sap com i per què, sempre que podia obligava tothom a invitar-lo. Amb astúcia o tossuderia importuna, exigia de tothom un respecte immerescut: era repelós. Mai no l'avergonyia la roba gastada que portava, però no era aliè a l'angoixa quan veia que, en les perspectives d'un dia, no hi havia un gran àpat amb la corresponent quantitat de vi i de vodka. (Pàg. 42).

[Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs.].  

Concussions

Té avingudes d'oms magnífiques, fossats, muralles llargues, jardins immensos, i les grans construccions senyorials que van necessitar, per ser edificades, els beneficis de les exaccions, les de les masoveries, les concussions autoritzades, o les erans fortunes aristocràtiques actualment destruïdes pels cops del codi civil.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 93.].

CONDÍCIA f. 

Mirament en l'orde i netedat de les coses (Gir., Lluçanès, Solsona, Cardona, Penedès, Camp de Tarr.); cast. aseo, cuidado. La portera el mantenia en una extricta condícia, que li dava un aire de patiet de clínica, Carner Bonh. 53.

    Fon.: kundísiə (or.).

    Etim.: sembla efecte d'una regressió popular damunt condició o acondicionar.

Condícia

 A la nena Figuerola se li posava la pell de gallina de gust quan la veia fer i, ara, li passa igual quan algú embolica regals o fa feines d’oficina amb tanta condícia.  (Empar Moliner. T'estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 847727410X. 206 pp. Pàg. 178.).

Condícia

Philip envermellí, amb la impressió que la seva condícia era com un intolerable retret, car darrerament havia començat a prestar atenció a la seva aparença i havia dut d'Anglaterra una bonica col·lecció de corbates. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 113.].

CONDIGNE, -IGNA adj. 

Proporcionat al mèrit o a la culpa; cast. condigno. Pena condigna sostendràs,Vida coet. 19. Volrà esquivar venjança condigna, Ordin. Palat. 91. A fi que de sos defalliments pogués fer condigna penitència, Tirant, c. 4. Pa dels àngels sagrat, a Déu condigne, Canigó ix.

    Fon.: kundíŋnə (Barc.); kondíŋne (Val.); kondínnə (Palma).

    Etim.: pres del llatí condĭgnu, mat. sign.

Condigne

Es tapen de seguida amb un drap condigne. I tam hi ha calces adequades al pèl de les cames. Les orelles es dissimularan amb els cabells ben llargs, com ara s'estile I l'Erasme Caballé li pot serrar, en un compromís, e corns, sense sofrir-ne dany », afegia, en el seu llenguat arcaic, la Ignasieta. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 124.).

Però tots cridaren:

—El juí, rei!, el juí de primer, la confutació i la defensa! Matar­los sense juí és vergonya i crim. Rei, treva i gracia per a ells!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 41.].

CONDÚMIO

DCVB - Diccionari Català-Valencià-BalearB iec.cat https://dcvb.iec.cat › results

PÉNTOL m. ... Bocí, fragment petit (Tortosa, val., eiv.); cast. pedazo. Tragueren una ollaça de condúmio... y agarrant-se de bell nou, no en deixaren péntol, ...

Condúmio

També  tragueren una ollassa de condúmio que tenia una càfila de coses i un olor tan bo que podia retornar un malalt pernoliat i, agarrant-se de bell nou, no en deixaren péntol ni quedà rastre ningú ni tal que ho féu. (AADD. Novel·les amoroses i morals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1982. ISBN: 8429718168. 376 p. P. 353.).

CONFRISCATS

Confriscats

Va fer la volta a la plaça fins que a baix va trobar Sandy Toddle, el qual informava una colla de personatges sense afai­tar que els Gourlay estaven «confriscats». [George Douglas Brown. La casa dels finestrons verds (The House with the Green Shutters, trad. J. Marfà). Edicions de 1984, Barcelona, 1999, 1ª ed. ISBN: 97884865540579. 302 p. P. 301.].

CONFUTAR v. tr.

Refutar d'una manera conclusiva; cast. confutar.

    Etim.: del llatí confutāre, mat. sign. 

Confutar

La paraula encara actua en l'home, i no únicament la poesia, com una activitat relacionada amb la màgia. Amb la paraula pretenem evocar, convèncer, recordar, exposar, maleir, beneir, dilucidar, confutar, fer dient la nostra estimació. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 213.).

CONGESTA f.

Massa de neu que es conserva en una clotada de les muntanyes altes (pir-or., or., occ.); cast. ventisquero. Encara blanqueja alguna congesta, Verdaguer Exc. 67.

    Fon.: kuɲʒéstə (pir-or.); koŋʤésta (Andorra, Esterri, Pont de S.); koɲʤéstɾa (Bonansa); koɲʤéstɛ (Tremp).

    Etim.: del llatí congesta, ‘reunida’. 

Congestes

Troben rius que naixent van

en els regnes dels pastors,

i ramats esquellejant

lentament pasturadors.

 

Van pels cims celestials

sobre les muntanyes nues...

Les congestes brillen crues

amb blancures immortals.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 32.).

CONGRENY (i les var. congrell i ant. congrany). m.

|| 1. Eina consistent en dues barres llargues que tenen forats, dins els quals passen uns tascons, i entre les dites barres es posen les peces de fusta encolades, de manera que quedin ben estretes i es faci més sòlida llur unió (Pobla de L., Barc., Penedès, Segarra, Calasseit, Tortosa, Maestr., Val., Alcoi, Eiv.); cast. cárcel. Antigament s'anomenava congreny un instrument semblant, destinat a subjectar fustes per serrar-les, bísties per ferrar-les, etc. Per loguer del congrany que serví en la dita obra a serrar algunes fulles de roure, doc. a. 1435 (Arx. Gral. R. Val.). [Lo vil cavall] és mal de ferrar, que si no ab congreny ho enderrocantlo no's deixa ferrar, Dieç Menesc. ii, 11 vo. Al lur poch seny no hi val congreny, derrocador, trava, torçor, art ni destrea, Spill 6772. En un recó hi tenen els congrenys per subjectar les portes i finestres, Scriptorium agost 1925. a) Tindre en congrell un braç, una cama: tenir un braç o una cama subjecta entre postetes per soldar la trencadura d'un os (Benassal, Morella); cast. tener entablillado.

|| 2. Cadascun dels dos grans cèrcols de fusta forta, del mateix diàmetre interior que la torre del molí de vent, que van col·locats damunt la paret d'aquesta, superposats i articulats per a facilitar l'operació de girar el molí (Mall., Men., Eiv.). Sobre el seu funcionament, vegi's Moll Molins 13-14.

|| 3. Cadascuna de les corbes o peces que unides formen el rodet o la roda de la sínia (Pineda, Mall.); cast. pina.

|| 4. Cadascuna de les peces grosses de fusta que formen el marc de les moles i part de damunt la farnera, en el molí d'aigua (St. Feliu de P.).

|| 5. Bastiment de fusta, circular o cilíndric, on es passen les primeres filades de corbais per al revestiment dels pous, de manera que el dit bastiment així carregat serveix ensems de guia i de fonament (St. Feliu de G.). «Porta'm el congreny, que començarem a enfondir».

|| 6. Barres curtes i robustes que en la premsa de vi van col·locades horitzontalment de cuixera a cuixera (Canet de Mar).

|| 7. Marc de fusta circular col·locat entorn del perol, en la indústria surera, per evitar que aquell s'escantelli (Cassà de la S.).

|| 8. Cadascun dels cércols de fusta, composts de diverses corbes, els quals enrevolten estretament certes bótes (bótes congrenyades) i altres recipients de fusta, per evitar la disgregació de les dogues de què estan formats (Mall.); cast. cerco. Inveni in domo cellari unum cup magnum cum viginti congrenys et suo follador doc. a. 1388 (BSAL, xi, 152). Una bóta de oliuera buyda congrenyada de quatre congrenys, doc. a. 1455 (BSAL, iv, 10). Un cup de fusta ab dos congrenys, de tenguda de vint ho vint y sinc càrregues, doc. a. 1565 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Quatre vexells de fusta grossa, los tres ab congrenys y hu ab cércols, doc. a. 1565 (mateix arx.).

|| 9. Bóta congrenyada (Camp de Tarr.); cast. cuba mena.

|| 10. pl. Els llenyams que van col·locats per fora dels costats d'un vaixell, de popa a proa, i serveixen per a reforçar les taules; cast. cinta (Un Mall. Dicc.).

|| 11. La filera de rajoles que es posa en el trespol, arrambada a les parets; cast. cinta (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: kuŋgɾέɲ (Pobla de L., Barc., Igualada, Penedès, Sta. Col. de Q., Maó); koŋgɾə́ɲ (Mallorca); kuŋgɾə́ɲ (Ciutadella, Eiv.); kuŋgɾéʎ (Sta. Col. de Q., Eiv.); koŋgɾéʎ (Pradell d'Urgell, Calasseit, Tortosa, Morella, Benassal, Val., Cullera, Alcoi, Pego, Sanet).

    Etim.: desconeguda (cf. Moll Molins 34). 

Congrenys

Una enorme bóta de vi havia caigut i s'havia romput al mig del carrer. L'incident s'esdevingué en descarregar-la d'un carro; la bóta caigué a terra, va rodolar, saltaren els congrenys i va quedar esberlada com una nou, davant la porta de la taverna. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 40.].

CONHORT m.:

V. aconhort. 

ACONHORT o CONHORT m.

Acte i efecte d'aconhortar; consol, conformança; cast. consuelo, alivio. Volentat m'es venguda que do conort e consolació a mi metexa, Llull Blanq. 23. Aquest es lo conort de amor e fe conjugal que yo tenia en vos? Tirant, c. 3 Sens conhort clama y sospira, Camps i Fabrés, Poes. 45. La gracia y la rahó l sense ningun aconort, Ciuffo Folkl. Alg. 260. Mon conhort queda estingit, Salvà Poes. 26. Sens trobar en la dura brega mes aconhort que fer el bé al prohisme, Víctor Català (Catalana, x, 3).

    Loc.—a) Fer un conhort: resignar-se (Valls).—b) No tenir posa ni conhort, un malalt: estar molt desficiós, no poder reposar (Mall.).

    Refr.

—«Mal de molts, conhort de bèsties» (Mall., Men.): «Mal de molts, conhort de tots» (Segarra, Urgell).

    Fon.: kunɔ́ɾt, əkunɔ́ɾt (pir-or., or., men., eiv.); konɔ́ɾt, akonɔ́ɾt (occ., val.); konɔ̞́ɾt, əkonɔ̞́ɾt (mall.).

    Etim.: postverbal de aconhortar o conhortar. 

Conhort

La foscor era total, i cada pas podia dur-la a un abisme, però va anar endavant, va superar la cruïlla d'Oliena, la qual va reconèixer pels fanals de petroli, tot sentint, a pesar seu, un conhort. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 204.].

Conhort

-I goses riure?

                     -Era cosa bona...

-Mes no ho és pas a l'hora de la mort.

-Bon menjar, bon oblit i jeure amb dona:

mai havia trobat millor conhort.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 52.).

CONLLIGAR v. tr.

Lligar (amb altra cosa). Mes a sa veu altra es conlliga | que mai s'hi havia conlligat, Maragall Obres, i, 129. 

Conlliga

Però l'esposa fila i canta,

dalt a mig aire del cel blau.

El comte Arnau tot s'hi decanta

per si la sent cantar suau.

Mes a sa veu altra es conlliga

que mai s'hi havia conlligat...

que va cantant la cançó antiga

amb una nova pietat.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 82.).

Conlligat

Però l'esposa fila i canta,

dalt a mig aire del cel blau.

El comte Arnau tot s'hi decanta

per si la sent cantar suau.

Mes a sa veu altra es conlliga

que mai s'hi havia conlligat...

que va cantant la cançó antiga

amb una nova pietat.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 82.).

CONNA f., var. ort.: 

V. cotna

COTNA (i ses var. vulg. conna, corna, cona). f. 

|| 1. Pell gruixada i forta; cast. corteza. Especialment: a) La de la xulla o cansalada. Si vols tallar carnsalada se vol tallar axí que la conna sie vers aquel qui la talla, Flos medic. 208. Preneu vna conna de porch e leueu-ne tot lo greix, Dieç Menesc. ii, 54. Frega qui frega... a fi de que sa conna torn gruixada, cruixent i saborosa, Alcover Cont. 538.—b) La del moltó o altre animal. Los cuyrams contnes sagins e rendos, doc. a. 1543 (Bibl. Nac., ms. 17655, fol 37). Les pells de moltó dites connes..., so és les que fan los peletés o pergaminés, doc. a. 1550 (mat. ms., fol 51).—c) La del cap, en la qual creixen els cabells. Los cabells negres de la conna partits semblants a fil d'or fasan tornar, Corbatxo 38. E los seus cabeyls d'aur... arrancha de la conna del cap,Hist. Troy. 216.—d) La del formatge (Empordà, Mall., Men.).—e) La crosta del pa (Men.).—f) La pell gruixada de certes fruites (Mall.). Una conna grossa de llimona, Penya Cuyna Mall. 23.—g) La del cuixot (Val., Men.). 

|| 2. Part externa de certes coses, més dura que la resta; cast. corteza. «La cotna de l'era»: el trespol fort que es fa a l'era de batre (Urgell). Capa de terra glevada que s'arranca per a fer una rompuda (Borredà). Capa exterior de terra, on creix ufanosa l'herba (Ripollès). 

|| 3. fig. Matèria que cobreix una cosa amb cert gruix. «A Finestrelles hi ha una cotna de neu!» (Núria). «Portes a la roba tres dits de cotna»: tres dits de gruix de brutícia (Barc.). «Les mans són tot una cotna» (Barc.). 

|| 4. fig. Desvergonya, carència de pudor (Cast.); cast. cara dura. «Mira que tens cona!»: mira que tens poca vergonya (Castelló). Malviatge ta cotna! exclamació amb què es maleeix algú que fa malifetes o molesta de manera exasperant (Llofriu).

    Loc.

—Suar la cotna: suar copiosament (Barc.). Dessota las aixellas duas bufas... Y suant la conna!, Pons Auca 239.

    Fon.: kónnə (Ross., Vallespir, Conflent, Puigcerdà, Empordà, Berga, Bagà, Ripoll, Vic, Igualada, Manresa, Terrassa, Granollers, Barc., Mall., Men.); kónnɛ(Olot, Gir., Sort, Tremp, Organyà, Oliana, Balaguer, Artesa, Pradell, Gandesa, Maó); kónna (Andorra, Esterri, Pego); kóɾnə (Manresa, Valls, Inca, Eiv.); kóɾnɛ(Borges Bl.); kóɾna (Tortosa, Biar); kóɫna (Cullera); kóna (Calasseit, Ulldecona, Alcalà de X., Benassal, Llucena, Cast., Torís, Val., Alcoi, Elx).

    Intens.:—a) Augm.: cotnassa, cotnarra.—b) Dim.: cotneta, cotnetxa, cotneua, cotniua, cotnona, cotnarrina, cotnoia.—c) Pejor.: cotnota, cotnot.

    Sinòn.:— || 1, crosta, corfa;— || 4, barra.

    Etim.: del llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, ‘pell’. La pronúncia originària cotnaamb t ha desaparegut a causa de l'assimilació de la t a la n immediata; per això la pronúncia més freqüent és conna. La forma corna presenta, en canvi, una dissimilació dels dos elements de la geminada nn, que tal vegada es deu a la influència de corn.

Connes

Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria, que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies o grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en el camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes, ossos retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de polls; totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes de la fam i de la bascosaria. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 44).

Connes

Era un escamot de l'exèrcit de la misèria i de la ganduleria que passejava alegrement la desfeta, llançant flastomies grunys de bèstia inconscient, esventant ferums de cort i de pa negre, i ensenyant, a tall de creus i medalles arreplegades en camp de batalla, rastelleres de llagues, crostes purulentes. retorts, membres atrofiats, connes de femsa i vivers de pol totes les xacres de la pobresa i de la brutícia; tots els estigmes la fam i de la bascosaria.  (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 318.).

CONNUBI m.

Matrimoni legal; cast. connubio.

    Etim.: del llatí connubĭum, mat. sign. 

Connubi

Per entre les selves d'aquella alçada hi podia haver hagut, doncs, un poblat prehistòric que, abans que Monsenyor Roich, havia defugit les terribles costes, i al qual la cúria s'ha ajuntat, en convivència pacífica; i d'aquest connubi havia sorgit Nuoro. En resum, totes les hipòtesis són possibles, tant la que Nuoro va néixer ahir com la que és més antiga que Roma, i Monsenyor Roich només fa la funció de modest i fatal padrí de la història. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 26.].

Connubi

De fet, allò decisiu en aquesta institució que cadascú romangui lligat a l'ocupació del sem pare fou segurament ordenat més aviat per l'Estat que no pas pels sacerdots, car si aquests n'haguessin estat els inspira dors haurien anul·lat també el connubi entre les castes, coma que llevat dels porquers, que eren considerats una mena de rebutjall, hom no pot demostrar que s'hagi fet, almenys pe que fa a Egipte, en contrast amb l’Índia, on es mantenia aquesta anulació. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 98.].

CONSEMBLANT adj.

Semblant; d'igual condició; cast. semejante. Deu tornar en consemblant temps, Ardits, i, 284 (a. 1403). Feren cessió de consemblant quantitat, Inv. Exarch. Topa gent, y sent paraules a les seves consemblants, Costa Trad. 102. Per consemblant: de la mateixa manera. Y així respongué per consemblant lo dit senyor, doc. a. 1569 (Segura HSC). 

Consemblants

I si el senyor Missente hagués continuat passant la vida acaronant-se les llargues patilles que el distingien dels seus consemblants, tot hauria anat bé. El problema és que els diners tenen el defecte de multiplicar-se en el cap de qui els té, sobretot si no els ha guanyats d'un a un com el senyor Sebastiano, i d'aquesta manera el senyor Missente es divertia al cafè Tettamanzi encenent el llarg cigar Virginia, l'únic que un home com ell podia fumar, amb un bitllet de cent (d'aleshores), i un vespre, per despit, es va jugar a les cartes Isporòsile, que efectivament avui és de Giovanni Maria Musiu, l'amo del cafè. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 93.].

CONSIRÓS, -OSA adj. 

Meditabund; absorbit per un pensament que preocupa; cast. pensativo, taciturno. No li plau faysó d'ome vell, malenat, plorós, consirós, Llull Cont. 104. Per què stats axí consirós?, Desclot Cròn., c. 7. E com ella no u pogué axí tost obtenir, estech-ne consirosa, Pere IV, Cròn. 391. Quant lo vees estar consirós demana li per què està trist, Genebreda Cons. 122. Baixos los ulls, la reina consirosa | bevia el so de l'harmonia estranya, Costa Trad. 13. No estigau consiroses ni vos desespereu per axò. Ignor. 18. Mare i fill el miraven fer, sorpresos i consirosos, Massó Croq. 146.

    Fon.: kunsiɾós (Plana de Vic, Camp de Tarr., Sóller, Men.); konsiɾós (Mall.).

    Var. form.: cossirós

    Etim.: derivat de consirar.

CONSIROSAMENT adv. ant. 

De manera consirosa. La donzella... ab cara trista e temerosament e consirosa la servia, Llull Sta. Mar. 57.

consirós -osa 

adj. [LC] Absorbit per un pensament que preocupa. (IEC)

Consirosament

El dormitori havia canviat completament d'aspecte. Ara era ben seu. Abans, sempre estava desendreçat i ple de coses fora de lloc. Sempre hi havia mitjes i calces de seda rosa, amb forats, penjades a una corda, de banda a banda de la cambra, perquè s'eixuguessin. El llit de ferro, de matrimoni, era tot rovellat, i estava guarnit amb coixeneres de punta brutes. Un gat rater, de baix, es refregava l'esquena consirosament con­tra el gerro del rentamans. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 237).

A l'ombra consirosa d'aquests boscos / de la tardor, com un ocell nocturn, ... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 95).

Consirosa

Els meus oncles, entusiasmats, m'aconsellaven que el portés a un teatre. La mare callava i sospirava. Li havia arribat al cor com no havia aconseguit amb cap dels meus escrits. Amb els ulls amorosos em deia la seva gratitud. Però l'espaordia el públic, li ho endevinava. L'endemà, va estar tot el dia preocupada, consirosa. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 178.).

 

Consirosos

Amb els ulls riolers em va dir, però, que no havia passat res. Amb els mateixos ulls, consirosos immediatament després, em va dir la llàstima de no poder quedar-nos tots dos sols. Jo la vaig entendre tot seguit, i des d'aquell moment no vaig fer sinó pensar com em trauria l'amic del davant. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 277.).

Consirosa

Al lluny, cap al final del corredor, se senten uns copets discrets a la porta i, immediatament, la dona surt de la cuina amb una expressió consirosa. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 67.).

Consirosa

I, emportant-se'n son marit amb una excusa, desaparegué de la botiga, tota consirosa i malhumorada, contenint-se, per això, prudentment, de queixar-se de la rialla d'en Llorenç, que tal mal efecte li havia causat. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 119.).

Consirós

Passaven, repassaven

els aires i la llum,

estacions i llunes,

la tenebra sempre imperfeta.

I jo, distret o consirós,

cedia al pes del temps,

m'hi decantava peresosament

o feia com qui es resisteix

amb urc de solitari. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 85.).

Consirós

Però quan el nebot, posant un colze a la taula, es cobrí els ulls en un gest pensatiu i consirós, la màscara elegant se'l mirà de reüll, més concentradament, més de prop i amb més disgust del que podien tolerar les seves pretensions d'indife­rència. [Charles Dickens. Història de dues ciutats (A Tale of Two Cities, trad. Núria Sales). Club Editor, Barcelona 2020, 1ª ed. ISBN: 97884473292870. 606 p. P. 198.].

Consirós

- Amic --dix lo comte-, ben siats vós vengut, e prec-vos que em digats per què estats consirós. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 63.).

Consirosament

Ell va acostar un tamboret i va seure rere d'ella i li va pas­sar el sabó per l'espatlla i esquena avall, consirosament con­centrat a cada vèrtebra. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 235.].

Consirós

El meu sisè fill sembla, si més no al primer cap d'ull, el més consirós de tots. Un capmoix i tanmateix un xerraire. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 120.].

Consirós

Em vaig tornar a estirar al llit. La mare va con­tinuar amb aire consirós:

-Vaig arribar a pensar que potser el paio no era gai, de fet. Que potser la Kathie el va espantar amb això de plantar-ho tot per ell. I potser llavors ell s'ho va inventar. [Elizabeth Strout. Em dic Lucy Barton (My name is Lucy Barton, trad. E. Tallada). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 9788415835844. 222 p. P. 45.].

 

CONSOLVA f.:

V. consolda. 

CONSOLDA (i sa var. dial. consolva). f.

|| 1.   Planta de la família de les borraginàcies, Symphytum officinale L.; cast. consuelda, consuelda mayor Dar-li-n'as d'aquella aygua a beure ab rouells d'ous e ab gingebre e consolda maior e girofle, MS Klag. segle XIV, 11. Preneu de la consolda qui és bona per a les trencadures, Anim. caçar, 26 vo. Prenets plantatge, consolda maior, cleda, argila vermella, Flos medic. 160 vo. Té l'arrel carnosa, fusiforme, ramificada, no tuberosa; la tija de 40 a 80 cm., robusta, dreta, amb fulles aspres, les inferiors ovato-oblongues, les superiors estretament lanceolades; les flors violades, rosades o blanquinoses. Es coneix amb el nom especial per consolda major per distingir-la de les altres espècies del mateix nom.

|| 2. Planta borraginàcia, Symphytum tuberosum L.; cast. consuelda menor. Té l'arrel carnosa, poc ramificada, tuberosa; la tija de 30 a 50 cm., dreta, primeta, angulosa; les fulles primes, aspres, les inferiors ovades, les del mig lanceolades, i les superiors sèssils i estretament decurrents, les flors blanques-grogoses. Es diu simplement consolda o més especialment consolda menor.

|| 3. Planta de la família de les labiades: Ajuga reptans L. (Cat. or.); cast. consuelda media, búgula. És perenne, de rizoma truncat, tija dreta de 10 a 40 cm., fulles ovato-oblongues, flors blaves i a voltes rosades o blanques. Els botànics li donen el nom especial per consolda mitjana.

|| 4.   Planta crassulàcia: Sempervivum tectorum L.; cast. hierba puntera, siempreviva mayor. És perenne, de tronc robust i dret, de 20 a 50 cm. fulles transovato-oblongues, acuminato-mucronades, i flors d'un rosa pàl·lid. Es fa per les parets i teulades, des del litoral català al Pirineu, i es troba també a Mallorca.

|| 5. Planta ranunculàcia: Delphinium consolida L.; cast. consuelda real, espuela silvestre. Es troba a Mallorca i València.

|| 6. Consolda roja: planta rosàcia, Potentilla Tormentilla Neck. (Montseny, Guilleries); cast. sieteenrama, consuelda roja (Flora Cat. ii, 271). La consolda vermeia (Mall.) és la Potentilla subacaulis, segons Barceló Flora.

|| 7.   Consolda sarraïnesca: planta de la família de les compostes: Solidago virga aurea L.; cast. consuelda sarracena.

|| 8.   També s'anomena abusivament consolda, en algunes regions catalanes, la planta Lilium Martagon; cast. azucena silvestre.

    Fon.: kunsɔ́ɫdə (pir-or., or.); kunsɔ́ɫβə (or.); kunsɔ́ɫvə (men.); konsɔ̞́ɫvə (mall.); konsɔ́ɫβa (val.); konsɔ́ɫta (Maestr., Val.).

    Var. form.: consolva, consolta, i la forma erudita consòlida.

    Sinòn.: || 1, matafoc, sempreviu, orella d'ase;— || 4, herba puntera, matafocs, herba de foc, raïm de sapo, orellana;— || 5, esperó de cavaller;— || 7, vara d'or;— || 8, lliri.

    Etim.: del llatí consŏlĭda, mat. sign. 

Consolva

alterna el crespinell amb la

consolva grassa.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 102.).

CONTRACÀS 

Ungüent de contracàs: untura medicinal bona per guarir els cops; cast. ungüento.

    Etim.: del llatí contra casum, ‘contra caiguda’.

Contracàs

— Dos quartos d’engüent de contracàs! —demanava un xicot amb cantarella.

— Dos... quartos... de... què...? —preguntava distret l'apotecari.

— D'engüent de contracàs, per a mon germà petit que s'ha donat un cop de cap en el cantell de la porta... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 341).

CONTRAPERNA f.
Barra que va col·locada horitzontalment a cada costat del carro, paral·lela als braços d'aquest, i dins la qual van emmetxats els extrems inferiors de les estaques que formen les bandes (or., occ., mall.); cast. contralimón.
    Fon.: kɔntɾəpέɾnə (Gir., Llofriu, Moià); kwantɾəpέɾnɛ (Torelló, Vilafr. del P., Sta. Col. de Q.); kontɾapέɾnɛ (Ll., Artesa, Pradell); kontɾapέɾna (Calasseit); kwantɾəpέɾnə (Mall.).
    Sinòn.: contrabarra, contrallimó, contravara.
    Etim.: compost de contra i perna.

Contrapernes

Escotava  passar  els  carros  per  davant  la  reixa  del  jardí,  de  ve­gades  els  veia  també,  a  través  dels  clars  formats  entre  el  fullat­ge suaument fimbrant. Com els en grinyolava la fusta, de les brèn­doles i de les contrapernes, en aquell càlid estiu! Hi havia pagesos que tornaven del camp i que reien, i quasi feia vergonya. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 5.].

CONSTRENYIMENT m. 

Acte i efecte de constrènyer; cast. constreñimiento, constricción. Es raó que per vostra volentat sens null constrenyiment donets salvació a qui us vullats o dampnació, Llull Cont. 17, 2. A un tan greu costreyniment [sic], Llull Rim. 439.

CONSTRÈNYER (i graf. ant. costrènyer). v. tr. 

|| 1. Estrènyer, fer més estret; cast. constreñir, estrechar. Lo fret enforteix e constreny los membres, Egidi Romà, ll. 2, pt. 2a, c. 15. Aytal legadura constreny los meats, Cauliach Coll., ll. 4, d. 1a, c. 1. Mos muscles que mouen aquelles parts se constrenyen, Albert G., Ques. 52. Se mouen molt dilatant e constrenyense, de què lurs nirvis reben detriment, id. ibid. 40. 

|| 2. Reprimir, contenir; cast. reprimir. La libertat és pus costreta en religió, Llull Blanq., c. 39. Los hòmens han justs mèrits com constrenyen la natura del cors ab la natura de la ànima, Llull Arbre Sc. i, 177. La prouidència diuinal reffrena e constreny e endreça les coses vanes, Genebreda Cons. 212. Lo diable costrès los esperitz qui eren sobre fornicació e manà-los que anassen a la davant dita pucela, Sants ross. 48. Puix, en res ja no'ls constrenyen les nostres leys, Somni J. Joan 3036. Ell sab constrènyerse, ell sab dissimular, Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Obligar, posar en necessitat (d'obrar contra el propi voler); cast. constreñir, obligar, forzar. No'l costrengué a ninguna cosa contrària d'aquelles que natura requer, Llull Blanq., c. 2. No han raó qui lur constrengua a fer obres contràries a natura, Llull Cont., c. 153. Sentència que sia donada d'aquel qui no sia jutge, no'l liga n'el costreyn ne deu esser menada a exequció, Cost. Tort. VII, iv, 3. Si bé lo teu gest constreny que't corone, Passi cobles 37. La pobresa me constreny de mendicar, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: kunstɾέɲə (Barc.); konstɾéɲeɾ (Val.); konstɾə́ɲə (Mall.).

    Conjug.: segons el model de plànyer, llevat del participi passat, que és constret (cf.estrènyer, estret).

    Etim.: del llatí constrĭngĕre, mat. sign.

Constrenyiment

-En Míkael Blomkvíst i Millennium ho publicaran. Dit d'una altra manera, ens trobem en una situació de constrenyiment.

L'Edklinth havia tingut cura d'utilitzar el plural. El Pri mer Ministre va assentir amb el cap. Comprenia la gravetat de la situació.

[Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 434].

Constrenyiments

K. sabia que no l'amenaçaven amb constrenyiments concrets, que no li feien cap por i menys en el cas present; però la violència d'un ambient descoratjador, l'avés a la decepció, el poder de les influències imperceptibles de cada moment, això sí, que ho temia; amb tot, havia d'intentar el combat amb aquest risc. [Franz Kafka. El Castell. (Das Schloss, trad. L. Solà). Ed. Proa, Barcelona 1989, 2ª ed. ISBN: 8482567896. 316 p.  P. 27.].

CONSTRICCIÓ f.

Acte de cloure estrenyent; cast. constricción.

    Fon.: kunstɾiksió (Barc.); konstɾiksió (Val.); konstɾiʦió (Mall.).

    Etim.: pres del llatí constrĭctiōne, mat. sign. 

Constriccions

A més grans constriccions són exposades, aquí com a tot arreu, les vides secretes i aventureres. Els gats d'Esme­raldina els lladres els amants clandestins es traslladen per carrers més alts i discontinus saltant d'una teulada a l'altra, deixant-se caure d'un terrat 'a un balcó contornejant cana­leres amb passes de funàmbuls. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 93.].

 

CONTARELLA f. 

Contada, narració (de fets reals o imaginats); cast. relato. Canta codolades i sap contarelles d'alicorns i fades, Alcover Cap al tard, 8. Fer sa contarella: repetir una cosa en to de queixa (Mall.).

    Fon.: kontəɾéʎə (Mall.).

    Etim.: derivat de contar (cf. cantarella de cantar).

Conta­relles 

Senyors, es convé al narrador que vol plaure, d'evitar les conta­relles massa llargues. La matèria d'aquest conte és tan bella i tan diversa: ¿què se'n trauria, d'allargassar-la? Jo diré, doncs, breument, com després d'haver anat força temps errívol per mars i terres, Rohalt el Fe-Tinent atraca a Cornualla, retrobà Tristany, i, fent veure al rei el carbonde que temps era temps ell havia donat a Blancaflor com un car present nuvial, Ii digué:

—Rei Marc, aquest és Tristany de Leonís, nebot vostre, fill de la vostra germana Blancaflor i del rei Rivalén. El duc Morgan senyo­reja la seva terra contra llei: és hora que torni al dret hereu.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 5.].

CONTENDIR v. intr.

Contendre. Sab e ho contendex, pot aquel feu emparar, Usatge 33, trad. segle XIII (Anuari IEC, i, 288). Ni els boscos dels Medes, ni el Ganges bell..., de llaors contendeixin amb la Itàlia, Riber Geòrg. 39.

    Fon.: kuntəndí (Barc.); kontendíɾ (Val.); kontəndí (Mall.). És paraula d'ús purament literari.

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Etim.: de contendre, per canvi de conjugació.

CONTENDRE v.: cast. contender, disputar.

|| 1. intr. o refl. Disputar, lluitar. Dementre que Evast e Aloma se contenien e la un volia fer romanir l'altre, Llull Blanq., c. 13. Dos cavallers... no s'avenien del partir e contenien sobre una vinya, Llull Blanq., c. 75. Com lo dit senyor rey contena e guerreig ab molts grans e poderoses enemics, doc. a. 1292 (Capmany Mem. iv, 18). Havem mester... que ab seny façam nostres faenes: ab tal gent havem a contendre, Muntaner Cròn., c. 141. Si nos comensam a barallar e murmurar e contendre, tentost som despullats dels béns spirituals, Canals Carta, c. 48. Ells contenien-se qui iria a l'aygua, Sermons St. Vicent Ferrer (ap. Ribelles Biblgr. 329). No't vulles contendre de fet ne de paraula ab alcun teu amich, Jahuda Cató 83. No vull més ab tu contendre de paraules, Tirant, c. 203. Com los dits ciutadans longament sobre açò contenessen, Const. Cat. 352. Eren cavalls francesos, enormes..., pesants com les mateixes locomotores de vapor amb les quals havien de contendre, Ruyra Parada 98.

|| 2. ant., tr. Disputar, prendre una cosa per objecte de discussió o de lluita. No t'ho tolré... ni t'o vedaré, ne t'o contendré, ni te'n contendré, doc. a. 1081 (RLR, iii, 280).

    Fon.: kunténdɾə (Barc.); konténdɾe (Val.); konténdɾə (Mall.). No sabem que sigui paraula usada en cap dialecte, sinó únicament en el llenguatge literari.

    Conjug.: regular segons el model de entendre.

    Etim.: del llatí contendĕre, mat. sign.

Contendir

La discreció fa el seu paper, però un excés de discreció pot ser fatal. Va arribar un moment que m'adonava que ja havíem deixat de contendir l'un amb l'altre, que entre nosaltres les coses ja havien quedat clares. Ara, quan penso en aquell moment, estic temptat de fer servir el llenguatge tradicional de l'amor.   [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 216].

CONTERRANI, -ÀNIA adj.

Nadiu de la mateixa terra que un altre; cast. coterráneo.

    Fon.: kuntəráni (Barc.); konteráni (Val.); kontəráni (Mall.).

    Var.: conterráneo (Exterminaren o exterminar faheren, consentiren e permeteren lo llur conterràneu propi et natural, Comte d'Urgell, ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: pres del llatí conterranĕum, mat. sign.

 

Conterranis

Havia deixat d'exercir la carrera de metge a l'Àfrica occidental, tenia seixanta anys, era vidu i havia adquirit una colla d'habituds. Sempre s'havia admirat de la inclinació dels seus conterranis a fugir d'Anglaterra durant el mes d'agost. Ell havia visitat Suïssa, Alemanya, Àustria i Itàlia, i després d'haver vist aquells països una o dues vegades, la seva curiositat era satisfeta. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 234.].

CONTORBAR o CONTURBAR v. tr. 

Agitar, alterar (l'ordre, l'esperit); cast. conturbar. No sia conturbat lo vostre cor,Serra Gèn. 189. L'esperit maligna lo conturba, Evang. Palau. Mes ja los desperta tots | un ressò qui los conturba, Costa Trad. 74. Eren quelcom tan llunyà... que la profunda puresa del silenci no se'n contorbava, Ruyra Parada 47.

    Fon.: kuntuɾβá (or., men.); kontuɾβá (occ.); kontuɾβáɾ (val.); kontoɾβá (mall.).

    Etim.: pres del llatí contŭrbāre, mat. sign.

Contorbat

I moltes vegades, també, Costura s'havia sentit contorbat imaginant aquell cos jove i malmès abandonat a la son tant com a la intempèrie.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 50).

CONTORÇAR-SE v. refl.

Fer contorsions; cast. contorcerse, contorsionarse. 

Contorçant-se

En la boira de la costa el mariner distingeix la forma d'una gepa de camell, d'una sella recamada amb serrells lluents entre dues gepes tacades que avancen contorçant-se, sap que és una ciutat però la pensa com si fos un camell de les albardes del qual en pengen odres i sàrries de fruites confitades, vi de dàtils, fulles de tabac... [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 21.].

CONTRISTACIÓ f. 

Acte i efecte de contristar; cast. tristeza, contristamiento. De la qual cosa no poca contristació entre ells fo nada, Ordin. Palat. 231. Bé crehem sou participant en la gran contristació que los vassalls del senyor Rey han haguda, doc. a. 1460 (Col. Bof. xiv, 22).

    Etim.: pres del llatí contristātiōne, mat. sign.

Contristat

En Costa (que era l'altre) per separat, els sotmeté a un escrupolós interrogatori, i, efectivament, el rellotge reclamat per tots dos era aquell mateix! Allí havia d'haver-hi alguna cosa misteriosa. Però aquell misteri no pogué aclarir-se, com no pogué aclarir-se el misteri de les estilogràfiques.

-Mai, mai!, no m'havia passat una cosa semblant! És extraordinari —repetia contristat i abatut el capità, completament incapaç de resoldre una situació tan insòlita.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 58.).

Constristada

Baixà, doncs, amb la cara constristada. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 235.].

CONTUMÈLIA f. 

|| 1. Injúria afrontosa, de fet o de paraula; cast. contumelia, afrenta. Per los quals vós ni lo dit orde... reebats alcuna injúria o contumèlia o que perdats alcuna honor, doc. a. 1357 (Miret Templers 411).

|| 2. Desori (Mall.), segons Aguiló Dicc.: «En aquella família no hi ha pau; allò és una contumèlia!».

    Etim.: pres del llatí contumelĭa, mat. sign. || 1.

Contumèlies

O sigui, que el dia que havia dormit malament, o havia perdut massa calés en una timba, o estava, senzillament, de mala lluna, Brunet castigava els seus incondicionals amb martingales de segona mà o estufits d'atleta remullat, cosa que mereixia per part de la parròquia la més roent de les contumèlies —«gandul!»--, a la qual cosa responia l'atles de l'esfèrica amb un arronsament d'espatlles, com per donar entenent que, en aquesta atrotinada vida, qui més qui menys té dret de tant en tant a fotre el manta. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 86.).

1. CONXA f. 

|| 1. Closca d'animal (Cat., Val., Bal.); cast. concha. 

|| 2. Cadascuna de les peces flexibles extretes de les barbes palatals de la balena (Bal.); cast. ballena. 

|| 3. Vela en forma d'hemicicle (Amades-Roig Voc. Naveg.). 

|| 4. nàut. a) Peça composta d'algunes taules de fusta sobreposades i clavades obliquament des de la clau a la soleta de l'obra morta, que li serveixen de defensa contra els cops i fregades de les ungles de l'àncora; se diu conxa de la gata perquè està a poca distància de la gata.—b) Conxa d'escoment: peça plana de llenya forta, d'un metre de llarg per mig metre d'ample, que va clavada a la part exterior alta de la proa, toca la roda i seu sobre el coratx; enmig té un forat rodó per on passa l'escoment (Mall.). 

|| 5. Matèria procedent de les plaques dorsals de la closca de la tortuga carei, de la qual es fan molts objectes usuals (estoigs, muntures d'ulleres, mànecs, articles de bisuteria, etc.); cast. concha, carey. Arquilles guarnides de conxa o xacaranda,Tar. preus 101. Es fondo des seus calaxets plafons y frisos forrats de conxa,Ignor. 74. 

|| 6. Cadascuna de les peces llargues i flexibles, fetes de closca de tortuga o bé de barbes de balena o de metall, que formaven part del corsé o gipó interior de les dones; cast. ballena. 

|| 7. Peça d'acer de devers cinc metres de llargària, que es pot enrevoltar sobre si mateixa i serveix per midar rodes i llandes (Felanitx). 

|| 8. La capelleta de l'apuntador en el teatre; cast. concha.

    Fon.: kóɲʃə (pir-or., or., bal.); kóɲʧɛ (Ll.); kóɲʧa (Maestr., Val.).

    Etim.: del cast. concha, mat. sign.

2. CONXA f. 

Vànova cotonada (or., occ., men.); cast. colcha.

    Fon.: kóɲʧɛ (Tremp); kóɲʃɛ (Villacarlos, St. Lluís).

    Etim.: del cast. colcha, mat. sign.

3. CONXA f. 

Conxa feta: complot, cosa pactada entre molts i d'amagat (Llofriu).

4. CONXA 

Forma familiar del nom de dona Concepció.

Conxa

Les nostres àvies, estalviadores de mena, no llençaven cap copa trencada que no n'aprofitessin el peu per coronar-lo amb una bola farcida de serradures i coberta amb un tros de vellut o de seda, adornat sovint amb unes puntes: així el convertien en un coixinet per a clavar-hi agulles; o bé recollien els retalls de roba de colors per fer-ne una conxa de llit o una catifa bigarrades.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 170).

COPAIBA

Oli.

Copaiba

"Quatre gotes de permanganat", solia dir, "i una mica de copaiba amb essència de sàndal. Això és tot el seu invent." No creia en l'eficàcia guaridora dels dos específics. Em va dir que ell, el practicant, estava malalt de mal veneri, i que no es tractava pas amb el líquid ni amb les píndoles que venia als clients. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 122.).

COP-PIU adv., pronúncia dialectal mallorquina: 

V. cloc-piu.

CLOC-PIU (o coc-piu o cloc i piu). adv. i adj. 

|| 1. (Pollet) alacaigut i arrupit; cast. galpito. 

|| 2. Malaltís, decaigut; cast. clueco, alicaído. «Aquest sempre va cloc-piu» (o «està cloc-piu», o «està fent cloc i piu»). Com vols que s'estigui surrut o cloc-piu, Ruyra País pler 78. Les dones... tenen gran habilitat per a fingirse malaltes a lo millor, fent cloch i piu per consevol cosa, Martí G., Tip. mod. i, 32a.

    Fon.: klɔkpíw (Olot, Costa de Llevant, Barc., Vendrell, Val., Eiv.); klɔppíw (Men.); klɔkipíw (Ripoll, Olot, Llofriu, Ll., Valls, Reus, Tortosa, Benassal, Betxí, Alcalà de X., Val., Sueca); kɔppíw (Mall., Men.).

    Etim.: compost de cloc i piu, onomatopeies del crit de les gallines i dels pollets.

Cop-piu

Mai ningú no ha vist tan xalest el jesuïta, so­bretot darrerament que anava molt cop-piu. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 327.).

Coppiu

Ella, que era la més xaravel·la del món i sempre reia amb les amigues, comenta a anar coppiu i a la rota batuda. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 349.).

Cop-piu

Les velzies passaven, xisclant, per damunt les teulades. Una boira de tristesa li havia caigut damunt des de les seves darreres sortides, i l'episodi d'Inca el deixà falló i cop-piu. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 74.).

COPINYA (i escopinya). f. 

|| 1. Mol·lusc de diferents espècies de lamel·libranquis, i especialment la closca d'aquests animals; cast. concha, almeja. Los quals pesals deuen esser marcats de flor de lir e de copinya, doc. a. 1406 (Boll. Lul. ix, 276). Vorera del mar anava... bell minyó, los ulls en terra, copinyes y corns cercant, Guiraud Poes. 41. Les vàries espècies de copinyes es distingeixen vulgarment per la forma de la closca i tenen diferents noms: Copinya llisa: la que no té la closca estriada; cast. pechina. Copinya gravada: la que té la closca estriada o verrugosa, de l'espècie Venus verrucosa; cast.almeja. Escopinya de gallet: l'espècie Cardium edule (Mahó); cast. clica.Escopinya de sang: l'espècie Fragiles fragilis (Maó); cast. telina. Escopinya bordai: espècies del gènere Tapes, principalment el Tapes aureus Gmelin o Tapes floridellus Lmk. (Maó). Escopinya de llet: l'espècie Tapes texturatus (Maó).Escopinya francesa (Maó); cast. coquina. Escopinya inglesa (Maó): l'espèciePectunculus pilosus; cast. arca. Escopinya maltesa: l'espècie Venus gallina (Maó).Escopinya de frare (Maó); cast. mactra. 

| 2.   Cadascun dels triangles esfèrics que formen l'anell de la cúpula amb els arcs torals, damunt els quals descansen; cast. pechina. 

|| 3.  El fragment de bòveda semiesfèrica limitat per una gran obertura a manera de pòrtic (Ciutadella). 

|| 4.   nàut. Obra alta, de fusta o de ferro prim, situada damunt la coberta per resguardar contra l'aigua de pluja i de la mar l'escala que davalla a la cambra (Mall., Men.); cast. tambucho. 

|| 5.  Espècie de caixa de forma corbada, oberta per davant, que està situada damunt les taules del teatre i serveix per a amagar de la vista dels espectadors el cap i els braços de l'apuntador (Mall., Men.); cast. concha. De dins sa copiña sortí un bell endiot viu (que no era s'apuntadó) y se passetjà per tot s'escenari, Roq. 10. 

|| 6.  Paleta de metall, generalment estriada, que serveix per a posar o treure la cendra del braser (Palma); cast. paleta. 

|| 7. pl. Tavelles que es feien a les faldes de dona per unir els baixos amb els damunts (Mall.). 

|| 8. Pinya, fruit del pi (Manacor, Petra, St. Llorenç des C.). Especialment: a) Pinyoca, pinya buida (Llucmajor). 

|| 9. Raïm molt petit, de quatre o cinc grans (Mancor). 

|| 10. Cop de puny o de la mà estesa, per agredir (Sineu); cast. trompada.

    Fon.: kopíɲə (Palma, Manacor); kupíɲə (Inca, Petra, Ciutadella); kupíɲe (Sineu);əskupíɲɛ (Maó).

    Intens.:—a) Augm.: copinyassa, copinyarra, copinyota, copinyot.—b) Dim.:copinyeta, copinyetxa, copinyeua, copinyona, copinyó, copinyarrina, copinyarrineua, copinyoia.

    Sinòn.:— || 1, 2, 5, petxina;— || 4, tambutxo;— || 8, 10, pinya.

    Etim.: obscura. Sembla probable que la base principal del mot sigui el llatíconchylium, mat. sig. || 1, que ha donat origen al fr. coquille i a l'it. conchiglia, mat. sign.; però l'evolució fonètica seria molt anòmala, i sembla que hi han d'haver intervingut altres paraules (potser el llatí pĕctĭne, que a més del significat primari de ‘pinta’ en prengué de secundaris com el del cast. pechina, cat. petxina, equivalents a copinya). També seria possible un origen a base de cŭppīna, derivat de cŭppa, ‘copa’, amb canvi de significat causat per la semblança d'una closca de mol·lusc amb un recipient destinat a beure (cf. l'alemany Schale que significa ‘closca’ i també ‘escudella’ i ‘platet’). En l'accepció || 8, copinya prové de pinya, que per la seva semblança amb aquella altra paraula n'ha pres completament la forma.

Copinyes

Vingué la policia, una ambulància. El posaren sobre una lli­tera. Li escorcollaren butxaques i butxacons, les entreteles. Bus­caven la cartera amb documents, buscaven qualque senya d'i­dentificació. Només trobaren una estrella de mar, copinyes blanquíssimes i un paper blau escrit a máquina:...(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 51.).

Copinyes

-Sí, era bo, i no m'ha costat gaire car, estic sa-tis-fet. Ara, no té punt de comparació amb els nostres sopars allà... Recordi, l'illa deserta, la platja de sorra rosa, els nens que aplegaven branquillons, la sopa de copinyes, el lapu-lapu cuit amb vapor, les llagostes torrades, les llimones verdes tallades amb matxet... els àpats més bonics de la nostra vida... [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 153.].

COPROLÀLIA

La coprolàlia (de les paraules gregues κόπρος, que significa 'excrements', i λαλία, 'balbucejar') és una tendència patològica a proferir obscenitats. És una característica ocasional, poc freqüent, dels pacients de la síndrome de Tourette.

Aquesta tendència se circumscriu a les paraules i frases culturalment considerades tabús, o inadequades en les relacions socials. En la síndrome de Tourette, la coprolàlia compulsiva pot ser del tot incontrolable, perquè es tracta d'un trastorn desinhibidor. La incapacitat de controlar la vocalització pot provocar una degradació de la vida social i laboral.

Aquest símptoma afecta menys del 10% de pacients amb la síndrome, però atrau més l'atenció que cap d'altre. Igual que l'esquizofrènia, el símptoma apareix habitualment com un clinomorfisme; és a dir: com una alteració o intensificació d'una malaltia amb l'objectiu de produir efectes dramàtics. En el cas de la coprolàlia, el llenguatge obscè compulsiu està típicament i clinomòrficament relacionat amb el patiment d'aquesta síndrome.

A alguns pacients se'ls tracta a base d'injectar-los toxina botulínica al costat de les cordes vocals. Això no impedeix la parla, però produeix una paràlisi parcial que ajuda a controlar el volum dels exabruptes. (ENLLAÇ)

Coprolàlia  

Entre els tics vocals complexos hi ha el de repetir paraules o frases fora de context (palilàlia), el de dir paraulotes (coprolàlia) i la repetició de paraules dites pels altres (ecolàlia).

De vegades, les persones que en pateixen es fan mal amb els tics: queixalades als llavis i a la galta per dins. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 250.).

COQUÍ, -INA adj. 

|| 1. Avar; apassionat desordenadament pels diners (Gir., Lluçanès, Tàrrega, Tarr., Valls); cast. avaro, mezquino. Cuquí, crich o mesquí, Lacavalleria Gazoph.Capellans son tan coquins, Cobles formenters (segle XVI). Recordaven el nom de coquí que... disfrutava l'Olaguer, i el senyalaven a llurs fills com exemple de previsió i estalvi, Oller Esc. pobr. 6. 

|| 2. Covard; mancat de fortalesa d'esperit (Val., Mall., Ross.); cast. cobarde. Es, en esser florida o bé fruytada | la enveja del coquí, l'estímul del valent,Mateu Versos vell 111. La guilla, aqueixa cuquina, llurcava pas pus la gallina,Saisset Passa-tems, 6. 

|| 3. Dolent; mancat d'escrúpols morals; cast. ruín, miserable. Abandonat per la gent coquina que'l servia, Caselles Sots 27. 

|| 4. Dolent, despreciable; cast. arrastrado. Acabalava sa situació, sa coquina situació, comparant-la ab la de ses conegudes, Pons Auca 8.

    Refr.—a) «Hi perd més el coquí que el lliberal»: vol dir que en general l'avarícia i l'excés d'estalvi és contraproduent (Gironès, Empordà).—b) «Del coquí, pren el bocí».

    Fon.: kukí (pir-or., or.); kokí (val., mall.).

    Etim.: obscura; la mateixa del fr. coquin, mat. sign. || 3.

Coquí

Aquest descontentament de si mateix anà creixent, atiat per les seves desavinences amb el seu cap immediat, home coquí i vanitós. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 349.).

Coquina 

El darrer que hi havia hagut no va tenir més remei que desemparar la parròquia el dia que, veient-se malalt, revellit i sens recursos, va trobar-se ademés abandonat per la gent coquina que el servia, un marit i muller d'edat, que li feien alhora de sagristans i masovers. Eren un parell de rondinaires que en tot trobaven taps. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 27).

Coquins

I, bo i avaros i coquins com eren per natural, el van convidar a beure tot de seguit, i el van instar perquè jugués, perquè el cas era fer-li alçar el colze i sentir les totxades que deia, tot signant els trumfos als companys de joc. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 55.).

Coquí

Després fou un sentiment d'humiliació. Després fou un bullir d'ira i la protesta sorda. El meu odi contra el vell, que tan civilitzat havia sabut mostrar-se d'antuvi, per a després comportar-se com un coquí, era un odi que s'amplificava, abraçava els francesos i la República francesa amb la mentida de la Igualtat, Fraternitat i Llibertat escrites en lletres d'or al frontispici dels seus edificis públics. Finalment, ja tard, em vaig adormir. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 55.).

Coquí

Coquí, llamenc, gallòfol,

tan refinat i tan sensible!

L'alegre companyia

folgava lluny, a l'altra vora. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 86.).

Coquina

Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:

és com un mal donat, de tu s'exhala:

que ets vana i coquina i traïdora i grollera,

que ens fa abaixa el rostre

Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!

Barcelona nostra! la gran encisera!

(1909)

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 108.).

Coquí

Al marit, més que mai sol·lícit, res no li he d'agrair.

Li cal pagar les factures sense plany ni límit coquí.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 140.).

 

CORACLE

El coracle és un primitiu bot lleuger, que per la seva forma i dimensions permet de portar-lo a l'espatlla, i es fa servir tradicionalment a Gal·les, Regne Unit, però també en algunes parts de l'oest i el sud-oest d'Anglaterra, i Irlanda (en particular, al riu Boyne), i Escòcia (particularment al riu Spey). El terme coracle també es fa servir per a referenciar a vaixells similars que es troben en l'Índia, Vietnam, Iraq i el Tibet. 

Coracle

Jo encara no havia vist mai cap coracle—aquelles embarcacions que feien els antics britans—, però des de llavors n'he vist un i, perquè us feu una idea de com era el bot d'en Ben Gunn, només puc dir-vos que era igual que el primer i més barroer dels coracles que hagin sor tit mai de mans humanes. No es pot negar, però, que posseïa el principal avantatge dels coracles: era una embarcació extremament lleugera i transportable. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 194.].

1. CORBELLA f.

|| 1.   Eina de fulla corbada, per a segar herba (Rib. d'Ebre, val.); cast. hoz, segadera. Vna antiga dona... que en la mà huna corbella de segar erba tenia, Pereç St. Vicent 36. De les espases ne farem corbelles, Canigó xii. Nostre Senyor... em dóna son glavi fulgurant que és pel vici... una corbella, Verdaguer Somni 42. La corbella és un ceptre, Llorente Versos, i, 39. Els habitants de la Ribera d'Ebre i del País Valencià distingeixen la corbella de la falç: aquella és més curta i ampla i més corbada que la falç ordinària, i a més té dents, mentres que la falç d'aquelles regions no sol tenir-ne; la corbella serveix principalment per a segar herba, i la falç per a segar blat i ordi. Amb tot i això, també hi ha qui dóna el nom de corbella a l'eina de segar blat. Corbella desbarbadora (Val.) o corbella serradora (Alcoi): és molt més gran que la corbella corrent de segar blat, i serveix per a segar les garbes d'arròs i serrar-les. Corbella terrera o de colze: té a l'extrem de la fulla una segona corba perquè es pugui segar arran de terra (Plana de Cast.).

|| 2. Dalla, eina de segar que té el mànec molt llarg que es maneja amb les dues mans (Llucmajor, Montuiri, Costitx); cast. guadaña.

|| 3. Espècie de falçot per a trencar raïms (Tiana).

|| 4. Varietat d'olivera que es conrea al Pla de Bages (Matons Vocab. oli). (V. corivella).

|| 5. A la corbella: a la torta (Manacor); cast. torcido. «Aquella dona camina a la corbella». «He vist un al·lot que mirava a la corbella».

    Loc. i refr.—a) Més tort que una corbella: molt tort, desviat de la forma o direcció normal (Cast.). El camí és més tort que una corbella, Guinot Capolls 50.—b) Els hòmens de la corbelleta: nom que es dóna als habitants de Xirivella, que solen dur una corbella en la mà quan se'n van al camp (Martí G., Tip. mod. i, 58).—c) «Pel juny, la corbella al puny» (val.).

    Fon.: koɾβéʎa (Tortosa, Morella, Benassal, Cast., Val., Pego, Sanet, Gandia, Benidorm, Alacant, Elx); koɾβéʎɛ (Gandesa, Vinaròs, Sueca, Alcoi).

    Intens.:—a) Augm.: corbellota, corbellot, corbellassa.—b) Dim.: corbelleta, corbellina, corbelló, corbellona.

    Sinòn.:— || 1, falç, falcí;— || 2, dalla, falcella, falç catalana (Mall.);— || 5, a la torta, a la fotrenca, de gaidó, de gorbeu, a la biorxa.

    Etim.: del llatí cŭrvĕlla, diminutiu de cŭrva, ‘corba’.

2. CORBELLA f.

|| 1. Espècie de cove fet de redortes de bedoll, de forma acampanada, amb dues anses, que serveix per a transportar fems, fruita, herba, palla, etc. (Vall d'Àneu, Cardós); cast. cesta, cuévano. Les corbelles de portar palla es diuen corbelles palleres o corbelles palladeres.

|| 2. Cabàs de vímens amb dues anses, per a traginar pedres (Ross., ap. Aguiló Dicc.).

    Loc.

—Anar a la corbella: fer una feina penosa i dura (Ross., ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: koɾβéʎa (Esterri, Cardós).

    Etim.: del llatí corbĭcŭla, dim. de corbis, ‘canastra’ (cf. el fr. corbeille, ‘panera’)

Corbella

Venien molt de matí segadors castellans d'algun poble de Cuenca, només quatre o cinc, ja que el camp no era gran, travessaven la casa i el pati, eixien a l'hort i jo, com que eren dies de gran calor d'estiu i de vacances, em posa va darrere i mirava com anaven passant la llarga corbella esmolada (una gran falç de segar cereals que no era com la nostra, més petita i corbada, de tallar alfals o d'anar a fer herba) per la base de cada grapat de tiges daurades de blat que aguantaven tancat dins la mà esquerra amb tres dits protegits per una soqueta de fus ta lligada al canell: tallaven molt ran de terra, deixant el rostoll curt, i anaven fent munts petits fins que n'hi havia prou per lligar una garba, cosa que feien molt hàbilment amb un manoll del mateix blat, i que jo intentava imitar sense èxit. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 90.).

Corbellons

Ai mare, ma mare,       prou ho sabeu vós

que m'haveu casada    amb un mal-airós 

que me'n fa llevar-me   molt antes del jorn,

me’n fa cercar aiga         amb uns corbellons.

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 153.).

CORCORCAR-SE v. refl.

Consumir-se d'angúnia, d'aflicció (Aguiló Dicc.).

    Etim.: compost de cor i corcar-se. 

Corcorcar-se

Corcorcar-se: Escollida per la seva sonoritat, aquest verb tan pintoresc vol dir "consumir-se de neguit o d'angúnia". Vidal l'anomena un "verb fantasma" perquè no n'hi ha cap referència al Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, que serveix per trobar citacions històriques de mots. (Diari Ara Laura Serra, Diari Ara, 26/03/2023).

CORCULLA f.

Petxina. A cada costat dos gerres de flors fetas de corcullas, Bosch de la Trinxeria, ap. Aguiló Dicc.—V. carculla. 

Corculles

En ma cambra hi ha, a la paret, quadros que representen la conquesta de Mexic de Ferran Cortés, i al damunt lo tocador, sota cam- na de vidre, un jesuset molt bonic que jau dins un llit de cotó ; a cada costat dos gerros de flors fetes de corculles, posades amb molta traça. Darrera la casa, un hortet de llegums d'on lo senyor Vicenç treu la rica escarola que tant li agrada quan se fulla el peix fregit a cremadent. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 27.).

CORDIAL adj.: cast. cordial.

|| 1. Propi del cor. Se demostra defora als nostres hulls corporals e aprés dins als cordials, Eximenis Reg. de Prínceps, c. 1. Sabem què és Trinitat...; primo, al Pare, per creença cordial; item, al Fill, per reverència vocal, Sermons SVF, i, 241. Procehints... a rompiment de les entramenes cordials, doc. a. 1435 (RLR, xlix, 276). Una estalactita de basarda calfredenta li goteja potser en el pregon de les cavernes cordials, Ors Gualba 49.

|| 2. Que surt del cor; sincer, intens (parlant de sentiments o de llur expressió). La amor fo axí cordial entre amdós, com pot asser entre dos frares, Muntaner Cròn., c. 37. E han en gran e cordial privadesa algunes fembretes, Metge Somni iii. Avem concebuda gran e cordial amor en nostre cor, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 553). Aquesta ciutat ha cordial desplaser que vós, senyor Rey... vos lunyets tant de nosaltres, doc. a. 1393 (Est. Univ. xiv, 352).

|| 3. Amat intensament, de tot cor. Ell és lo meu amich cordial, Lacavalleria Gazoph.

|| 4. Que dóna força al cor. Lo sopar seu fos d'un faysà per ço com és carn cordial per al cor, Tirant, c. 212. Aquesta és una cosa tan cordial que tornaria un home de mort a vida, Robert Coch, fol 28 vo. Dos potets de vidre blau en què y ha vn poch de póluora cordial, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Flors cordials: barreja de flors de malva, borraina i violes boscanes, de què es fa una infusió medicinal que conforta el cor (Empordà, Tortosa); hi ha qui en la infusió de flors cordials inclou també la flor de rosella.

|| 5. (substantivat) m. Preparació medicinal que activa l'acció del cor i augmenta la temperatura general del cos. Metge novici | ... | te planyerà | ... | mil cordials, | confits aloses | ... | atenyeràs, Spill 6067. Ací's troben los singulars cordials e medecines, Villena Vita Chr., c. 220 Per ext., a) Aliment molt saborós i nutritiu. Una sopa de rap... ab una olor que feya salivera...—Això és un cordial!... digué la Tuyas, tastant-la, Pons Auca 194.

    Fon.: kuɾdiáɫ (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); koɾðiáɫ (occ., val., mall.).

    Sinòn.: || || 1, 2, 3: coral.

    Intens.: cordialíssim, -ima.

    Etim.: derivat del llatí cŏrde, ‘cor’. 

Cordial

Hi vaig anar i en vaig tornar volant, amb els dos recipients que m'havia encarregat.

-Així m'agrada! Ara, doctor, em prendré la llibertat de receptar-li un fàrmac, sota la meva responsabilitat. Vaig comprar aquest cordial a Roma, a un xarlatà italià, un subjecte a qui vostè, Carter, hauria clavat una puntada de peu. No és cosa que s'hagi de prendre indiscriminadament, però és bo en determinades ocasions, com la d'ara, per exemple. Porti una mica d'aigua, Jane. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 233.].

Cordial

I, agafant el porronet, li remullava la resseca i negra amb un rajolí del cordial, que omplia la cambra de fortor de fins que la malalta, extenuada, sense forces, en restituïa per no escanyar-se, i, portant als ulls les darreres energies l'instint de conservació, els badava, i espremia amb ells un de misericòrdia. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 132.).

CORDÍCEPS

Cordyceps és un gènere pertanyent als fongs ascomicets que compta amb unes 400 espècies descrites. Totes les espècies de Cordyceps són paràsites, principalment d'insectes i altres artròpodes. Uns pocs són paràsits d'altres fongs. Viquipèdia 

Cordíceps

Diu que ens hi portarà, que l'ha convidat una tribu de nòmades autòctona. Els homes, que són uns taps de bassa, crien iacs. Si tenim sort, ens portaran per les muntanyes a buscar un fong, una criatura arterosa que parasita les eru­gues, que, un cop infectades, mengen de manera insaciable, alimentant-se de tot el que troben al seu pas per nodrir el fong i construir uns capolls per amagar-s'hi. Però el fong acaba guanyant i s'apodera del cos de la seva presa. El que en queda és el bolet més esmunyedís de tots: el cordíceps. [Avni Doshi. Sucre cremat (Burn Sugar, trad. N. Artigas). Edcions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788416987849. 350 p. P. 187.].

CORFA f.

|| 1. Part exterior i dura d'un vegetal, d'un fruit, d'un llegum, d'un ou, etc. (val.); cast. corteza, cáscara. A trossos s'ha fet com un ou de sutil corfa, Llorente Versos, ii, 186. Les taronjes de Carcaixent... són preferides per tindre la corfa molt prima, Martí G., Tip. mod. i, 45. El coure's [el pa de forment] li costa dos bones hores, per lo que la corfa té un soberch dit de grossa, Martínez Folk. i, 34. Bartolo de Rebeca, que ja està calvo com un meló, sense un pèl ni en les celles, i és un rallador de còrfa de llima de tant ratat que l'home està, Pascual Tirado (BSCC, vi, 334).

|| 2. Crostera d'una ferida o nafra (Cullera, Xàtiva); cast. costra.

|| 3. Cor de la panolla de panís, que sosté els grans (Benassal); cast. troncho, corazón de mazorca.

    Loc.—a) Tindre la corfa dura: esser molt vell (Xàtiva); esser desvergonyit (Xàtiva).—b) Caure la corfa (a algú): perdre algú les deixalles de rusticitat, tornar-se més sociable i fi (Val.).—c) Durar més que una corfa de caragol en un femer: durar molt (Val.).—d) Tenir encara la corfa de l'ou al cul: esser infant (Val.).

    Fon.: kɔ́ɾfa (Benassal, Cast., Val., Cullera); kɔ́ɾfɛ (Sueca, Alcoi); kɔ́ɾfɔ (Xàtiva, Gandia, Ador, Al., Pego, Monnòver).

    Intens.:—a) Augm.: corfota.—b) Dim.: corfeta, corfiua.

    Sinòn.: escorça (d'arbres); clova, clovella, pela (de fruita o llegum); closca, clasca, clofolla, esclofolla (d'ou); crosta, cotna (de pa, de formatge, de cansalada); crostera (de nafra); espigot (de panís).

    Etim.: de l'aràb. kírfa ‘escorça, pela de magrana, crosta de pa’, amb la vocal alterada probablement per contaminació de sinònims com crosta, clova o closca (Coromines, Butll. Dial. Cat. xxiv, 18). 

Corfa

Passaven cotxes insegurs i lents que portaven darrere els cilindres alts i verticals del gasogen, com estufes externes la base de les quals era un fornet o foguer on cremava fusta piconada, corfa d'ametles o algun altre combustible sòlid barat i abundant que es convertia allà dins en el gas que movia el motor, ja que com a conseqüència encara viva de la guerra d'Espanya i de la guerra d'Europa i del món la importació de petroli era escassa i difícil, i era més difícil encara aconseguir prou gasolina o gasoil per al consum regular dels vehicles, i qui no ha vist rodar pels camins i les ciutats d'Europa aquells cotxes, camions i autobusos, circulant insegurs i feixucs, arrossegant el pes d'aquells cilindres metàl·lics del gasogen, esbufegant, fumejant, no ha vist i no coneix què vol dir i com era una post guerra a mitjan segle xx: on no arribaren els bombardeigs, la destrucció, la mort i la misèria, van arribar els cotxes de gasogen i les cartilles de racionament... (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 19.).

 

Corfa

I en acabar la collita, quan les mates eren ja seques i grogues i havíem omplert de panolles motos de flors. Les branques d'una figuera vella són gros ses i semblen robustes però són traïdores, gens resistents al pes, i es trenquen fàcilment, per això cal molt de compte i una certa experiència a l'hora d'enfilar s'hi i de voler imitar els salts de Tarzan de la selva, i més quan has sentit més d'una volta el cruixit de la fusta de corfa blanca i llisa, on s'esvaren els peus fàcil ment, i on si t'agafes d'una altra branca més alta i més prima també es pot trencar i llavors la caiguda és segura, i jo em podia quedar estès en terra, estabornit i palpant-me les costelles, sense cap os trencat, i confiant que no m'haguera vist ma mare: arriscar-se prudent ment a caure, i caure malgrat tot, també forma part d'un aprenentatge físic i mental, tant com viatjar en l'estrep d'un tramvia. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 95.).

 

Corfes

A l'Horta, i a tot arreu de l'Europa occidental, no es tirava res que es poguera aprofitar, començant per les restes de menjar domèstic, budells de peix i entranyes d'animals, corfes de fruita i peles de patata, menjar sobrant, tot s'aprofitava i anava a parar als gats, al gos o al porc. O a fermentar, per a servir d'adob i alimentar la terra. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 125-126.).

Corfes

Corfes de llum i un més enllà remot / que no distreu de tanta quietud. (Miquel Martí i Pol. Estimada Marta - Llibre d'absències - Llibre de solituds. Edicions 62, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-297-6997-5. 158 pp. P. 61.).

CORI-MORI m.

Mal. de cor; debilitat produïda per la falta d'aliment (or.); cast. desfallecimiento, ahilo. Com no més havia pres xacolata, tenia un cori-mori que li feya fer badalls, Vilanova Obres, iv, 28. Tinch un cori-mori que tot ho veig decantat, Vilanova Obres, xi, 235. I també li apuntava el cori-mori del basqueig, Einer Capcigr. 78.

    Fon.: kɔɾimɔ́ɾi (Empordà, Garrotxa, la Selva, Vallès, Pla de Bages, Pla de Barc.).

    Sinòn.: mal de cor, defalliment, defallior.

    Etim.: compost damunt cor, en formació rimada, amb el radical de morir. 

Cori-mori

La bola carminosa s'entregirà i els peluts de les celles se estarrufaren. Tornà a mirar la Laia de regord, i a dins del pit s'hi va sentir com un cori-mori, una llei de cosa dolça que li sem- blava era alegria. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 326.).

Cori-mori 

Tantost tractava de fer moviment, centenars d'espases invisibles el fiblaven i el dolor de les espatlles i de la cama es feia més intens; s'hauria dit que aquell dolor era l'únic que en ell vivia, rosegant seguit, seguit, com una llima sorda i fent-li venir un cori-mori angoixós que li muntava i baixava de la boca del cor fins a la gola fins a la boca del cor. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 38).   

CORLADURA

Corladura

Tot al voltant, els vetlladors de quatre i sis coberts mirotejaven de cristall, de porcellana fina, d'argent i corladura. Més tard, Antoinette mai no va arribar a comprendre com havia estat capaç de travessar d'aquella manera, en tota la llargària, aquella gran sala rutilant de llums. [Irène Némirovsky. El ball. (Le bal. Trad. L. Comes). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 848643369X. 74 pàgs. Pàg. 57.].

 1. CORNELLA f. 

Ocell de vàries espècies de la família dels còrvids, gènere Corvus. El més conegut és la cornella negra (Corvus corone), cast. grajo, corneja; hi ha també la cornella mantellada (Corvus cornix, cast. corneja cenicienta), la cornella blanca (Corvus monedula), la cornella de bec blanc (Corvus frugilegus), la cornella de bec groc (Pyrrhocorax alpinus), la cornella de bec vermell (Corvus graculus). Esguardava si veuria alguna àguila o cornella o esparver o algun altre aucell, Llull Blanq., c. 47. La cornella se defén, estant en son niu, contra lo falchó, Hist. Troy. 136. Los huylls de la corneylla, penyatz e portatz al col, sanan de tota malaltia de uyls, Tres. Pobr. 20. Aquels falcons qui an los peus de color d'asur fort prenen mayors ocells que piga ho cornella, Flos medic. 139 v.oEsser negre com una cornella: esser molt negre (Pineda, Barc.).

    Fon.: kuɾnέјə (Empordà, Olot, Pineda); kuɾnέʎə (Barc.).

    Etim.: del llatí *cornĭcŭla, variant de cornīcŭla per canvi de sufix, dim. de cornix, mat. sign.

2. CORNELLA f. ant. 

Dona adúltera. (Cf. el text del Spill de Jaume Roig en l'article cornell 1).

3. CORNELLA 

Llin. existent a Barc., Civís, Gir., etc.

    Etim.: del llatí Cornelia, nom de dona.

Cornelles

Les cornelles encara cantaven sobre I'alt castanyer. Li va semblar que tota aquella escena era completament irreal. Era diumenge i havia arribat fins a aquell lloc per mirar-se una casa que potser es compraria. I, d'una manera del tot casual, al jardí havia ensopegat amb les restes d'un esquelet humá. [Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pàg.33].

Corne­lla

Una corne­lla grallava al reixat, els gossos bordaven pel poble, però la noia estava tan concentrada en el pa, que els sorolls no la sobresaltaven com abans. L'Aliide es va adonar que els seus xancles lluïen com unes botes ben enllustrades. De l'herba mullada li pujava humitat als peus. [Sofi. Oksanen. Purga (Phudistus, trad. E. Claret – E. Pyrhönen). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 9788482649573. 366 p. P. 24.].

CORNIOL m. 

Planta cornàcia, Cornus sanguinea; cast. sanguiñuelo. També es diu corniol a l'espècie Cornus sativa.

    Etim.: del llatí cornĕŏlum, ‘corni, semblant a banya’.

Corniol

...una llinya per a Pa-mor que l'embolicava talment una mòmia de la passió, sense apretar gaire la part tova, i després flotava, com Ofélia, colo-meta meya, fonoll i corniol, com la faldilla de la Ventafocs i la Blancaneus a la pel.lícula que l'havia feta plorar tant al Coli­seum, pinçades per una punta, fins a enganxar-se en l'esgardís imprevist, accidental, de la mà, de la ploma, per qué no, de l'es­criptor Verdaguer? (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 76.).

CORONELLA f. 

Finestra coronella: finestra formada d'arquets separats per una o més columnes primes (Mall.); cast. ajimez. Dins ets esplandits de ses finestres coronelles hey havia un sitial o dos a posta per descansar-hi, Ignor. 23.

    Loc.

—Esser del temps de la coronella: esser molt antic (Aguiló Dicc.).

    Fon.: koɾonéʎə (Mallorca).

    Etim.: del llatí columnĕlla, dim. de colŭmna.

Coronella

-En fi, el pare d'en Del era en John Hay, que va venir de Washington amb el president Lincoln. Era un dels seus dos secretaris, i ell em va explicar que aquesta era la seva habitació, i que el president no podia dormir, cosa que pas­sava sovint, i que tenia terribles malsons, com el senyor Roosevelt, que continua somiant que entra un home per la finestra coronella per matar-lo i aleshores es desperta cri­dant. [Gore Vidal. L’Edat d’or. (The Golden Age, trad. R. Monton) Edicions 62, Barcelona 1ª ed. ISBN: 8429749985. 700 p. P. 64.].

Coronelles

La gent semblava haver oblidat que Jude havia mostrat una conducta aberrant i, cada dia, pujava a les bara­nes i els cavallons deis col·legis als quals mai no va poder en­trar, i refeia les parts fetes malbé de les finestres coronelles des de les quals mai no havia pogut mirar, i ho feia talment corn si mai no n'hagués tingut el desig. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 180-181.].

CORPENTA f. 

|| 1. ant. Esquelet d'un animal Romanga tota la corpenta sana e ben descarnada, Robert Coch 2 v.o

|| 2. Cos d'una persona o d'un animal, sense comptar hi les extremitats (Pla de Lleida, Tortosa, Cast., Val.); cast. tronco, cuerpo. Havien llegit les intencions de Climentet a través de la seua subtil i delicada corpenta, Bol. Dim. 95. Dins d'aquella tela estava la corpenta fornida del seu promés, ibid. 21. Es diu principalment d'un cos gros, voluminós. Elegia als més galifants i de més corpenta, Pascual Tirado (Bol. Cast. Cult. vi, 335). Home de molta corpenta:home que menja molt (Massalcoreig). «Eixe home té molta corpenta» (Tortosa, Cast., Val.). Tindre corpenta per a fer una cosa: tenir coratge o decisió per a fer-la (Val.). 

|| 3. El cor o tronc del cànem (Cast.).

    Fon.: koɾpéntɛ (Massalcoreig); koɾpénta (Tortosa, Cast., Val.); koɾpiénta(Cullera).

    Sinòn.:— || 1, ossa, canavera:— || 2, ossa, còrpora.

    Etim.: derivat del llatí cŏrpus ‘cos’, amb una terminació d'origen obscur. Podria explicar-se per una base llatina corpŭlĕnta, pl. de corpŭlĕntum, ‘cos voluminós’; però resulta poc clara la pèrdua de la 1. També podria provenir d'un llatí*corpenta format del radical de cŏrpus i la terminació de ossamenta, però no és gens segur.

Corpenta

Aquesta és la clofolla / sempre ho ha estat, i xaragalls i dunes, / marors i calmes li fan corpenta. (Miquel Martí i Pol).

CÓRREC m.

Excavació produïda en un terreny rost pel pas de les aigües de pluja (Ross., Conflent, Empordà, Vic, Camp de Tarr., Xerta, Tortosa); cast. regato. Sols lladoners en brasa rodant-hi hi coetegen | ... | mes tot seguit a l'aigua del córrec xiuxiuegen, Atlàntida i. La gran esllavissada que des del cingle baixava fins al fons del córrec pregon que porta... les aigües dels voltants, Verdaguer Exc. 63. Un caçador... un dia que saltant un córrech se va girar un peu, J. Saderra (Catalana, i, 456).

    Fon.: kórək (pir-or., or.); kórek (Tortosa).

    Sinòn.: escorranc, xaragall, regueró.

    Etim.: del llatí vg. *cŭrrĭcum, derivat de cŭrrĕre, ‘córrer’ (Fouché Phon. 82).

Còrrecs

Convençut que la dèria del caçador és la més forta de les dè- ries, vaig estar tres llargues hores resseguint alberedes, caminant pels llots, escrutant còrrecs atapeïts d'esgarrifoses maleses on jamai no penetra un raig de sol; tres llargues hores d'aspirar l'ambient fredíssim, les boirines i la humitat, d'espolsar mates enrissades de gebre, de relliscar sobre cristall, d'assotar-me el rostre les rebrollades dels verns, de petjar l'herbei meravellosa- ment emplatejat, ple de lluïssors diamantines, esperant l'alegria de sentir batre unes ales, de veure aixecar-se una ombra contra la qual poder encarar els canons de la meva escopeta ociosa, que esdevenia pesant, pesant en el plec del meu braç. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 267.).

Còrrecs

La dona era gran. Devia acostar-se a.la vuitantena. Te nia la pell com un cuir fosc i gastat, amb unes arrugues fondes que li solcaven tot el cos, talment com còrrecs. Te­nia l'esquena corbada i duia un vestit de flors que li anava massa ample. En veure-la, en Nimit va ajuntar les mans per saludar-la. La dona va fer el mateix per tomar-li la salutació. [Haruki Murakami. Després del terratrèmol. (Kami no Kodomo-tachi wa mina odoru, trad. A. Nolla) Ed. Empúries, Barcelona2014, 1ª ed. ISBN: 9788499308623. 156 p. P. 91-92.].

CORREGADA f. 

Pendís de muntanya per on baixen els córrecs (Ross., Conflent, Cerdanya, Alt Empordà); cast. barranco. Y neixen de tes corregades | aigues pures com lo cristall, Saisset Poc da tout, 5. La fressa sorda de les aygües furientes que's descapdellaven y capdellaven corregades avall, Víct. Cat., Sol. 287.

    Fon.: kurəɣáðə (pir-or., or.).

    Etim.: derivat de córrec.

Corregada

I va resignar-se a fer el sacrifici d'una ter­cera part del bosc a la fúria de l'incendi, per a provar d'a­turar-lo més endavant, en la relativa estretor d'una llu­nyana corregada.   (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 193.).

CORREIG m. 

Llenca de cuiro estreta i llarguera; cast. correa. Enaxí com drap o correg que hom estén e tira tant com pot per tal que sia bastant, Llull Cont. 278, 21. Hun libre... en el que ha deu mans de paper ab cubertes de pergamí ab un correg e ciuella per mig, doc. a. 1455 (Arx. Gral. R. Val.). Ligau-li un correig de ceruo a la lengua, Dieç Menesc. ii, 20 v.oLo canejador tindrà... son regle esquadra penjat en vn correix [sic] a la cinta, Agustí Secr. 138 v.oObrí's trinxet que duya dins sa colga dels calsons ab un correig, Alcover Rond. ii, 13. Especialment: 

|| 1. ant. Lligall de cuiro que servia per a subjectar les cobertes d'un llibre tancat.Hun libre... ab cubertes de pregamí ab son correg e ciuella per tancar, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 248).

|| 2. Tireta de cuiro usada en lloc de cordó per a lligar les sabates (Empordà, Mall.); cast. majuela. 

|| 3. Tira de pell o de lona que serveix per a penjar-se pel coll la taleca els pastors, l'escopeta els caçadors, etc. (Mall.); cast. correa. 

|| 4. pl. Eixanguers (Pont de S., Tamarit de L., Vall d'Àneu, Castellbò); cast.coyunda. Pescà una anguila tant llarga... que de la seva pell se'n feren uns correigs, que és aquell lligam que uneix el jou amb el tret o ansa on se posa l'arada o l'espigó de la carreta, Verdaguer Rond. 49. 

|| 5. Bastó amb una mica de tira de pell a un cap, a manera de curta tralla, que els pastors empren a vegades per a pegar al bestiar i fer-lo caminar ordenadament (Rupit, Ripoll). 

|| 6. Musserola del cabeçó (Barc.); cast. muserola. 

|| 7. Regnes; corretges de la brida (Mall.); cast. riendas. a) fig. Estirar es correig:disminuir les despeses, fer economies (Mall.).—b) Estirar els correigs a qualcú:menar-lo estret, no deixar-li fer tot el que vol (Mall.).

Correig: llin. existent a Barcelona i Reus.

    Loc.

—De la teua pell se faran los correigs: ho diuen a qualcú per significar-li que ell mateix sofrirà les conseqüències dels seus actes (Esterri d'Àneu).

    Fon.: kurέʧ (Figueres, Gir., Solsona); korə́ʧ (Mall.); koréi (Conca de Tremp). En plural, koréʒos (Pont de S.); korέјʃ (Vall d'Àneu); koréјs (Tamarit de L., Tremp).

    Etim.: de corretja, per masculinització.

Correigs

En Pau, el sereno del poble, amb el gec de les festes sobre l’espatlla, tirà cap avall, a mesicar un sac de blat de moro que li calia per a acabar d’engreixar els vedells, i e Noi Ordis, amb la vara de correigs sota l'aixella... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 114).

CORRENSOS o CORRENSES 

gerundi adverbial de córrer (Mall.); cast. corriendo. L'ànima em va caure als peus, corrensos vaig partir cap allà. Oliver Obres, ii, 61.

    Fon.: korénsos (Palma, Manacor, Sineu, Pollença, Inca); korénsus (Artà);əkorénsəs (Mancor); korénsəs (Palma).

    Etim.: format com a plural analògic damunt corrents, pronunciat correns.

Corrensos

No­més en creuar el pati de Palau se li nota el desfici: corre atropellat i quan entra al rebedor el cor li va a Iota per l'esforç de pujar els escalons a corrensos i de dos en dos.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 273.).

Corrensos

Quan vaig sebre que es tractava de l'Hostal de la Bolla, l'ànima em va caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que no n'havia de quedar pedra sobre pedra d'aquell edifici babilònic. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 77.).

CORRETJOLA (i ses variants corritjola i corriola). f.

|| 1.   Planta de la família de les convolvulàcies: Convolvulus arvensis L. (Cat., Val., Bal.); cast. correhuela. Té el rizoma prim, la tija de 20 a 80 cm., ajaguda, enfiladissa o voluble, les fulles sagitades o hastades, les flors blanques o rosades, amb la corol·la quatre o cinc vegades més llarga que el calze. Es fa per dins els camps sembrats, en els quals fa prou nosa, i és herba molt agradable de menjar pel bestiar. Dix que'l liblel és correjola, Medic. part. 57. A tota dolor d'uyls... tres rayus de corregola [sic] cuyllitz en nom de la santa trinitat ab pater noster, penyatz al col ab un drap de li, destroex la màcula, Tres. Pobr. 20. Se li allargava el nas com un tirany de corretxola [sic], Einer Capcigr. 11. Us alçàveu a esbarts pels camps de corritjoles, Colom Juven. 138.

|| 2. Planta de la família de les poligonàcies, Polygonum aviculare L. (Cat., Val., Bal.); cast. sanguinaria mayor, correhuela de los caminos.

|| 3. Planta convolvulàcia, Convolvulus sepium L. (Ross., or.); cast. correhuela mayor. És molt semblant a la corretjola C. arvensis; té les fulles peciolades i les flors de corol·la grossa i blanca. Existeix a Mallorca, on l'anomenen corretjola blanca, i a Menorca, on té el nom per corretjola mascle.

|| 4. Corretjola de bou o corriola borda: planta de la família de les asclepiadàcies, Cynanchum acutum L.; cast. matacán de España, correhuela lechosa. Té les tiges primes, volubles, que es fan llargues fins a alguns metres; les fulles ovades, i les flors blanques, oloroses, amb el calze quinquepartit, els lòbuls de la corol·la oblongs i la corona estaminal tubulosa.

|| 5. Corriola de cavall: planta de la família de les dioscoriàcies, Tamus communis L. (Mall.); cast. nueza negra. Es fa a llocs ombrívols i té les baies grosses, vermelloses, que són bones per a aliment dels porcs.

|| 6. Planta de la família de les paroniquiàcies, Corrigiola littoralis L. (or., men.); cast. corrigiola de playas. Té els troncs filiformes i les fulles linears o lanceolades; es fa per llocs humits i arenosos.

|| 7. Alga formada per un tronc articulat, de color groc-vermell, amb ramificacions de color bru clar; és alga de net i el menjar predilecte de les cabres de mar (Amades-Roig Voc. Pesca).

|| 8. Bolet comestible del gènere Cantharellus (Conflent, Ripollès), anomenat en francès cantherelle.

    Fon.: kurəʤɔ́ɫə (Conflent, Plana de Vic, Lluçanès, Pla de Bages, Barc., Penedès, Camp de Tarr.); kurəʒɔ́ɫəs (Olot, Llofriu); koreʤɔ́ɫa (Freginals, Benassal, Cullera); koreʒɔ́ɫa (Cast.); koreʧɔ́ɫa (Val.); koreʤɔ́ɫɔ (Pego); koriɲʧɔ́ɫa (Val.); kuriʤɔ́ɫə (Sta. Col. de Q., Men.); koriʤɔ́ɫes (Benassal); koriʧɔ̞́ɫə (Llucmajor); koriɔ́ɫɛ (Ll., Àger); koriɔ́ɫɔ (Pobla de S.); koriɔ́ɫa (Sopeira, Val.); kuriɔ́ɫes (Organyà); koriɔ́ɫes (Campello); koriɔ̞́ɫə (Manacor); kuriɔ̞́ɫə (Artà).

    Etim.: del llatí corrĭgĭola, dim. de corrĭgia, ‘corretja’, per la forma llarguera de les tiges de les plantes esmentades, semblant a la d'una corretja.

Corretjola 

Per què no podia ser com la Reine-Claude? Ella tenia dotze anys i ja havia madurat. Era suau i dolça com la mel, tenia els ulls de color d'ambre i els cabells com la tar dor. Era com les heroïnes dels contes de fades que jo m'havia imaginat i com les estrelles del cinema que admirava. Quan érem més petites, em deixava fer-li trenes i jo li posava flors i maduixetes entre els cabells i li feia corones de corretjola perquè semblés una fada del bosc. Aquell estiu, ja tenia un posat de dona i una dolçor passiva. Al seu costat, jo, amb aquella boca eixuta i aquelles mans i peus tan grossos, semblava una granota, em dia la meva mare; una granota lletja, petita i escanyolida.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 67.]. 

Corretjola

La Bessie havia baixat a la cuina i m'havia pujat un pastisset en aquell plat de porcellana xinesa que sempre m'havia entusiasmat i despertat l'admiració, perquè hi havia unes aus del paradís que nia ven en unes garlandes de corretjola i poncelles de roses. Tot sovint havia demanat que em permetessin portar-lo jo, per poder veure'l més bé, però sempre m'havien considerat indigna d'aquest privilegi. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 23.].

1. CORRIOL m. 

|| 1. Camí estret, que no dóna pas per a gaire més d'una persona a la vegada (pir-or., or., occ.); cast. sendero. Avall, donchs, avall com l'aygua per camins y corriols, Collell Flor. 108. Per un dels corriols que menen de les jaces del Canigó als primers pobles que el volten, Massó Croq. 27. M'agrada | anar a la castàlia fontanella | per l'aspre corriol, Riber Geòrg. 75. Corriol de cabres: caminet molt estret i de mala petja. Corriol de travessa: el que serveix per a anar d'un camí a un altre fent drecera; cast. atajo. 

|| 2. Rodera, senyal que deixen les rodes en el fang o en la pols dels camins, o la fusta quan l'estimben pel pendís; cast. carrilera. 

|| 3. Córrec, excavació produïda pel pas d'aigua de pluja abundant damunt la terra (Vilafr. del P.); cast. regato. 

|| 4. Corrua, filera de formigues. «Corriol de formigues, senyal de pluja» (refr. de Llofriu).

    Fon.: kuriɔ́ɫ (pir-or., or.); koriɔ́ɫ (occ.).

    Intens.: corriolet, corriolot.

    Sinòn.: || 1, caminoi, carrany, carrerany, carrinyot, senderó, viarany.

    Etim.: derivat probablement de córrer.

2. CORRIOL m. 

|| 1. Ocell de la família dels fringíl·lids: Emberiza hortulana (Cat.); cast. hortelano, verdaula. Es conegut amb aquest nom en el Vallès, en el Pla de Barcelona, en el Penedès, etc. 

|| 2. Ocell de diverses espècies del gènere Charadrius i especialment Charadrius hiaticula (Conflent, Empordà, Garrotxa), Ch. cantianus, Ch. minor, etc.; cast. andarrío. a) Corriol cabut: ocell de l'espècie Charadrius pluvialis (Val.); cast. pluvial de collar.

    Fon.: kuríɔ́ɫ (or.); koriɔ̞́ɫ (val.).

    Sinòn.: || 1, hortolà;— || 2 (Charadrius hiaticula), gallet de riu, piula, tirorillo;— || 2 a (Charadrius pluvialis), daurada, fuell, somiafreds, xamarlit, xirlot.

    Etim.: derivat del verb córrer.

3. CORRIOL 

Llin. existent a Barc., Avinyonet, Manlleu, Rubí, St. Bartomeu del G., Poboleda, etc. Hi ha la variant Corriols, existent a Calonge, Figueres, Gombreny, Olot, Osor, Ripollet, St. Feliu de P., St. Joan les A., Tarr., etc.

    Etim.: probablement és una aplicació del corriol 2 com a sobrenom.

Corriols

Quan t'endinses pels corriols, arbres enllà, amb els gossos flairejant nerviosos un rastre; quan el punt de mira segueix el tudó que vola entre les branques; quan els gossos, esgarrinxats, et duen a les dents la pega mor­ta; quan t'asseus a migdia en una codina a menjar pa i embotit -els animals al redol per copsar el mos que els ti­res- sents el gust de viure. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 62).

CORRUNTUMAT, -ADA adj.

Ple a caramull (Ross., Vallespir); cast. colmado. Hi ha una plata corruntumada de terrosses de sal granada, Caseponce Contes Vallesp. 105. Prop del vell Castillet qu'anyora'l temps passat, | en ma casa payral de gent corruntumada, Rev. Cat. vi, 166. L'havia regalada d'un tupinàs corruntumat de mel, Alm. Ross. 1922, p. 60.

    Fon.: kuruntumát (Rosselló, Vallespir).

    Etim.: derivat de corruntum. 

Corruntumat

Damunt els hostals havien plantat oriflames hitlerianes gegantines on es manifestava l'amor del poble alemany per al seu Führer. Als camperols no els havia vagat d'endur-s'ho tot. Havien corruntumat de flors els ampits de les finestres, els balcons. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 29.).

CORSERA f. ant. 

Corredor d'un mur. «Les murs anciens des dits barris sont imparfaits et fort exposés à une surprise, car ils ne sont pas finis et n'ont ni fossés ni tours nicorseres ni merlets» (Vidal Guide 389). No tenim altra notícia del mot corsera,que el text de Pere Vidal que acabam de citar.

Corsera

Font, ahir que l'ataxafásia convertia en un esgarip, un renill, i del pastís (erola de mantega rosada i pedregars de caramel de Reis, gar­rigues atermenades per torricons, palissades i una barbacana coberts de nata, bastions emmerletats de trufa, amb contra­forts de xocolata negra al peu de la muralla, també mantegada, un matacá, una llucana i una corsera que eren cireres con­fitades, la corsera verda, amb un penen de pa d'àngel tenyit amb els colors del Barca, i pati i Rica encrernats i després cre­mats, sirtes de sucre acolorit i, tot al voltant, una corona de mugrons de crema, i encara, las, el signe de la xocolata, ves, ca­cográficament llaminer, fill meu, que ho hem fet amb tota la bona voluntat, «felís cumpleafis», bufa, fu, i demana, carinyu, demana coses, que la fada Camilla és bona i te les concedirà mentre dorms i demà tots menjarem anissos, però de la tieta no, que estaran passats, els comprarem a l'Englantina, si no en tenen d'oferta a cal Ros), ara en quedava vés a saber quina mi­ca d'os, sang, albúmina o proteïna per, no res, per..., l'home s'enfonsava en la nyapa crostada de sang i llana, tenia set. Una bravada reescalfada va estremir la medul.la del senyor Pepet. Darrere seu tronava la veu del Lluciá, «Aquí, nebodeta!», «Hi, ai! Animal!», reia la Madona Cinteta, aquell porc, enmig del foc botant amb els calçotets a maja cama, mare de Déu, Bau­bo tronant, era capas d'enastar... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 279.).

CORTAL m. 

Corral gran edificat amb espai cobert, en despoblat, per a guardar bestiar i eines de llaurança (Ross., Vallespir, Cerdanya, Andorra, Ribera de Cardós). «Els cortals d'Andorra són característics: els cortals són llogarets d'estiu, ocupats pels andorrans per a obtenir, amb la cria del bestiar i amb el conreu dels camps de muntanya, una compensació de la pobra producció que donen els poblets de la vall. Els cortals, habitats des de la primavera fins al mes d'agost, formen un conjunt de bordes, o sia, de corts i magatzems d'herba, als quals està agregada una cabana per a habitatge del pastor, a vegades una cabana de l'orri per a la preparació del formatge, i sempre un parell de trossos de terra on es conra un poc de civada, patates, faves i a vegades també tabac. En els cortals s'esperen en primavera els ramats que pugen als cortons fins a la regió de les geleres, on el bestiar viu al ras i el pastor dins una simple cabana, i dels cortals es baixa de bell nou a la vall quan els darrers ramats estan de tornada i els camps de muntanya ja segats s'adormen en el repòs hivernal» (Krüger HPyr. A, I, 70-71). Faciatis hoc qui remanet de ipso cortal et habeatis hoc factum de ipsa festa, doc. a. 1082 (Est. Univ. x, 143). Homine nostre qui crema III cortals nostres, doc. segle XIII (Pujol Doc. 16). Lo cortal d'Oriola, doc. a. 1283 (RLR, iv, 60). E puxs puja ves ponent tro al cortal d'En Graciana, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50). l stryn ple de tremesor entorn l cortall, doc. a. 1380 (Bol. Ac. B. L. vi, 470). Que vagen a bosch o a mercat | o all molí o all cortall, Carta Cel s. XV, 122. Las tórtoras... pera que pugan couar... se ha de fer la gàbia arrimada a la paret del cortal enués lleuant, Agusti Secr. 160. Una cabra que tenia dues cabrides dins un cortal emboscat de la montanya, Verdaguer Rond. 113.

II. || 1. topon. a) Cortal: nom d'un raval de la vila de Gombreny (Ripollès).—b) Els Cortals: poblet del districte municipal de La Llaguna (Cerdanya francesa).—c) Cortals: veïnat del municipi de Castelló d'Empúries.—d) Els Cortals: partida de terra del terme de Bagà (Berguedà).—e) Cortal Rossó: coma situada entre Portè i l'estany de Lanós (Cerdanya francesa). 

|| 2. Llin. existent a L'Escala, Ogassa, Vilallonga, etc. Hi ha també la varietat Cortals, existent a Barc., Beuda, Olot, Ribes, Val., etc.

    Fon.: kuɾtáɫ (Ross., Vallespir, Cerdanya, Ripollès); koɾtáɫ (Andorra, Ribera de Cardós).

    Etim.: del llatí tardà cortāle, derivat de cōrte, ‘estable, corral’. El document més antic que en tenim recollit és de l'any 1020: «Kasas kasalis curtis curtalis et cum ipso columbario» (Bol. Ac. B. L., i, 265).

Cortal

-Quan pensi en aqueixa pobra pallaga, tinc ga nes de vomir. Si tenïï al davant aqueixa grossa besti assa d'en De Gaulle, li fariï crúixer els ossos, des musclariï aqueix podrit de merda. 

-Parla millor !-digué la tia—. Sem pas dins d'un cortal. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 120.).

COSCOLL m. 

|| 1. Agalla de reboll o garric (Oliana); cast. coscojo. 

|| 2. Fulles seques de reboll o d'alzina (Un Mall. Dicc.); cast. coscoja. 

|| 3.   Arbust de la família de les quercínies: Quercus coccifera (Ross., Conflent, Vallès, Conca de Tremp, Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Maestr., Val., Mall., Eiv.); cast. coscoja, carrasca. És tortuós, molt ramós, amb fulles petites, espinoses, dentades i llises per les dues cares; fa aglans ovals petits i de cúpula quasi assentada i plena d'escates obertes. La dida n'arme un gran foch | de coscolls y de semia, Milà Rom. 39. Avellotes de carrasca i de coscoll, Serres Poes. 59. 

|| 4.   Planta de la família de les ambel·líferes: Molopospermum cicutarium DC. (Ross., Berguedà, Núria); cast. coscollo, cejuda hedionda. És una planta herbàcia perenne, d'arrel gruixuda, carnosa, ramificada, de tronc dret i gruixut, fistulós i estriat; les fulles de verd viu per damunt i més pàl·lides per sota, peciolades; les flors blanques en umbel·la; el fruit ovoide bastant gros. (Cf. Flora Cat. iii, 105). 

|| 5. Planta de la família de les umbel·líferes: Angelica silvestris L. (Ross., Núria, Camp de Tarr.); cast. angélica de los bosques. Fa les flors blanques o vermelloses; creix en els llocs humits dels prats i els boscos, és olorosa i es menja amanida com ensiam; és estomacal. 

|| 6. Coscoll grèvol: arbre de la família de les ilicàcies: Ilex aquifolium L.; cast. acebo. També s'anomena coscoll del vesc, perquè de la segona pell del seu tronc surt la matèria emprada per a fer el vesc de caçar aucells. (V. grèvol). 

|| 7. Extensió o afegitó d'algunes peces de ferro usades pels basters i selleters, com anelles o sivelles, destinat a sostenir aquestes de manera que quedi lliure la peça i pugui jugar amb tot desembaraç (Barc., ap. Amades Transp. 114). 

|| 8. Llin. existent a Barcelona i la seva comarca, i que existia antigament a Mallorca. En Bernat Coscoll e na Bernarda, Codi Çagarriga 141. Hi ha la variant Coscoy, existent a Bellcaire, St. Esteve de Bas, Gombreny, etc.

    Fon.: kuskóʎ (Ross., Conflent., Barc., Tarr.); kuskóј (Gir., Eiv.); koskóʎ (occ., val.); koskóј (Mallorca).

    Sinòn.:— || 3, reboll;— || 5, cebuda;— || 6, grèvol, boix grèvol, arbre de visc.

    Intens.:—a) Augm.: coscollàs.—b) Dim.: coscollet, coscolliu.—c) Pejor.: coscollot.

    Etim.: del llatí cuscŭliu, mat. sign. || 1.

Coscolls

Clar, de tot, menys un vàter. M'enfilo per un derroc i ca­mino en direcció a uns coscolls ben alts, on m'endinso com un gos, agafada al rotllo de paper com si fos la gran salvació. El camp no esta fet per a la fisiologia de les dones, que de seguida hem de posar el cul a L'aire, així que faig la feina en dos segons. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 150).

Coscolls  

La dida arma un gran foc         de coscolls i de semia;

A la voreta del foc        la dida se n'ha adormida;

(Manuel Milà i Fontanals. Romancer català. Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 1980. ISBN: 8429716297. 348 p. P. 283.).

 

COSCONILLA f.

Planta de la família de les compostes: Picridium vulgare; cast. cosconilla. Es fa alta de 20 a 40 cm.; té les fulles inferiors pinnatífides i les superiors ovals, abraçadores; les cabeçoles grogues amb peduncles molt llargs. Es fa molt pels camps i es menja amanida com ensiam. Guaytava... el vert dels llachsons, de les cosconillas y ruellas, Pons Auca 246. Jo coneixia aquells paratges... els rostolls on cercàvem cosconilles i màstecs, Ruyra Pinya, ii, 89.

    Fon.: kuskuníʎə (Conflent, Ripollès, Empordà); kəskuníʎə (Vallès, Penedès); kəskuníə (Vallès, Empordà, Men.); koskoníə (Mall.).

    Etim.: probablement metàtesi de coscollina. 

Cosconilles

Reprenem el camí. Tenim fam. Cap poble, encara, cap masia. Al camp no hi ha res per a menjar. I tenim fam. Jo conec moltes herbes més o menys comestibles. Però no veig fonolls ni cosconilles ni lletsons. No hi ha vinya ací. Hi ha garberes enmig del rostoll que esperen l'era o la màquina de batre. Desgranem espigues i masteguem el blat. Masteguem i riem, però això asseca la gola i la set ens abrusa. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 82.).

COSÓ, -ONA m. i f.

|| 1. f. Nena o noia que cerca insistentment fer gràcia o esser acaronada (Barc., Llofriu); cast. coqueta.

|| 2. m. Efeminat, delicat, poruc (Ripoll, Olot, Montseny); cast. marica. Puntillosos y cusons per no res cerquen rahons, J. Collell (ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: kuzó (or.).

    Etim.: derivat dim. de cosa (cf. coseta i cosica) Spitzer, però, el considera derivat de cus ‘ca petit’ (RFE, xiv, 247).

Cosó

A la manera de Tolstoi a Katia? Escric una novel·la on un se­nyor -posem-li A- s'ha enamorat d'una senyoreta B. No gosa par­lar-li i diu "Escric una novel-la..." No! Aquesta minyona és un mal cosó. Mentrestant, per conèixer-la millor, li he demanat quins actors li agraden.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 401.).

Cosoneries

Encara no havien alçat el teló, però allò ja era encisador, totes les dones, de vint-i-un botó, feien mil cosoneries i posadets. I una bona olor que tirava d'esquena... La mare reconeixia, en les coses que duien, totes les belleses de la seva botiga. Els boleros, els vels fins, les puntes de Chantilly.  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 70].

COSPELL m. 

La planxa d'or arrodonida amb el cordó o bordó fet i a punt d'encunyar-la (Aguiló Dicc.).

Cospells

Amb totes aquestes dades a mà, els treballadors de la seca -que solien tenir una altra feina per les temporades en què no s'emetia moneda- s'havien d'incorporar ràpidament. Era un procés que es dividia ejn dos grans blocs: la fabricació de cospells (les peces rodones), que era la feina dels obrers, i la transformació dels cospells en monedes, tasca dels moneders. (A. Rotger i S. Estrada-Rius. La fàbrica de diners.Art. revista Sàpiens núm144, juliol 2014, pàg. 57.). 

COSSARREGÀS m., doble augmentatiu 

de cos (Barc.); cast. corpachón.

    Fon.: kusərəɣás (or.).

Cossarregàs

Al davant de tots a tall-de-colla, la Gonya trontollava el cossarregàs, com una saca de carnassa que traspués greixina, amb una estrassa al cap en comptes de caputxa, el gaiato a la mà, i cantant una corranda desvergonyida. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 44).

COSSI m.

|| 1. Gran recipient de terrissa, de fusta o de metall, de forma troncocònica invertida i amb un forat a la part inferior, que serveix per a col·locar-hi la roba i fer la bugada (Cat., Val., Bal.); cast. cuezo. Unum cossi cum suo scanno, doc. a. 1388 (Boll. Lul. xi, 32). Féu portar vexelles grans plenes d'aygua axí com conques, cocis e librells, Tirant, c. 389. Y en santa bugada tornà's bell y blanch | Lo cos diuinal fou digna caldera | Los ferros tres claus, la sanch lo lexiu | L'amarga mort cendra, la pena costera, | La creu dura lenya, lo foch amor vera, | Hi'l coci Caluari lo gran mont qui's diu, Passi cobles 126 Dos cossis de terra, doc. a. 1493 (Boll. Lul. vii, 419). En casi tots els puestos es té cossi pera la bugada, el que també s'aprofita per a fer lo almidó, Martínez Folkl. Val. i, 25. Cossi miravetà: el que es fa a Miravet, i té forma allargada (Gandesa). Cossi calandí: el que es fa a Calanda i té la forma panxuda (Gandesa). a) Cós del cossi: corregudes a cavall, en què el corredor, sense baixar ni caure del cavall, ha de treure una síndria de dins un cossi ple d'aigua posat dins un clot en terra (BDC, xviii, 60).

|| 2. Vas gran de terra negra, de forma troncocònica invertida, que serveix per tenir-hi oli (Empordà); cast. tina.

|| 3. Perol de metall amb una ansa de banda a banda, que serveix per transportar aigua i altres líquids (Bagà); cast. caldero.

|| 4. Greala de fusta o de terrissa per a rentar els plats (Rossell, Bagà, ap. Griera Tr.).

|| 5. Test de forma troncocònica invertida que serveix per a tenir-hi flors plantades (Ulldecona); cast. maceta.

|| 6. a) Pastereta fonda, de fusta, que serveix en els forns per a tenir-hi en depòsit el llevat (Gir., Pla de Bages, Vallès, Igualada, Priorat); cast. cuezo.—b) Recipient destinat a conservar fresc el llevat (Biar). Consisteix en dos cossis un dins l'altre, un amb aigua i l'altre, amb el llevat, a manera de bany-maria; damunt, per tapar-ho, hi ha un altre cossi que es diu campana.

|| 7. Atuell damunt el qual es repenja el boter quan fa el fons o arma la portadora amb el motllo (Selva del Camp, Valls, ap. Griera Tr.).

|| 8. Recipient per abeurar-hi les gallines, sia de test, sia de llauna o de fusta (Berga); cast. bebedero.

|| 9. Recipient cilíndric on els sabaters tenen l'aigua per a remullar la sola (Pobla de L.).

|| 10. Recipient de pedra o de test, incrustat en terra, dins el qual cau l'oli que brolla del peu en premsar l'oliva (Pego).

|| 11. Cossi de la pasta: pica rodona, d'obra o de pedra, dins la qual posen la pasta després de moldre les olives, i d'allà l'encabassen i la posen a la premsa (Lledó d'Empordà).

|| 12. Orinal (Torelló); cast. vaso de noche.

|| 13. Nom humorístic de a trona de l'església (Alzira).

|| 14. Nom humorístic que rebia a Castelló de la Plana el partit Unió Liberal que acabdillava el General O'Donnell (cfr. BSCC, xiv, 381).

|| 15. Ball de cossis: antic ball popular mallorquí, en el qual prenien part homes sols que formaven diferents figures i passos de dansa. Un joch de ball de cossis de 8 minyons, doc. a. 1629 (Alm. Isl. Bal. 1881, p. 115).

    Loc.—a) Veu de cossi: veu esquerdada a causa de cadarn o d'altra afecció del coll (Mall.).—b) Voltar el cossi: provar una cosa per ella mateixa (Cassà).—c) Posar es cossi dins s'aumut: posar les coses fora del lloc que els pertoca; interpretar malament una cosa, no endevinar (Manacor).—d) Anar amb so cul en es cossi: anar sempre amb misèria (Manacor).—e) Com si fóra adobar cossis: resoldre els assumptes precipitadament i sense cura dels detalls. El notari... l'amenaçaren... possaren draps calents y es tirà terra per damunt, com si fóra adobar còsins llibrells, y no se'n parle més, Rond. de R. val. 84.—f) Fer un cossi mossi: compondre ordenadament coses disperses. Aytal deu tostemps parlar derrer los altres... per tal que d'açò que los altres han dit se puxa ajudar e faça de tot un coci moci ben ordenat qui apparega obra sua e nouella, jatsia que tot sia ja dit per los altres, Eximenis II Reg. c. 49.

    Refr.

—«El cossi badat fa mal so» (Val.).

    Var. form.: còssil (Men.).

    Intens.:—a) Augm.: cossiàs, cossiarro.—b) Dim.: cossiet, cossietxo, cossiel·lo, cossieu, cossió.—c) Pejor.: cossiot.

    Etim.: segons Meyer-Lübke REW 2011, d'una forma llatina *cŏcia, variant vulgar de cŏchlĕa, ‘closca de mol·lusc’. L'evolució fonética no acaba d'esser clara, ja que el representant normal de cocia seria cossa; la persistència de la i posttònica és estranya, com també el canvi de gènere. Sembla més probable que cossi vingui d'una forma llatina *caucĕu, derivada de caucu, ‘vas’. 

Cossi

Vaig dir que jo els havia dut dintre tant de temps, i que s'havien fet de mi, i havien sortit de mi, m'havia obert com un ou que ja no es tanca mai més. I va cridar, tu calla, calla, calla, puta, cossi. I li vaig explicar que els meus fills serien com els ocells i que no l'estimarien. I em va amenaçar que si jo tornava, els mataria a tots tres. Però els meus fills van créixer i es van fer com els ocells i van marxar. Aquesta criatureta serà nostra, li dic. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 112.).

Cossi

Torna a dins i té la cara aspra plena de gotes de mar, els cabells esclarissats li brillen sobre la pell lluent del cap, i amb absoluta meticulositat, sense demanar-me que l'ajudi, aixeca un extrem del cossi d'estany galvanitzat amb una palanca i hi fa lliscar a sota un carretó i l'empeny a patacades més i més endins fins que pot fer servir tot el pes del seu cos per aguantar el carretó quiet a sota del cossi amb un peu i alhora estirar-lo amunt perquè tot sencer quedi sobre el carretó, amb un soroll estranyament sec que em fa pensar que si fos una galleda i a dins no hi hagués els peus de ningú podríem capgirar-lo i donar-li uns copets i obtenir una escultura de ciment perfecta d'un cossi de fer bugada al revés, potser amb les lletres del fabricant en relleu i tot. [E. L. Doctorow. Billy Bathgate (Billy Bathgate, trad. M. Iniesta). Edicions de 1984, Barcelona 2011, 1ª ed. ISBN: 9788492440559. 380 p. P. 192.].

COSSIOL

cossiol - Diccionari normatiu valencià gva.es http://www.avl.gva.es › lexicval

m. Recipient en forma de tronc de con, més menut que un cossi, i a vegades proveït d'un mànec llarg. 3. m. Orinal. 4. m. OLEÏC. Recipient on cau l'oli en ...

Cos­siols

Retirada a Son Magraner, on tot el dia es barallava amb les criades. feia dir des de la revista que es passava la vida meditant i regant cos­siols ... Fins i tot es va fer sorprendre per un fotògraf amb la regadora a les mans, vora uns clavellers.

(Llorenç Villalonga. Mort de Dama. Edicions 62, Barcelona, 1987, 6ª ed. ISBN: 8429717358. 156 p. P. 86.).

COSSIRAR v. ant., forma aprovençalada,

per consirar. (Cf. Llull Arbre Sc. ii, 61, nota). 

Cossirant

Mas vau pensiu cossirant pels extrems;

tal pasor hai m'haja desconegut

com no m'escriu dels sieus delgats blancs dits,

carta o paper que ella tocàs de l'ungla.

(AADD. Obra lírica. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429719318. 156 p. P. 89.). 

1. COSSOL (escrit també dialectalment cussol). m. 

Fonament (d'un edifici, i fig. d'una raó, etc.); cast. cimientos, fundamentos. Crits a vus trencar les aurelles, | a fer tremular los cussols, Saisset Pougn. 14. Sorolls misteriosos com planys o gemechs de prempsa rovellosa pujaven dels cussols, Rev. Cat. iv, 420. Qu'havia fet tremolar els cossòls de l'antiga casa, Alm. Ross. Cat. 1922, p. 52.

    Fon.: kusɔ́ɫ (Ross., Conflent, Empordà).

    Etim.: d'una forma llatina *cauciolu, per canvi de sufix de *caucĕllu (cf. Wartburg FEW, ii, 525) diminutiu de caucus ‘copa’ (Coromines, AIL Cuyo, iii, 202).

2. COSSOL m.: 

V. cussol, art. 1.

3. COSSOL m., grafia ant., 

per cònsol. Los cossols e prohòmens de Perpenya, doc. a. 1275 (RLR, iv, 359). Ab volentat dels cossols, doc. a. 1308 (RLR, viii, 54).

CÒSSOL m., que Amades Past. 121 porta amb el significat de ‘pilot de pedres, formant un claper usat per a fixar i determinar els termes i límits de les propietats’, és una grafia equivocada, per cossol (amb accent damunt la segona o). 

V. cussol, art. 1.

Cossols

Els cossols de les cases semblava que es planyessin. Per què n'havien desertat? Per què les havi en abandonat a tots els vents?  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 44.).

COSTER, -ERA adj. i subst. m.

I. adj. Lateral; situat a un costat; cast. ladero, lateral. Anar coster: anar de costat, no anar dret. Fer coster: anar tort, tirar a un costat. (Són locucions arcaiques). Ueurem prest esser per tu sobrada | ... | gran multitut de fills de Lucifer | car ton esguart los és ia molt coster, Anònim (Cançon Univ. 317). Prenosticant que no's pot fer | perque lo temps ve tan coster | que no u comporta, P. Torrella (ibid. 168). Vist com cascú forja bells metres | per al que vol, | ... | y qual va dret y qual coster | en lo que tira, Viudez Donz. 817. Ab tot quant vos dich voldria-us complaure | y en tot conformar-me ab vostre parer | mas, com me recorde que y feu molt coster, | no sé a qual part me puga retraure, Proc. Olives 1643. Ha-us acertat o fet coster | vostre marit? Somni J. Joan 268.

II. m. Cosa pròpia del costat. Especialment:

|| 1. Part lateral d'una muntanya o pujol (Penedès, Urgell, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Ribera d'Ebre, Mall.); cast. ladera, vertiente. Pendent del terreny en general, i especialment el d'un camp o vinya (Tortosa, Men.); cast. cuesta. Tot lo coster de la Comuna de Fornalutx, doc. a. 1726 (Hist. Sóller, i, 152). Sí que'n farem de gambades per aquests comellars, costers y ressingles!, Alcover Rond. ii, 274. Sobre un coster s'ovira la vila d'Alayor. Ruiz Poes. 10.

|| 2. Cada una de les dues parets laterals d'una casa, que formen angle amb les façanes de davant i darrera (Mall.); cast. hastial.

|| 3. Tauló que només està serrat per una cara i conserva per l'altra l'escorça, per haver estat tallat de la part lateral de la soca (Cat., Val., Bal.); cast. costero. Costers del art timon fornits de tayes et de veces, doc. a. 1354 (Bofarull Mar. 77). Per dotze costers a for de tres sòlidos, doc. a. 1458 (Arx. Gral. R. Val.). Un coster del trentè de pi, doc. a. 1517. (Aguiló Dicc.).

|| 4. Cadascuna de les barres inferiors horitzontals on van clavades les baranes del carro (Olot, Montbrió, St. Feliu de G.); cast. contralimón. Tantost encauada en son niu de l'estora, ab... la esquena arrimada a un coster, Víct Cat., Sol. i.

|| 5. Cada una de les parets més llargues de la pastera (Tortosa).

|| 6. Peça de fusta que forma la paret anterior de la menjadora de l'estable (Mall.).

|| 7. Cadascuna de les dues barres laterals més llargues de la bastimenta de carro (Campos, Vilafr. de B.).

|| 8. Cadascun dels dos taulons d'ullastre, de mig pam de gruix per un pam i mig d'amplària, que sostenen la roda de la sínia (Manacor).

|| 9. Post que els terrissers empren per a deixatar la terra argilosa per a fer l'engalva (La Bisbal).

|| 10. Cadascuna de les dues estelles que sostenen la llenya del forn (Terrassa, Lluçanès, Olost, Palamós).

|| 11. Cada una de les bigues, més petites que les ordinàries, que jeuen damunt la jàssera d'un sòtil o teulada (Mall.); cast. costanera.

|| 12. Els fulls de paper que van a la part superior o inferior de la reima i que solen esser defectuosos (Barc.); cast. costero.

|| 13. Mesura d'aigua de rec, un poc més gran que la mola (Val.).

III. adj. Propi de la costa o vorera de la mar; cast. costero. Llagut coster: el que per la seva construcció no és adequat per a fer-se lluny de la costa. Navegació costera: moviment d'embarcacions que segueixen la costa, que no fan viatges entre riberes allunyades. Li parlà... de la competència dels vapors, dels carrils, per la navegació costera, Pons Auca 191. No hi havia més correus per mar que un llaütet coster, Roq. 40.

    Fon.: kusté (or., Sóller, men., eiv.); kosté (occ., mall.); kostéɾ (val.).

    Intens.: a) Augm.: costeràs.—b) Dim.: costeret, costeretxo, costerel·lo, costereu, costeró.—c) Pejor.: costerot.

    Etim.: del llatí vg. *costariu, ‘lateral’, o tal vegada formació catalana derivada de costa. 

Costers

Vaig pujar amb esforç la petita elevació que hi feia la carretera –la primera pujada, encara molt suau, després de la plana perfecta-, vaig recolzar la bicicleta contra el mur de l'alta torre quadrada, obra de temps musulmans, solitària, vigilant l'ample espai que s'obre cap al nord sobre la plana sencera de l'Horta, cap a llevant fins a l'extensa marjal i l'estany lluent de l’Albufera, fins a la mar oberta, cap a migjorn sobre ex tensions ondulants de tarongers, cap a ponent sobre oliveres, ametlers i vinyes i costers de secà fins a les primeres muntanyes, ja properes. Era una vesprada d'estiu, recorde el sol ja declinant, la pedra blanca i aspra de la torre, la calor seca d'un aire de ponent, i la percepció molt clara d'haver travessat imprudent ment la ratlla d'un territori que ja no era meu. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 71.).

COTÍ m.

Tela de fil o de cotó, generalment ratllada, que serveix per a fer coixins i matalassos; cast. cotí.

    Fon.: kutí (Barc.); kotí (Val., Mall.).

    Etim.: del fr. coutil, mat. sign.

Cotí

-Sí, doctora, estiri's i veurà com d'aquí a poc es troba millor —va di Rebecca, amb una alegria que es podia identificar com a cristiana: els fills Déu somriuen i estan preparats per a tot. (Igual que els fills de les Flors. Rebecca va córrer les cortines de cotí de matalàs blanc i negre, que la Sym sospitava que serien considerades l'últim crit en determinats cercles lom nencs- Ja la cridaré per dinar.

Dinar. La Sylvia sentia com si ja fos la tarda, com si el dia fes molta esco que durava, però tot just eren les onze. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 236.].

Cotí

Al vespre, en arribar al ball, va quedar impressionat per la magnificència del palau de Retz. El pati d'entrada estava cobert d'una immensa vela de cotí carmesí amb estrelles daurades: no es podia concebre més elegància. Sota aquesta vela, el pati s'havia convertit en un bosc de tarongers i de baladres en flor.  [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 339.]. 

COTIFLAT, -ADA adj.

Fluix de salut (Mall., Eiv.); cast. enclenque, delicado. Y quant té es fetje cremat | tot groch y tot cotiflat | ... | llavò ja diuen que és mort, Roq. 51.

    Fon.: kotiflát, əskotiflát (Mall.); kutiflát (Eiv.). 

Cotiflat

Glabre, i pelat, i trenat del bonet. Un cotiflat, amb la gola commosa, Tenia esper - quotidiana prosa! - D'agafar el tram, que tostemps ve replet. [Raymond Queneau. Exercicis d’estil (Exercices de style. Trad. A. Bats – R. Lladó). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477270416. 136 p. P. 83.].

CÒTILA f.

|| 1. Vas i mesura de líquids i àrids equivalent a 0'270 litres, entre els grecs antics; cast. cotila. Cotila de oli molt bo, Cauliach Coll., ll. 6, d. 2a, c. 1.

|| 2. Cavitat d'un os en la qual s'insereix el cap d'un altre os; cast. cotilo. (V. cotil).

    Etim.: pres del gr. κοτύλη, mat. sign. || 1. 

Còtiles

Els descarregadors van acostar una passarel·la i els ca màlics van començar a descarregar els paquets més petits: sacs de blat i farina, mongetes i cigrons, àmfores de vi, vinagre i most cuit. Després van acostar un elevador de balancer per a les càrregues feixugues: sis grans atuells de terrissa de dues mil còtiles cadascun, tres plens d'oli d'oliva i tres plens d'aigua potable per a la guarnició de la vil·la. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 165.].

COTNA (i ses var. vulg. conna, corna, cona). f. 

|| 1. Pell gruixada i forta; cast. corteza. Especialment: a) La de la xulla o cansalada. Si vols tallar carnsalada se vol tallar axí que la conna sie vers aquel qui la talla, Flos medic. 208. Preneu vna conna de porch e leueu-ne tot lo greix, Dieç Menesc. ii, 54. Frega qui frega... a fi de que sa conna torn gruixada, cruixent i saborosa, Alcover Cont. 538.—b) La del moltó o altre animal. Los cuyrams contnes sagins e rendos, doc. a. 1543 (Bibl. Nac., ms. 17655, fol 37). Les pells de moltó dites connes..., so és les que fan los peletés o pergaminés, doc. a. 1550 (mat. ms., fol 51).—c) La del cap, en la qual creixen els cabells. Los cabells negres de la conna partits semblants a fil d'or fasan tornar, Corbatxo 38. E los seus cabeyls d'aur... arrancha de la conna del cap,Hist. Troy. 216.—d) La del formatge (Empordà, Mall., Men.).—e) La crosta del pa (Men.).—f) La pell gruixada de certes fruites (Mall.). Una conna grossa de llimona, Penya Cuyna Mall. 23.—g) La del cuixot (Val., Men.). 

|| 2. Part externa de certes coses, més dura que la resta; cast. corteza. «La cotna de l'era»: el trespol fort que es fa a l'era de batre (Urgell). Capa de terra glevada que s'arranca per a fer una rompuda (Borredà). Capa exterior de terra, on creix ufanosa l'herba (Ripollès). 

|| 3. fig. Matèria que cobreix una cosa amb cert gruix. «A Finestrelles hi ha una cotna de neu!» (Núria). «Portes a la roba tres dits de cotna»: tres dits de gruix de brutícia (Barc.). «Les mans són tot una cotna» (Barc.). 

|| 4. fig. Desvergonya, carència de pudor (Cast.); cast. cara dura. «Mira que tens cona!»: mira que tens poca vergonya (Castelló). Malviatge ta cotna! exclamació amb què es maleeix algú que fa malifetes o molesta de manera exasperant (Llofriu).

    Loc.

—Suar la cotna: suar copiosament (Barc.). Dessota las aixellas duas bufas... Y suant la conna!, Pons Auca 239.

    Fon.: kónnə (Ross., Vallespir, Conflent, Puigcerdà, Empordà, Berga, Bagà, Ripoll, Vic, Igualada, Manresa, Terrassa, Granollers, Barc., Mall., Men.); kónnɛ (Olot, Gir., Sort, Tremp, Organyà, Oliana, Balaguer, Artesa, Pradell, Gandesa, Maó); kónna (Andorra, Esterri, Pego); kóɾnə (Manresa, Valls, Inca, Eiv.); kóɾnɛ (Borges Bl.); kóɾna (Tortosa, Biar); kóɫna (Cullera); kóna (Calasseit, Ulldecona, Alcalà de X., Benassal, Llucena, Cast., Torís, Val., Alcoi, Elx).

    Intens.:—a) Augm.: cotnassa, cotnarra.—b) Dim.: cotneta, cotnetxa, cotneua, cotniua, cotnona, cotnarrina, cotnoia.—c) Pejor.: cotnota, cotnot.

    Sinòn.:— || 1, crosta, corfa;— || 4, barra.

    Etim.: del llatí *cŭtĭna, derivat de cutis, ‘pell’. La pronúncia originària cotna amb t ha desaparegut a causa de l'assimilació de la t a la n immediata; per això la pronúncia més freqüent és conna. La forma corna presenta, en canvi, una dissimilació dels dos elements de la geminada nn, que tal vegada es deu a la influència de corn.

Cotna

I les llonganisses i picantoses (una mena de xoriço amb molt de bitxo, trossos de cotna, que recorda la botifarra del perol, però vermella i picant), els botifarrons de sang, ceba i arròs, de la iaia o de les ties. Els pastis sets de cabell d'àngel i de moniato. Unes roscas de Sant Anton o unes mones fetes amb pasta de pa i uns ous pintats, clavats a sobre. (Julià Guillamon. El tren de la bruixa. Ed. L'Avenç, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416855267. 96 pgs. Pg. 25.).

COTOLIU (i ses var. cotoli, cotoliua, cotorliu).

|| 1.   m. Ocell de la família de les motacíl·ldes: Anthus pratensis Bechst (pir-or., or.); cast. bisbita. Cantava'l cotoliu: | Aucells, veniu, veniu | a festejar l'Aurora, Pelay Briz Cans. iv, 8. Sentia los cants joyosos dels aucells; veya la cotoliua que s'enlayrava, refilant fins que's perdia de vista, Bosch de la Trinxeria (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. adj. (f. -IUA) Bonic i de gran finor; cast. fino. «Quina criatura més cotoliua!» (Hostalets de Balenyà). «Aquesta poma sí que és cotoliua!» (ibid.).

    Fon.: kutulíw (Barc., Tarr.); kutulí (Ripoll); kutulíwə (La Jonquera); kutuɾlíw (Berga, Pobla de L.).

    Sinòn.: titella, titerella, titet, titit, tititet.

    Etim.: probablement onomatopeia del cant d'aquest aucell. «Le français cochevis, sicilien cucciuvia, cat. cotoliva, cotoriu, prov. coutoulieu, esp. totovía, it. tottovilla, tentent de reproduire le cri clair et perçant de l'oiseau» (L. Sainéan, en Zschr. r. Ph., xxx, 560). 

Cotoliu

Aleshores el meu rellotge no va bé. Havia pres aquesta alosa per una cotoliu. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 103.].

Cotoliu

-Bé, Pepa, sossega't: entre marit i muller ja es poden gas certes bromes. ¿Que vols que de bon matí ja estiga amb múrria i amb uns bigotis que jo mateix me faça feresa? Dorm, cotoliu enniuat, dorm, que l'home de casa ja et plany. Pobreta! A la f de la joventut, tenir una son tan declarada, que ni amb sustos li pot estroncar! (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 58.).

 

Cotoli

Grans cortines de cotoli la preservaven de la pols. Al recó de fons hi havia dos comptadors de gas: el de la calefacció i el de llums. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 118.).

 

Cotolina

I el pobre esguerrat ficà dins del sarró de cotolina, negre com el sutge, sa manota quadrada, amb dits rabassuts i clapejats com salsitxes. Farfollant, farfollant, en va treure una cosa com un roc, de color d'esca: era un crostó de pa de segle. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 325.).

COTURN m.

Calçat alt que portaven els actors en les representacions tràgiques de l'antiguetat; cast. coturno. Amada... que vora mon esclop es llevi son coturn, Carner Ofrena 151. Vina ací, pare Leneu, i, nues | tes cames de coturn, amb mi a tenyir-les | vina en most nou, Riber Geòrg. 33. Calçar el coturn: parlar o escriure en estil grandiloqüent.

    Fon.: kutúɾn (Barc.); kotúɾn (Val., Palma).

    Etim.: pres del llatí cothurnus, mat. sign. 

Coturno

ELISA:

dolços parabens. La selva apacible ab coturno breu fecunda esmeraldes i robins floreix; per vestir les plantes fragant rosicler, deuen a ta cara lo color més bell; de nostra ribera humil lo corrent a tos peus tributa perles i clavells; los ocells celebren ab alegres veus de tes dos aurores l'arrebol serè. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 107.).

Coturns

Naturalment, no escolta les observacions: només compten els compliments enamorats de Winston i de Bishop, els seus coturns de Princeton, que també volen escriure. Què els agafa, a tots aquests joves, per voler ser escriptors? Que s'acontentin de fer-se rics i famosos! [Gilles Leroy. Alabama Song (Alabama Song, trad. A. Casassas). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788492440207. 188 pàg. Pàg. 32-33.].

COUDINAR m. 

Joc infantil que consisteix a fer com si cuinessin; cast. comidilla. «Fer coudinar»; «Jugar a coudinar». Sos fills... que jugaven a vendre i a coudinar en el salonet del pis, Pons Com an., 181. || Conjunt d'olletes, platets i altres recipients de cuina que serveixen per al dit joc. Com ella, llevat del coudinar de terrissa, res més tenia per distreure's, Pons Auca 13.

    Sinòn.: coudineta, coudinetes, coucuineta, coucuinetes, counyam, escuradeta.

    Etim.: compost de l'imperatiu de coure i el substantiu dinar com a complement directe.

Coudinetes

Per sobre el pontinyol de la closa passaven uns caçadors, i llurs conillers bordaven d'esquitllentes les oques... les oques escridassaven tant com podien, corrent totes amb els colls estirats i amb les ales esteses cap an ells... La nena i els dos vailets feien coudinetes a l’era, i el boer tornava amb el bestiar... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 224).

COUTELL

Cou­tell

Certes -ço dix l'almogàver-, jo son un dels pus caitius dels altres, mas emperò si hi havia un dels vostres cavallers, lo mellor qui hi fos, garnit en son cavall. qui es volgués combatre ab mi, jo em combatré volenters abell. e que em façats retre ma llança, e mon dard e mon cou­tell. E si tant és que jo el pusca conquerre, que me'n llei­xets anar sans e sauv: e si ell me conquer, faça de mi ço que es vulla. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 201.).

COVAL m.

|| 1. Cova gran (Mall.); cast. caverna. Dellà l'estany que s'interna | pel coval encantador, Costa Trad. 143. Es jas de sa balena, que era baix d'uns penyalars esglaiadors... dins un coval com tres o quatre vegades la Seu, Alcover Rond. vii, 143. En una tendra bauma o en un coval marí, Carner Bonh. 129.

|| 2. Cova o balma natural emprada per a tancar-hi bestiar; sol fer-s'hi una porta amb ramatge subjectat damunt travessers de fusta (Beseit, Xerta, Prat de Comte, ap. Amades Past. 122).

|| 3. Cavitat subterrània en general. La major part de cisternes y aujups estan paret mitjera ab sos depòsits y covals, ahont devallan tots es brous de rentadós, Ignor. 6.

    Fon.: kuβáɫ (or.); koβáɫ (occ.); kováɫ (mall.).

    Etim.: derivat augm. de cova. 

Coval

I el porten totes

fins al coval

d'on ploue           

d'un ritme               

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 28.).

COVAROT 

|| 1. Ou dolent, malcovat (Gir., Costa de Llevant); cast. huevo huero. 

|| 2. Ou natural o artificial que posen dins el ponedor perquè les gallines hi ponguin (Plana de Vic, Pla de Bages, Vallès, Empordà); cast. ponedero, nidal.

    Fon.: kuβəɾɔ́t (Vic, Blanes, Manresa, Centelles, Castellterçol, Terrassa, Granollers, Barc.); kuəɾɔ́t (St. Feliu de G.).

    Sinòn.:— || 1, nial;— || 2, covador, covaró, ponedor, senyal.

    Etim.: derivat de covar, amb el sufix despectiu -ot.

Covarot

—No emprenyis el nen! Juliana! Cap covarot... Un dia et tancarem. Ara mateix, si toques la criatura! La llàstima dura fins que s'acaba! (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 38.).

COVERBO (escrit també coberbo). m. 

|| 1. Conversa anecdòtica (Mall.); cast. chascarrillo. Es de lley anar-se'n... a sa Plassa majó, y... després de havé fet un coverbo amb cada carnicé, anà a recaure a sa Pescateria, Maura Aygof. 51. Contar coverbos: contar coses gracioses. Després xerraven, contant rondalles, coberbos, succehits y coses de l'antigor, Galmés Flor de card, 152. No estar per coverbos: no estar de bon humor per admetre converses lleugeres. 

|| 2. pl. Converses anormals (de discussió, de reny, etc.); cast. romances, líos. Poch s'avenen | quant semblants coverbos tenen, Penya Poes. 310. 

|| 3. pl. Circumloquis, paraules sobreres (Mall.); cast. ambages, rodeos. Tan bones ofertes | me feren tombar | y ab ell ben depressa | vaitx vení a Ciutat | sense més coberbos, Penya Poes. 278. 

|| 4. «Superstició o auguri que consisteix en creure que certes paraules sentides casualment en determinades nits de l'any i especialment en la de Sant Joan són oracles que anuncien la ventura o desgràcia de qui les sent» (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: koβέ̞ɾβo, kovέ̞ɾβo (Mall.); kuβέ̞ɾβu (Men.).

    Etim.: del llatí *converbĭum, ‘conversa’.

Coverbos

Rafel Cortès es torna vermell. Intentant que no se li notés la rabia que li pujava per les venes, i sobre­tot que la veu no el delatés, assegura que si havia amenaçat el seu cosí havia estat perquè aquest es deixés de coverbos i no l'empipés amb falses aparicions d'arcàngels.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 68.).

CRAN  A CRAN

Cran a cran

I els llavis sangonosos d'aquella ganyota homicida es van tomar a cloure a poc a poc, com les dents acerades d'una tena­lla a les quals el tornavís va marcant cran a cran el lloc on es mosseguen. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 126.].

 

CRANQUEJAR v. intr.

Anar cap arrera. Puix al conuit d'amor tostemps | a son despit lo vell s'acosta | hi tots temps va carrega l'osta | hi cranquejant, Somni J. Joan 1145.

    Etim.: derivat de cranc. 

Cranquejà

El carro cranquejà en travessar el prat i desaparegué per la cantonada de la rectoria. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 17.].

CRÀQUERS

Cràquers

En Pete els portava sobrants de botifarra perquè els tastessin, i ells se'ls menjaven amb cràquers i gasosa o pa blanc, i comparaven la botifarra d'estiu amb la sueca i el beerwurst. [Louise Erdrich. La reina de la remolatxa. (The beet queen, trad. A. Mas-Griera). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 1990. Barcelona. ISBN: 8477270473. 348 p. P. 77.].

CRASI f. neol. gram.

Fusió de la vocal final d'un mot amb la vocal inicial del següent; cast. crasis.

    Etim.: pres del gr. κράσις, mat. sign. 

Crasi  

Altres personatges, com ara el celta Myrdin, el Merlí de la llegenda, procedeixen, en canvi, del corpus èpic del cicle artusià que gira al voltant de la mítica espasa Excalibur, el nom de la qual ha estat interpretat recentment per celtistes insignes com una mena de crasi de les paraules llatines ensis calibur nus, és a dir, l'«espasa càliba», expressió que ens porta a l'ambient mediterrani. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 406.].

CRASULÀCIES

https://ca.wikipedia.org › wiki › Crassulàcies

Característiques[modifica]. Són plantes crasses o suculentes que emmagatzemen aigua en les seves fulles suculentes. Tenen una distribució cosmopolita, ...

Crassulàcia

Al vestíbul de Bayside Towers hi ha una crassulàcia artificial, i ella és incapaç de passar per davant d'aquella abominació sense allargar la mà i grapejar-ne les fulles, de vegades força brutalment, fins a deixar marcades les ungles a les superfícies de vinil: troba una mena de plaer secret en el seu desdeny. A última hora del vespre, sol mirar-se Johnny Carson a la televisió. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 258.].

CREATINA f., neol. quím.

Àcid que s'extreu de la carn de molts animals; cast. creatina.

    Fon.: kɾeətínə (Barc., Palma); kɾeatína (Val.).

    Etim.: derivat del gr. κρέας ‘carn’. 

Creatina

Llavors s'atura la música, per un moment penso que s'ha acabat la festa i ens fan fora, però el punxadiscos agafa el micròfon i dóna la benvinguda a un tal Gronkowski, «el fill de puta més ràpid de la NFL!», i els focus ja no ens il·luminen a nosal­tres sinó que es concentren sobre la balconada vip i enfo­quen un postadolescent superquadrat que balla com un boig, com si la música encara continués, balla tres vegades més revolucionat que la resta, com si això fos un gimnàs i ell fes spinning hostiant la pera boja. Sua com un marrà, va sense samarreta, és un armari, diries que s'ha passat de creatina. Quan sent que el criden, en Gronkowski s'atura i saluda el públic, després xiula perquè torni la música i el DJ arrenca de nou. (Albert Forns. Jambalaia. Ed. Anagrama, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 9788433915320. 304 p. P. 59.).

 

CREBAR v. intr. ant.

Rebentar, esclatar; cast. estallar, reventar. Esguardat en aquel loc on és la postema madura, e can la ueuretz fet-la crebar ab vna astaca aguda, Tres. Pobr. 32. Un dels seus ulls crebà e sclatà e foné's en licor, Collacions, 216 (ap. Aguiló Dicc.).

    Var. form.: escrebar.

    Etim.: del llatí crepare, mat. sign.

Crebant

Ens divertíem sovint amb les Mille Bornes («mil fites», el nombre de quilòmetres de la carretera Nacio­nal 7), un joc molt emprenyador on els jugadors no deixaven avançar els altres crebant les rodes deis contrincants, imposant-los panes de gasolina, punxades, accidents, semàfors en vermell i altres fantasies.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 86.).

CREBAT, -ADA adj.

Clivellat; obert en crebasses; cast. agrietado. Los vexells vers los caps de aquells són uberts o crebats, Cauliach Coll., ll. 3, d. 1a, c. 3. 

Crebat

L'un a la gaita; no era greu, però me n'ha quedat una gran cica­triu repelada i vermellenca que m'ha valgut el renom, repulsiu i del tot inescaient, de Perot lo Roig, tret a partir d'un simi conegut arreu i crebat de no fa gaire anomenat Perot, talment com si jo, d'aquest animal ensinistrat, no me'n diferenciés sinó per la clapa roja! Però bé, tot això sigui dit només de passada. [Franz  Kafka. Narracions completes volum I (trad. J. Murgades). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1982. ISBN: 8485704207. 198 p. P. 128.].

CREDENÇA (i var. credència). f.: cast. credencia. 

|| 1. Taula o armari que estava prop de la taula on menjaven els reis i prínceps, i que servia per tenir-hi el vi i l'aigua de què es feia tast abans de beure el rei. 

|| 2. Armari destinat a tenir, prop de la taula de menjar, els plats, pitxers i altres recipients destinats a servir en taula; cast. credencia, aparador. Onze escudelles grans, un parell de lançols per a la credència, doc. a. 1493 (Archivo, vii, 112).

|| 3. Tauleta situada lateralment prop de l'altar i que serveix per tenir-hi preparades les canadelles i altres instruments litúrgics. Unes toualles de la credèntia, Inv. Bertran a. 1614. 

|| 4. Conjunt dels sis canelobres grans que estan damunt l'altar, i enmig dels quals hi ha la santa creu. 

|| 5. ant. Llibre de credença: llibre de comptes de les germandats i confraries. Los taulers y credencers... d'esta hora en avant en los llibres de les credences y taules no assenten despaig algú, Tar. preus ii. 

|| 6. Escorxador, espècie de banc de fusta on ajeuen els animals per escorxar-los (Tortosa, Beseit). V. cardença.

    Fon.: kɾəðέnsə (Barc., Palma); kɾeðénsa (Val.); kaɾðénsa (Tortosa).

    Etim.: pres del llatí medieval credentia, mat. sign.

Credença

I mentrestant, en Josep, que ja havia arribat a l’altar major, encenia els culs de ciri que trobava a la credença... a la claror trontollant d’aquells llumets, tots miraven, esborronats, l’aspecte sepulcral que feien els sants i les escultures del retaule. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 40.).

CREÏLLA f. 

Patata (Sueca). V. criadilla.

CRIADILLA f., 

forma castellana que és la base de les nombroses variants dialectals valencianes que signifiquen ‘patata’. Portaba el conte dels ous que ponien les gallines, del número de... les sebes, criailles [sic], peres..., Navarro PP 24.

    Fon.: kɾiaíʎa, keɾaɣíʎa (Val.); keɾeíʎa (Cullera); kɾeðaðíʎa (Puçol).

    Intens.:—a) Augm.: criadillassa, criadillota.—b) Dim.: criadilleta, criadilliua.

Creïlles

El tal Llopis, a la filera del darrere, badava una boca fos­ca, com un canó de rec en ple estiu. Va parpellejar i va fer burilles.

—La Mare de Déu... —va exclamar a la fi—. Don Gaetà, jo només servisc per comptar creïlles!

L'aula es va omplir de riotes, i el preceptor va frenar la burla amb un gest de la mà. (Alfred Bosch. Inquisitio. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-664-0770-0. 432 pàgs. Pàg. 13).

CREMADENT 

|| 1. A cremadent: a) De calent en calent. «S'ho va menjar a cremadent»: s'ho menjà essent encara calent, sense esperar que refredés (Olot, Amer).—b) De pressa, amb delit, sense returades (parlant de menjar). «Es coneix que t'agraden molt els ous ferrats: te'ls menges a cremadent!» (Empordà, Maresme, Penedès). El llebrot se rostí y ells, cap-baixos... se'l menjaren a crema-dent y ab gana, mes sense pler, Víct. Cat., Sol. 249.—c) De pressa, a corre-cuita (parlant de qualsevol acció). «Els cavallets corrien a cremadent».—d) Molt ran, quasi fregant, a crema-roba. «Li ha passat la bala a cremadent» (Reus). 

|| 2. adj. Cremador, que crema (Montblanc); cast. ardiente. «Toca aquest ferro, veuràs que és cremadent» (Montblanc). a) fig. Irritant, que produeix indignació. «No digueu, que això de no voler creure és molt cremadent!» (Montblanc).

    Fon.: kɾeməðén (pir-or., or.).

    Etim.: compost de crema (imperatiu de cremar) i dent. En el || 2, el compost, de valor adverbial, ha passat a esser un vertader adjectiu, probablement influït per la desinència -ent que ha fet que el mot fos considerat com un participi de present.

Cremadent

Arribada que era l’hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes i tau, tau, s’esmunyia cap a un racó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l’entrada, com si anés a fer una malifeta. Aprofitava per escórrer-se al començament de l'àpat, quan tothom, mossos i mosses, s’empassava a cremadent les primeres cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder distreure's en res més... i ella aleshores passava silenciosa i llisa com un clap de núvol. anant-se a fondre en el seu amagatall.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 361).

Cremadent

Darrera la casa, un hortet de llegums d'on lo senyor Vicenç treu la rica escarola que tant li agrada quan se fulla el peix fregit a cremadent. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 27.).

Cremadent

Deixem-lo que, una mica espantat, es revingui, sense espiar-lo, de l'espasme voluptuós d'Elvira. Aquell món era evidentment un altre món. Ja no era necessària la complicitat d'unes "circumstàncies". D'un "ambient". Allò era a cremadent. Allò era una puntada de peu a la seva adolescència. No se sentí cap crit de "t'estimo". Zeni no reeixí a trobar cap paraula. Les que digué Elvira foren indesxifrables. (Francesc Trabal. Vals. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 842971555X. 204 p. P. 191.).

CREMALLS m. pl.:

V. clemàstecs. 

Cremalls

Era una dona petita, que seia tot el dia al banc, mirant enllà de la finestra i que no badava boca, com si fos muda o com si no entengués la parla humana. Però un vespre, la mestressa de la casa on la tenien tancada es va posar a fer el sopar, i va encendre el foc, i va penjar als cremalls una olla de llet per fer sopa. Tot d'un plegat, mentre la dona traginava, l'encantada va cridar:

-Corre, corre! Que la llet blanqueta se t'escapa! (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 26.).

 

CREMALLOT m. 

Part carbonitzada del ble d'un llum d'oli, d'una candela, d'un cigar, etc. (Barc., Solsona, Pobla de L., Camp de Tarr., Eiv.); cast. moco, pabilo. Comença de convertir-se la llum clara de l'estiueig en un cremallot vacil·lant, Carner Bonh. 133. El pastor diu al rabadà que vagi a mocar el llum de ganxo..., doncs té cremaiot al bec i fa poca claror, Catllar 14-5-1921.

    Fon.: kɾəməʎɔ́t (Solsona, Barc., Tarr., Valls); kɾəməјót (Pobla de L., Eiv.).

    Refr.

—«Cremallot al llum, pluja i no fum» (Gomis Meteor. 24).

    Etim.: derivat de cremall, art. 1.

Cremallots

Generalment tenien quatre brocs -n'hi havia també de dos brocs-, i l'aparell complet comprenia forçosament unes tisores per a "mocar” els cremallots dels blens i unes pinces o agulles per a estirar-los. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 92).

Cremallot

Lo secretari xuclà el cigarro que les emocions i l'humitat no deixaven tirar, i fregant-ne el cremallot a la paret i rascant mistos al camal dret de les calces... se deia pensivol:

"Avui està de mal humor... algú li ha dit que son pare m'ha parlat; però sostindré que és mentida, testimonis no n'hi ha, lo mal humor passarà i haig de poder poco d'una manera o altra l'avorriré de venir al poble. Lo principal és fer durar lo negoci i sostraure al vellot unes quantes pesses grogues. Lo difícil serà fer canviar d'idees a l'hereuet; però son pare s'atindrà als resultats i el dia que el noi torni al Mas, renyit amb los de la Milícia i sense mossa, no podrà per menos de reconèixer que lo promès és degut."  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 53.).

Cremallot

«Que jo deixi de viure -així encetava el seu dolç aire de melancolia quan per la pèrdua o per estar-ne tip finia el joc, Que jo deixi de viure -deia- quan a la llàntia em manqui l'oli, abans que de servir de cremallot als joves esperits que s'enamoren només d'allò que és nou, i els quals judicis són simples pares de llurs guarniments, i qual constància expira ans que la moda que han forjat». És això el que desitjava, i jo, darrera d'ell, també ho desitjo. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 22.].

1. CREMELL m. 

Cremallot (Empordà, Barc., Sta. Col. de Q., Val.); cast. pabilo. Hi va talment brillejar el cremell d'un misto, Oller Rur. Urb. 126. D'un sentiment fort i novell | que més atia el viu cremell, Colom Nerto 86. La teia de la guerra | encara té el cremell mal apagat, Riber Poes. 293.

    Fon.: kɾəméʎ (or.); kɾeméʎ (val.).

    Sinòn.: cremalló, cremallot.

    Etim.: derivat de cremar.

2. CREMELL m. 

|| 1. Tros llarguer de glaç (Camp de Tarr., Val.); cast. carámbano. 

|| 2. Porció de cera, generalment de forma llarguera, que davalla per la superfície d'un ciri o candela i que en prendre's hi queda adherida (Val.); cast. moco.

    Etim.: contracció de caramell, mat. signs., probablement amb influència decremar o de cremalló.

Cremell

No tenien fillets, i ben xamosos, tants de sers imperfectes? Doncs, ¿per què ells, que no ho eren, no havien d’infantar una niuada d'àngels d’anquetes toves i ullets com un cremell? (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 171).

CREPITAMENT

espetarrec | enciclopedia.cat

https://www.enciclopedia.cat › gran-enciclopedia-catalana

Soroll paràsit, crepitament.

Crepitaments  

Després, quan aquest ja flamejava ardentment, hi van afegir llenya mullada que el foc devorava amb forts crepitaments. Jo em vaig canviar la roba interior i els mitjons i em vaig posar el tricot que m'havia regalat Josep. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 285.).

1. CRESPA f. 

|| 1. ant. Crespell? Con se deuen fer crespes de pasta e d'ous, Flos medic. 250 vo. 

|| 2. Planta de l'espècie Ribes uva-crispa L. (Cat.); cast. agrazón. (V. agrassons).

    Etim.: del llatí crĭspa, ‘arrissada’.

2. CRESPA f. 

Clepsa (Gir.).

    Fon.: kɾέspə (Girona).

Crespes

Quan arribava a la caseta la mare no m'exigia fer res, em guanyava la vida. Rondava amb la Gusti i el Rafael, que en sabien un niu d'anar per fora i fer-ne de crespes. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 P. P. 53).

Crespa.

— Per ara no s’hi pot dir res de cert... Demà el senyor tornarà... Diu que n'ha d'haver passada alguna de molt crespa... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 143).

Crespa

Una vegada que l’atraparen mentre en feia alguna de crespa i el van abocar a la Gorga per ofegar-lo, de l'esglai que va rebre agafà mal de Sant Pau i, quan té algun accident, la gent se li aparta de la vora dient que és perquè no ha pogut esbravar la quimera. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 230).

-¿I tu per què no te'n vas amb el senyor? ¿Qué esperes ara, si ja has sopat?

I així l'un no podia fer moure de lloc l'altre. Però Crivello adonant-se que ja era l'hora convinguda amb Giannole, esdegué: «¿I per què em preocupo d'aquesta? Si no fa moixoni, en rebrà de crespes.» I fet el senyal convingut, anà a obrir la por ta; i Giannole, venint tot d'una entrà amb dos companys, i tro bada la donzella a la sala, la prengueren per endur-se-la. La jove es resistia i començà a cridar fort, i així mateix la criada en sentir els xiscles, Minghino prestament corregué amb el seus companys cap allà, i veient que tenien la donzella ja fora de la porta, traient-se les espases, cridaren tots:

—Ah, traïdors, sou homes morts! La cosa no s'acabarà a ¿On s'és vist aquesta violència?  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 412]. 

Crespes

Quan ens agrupàvem en colla els diumenges i altres festes, de vegades fins a cinc i sis, a dir la veritat, en fèiem de crespes. Anàvem a la Mina, prop del Besòs, fer vi. Fèiem llargues excursions per les muntanyes veïnes, i al capvespre, de tornada, començàvem a Vall- carca una filera de visites a les tavernes, que acabaven al Pont dels Àngels, passat el Bogatell, fins on solien acompanyar-me. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 160.).

 

Crespa

És clar que, de tant en tant, mentre feien alguna de crespa, però, en general, tot anava bé. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 189.).

CRESPELL m. 

|| 1. Capa més consistent que es forma a la superfície d'una cosa líquida, terrosa, pastosa, etc. Especialment: a) Capa greixosa que es forma damunt el brou (Camp de Tarr.).—b) Crosta de sucre que sol fer-se a la superfície de les fruites confitades; cast. costra.—c) Cresp de la llet; cast. nata, crema. 

|| 2. Pasta dolça composta de diferents ingredients i feta de diverses formes, segons les regions, però que en general té per nota distintiva la d'esser rugosa, ondulada o dentellada. E pres de lla sistella dell pa alís que hera devant Nostra Senyor pa menys de levat e una bastesa a manera de crespel salgada d'oli,Bíblia cat. París, 55 (ap. Balari Dicc.). Fideus, macarrons e andarins se han de fugir molt axí com també los bunyols e crespells, Libre de la Peste, 70 (ap. Aguiló Dicc.). Especialment: a) Coca de pasta adobada, molt esponjosa, feta de farina, ous i sucre (Camp de Tarr.).—b) Espècie de bunyol de farina i oli, prim, torrat a la paella (Falset).—c) Mena de bunyol fet de flor de carabassera empanada (Llofriu, Palafrugell).—d) Coqueta molt prima que es fa d'ou i farina a cullerades (Olot).—e) Coqueta rodona, molt prima, de farina i saïm, coberta de sucre i amb puntetes per tota la vorera (Men.).—f) Coqueta de pasta de farina amb saïm o amb oli, i a vegades amb ou, sempre ensucrada, de formes diferents, amb puntes o tavelles (Mall.). Les solen fer per Pasqua. A certs pobles les pasten, no amb aigua, sinó amb suc de taronja, oli, saïm i sucre; n'hi ha que hi posen ous; altres hi posen llet. Un infantó vengut de fresch prengué un crespell an en Zidro, Maura Aygof. 134. Qui feya ensaimades, | crespells, massapans, Penya Poes. 167. 

|| 3. Espècie de coral blanc, les branques del qual serveixen de criador als cucs anomenats tremelitges (Menorca); cast. madrépora.

    Fon.: kɾəspéʎ (or., bal.); kɾespéʎ (occ.).

    Intens.:—a) Augm.: crespellàs, crespellarro.—b) Dim.: crespellet, crespelletxo, crespelleu, crespelli, crespelló.—c) Pejor.: crespellot.

    Etim.: derivat dim. de cresp.

Crespells

A la Riba, entre les roques, els primers que han arribat trien els millors llocs per estendre les estova­lles i es preparen en calma per dinar, truites i cocarrois, a més de crespells.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 180.).

Cres­pells

Per setmana santa, la padrina, com les altres dones del vilatge, apun­tava (és a dir, preparava) les bunyetes. Al Vallespír, en diuen cres­pells.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 65.).

Crespells

Les aranyes fan també llurs habitacions i palaus tot d'una sola matèria, és a dir, de bell fil; i les teixeixen més deli cades que seda, en diverses faisons i a claravoia, llargues, quadrades, a triangles, rodones, que sembla que siguin crespells, amb moltes cordes i fils, sense que els calgui fus ni filosa, ni devanadora, ni torteres, ni cardes, ni tallador, ni teixidor. I els fills d'Adam no poden ni saben fer una cana de drap o de tela sense els dits enginys.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 76.).

Crespells

Decididament, li era impossible d'admetre que un condemnat a mort no n'hagués rebut alhora la vocació. Quan li vaig demanar noves sobre els nostres crespells, no em respongué tampoc. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 75-76.].

CRESPINELL m.

Planta crassulàcia de diferents espècies del gènere Sedum.

|| 1. L'espècie Sedum altissimum (Tarr.); cast. uña de gato. (V. crespinella).

|| 2. L'espècie Sedum album (or., occ., val.); cast. siempreviva menor, hierba puntera menor. També s'anomena crespinell blanc; és una planta que viu per qualsevol lloc, per poca terra que tingui; sobre les teulades i roques fines, sense terra, no s'hi mor. La soca els fa de seient, | lo crespinell de catifa, Verdaguer Bethlem 63.

|| 3.   Crespinell groc, o crespinell coent, o crespinell picant: l'espècie Sedum acre; cast. uvas de gato, pan de cuco.

    Fon.: kɾəspinéʎ (pir-or., or.); kɾespinéʎ (occ., val.).

    Sinòn.:— || 1, arròs de pardal, crespinella, pinyons de rata;— || 2, arròs de bruixa, arròs de pardal, arròs de paret, crespinella blanca, raïms de llop;— || 3, curatalls, herba de cremat, raïms de llop.

    Etim.: derivat de cresp, ‘arrissat’. 

Crespinells   

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, viCRESPÓ m.

|| 1. Fil que resulta de tòrcer junts dos o més caps de seda dels quals n'hi ha un que ja ha estat tort abans; teixit obtingut amb el dit fil i que es caracteritza per tenir la superfície rugosa; cast. crespón. Crespons negras y colors de dos pams y mitg de ample, Tar. preus 24. Li pentina es capell alt amb un mocadó vey de crespó coló de canari, Maura Aygof. 52.
|| 2. Roba de lli o de cotó, gruixuda, amb dibuixos que imiten l'efecte del veritable crespó, i que s'usa per a roba de taula i per a vestits de dona; cast. crespón.
|| 3. Tros de tela de crespó || 1, negre, usat com a signe de dol; cast. crespón. Crespons d'endolament, Costa Agre terra 154. Ahon porten... eixa flamejant espasa | entre palmes y crespons, Llorente Versos, i, 73.
    Fon.: kɾəspó (pir-or., or., bal.); kɾespó (occ., val.).
    Etim.: derivat de cresp.

Crespó

Hi havia bon foc, i se sentia una olor asfixiant de crespó escalfat (aleshores sabia de què era aquella olor, però ara ja ho sé). [Charles Dickens. David Copperfield. (David Copperfield, trad. J. Sellent). Ed. Navona, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788417181505. 992 pàgines. Pàgina 156.].

CRESTALLERA f. 

|| 1. Part més alta que s'estén horitzontalment al cim d'una paret, d'una façana, etc.; cast.cresta, cima. Una resplandor feble s'estengué per demunt de la crestallera de la paret, plena d'arestes de vidre y punxes de claus, Víct. Cat., Sol. 23. Especialment: a) Carena de la teulada (Ll.).—b) Carena de la serra (Urgellet, Pallars). V. crestellera.

    Fon.: kɾəstəʎéɾə (or.); kɾestaʎéɾɛ (Ll.).

    Etim.: derivat de crestall, art. 1.

Crestallera

Fins ara havien treballat els forçuts. Després va ser el torn dels més traçuts, perquè s'havien de col·locar les anguiletes, una crestallera feta per una línia de teules posades sobre l'aresta que formaven els dos aiguavessos de la teulada. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 137).

Crestalleres

L'home, per no fer soroll, s'havia llevat els esclops i a peu descalç avançava felinament, escondit darrera els canyars. Ni les crestalleres de fang, ni les pues dels arços, ni les altres espines i esterlocs, tot això que el gebre esmola, enverina i fa esdevenir hòrrida, no aturava pas la fallera d'aquell perseguidor, que certament no es preocupava mica d'on assentava la petja. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 267.).

CRESTIRI m. ant.

Clisteri. Si lo cauall pixarà sanch, penràs XX rouells d'ous, e mesclar-los-as ab de bon vi vermell..., e donar-li'n-as pel ses ab algun estrument en guisa de crestiri, MS Klag. segle XIV, 11. Preneu lo ocell destrament e dau-li un crestiri ab una manegueta petita que ha nom xeringa, Anim. cassar 66 vo.

CLISTERI m.

Lavativa. De... clisteris e supositoris, Cauliach Coll., ll. 7.

    Var. form.: crestiri, cristeri.

    Etim.: del llatí clystērium, mat. sign.

Crestiri,

Què us sembla de la cigonya? La qual quan se sent dura de ventre, se'n va a la mar i, prenent de l'aigua de la mar amb el bec, se n'omple la boca i la posa per darrera a manera de crestiri, sabent que el crestiri és perfecta medicina per a la duretat de ventre. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 165.).

CRÉTUA (i ant. creta). f.

Escletxa; cast. grieta. Un poch m'és vijares que les entena, axí com si per una creta o fenella ho guardava, Genebreda Cons. 137. Ubrí's la terra en amples cretes per qui penetra lo lum del sol al infern, Alegre Transf. 13. Cercar-hi gratonells o cargols per les crètues, Víct. Cat., Mare Bal. 12. Les crétues de la porta s'enfosqueixen, Ruyra Parada 16. Abaixava rostos avall... arrapant-se a les crètues i ressalts de la roca, Ruyra Flames 86. Alícia... recollí les miques de pols que hi havia a les crètues de l'empostissat, Roig Flama 119. «La pols es fica entre les crétues de l'enrajolat» (Empordà).

    Fon.: kɾétuə (Empordà, Costa de Llevant, Costa de Ponent). A Barcelona molta gent pronuncia crètua, amb e oberta, i molts així ho escriuen amb accent greu; però la pronúncia popular empordanesa és amb e tancada.

    Sinòn.: cretlla, escletxa, encletxa, crull, retxillera, fenella.

    Etim.: la forma creta és evidentment germana del cast. grieta i del fr. crette, mat. sign., i cal fer-la venir per derivació del llatí crepĭtare, ‘esclatar’ (Wagner, ZrPh, lxiii, 524). El mateix origen ha de tenir la forma crétua, però la u és una mica estranya i no es veu clar d'on pot procedir. Segons Spitzer Lexik. 56, cal explicar-la per influència de mots com pèrdua i vàlua. 

Crétues  

Aquell vianant és un foraster a qui ningú sap altre nom que el de l'Home del bosc. D'ençà que és vingut a l'encontrada viu a la boscúria en una barraca de feixina i gleva, sense altra companyia que la d'un gos de ramat. Fa de carboner i, quan li lleu, es dedica a la pesca, parant filats a les salpes encauades, perseguint els crancs per les crétues de les roques i fent caure, amb esquer i grumeig, als hams de ses canyes, els bissos i les orades que s'acosten a les maresmes en les nits de lluna. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 22.).

 oles boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

Crespinell

alterna el crespinell amb la

consolva grassa.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 102.).

CRIBELL

Cribell

¿Qui, doncs, us sembla, frare Anselm, que tingui millor memòria: o nosaltres, els animals, o vosaltres, els homes? Per la qual cosa, si teniu altra raó, digueu-me-la, car aquesta no és pas suficient per provar que Déu us hagi donat millor memòria o recordança que a nosaltres; ans és tot al contrari, com us he dit i explicat. No us vanteu doncs de poder tapar el sol amb un cribell, car no sabríeu fer-ho. -  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 50.).

CRIPTÒGAMA adj. f., neol. bot.

(Planta) que no té òrgans sexuals visibles; cast. criptógama.

    Etim.: compost del gr. κρυπτóς ‘amagat’ i γάμος ‘matrimoni’. 

Criptògams

-Té... que té vuitanta-set anys! La successió està lliure, i els candidats són nombrosos. Nosaltres tenim el nostre, i els criptògams el seu.

El pare Paul ha evocat els fidels de la cripta amb un aire de menyspreu temperat per la caritat cristiana: convertit a la Santa Rússia almenys tant com a l'església ortodoxa universal, es manté apartat d'aquells francesos que rebutgen el patrimoni eslau i somien una ortodòxia francòfona. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 232.].

CRISOPAS

Crisopas

Després de tres jornades, caminant cap al migdia, l'home .roba a Anastàsia, ciutat banyada per canals concèntrics, i sobrevolada per estels. Ara hauria d'enumerar les merca­deries que es compren bé de preu: àgata, ònix, crisopas i tres varietats de la calcedònia; lloar la carn del faisà rat que es rosteix sobre la flama de llenya madura de cirerer i s'amaneix amb molta orenga; parlar de les dones que he vist que es banyen a la bassa d'un jardí i que de vegades conviden -segons diuen- el viatger a despullar-se amb elles i a perseguir-les per l'aigua. [Italo Calvino. Les ciutats invisibles (Le città invisibili. Trad. F. Sales). Ed. Empúries, Barcelona 2ª ed. 2016. ISBN: 9788499305127. 168 p. P. 16.].

CRISPILINA

Crispilina  

Però, què podran obrar ta valentia i tes armes / contra un somni que no entenc i un prodigi que m'espanta? Per scrutar i intercapir del somni les formes vàries mon ingeni requireix, no la valentia i armes. Refereix-me, doncs, lo somni i los prodigis enarra, que les arts divinatòries tinc en l'ungla epilogades: / quiromància, geroscòpia, / nicromància, piromància, profecia, vaticini, / tarmaqueia, matemàtiques, la crispilina i auguri, enomància, capromància, generliaca, goètica, / et reliquas artes màgiques. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 48.).

CRIT m.: cast. grito.

|| 1. So o conjunt de sons fort i penetrant llançat per boca d'una persona o d'un animal. Als crits que l'infant gità com lo lop lo pres, se despertà lo pastor, Llull Blanq., 49, 1. No sentien sinó plors e crits, Boades Feyts 101. En açò arriba al temple lo crit de ses germanes, Atlàntida, iii. Lo crit sublim escolta de l'àguila marina, Costa Poes. 44. Proferí un crit sord, Ruyra Parada 31. Els verbs que més s'usen amb crit són donar, fer, llançar, pegar: Los mortals crits que dauen per lo gran perdiment que feyen, Tirant, c. 5. Férem un crit davant d'una agrupació de cases: ningú respongué, Verdaguer Exc. 20. Fa un gran crit i arrenca un plor, Maragall Enllà 34. Cridar grans crits (ant.): fer crits molt forts. E quasi fora exit de seny, començà a cridar grans crits e a fer lo pus fort e maior dol del món, Curial, i, 13.

|| 2. Paraules pronunciades en veu molt alta. Perçò a grans crits parlant tots cridauen, Passi cobles 35. Dient amb un crit: Déu vos salve, Maria, Verdaguer Flors 95. «Parlar a crits»; «Dir les coses a crits». Alçar el crit: posar-se a parlar en veu molt alta i amenaçadora. Pegar un crit a qualcú: donar-li una renyada enèrgica. Haver-hi crits: haver-hi converses violentes, de gent que discuteix enèrgicament o que s'insulta. Crit de guerra: paraula, locució o frase que es pronuncia a grans veus per enardir els combatents. Entre els minyons del pla i los de la serra | va a rompre, valga'ns Déu!, lo crit de guerra, | quan altre crit més aspre los agermana a tots, Canigó i. Crit d'alarma: paraula, locució o frase (com «a l'arma!», «foc!», «lladres!», etc.) que es pronuncia a altes veus per avisar la gent d'un perill imminent. Crit de venedor: paraula o frase pronunciada fort pels venedors per anunciar llur mercaderia. Tornarà s'estiu... amb es crits d'ets horxateros per devora es cadafal, Roq. 4. Especialment: a) Invocació; acte de pronunciar en veu alta el nom de qualcú perquè acudeixi. Cridau nostre Senyor Déu lo Sanct Sperit, que tantost deuallarà al vostre crit, Villena Vita Chr., c. 270. Donar (o fer) un crit a qualcú: cridar-lo; pronunciar fort el seu nom perquè acudeixi. Donar crit a qualcú: dir el seu nom en veu alta, per saludar-lo, per fer-lo sortir o venir, etc. «Al passar pel vostre carrer, des de l'entrada vaig donar el crit a la teva dona» (Camp de Tarr.).

|| 3. Fama, anomenada; veu pública d'una cosa. Les llengües de més crit, per més segles y més inspirades plomes conreades, Marian Aguiló (ap. Obrador Arq. lit. 52). Vilanova que aleshores començava a tenir crit de adornista, Collell Fadrin. 32. Sangrador?... Són gent molt currutaca y de molt crit entre les minyones de servey, Vilanova Obres, viii, 193. Fer crit: dir se molt una cosa, córrer-ne la veu pública.

|| 4. La veu especial de cada casta d'animal. «El crit del porc és el grunyit».

|| 5. fig. So fort i penetrant d'una cosa inanimada. Aixeca una campana angèlic crit, Verdaguer Idilis.

    Loc.—a) Crits i amunt!: expressió que indica geni, gosadia, coratge (Barc.).—b) Haver-hi uns crits d'Israel: haver-hi molts crits de baralla o discussions violentes (Empordà).—c) Arròs amb crits: arròs broix, sense tallades (Cast.).—d) Esser un crit de no moure's al rei: esser una cosa demanada a un preu molt excessiu.

    Refr.—a) «Hi ha mals que no volen crits» (Manresa).—b) «Molts crits i pocs cops»: vol dir que convé avisar molt i no pegar gaire als infants per educar-los.—c) «A la taula i al llit, al primer crit» (Cat., Val.).

    Fon.: kɾít (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).

    Intens.:—a) Augm.: cridàs, cridarro, cridot.—b) Dim.: cridet, crideu, cridiu.—c) Col·lectius: cridera, cridadissa, cridòria, crider.

    Etim.: derivat postverbal de cridar. 

Crit

TITUS

Ei, Marc, ei, germà meu! Titus et crida.

Entra MARC.

Marc estimat, cerca el teu nebot Luci; el trobaràs enmig dels gots, i digues-li que vingui a casa meva, acompanyat d'alguns dels prínceps de més crit dels gots; que acampi els seus soldats allí on es trobin, i li dius que al banquet de casa meva l'Emperador i l'Emperadriu vindran, i que ell dinarà amb ells. Jo t'ho demano pel meu amor, i fes que ell obeeixi per respecte a la vida d'un vell pare. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 143.].

1. CRIVELL m. 

Espècie de garbell fet de pell amb foradins (Ross., Conflent, Vallespir, Vall d'Àneu, Boí, Pont de S., Fraga, Tamarit); cast. criba, harnero. Fan de sa bossa | ample crivell, | arer, garbell, | forca e pala, Spill 539. No són compresos mercés qui vagen ab criuell o ab roba per vila en la mà o al coll, doc. a. 1470 (Bol. Ac. B. L. xi, 284). Al cim de l'era, portada per les tres cames d'una cabra formada de tres bitlloques, estava penjat el crivell, J. Blazy (Rev. Cat. ii, 271).

    Fon.: kɾiβéʎ (Ross., Conflent, Vallespir, Esterri, Pont de S., Senet, Boi, Fraga, Tamarit).

    Sinòn.: garbell, porgador.

    Etim.: del llatí cribĕllu, ‘garbell’.

2. CRIVELL m.: 

V. clivell.

Crivell

Vam pujar-hi amb en Molet tan bon punt el moviment es va alentir prou perquè no ens féssim mal nosaltres també. Quan va veure la destrossa, es va quedar paralitzat, marejat, va haver de seure da munt del crivell. Tremolava i no deia res, fins que no va pujar algú altre no el vaig poder treure d'allà dins.   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 32).

Crivell

I nós i tots els ve nerables barons de la nostra cort acordem que la vostra opinió és vertadera, això és, que entre vosaltres, fills d'Adam, sou de major noblesa i dignitat que nosaltres, animals, i que sou, de dret, els nostres senyors, i nosaltres els vostres vassalls. I això és la pura veritat; que el sol, mal es pot cobrir amb un crivell. I us preguem i supliquem, de tot nostre poder, que us plagui predicar, dir i amonestar als fills d'Adam que els pobres dels nostres animals els sien recomanats.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 196.).

Crivellaven  

Aleshores em vaig trobar davant del tribunal i vaig abraçar ràpidament tota l'assemblea amb una llambregada àmplia i es­poruguida, mentre les seves mirades fixes, agudes i penetrants em crivellaven com fletxes, ja que aquell dia em tocava a mi fer els honors de l'espectacle. [Charles Nodier. La fada de les engrunes (La Fée aux Miettes, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2008. ISBN: 97884924440108. 218 p. P. 121.].

1. CROC m. 

Peça de ferro o d'altra matèria dura, que fa corba en un dels seus extrems i serveix per a agafar, subjectar, penjar, etc.; cast. gancho. Dos crochs de collar roba, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 413). Mas si no vols d'ests crochs esser gaffat | sus la pega no't demostres soberch, Febrer Inf. xxi, 50. Especialment: a) Bastó llarg amb un ganxo de ferro a un extrem, que serveix per a atreure una embarcació cap a una altra o per a pescar tonyines, etc.: cast. cloque, garfio. Per lo preu de dos crochs de ferre grossos... per obs de la nau del senyor rey, doc. a. 1457 (Arx. Gral. R. Val.).—b) Peça corba que servia per a atreure la corda de la ballesta fins a muntar-la en la nou en parar l'arma; cast. gafa, gancho. Ballester deuen hauer... dues ballestes de dos peus e vna de strep... e ll crochs, Consolat, c. 309. Les ciutats... feyen ballestes e cayrells e crochs e llances, Muntaner Cròn., c. 44. Una altra ballesta de strep ab son croch, doc. a. 1329 (Arx. Gral. R. Val.). Cascú dels ballesters deu portar ballesta e croch, doc. a. 1368 (Capmany Mem. ii, 393). Item VIII crochs cascun ab sa maneta, item VI ballestes, doc. a. 1417 (Boll. Lul. xx, 136).

    Fon.: kɾók (pir-or., or., occ., val., bal., alg.).

    Etim.: del germ. krok, mat. sign.

2. CROC m. 

Cop de puny donat damunt el cap (Bonansa); cast. coscorrón.

    Fon.: kɾɔ́k (Bonansa).

    Etim.: onomatopeia.

3. CROC, CROGA adj. ant., 

per groc. Dos tovalloles de tela d'Almaria ab llistes crogues, Inv. Pr. Viana 198.

4. CROC 

Llin. existent a La Selva del Camp, Tamarit, Tarr., etc.

Crocs

Rwanda ara mateix i deixar-nos en pau a nosaltres.

Haj: (intervenint ràpidament en francès, presumiblement per desviar el tema) ¿Nosaltres? ¿Algú ha dit nosaltres? (veritable afusellada de crocs repicant, seguida d'un silenci de mort) ¿De veritat creieu que tot això ens afecta, a nosaltres? L'avi no ens vol pas per a res, a nosaltres, vol poder. Vol un lloc en la historia abans de rebentar, i per obtenir-jo está dis­posat a vendre'ns a tots al seu misteriós sindicat i ensorrar-nos tota la puta casa al damunt.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 169].

CROMPAR v. tr., forma vulgar, 

per comprar. S'havia ficat... una barretina crompada a Prats de Molló, J. Pons (Rev. Cat. ii, 10).

    Fon.: kɾumpá (Ross., Cerdanya); kɾompá (Amposta, Tortosa, Morella, Llucena); kɾompáɾ (Val., Gandia, Biar, Xixona).

Crompar

T'explicaré quelcom, nin... Crompis pas mai una votura nova. Al cap d'un mes ja ha perdut el quaranta per cent de la seua valeur. T'aconselli més aviat de crompar sempre una votura de segona mà en un garatge amb una garantia de dos o tres anys. 

Van fer un cafè a la Samaritaine abans de sortir de Marsella. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 106.).

CRUGIA f.

|| 1. arq. Espai comprès entre dos murs de càrrega (Fabra Dicc. Gen.).

|| 2. nàut. Part mitgera d'una nau de popa a proa, l'espai comprès entre babord i estribord (BDC, xii, 25).

    Sinòn. preferible: cossia.

    Etim.: pres del castellà crujía, mat. sign. 

Crugia

Llavors, de cop i volta, veient que jo examinava el canó giratori que hi havia a la crugia—un llarg canó de bronze del nou, em va dir:

-Mou-te, grumet! Vés a baix a ajudar el cuiner. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 91.].

CRUI m. 

Obertura llarguera i molt estreta, principi de ruptura d'un cos sòlid, produïda per un cop o per altra causa (Mall.); cast. quebraja, hendidura. «Aquesta paret està plena de cruis». «Per un crui de sa porta t'he vist passar». Les reletes més humils, obrint-se pas per dins els cruys, llivanyes y parts feses dels singles,Penya Mos. iii, 64. Es cruy de sa ribella se perllonga y s'obri cop en sech,Ignor. 46.

    Fon.: kɾúј (Mallorca).

    Var. ort.: cruy (ant.); crull (molt literari).

    Sinòn.: fenella, fesa, retxil·lera, escletxa, cretlla, crètua.

    Etim.: derivat postverbal de cruiar.

CRUIAR v. 

|| 1. tr. Obrir formant crui (Mall.); cast. rajar, resquebrajar. Llustrosos sos fuyatges encara són; | no'ls han cubert sas plujas de llim verdós, | no'ls ha cruyad encara sa neu que's fon, Aguiló Poes. 213. Anc que la set cruiés mon paladar | com una febre d'ossos, | no beuria de l'aigua que em donau, Alcover Poem. Bíbl. 64. a) fig. Se donaren el darrer adéu, l'adéu qui cruya violentament el cor, qui'l trenca, Galmés Flor de cart, 105. 

|| 2. intr. o refl. Obrir-se fent crui (Mall.); cast. rajarse, resquebrajarse. Es pern del món té cosa españada, o bé ha cruyat o ha fet mica de moviment, Roq. 21.

    Fon.: kɾuјá (Mall.).

    Etim.: incerta. Sembla que cal considerar cruiar com a germà del fr. crouler i de l'it.crollare, que signifiquen ‘sacudir’ i ‘esbucar-se una construcció’. L'origen que s'ha suposat a aquests dos mots és una base llatina *crotŭlare, que uns consideren contracció de corrotŭlare ‘fer rodar’ i altres derivat de crotălum ‘castanyola’ (cf. A. Thomas, Rom. xli, 451).

Cruiaren

Les fulles dels plàtans eren quasi grogues al passeig vuitcentista, una bufada de vent se n'endugué les primeres deixant una branca ridículament despullada. Quan es cansà de jugar-hi, les abandonà just devora els meus peus. Vaig trepitjar-les i es cruiaren sota el meu pes. Començava la tardor i en aquells moments me n'adonava. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 39.).

Cruis 

Confiava en les seves vides de santes com a mèrit màxim. Però les informacions de Costura, si provava que eren certes, no podien prendre's a la lleugera, especialment ara que acabava de rebre amonestacions dels superiors, ara que tenien les arques buides i molts de cruis a la casa.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 174.).

CRULL m.:

V. crui. 

Crull

El cel s'enfosquia. Dins l'aire se congriaven tristors vagues Per un crull de la nigulada guaitava un tall de cel, lluminós com una promesa. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 404.).

CRUM

Crum

La veu de Torador va prosseguint: "Nals i grops, a diferència dels peritots, tenen les bribes blanes i les comes crans, probablement perquè el crum els és inconegut, ja que els peritots no el practiquen en temps de bocadia.... (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 105.).

CUABARRADA

Àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus)

Resident, no gaire nombrós i localitzat, a les serres d'àmbit mediterrani del litoral i prelitoral. Més escàs a les serres prepirinenques de Lleida. Migrador molt escàs que es pot veure arreu del territori, sobretot a la dispersió dels joves, i hivernant irregular o accidental en zones litorals, alguns anys en aiguamolls (sobretot exs. juvenils i subadults).

Cuabarrada

El ritme dels dies anestesia tot el que es veu des d'a quí dalt, no se sent res, no sento res. De vegades he ob servat des del telescopi aquella colla de coloms que ni tan sols ha intuït que damunt seu volava una cuabarrada i, de sobte, com es deixava caure, en un instant, sobre aquella peça que s'ha emportat entre les urpes i que sem bla que accepti el destí que li ha triat l'àliga, que accepti que l'aleteig que fa per intentar escapar no és res més que un ajut per al seu captor...  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 112).

CUCANYA f.
|| 1. Gran abundància i facilitat d'obtenir-ho tot; cast. cucaña. «A tera de Cucanya, qui manco fa, més guanya» (refr.). «A sa terra de Cucanya, | qui no és belitre no hi viu; | qui manco hi sap, més hi diu; | qui manco hi posa, més guanya» (cançó pop. Vilafr. de B.).
|| 2. Antena llisa i ensabonada per la qual s'ha d'enfilar o caminar el qui vulgui obtenir el premi col·locat al capdamunt d'aquella; cast. cucaña.
|| 3. Espectacle de festa popular que es celebra amb les temptatives per a obtenir el premi pujant o caminant per la dita antena. (Vegi's una tonada per a acompanyar aqueix espectacle ap. Figueres Pacheco Geogr. Alic. 253).
    Fon.: kukáɲə (Barc.); kukáɲa (Val.); kuсέ̞ɲə (Palma).
    Sinòn.:— || 1, Xauxa;— || 2, maig;— || 3, capell.
    Etim.: de l'italià cuccagna, mat sign.

Cucanyes

Ell veuria Maria al passeig, la veuria a la plaça del riu, sota el verd reflex dels plàtans; a les proves de barques i a les cucanyes; la veuria als bous a la tarda i la veuria una al­tra volta al passeig; la veuria després davant de casa seva, sota la lluna -la lluna brillarà amb clara llum- o des­prés a la vora del riu. contemplant els focs artificials ... (Sebastià Juan Arbó. Terres de l’Ebre. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1984. ISBN: 8429716521. 352 p. P. 312.).

CUCOTA f. 

Cassola amb tres peus i un mànec llarg, davall la qual posen foc per a encalentir-la i fer-hi guisats (pir-or., or., occ.).

    Fon.: kukɔ́tə (Cotlliure, Cornellà de Conflent, Puigcerdà, Bolvir); kukɔ́ta (Andorra, Ordino, Cardós); kukɔ́tɛ (Organyà, Oliana, Tremp, Artesa de Segre).

    Etim.: del fr. cocotte, mat. sign.

Cucota

A la cendrera hi havia una pila de patates fent-se al caliu i una cucota on bullia una mena d'aigua de castanyes que en deien cafè, perquè en prengués qualsevol qui vingués; i és que la malteria d'en Warren era una mena de lloc d'aplec del veïnat, perquè al poble no hi havia hostal. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 114].

CUCULLA (o cucuia). f. 

|| 1. Capulla; cast. capucha. Se done a los religiosos... un vestuari enter..., lo primer any, saya y musseta, lo segon, scapulari y caputxo; lo tercer, cuculla,doc. a. 1618 (Boll. Lul. ix, 188).

|| 2. Home que assisteix a la processó del Dijous o del Divendres Sant amb una llarga vesta i una capulla molt alta (Porreres, Petra. Vilafr. de B., Santanyí); cast.encapuchado, penitente. 

|| 3. Cim agut de muntanya (Mall.); cast. cumbre. Saluda ses cucuies eternament nevades, Caymari Poem. const. 61. Les cuculles de la serra del Nort aparexen,Galmés Flor de cart, 119. 

|| 4. Angle doblegat d'una manta o d'un tapaboques, que forma una bossa i serveix per a dur-hi coses (Camp de Tarr.); cast. cogujón. 

|| 5. Part superior cònica o d'altra manera aguda, d'un edifici o altra obra de construcció (Mall.); cast. cúpula, cima. «Cucuia d'es molí» (Campos, Felanitx). «Cucuia d'es formiguer» (Vilafr. de B.). «Cucuia d'es campanar» (Binissalem, Sóller). Abans de que posassen la bandera damunt la cucuia del campanar,Pons Llar 49. 

|| 6. Sucre congelat i unit amb un motlle rodó que va pujant i disminuint; cast.filón (Un Mall. Dicc.). 

|| 7. fig. Terminació culminant; la part final i principal d'una acció (Mall.); cast.remate. Ses festes de Pasco vénen a esser sa cucuia de totes ses festes,Alcover Cont. 60.

    Fon.: kukúʎə (Reus); kukúјə (Mall.).

    Var. form.: cogulla.

    Sinòn.:— || 1, capulla, caputxa;— || 2, caperutxa, capirota;— || 4, cogulló.

    Etim.: del llatí cuculla, mat. sign. || 1.

Cuculla

El fum espès i negre del foc s'enlairava dibuixant les figures d'unes harpies depravades, i en Reginald va seguir-ne el rastre fins que es perdien rere la cuculla dominant del campanar de la catedral de l'Abadia de Vectis.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 301].

CUCURELL, -ELLA m. i f.,

|| 1. var. per cucarell. Segons Un Mall. Dicc., cucurell és el nom d'un dimoni íncub, però la gent del poble no té actualment noció d'aquesta particularitat atribuïda supersticiosament a certs mals esperits.

|| 2. Nom d'una varietat de figa i de figuera (Bellpuig). A Barcelona hi havia el carrer de la Figuera Cucurella (segle XV), anomenat després carrer de la Cucurella i avui carrer de la Cucurulla (cf. Geogr. Barc. 373-374).

|| 3. adj. Molt gros i transcendental (especialment parlant de coses dolentes, perjudicials); cast. garrafal. «Aquesta sí que ha estat cucurella!» (Sineu).

    Fon.: kukuɾéʎ (mall.). 

Cucurell

el menjador luxós on fumegen les cuixes

d'una oca, peça d'holandès retaule.

i el cucurell prismàtic d'un gelat de maduixes.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 117.).

1.   CUERETA f.

Pastoreta, ocell de l'espècie Motacilla alba (pir-or., or.); cast. aguzanieve. Rumbejant y fent més postures qu'una cuereta, Oller Fig. pais 172. Hi ha altres espècies semblants que porten també el nom de cuereta, com la cuereta groga (Motacilla flava) i la cuereta teuladina (Motacilla boarula).

    Fon.: kuəɾέtə (Ross., Cerdanya, Garrotxa, Plana de Vic, Vallès, Barc.).

    Sinòn.: cuella, cuera, cueta, pastorella, pastoreta, titina.

    Etim.: derivat dim. de cuera, mat. sign., i aquest derivat de cua, pels moviments freqüents que fa amb la cua. 

Cueretes

Ton marge dóna granada userda.

Les cueretes beuen de tu.

D'una pomera que ja s'esquerda

neda en tes aigües el fruit madur.

(Guerau de Liost. Antologia poètica. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429717196. 160 p. P. 21.).

CUGULA (dialectalment també cogula i cúgula). f. 

|| 1.   Planta gramínia de dues espècies, Avena fatua i Avena sterilis, que és semblant a l'ordi i altres cereals i que creix enmig d'aquests i perjudica molt els sembrats (Cat., Val., Bal.); cast. cizaña, avena loca. Tres coses fan leig pa: cugula e mela e flaquera pacera, Llibre de tres, n.o 72. Com la cogula, | e com la mula | que fills no sembra, | la xorca fembra | és reputada, Spill 6271. La terra... mester és sovint... cauar-la, regar-la y estar-li damunt, que l'erm hi cugula ne vagen a fora, Proc. Olives 1168. Quant lo bon gra de forment és acompañat ab gra de vesa, cugula, y de altres grans de altres herbas nodribles, Agustí Secr. 81. 

|| 2. fig. Persona o cosa perjudicial a la societat en l'orde moral; cast. cizaña. Per a decidir a la gent bona a trevallar en aqueix camp tan ple de cogula i altres males herbes, Serra Calend. folkl. 363. 

|| 3. Noieta, filla (Pla d'Urgell). Es diu en to humorístic i familiar, principalmente referint-se a famílies on es desitgen o s'esperen nens i hi neixen nenes. «¿Què ha tingut la vostra dona?—Cugula!» (vol dir que ha tingut una nena en lloc de tenir un nen). 

|| 4. Cugula de l'all: cúgol de l'all (Berga). 

|| 5. Gallina cugula: casta de gallina semblant a la xuriguera, però rotja (Torelló). 

|| 6. Cocó, clot d'una roca dins el qual es posa aigua quan plou (Blancafort).

    Loc.

—Tastar la cugula: escalivar-se, experimentar les males conseqüències d'una cosa (Maestrat); cast. escarmentar.

    Fon.: kuɣúlə (pir-or., or., mall., men.); kuɣúlɛ (Ll., Falset); koɣúlɛ (Gandesa);koɣúla (Tortosa, Morella); kaúla (Val., Xàtiva, Benissa); kaúlo (Pego); kúɣulə(Sta. Col. de Q., Vimbodí, Eiv.).

    Etim.: del llatí cuculla, ‘capulla’.

Cugula

L'hereu, amb la mansa del fanal en el ganxo del di s'aturava de pila en pila, mirant-ho tot acuradament, et grescant-se amb la grogor esblaimada de l’ordi, que semblava talment una bassa d'oli refinat, preocupant-se de granots de cugula que mostrejava ací i allà la civada, enfonsant temerosament la mà enmig del blat, per a veursi era calent... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 118).

Cugula

La sort, la gran boja que juga inconscientment amb totes les coses les més fútils i les més serioses, les més despreciables i les mes sagrades, jugava allà baix amb les vides de milers i milers d'homes com la mainadeta juga amb les espigues de cugula. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 208.).

CUITA-CORRENTS adv. 

A cuita-corrents: a corre-cuita; cast. a toda prisa. Aleshores fou quan a cuyta-corrents se retregueren moltes coses en veu alta, Víct. Cat., Cayres 186. Que anessin a cercar un metge a cuyta-corrents, car si no, elles soles s'hi veurien negres, Girbal Pere Llarch, 217.

    Fon.: əkuјəkuréns (or.).

    Etim.: compost de l'imperatiu de cuitar i del gerundi adverbial corrents.

Cuita­corrent 

Ambdós perseguien el favor del rei, que com que encara era mansa jove i havia perdut el concurs d'Eixemèn, necessitava un nou conseller, i Nuno, que no s'esperava que Jaume estigués al cas d'allò que passava, havia triat a cuita­corrent una picabaralla per convertir-la en l'absurda raó d'a­quella disbauxa.  (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàgs. 207).

1. CUITÓS, -OSA adj.

Que obra de pressa; cast. apresurado. Per ço que no sies cuytós, e refrena ta voluntat, Llull Blanq., c. 5. Pensaren de remetre cuytosos missatgers, Muntaner Cròn., c. 197. Dits establiments uolen cuytosa celeritat, doc. a. 1340 (Bol. Ac. B. L., xi, 377). Ab cuitós pas fugen, Corbatxo 33. E són verins per a la mort cuytosos, Ausiàs March cxiii. No sies cuytós de nulle cose que vulles, Jahuda Dits, c. 8.

    Etim.: derivat de cuita.

2. CUITÓS, -OSA adj.

Cuitor; que cou fàcilment (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Tortosa, Val., Men.); cast. cocedero, cocedizo. Las fauas... abans de sembrar-las, posar-las ben en ramull... perquè lo fruyt sia cuytós, Agustí Secr. 84. Sigrons de ruin calitat y poch cuitosos, Martí G., Tip. mod. i, 132-a.

    Fon.: kuјtós (or., occ., val., men.).

    Etim.: derivat per cuit. Probablement format damunt cuitor per canvi de sufix degut a la confusió de la -s del plural de cuitors (pronunciat kuјtós) amb la -s del sufix -ós.

Cuitós

Una de les proves més clares de la grandesa dels homes del passat es fa present amb el desig cuitós que nosaltres (la posteritat) hem de conèixer més de prop llur individualitat, és a dir, de completar tant com sigui possible la imatge que en puguem tenir. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 231.].

CUIXOT m. 

|| 1. Cuixa grossa (Urgell, Bal.); cast. muslazo. 

|| 2. Cuixal d'armadura; cast. quijote. Un pareyl de camberes et V cuxotz et III parels de guans de ferre, doc. a. 1289 (Bol. Ac. B. L., vi, 68). Uns cuxots de ferre guarnits de vellut blau, doc. a. 1365 (Rubió, Docs. cult. i, 207). Unes cuyraces e un peto, dos carrenquins de ballesters e dos cuxots, doc. a. 1515 (Miret Templers 572).

|| 3. Cuixal de calces o pantalons (Empordà, Camp de Tarr., Urgell); cast. pernera, pernil. Portant cuyraces..., cuxots y sagnies de calces flandeses, Brama Llaur. 118. Uns cuxots negres de cordelats, doc. a. 1551 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).Nigú no aport més de una cana de seda en los cuxots, y si és militar o ciutedà ne puga aportar dues canes, so és, una per los cuxots y l'altra per forredura de vellut, cetí o taffetà, y si los cuxots seran de drap no pugan tenir més vogi de cinch palms, doc. a. 1565 (Boll. Lul. ii, 11). Però'l ferotge animal li atravessà ab sos uyals afilats els cuxots de les calces y l'esternayà en sech, A. Busquets (Catalana, ix, 275). 

|| 4. Cuixa de porc salada o amanida per a guardar-se i esser menjada; cast. pernil. Al País Valencià i a Mallorca el cuixot és tota la cuixa amb la carn mateixa, assecada i amanida amb sal i pebre, i es guarda crua; a Menorca i a l'Empordà el cuixot és fet de carn capolada i sang de diferents indrets del cos del porc, posada dins la pell de la cuixa, i per extensió, dins altres parts del porc, especialment del ventre, i es solen fer quatre cuixots de cada animal. 

|| 5. Cuixot de nou: cada una de les quatre parts en què està naturalment dividit el fruit d'una nou (Llofriu).

    Fon.: kuʃɔ́t (Empordà); kuјʃɔ́t (Maestr., Cast., Val., Ribera del Xúquer, Gandia, Xàtiva, Pego, Alcoi, Al.); kuʃɔ̞́t (Mall., Men.).

    Intens.:—a) Augm.: cuixotàs, cuixotarro, cuixotot.—b) Dim.: cuixotet, cuixotetxo, cuixotel·lo, cuixoteu, cuixotiu, cuixotó, cuixotoi, cuixotí, cuixotingo, cuixotengo.

    Etim.: derivat augm. de cuixa.

Cuixot

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una ramadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'aramadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66.).

CULEJAR (dialectalment escrit culetjar). v.

|| 1. intr. Pegar cops amb el cul; cast. dar culadas.

|| 2. intr. Remenar el cul; cast. nalguear.

|| 3. intr. Perdre estabilitat una embarcació enfonsant-se per la part de popa (Barc.).

|| 4. intr. Començar a tornar-se negres les garrofes per l'extrem que no va agafat a la branca (Freginals).

|| 5. intr. Feinejar en coses lleugeres o de poca importància, més per entretenir-s'hi que per necessitat de fer-les (Mall.). «Mon pare ja és vell per a fer feina, però encara li agrada culejar». «Tot lo dia culeges». «No sé estar sense fer una cosa o altra; sempre he de culejar».

|| 6. intr. Obrar amb inconstància; canviar sovint i sense motiu raonable (Mall.). «No culegis tant! En quatre mesos t'has mudat de casa tres vegades».

|| 7. intr. Intervenir en coses en què no caldria, sia per ambició, sia per prurit d'exhibir-se, etc. (Mall.); cast. manipular, zarapetear.

|| 8. tr. Tocar les coses sense importar-hi, i canviar-les de lloc o de disposició inconsideradament (Mall.). «Ves-te'n d'aquí, que tot ho culeges!»

    Fon.: kuləʤá (Mallorca, Menorca).

    Etim.: derivat de cul.

 Culejar

Passàvem les proves del batxillerat a la mateixa aula. Encara me'l representi, cara-roig, el culejar d'un tan­guista, vestit amb una elegancia d'antany. El seu ideal viril,l'arbiter elegantiarum no era Petroni sinó qualsevol rufià de Marsella.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 189.).

CUMÓ m. ant.,

per comú en el sentit de ‘conjunt de poble, municipi’, apareix en alguns documents del segle XIV publicats per Valls i Taberner en Priv. Ordin. Valls Pir. 220 i 222: Per tot lo poble e cumu de la Val d'Aneu... ordenations foren per nós feytes... e aprés per lo dit cumo e universitat stablides, doc. a. 1337; Si's mourà bregua o baraylla de part a part o de cumo a cumo..., que'l senyor o sos oficials i puxen posar pena, doc. a. 1398. 

Cumó

E aprés d'açò l'apostoli e el príncep trameseren llurs missatges al cumó de Venècia, que deguessen ajudar al príncep ab galees per recobrar lo regne de Sicília e donar­ llur bien part en la terra e grans franquees. E sobre açò lo duc de Vènecia bac son consell ab son cumó, e fa eren resposta a l'apostoli e al príncep que ara no havien de consell que guerrejassen ab lo rei d'Aragó ne ab negun crestià, pus no hi havia rasó. (Bernat Desclot. Crònica. Edicions 62, Barcelona 19852, 1ª ed. ISBN: 842971840O. 376 p. P. 226.).

CUP (ant. escrit també cub). m. 

|| 1. Recipient de dogues de fusta, destinat a pitjar-hi el raïm i fer-hi el vi; cast. tina. Insuper dono vobis unum cub et una tonna, doc. a. 1129 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 13). Botes, cups, camps e vinyes... o qualque altra cosa que partir no's pusca sens corrumpiment, Cost. Tort. III, xiii, 10. Inveni in domo cellari unum cup magnum cum viginti congrenys et suo follador, doc. a. 1388 (Boll. Lul. xi,152). Fou trobat un cup de coure colant VI gerres poch més o menys, doc. a. 1409 (Arx. del Patriarca, Val.). Un cup de ullastre ab tres congrenys de tenor de L quartans, doc. a. 1455 (Boll. Lul. iv, 10). Un cup de fusta de tinença de XXXIII somades ab sos cérquols, doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Féu metre sent Joan euangelista en un cup de oli bullent, Serra Gèn. 282. 

|| 2. Recipient gran, generalment de pedra, amb unes posts horitzontals entravessades, dins el qual es trepitja el raïm i es deixa el vi perquè fermenti (Cat., Val., Bal.); cast. lagar. Un cup gran ab sa canal ab los costats ab posts dalt entro a mig palm et lo follador és de barres, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Obrà-hi celler, | torre, aljub, | prempsa, trull, cup | e nous vexells, Spill 13526. En hun gran cup on hauien posat ans de veremar aygua se offegà una fadrina, Pereç St. Vicent 70. Cup de raig: el que no està soterrat, sinó que la seva part inferior ve devers el nivell del sòl i té una aixeta per on s'escola el vi i passa a la cubella (Penedès). Cup empisonat: el cup que té el fons enrajolat de grans quadrats de terra cuita sense envernissar (Montblanc). Cup encaironat: el que està cobert interiorment de pisons envernissats (Montblanc, Camp de Tarr.). 

|| 3. Recipient subterrani, fet d'obra o de rajola, a manera d'una habitació, que serveix per a guardar grans quantitats d'oli (Empordà, Camp de Tarr.). 

|| 4. Conducte estret, de forma cònica o cilíndrica, per on va l'aigua a la roda o turbina d'un molí d'aigua (Pla d'Urgell, Tortosa, Maestr., Mall.); cast. caz. Que'ls cubs dels molins qui embarguen que la aygua franchament no descorrega, sien destruïts, Codi Llagostera 27. Lo dit molí se fa al costat del pont nou... y l'aygua caurà del pont dins lo cup, doc. a. 1547 (Hist. Sóller, i, 133). En trencar lo cup del dit molí qui és de pedra e de argamasa per ço que s'i pogués metre canal de fust, doc. a. 1412 (Arx. Gral. R. Val.). Veuràs com l'aygua redola | dins els cubs de deu molins, | y quant cau allà dedins | fa rodar més d'una mola, Penya Poes. 50. 

|| 5. ant. Clot per a vessar-hi líquids. Els dits banys deuen tenir tants de cubs que los vinents aquí que no facen portar lurs conques... ajen bastaments d'aquels cubs a lur baynar, Cost. Tort. IX, xiii, 5. Deu hom hauer fet un cubell que sia soterrat en terra... e deu hom aquí vessar les calderes sobre aquell cup, doc. a. 1417 (BDC, xxiv, 113). 

|| 6. Coder, estoig de fusta on els dallaires porten aigua i la pedra per a esmolar la dalla (Puigcerdà). 

|| 7. Cuba de la roda de carro (Alcoi); cast. cuba.

    Loc.

—Cup del delme: nom insultant, antigament sinònim de ‘embriac’. Ansia allà, cabàs de les dotze, cup del delme!, Vilanova Obres, xi, 165. Cara de baqueta, perdulari, viciós, cup del delme!, Vilanova Obres, iv, 243.

    Refr.—a) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i vi perdut» (Guimerà).—b) «Per Sant Lluc, mataràs lo porc, i duràs la verema al cup» (Manresa, Val.).

    Fon.: kúp (pir-or., or., occ., val., bal.).

    Etim.: d'una forma llatina *cūpu, masculí de cūpa, ‘bóta gran’.

Cup

Certes, per la prudència de Brangiana, ningú no sorprengué la reina entre els braços del seu amic; però a tota hora, en tot lloc, ¿no veu tothom com el desig els agita, els estreny, sobrix de tots llurs sentits com el vi novell regalima del cup?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 26.].

Cups

Abans d'arribar-hi, el camí es flanqueja per una filera de xiprers i al final, just davant les cases -i el plural aquí és important perquè el conjunt inclou habitacle, pallisses, boveres, cups, solls i altres dependències que formen un complex harmònic i caòtic al mateix temps, s'hi destria un fasser alt, esponerós. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg.12.).

CUPIDITAT f. ant. 

Cobejança, desig apassionat. Ne solament ab plaer, mas ab gran cupiditat faré ço que desiges, Metge Somni i.Ab gran cupiditat abrassà la sua cara muller, Valter Gris. 14. Set màcules són de peccat mortal... La primera màcula de supèrbia e vanitat, la segona de luxúria, la terça de avarícia e cupiditat, de gola e voracitat, de perea, de enveja, Quar. 1413, p. 318. Si'm demanes què fa oblidar ço que has reebut, responch-te que la cupiditat de ço que has a reebre, Scachs 76. Las cupiditats dels vells són mesuradas, Egidi Romà, ll. i, pt. 4a, c. 4.

    Etim.: pres del llatí cupidĭtāte, mat. sign.

Cupiditat

La corrupció del segle es produeix per la contribució particular de cadascun de nosaltres: els uns hi contribueixen amb la traició, els altres amb la injusticia, la irreligió, la tirania, la cupiditat, la crueltat, segons que son mes potents; els mes febles hi contribueixen amb 1'estupidesa, ...  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 118.].

CURCULLA f. 

|| 1. Petxina; cada una de les closques dures dels mol·luscs bivalves (Empordà); cast.concha. Per fer cessar lo flux menstrual de la dona, conué beure such de plantatge ab pols de os de sípia o... de curculles de mar, o de coral, Agustí Secr. 12. 

|| 2. Recipient, que sol esser una petxina o un clot a la taula, on els espardenyers tenen l'oli que empren per a llur treball (Gir.) (V. carculla).

    Fon.: kuɾkúʎə (Empordà, Gironès).

    Etim.: V. carculla.

Curculles

Hi havia quí era partidari de decorar los peces aplicant-hi petxines, curculles o petites incisions fetes amb un os punxegut, però, amb ornamentació o sense, els estris ja estaven llestos per enformar.(Martí Gironell. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàgs. 236-237).

Curculles

Va mirar el sofà de pell fosca, els coixins -un de color cru, un de color pedra, un de color terra- la taula baixa de fusta i els bols plens de curculles i cargols de mar que les neens anaven recollint de la platja.(Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàg. 139).

Curculles

El que els preocupa és que el català sigui oficial a Estrasburg, i que interessem als turistes a aprendre'l. (Si els pobres turistes es decidissin 

a aprendre'l, la feina que tindrien a trobar un cambrer que no els posés pegues si gosaven demanar-li, posem per cas, curculles a la 

marinera) (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Q.uaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs. Pàg. 114.).

CURDA
|| 1. f. Embriaguesa (en argot de malfactors).
|| 2. m. i f. Embriac, embriaga (en l'argot dels malfactors); cast. curda.
    Etim.: pres del castellà d'argot curda, mat. sign. «Peut-être n'est-ce qu'une transformation métathetique de turca, de même signification avec adaptation à un autre nom de peuple oriental, les Kourdes; turco, ‘vin’ se disait dejà dans l'ancienne germania» (Wagner Argot 53).

Curdeles

LOLA: Vols dir?                                     .

CEBA: Que no veus que ja està curdeles?... Està dormint la curda! (AADD. Teatre modernista. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 8429718419. 264 p. P. 256.).

CURENYA f.

Carreta de canó d'artilleria; cast. cureña. 

Curenyes

Van sentir ressons de veus al bosc del davant i l'estrèpit de les curenyes a través de la malesa. Afanya't, va dir Arly, men­tre començava a treure l'uniforme a un dels ianquis morts. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 28.].

Curenyes

Era allà enfora que es consumava fredament la violació cruenta de tot un món. I jo anava seguint amb la imaginació el pas de les columnes invasores, entre els duars destruïts i saquejats, les dones i les criatures capolades sota les potes dels cavalls i les rodes de les curenyes: travessava les selves desflorades per la xurma dels exèrcits colonials, i veia tombar un a un els arbres gegantins, escapçats per l’aixada de les civilitzacions; les tribus desfetes, les races exterminades, extingides amb glacial indiferència; els reis salvatges Vençuts, deportats per a sempre a mil·lenars de llegües de la pàtria...» (La mirada enfora de l'Avenç. Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 49.).

Curenyes

OSRIC

El rei, senyor, ha apostat sis cavalls de Barbària, contra els quals tinc entès que ell ha pignorat sis espadins i dagues francesos amb els seus accessoris respectius: cinyell, corretja, etcètera. I a fe que tres de les curenyes llueixen ornaments de fantasia, són una delícia i fan molt joc amb les empunyadures; són unes curenyes d'allò més fines, i d'un disseny exquisit.

HAMLET

Quan dieu «curenyes», què voleu dir?

HORACI, a part, a Hamlet:

Ja sabia jo que necessitaríeu un glossari abans d'acabar.

OSRIC

Les curenyes, senyor, són les corretges.

HAMLET

El terme s'avindria molt més amb la temàtica si es tractés de transportar un canó; mentrestant, m'estimo més dir-ne «corretges». Però seguim: sis cavalls de Barbària contra sis espases franceses amb els accessoris respectius i tres curenyes d'un disseny exquisit. Això és l'aposta francesa contra la danesa. ¿I tot això per què ho han «pignorat», que dieu vós? [William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p.284-285].

1. CURETA f. 

|| 1. Eina que serveix per a netejar els palmassos o cardes; cast. pierme. Una cureta sotil de curar tandons, doc. a. 1404 (Aguiló Dicc.). 

|

| 2. Eina de ferro que els qui treballen en objectes de banya empren per a treure nusos i altres impureses de les banyes quan són calentes (Empordà).

  

  Fon.: kuɾέtə (or.).

 

   Etim.: derivat de curar.

2. CURETA f. 

Cort dels porcs (Fraga).

    Fon.: kuɾétɛ (Fraga).

Cureta

Un lli­bre de text de medicina parlava amb eufemismes dels productes de la concep­ció: es podien raspar de la paret de l'úter amb una cureta, potser amb dues curetes de dues mides diferents, la petita per arribar als racons.   [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 55.].

CUROLLA f. 

Idea fixa acompanyada de desig (Mall.); cast. perra, rabanillo. Qui de fer bé du curolla, | és tractat de cuca-molla, Penya Poes. 100. No hi veig altre remey per decantar-li des cap sa curolla que ha presa, Alcover Rond. ii, 274. El cap tan calent hi duya y havia presa tal curolla que... se posà a estudiar-lo, Oliver Obres, ii, 42.

    Refr.

—«Qui té curolla, no viu»: vol dir que aquell qui té una idea fixa no està en posa fins que l'ha duita a realitat (Mall.).

    Fon.: kuɾɔ̞́ʎə (Mallorca).

Curolla 

Si he d'ésser franca, no els ne­garé que m'il·lusionava molt casar-me, però el fet de conèixer que als homes els agradava més la meva bossa que la meva cara, me'n feia desistir tot i sabent que donava un disgust a ma mare que, ja vella, es moriria sense veure un nét, la gran curolla dels seus darrers anys.(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 74.).

Curolla

No té altra curolla que tornar a ser aquí demà a entrada de fosca per tornar a provar sort. A més, si passés 1'Agutzil i l'aglapís amb l'al·lota ferida, du les de perdre.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 34.).

CURRUTACO m. 

|| 1. Home excessivament donat a vestir segons la moda i a fer-ne ostentació (Barc., Tortosa, Val.); cast. currutaco, petimetre. Un carret d'ayguadera, y tres currutacos dins, com si s'en anassen a la Madalena, Guinot Capolls 75. 

|| 2. Festejador o pretendent d'una dona (Gir., Empordà, Ripollès, Solsona, Barc.); cast. pretendiente, novio. Sí que va ser molt, que entre tants currutacos triés aquell garrafonet d'en Gervasi, Vilanova Obres, xi, 75. «Si els dits estirant-se peten, cada crac que fan és un currutaco» (ho diuen les noies empordaneses). 

|| 3. Espècie de carquinyoli fet d'ametlla molt picada (Pla d'Urgell). El nom complet d'aquestes pastes és currutacos de Vilanova i la Geltrú. La palma... guarnida de dolços, de rosquillas i currutacos, Serra Calend. folkl. 100. 

|| 4. Cassola molt gran i amb quatre anses (Breda).

    Fon.: kurutáku (pir-or., or.); kurutáko (occ., val.).

    Etim.: pres del cast. currutaco, mat. sign. || 1.

Currutaco

— Alça, Pep, quina pareca! -exclamà una mossota. — Déu n'hi doret, Calena! L’arreplegués tan caia el teu currutaco! —respongué el conco, fent petar els dits i ensenyant les genives de banda a banda, amb una gran rialla. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 163).

CURULL

|| 1. m. Porció d'un contingut que s'eleva per damunt les voreres del recipient que el conté (or., occ.); cast. colmo. a) A curull o amb curull: ple fins a fer caramull. Portava en la mà esquerra un plat ab curull de corals y esmeraldes, Vilanova Obres, vii, 10. El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, Ruyra Pinya, ii, 29.

|| 2. m. a) Les teules, rajoles o pedres posades al cim d'una xemeneia per evitar que hi entri la pluja; cast. caballete.—b) Piló de terra damunt la palla del paller (St. Feliu de G.).

|| 3. adj. Ple a vessar; cast. colmado. Amb una llossa s'omplien els negres plats ben curulls, Massó Croq. 179. Feya bo aquell rengle de taules curulles de llonguets y talls de llangoniça, Collell Fadrin. 16. I els carreguen els àrguens a l'esquena, | curulls de pans calents, Alcover Poem. Bíblics 55.

II. || 1. topon. a) El cap d'amunt de la muntanya de Vilanova de Prades (Conca de Barberà).—b) Partida del terme de Tarrès (Garrigues).—c) Riera de Curull: afluent del riu Ges, que ho és del Ter.—d) Castell Curull: castell del vescomtat de Bas, del qual es fa menció en un doc. dè l'any 1339 (Monsalvatje Not. Hist. xix, 415).

|| 2. Llin. existent a Barc., Calafell, Constantí, Torredembarra, Valls, Creixell, Reus, Tarr., Pujalt, La Sénia, etc.

    Fon.: kuɾúʎ (or., occ.).

    Var. form. i sinòn.: caramull, cormull, crumull.

    Etim.: segons Meyer-Lübke REW 2243, del llatí *corōlla, ‘coroneta’. Aquest ètim resulta clar semànticament, però no fonèticament. 

Curull

Sense pensar en l'àcid làctic que li cremava a les cuixes, va continuar empenyent amb ganes el tub cap amunt. I la decepció va ser gran quan va tocar una cosa dura. El curull. S'hauria d'haver recordat que el refugi tenia un curull metàl·lic negre tot bonic dalt de tot de la xemeneia per protegir-la de la neu i la pluja. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 450.].

Curulla

Burden s'assegué al seu escriptori a la Cambra del Senat, amb la H.R.1776 a la mà. Hom passava llista. La votació havia començat ben aviat.La galeria estava curulla.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 151).

Curull

Quan el cor curull d'odi arriba a enganyar-se ell mateix, creient obrar a impulsos del bon desig, qui sap si de la mateixa caritat, es troba el subjecte de la fascinació d'un rèptil al qual no veu i l'existència del qual ni tan sols sospita. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, Barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 266.].

Curullar

Curt espai de temps ben aprofitat pels barcelonins, tant a curullar d'actes solem­nes i populars aquests dies com en llur preparació improvisada, però reeixida, que va obligar a un treball febril i constant, de dia i de nit, en les dues set­manes escasses que hi havia disponibles per a la formulació dels projectes llur realització. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 20.).

Curullà

Finalment, la idea, que es tona ha li ballava pel cervell, que no venia, expressament, amb l'únic objecte de preparar-li una altra escena com la del vespre abans, curullà la seva irritació: «Sap molt bé que depenc d'ell, i el que això serà per a Lisa! I com em presento sense ell!».  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 106]. 

CUSCUSSÓ m. 

Pasta de farina esmicolada o reduïda a bolletes i guisada de certa manera, molt usual entre els moros; cast. alcuzcuz, andarines. A Menorca es dóna el nom decuscussó a una menja pròpia de Nadal, que es fa coent pa rallat, ametlles torrades, canyella, llimona, mantega o saïm, panses i sucre. Dues olles de terra per fer cuscussó, doc. a. 1434 (Boll. Lul. iii, 268). Foren molt ben seruits de gallines e capons e de faysans, de arroç e cuscussó e de moltes altres viandes, Tirant, c. 122. Cuscuço: pulmentum gramilaceum, Pou Thes. puer. 132.

    Fon.: kuskusó (Menorca).

    Etim.: de l'àrab kuskusú, mat. sign.

Cuscussó 

D'altra banda, aquesta causa comuna que es considera en cada cas, en cada dispositiu concret, no deixarà de mesurar les mescles, les captures, les intercepcions entre elements o segments de les dues formes, encara que aquestes siguin irreductibles, heteromorfes i s'hi mantinguin. No resulta exagerat dir que tot dispositiu és un cuscussó on es barregen el visible i l'enunciable: «El sistema penitenciari reuneix en una sola figura discursos i arquitectures», programes i mecanismes.” [Gilles Deleuze. Foucault. (Foucault, trad. Víctor Compta). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-297-2643-8. 160 pàgs. Pàg. 51.].

CUSTO

Custos

Bonifaci Amer va néixer a Campos (1804) i va entrar als frares agustins (1825). Exclaustrat (1835), va tornar a Campos (1837-1845) com a organista. De tornada a Felanitx va ser acollit pels Turtitx i es va dedicar a mil temes erudits. També va exercir com a custos del mateix con vent d'aquí on amb anterioritat ha via estat expulsat i que ara ja s'havia reconvertit en església diocesana. Va escriure, entre altres coses, una gramàtica llatina i un manual d'aritmètica i un altre de geometria, tot «en mallorquí». (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 14.).

CÚTER

En relació a la navegació, el terme cúter pot aplicar-se a entitats diferents. El sentit més actual fa referència a un vaixell de vela (o un aparell) amb un sol arbre, vela mestra i dos o més flocs. En els països anglosaxons un cúter («cutter») pot referir-se a un vaixell ràpid (actualment de motor) oficial, en funcions de guardacostes o militars. Un altre significat possible és el de barca auxiliar d’un vaixell principal, que pot desplaçar-se amb rems i amb veles. Un significat històric relaciona la paraula cúter amb una mena de vaixells de vela ràpids, introduïts el segle XVIII, emprats com a petits vaixells de guerra, guardacostes, contrabandistes o corsaris. https://ca.wikipedia.org/wiki/C%C3%BAter

Cúter

En aquell moment va entrar el comandant Morrison amb d missatge que el secretari de Guerra, Edwin Stanton, havia arribar al port amb un cúter del departament del Tresor. [E. L. Doctorow. La gran marxa. (The March, trad. J. De Jòdar). Edicions de 1984, Barcelona, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061934. 346 p. P. 112.].

Cúters

Anaven al Lido, al tennis, o a casa seva, on li ensenyava els petits vaixells pintats de gris ferro. Planejaven construir junts dos cúters de rega­ta, un per a cadascun, així que rebessin el model so­bre paper de la revista de nàutica a la qual l'havien de­manat. [Alberto Vigevani. Un estiu al llac (Estate al lago. Trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1ª ed. 2009. ISBN: 9788477274674. 144 p. P. 37.].

CUVERONIUS

Cuvieronius és una espècie de gomfotèrid (un parent prehistòric dels elefants) que visqué a les Amèriques des del Pliocè fins a l'Holocè. Tenia una alçada de 270 cm a l'espatlla, cosa que en feia una espècie relativament petita. El tret més característic d'aquest proboscidi eren els seus ullals espirals. Cuvieronius s'alimentava de fulles tendres i vivia sobretot en zones seques i muntanyoses. Algunes fonts diuen que Cuvieronius sobrevisqué a la serralada dels Andes fins al segle v, quan s'extingí a causa de la caça excessiva per part dels amerindis. https://ca.wikipedia.org/wiki/Cuvieronius

Cuvieronius

Pel que semblava, a la part inferior del fris, en una quarta banda d’ornaments que no m’havien cridat l’atenció, s’hi podien distingir amb tota claredat els caps de dos cuvieronius, un a cada extrem dels quatre metres de la llinda i, en alguna altra banda, un cap de toxodont. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 278.].